DE LA FONT DE L'HORT DELS MONJOS A LA FONT DE LES MONGES

La Font de l'Hort dels Monjos

Avui descobrirem dues fonts de Sant Fost de Campsentelles, dues fonts només separades per poc més de 500 metres, dues deus d'aigua que tenen molt a veure entre elles, però que totes dues ara es troben en una época de decadència i deixadesa.

Ara no recordo si en aquest blog, alguna vegada ja he expressat la meva opinió sobre el bosc a Sant Fost, tanmateix avui és un bon dia per fer-ho.

Per començar, vull concretar la meva crítica, jo diferenciaria tres zones a Sant Fost, el Bosc de la Nau, la vall de Cabanyes (fent-la arribar fins el turó de les Maleses) i la Conreria.

I des de sempre sóc molt crític amb el sector La Conreria- La Selva del Vallès- Mas Llombart Sud.

Després de caminar uns quants anys pels Parcs de la Serralada de Marina i Litoral, en aquests indrets encara hi ha coses que em sobten molt.

Hi ha racons com sota la Font de les Monges, que sembla realment un abocador, els boscos i els camins estan molt bruts de deixalles i d'arbres i branques caiguts; aquests camins i corriols poden acabar perfectament en una propietat privada i la relació tan caòtica que des de fa uns cinquanta anys hi ha entre urbanisme i natura fa que no sigui agradable passejar-hi.

En cap cas no vull que ningú s'enfadi, quan dono aquesta opinió simplement és per fer bullir l'olla i a veure si entre tots d'aquí un temps tenim una muntanya més neta.

Malgrat sóc crític, aquest 2011 parlaré de les virtuts de les fonts d'aquest indret.

Per començar, la descoberta d'avui és anar de la Font de l'Hort dels Monjos a la Font de les Monges pel camí dels Frares. Aquest és un itinerari circular d'un quilòmetre i mig amb un desnivell gairebé inapreciable.

Sortirem davant de l'antic seminari, ara convertit en un alberg de la Fundació Pere Tarrès.

Ens dirigim direcció nord, tot seguint el GR-92. Cent metres més enllà arribem a l'alçada de la carretera B-500 (Mollet-Badalona). A mà esquerra el Camí de l'Illa, baixa paral.lel a la carretera, nosaltres el seguim.

Quan portem uns 250 metres, arribem al camí dels Frares, nosaltres contínuem per aquest carrer fins la casa número 6 per on baixem arran de paret fins el torrent. Pràcticament no hi ha camí, però com només són 200 metres fins arribar a la Font de l'Hort dels Monjos, l'accès no és gaire complicat. Quan ja ens acostem a la font veurem una bassa que ens indica que ja hi som.

Font de l'Hort dels Monjos. Sempre raja aigua, la construcció està feta de totxos i granit i malgrat el seu estat és acceptable, els seus accesos són llastimosos. Com a curiositat, esmentar que aquesta font fou redescoberta aquest segle XXI per en Francesc Xavier Aranda i Martínez, Randy.

Ara tornem a pujar al camí dels Frares i seguim direcció sud, tot endinsant-se en el bosc. Quan portem uns 200 metres arribem a un planell que fa una placeta. Ara el sender puja de cara a llevant, mica a mica el corriol es fa més estret i anem trobant tota mena d'obstacles; branques caigudes, bardisses, lianes... que ens fan saltar, ajupir-nos, caminar a la gatzoneta... i fer alguna petita marrada, per recuperar de seguida el viarany. És evident que en aquest Camí dels Frares li cal un rentat de cara, tanmateix ben condicionat, aquest corriol val molt la pena.

Desprès d'uns 350 metres de gimcana arribem a la Font de les Monges.

Font de les Monges. Fins fa no gaire anys gotejava, ara mateix està totalment seca. La font es troba dins una bòveda feta de pedra. Al costat, hi havia un edifici d'estil modernista que ara està totalment en runes. Sens dubte avui dia aquest espai seria un lloc perfecte per tenir-hi un centre d'interpretació del Parc.

Entre el 1915 i el 1930, aquest indret va viure la seva època més gloriossa, ja que una vegada a l'any era el centre del sentiment catalanista i eren molt concorreguts els aplecs sardanistes que s'hi feien.

De llavors ença, la font ha viscut dècades força bones i d'altres de molt penoses, com la primera del segle XXI. Actualment, que hi ha estesa arreu una corrent de conservació i protecció del patrimoni històric i natural, és una vergonya tenir aquest indret en aquest estat.

Ara pugem per les escales que hi han al costat de l'edifici i girem a l'esquerra per la pista asfaltada.

Dos-cents cinquanta metres més endavant, arribarem de nou al Seminari, punt d'inici i final de la descoberta d'avui.

Per fer aquesta entrada, he extret informació del llibre "Fem memòria. Sant Fost de Campsentelles. Segle XX. Núm 2 ", editat pel Jaume Rifà, l'Amadeu Rovira i en Josep Gurri.

Properament parlarem de la Font del Rossinyol, del Porró i dels Castanyers.

Les fonts d'Alella. Els torrents del Fonoll i del Sarau.

Font de l'Esquerda

Avui passejarem per les fonts d'Alella, malgrat tenir-les tan a prop de casa ara feia gairebè quatre anys que no les visitava. Tot el recorregut d'avui anirà pel vessant de marina, per tant és recomanable de fer-ho en els mesos de més fred.

Temps enrrera hem fet per la banda vallesana vàries fonts que quedaven sota el Turó de Galzeran, avui farem les fonts maresmenques que quedan a sota aquest turó.

L'excursió d'avui és circular amb una distància d'una mica més de set quilòmetres i un desnivell positiu d'uns 250 metres aproximadament.

Per gaudir plenament de la sortida cal portar lot o frontal.

Ens acostarem en cotxe fins el coll de Montalegre( més conegut com coll de La Conreria) i quan arribem a dalt girarem en direcció a Mas Po Canyado, pasarem per davant de l'alberg i deixarem el cotxe una vegada s'acabi l'asfaltat.

Comencem caminant per una pista ampla que en aquest moment coincideix amb el GR-92, el qual no deixarem fins arribar el Coll de Galzeran o Nou Pins, el coll carener que tenim davant nostre a uns 1700 metres.

Quan som a dalt del coll, ja veurem davant nostre vàries urbanitzacions d'Alella, nosaltres contínuem pel GR, tot obviant 250 metres més endavant un camí que ens mena de la dreta. Igualment obvíarem 150 metres més enllà un camí carreter a l'esquerra.

Cal dir, que aquest camí ens portaria fins el terme municipal de Santa Maria de Martorelles, a pocs metres de la falda del turó de Castellruf.

Contínuem pel GR-92 dos-cents metres més, fins que trobem un corriol a mà dreta en sentit descendent pel qual baixem. Quan portem caminant uns 250 metres per aquest corriol, trobem a mà dreta una cova de vinya amb dues entrades.

Com he comentat alguna altra vegada aquestes coves les utilitzaven els pagesos per guardar les eines i com aixopluc els dies de pluja.

Les parets de pedra seca que veiem al marge, juntament amb aquestes coves de vinya, ens indiquen que en altres temps aquest bosc estava dividit en petites parcel.les que la gent de les contrades les feia servir d'horta.

A més a més, aquestes feixetes estàven molt a prop d'un punt d'aigua. Tanmateix vuitanta metres més avall en una curva surt un altre corriol en direcció sud que en pocs metres ens durà fins la Font del Safareig.

Font del Safareig. Fa quatre anys que no veig rajar aquesta font, malgrat que el safareig sempre està ple d'aigua i és un abeurador pels animalons que viuen pels voltants.

Tornem al corriol principal i cent cinquanta metres més avall arribem a una cruïlla. Girem a l'esquerra pel cami empedrat que ens porta fins la Font de l'Eucaliptus.

Font de l'Eucaliptus. Malgrat que la font nomès goteja, sens dubte es troba en un estat de conservació molt millor que fa uns anys, tot i que la porta de la mina està rebentada. L'entorn està prou net, inclús el petit refugi que hi ha davant la font està en força bones condicions.

Fa unes décades aquest indret duria ser l'escenari de les fontades de la gent d'Alella.

Baixem pel empedrat i seguim pista avall, obviant els camins i corriols que es menen a banda i banda. Quan ja hem fet uns 300 metres veiem davant nostre una casa, en aquest moment el nostre camí fa un revolt a la dreta i deixem la casa darrera nostre.

Cent metres més endavant arribem a la Font de l'Esquerda.

Font de l'Esquerda. De les fonts que conec dels Parcs de la Serralada Litoral i Marina, aquesta és una de les meves preferides. Els dos bocs de la font es troben dins d'una petita cova. Sempre l'he vist rajar. Per entrar a la font, cal portar frontal o lot.

Sortim de la font i contínuem pel corriol avall. Dos-cents cinquanta metres més enllà hi ha una bifurcació de camins, el de la dreta és perdedor, per tant agafarem el de l'esquerra i dos-cents metres més avall arribem a una tanca metàl.lica, girem a la dreta, tot deixant a banda esquerra una casa. Uns metres més endavant el camí es fa més ample i a cent cinquanta metres trobem una cruïlla de camins amb un gran pi al mig.

Pi bord d'Alella.  Aquest magnífic exemplar de pi blanc fou declarat arbre d'interès comarcal i local pel Departament de Medi Ambient l'any 1988. Supera els 20 metres d'alçària i té un diàmetre de tronc de 0,96 metres. Malgrat que és difícil concretar l'edat d'aquest pi, allò que sí que podem asegurar és que es tracta d'un arbre centenari.

Nosaltres girem a l'esquerra tot passant pel costat d'un panell d'informació del torrent del Fonoll, i contínuem per la pista descendent que ens queda més a l'esquerra.

Si feu aquest recorregut a l'hivern, veure-ho que aquest tram sense cap mena de dubte és el més fred.

Desprès d'uns 250 metres arribem a la Font del Fonoll. Aquest és el punt més baix de l'excursió d'avui.

Font del Fonoll. Mai l'he vist rajar. Malgrat que al voltant hi ha taules, bancs per seure i uns magnífics exemplar de plàtans, penso que hi ha millors racons per aturar-nos a fer un mos.

Segurament la deu d'aquesta font és canalitzada fins el centre del poble. Antigament des de les mines de Nova Alella, uns metres més amunt de la font, tot seguint el torrent, es canalitzava aquesta aigua fins els nucli urbà d'Alella per ús domèstic i agrícola. En ple segle XXI, si encara es fa ús d'aquesta aigua, serà en qualitat d'aigua grisa, per netejar carrers i regar parcs i jardins.

Ara referem el camí fins l'imponent pi bord que hem trobat abans i ara el deixem a l'esquerra i contínuem pel camí carreter que puja per darrera del pi. Quan portem 300 metres caminant, trobem unes escaletes a l'esquerra que ens baixaran fins la Font del Sarau que està dins el torrent del mateix nom.

Font del Sarau. Aquesta font nomès raja quan hi han avingudes d'aigua. Per contra, aquest fet fa que sí l'aigua baixa amb molta virulència (sobretot amb les tempestes de finals d'estiu) la font quedi molt malmesa i en aquest sentit els darrers anys s'hagut d'anar arranjant vàries vegades.

El nom de Sarau deu ser pel soroll que fa l'aigua del torrent quan baixa amb molta força.

Ara seguim amunt pel ben mig del torrent. Abans d'arribar al primer salt d'aigua, a banda esquerra trobem un petit corriol que en principi és una mica perdedor, mica a mica ens anem obrint pas amb l'objectiu clar d'anar sempre cap a llevant, buscant la part més alta d'aquest turó on trobarem una pista.

Malgrat tot, de baix el torrent , a dalt a la pista nomès hi ha uns 100 metres.

Ara girem a la dreta i contínuem amunt per aquesta pista que ens ha de dur a trobar de nou el coll de Nou Pins. Quan portem uns 500 metres pujant arribem al GR-92. Girem a l'esquerra i el seguim en direcció sud i d'aquí fins La Conreria inici i final de la sortida d'avui nomès ens resten uns 2 quilòmetres.

Per fer aquesta entrada he extret informació del llibre Parc de la Serralada Litoral. Història i Itineraris de l'Adrià Triquell i Salomé i editat per Piolet l'abril de 2012.