diumenge, 31 de juliol del 2011

CAMINS DE VALLROMANES XI: EL DOLMEN DE CAN GURRI.

El dolmen de Can Gurri.

Avui descobrirem camins i corriols nous, parlarem per primera vegada del dolmen de Can Gurri combinat amb una revisió de les fonts del Llorer, Gurri, fonteta de Can Gurri i Can Barbeta, així com de tot allò que les envolta.
La sortida d'avui té uns 4,7 quilómetres de longitud i un desnivell positiu d'uns 100 metres. Es pot fer en qualsevol època de l'any.
El punt d'inici i final de l'excursió és el coll de Can Corbera, si no sabeu arribar-hi trobareu la manera  a l'entrada "Una excursió de dames i cavallers" publicada l'octubre de 2008.

Sortim del coll de Can Corbera direcció nord-est, caminant paral.lels a la paret d'una finca, per un pista que en un principi es força ampla i planeja. Quan hem caminat uns 150 metres travessem una cadena. Seguim pel mateix camí i cinc cents metres més endavant, obvíem un corriol que ens mena a banda esquerra. Cent metres més enllà, ens desviem per un corriol que trobem a mà dreta.
Cent cinquanta metres més amunt arribem a un corriol que ens creua, nosaltres girem a la dreta i el seguim sentit sud. La tendència d'aquest corriol és anar guanyant alçada.
Quan portem un quilòmetre arribem a una cruïlla, nosaltres seguim el corriol de l'esquerra, que va baixant i està molt definit. Dos-cents metres més enllà sortim a una pista ampla, nosaltres la seguim en sentit ascendent. Cent cinquanta metres més amunt, a banda esquerra trobem quatre esglaons que són l'accés al dolmen de Can Gurri, que està quinze metres endins.

Dolmen de Can Gurri. És un sepulcre de corredor tipus galería catalana. Està bastit amb lloses de granit. La cambra és quadrangular i s'obre a l'exterior per un passadís format per blocs alineats paral.lelament.

Sortim del dolmen i tornem a la pista tot girant a l'esquerra, direcció sud. Cent cinquanta metres més endavant, trobem un camí que baixaria cap a la vessant de marina, nosaltres contínuem per la pista, seguint el GR-92.
Set cents cinquanta metres més endavant, hem d'estar molt atents, perquè a la dreta hem d'agafar un camí carreter que ens obliga a fer un gir de 180 graus i marxar per sota la pista, ara en sentit nord. Uns cents metres més avall, a la dreta, trobem l'entrada de la Font del Llorer que trobarem si seguim el corriol uns vint metres.

Font del Llorer o la Tereseta.  Un muret de pedra tallada fa de suport al broc metàl.lic que cau en una pica d'obra sobre un toll i una teula ceràmica. Malauradament encara no l'he vist rajar mai.

Sortim del corriol i seguim pel camí carreter avall, arribant dos-cents metres més endavant a una torre elèctrica. Nosaltres ara contínuem per un corriol a l'esquerra. En un principi el camí no està molt definit, però a mesura que davallem, ens anem ficant dins el torrent i només 250 metres més enllà arribem a la Font de Can Gurri.

Font de Can Gurri. La font es troba en un clot excavat sobre l'esplanada d'un metre aproximat de profunditat, fent una construcció rectangular amb unes escaletes que baixen fins a la font. La petita pica on cau el raig des d'un broc de ferro és de pedra picada, després l'aigua es filtra cap al sòl. La font de Can Gurri sempre raja.
Per altra banda, cal destacar l'àlber que encara dóna ombra a l'esplanada de la font. Amb les ventades del gener de 2010 va caure el seu company que jau a terra.

Sortim de la font pel corriol i cent cinquanta metres més endavant arribem a la pista. A aquesta alçada, creuant els esbarzers que tenim a mà esquerra tenim la Fonteta de Can Gurri.

Fonteta de Can Gurri. (D'aquesta font en vaig fer una entrada el setembre de 2010). Font de característiques modestes, l'estiu de 2010 en "Picu" Marin va desbrossar el lloc, actualment, només un any després, l'indret torna a estar ple de bardisses.
Probablement aquesta era la veritable font de la masia, tanmateix es troba més a prop de la casa. Sembla confirmar aquesta hipòtesis la inscripció on s'endevina el nom "Font del Ferro", gravat a la pedra al damunt del broc de la font que ara s'anomena Can Gurri.
La font no és més que una arqueta oberta a la llera d'un torrent on trobem un broc de plàstic dur. Segurament la beta d'aigua és la mateixa que la font que coneixem com Can Gurgui. Malgrat tot, la fonteta de Can Gurgui raja.

Seguim avall per la pista i després d'uns 250 metres, girem a la dreta, tot creuant una cadena. Cent metres més endavant, trobem a l'esquerra el corriol que dóna accés a la Font de Can Barbeta que ens conduirà fins la boca de la mina, ubicada uns 20 metres dins el torrent a mà esquerra.

Font de Can Barbeta.  Actualment, només podem trobar les restes de la font, un muret de pedres tallades i una porteta que duu a la mina. (El mes de març de 2010 vaig fer una entrada sobre la Font de Can Barbeta).

Sortim del torrent i tornem a la pista principal, que seguim a la dreta, sentit nord, des d'aquest punt fins el coll de Can Corbera, inici i final de la sortida d'avui, només ens restaran 550 metres. 

Cal dir que l'itinerari d'avui té tres connexions al coll de Can Corbera amb d'altres excursions que hem presentat al blog i per tant podeu fer altres variants.
1. Una excursió de dames i cavallers. Octubre de 2008.
2. Els dominis del castell de Sant Miquel. Juny de 2009.
3. La Fonteta de Can Gurri. Setembre de 2010. 

Per fer aquesta entrada he extret informació del blog www.detantentanttrobopedres.blogspot.com i del llibre Les Fonts Martorellenqueseditat per l'Adolf Candela, l'Antoni Sánchez i en Quixol Soriano.


  

dissabte, 23 de juliol del 2011

EL TEMPS A LA SERRALADA LITORAL. L'ANY 2010

Un dia emboirat a Vallromanes

Ara fa gairebé un any, el 27 d'agost de 2010 va fer molta calor, tant que vaig començar a buscar dades meteorològiques per veure si realment s'havia batut algún record i malgrat vam arribar fins els 39,1 graus a Vilanova del Vallès, el 13 d'agost del 2003 es van assolir els 39,3 graus.
Ara que ja fa uns mesos que s'ha acabat l'any 2010 i que s'han publicat les dades meteorològiques de l'any passat, us faré cinc cèntims de com vam ser aquests dotze mesos a la Serralada Litoral.
Per fer aquest petit estudi, he agafat les dades dels observatoris de Cabrils, a la vessant Maresme (solella) i a 81 metres sobre el nivell del mar, de Vilanova del Vallès, ubicat a la vessant vallesana (obaga) i a 133 metres sobre el nivell del mar  i l'obsevatori d'Òrrius al Maresme, però força obac a 260 metres sobre el nivell del mar.
Tanmateix, ho he contrastat amb les dades que l'any passat vaig recollir dels anys 2001,2002,2003,2007,2008 i 2009 i les conclusions que he extret són les següents.

En termes generals, va ser un any força fred, sobretot al vessant vallesà. En aquest sentit, va gelar 64 dies, quant la mitja anual és aproximadament 40 dies. En aquest sentit les temperatures mínimes de banda i banda, van ser a Vilanova del Vallès -6'1 graus i a Cabrils -1,4. Per la seva part a Òrrius va gelar 38 dies amb una mínima de -5,4 graus. Com a curiositat, esmentar que el día més fred va ser el 12 de febrer.
Quant a temperatures mitjanes absolutes, els registres van ser sensiblement inferiors a la mitjana dels últims anys. Així a Cabrils, la temperatura mitjana del 2010 va ser de 15,9 graus i a Vilanova del Vallés de 13,4 graus. En el cas de Vilanova, la temperatura mitjana absoluta va ser d'1,2 graus inferior a la mitjana dels últims anys que ha sigut de 14,6 graus.
En el cas de la mitjana de temperatures màximes, en el cas de Vilanova la temperatura del 2010 va ser un 1,8 graus inferior a la mitja dels últims anys, 20,1 graus envers 21,9 graus. Per altra banda,  Cabrils també va registrar temperatures 6 o 7 dècimes per sota de la mitja, en temperatures absolutes, màximes i mínimes.
Pel que fa a la temperatura mitjana mínima a Vilanova també va ser 6 dècimes inferior a la mitjana dels darrers anys 7,8 graus envers 8,4 graus. 

L'altre aspecte que cal destacar del 2010, és la pluviometría que va superar en un 40% la mitjana de la zona. Així a Cabrils van caure 859 litres per metre quadrat i a Vilanova 845, quan la mitjana anual està al voltant d'uns 600 litres, sent especialment plujosos els mesos de febrer, maig, setembre i octubre. En aquest sentit, el dia més plujós va ser el 17 de setembre.

Quant als dies que va ploure, a Cabrils van ser 95 i a Vilanova 104. Aquí cal destacar que malgrat Cabrils va estar dins dels seus paràmetres a Vilanova normalment plou uns 150 dies a l'any. Per tant, va ploure més i aquesta pluja va caure en menys dies. Per tant, en aquest sentit, Vilanova l'any passat va "maresmejar" una mica.



Per últim, el día 26 de juliol del 2010 va deixar de funcionar l'estació meteorològica de Vallromanes ubicada a Can Maimó, sens dubte aquesta era una estació molt representativa de la serralada. Tant de bo aviat es pugui arreglar i podem consultar-la de nou

Properament parlarem del gaig.
   
 

dilluns, 18 de juliol del 2011

GRAMÀTICA DEL CAMINANT X: MÀRIUS SERRA I

Quiet, un llibre d'en Màrius Serra, una lliçó de la vida.

Mentre estava llegint Mon oncle de Màrius Serra, sempre tenia un llapís i un paper al costat, per anar apuntant totes aquelles paraules curioses o desconegudes.
Tractant-se del senyor Enigmàrius, era molt fàcil que aquests mots anessin sorgint pàgina darrera pàgina. I així va ser. Quan vaig acabar de llegir la novel.la, tenia una llista de més de 90 paraules i després de fer la tria corresponent, n'he seleccionat 56 i avui us presento les primeres 28, la segona part a l'agost.
En aquest sentit, l'autor al marge de deixant-se una novel.la trepidant, dóna protagonisme a adjectius, verbs i noms que habitualment no utilitzem, ajudant-se a enriquir el nostre vocabulari.
En Màrius Serra juga amb les paraules des de fa més de vint anys i mitjançant l'Enigmàrius ( la secció del Matí de Catalunya Ràdio), el Dicciomàrius, editat l'any passat i d'altres treballs que ha realitzat durant aquestes dues dècades, enriqueix cada dia la llengua catalana i escampa la llavor per tot el territori, mitjançant les ones hertzianes, els seus articles a la premsa o els seus llibres.
Les 28 paraules d'avui són les següents

aciençat: 1. Que té ciència. Que sap bé la seva ciència. 2. Assenyat.

adelerat:    Persona que posa passió en allò que fa.

àgrafa:        No escrit. En sentit bíblic, frases atribuides a Jesucrist que no consten en cap dels quatre evangelis.

anacoreta:  Persona que es retira a un lloc solitari, per portar-hi una vida de silenci, de pregària i de mortificació.

atribolar:    Produir un estat de torbació en l'ànim d'algú que no li deixa veure clar què ha de fer, què ha dir, com ha d'obrar...

atziac:        Infaust, no favorable, que porta una desgràcia.

baluerna:    Cosa que fa molt d'embalum.

a baqueta:   Tractar amb una gran severitat.

barjaula:     Prostituta.

bescoll:       Part posterior dels homes i dels animals. Clatell.

boet:           Ribot proveït de dues fulles estretes disposades en angle, de manera que per cada posició del boet només en treballa una.

bursada:     Revolada, estirada, empenta, qualsevol acció violenta i momentània.

capir:          Entendre. Per exemple: No capeixo el que fas.

clergyman:     Mot anglès que significa "clergue", usat per indicar el vestit del capellà, compost de jaqueta i pantalons, negres o foscs, camisa negra i collet blanc.

copalta:       Capell de copa alta.

còrpora:      Cos d'una persona o d'un animal sense incloure-hi les extremitats.

debades:     En va, sense efecte, inutílment.

diatriba:      Crítica virulenta.

dòngola:      Pell de moltó, cabra o vedell, adobada a l'alumini i després al taní, que hom empra per a fer sabates.

dringadissa:   So viu continuat, que fa, en rebre un xoc, un objecte de metall o vidre.

eixorca:         Estèril.

encalçar:        Córrer darrere algú per atrapar-lo.

encomi:         Lloança, elogi.     encomiàstic:  Que conté encomi.

enderga:        Andròmina. Moble, estri, etc, atrotinat, inútil.

enfonyar:      Amagar, entaforar.

enserrellar:   Guarnir amb serrells.

esbatanar:     Obrir de bat a bat, completament.

espinguet:     1. So, crit, agut.         2. Persona cridanera i xisclaire.

Per fer aquesta entrada, la majoría de les definicions les he extret de l'edició digítal del Diccionari de l'Enciclopèdia Catalana.

Properament parlarem del Dolmen de Can Gurri.

.

dimarts, 12 de juliol del 2011

DE MÀRIUS A MÀRIUS


De Santa Coloma de Gramenet a Tiana
De la Font de l'Alzina a la Font de Sant Bru
Del Puig Castellar a la Cartoixa de Montalegre
D'en Virgili a la Sal
De la Divina Comèdia al Chartreuse
Del Gratacel a Mon Oncle
De l'Eusebi al Canut
Del poeta al narrador
De Màrius Sampere a Màrius Serra

Avui fa 13 mesos us vaig dir que llegiria "El gratacel" d'en Màrius Sampere i tot i que l'he començat, malauradament no m'ha enganxat. Segurament, és una obra boníssima, en cap cas intentaré fer cap crítica, perquè simplement sóc un lector que l'únic indicador que tinc per dir si un llibre m'agrada, és tenir la necessitat d'acabar el llibre o no, quan he llegit les primeres 80 o 100 pàgines.
I en el cas d' El gratacel, fa mesos que tinc el punt de llibre a la pàgina 76.
Tanmateix en Salva Redón en el seu blog la Pistola d'Einstein fa la següent sinopsi del llibre.

El gratacel narra la història d'un viatge en ascensor per un gran edifici que és una metàfora de la vida. Cada planta equival a un episodi de l'existència, abocant el lector a una reflexió sobre les grans obsessions tan reconeixibles en la trajectòria creativa de l'autor, mitjançant les situacions que afrontarà el personatge central en funció d'unes parades de l'ascensor determinades per l'atzar.
El protagonista és un alter ego de Sampere, de nom Eusebi, a qui acompanya un guia anomenat Virgili, per tal de trobar-se amb el funcionari Z, un ésser de clares reminiscències kafkianes. Les referències a la Divina Comèdia de Dante, són evidents més enllà de la coincidència en el nom del guía, doncs l'edifici esdevé una mena d'infern laberíntic amb dependències i personatges que interceptaran contínuament l'itinerari del protagonista.

I amb l'afany de descobrir la relació dels escriptors amb la Serralada, un Màrius em va dur a l'altre Màrius i quan vaig començar "Mon Oncle" de Màrius Serra, ja no l'he pogut deixar.

L'escriptor barceloní barreja la família, la Cartoixa, els fets succeïts a la Serralada de Marina l'estiu de 1994, el viatge iniciàtic d'un adolescent, la Sal, la Bruna, els lloros, Menorca, mossèn Baptista... i cadascú és un ingredient d'aquesta novel.la que esdevé una recerca vertiginosa del manuscrit del licor Chartreuse i on cada veritat amaga un nou misteri.

A partir d'ara, els propers mesos aniré parlant de les paraules, dels escenaris, de les fonts... de Mon Oncle. A partir d'ara part de Tiana, és territori Màrius Serra.

La propera setmana parlarem d'una nova Gramàtica del Caminant.

divendres, 8 de juliol del 2011

CAMINS DE VALLROMANES X: LA TRINXACAMES 2011

El Tub


Aquest darrer mes de maig, va nèixer la germana petita de la Trinxacadenes, la Trinxacames. Com tots els germans, entre elles hi ha semblances i diferències. Els pares i per tant l'equip organitzatiu és el mateix, el grup BTT Trinxacadenes, també tenen la marca "Trinxa" en comú, però a una li agrada anar en bici i a l'altre caminar i còrrer per la muntanya, i des de ben petita la Trinxacadenes ha sigut més competitiva que no pas la Trinxacames.


Sens dubte, aquesta primera edició va ser un éxit. En aquest sentit podeu veure un parell de videos de la caminada a http://www.trinxacames.blogspot.com/


Amb l'entrada d'avui, el que farem és penjar el rutómetre de l'itinerari, perquè el pogueu fer quan volgueu.


L'itinerari d'avui té una llargada de 12,6 quilòmetres i un desnivell positiu d'uns 350 metres. Cal portar aigua perquè no trobarem cap font i malgrat hi ha força trams ombrívols és millor evitar les hores més caluroses de l'estiu. Aquesta excursió té tres parts força diferenciades. Una primera part que ens acosta a la Vallromanes més rural, una segona part que ens puja fins els miradors i una tercera part que ens endinsa en els boscos d'aquestes contrades. Per altra banda, aquest itinerari combina trams fets en excursions publicades al blog amb trams inèdits.


Iniciarem la ruta a la Plaça de l'Esglèsia de Vallromanes, tot seguit girarem a la dreta per la Rambla de Vallromanes. Uns 200 metres més enllà s'acaba l'asfalt i comença una pista de terra que seguirem uns 400 metres, fins arribar a una cruïlla. En aquest punt girarem a la dreta i uns 80 metres més endavant serem davant l'entrada de la finca de Can Passeres. Ara girem a l'esquerra, en aquest lloc la pista fa un revolt molt tancat i puja de manera considerable.


Hem de seguir aquesta pista 1800 metres obviant els camins i corriols que ens menen a banda i banda fins que arribem al Coll del Clau.


A partir d'ara i durant una estona hem de seguir el GR-92 en sentit nord, per tant a la nostra esquerra veurem les marques blanques i vermelles que s'endinsen per un bosquet i superen un cert desnivell tot creuant un rocall. Sis-cents metres més endavant arribem al Coll de Can Gurgui.


Arribem a una cruïlla important de pistes, nosaltres seguim pel GR-92. Ara, després de caminar uns 50 metres per una pista ascendent, ens fiquem a l'esquerra per un corriol que després de seguir-lo durant un quilòmetre i mostrar-nos bones panoràmiques del Vallès, el Barcelonés i el Maresme, ens enfilarà fins a Can Gallemí, l'última casa de Vallromanes pel sud.


Passem la casa i abans d'arribar a un revolt que ens duria a la porta de Can Riera, deixem el GR, tot girant a l'esquerra per un corriol que marxa de cara a ponent. COMPTE! No confondre amb una pista ampla que passa per sota.


Quan portem uns 250 metres, arribem a una cruilla de camins, COMPTE! no equivocar-nos, obviem el que marxa a l'esquerra i nosaltres continuem avall pel corriol que en aquest moment passa entre un pi i una alzina. Cal vigilar de no relliscar, en aquest tram, el camí té una forta pendent i està molt erosionat.


Sis-cents cinquanta metres més endavant, en un revolt a l'esquerra, a banda dreta trobem un camí una mica desdibuixat que marxa direcció llevant, nosaltres el seguim. Cent metres més enllà arribem a una pista, la seguim en sentit descendent. Uns metres més endavant, la pista fa un revolt, nosaltres ho obvíem i contínuem recte.


Després d'uns 600 metres de baixada, deixem aquest camí i seguim per un trencall a l'esquerra en direcció sud, en aquests moments el camí planeja bastant. Cent metres més enllà, en un revolt, a l'esquerra, trobem tombada la Pedra del Diable.


La Pedra del Diable. És un menhir que es donava per desaparegut fins l'any 2007, quan uns veïns de Vallromanes, van avisar de la seva existència al Museu Arxiu de Vilassar de Dalt. Aquest en van fer un estudi i van determinar que realment es tractava d'un menhir, però al no trobar cap material arqueològic associat no podien datar la seva antiguitat.

Els menhirs en un principi eren construccions funeràries neolítiques, sota les quals s'enterraven les persones. En l'época moderna, molts d'aquests menhirs, s'han fet servir com a creu de terme. Segurament, aquest és el cas de la Pedra del Diable, que delimitava els termes de Vallromanes, Premià de Dalt i Vilassar de Dalt.


Continuem per aquest camí, obviant els corriols i camins que ens menen a banda i banda. Set-cents metres més endavant, sortim del Tub; nom com s'anomena l'últim tram d'aquest sender, abans de sortir a una pista que ens creua (pista de Can Gurgui a Can Fuster).


Ara girem a la dreta, direcció nord, després d'uns 650 metres, arribem a Cal Fuster, fem un revolt a l'esquerra i continuem recte, obviant el camí que ens mena a la dreta. Dos-cents cinquanta metres més endavant, després d'un revolt a la dreta contínuem per la pista.


Quatre cents més enllà després d'una forta baixada, arribem a una cruïlla de camins. Si continuéssim recte, en un quart d'hora arribaríem a Vallromanes, però com avui tenim ganes de caminar, nosaltres girem a la dreta i uns 70 metres més endavant, trobem un trencall a mà esquerra que marxa en diagonal i nosaltres el seguim.


Quan portem uns 300 metres caminant, hem d'estar molt atents, perquè en aquest punt ens podem despistar. El nostre camí careneja sempre cap a ponent, sense grans desnivells. Malgrat que el corriol és estret, està molt definit. Quan portem uns 650 metres, el camí s'ha fet ample i trobem una bifurcació de camins, nosaltres contínuem pel que puja a l'esquerra. Un cent metres més amunt a la dreta trobem un corriol en un principi desdibuixat que segueix anant cap a ponent i que 200 metres més enllà ens dura fins la Roca Foradada. Potser ens costa de veure una mica perquè hi arribem per darrera, des d'on no es visible el forat. Hem de pensar, que quan hem fet aquests 200 metres, la Roca Foradada, és una de les pedres que ens queda a la dreta.


La Roca Foradada. Trobareu informació a l'itinerari de la Roca Foradada a la Roca d'en Toni publicat el març del 2009.


Seguim pel corriol que surt davant de la Roca Foradada, per anar a buscar el camí carreter que passa per sota d'aquest indret, cinquanta metres més enllà. Girem a la dreta en sentit descendent, fem cas omís als camins que trobem a banda i banda i nosaltres seguim avall. Cal anar en compte de no relliscar perquè hi ha trams d'aquest camí que estan molt erosionats.


Després d'uns 750 metres, som a tocar del Pitch and Put de Vilanova del Vallès, nosaltres continuem pel mateix camí, simplement que sobretot a l'inici puja bastant. Quan hem caminat 1250 metres per aquest corriol, arribem a una pista amb graveta, nosaltres girem a l'esquerra en sentit ascendent. Cent cinquanta metres més endavant, aquesta pista es converteix en un corriol que segueix pujant.


Dos-cents metres més amunt arribem a un carrer asfaltat, el carrer Santa Quitería que ens va baixant cap a Vallromanes. A la següent cruïlla, hem d'estar atents, del costat d'un STOP, surt un corriol que va paral.lel al carrer Joan Miró, nosaltres l'hem de seguir.


Tres-cents cinquanta metres més enllà, arribem al carrer d'accés a l'escola, nosaltres continuem recte i dos-cents metres més endavant arribem a la riera.



Ara només ens queda pujar 375 metres per la riera fins la Plaça de l'Esglèsia, punt d'inici i final de l'itinerari d'avui.


Cal dir, que al llarg de la riera, hi ha una plataneda formada per 213 plataners, catalogats com a arbres d'interès local i que segons l'época de l'any ens mostraran uns colors o altres.


La setmana vinent parlarem d'en Màrius Serra.


















divendres, 1 de juliol del 2011

23 ITINERARIS PER LA SERRALADA

L'entorn de la Font de la Teula, un d'aquests racons amagats.


Aquells que setmanalment aneu seguint el blog, haureu vist que fa força setmanes que no penjo cap itinerari. Evidentment, no ens hem acabat la muntanya, per sort podem fer centenars d'itineraris per aquestes muntanyes, descobrint nous camins, noves fonts, algun racó amagat... Però durant l'any hi ha époques on tens més feina i et manca temps per posar-te les botes i cercar noves excursions i nous indrets.


Avui començo vacances i si tot va bé, aquest estiu us penjaré 3 o 4 rutes noves, però perquè refresqueu la memòria i comenceu a gastar la sola de les botes, avui us presento una llista de 23 itineraris i 3 variants que hem descrit en aquests tres anys i mig de vida del blog.


A cada itinerari trobareu el nom de la ruta, el quilòmetratge, el desnivell positiu i el mes i l'any que el vaig publicar i si s'escau la seva variant.


1. 3a Passejada pels voltants de Vallromanes. 9 quilòmetres. 315 metres de desnivell positiu. Maig 2008.


2. Pels voltants de Castellruf. 6 quilòmetres. Aproximadament 200 metres de desnivell positiu. Juny 2008.


3. Una excursió de dames i cavallers. 7,5 quilòmetres. 250 metres de desnivell positiu. Octubre 2008.


3b. Variant de les sortides 2 i 3. De Castellruf a Vallromanes. 6 quilòmetres. 0 metres de desnivell positiu, 250 metres de desnivell negatiu. Novembre 2008.


4. Les fonts de Sant Pere de Reixac. 2,5 quilòmetres. 50 metres de desnivell positiu. Juliol 2008.


5. Les fonts de Teià. 7 quilòmetres. 300 metres de desnivell positiu. Desembre 2008.


6. De la Roca Foradada a la Roca d'en Toni. 12 quilòmetres. 500 metres de desnivell positiu. Març 2009.


6b. La Font d'en Dirol. 2 quilòmetres. 100 metres de desnivell positiu. Gener 2009.


7. Les fonts perdudes de Santa María de Martorelles. 6,5 quilòmetres. Aproximadament 100 metres de desnivell positiu. Febrer 2009.


8. Malanyanes. 2 quilòmetres. 50 metres de desnivell positiu. Maig 2009.


9. Els dominis del Castell de Sant Miquel. 7,2 quilòmetres. 300 metres de desnivell positiu. Juny 2009.


10.Grans arbres pels voltants de Sant Bartomeu de Cabanyes. 7 quilòmetres. 150 metres de desnivell positiu. Agost 2009.


10b. La Font de Can Planes. 2,5 quilòmetres només d'anada. 50 metres de desnivell positiu. Abril 2010.


11. Del Torrent de les Bruixes a la Font de l'Alzina. 4 quilòmetres. 325 metres de desnivell positiu. Novembre 2009.


12. La Déu del Joncar. 3,3 quilómetres. 100 metres de desnivell positiu. Desembre 2009.


13. Les fonts d'Alella. Els torrents del Fonoll i del Sarau. 7,1 quilòmetres. 250 metres de desnivell positiu. Gener 2010.


14. La Vall del Tort. 2,5 quilòmetres. 180 metres de desnivell positiu. Març 2010.


15. La Font de la Dinamita. 2,2 quilòmetres. 50 metres de desnivell positiu. Juliol 2010.


16 Pel turó de Cal Tàvec i la Baga de Can Maimó.. 6,5 quilòmetres. 200 metres de desnivell positiu. Juliol 2010.


17. El camí d'Alella. 6 quilòmetres. 100 metres de desnivell positiu. Agost 2010.


18. La Fonteta de Can Gurri. 5,5 quilòmetres. 150 metres de desnivell positiu. Setembre 2010.


19. La Vall de Sant Jeroni. 7 quilòmetres. 200 metres de desnivell positiu. Octubre 2010.


20. La Vall de Pomar. 6,2 quilòmetres. 300 metres de desnivell positiu. Gener 2011.


21. El Camí del Vietnam i la "Mitjahorica" 10,3 quilòmetres. 350 metres de desnivell positiu. Gener 2011.


22. De la Font de l'Hort dels Monjos a la Font de les Monges. 1,5 quilòmetres. Desnivell inapreciable. Febrer 2011.


23. El Rocar. 7,8 quilòmetres. 200 metres de desnivell positiu. Abril 2011.


Fins ara, més de 130 quilòmetres de corriols, pistes, camins carreters, torrents, xaragalls, viaranys... però poca cosa al costat de tot allò que encara hem de descobrir i explicar.