Canyet, la Torre Codina en primer terme.Les nostres contrades són plenes de tradicions, costums, rituals i llegendes i alguns han perdurat fins els nostres dies i d'altres ja fa unes quantes dècades que no es porten a terme. Al costumari català d'en Joan Amades hem trobem d'arreu i de tota mena.
Fa temps algú em va parlar d'un ritual que es feia a una masia de Badalona i que s'anomenava el guariment del roure. No fa gaire el vaig trobar documentat i avui en faré una entrada.
Per altra banda, aquesta setmana ha sigut Sant Anastasi i com cada any, a Badalona es crema el dimoni a la platja. Curiosament aquesta tradició es va inventar ara fa uns 70 anys i la seva justificació històrica s'agafa una mica amb pinces. Però del Dimoni ja en parlarem un altre dia. Avui toca anar fins a Canyet i veure que es feia a Can Campmany, una masia situada a tocar de la colònia Sant Antoni, a prop de l'esglèsia de Canyet.
Es diu que a Can Campmany es practicava les nits de Sant Joan, un ritual per tal de prevenir o curar malalties que afectaven els nadons. Josep Llansó, més conegut per la gent del barri, com en Pepet de can Campmany, fou l'últim que es va fer càrrec de la cerimònia de passar pel roure, tradició que havia anat passant de generació en generació.
El ritual se celebrava al sot de la masia, on hi havia una roureda. En Pepet era qui s'encarregava de preparar els roures, un per cada nen que s'havia de guarir. Els roures feien uns deu centímetres de diàmetre i acostumaven a tenir uns quinze anys. Es lligava el tros de tronc que s'havia de badar (obrir) per dalt i per baix a una distància d'un metre i mig aproximadament amb un filferro per tal que no s'esqueixés tot el tronc. Llavors, amb una destral i uns tascons de ferro es procedia a fer el tall de dalt a baix de la zona marcada. A l'interior del forat s'hi posaven unes pedres i uns bastons transversals perquè el trau estigués ben badat, mantenint una obertura d'uns 40 centímetres.
Situat al turó de Can Boscà, (molt a prop de la masia) en Pepet avisava amb un tret d'escopeta els oficiants que estaven a l'entorn de cada roure quan tocaven les dotze campanades a la parròquia de Santa María, que marcaven l'inici de la cerimònia. A un costat del roure hi havia el pare de la criatura i a l'altre el padrí, els quals amb el nen nu als braços deien
"Sant Joan Gloriós, trencat te'l dono.
Sant Joan Gloriós, curat te'l prenc.
Aquestes paraules, que es pronunciaven mentre passaven el nen per dintre el forat, es repetien tres vegades. Per posar fi al ritual es dipositaven les espardenyes i la robeta del nen a dintre del forat i es tancava el tronc. La cicatriu que quedava a la soca es recobria d'argila i s'embenava amb els bolquers del nen.
L'èxit del ritual depenia del roure: si la ferida es tancava i l'arbre vivia, el nen es curava; mentre que si no era així, el nen moria. Pocs dies després de celebrar la cerimònia ja es notaven les millores. Sembla ser que la majoria dels nens es van curar.
El darrer any que es va celebrar aquest ritual va ser el 1963, fins aquell moment cada any, dos, tres o fins i tot cinc nens passaven per algun dels roures del Sot de can Campmany.
Per fer aquesta entrada he extret la informació del llibre "Canyet: un vell poble", de Judit Barrera Meya i editat pel Museu de Badalona l'any 2001.
Properament parlarem del Temps de Cireres.
