Més fotos de la Caminada pels voltants de Vallromanes

Fotos cedides per l'Aurora Arcos

Caminada Setmana Europea de la Mobilitat

Com us vàrem anunciar, el passat 20 de setembre vam realitzar una Caminada pels voltants de Vallromanes, els 130 participants vam pujar fins a Sant Mateu tot passant per la Font de Sant Mateu, Font de Can Riera, Font de la Cornisa, Font de Can Gurgui, Font de Santa Anna i Font de Sant Joaquím.

L'home escombra.

L'esmorzar el van fer a la Font de Sant Mateu, meitat del recorregut, i malgrat que cadascú anava al seu pas vam esmorzar tots junts. A l'iniciar de nou la marxa, vam pujar a l'ermita on hi havia un aplec sardanista i algun caminant va fer alguna ballada.

En tot moment vam comptar amb la col.laboració de l'ADF (Associació de Defensa Forestal) de Vallromanes, que ens van ajudar en tota la logísitca de l'esmorzar, en els controls de pas i a pujar algun caminant que s'havia quedat sense benzina o que ja anava en reserva.

Finalment, esmentar que aquesta caminada ja està penjada al blog com "3a Passejada pels voltants de Vallromanes", però a més a més l' Ajuntament de Vallromanes va editar un díptic i tots els participants van rebre el rutòmetre de l'excursió en paper, per sí qualsevol día volen repetir l'itinerari.

Si algú està interessat en tenir-lo, en van sobrar uns quants que estan a l'ajuntament.

El mes d'octubre entre altres coses, parlarem de la Font de Can Camp i d'on era la Font de Can Puig, dos fonts de Martorelles.

Excursió "tranquila" a Sant Mateu

La Font de Can Riera

Tot coincidint amb la Setmana de la Mobilitat, pel proper diumenge 20 de setembre a Vallromanes estem preparant una excursió que ens portarà fins a Sant Mateu, intentant evitar les pistes i els camins més concorreguts. Per això l'anomenem "l'excursió tranquila a Sant Mateu".

Sortirem des de la Plaça de l'Esglèsia a les 8:30 del matí i passant majoritàriament per corriols, ens acostarem a les fonts de Sant Mateu, de la Cornisa, de Can Gurgui, de Santa Anna, Sant Joaquím i a la Font de Can Riera.

Aquesta font, en aquests moments molt abandonada i eixuta, fa pocs dies que la conec, i mai n'havia sentit, ni vist cap referència enlloc. De fet, el nom de Can Riera, és de collita pròpia, perquè es troba prop de les feixes de la casa de Can Riera i escasament a 50 metres de la font de Sant Mateu.

Tal vegada, la fisonomía de la font m'evoca al modernisme, a finals del segle XIX, principis del segle XX i amb totes les diferències que vulgueu, em recordaria a la Font Picant d'Argentona.

L'excursió serà circular amb un recorregut de 9 quilòmetres i 300 metres de desnivell positiu i 300 metres de desnivell negatiu

Si voleu consultar el recorregut sencer, el trobareu al blog sota el nom "3ª Passejada pels voltants de Vallromanes" publicat el maig de 2008. En aquest cas, recuperem aquest itinerari perquè en aquell moment no es va poder fer la pluja.

Per altra banda per apuntar-vos teniu temps fins el divendres 18 de setembre, els matins a l'Ajuntament (telèfon 93 572 91 59) i per les tardes al Casal (telèfon 93 572 81 74) la inscripció és gratuïta i a dalt a Sant Mateu hi haurà esmorzar per tothom.

El Meridià Verd

El Meridià Verd tot pujant cap a Sant Bartomeu de Cabanyes.

Per la nostra serralada passen diferents grans recorreguts, el GR-92 que creua Catalunya de nord a sud (Port Bou- Ulldecona) i que travessa els parcs de la Serralada Litoral i Marina, des del coll de Can Bordoi fins a Montcada. Per altra banda, dues variants GR97 tambè fan les seves incursions. El GR 97-1 va des de Marata fins el Pla de l'Espinal a La Roca del Vallès on es troba el GR-92 i el GR 97-3 arrenca des de Gallecs i desprès de travessar Mollet i enfilar-se cap a Martorelles arriba al coll de Can Gurri on tambè connecta amb el GR-92.

Malgrat no passar directament per la serralada, tambè cal assenyalar el GR-83 que neix a Mataró, a la platja del Callao i desprès de passar pel Maresme, el Vallès Oriental, La Selva, la Garrotxa, El Ripollès, el Vallespir i el Conflent, arriba a Prada, desprès d'haver pujat al Canigó.

Avui dia, d'aquests itineraris és molt fàcil trobar guies a llibreries, però quan parlem del Meridià Verd, la cosa canvïa una mica.

A efectes pràctics el Meridià Verd entra al Parc per La Roca del Vallès puja cap a Sant Bartomeu de Cabanyes, passa per la Roca d'en Toni i l'ermita de Sant Mateu i a partir d'aquí, ja comença a davallar cap a Teià per acabar finalment a El Masnou, a la platja d'Ocata.

Però que és això del Meridià Verd?

Fins el 1799 hi havia un gran desordre al voltant de les unitats de mesura de la longitud, així podíem mesurar amb peus, canes, vares, colzes, quarteres, passos... i segons el lloc, cadascuna d'aquestes unitats tenia un valor diferent.

Per tant, era necessari una unitat de mesura universal i s'escollí una mesura que aleshores es creia invariable com és la deumilionèsima pat del quadrant del meridià terrestre i se la bateja amb el nom de metre. A més, s'escollí el número 10 per establir-ne les mesures derivades.

Finalment, per mesurar exactament el meridià terrestre, es va triar aquell que s'estén de Dunkerque a Barcelona i que passa per París.

Amb motiu del 200 aniversari d'aquesta efemèride, es rebatejà aquest meridià amb el nom de Meridià Verd i es va condicionar i senyalitzar una ruta, a manera de sender excursionista i ciclista.

En territori català aquesta ruta consta de 12 etapes que de nord a sud travessa El Ripollès, Osona, El Vallès Oriental i El Maresme, tot acabant a la platja d'Ocata desprès de 216 quilòmetres.

En principi, tant la guía sencera, com els diferents trams no els he vist a cap llibreria, nomès es poden comprar via internet a L'ASSOCIACIÓ CATALANA DE SENDERISME, i malgrat que ho he intentat els darrers dies varies vegades, encara no he pogut.

Per altra banda, hi ha dues entitats que han realitzat activitats en el meridià verd. El CENTRE EXCURSIONISTA DEL PENEDÈS va fer 180 quilòmetres de la ruta amb BTT entre Ribes de Fresser i El Masnou en 4 etapes. Trobareu més informació a la pàgina web del centre.

I l'Associaciò Esportiva Intempèrie cada mes de maig organitza una caminada de resistència des de Viladrau fins a Ocata per completar els últims 72 quilòmetres de l'itinerari. Trobareu la crònica de l'edició del 2009 a la pàgina de la FEEC, dins l'apartat de Competicions - Caminades de Resistència.

A finals de setembre, organitzarem una excursió pels voltants de Vallromanes. Ja us donaré més informació la setmana vinent.

La Serralada a la tele

Prop de la Font de la Mansa a la Roca del Vallès

Aquests últims mesos i encara més aquestes últimes setmanes sembla ser que la Serralada està de moda, sense gratar gaire van sortint programes de televisió, llibres, DVD... que en parlen.

Intentarè començar per ordre d'arribada.

Farà 3 o 4 mesos tot fent la revisió periòdica a la prestatgeria d'excursionisme de la Llibreria La Gralla vaig trobar el llibre d'en Pere Robert "Excursions i caminades pel Vallès", aquesta guía dedica l'itinerari 6, 7 i 8 a la nostra serralada. Guía molt recomanable per fer un tastet pels diferents paisatges de les dues comarques vallesanes. Jo partícularment em quedo amb el 6. "Fonts i Racons de Santa María de Martorelles".

Setmanes més tard, el meu sogre em va fer arribar "Vilanova del Vallès. Recull onomàstic. Noms antics i moderns" de l'Enric García-Pey; aquest llibre, tanmateix que el seu homònim de Vallromanes, em van molt bé per completar informació i de tant en tant fer de detectiu e intentar trobar on era aquella font que ja no raja, però que encara en poden quedar les restes.

En aquest sentit, aquestes obres tan concretes d'un lloc, sempre seran molt més exactes i precises que altres mapes o publicacions que abastin un territori més gran.

I ara a principi de mes van arribar les últimes sorpreses. El dimarts 2 de juny TV3, dins el seu programa El Paisatge Favorit de Catalunya i amb en Jordi Pujol com a "cicerone" el Baix Maresme, durant gairebè 15 minuts va entrar a moltes llars catalanes; Sant Mateu, el Castell de Burriac, la Roca d'en Toni... per mí, la gràcia va ser veure les imatges aèrees amb la tonalitat de llum perfecte d'aquestes muntanyes que molts dies les pasejo o les corro i cofoi pensar:

"Mira que n'es de guapo, aquest paisatge... i a sobre hi visc"

Finalment, el 5 de juny día del Medi Ambient vaig anar a la presentació del DVD "La Roca. Entorn natural" dirigit pel Xavier Peypoch. Sense cap mena de dubte val molt la pena.

Aquests últims dies d'escola que els mestres ja hem posat les notes, els alumnes tenen la feina feta i malgrat que queden pocs dies per les vacances, encara no estem de vacances, vaig aprofitar un matí per pasar el DVD d'unes muntanyes que veïem des de les finestres de la classe. I renoi, la plana del Mogent, el blauet, l'alzina de Ca l'Argent, la bassa dels Ànecs, la mallerenga, el porc senglar... van ser el meus alïats per combatre la calor i la desïdia, i a partir d'aquest documental va sorgir unes de les millors classes de coneixement del medi del curs que tindrà una segona part "in situ" a la tardor.

Per cert, abans d'acabar el mes, us portaré d'excursió a la font de Can Santpare i al Castell de Sant Miquel.

3a Passejada pels voltants de Vallromanes

El proper diumenge 25 de maig a les 9 del matí pujarem a Sant Mateu entre corriols. Aquest serà un itinerari circular, amb inici i final a la plaça de l'església de Vallromanes.

Aquesta excursió ens ofereix diversos paisatges, corriols amb espesa vegetació, camins erosionats per l'acció de l'aigua, esplèndits miradors cap a tota banda, tots els verds a les Planes de Can Riera...

Malgrat que gairebé tot l'itinerari passa pel terme municipal de Vallromanes, també trepitjarem un tros de Premià de Dalt i un tros de Teià.

Aquesta sortida la podeu fer tot l'any, això si cada estació de l'any li posarà els seus matisos.

Qm 0. Sortim de la plaça de l'església riera amunt i 50 metres més endavant girem a la dreta pel carrer Alella. Contínuem recte per la pista de terra que marxa davant nostre. Passem pel costat de Can Brutau i seguim pujant.

Qm. 0,300. Arribem a un carrer asfaltat que obvíem, nosaltres girem a l'esquerra, primer per una pista, però de seguida per un corriol que encara marxa més a l'esquerra. Nosaltres sempre seguirem rectes i amunt, no fent cas als corriols i camins que ens travessin.

Qm. 0,800. Can Cirera. Deixem els ruscos d'abelles darrera nostre i nosaltres contínuem amunt pel camí sense fer cas als corriols i camins que menen a banda i banda del camí.

Qm. 1,750. Pista de Vallromanes al coll del Clau. Seguim amunt fins arribar al coll del Clau.

Qm. 2,250. Coll del Clau. A partir d'ara i fins arribar a Sant Mateu, seguirem el GR92 (marques blanques i vermelles) direcció nord. En un primer moment el camí passa per un rocallam entre pins.

Qm. 2,750. Coll de Can Gurgui. Compte no perdre les marques del GR. Tanmateix hem de seguir un corriol que s'enfila a l'esquerra quan portem caminant cinquanta metres per la pista ascendent. Aquest camí està bastant erosionat, però té molt bones panoràmiques. Gairebé quan ja som a dalt, deixem a l'esquerra Can Gallemí, l'última casa de Vallromanes pel sud.

Qm. 3,750. Can Riera. Per acostar-nos a la font de Sant Mateu seguim la pista que davant nostre fa una "U" voltant les Planes de Can Riera, el GR a mitja pista marxa a la dreta.

Qm. 4. Font de Sant Mateu.

Des de fa dos o tres anys sempre està eixuta. Al seu davant una gran bassa ara en desús, ens il.lustra sobre el concepte d'economía de l'aigua que tenia la vida a les masies, en una época en que no hi havia aigua corrent.

Darrera la font tornem a retrobar el GR92, l'indicador ens guia cap a un corriol ascendent, en pocs minuts arribarem a l'ermita.

Qm. 4,250. Ermita de Sant Mateu.

La capella està documentada al segle X. És un edifici romànic d'una sola nau. Tanmateix el més curiós és la disposició del campanaret d'espadanya, perpendicular a la façana.

Segurament això és així per tal d'augmentar notablement el radi des d'on eren perceptibles els tocs de la seva campana.

                   Alzina de Sant Mateu.

Situada a l'esplanada de davant de l'ermita homónima, la seva alçària de més de 15 metres empetiteix l'ermita i l'habitatge dels ermitans. És probablement l'alzina més alta del Parc de la Serralada Litoral i una de les més velles, amb gairebé dos-cents anys de vida.

Contínuem pel GR92 uns doscents metres fins que girem a mà esquerra tot seguint el Meridià Verd Sud. Al capdavall del camí carrerer pel qual ara anem ens travessa la pista carenera que seguirem direcció sud. Uns metres més endavant el Meridià Verd segueix davallant per un camí que marxa a la nostra esquerra fins la Platja d'Ocata. Nosaltres hem de seguir per la pista.

Qm 5. Mirador de la Cornisa.

Si la contaminació ens ho permet podrem fer una visita virtual pel Maresme, el Vallès i sobretot pel Barcelonès.

Seguim baixant per la pista. ¡¡¡ Compte amb el trànsit!!!

En una curva trobarem una font (sense nom oficial) això sí sempre raja. Encara que no és recomanable beure-hi.

Qm 6,250. Coll de Can Gurgui. Seguim la pista a la dreta en direcció a la font i al restaurant de Can Gurgui.

Qm 6,500. Font de Can Gurgui.

Font que sempre raja. Aigua sanitàriament potable. La font es troba en una cruïlla de camins, per tant encara avui és molt concorreguda.

Sortim de la font i abans d'arribar a la casa de Can Gurgui girarem a l'esquerra pel camí que baixa a Vallromanes tot passant per la torre de Sant Isidre i Can Lairet fins desembocar a la riera a l'alçada de Can Sala Gros. D'aquí a la pláça de l'església nomès ens restarà poc més d'un quilòmetre.

"

Qm 9. Plaça de l'església. Vallromanes.

Per fer aquesta entrada he extret informació del llibre "Parc de la Serralada Litoral" Història i itineraris de l'Adrià Triquell i Salomé i editat per Piolet l'abril de 2012.

Per on pugem a Sant Mateu?

Aquest matí m'he llevat amb aquest gran dubte existencial.

Per on deu ser més "xulo" pujar a Sant Mateu.

Com per la vessant vallesana ho he fet un munt de vegades. M'he anat a Premià de Dalt i des del Parc de la Cadira del Bisbe, seguint l'itinerari de la ruta de l'esquirol he anat fins a Sant Mateu.

I senyores i senyors sense cap mena de dubte em quedo amb la vessant vallesana.

Des de Vallromanes pots pujar fins a dalt per corriols i a més a més trobant aigua pel camí.

L'esmentada Ruta de l'Esquirol sembla feta perquè la gent avorreixi això de caminar per la muntanya.

L'únic alicient el trobem una vegada arribem a Sant Mateu, però pel camí nomès pista ampla en constant pujada, sense aigua i si ets una mica passarell i mandrós i ho vols fer a l'estiu a partir de mig matí. ¡¡¡Calçat!!! Que acabaràs ben rostit.

Per altra banda, la Cadira del Bisbe m'ha decepcionat força. Ho he trobat tot bastant deixat.

Bè, des d'aquesta banda de la muntanya (Vallès) de tant en tant aniré saltant a l'altre banda a veure que trobo.

I ja que defenso tant la pujada vallesana us la descriuré properament.