Les flors de les mimoses i el cel blau i ras, ens indiquen que la primavera ja és a tocar. Dissabte tot caminant pels voltants de Vallromanes, vaig intuir que ja falten poques setmanes perquè arribi la primavera. És evident que encara resten tres setmanes i precisament el 8 de març de l'any passat va caure una bona nevada a tota la Serralada.
Però, mica a mica la gamma cromàtica del bosc va guanyant intensitat i vivesa; els camps ja verdejen, en els prats ja hi ha força botonets i a les masies la mimosa està esplendorosa.
Precisament, avui vull parlar d'aquesta acàcia tant característica de jardins, parcs i carrers.
Sens dubte, la primera curiositat és el seu origen, Austràlia i Tasmània. És un arbre de creixement ràpid, que pot arribar a mesurar uns 10 metres i de fulla perenne i que generalment viurà en altituds inferiors a 1000 metres sobre el nivell del mar.
La seva floració es produeix a finals d'hivern i els manats de flors grogues són realment espectaculars.
Quant als seus usos, al marge de l'ornamental, alguna vegada s'ha utilitzat l'exsudació de goma de les seves branques i el seu tronc, com un sustitut de la goma aràbiga que s'utilitza com adhesiu i espessant.
Tanmateix, el creixement ràpid de l'arbre, fa que aquest es planti en llocs on es vulgui consolidar un talús.
Quant a la resistència davant les inclemències meteorològiques, la mimosa aguanta fins temperatures de -6, li agrada molt el sol i aguanta millor les èpoques de sequera, que no pas l'excès d'aigua, tal vegada, en aquest cas les arrels es podreixen amb molta facilitat.
Per últim, si volem donar-li una mica de forma, hem d'anar podant-la, perquè creix molt desendreçada.
Properament, farem una nova entrega de la gramàtica del caminant.
