ELS 15 PUNTS D'INTERÉS DE LA RUTA "DEL KALET A LA LÍNEA 9"

Sant Jeroni de la Murtra

Després de presentar la setmana passada l'itinerari de la ruta "Del Kalet a la Línea 9 del Metro", tot pujant el Turó de Galzeran i el Puigcastellar. Avui farem una breu descripció dels 15 indrets d'interès per on passa la ruta. Tanmateix, el més interessant d'aquesta entrada, al marge de les 9 fonts que trobarem i de les dues ascensions que farem, és que per primera vegada passarem i parlarem del Cementiri del Còlera de Tiana i de la Font de Can Mas i ens acostarem a la Cartoixa de Montalegre, tot un món en sí mateixa que mica a mica anirem descobrint.
Aquests punts d'interès són els següents:

1. Font Sunyera. Sempre raja. La font està en una petita cova feta d’obra en forma d’arc arrebossat i acolorit amb sulfat de ferro. Un broc aboca el raig a un petit toll. L’aigua s’escola cap al torrent a través d’un rec. Davant hi ha l’esplanada bastant gran amb grans pedres sobrants de la pedrera veïna, que escampades aleatòriament fan de taula o seient.
L’indret està ple de plàtans que confereixen una bona ombra a l’estiu i una gran catifa de fulles a la tardor.

2. Font del Ca o Sant Domènec. Raja en époques húmides. La font fa un conjunt amb un muret frontal i uns petits bancs de pedra a cada banda. El muret d’obra i pedra sosté un mosaic policromat amb una imatge de Sant Domenec.
En aquest sentit, esmentar que casualitat o no, a Martorelles podem trobar l’ermita de Sant Doménec al costat de la masia de Can Carrancà.
Ara la font no té boc i moltes vegades l’aigua s’escola per una fulla de roure que li fa de galet.
També en aquest indret, podem veure una barraca de vinya, lloc que s’utilitzava antigament per guardar eines, inclús com aixopluc dels pagesos que conreaven la terra.

3. Font de la Teula. Normalment goteja. Al fons d’una esplanada enmig del bosc trobem una paret de roca granítica, al vessant esquerra de la qual surt la font. No es pot dir que hi hagi cap construcció, sinó un petit muret d’on surt un broc de ferro en forma de teula per on raja l’aigua.
En periòdes humits veurem baixar l’aigua per tots els racons de la teula.
Sens dubte, és una de les fonts més maques dels voltants, tal vegada el paisatge que ens envolta recordaria una font del Montseny.

4. Turó de Galzeran. 484 metres. Delimita les comarques del Vallès Oriental i el Maresme, així com els Parcs de la Serralada Litoral i Marina.

5. Cementiri del Còlera de Tiana. L’any 1870 una forta epidemia de tifus va infectar la Barceloneta. Per la seva situació geogràfica, les autoritats sanitàries van pensar allotjar els pacients als edificis de La Conreria.
Entre el 19 de setembre i el 5 de desembre van morir 58 persones.
Davant la por al contagi, per la població de Tiana, que podia comportar el trasllat dels difunts al cementiri del poble, es decidí habilitar aquest terreny com a cementiri.

6. La Cartoixa de Montalegre. L’única cartoixa de Catalunya, on encara hi ha monjos. Els monjos segueixen l’ordre de Sant Bru ora et labora (resa i treballa). Sens dubte aquest monestir és un dels tresors d’aquestes muntanyes. Per saber-ne més www.cartoixamontalegre.net.

7. Font de Can Ruti o del Goig. Sempre raja. La font i l’entorn arranjats aquests últims anys están força ben conservats. El frontal de la font està fet amb llambordes, d’on surt un boc d’alumini que fa caure l’aigua a una pica feta amb totxos arrebossats.

8. Font de Can Mas. Mina oberta en un revolt del camí i on l’aigua surt per un tub i desprès de creuar el camí cau a l’esquerra buscant el torrent.

9. Sant Jeroni de la Murtra. Aquest antic monestir jerònim del segle XV és una joia del gòtic català. En aquest sentit, va ser el Papa Benet XIII des d’Avinyó, que va donar autorització per fundar el monestir. Les obres van començar el 1416 i van continuar fins a finals del segle XVI, que s’edifica la torre de defensa per interceptar les incursions serraïnes.

L’esglèsia sufragà una bona part de l’edifici, però també la realesa va contribuir-hi abastament. Tanmateix, va ser aquí on els Reis Catòlics van rebre a Cristobal Colón, l’abril de 1493 a la tornada del seu primer viatge a Amèrica. Actualment, l’edifici està declarat monument històric-artístic.
La murtra per la seva abundancia, va donar nom a la vall i al mateix monestir.
Trobareu més informació a www.lamurtra.cat


10. Font de Sant Miquel. Situada al claustre del monestir, de caràcter decoratiu, aboca continuament un rajolí d’aigua que recull de la mina de la Fontsanta, ubicada uns centenars de metres a ponent.

11. Font de Sant Jeroni o del Lleó. A uns 10 metres de l’entrada del monestir, aquesta font sempre raja després d’apretar el pulsador. A l’estar situada en un lloc de pas, aquesta aigua és fantástica perquè els caminaires, excursionistes, ciclistes… ens poguem refrescar quan hi passem pel costat.

12. Ermita de Sant Climent. Fou edificada per ordre dels monjos de Sant Jeroni l’any 1672, en honor al sant que porta el nom, com a promesa durant una llarga temporada de sequera que patí el monestir i la ciutat de Badalona. Durant la guerra amb els francesos el 1697 va ser utilitzada com a caserna militar. El 1835 fou incendiada al mateix temps que Sant Jeroni. Encarada a llevant, antigament des d’aquest punt, els pescadors podien fins i tot veure on hi havia els bancs de peixos davant les costes de Badalona.

13. Poblat ibèric del Puigcastellar. Aquest poblat ibèric és el més important de la zona metropolitana. Va ser habitat entre el segle VI i el III a.C. El Puigcastellar va ser descobert el 1904 per Ferran de Segarra, pare de l’escriptor Josep María de Segarra. Després de vàries excavacions a hores d’ara trobem un espai força museitzat. En aquest sentit el museu de la Torre Balldovina a Santa Coloma de Gramenet és el lloc perfecte per aprofundir en el coneixement d’aquest indret i de la gent que hi va viure.
El cim del Puigcastellar es troba a 303 metres d’alçada.

14. Font de la Bóta. Com a mínim sempre cau un rajolí. Recull en una mina el fil d’aigua que brolla de la terra. El nom li vé de la bóta que hi havia per recollir l’aigua. Probablement era una de les fonts d’abastament d’aigua de l’antic poblat ibèric.

15. Font del Drapet o Sant Roc. Aquesta raja amb abundància tot l’any. A més a més, cal esmentar que per netejar els carrers de Santa Coloma s’utilitza la surgència d’aquesta font. Tant aquesta font com la de la Bóta van ser arranjades i recuperades pel Centre Excursionista Puigcastellar de Santa Coloma de Gramenet.

La setmana vinent anirem d'excursió per la Garrotxa.

LA VALL DE POMAR

La Font de l'Amigó

Per començar l'any, farem una sortida que fa unes quantes setmanes que tinc preparada. Aquest itinerari ens portarà des de la vall de Pomar, fins al cim del turó de la Coscollada.

Malgrat que haurem de superar 300 metres de desnivell positiu en poc més de 4 quilòmetres és recomanable per tots els públics amb una mínima condició física, però sens dubte aquesta excursió ha estat pensada perquè sobretot en frueixin els badalonins i les badalonines.

D'altres vegades, ja sabeu la meva afició a posar a l'abast del transport públic els itineraris per la Serralada. Doncs, per fer la sortida d'avui, cal agafar l'autobús B27 que travessa Santa Coloma i Badalona (jo l'he agafat a Badalona, a l'avinguda President Companys) i baixar a la carretera de Can Ruti a l'alçada de Can Miravitges, on hi ha la parada a peu del camí, on s'inicia l'excursió.

Quan acabem a Can Ruti, el mateix bus B27 ens baixarà a Badalona. La freqüència de pas de l'autobús, mai supera els 20 minuts.

Un bona excusa, per conèixer la Vall de Pomar i les Muntanyes de l'Amigó i arribar al sostre de Badalona. Aquesta excursió sobretot és recomanable a finals de tardor, amb els cirerers d'arboç ben plens. La distància total és d'un 6200 metres aproximadament, i com hem esmentat abans el desnivell positiu d'uns 300 metres. En èpoques de pluja, podem trobar algun tram força enfangat.

Sortim de la parada de l'autobus B27, a la carretera de Can Ruti a l'alçada de Can Miravitges. Comencem a caminar per una pista força planera, quan portem uns 250 metres, arribem a una cruïlla de camins, nosaltres agafem el trencall de l'esquerra que ens durà fins a Can Miravitges.

En aquests moments, a la dreta deixem el Castell de Gotmar, el nostre camí ara puja una mica.

El Castell de Gotmar, és una casa senyorial, documentada ja al segle X, que podria ser d'origen més antic i fins i tot remuntar-se a una vil.la romana. L'edifici actual és el resultat de les diverses transformacions i modificacions arquitectòniques dutes a terme al llarg del temps, i tot i contenir alguns elements romànics i gòtics, el seu aspecte és tipícament romàntic.

Desprès d'uns 150 metres arribem a la masia. Ara contínuem pel camí que davant nostre i paral.lel a la paret lateral de la finca va pujant mica a mica.

Cent metres més endavant, trobem a la dreta un corriol que marxa en sentit nord. Per comprovar que no ens hem perdut, uns 70 o 80 metres més endavant trobarem a mà esquerra un gran esvoranc, fet artificialment.

Contínuem pel nostre corriol i ara el camí passa entre atzavares i cactus, fins que arribem a una estació transformadora i just al costat hi ha un petit planell amb un bon exemplar d'alzina.

Seguim endavant, paral.lels a la paret de la instal.lació eléctrica. Ara el corriol surt a un camí més ample, nosaltres sempre anirem en direcció nord.

Quan hem caminat uns 150 metres per aquest camí més ample, arribem a un revolt. En aquests moments deixem aquest camí i nosaltres seguim per un camí més estret flanquejat per plàtans.

Uns 50 metres més enllà, a la dreta, trobarem un corriol que ens baixarà fins la Font del Pop o Beu-i-Tapa.

Font del Pop o Beu-i-Tapa. Malgrat que aquesta font sempre raja, degut als serveis i edificacions que hi ha per sobre, jo mai beuria d'aquesta aigua. El líquid element va a parar a un bassal de sauló deprès de baixar l'aigua per una rampa de pedra en forma de trapezi.

Ara desfem el corriol i tornem al camí principal. Pocs metres més endavant, passarem per sota un tunel, per sobre el qual passa la carretera que puja a Can Ruti.

Seguint aquest corriolet, uns 250 metres més enllà arribem al Berenador de Can Ruti, nosaltres el travessem i hem de sortir a la carretera a l'alçada del tanatori.

Ara girem a l'esquerra, tot pujant per la carretera. Malgrat no haver-hi gaire trànsit cal anar amb molt de compte. Nomès 200 metres més amunt, arribarem al parquing de l'hospital. Ara girarem a la dreta per nomès 100 metres més enllà, arribar a la placeta on hi ha la parada dels autobusos. Travessem la carretera i ja som a l'inici del camí de la Font de l'Amigó

Ens els primers cent metres, aquest camí es força ample, tot coincidint amb el GR-92 que marxa cap a l'esquerra per anar a buscar la carretera BV-5011 (Badalona-Montcada). Nosaltres seguirem un corriol que paral.lel a un torrrent ben farcit de canyes s'endinsa a la vall direcció ponent i mica a mica va guanyant alçada.

Temps endarrera a l'inici del torrent, hi podíem trobar la Font dels Pins, però si ningú em contradiu a hores d'ara aquesta deu d'aigua es pot donar per desapareguda. Igualment, tambè hi ha qui diu que a mig camí de la font de l'Amigó, es trobava la Font del Mig, però jo mai n'he vist cap rastre.

El corriol fins la font l'Amigó és molt fressat i desprès de caminar 800 metres, sense perill de pérdua, arribem al nostre destí.

La Font de l'Amigó sempre raja i malgrat no es pot dir que l'aigua sigui potable, jo n'he begut repetides vegades i de moment no m'ha passat res. L'aigua brolla d'un boc de ferro que surt de la paret de pedra i cau en un bassal, que és l'inici del torrent. Paral.lels al frontal de la font, hi ha tres o quatre bancs de pedra, perfectes per fer-hi parada i fer un mos.

Com a curiositat, també esmentar que gairebé amb total seguretat, la deu d'aigua d'aquesta font de l'Amigó a la vessant marina, és la mateixa que la Font dels Castanyers de Sant Fost a la vessant vallesana.

Ara contínuem pel camí que segueix pujant cap a l'esquerra. Quatre-cents metres més amunt, arribem a una pista que ens travessa. Ara girem a la dreta per seguir pujant en direcció a la torre de guaïta de la Coscollada. Desprès d'uns 50 metres, arribem a un petit planell, nosaltres seguim per la pista que puja a l'esquerra, obviant el camí que marxa recte.

Nou-cents metres més amunt arribem al coll de la Coscollada. D'aquí al turó de la Coscollada, el més alt de Badalona amb 466 metres i coronat per la torre de guaïta nomès ens resten 250 metres, tot seguint la pista que puja a l'esquerra o el corriol que marxa davant nostre i que en un principi carena una mica.

Des de dalt la Coscollada, un día clar, veurem muntanyes dels Pirineus, Montserrat, la plana vallesana, la Mediterrània i inclús podrem jugar a endevinar els carrers de Barcelona.

Per seguir el nostre itinerari, ara baixarem fins el coll i seguirem en direcció a Sant Fost i la Conreria per la pista ample que davalla.

Quan portem uns 300 metres, arribem a un revolt molt tancat. Ara nosaltres hem de seguir per un corriol que trobem a mà dreta. Com a referències, cal dir que en aquest punt, quan plou una mica es fa un gran toll d'aigua. Tanmateix, el corriol que seguirem estarà flanquejat a banda i banda per cirerers d'arboç.

A l'altre cantó del toll, també hi ha una trialera força ampla que també obvíarem.

Ara hem d'anar en compte de no relliscar i obviant els camins i corriols que menen a cada costat del viarany que nosaltres seguim.

Quatre-cents metres més endavant arribem a un camí carreter que ens travessa, nosaltres girem a la dreta i nomès uns 10 metres més enllà seguim pel corriol que trobem a la dreta, obviant el de l'esquerra.

Seguim quatre-cents cinquanta metres per aquest sender, fent cas omís a qualsevol trencall, fins que trobem un corriol que ens creua. Com a referència, el camí que baixa de la dreta passa entremig de dues roques de dimensions mitjanes.

Ara nosaltres baixem pel viarany que mena a l'esquerra i 30 metres més endavant obvíem el camí que marxa a l'esquerra i seguim pel de la dreta.

Cent cinquanta metres més avall, obviem un camí que marxa en direcció sud al costat d'unes runes d'una antiga edificació. Nosaltres contínuem avall, direcció nord-est, dos-cents metres més, fins que el nostre camí comença a pujar i el deixem per seguir un corriol que mena a la dreta i en 60 metres ens durà fins la Font del Goig o de Can Ruti.

La Font del Goig o de Can Ruti sempre raja, tanmateix l'aigua no és potable, però l'entorn i la font arranjats aquests últims anys estan força ben conservats

El frontal de la font està fet amb llambordes, d'on surt un boc d'alumini que fa caure l'aigua a una pica feta amb totxos arrebossats.

Ara seguim pel corriol que baixa paral.lel al torrent de la font i cent metres més avall arribem a una pista cimentada, girem a la dreta i 300 metres més endavant arribem a la parada del autobusos de Can Ruti, punt final de la sortida d'avui.

Cal dir, que en aquests darrers 300 metres, tornem a coincidir amb el GR-92.

Properament parlarem de l'antiga Baetulo i del camí del Vietnam.