Les receptes de la brolla. La melmelada de cirera d'arboç.

Cireres d'arboç

De tant en tant, a part de parlar de fonts, corriols, camins, dreceres... m'agrada parlar de la Serralada des d'una altra perspectiva, així durant el darrer any hem encetat vàries temàtiques.

Els escriptors i el Parc, la gramàtica del caminant, Nyaps... i avui vull començar un receptari amb productes que trobarem a les nostres muntanyes.

L'ingredient principal de la primera recepta fa molt temps que el tinc clar. La cirera d'arboç, tambè coneguda com cirera de pastor.

Trobar aquest fruita a la Serralada entre finals d'octubre i mitjans de novembre és molt fàcil, a tall d'exemple dir-vos que en trobareu força pels voltants del Castell de Sant Miquel, de Sant Bartomeu de Cabanyes i Sant Pere de Reixach.

En un blog anomenat la Maleta de Boston he trobat una recepta de melmelada de cirera d'arboç que m'ha fet el pes, i diu així.

Ingredients:

1 Kg de cireres d'arboç

75 ml. de suc de llimona

500 grs de sucre.

200ml. d'aigua mineral.

Primer netejarem les cireres d'arboç.

A continuació en un bol de vidre, barregem les cireres amb 125 grams de sucre i el suc de llimona. Ho deixem macerar 8 hores tapant-ho amb paper "film" i ho posem a la nevera.

Quan ha passat aquest temps ho posem en una cassola i afegim l'aigua.

Ho escalfem a una temperatura de 50º i ho anem removent amb una cullera de fusta, fins que veiem que s'estova i ens pugui ser fàcil passar pel tamís.

Una vegada obtinguda la polpa desprès de haver-lo passat pel tamís, la posem novament a la cassola amb la resta del sucre i ho portem a ebullició durant 4 minuts aproximadament fins que estigui a la textura desitjada.

El tamís que utilitzem caldrà que sigui molt fi, tanmateix el gra de la fruita és desagradable de trobar a la melmelada.

Aquest cap de setmana miraré de fer aquesta melmelada i en el proper article us parlaré d'un o altre extrem del Parc, o del Torrent de les Bruixes de Santa Coloma de Gramenet o viatjarem fins Argentona per parlar de la Plaça Ballot.

Les fonts de Sant Pere de Reixac

Font dels Avellaners

Avui parlarem d'una ruta especialment indicada per fer amb mainada cap a finals d'octubre, principis de novembre. Recomanada per fer amb nens perquè nomès caminarem uns 2,5 quilòmetres i ben entrada la tardor perquè per aquestes dates gaudirem d'una ruta farcida de cireres d'arboç en el seu millor moment.

El punt d'inici serà l'esglèsia romànica de Sant Pere de Reixac, de la qual la part més antiga data del segle X.

Tanmateix si volguèssim allargar una mica l'excursió, podríem deixar el cotxe a baix al costat del club de tenis i darrera el restaurant Masia Reixac surt un camí que ens duu a l'esglèsia.

Agafem la pista principal per la qual hem vingut amb el cotxe i a uns 150 metres trobem una cruïlla que ens indica Font dels Avellaners i Font dels Caçadors.

Agafem aquest camí i sense deixar-lo desprès d'un quilòmetre arribarem a la Font dels Caçadors.

La font normalment raja. Nomès a estius força rigurosos resta eixuta.

Aquesta zona ha estat especialment castigada pel pas del foc, malgrat tot fent aquest itinerari trobarem moltes espècies que són capaces de rebrotar desprès del pas del foc (arboç, alzina surera, roure, garric, ginesta, gatosa,bruc...)

A pocs metres de la font veurem una pedrera abandonada, per una banda l'extracció de pedra ha sigut i encara avui és una activitat amb molt pes en aquesta part de la serralada.

Per un altre cantó aquesta pedrera ens ensenya els granits que formen el subsòl de la muntanya que estem trepitjant.

Contínuem pel camí pel quan veníem i de seguida deixem la pedrera a la nostra esquena. Passem pel costat d'un esplèndid roure i 50 metres més endavant obvíem el camí que marxa amunt i nosaltres contínuem pel camí que davalla.

A uns 70 o 80 metres trobem un corriol a mà esquerra, nosaltres ens hi endinsem i malgrat que gairebè queda tapat per la brolla, treurem el nostre espèrit més aventurer i ens anirem obrint pas.

Quan arribem a la Font dels Avellaners una mica esgarrinxats, tindrem el premi de ser en un dels racons més singulars del parc.

La regeneració d'aquest indret amb inspiració gaudiniana, l'ha dut a terme un mallorquí que un bon dia es va instal.lar a Montcada i bona part del seu temps lliure el va abocar aquí. No voldria equivocar-me però diria que és diu Joan Fuster. (Estaria bé un dia fer-li una entrevista, inclús podríem fer una secció al blog que fos entrevistes a personatges anònims del parc. N'hi ha un munt. Ja anirem madurant la idea).

Malgrat que la regeneració està feta seguint un estil molt particular, en cap moment desentona amb l'entorn i això passa perquè en tot moment ha utilitzat materials d' aquest mateix entorn.

Les pedres més petites que formen les figures les va pujar de la llera del Besòs.

Algun día parlarem dels nyaps que s'han fet a l'hora de regenerar una font per utilitzar materials que res tenien a veure amb l'entorn. Molt a prop d'aquí tenim la Font del Tort.

Aneu-hi i veureu que no te res a veure una cosa amb l'altre.

Per cert, que em despisto, aquesta font sempre l'he vist rajar i als mesos plujosos amb un bon doll.

Contínuem pel corriol que marxa amunt per trobar la pista que hem agafat al començament de l'excursió. Si porteu canalla compte amb els últims metres d'aquest camí, malgrat que no té cap dificultat técnica a mà esquerra hi ha un marge de tres o quatre metres de caiguda. Tampoc intenteu fer cabrioles i baixar pel marge, no cal el corriol us durà fins a peu de pista.

Ara nomès ens cal arribar-nos de nou a Sant Pere de Reixac tot seguint aquesta pista coneguda.