dijous, 5 d’abril del 2012

TRADICIONS I COSTUMS: EL SALPÀS

 
La paraula SALPÀS, segons Alcover- Moll , ve del llatí " Salis sparsio " que significa espargiment de sal. La sal, mineral necessari per a les persones pres en mesura, té la facultat de conservar els aliments i se li ha associat un fort component símbolic.
Ara que és Setmana Santa, us vull parlar d'una cerimònia que es feia per aquestes contrades fins mitjans del segle passat.

Acabada la Setmana Santa i el Triduum Pasqual (periòde de temps que va des de la tarda del dijous Sant, fins la matinada del Diumenge de Pasqua) se sortia en processó pel Salpàs, o sia, la benedicció de les cases amb una barreja d'aigua i sal beneïda, que el celebrant encastava a la llinda de la porta de cada casa. Primer es feia a les cases dels carrers del poble i després les cases de pagès, on s'hi anava a peu o, si aquell dia hi havia sort, en "carro stop".
 La processó estava formada pel rector amb roquet(1) i estola(2) , els escolanets amb sobrepellís(3), en alguns pobles també s'hi afegien el sagristà i l'agutzil. Al arribar a la casa, deia "Pau en aquesta casa " ("Pax ut domus"), i seguidament ruixava amb l'aigua beneïda barrejada amb sal la porta i l'entrada, desprès feia besar la creu als seus habitants. El capellà arribava a la porta de la casa on les dones solien esperar-lo, amb la casa neta, les portes obertes, l'entrada regada i una tauleta amb el salpasser(4), la creu, un parell de ciris encesos i un plataret amb ous.
Hi havia la creença que la gràcia de la sal beneïda s'escamparia a la sal de la casa en entrar-hi en contacte, i passaria desprès als menjars que s'hi cuinarien i d'allí a les persones que se'ls menjaren, per això el mossèn entregava uns granets de sal beneïda a la mestressa , la qual la barrejava amb la sal de la casa.
La contribució a aquesta benedicció era un plat d'ous o diners. També era costum donar esmorzar i beguda al mossèn i als que l'acompanyaven.
 
La informació per fer aquesta entrada, l'he extret del blog "La Lletra Borda".
 
(1)  Roquet: Peça de vestir clerical molt semblant al sobrepellís, però amb mànigues estretes i tancades o sense mànigues.
 
(2)  Estola: Ornament litúrgic consistent en una banda de tela relativament estreta i molt llarga, signada amb una o algunes creus, que els clergues es posen penjada pel coll o per l'espatlla en certes funcions litúrgiques.
 
(3) Sobrepellís: Vestimenta blanca de fil, amb mànigues curtes i molt amples o volades, llarga fins la cintura o una mica més avall, que els clergues duen a sobre la sotana, en les processons, enterraments  i altres actes litúrgics.
 
(4)  Salpasser: Objecte que serveix per fer les aspersions d'aigua beneïda.
 
La definició d'aquestes quatre paraules l'he extret de la versió digítal del diccionari Alcover-Moll.
 
Properament, parlarem de la Vall del Bac.


dimecres, 28 de març del 2012

EL CAMÍ DE MATABURROS

                      El Turó de Galzeran amb el coll de Nou Pins a sota.

A principis de febrer vam publicar "Del Kalet a la Línea 9". En aquest itinerari, una vegada coronàvem el Turó de Galzeran baixàvem entre les vinyes fins a buscar el coll de Nou Pins o Galzeran i d'aquí cap al sud tot buscant el Coll de Montalegre.
Per sort, aquestes muntanyes estan plens de camins i corriols i precisament aquest Camí dels Mataburros, és una barreja de corriol i camí carreter que ens baixarà del Turó de Galzeran i ens acostarà al Coll de Montalegre escorçant la distància i per un viarany molt més interessant pel caminaire.
En aquest sentit, a l'itinerari original aquest tram tenia una llargada de 2,6 quilòmetres i amb la variant que presentem avui el recorregut s'escurça 600 metres.

0,000Qm. 0,000Qm Turó de Galzeran. Baixem pel corriol que hi ha just sota la torre de guaita, direcció sud-est. Un registre de la llum ens indica el començament del camí. Compte!!! El corriol és força costerut i si fa dies que no ha plogut, rellisca bastant.

0,200Qm. 0,200Qm. Arribem a una pista més ampla. A la dreta ens queda una torre eléctrica. Girem a l'esquerra.

0,500Qm. 0,700Qm. En un revolt a l'esquerra, trobem davant nostre un corriol que continua cap al sud. Nosaltres el seguim, obviant els camins i corriols que ens menen a banda i banda.

0,300Qm. 1,000Qm. Desemboquem a una pista més ampla, nosaltres continuem avall, sempre cap al sud.

0,070Qm. 1,070Qm. Arribem a la pista principal que baixa cap al Coll de Montalegre tot seguint el GR-92.

0,850Qm. 1,920Qm. Enllacem amb el punt quilòmetric 6,430, de l'itinerari "Del Kalet a la Línea 9" "Deixem el GR-92 momentàneament. Girem a l'esquerra per un corriol marcat com l'itinerari de la Font de l'Alba". En aquests moments només ens trobem a 100 metres del Coll de Montalegre.

La setmana vinent parlarem del salpàs.

dimarts, 20 de març del 2012

GR-83. 6a etapa LES PLANES D'HOSTOLES-OLOT. LES FONTS D'OLOT


                        La Font de les Tries

Fa unes setmanes des de la pàgina web de Turisme d'Olot vaig trobar una ruta que parlava de les Fonts d'Olot. Certament, em va semblar interessant perquè parlava de 7 o 8 fonts en una ruta de no més de 6 quilòmetres i tot just ara fa un mes vaig acostar-me fins la capital de la Garrotxa per descobrir aquestes fonts.
Avui no us descriure com arribar a cada font perquè la ruta de Turisme d'Olot és un garbuix amb moltes imprecisions. Ells la presenten com una ruta d'uns 6 quilòmetres i un temps mínim de 1 hora i mitja. Aquell dia vaig quedar molt preocupat perquè vaig tardar 4 hores i mitja i això que anava per feina.
Per tant, penso i animo que un olotí o una olotina urgentment endreci aquest itinerari, actualment fet des del meu parer sense gaire coneixement del terreny i per cobrir un expedient i poder dir que s'ha editat un itinerari de les Fonts d'Olot.
Fer bé les coses no costa tant.
A continuació us descric 8 fonts d'Olot, però n'he trobat referenciades d'altres com la font Pedrera, la font de la Gruta, la font de la Puda...

LA FONT MOIXINA
La Font Moixina està ubicada en el Paratge Natural dels Aiguamoixos de la Deu i de la Moixina. Aquest indret declarat reserva natural d’interès geobotànic, esdevé un paisatge de vegetació humida, amb roure pènol, pollancres i salzes que conviuen amb una gran varietats d’espècies animals.
La font està en un recinte que podria recordar un jardí d’una antiga casa senyorial. Tenint en compte, que és una font de les de més anomenada a Olot, la placeta amb bancs que l’envolten i els 6 dolls d’aigua que hi ragen, gairebé poden afirmar que en aquest indret s’ha fet més d’una fontada o aplec.
 Com no podria ser d’una altra manera, el frontal de la font és de pedra volcànica.
LA FONT VELLA DE LA DÉU
Ubicada només a uns 100 metres de la Font de la Moixina.
Aquesta font actualment està eixuta. El frontal de la font és una llosa de la qual surt un broc metàl.lic. Just a sota hi ha una pica rectangular de 30 x 40 cm. i al costat hi ha un rec que alimenta els aiguamoixos.  A la part del darrera de la déu hi ha una boca de mina, la porta de la qual queda perpendicular a la font.  Tot sembla indicar que l’aigua del rec, prové d’aquesta mina.

LA FONT NOVA DE LA DÉU
Aquesta font la trobem a la part posterior del restaurant la Déu. El frontal és de pedra volcánica i a la part alta hi ha una placa amb un poema de María Concepció Carreras. La font té tres petits brocs que actualment no ragen, que han estat sustituits per una aixeta moderna que queda per sobre. L’aigua cau en una pica semicircular que posteriorment desguassa en una bassa que hi ha al davant.
LA FONT DE SANT ROC
Entre l’ermita de Sant Roc i el riu Fluvià trobem aquesta majestuosa font de dos abundosos dolls.  El frontal és una paret de maons d’uns 6 metres d’alçada, coronada amb una teulada i una creu. A mitja alçada hi ha una imatge de Sant Roc feta amb rajola. Després de passar per sota la plaça que hi ha al davant, l’aigua desguassa directament al riu Fluvià.
Entre el 1901 i el 1902 en Ramon Casas va pintar en aquest indret el quadre “Sardanes a la font de Sant Roc d’Olot”.
LA FONT DE SANT MIQUEL
Situada al carrer Sant Miquel, aquesta austera font es troba d’esquenes al Fluvià. El frontal de la font és una paret enblanquinada amb una capelleta del sant al capdamunt.
Malgrat hi ha una aixeta moderna, l’aigua no raja. Aquesta aixeta esta col.locada dins una petita bóveda pintada de color granat i just a sota hi ha una pica rectangular de 80 x 40 cm.
L’entorn és molt urbà.
LA FONT DE LES TRIES
Situada a prop del Club Natació Olot, hem de creuar el riu Fluvià per un pont perquè la Font de les Tries ens queda a l’altre riba.
Aquesta font amb 4 abundosos dolls té un frontal de granit ple de molsa. Just al costat, a la mateixa alçada que la font hi ha una cascada d’uns 2,5 metres d’alçada que cau en un rec que desguassa al Fluvià.
La font es troba en un entorn periurbà i la vegetació que hi predomina es la típica d’un bosc de ribera.
Cal dir, que l’aigua d’aquesta deu sempre ha tingut fama de tenir propietats curatives, sigui cert o no, l’any 2012 encara hi ha molta gent que fa l’excursioneta per omplir garrafes i utilitzar aquesta aigua per consum de boca.
LA FONT DE LA SALUT
Aquesta font ja queda fora de l’entorn urbà i periurbà a la part est d’Olot. Podem considerar aquesta déu, una font de muntanya. En aquest sentit, és la que està a més alçada de les fonts olotines que hem conegut avui.
L’entorn és molt naturalitzat. Situada en un fondal, no és gaire difícil trobar-la, si estem atents a les senyals. Actualment només goteja. Té tres brocs a diferent alçada i la boca de la mina queda per damunt del tercer broc. L’aigua cau en una petita pica rectangular feta de pedra.  Al capdamunt del frontal de la déu hi ha una minúscula cova amb la imatge de la Maré de Déu de la Salut. Al costat de la font hi ha un pedrís per seure.
LA FONT DELS CASTANYS
Ubicada dins el Parc Nou aquesta font té 9 brocs, però actualment per aquí no hi raja aigua i pel contrari per sobre hi ha una aixeta “moderníssima” que funciona amb pulsador. El frontal està fet d’obra a la part inferior i de pedra volcànica a la part superior on hi ha dues portetes de fusta que deuen donar accés a la mina.
Val la pena acostar-nos a aquest Parc Nou, tanmateix aquí hi té la seu el Museu dels Volcans, però sobretot val la pena passejar pels corriols d’aquest indret i descobrir roures monumentals de més de 25 metres d’alçada i 250 anys de vida.
Properament parlarem del salpàs.










 




dilluns, 12 de març del 2012

GRAMÀTICA DEL CAMINANT XIV: FEINES DE LA PAGESIA I


El vocabulari del pagès d'en Miquel Pont

De tant en tant, m'agrada tafanejar per les prestatgeries de certes llibreries a veure si trobo algun tresor. Normalment,  els tresors que busco són llibres locals, on es parli de noms i llocs d'un poble, de les fonts d'un municipi, de tradicions i costums d'una comarca... o com em va passar ara fa un parell de mesos, que vaig trobar un Vocabulari de pagès escrit pel Miquel Pont i editat per Pòrtic .
Com s'escriu a la contraportada del llibre, aquest vocabulari de pagès ens apropa a un passat que sembla remot però és a tocar. De fet som fills i néts de tota aquella mainada que anàven al tros a dur el dinar als pagesos que treballaven la vinya.
Avui us presento un recull de 25 paraules que trobem en aquest "diccionari". Sens dubte un bon llibre per Sant Jordi, molt recomanat per aquells lectors nascuts a la primera meitat del segle XX que els retornarà paraules que ja fa un bon grapat d'anys que no utilitzen.

Acanar: 1. Amidar o mesurar la terra a canes. Una cana equival a un metre i cinquanta centímetres. 2. Amenaçar de pegar amb un bastó de cana.
Arrebossar: Fer córrer el gra amb l’estiràs a l’era en temps de batre.
Ascla: Estella grossa de fusta.
Asclar: Trencar a bocins una cosa sòlida, com ara troncs grossos d’arbres. Fer-ne ascles.
Assolar: Fer girar la batuda, sacsejant la palla, de manera que el gra quedi a sota per poder-lo destriar.
Balejar: Escombrar les restes de palla que cauen en el munt del gra quan s’erera.
Batre cereals: Xafar les tiges del cereal o el llegum per separar el gra de la palla. Generalment es fa passant el curró per sobre les garbes o feixos prèviament escampats sobre l’era.
Batuda:  Conjunt de la feina feta durant la jornada de batre.
Birbar:  Arrencar les males herbes que creixen dins el sembrat i el perjudiquen.
Boll:  Pellofa que cobreix el gra de blat i d’altres cereals.
Boreit: Costum de deixar la terra en repòs durant un any o durant un cicle de sembra.
Curra d’esterrossar: Peça rodona cilíndrica de pedra per curronar el sembrat.
Curró: Peça rodona cònica de pedra que serveix per desgranar les espigues.
Curronar: Acció de xafar la terra amb la curra per compactar-la fort i afinar-la a fi d’afavorir la naixença del sembrat.
Destaussar: Treure la capa de terra que hi ha a la part superior del terreny, quan s’arrenca pedra, argila, sauló  o grava que hi ha dessota.
Dolça de batre: Eina consistent en una peça plana de fusta d’uns 2 metres de llarg, 30 cm d’ample i 30 de gruix, amb un mànec curt al mig i dues anelles laterals per enganxar-hi un animal de tir. Serveix per amuntegar el gra o el boll a l’era.
Emmoralir: Acció d’estovar les tiges ja sigui de forma natural amb la humitat de la nit, o bé tirant-hi aigua, per poder-les manipular i fer els vencills al lligar les garbes.
Empallotar: Posar palla damunt de l’era, entre els mesos de desembre i gener, perquè l’argila de l’era no es faci malbé pel gel i la pluja i, en acabar de ploure, es pugui curronar bé per compactar-la i posar-la a punt per al batre.
Era:  Espai de terra, generalment rodó, de 10 a 30 metres de diàmetre, on s’ha sobreposat un gruix d’argila compactada per fer-hi una bona pavimentació de manera que la terra no es desprèn i damunt el qual es posen els cereals o lleguminoses per batre’ls.
Erer: Peça de fusta prima en forma de cèrcol i amb una ansa, de 4 o 5 pams de diàmetre. Antigament de pell, ara és de planxa metàl.lica. Està proveit de forats, de 8mm per al blat i de 10 per a l’ordi. Es penja per l’ansa damunt una forca a favor del vent i serveix per acabar de netejar els cereals de la batuda damunt l’era i arreplegar els grapissols. És molt semblant a un garbell.
Ererar: Netejar el gra amb un erer.
Estiràs: Semblant a la dolça de batre. Eina composta d’una fusta ampla i un mànec per empenyer o arreplegar el gra de la batuda a l’era, una vegada treta la palla.
Grapissols: Trossos d’espigues que no s’han desgranat a la batuda i que se separen a l’erer.
Mantornar: Donar la segona llaurada abans de semblar.
Vencills: Lligall fet d’un manoll de brins d’un cereal o d’espart per lligar les garbes quan se segaven.
La propera setmana parlarem de les fonts d'Olot.



diumenge, 4 de març del 2012

CAN GIRONA I LES FONTS MARTORELLENQUES A LA REVISTA NOTES

            La Font de la Mercè, una font de la finca de Can Girona

La revista Notes és una miscelània que aplega articles de recerca i divulgació principalment de Mollet del Vallès, però també d'altres municipis del Baix Vallès. La publicació d'aquests articles al voltant de tradicions, fets, persones, indrets, entitats... d'aquestes contrades és una molt bona manera de posar a l'abast de tothom la història local, i no pas per ser local menys important per entendre perquè han passat certes coses, perquè passen i poder fer una previsió de cap a on anem.

La revista Notes surt anualment, concretament el 22 de gener, coincidint amb Sant Vicenç, festa Major d'Hivern de Mollet. Per adquirir-la us heu de dirigir a l'OAC de l'Ajuntament de Mollet.
Aquest 2012 ha sortit el número 27 d'aquesta col.lecció i concretament en aquest número trobem dos articles que fan referència a Martorelles.

A Les fonts i l'ús de l'aigua a Martorelles l'Adolf Candela i l'Ariadna Cano ens donen conèixer la importància de l'aprofitament de l'aigua com a recurs natural per part de tota la gent que ha viscut a Martorelles des dels ibers fins el segle XXI, tot parlant de la geologia, del bosc com a generador d'activitat econòmica i comercial, de l'arqueologia de les fonts...

Per altra banda, en Joan Sanjuan a Can Girona, una finca singular de Martorelles de Dalt, ens fa una acurada descripció de la història humana i econòmica durant el segle XX de Can Girona. Malgrat, que hi ha referències del 1626, els últims 100 anys la finca ha tingut una vida força agitada plena de clars i obscurs i de fet aquests antecedents ens ha de posar en alerta sobre el futur d'aquestes muntanyes.

Avui no serà el últim dia que farem referència a la revista NOTES, de fet des de 1987 que va sortir el número 1, hi ha força articles que parlen sobre fets i indrets que ens són molt propers: Castellruf, la Cartoixa de Montalegre, l'excursionisme a Mollet el segle XIX...

Per últim, us aconsello que seguiu els blogs de dos dels autors d'aquests articles. D'una banda, l'Adolf Candela, és coautor del llibre "Les Fonts Martorellenques" editat l'any 2011 i el trobareu a                    www. somdedalt.blogspot.com  i en Joan Sanjuan que és enginyer tècnic industrial i llicenciat en Història Moderna i Contemporània i trobareu els seus escrits i pensaments a http://www.joansanjuanesquirol.webnode.es/

Ja estic frissós per tenir el nou llibre d'en Victor Pàmies "En cap cap cap"

divendres, 24 de febrer del 2012

GR-83 5a ETAPA OSOR-LES PLANES D'HOSTOLES. ARBRES I FONTS A LES PLANES D'HOSTOLES

La Font Vedruna o de Can Roure

Aquest mes ja arribem a la Garrotxa, més o menys la meitat d'aquest Camí del Nord. De fet, entrem a la Garrotxa per Les Planes d'Hostoles, sens dubte cruïlla de camins. En aquest sentit, aquí trobem la Via Verda del Carrilet i El Camí de Sant Jaume que coincideixen uns quants quilòmetres i aquest GR-83.
Aquells que aneu seguint el blog, ja coneixeu la meva falera per trobar fonts per allà on passo i aquestes contrades no han sigut una excepció.
Sembla ser que algú fa anys va començar un treball per parlar de les "100" fonts del municipi mitjançant la publicació d'un llibre, però a hores d'ara aquest treball encara no ha arribat a cap llibreria.
Malgrat tot, a la biblioteca Maria de Jonqueres de Les Planes d'Hostoles vaig trobar al llibre "Les Planes d'Hostoles" d'en J. Campistol, J.Canal i M. Soler, editat el 1988 per la Diputació de Girona on feia referència d'un estudi hidrogeològic del terme de les Planes d'Hostoles fet el 1987 i titulat "Pous i fonts de les Planes d'Hostoles" i on hi figurava la següent llista.

1. Font de la Pruenca.
2. Font de la Clota.
3. Font Petita.
4. Font de Can Cadumi
5. Font del Poot (Pouot)
6. Font de Can Nofre
7. Font del Fontanil.
8. Font de la Rectoria.
9. Font de la Canova.
10. Font de Can Ferriol.
11. Font de Sant Pelegrí.
12. Font de l'Angel o dels Enamorats.
13. Font de Can Roure o Vedruna.
14. Font del Buscaró
15. Font de les Fontiques.
16. Font del Mirall.
17. Font de Santa Margarida.
18. Font Fosca
19. Font del Conill
20. Font de la Plana
21. Font de les Encies.
22. Font de Can Pipa.
23. Font de Can Migrat.
24. Font de la Xart.
25. Font de les Tunes.
26. Font d'Àliga.
27. Font del Puig.
28. Font de la Vila.

Avui parlarem una mica de la Font de l'Angel i de la Font Vedruna, però abans vull fer esment dels arbres singulars que hi ha a Les Planes d'Hostoles. Molts pobles tenim una alzina centenària, una plataneda, un lledoner, un castanyer... però en aquest municipi de 37 quilòmetres quadrats trobem fins a 22 arbres  inventariats com a singulars com el Roure Gros de la Xuriguera, l'Aulina de la Serra i l'Arbre de les Mentides de la Plaça Nova.
Per saber-ne més,us recomano www.arbresambhistoria.blogspot.com i també a internet "L'inventari d'arbres singulars de la comarca de la Garrotxa". De ben segur, tornarem per aquestes contrades a fer una sortida per conèixer alguns d'aquests arbres.

Per anar a trobar les dues fonts que us vull presentar avui farem un passeig que no superarà el quilòmetre.

0,000Qm 0,000Qm. Sortirem de la plaça de l'esglèsia de Les Planes d'Hostoles a la part alta del poble i ens dirigim cap al carrer Vidal.

0,050Qm.0,050Qm. Girem a la dreta pel carrer Balmes.

0,100Qm.0,150Qm. Girem a l'esquerra pel carrer Moragues i Barret. Uns quants metres més endavant arribem a la font Vedruna o de Can Roure

Font Vedruna o de Can Roure. D'uns quatre metres d'alçada, té forma de caseta, és a dir un rectangle coronat amb un triangle. La font està datada el 1769.  La construcció està feta de pedra i la mina està a un metre d'alçada tancada amb una porteta de fusta. Damunt d'aquesta mina hi ha un rètol que diu: "Font pròpia de Casa Vedruna" i al capdamunt en el frontal del triangle que fa de teulada un escut que podria ser el de la casa.
Malgrat que encara hi ha el tub per on hauria de caure l'aigua, actualment la font raja quan accionem un mecanisme modern. Tal vegada, l'aigua cau en una pica rectangular de construcció força actual i desguassa cap a la xarxa de clavegueram.
A pocs metres de la font, a la plaça del Dr. Tomás Franc hi ha un safareig de 2,5m x 6 m que fins fa no gaire, era lloc de trobada i bugada.

0,000Qm 0,250Qm. Continuem pel vial que queda per sota el carrer de l'Angel.

0,200Qm 0,450Qm. Font de l'Angel o dels Enamorats. És una modesta contrucció a peu de l'antic camí de Sant Feliu i a pocs metres de l'ermita de l'Angel. Raja un bon doll d'aigua d'un tub que surt d'un frontal de totxo i obra i desafortunadament pintada de color blau. La mina queda a banda dreta i l'aigua desguassa cap a un torrent que deu quedar per sota. A banda i banda hi ha bancs per seure, però tot sembla indicar que els de l'esquerra tenen més solera. 

Continuem pel camí.

0,050Qm. 0,500Qm. Capella de l'Angel. És una petita capella de forma quadrangular d'una sola nau, amb teulada a doble vessant i campanar d'espadanya. Antigament disposava d'un petit porxo. El seu origen es remunta al 1490.

Tornarem a la Plaça de l'Esglèsia desfent el camí que hem fet.

Properament presentarem unes quantes paraules més de la gramàtica del caminant. 

dijous, 16 de febrer del 2012

ELS 15 PUNTS D'INTERÉS DE LA RUTA "DEL KALET A LA LÍNEA 9"

Sant Jeroni de la Murtra

Després de presentar la setmana passada l'itinerari de la ruta "Del Kalet a la Línea 9 del Metro", tot pujant el Turó de Galzeran i el Puigcastellar. Avui farem una breu descripció dels 15 indrets d'interès per on passa la ruta. Tanmateix, el més interessant d'aquesta entrada, al marge de les 9 fonts que trobarem i de les dues ascensions que farem, és que per primera vegada passarem i parlarem del Cementiri del Còlera de Tiana i de la Font de Can Mas i ens acostarem a la Cartoixa de Montalegre, tot un món en sí mateixa que mica a mica anirem descobrint.
Aquests punts d'interès són els següents:

1. Font Sunyera. Sempre raja. La font està en una petita cova feta d’obra en forma d’arc arrebossat i acolorit amb sulfat de ferro. Un broc aboca el raig a un petit toll. L’aigua s’escola cap al torrent a través d’un rec. Davant hi ha l’esplanada bastant gran amb grans pedres sobrants de la pedrera veïna, que escampades aleatòriament fan de taula o seient.
L’indret està ple de plàtans que confereixen una bona ombra a l’estiu i una gran catifa de fulles a la tardor.


2. Font del Ca o Sant Domènec. Raja en époques húmides. La font fa un conjunt amb un muret frontal i uns petits bancs de pedra a cada banda. El muret d’obra i pedra sosté un mosaic policromat amb una imatge de Sant Domenec.
En aquest sentit, esmentar que casualitat o no, a Martorelles podem trobar l’ermita de Sant Doménec al costat de la masia de Can Carrancà.
Ara la font no té boc i moltes vegades l’aigua s’escola per una fulla de roure que li fa de galet.
També en aquest indret, podem veure una barraca de vinya, lloc que s’utilitzava antigament per guardar eines, inclús com aixopluc dels pagesos que conreaven la terra.

3. Font de la Teula. Normalment goteja. Al fons d’una esplanada enmig del bosc trobem una paret de roca granítica, al vessant esquerra de la qual surt la font. No es pot dir que hi hagi cap construcció, sinó un petit muret d’on surt un broc de ferro en forma de teula per on raja l’aigua.
En periòdes humits veurem baixar l’aigua per tots els racons de la teula.

Sens dubte, és una de les fonts més maques dels voltants, tal vegada el paisatge que ens envolta recordaria una font del Montseny.

4. Turó de Galzeran. 484 metres. Delimita les comarques del Vallès Oriental i el Maresme, així com els Parcs de la Serralada Litoral i Marina.

5. Cementiri del Còlera de Tiana. L’any 1870 una forta epidemia de tifus va infectar la Barceloneta. Per la seva situació geogràfica, les autoritats sanitàries van pensar allotjar els pacients als edificis de La Conreria.
Entre el 19 de setembre i el 5 de desembre van morir 58 persones.
Davant la por al contagi, per la població de Tiana, que podia comportar el trasllat dels difunts al cementiri del poble, es decidí habilitar aquest terreny com a cementiri.

6. La Cartoixa de Montalegre. L’única cartoixa de Catalunya, on encara hi ha monjos. Els monjos segueixen l’ordre de Sant Bru ora et labora (resa i treballa). Sens dubte aquest monestir és un dels tresors d’aquestes muntanyes. Per saber-ne més www.cartoixamontalegre.net.

7. Font de Can Ruti o del Goig. Sempre raja. La font i l’entorn arranjats aquests últims anys están força ben conservats. El frontal de la font està fet amb llambordes, d’on surt un boc d’alumini que fa caure l’aigua a una pica feta amb totxos arrebossats.

8. Font de Can Mas. Mina oberta en un revolt del camí i on l’aigua surt per un tub i desprès de creuar el camí cau a l’esquerra buscant el torrent.

9. Sant Jeroni de la Murtra. Aquest antic monestir jerònim del segle XV és una joia del gòtic català. En aquest sentit, va ser el Papa Benet XIII des d’Avinyó, que va donar autorització per fundar el monestir. Les obres van començar el 1416 i van continuar fins a finals del segle XVI, que s’edifica la torre de defensa per interceptar les incursions serraïnes.

L’esglèsia sufragà una bona part de l’edifici, però també la realesa va contribuir-hi abastament. Tanmateix, va ser aquí on els Reis Catòlics van rebre a Cristobal Colón, l’abril de 1493 a la tornada del seu primer viatge a Amèrica. Actualment, l’edifici està declarat monument històric-artístic.
La murtra per la seva abundancia, va donar nom a la vall i al mateix monestir.
Trobareu més informació a www.lamurtra.cat


10. Font de Sant Miquel. Situada al claustre del monestir, de caràcter decoratiu, aboca continuament un rajolí d’aigua que recull de la mina de la Fontsanta, ubicada uns centenars de metres a ponent.

11. Font de Sant Jeroni o del Lleó. A uns 10 metres de l’entrada del monestir, aquesta font sempre raja després d’apretar el pulsador. A l’estar situada en un lloc de pas, aquesta aigua és fantástica perquè els caminaires, excursionistes, ciclistes… ens poguem refrescar quan hi passem pel costat.

12. Ermita de Sant Climent. Fou edificada per ordre dels monjos de Sant Jeroni l’any 1672, en honor al sant que porta el nom, com a promesa durant una llarga temporada de sequera que patí el monestir i la ciutat de Badalona. Durant la guerra amb els francesos el 1697 va ser utilitzada com a caserna militar. El 1835 fou incendiada al mateix temps que Sant Jeroni. Encarada a llevant, antigament des d’aquest punt, els pescadors podien fins i tot veure on hi havia els bancs de peixos davant les costes de Badalona.

13. Poblat ibèric del Puigcastellar. Aquest poblat ibèric és el més important de la zona metropolitana. Va ser habitat entre el segle VI i el III a.C. El Puigcastellar va ser descobert el 1904 per Ferran de Segarra, pare de l’escriptor Josep María de Segarra. Després de vàries excavacions a hores d’ara trobem un espai força museitzat. En aquest sentit el museu de la Torre Balldovina a Santa Coloma de Gramenet és el lloc perfecte per aprofundir en el coneixement d’aquest indret i de la gent que hi va viure.
El cim del Puigcastellar es troba a 303 metres d’alçada.

14. Font de la Bóta. Com a mínim sempre cau un rajolí. Recull en una mina el fil d’aigua que brolla de la terra. El nom li vé de la bóta que hi havia per recollir l’aigua. Probablement era una de les fonts d’abastament d’aigua de l’antic poblat ibèric.

15. Font del Drapet o Sant Roc. Aquesta raja amb abundància tot l’any. A més a més, cal esmentar que per netejar els carrers de Santa Coloma s’utilitza la surgència d’aquesta font. Tant aquesta font com la de la Bóta van ser arranjades i recuperades pel Centre Excursionista Puigcastellar de Santa Coloma de Gramenet.

La setmana vinent anirem d'excursió per la Garrotxa.