dimarts, 29 de desembre del 2009

El nen de la plaça Ballot

La Font Picant d'Argentona

Fa mesos vaig parlar del Puigcastellar i Josep María de Sagarra i avui em fa molta il.lusió parlar d'un dels meus escriptors preferits, amb el qual em sento molt identificat i sobretot he passat molt bones estones llegint els seus A peu per...

Parlar del nen de la Plaça Ballot és parlar de Josep Maria Espinàs. I parlar d'Espinàs i la plaça Ballot és parlar d'Argentona. Aquest Nadal he devorat aquest llibre de molt fàcil lectura.

L'avi Massip, el pare de la seva mare hi tenia una casa i fins que va començar la guerra cívil, la família de l'escriptor hi estiuejaven cada any.

De fet en "El nen de la Plaça Ballot" ens descriu tota la seva infantesa, per tant no espereu un retrat exhaustiu sobre l'Argentona dels anys 30 però sí que en deixa alguna referència.

"A la plaça hi havia llagostes i al bosc, a vegades, espiadimonis. Era un bosquet gens selvàtic, a la vora del camí que duia a la font del Ferro, just a tocar les últimes torres d'estiueig. (Amb el temps, noves cases s'hi han ficat i se l'han repartit). Jo hi anava amb la meva mare, quan el sol començava a baixar, i ella hi feia mitja i jo no sé què hi feia. Però nen de pis com era, segur que no m'aventurava gaire enllà.

Per altra banda a Escrits sobre Catalunya que inclou "Festes majors" ens parla sobre la tradició de la Font Picant.

"Argentona és una vila d'aigües i de fonts. Els meus primers records giren al voltant d'un vas d'aigua i una bossa d'anisos a la font Picant. La immensa majoria d'estiuejants d'Argentona no havien triat l'indret -quan jo era petit, almenys- per a fer una sistemàtica "cura d'aigües"; els senyors, un cop havíen fet el viatge en tren fins a Mataró i el viatge de Mataró a Argentona en tramvia, el que desitjaven era llegir el diari en un lloc discret del jardí, sense ser vistos pels veïns i arriscar-se així a treure's l'americana.

Aquest blog ja té gairebè 2 anys i és la primera vegada que parlo d'Argentona, malgrat ser un municipi amb més de 200 fonts. Això té una raó de ser, hi ha un grup d'Amics de les Fonts que en té cura, fet que no passa a cap altre municipi de la serralada i per tant considerava més urgent parlar d'aquestes altres fonts.

Però pel proper 2010 buscaré un espai per parlar del Castell de Burriac i d'unes quantes fonts i en honor a l'escriptor l'anomenarè "La Ruta Espinàs".

Bona sortida i entrada d'any i el mes de gener ens retrobarem "A peu per Alella"


diumenge, 20 de desembre del 2009

Record de fred a la Serralada Litoral

Cap de setmana d'intens fred a la Serralada, segurament el cap de setmana més fred del que portem de segle. Avui a les 7 del matí hi havia -6'3 graus a l'estacio meteorològica de Can Maymó a Vilanova del Vallès.
Si sortiu a caminar aquest dies és recomanable fer-ho per la vessant de marina on la temperatura és una mica més "suau".
Tanmateix, aquest matí ens hem congelat amb uns companys pels voltants de la Font Freda.
Per consultar temperatures, precipitació, vent... a les nostres muntanyes, us recomano lanostrameteo.com/vallromanes.
Bon Nadal.

diumenge, 13 de desembre del 2009

La Deu del Joncar

La Deu del Joncar


L'excursió d'avui és una variant a l'última excursió que vam fer des del Torrent de les Bruixes a la Font de l'Alzina. Tanmateix, el punt d'inici i final de l'excursió és el mateix que l'esmentada sortida.


L'itinerari d'avui té una llargada de 3.300 metres i un desnivell positiu de 100 metres. Es pot fer durant tot l'any, tanmateix cal evitar les hores més caluroses de l'estiu. Tota l'excursió transcorrerà pel terme municipal de Santa Coloma i a diferència de l'anterior sortida, avui sempre caminarem pel vessant de marina. En aquest sentit, bona part del recorregut serà inèdit.


Per tant, sortirem del barri de Can Franquesa, de dalt de tot de l'Avinguda Ramon Berenguer IV, on hi ha una plaça i és inici i final de les línies de bus B21 i B30.



Comencem a caminar per un camí que trobem a la dreta i que a l'entrada del mateix hi ha un panell del Parc de la Serralada de Marina i poc metres més endavant està flanquejat per pins, posteriorment el camí comença a pujar una mica. Desprès d'uns 150 metres el camí ample marxa a la dreta i nosaltres agafem un corriol a l'esquerra. Uns 30 metres més endavant enmig del torrent el camí fa un lleuger revolt a mà esquerra, nosaltres el fem i 15 metres més enllà trobem un corriol que ens travessa. Nosaltres girem a la dreta i 150 metres més endavant arribem a una cruïlla de corriols. Nosaltres obvíem el que gira a l'esquerra pronunciadament i seguim recte pel qual vením i a cinc metres davant nostre ja tenim la Deu del Joncar.






Segons l'Enciclopèdia Catalana una deu d'aigua és l'aflorament d'aigua a la superfície terrestre, originada en produir-se la intersecció d'una capa aqüifera amb aquesta superfície.


Com la Deu del Joncar a tota la serralada nomès conec dues deus més, la d'en Vinardell a Vallromanes, de la qual ja vam parlar el febrer del 2008 i la deu del Coll del Porc a Òrrius.


Aquestes deus són bons abeuradors naturals pels animals que viuen pels voltants. A més a més són l'habitat de reptils i amfibis com la salamandra i la reineta.



Seguim rectes i de seguida en un revolt pronunciat a la dreta, el nostre corriol passa pel costat d'un xiprer. Cent cinquanta metres més endavant en un planell obvíem el camí que trobem a ma dreta amb un indicador amb el número 14 i nosaltres contínuem recte. Passem pel costat d'un magnífic exemplar de pi de dues branques i aquest corriol va a sortir a un camí més ample per on girem a l'esquerra i vint metres més enllà en una placeta natural tornem a girar a l'esquerra per un camí que s'enfila lleugerament. Mica a mica el camí es va fent més estret fins que es converteix en un corriol. Quan portem caminats uns 350 metres el corriol gira bruscament a l'esquerra i puja sobtadament, nosaltres el seguim.


Tres-cents cinquanta metres més enllà arribem a un camí carreter que ens travessa. En aquest punt tenim dues opcions anar ja cap a la Font de la Bota per baixar pel Torrent de les Bruixes o bé allargar una mica l'excursió tot visitant la Cova d'en Genís.


Si volem anar a la Cova d'en Genís girarem a la dreta pel camí carreter i dos-cents cinquanta metres més endavant sortirem a la pista principal i cinquanta metres més enllà trobarem a la dreta una indicació al DOLMEN NATURAL COVA D'EN GENÍS, seguint les marques de color taronja en menys de 5 minuts hi arrribarem.


El cau d'en Genís és una sepultura megalítica de l'edat de bronze tardà, que segurament coincideix en el temps amb l'arribada de les primeres migracions celtes entre els segles IV i VI abans de Crist procedents de Centre Europa que s'incorporen pacíficament i aporten a les tribus existents noves idees religioses, la pràctica de la incineració i avenços en la metalúrgia i l'agricultura gràcies a un perfeccionament en la utilització del ferro.


Per continuar la nostra excursió referem el camí, des del cau fins la pista principal a la cruïlla de camins. Per anar cap a la Font de la Bota hem d'anar en direcció el Torrent de les Bruixes.


Des d'aquí estant també podem aprofitar per visitar el poblat ibèric del Puig Castellar o l'ermita de Sant Climent que els tenim a tocar.


Ara descendim per la pista principal i a uns 550 metres a banda esquerra trobem un garrofer i unes escales que baixen a la Font de la Bota. ¡¡¡Compte de no relliscar!!!.


A l'anterior article ja vam parlar de la Font de la Bota, ara nomès afegir que d'aquesta font i del Torrent de les Bruixes hi ha una auca que diu així.


1. Aquest torrent de bon mirar té una història singular, que tot seguit hem de contar.


2. Els íbers feren un poblat al capdamunt del torrent on vivia força gent.


3. Construiren una font al ben mig de la muntanya, al peu d'on neix la canya.


4.Amb l'intercanvi comercial i la tecnología de transferència els grecs hi van deixar la seva herència.


5. Fa uns segles va ser un bosc frondós i encara que no us ho creieu per aquí corrien el senglar i la guineu.


6. Vingueren els temps de la pagesia, a la vora dels pins, les vinyes tingueren vi, tingueren pinyes


7. I tornem cap a l'aigua de la font, que per recollir-la tota, varen posar-li una bota.


8. A cavall dels temps moderns, el poble es transformà en ciutat, llenya, foc, calamitat.


9.Les bruixes decidiren prendre acció i tocaran el cor amb sa magia singular al Centre Excursionista Puig Castellar.


10. I posant mans a l'obra, quan és temps de tardor planten el bo i el millor.


11. A l'hivern la poda, la millora dels camins i el manteniment dels pins.


12. Arriba la primavera, amb la ginesta vé el brot, cal preveure i calmar el foc.


13. La font de totes les époques, quan arriba l'estiu proporciona el regadiu.


14. Un itinerari per conèixer, un desig, transmetre la cultura i una escola de natura.


15. És un lloc de voluntaris, de bruixes i bruixots on hi podeu anar-hi tots.




Des de la font baixem per unes escaletes que ens portaran fins a un corriol que ens ha de dur a la Font del Drapet. Des d'on som podem intuir la font al fons del torrent.


Si tenim algun dubte, el camí comença al costat d'una figuera, al principi el camí no és gaire fressat, però a mesura que baixem el camí millora.


Ara passem per un bosc de ribera, on podem veure exemplars d'oms, freixes, rubinies, desmais, salzes, lledoners... i si ens fixem bé i tenim una mica de sort, potser fins i tot veurem el niu d'una mallerenga blava.


De la Font de la Bota, a la Font del Drapet hi han uns 400 metres. D'aquesta font ja vam parlar aquest mes de novembre.


Ara nomès ens cal sortir a la plaça punt d'inici i final de l'excursió d'avui.














dimecres, 25 de novembre del 2009

Del Torrent de les Bruixes a la Font de l'Alzina

La font de l'Alzina



Desprès de completar totes les fonts de Santa María de Martorelles, aquest mes de novembre marxem cap a Santa Coloma de Gramenet per fer la ruta més al sud que es pot fer a la Serralada de Marina. Per arribar al punt d'inici i final d'aquesta sortida podem arribar-hi amb una combinació de metro i bus. Això ens indica que estarem a tocar d'una gran urbe, fet que com veureu no farà l'excursió ni menys interessant i seguirem trobant racons de gran bellesa.

A més a més a l'excursió d'avui gaudirem d'unes grans vistes sobre el Barcelonès que s'estendrà sota els nostres peus.

La sortida la farem en la seva totalitat dins el terme de Santa Coloma de Gramenet i malgrat que centenars de milers de persones viuen a tocar d'aquest entorn, comprovarem que els boscos, els camins, les fonts... es troben en força bon estat.
El recorregut serà circular tindrà una llargada de 4 quilòmetres i un desnivell positiu d'uns 325 metres.

Sortirem del barri de Can Franquesa de dalt de tot de l'Avinguda Ramon Berenguer IV, on hi ha una plaça i és inici i final de les línies de bus B-21 i B-30 i d'on surt el camí que ens pujarà pel Torrent de les Bruixes, així ho veurem en un pal indicador a peu de carrer.

Per aquest camí quan portem uns 50 metres caminant, arribem a la Font de Sant Roc o del Drapet.

Font del Drapet o Sant Roc. Malgrat que l'entorn de la font a vegades no està massa net, aquesta raja amb abundància durant tot l'any. A més a més cal esmentar que per netejar els carrers de Santa Coloma s'utilitza la surgència d'aquesta font.

Contínuem amunt pel camí cimentat que s'enfila, pocs metres més endavant aquest camí es converteix en un corriol, i que posteriorment es bifurca i nosaltres agafarem el trencall que ens queda més a l'esquerra.

La vegetació d'aquest bosc de ribera per on ara passem, està formada per oms, freixes, rubinies, desmais, salzes, lledoners... i si ens fixem bé i tenim una mica de sort fins i tot podrem veure el niu d'alguna mallerenga blava.

Tres-cents metres més amunt arribem a un parell de figueres força grans i a una petita font que goteja. Aquesta deu, segurament és un sobrant de la Font de la Bota que la tenim deu metres sobre nostre.

Font de la Bóta. De la font com a mínim sempre raja un rajolí. Recull en una mina el fil d'aigua que brolla de la terra. El nom li vé de la bóta que hi havia per recollir l'aigua. Probablement era una de les fonts d'abastament d'aigua de l'antic poblat ibèric.

Ara ens situem davant de la font i marxem pel corriol de l'esquerra que primer i planeja, però de seguida, quan passem pel costat d'uns cactus comença a pujar i ens porta fins una pista carenera.

D'aquí estant, tenim unes magnífiques vistes del Barcelonès Nord.

Ja a la pista, girem a la dreta sentit ascendent i 700 metres més endavant arribem a una cruïlla de camins i girem a l'esquerra tot seguint el GR-92 en direcció el Puig Castellar, dos-cents metres més endavant obvíem el camí que marxa a la dreta i nosaltres seguim pel GR, tot entrant al poblat ibèric del Puig Castellar, tambè conegut com a Turó del Pollo.


Poblat ibèric del Puig Castellar
Desprès d'acostar-nos al mirador i gaudir de nou amb les vistes que hi ha des d'aquí dalt, pujarem fins la part alta del poblat ibèric.
Del Puig Castellar, de tota la gent que ha passat per aquí al llarg de la història, dels laietans, de Màrius Sampere, de Llibert Carulla... cal parlant-ne amb més tranquilitat i així ho aniré fent en succesius articles. Però ja que sou aquí dalt, aprofiteu i dediqueu un quart d'hora o vint minuts a viatjar dos mil cinc-cents anys enrrera. Val la pena.


Quan abandonem el poblat ibèric, ho farem per la vessant vallès, buscant la pista que passa pel costat d'un dipòsit d'aigua descobert, que veurem perfectament des de la part alta del poblat.

Uns metres abans d'arribar a aquest dipòsit recuperem el GR-92, baixarem per un corriol, per anar a buscar la pista que passa per sota nostra. Quan arribem a aquesta pista, abandonem el GR-92, tot girant a l'esquerra en sentit lleugerament descendent. En aquests moments passem per sota el dipòsit que vèiem des de dalt. Obvíem tots els camins que ens creuen i quan portem 500 metres caminant arribem a una tanca, la creuem i seguim pel camí descendent i a la següent cantonada girem a la dreta i hem de passar per la porta d'un institut de secundària.


Ara girem a la dreta i tot seguint un PR (marques grogues i blanques) travessem un parc que s'anomena Placeta dels Llops i pocs metres més endavant el camí ens fa passar tot just per sota d'una torre elèctrica. Pocs metres enllà el camí s'estreny i es converteix en un corriol que baixa molt pronunciadament durant 350 metres, fins que arribem de nou a una pista ampla, per la qual girarem a l'esquerra i desprès de 200 metres arribarem a la Font de l'Alzina.

Font de l'Alzina. Sens dubte la font més concorreguda de Santa Coloma. Aquesta font raja tot l'any i aquest és un espai recuperat els últims anys. El boc està situat sota una bòveda de teula i l'aigua va a parar a una altra bòveda invertida. L'entorn és molt espaiós i ombrívol, per tant ideal per fer-hi fontades.
Ara hem de tornar a la Placeta dels Llops. Tenim dues opcions, la més aconsellable és desfer els últims 600 metres del camí i l'altra és seguir el corriol que puja per mig del torrent, tot just darrera la font. Aconsello nomès seguir la segona opció si anem amb nois i noies a partir de 10-12 anys, tanmateix el corriol és intermitent, hi ha trams força plens de bardisses i a més a més és molt costerut.
Ja situats a la Placeta dels Llops, anem a buscar al carrer Menorca (el carrer de l'institut) i a continuació ens dirigim cap al carrer de Formentera que està tallat al pas de tots els vehicles excepte els dels veïns. Cent metres més endavant, baixem per unes escales que ens duen al carrer de sota i girem a l'esquerra per anar a buscar 100 metres més enllà el carrer Garcilaso de la Vega i nomès dos-cents metres més endavant trobarem la Font del Drapet, punt d'inici i final de la sortida d'avui.







dimecres, 11 de novembre del 2009

Les receptes de la brolla. La melmelada de cirera d'arboç.

Cireres d'arboç

De tant en tant, a part de parlar de fonts, corriols, camins, dreceres... m'agrada parlar de la Serralada des d'una altra perspectiva, així durant el darrer any hem encetat vàries temàtiques.

Els escriptors i el Parc, la gramàtica del caminant, Nyaps... i avui vull començar un receptari amb productes que trobarem a les nostres muntanyes.

L'ingredient principal de la primera recepta fa molt temps que el tinc clar. La cirera d'arboç, tambè coneguda com cirera de pastor.

Trobar aquest fruita a la Serralada entre finals d'octubre i mitjans de novembre és molt fàcil, a tall d'exemple dir-vos que en trobareu força pels voltants del Castell de Sant Miquel, de Sant Bartomeu de Cabanyes i Sant Pere de Reixach.

En un blog anomenat la Maleta de Boston he trobat una recepta de melmelada de cirera d'arboç que m'ha fet el pes, i diu així.


Ingredients:


1 Kg de cireres d'arboç

75 ml. de suc de llimona

500 grs de sucre.

200ml. d'aigua mineral.


Primer netejarem les cireres d'arboç.

A continuació en un bol de vidre, barregem les cireres amb 125 grams de sucre i el suc de llimona. Ho deixem macerar 8 hores tapant-ho amb paper "film" i ho posem a la nevera.

Quan ha passat aquest temps ho posem en una cassola i afegim l'aigua.

Ho escalfem a una temperatura de 50º i ho anem removent amb una cullera de fusta, fins que veiem que s'estova i ens pugui ser fàcil passar pel tamís.

Una vegada obtinguda la polpa desprès de haver-lo passat pel tamís, la posem novament a la cassola amb la resta del sucre i ho portem a ebullició durant 4 minuts aproximadament fins que estigui a la textura desitjada.


El tamís que utilitzem caldrà que sigui molt fi, tanmateix el gra de la fruita és desagradable de trobar a la melmelada.


Aquest cap de setmana miraré de fer aquesta melmelada i en el proper article us parlaré d'un o altre extrem del Parc, o del Torrent de les Bruixes de Santa Coloma de Gramenet o viatjarem fins Argentona per parlar de la Plaça Ballot.

dimecres, 28 d’octubre del 2009

Les fonts de Can Camp i Can Puig

El safareig de la Font de Can Camp

Desprès de parlar varies vegades de les fonts de Martorelles de Dalt i de Baix, avui completarem la llista de les 15 + 1 fonts d'aquests "encontorns", així que a la Sunyera, Ca, Teula, Ferro, Gurri, Mercè, Llorer, Roda, Riulas o de Baix, Racó, Can Matons, Can Santpare, Can Ros i Beu-i-Tapa , avui afegirem la Font de Can Camp i la +1, la font de Can Puig.


Començarem parlant de la +1. La Font de Can Puig és una font totalment desapareguda, però no cal ser gaire gran per recordar-la. Fins fa uns 25 anys segurament per la seva ubicació era la font més freqüentada. A pocs metres de la carretera de La Roca a Santa Coloma a l'alçada de l'actual rotonda que dona accès a Martorelles pel camp de futbol; els caps de setmana es podien fer força cues de gent que anava a omplir garrafes.

Tal vegada molt molletans tambè la freqüentàvem per la seva proximitat. Sortint de l'estació de França, nomès calia travessar el pont peatonal i el polígon de la Derbi i en un quilòmetre i mig ja hi èrem.


La Font de Can Puig era una deu arterial d'aigua subterrània, que no se sap d'on arrencava.


Per altra banda, tenim la font de Can Camp, al fons del torrent de les Licorelles, per sota del Barri de la Bòbila.

Referent a aquesta font, cal dir que generalment té un bon doll d'aigua, tant és així que fins que no va quedar establert el servei municipal d'aigües potables a domicili, la font de Can Camp va ésser la proveidora habitual de tota l'aigua d'una barriada.

L'antiguitat d'aquesta font és cosa de segles, tanmateix a la casa de Can Camp, a més de fer de pagesos tenien una rajoleria.

Era un forn d'obra terrissa i per pastar el fang, els rajolers necessitàven aigua abundant que els hi proporcionava el doll de l'aigua.

A principis dels anys 80, la font va ser restaurada i embellida gràcies a la contribució del senyor Simeó Rabassa.

Avui dia, un quart de segle més tard, malgrat l'aigua segueix sortint en abundància, l'entorn de la font i el safareig fa pena. Com es pot deixar tant un entorn com aquest, ubicat pràcticament enmig del poble? No ho entenc. Hi ha brutícia per tot arreu.

Buscant fonts a banda i banda de les Serralades Litoral i Marina he visitat prop d'una vintena de pobles, i des del meu modest entendre el poble amb els entorns naturals més deixats és Martorelles. Nomès cal baixar de Can Roda a Can Sunyer pel torrent i desprès anar a la Font de Can Camp.


Per fer aquest article he tret força informació de "Martorelles. Històrica i llegendària" de Jaume Sindreu.


Finalment, vull fer tres anotacions.

1. Hi ha algun lloc que a la Bassasa, entre la Font de la Teula i del Ferro, se la considera font, jo la deixo en la categoría de bassa.


2. Hi ha fonts que tenen varis noms, a Santa María de Martorelles, n'hi ha una que en té tres, la font de Baix, font de Can Riulas i segons en Jaume Sindreu, font del Viver.


3. I per últim, dir-vos que el mes de novembre entre d'altres coses, parlarem del Torrent de les Bruixes a Santa Coloma de Gramenet


dimecres, 14 d’octubre del 2009

La Trinxacadenes

La sortida de la "Trinxa"

Arreu de Catalunya hi ha una sèrie de pobles i localitats que de seguida els assocíem amb un esport. Tanmateix tenim a Badalona el bàsquet, a Granollers el handbol, a Terrassa l'hoquei herba, a Igualada i Reus l'hoquei patins, a Viladecans el beísbol, a Sant Boi el rugby i encara trobaríem algun exemple més.


Si algú em preguntés quin és l'esport "rei" a Vallromanes, no dubtaria ni un moment en donar la meva resposta; la bicicleta tot terreny.


Per comprovar-ho nomès cal seure al matí 10 minuts en un banc de la Rambla (sobretot els caps de setmana) i comptar la gent que passa, no crec que m'equivoqui si afirmo que passaran més ciclistes que vianants.


Aquest darrer diumenge es va portar a terme a Vallromanes la VI Trinxacadenes, és a dir la constatació que això és així.


600 ciclistes van voltar per tota la Serralada, fent un circuit curt de 15 quilòmetres o bé un circuit llarg de 34 quilòmetres i a les 9 del matí, a l'hora de la sortida, Vallromanes va augmentar la població un 27%. Segurament cap esdeveniment al poble aplega tants visitants com aquesta prova esportiva.


I perquè passa això?


Perquè tenim un entorn privilegiat i a més a més amb nomès sis edicions és una cursa amb prestigi, per la seva duresa, bellesa i bona organització.


Que sorprenguin certs indrets al forani es força normal. Costa imaginar que tan a prop de grans ciutats hom es pugui trobar qulòmetres i quilòmetres de corriols, camins, pujades, baixades, bardisses, rocallams, fonts, alzinars, pinedes...


Però sorprendre a veïns de Vallromanes que correm, caminem i anem en bicicleta un o dos cops a la setmana per aquestes muntanyes, això sí que té mèrit.


Com jo sòc molt patòs amb la bici i la Trinxacadenes és molt tècnica, en principi volia fer corrent el recorregut curt, però finalment em vaig animar i trossos caminant i d'altres corrent vaig fer el recorregut llarg. (Ara estic fet un nyap, amb mig cos contracturat). I entre d'altres coses, ho vaig fer perquè m'havien fet molt bona premsa del circuit.


I en absolut em va decebre. Per sobre de tot jo destacaria tres trams, aquell conegut com "El Vietnam" entre els voltants de la font de Sant Mateu i la pista d'accès a la Creu de Can Boquet abans d'arribar a Ca l'Escombriaire (restaurant Sant Salvador)


Per cert, en aquest tram desprès d'un revolt molt pronunciat, hi ha una mina. A quina font deu pertànyer?


El segon tram, seria el corriol que evita la pista de Can Maymó a la font Freda. I el tercer tram ja és de traca i mocador, quin tros d'ascensió a la Roca Foradada, sobretot el primers dos quilòmetres, que jo crec que menys per l'organització eren desconeguts per tothom. Gràcies per obrir aquest corriol i fent-nos xalar d'aquesta manera.


Als propers mesos miraré d'incloure aquests trams en els diferents itineraris que vagi presentant.


Definitivament, nomès em queda felicitar a l'organització per la bona feina. Jo no crec que la torni a fer corrents, aquest ha sigut el segon cop que ho he fet i té un punt de risc massa important. No tinc ganes que m'atropellin.


Això sí, els corredors de muntanya tambè podríem tenir la nostra cursa. Aquí de terreny i d'entorn ens en sobra.


Finalment, i canviant totalment de tema, tambè vull felicitar a la gent de Sant Fost de Campsentelles per l'excel.lent recull que han fet de les fonts del municipi en el número de la col.lecció Fem memòria. Gran treball d'en Jaume Rifà, Amadeu Rovira i Josep Gurri que ens ensenyen algunes fonts conegudes i d'altres totalment desconegudes que properament seran protagonistes al blog.

diumenge, 4 d’octubre del 2009

Més fotos de la Caminada pels voltants de Vallromanes

Fotos cedides per l'Aurora Arcos

































dilluns, 28 de setembre del 2009

Caminada Setmana Europea de la Mobilitat

Com us vàrem anunciar, el passat 20 de setembre vam realitzar una Caminada pels voltants de Vallromanes, els 130 participants vam pujar fins a Sant Mateu tot passant per la Font de Sant Mateu, Font de Can Riera, Font de la Cornisa, Font de Can Gurgui, Font de Santa Anna i Font de Sant Joaquím.





L'home escombra.









L'esmorzar el van fer a la Font de Sant Mateu, meitat del recorregut, i malgrat que cadascú anava al seu pas vam esmorzar tots junts. A l'iniciar de nou la marxa, vam pujar a l'ermita on hi havia un aplec sardanista i algun caminant va fer alguna ballada.









En tot moment vam comptar amb la col.laboració de l'ADF (Associació de Defensa Forestal) de Vallromanes, que ens van ajudar en tota la logísitca de l'esmorzar, en els controls de pas i a pujar algun caminant que s'havia quedat sense benzina o que ja anava en reserva.
Finalment, esmentar que aquesta caminada ja està penjada al blog com "3a Passejada pels voltants de Vallromanes", però a més a més l' Ajuntament de Vallromanes va editar un díptic i tots els participants van rebre el rutòmetre de l'excursió en paper, per sí qualsevol día volen repetir l'itinerari.
Si algú està interessat en tenir-lo, en van sobrar uns quants que estan a l'ajuntament.
El mes d'octubre entre altres coses, parlarem de la Font de Can Camp i d'on era la Font de Can Puig, dos fonts de Martorelles.
















dimarts, 8 de setembre del 2009

Excursió "tranquila" a Sant Mateu

La Font de Can Riera

Tot coincidint amb la Setmana de la Mobilitat, pel proper diumenge 20 de setembre a Vallromanes estem preparant una excursió que ens portarà fins a Sant Mateu, intentant evitar les pistes i els camins més concorreguts. Per això l'anomenem "l'excursió tranquila a Sant Mateu".


Sortirem des de la Plaça de l'Esglèsia a les 8:30 del matí i passant majoritàriament per corriols, ens acostarem a les fonts de Sant Mateu, de la Cornisa, de Can Gurgui, de Santa Anna, Sant Joaquím i a la Font de Can Riera.


Aquesta font, en aquests moments molt abandonada i eixuta, fa pocs dies que la conec, i mai n'havia sentit, ni vist cap referència enlloc. De fet, el nom de Can Riera, és de collita pròpia, perquè es troba prop de les feixes de la casa de Can Riera i escasament a 50 metres de la font de Sant Mateu.


Tal vegada, la fisonomía de la font m'evoca al modernisme, a finals del segle XIX, principis del segle XX i amb totes les diferències que vulgueu, em recordaria a la Font Picant d'Argentona.

L'excursió serà circular amb un recorregut de 9 quilòmetres i 300 metres de desnivell positiu i 300 metres de desnivell negatiu

Si voleu consultar el recorregut sencer, el trobareu al blog sota el nom "3ª Passejada pels voltants de Vallromanes" publicat el maig de 2008. En aquest cas, recuperem aquest itinerari perquè en aquell moment no es va poder fer la pluja.

Per altra banda per apuntar-vos teniu temps fins el divendres 18 de setembre, els matins a l'Ajuntament (telèfon 93 572 91 59) i per les tardes al Casal (telèfon 93 572 81 74) la inscripció és gratuïta i a dalt a Sant Mateu hi haurà esmorzar per tothom.


diumenge, 23 d’agost del 2009

El Meridià Verd

El Meridià Verd tot pujant cap a Sant Bartomeu de Cabanyes.

Per la nostra serralada passen diferents grans recorreguts, el GR-92 que creua Catalunya de nord a sud (Port Bou- Ulldecona) i que travessa els parcs de la Serralada Litoral i Marina, des del coll de Can Bordoi fins a Montcada. Per altra banda, dues variants GR97 tambè fan les seves incursions. El GR 97-1 va des de Marata fins el Pla de l'Espinal a La Roca del Vallès on es troba el GR-92 i el GR 97-3 arrenca des de Gallecs i desprès de travessar Mollet i enfilar-se cap a Martorelles arriba al coll de Can Gurri on tambè connecta amb el GR-92.


Malgrat no passar directament per la serralada, tambè cal assenyalar el GR-83 que neix a Mataró, a la platja del Callao i desprès de passar pel Maresme, el Vallès Oriental, La Selva, la Garrotxa, El Ripollès, el Vallespir i el Conflent, arriba a Prada, desprès d'haver pujat al Canigó.


Avui dia, d'aquests itineraris és molt fàcil trobar guies a llibreries, però quan parlem del Meridià Verd, la cosa canvïa una mica.

A efectes pràctics el Meridià Verd entra al Parc per La Roca del Vallès puja cap a Sant Bartomeu de Cabanyes, passa per la Roca d'en Toni i l'ermita de Sant Mateu i a partir d'aquí, ja comença a davallar cap a Teià per acabar finalment a El Masnou, a la platja d'Ocata.



Però que és això del Meridià Verd?

Fins el 1799 hi havia un gran desordre al voltant de les unitats de mesura de la longitud, així podíem mesurar amb peus, canes, vares, colzes, quarteres, passos... i segons el lloc, cadascuna d'aquestes unitats tenia un valor diferent.


Per tant, era necessari una unitat de mesura universal i s'escollí una mesura que aleshores es creia invariable com és la deumilionèsima pat del quadrant del meridià terrestre i se la bateja amb el nom de metre. A més, s'escollí el número 10 per establir-ne les mesures derivades.

Finalment, per mesurar exactament el meridià terrestre, es va triar aquell que s'estén de Dunkerque a Barcelona i que passa per París.


Amb motiu del 200 aniversari d'aquesta efemèride, es rebatejà aquest meridià amb el nom de Meridià Verd i es va condicionar i senyalitzar una ruta, a manera de sender excursionista i ciclista.


En territori català aquesta ruta consta de 12 etapes que de nord a sud travessa El Ripollès, Osona, El Vallès Oriental i El Maresme, tot acabant a la platja d'Ocata desprès de 216 quilòmetres.


En principi, tant la guía sencera, com els diferents trams no els he vist a cap llibreria, nomès es poden comprar via internet a L'ASSOCIACIÓ CATALANA DE SENDERISME, i malgrat que ho he intentat els darrers dies varies vegades, encara no he pogut.


Per altra banda, hi ha dues entitats que han realitzat activitats en el meridià verd. El CENTRE EXCURSIONISTA DEL PENEDÈS va fer 180 quilòmetres de la ruta amb BTT entre Ribes de Fresser i El Masnou en 4 etapes. Trobareu més informació a la pàgina web del centre.


I l'Associaciò Esportiva Intempèrie cada mes de maig organitza una caminada de resistència des de Viladrau fins a Ocata per completar els últims 72 quilòmetres de l'itinerari. Trobareu la crònica de l'edició del 2009 a la pàgina de la FEEC, dins l'apartat de Competicions - Caminades de Resistència.


A finals de setembre, organitzarem una excursió pels voltants de Vallromanes. Ja us donaré més informació la setmana vinent.


dissabte, 15 d’agost del 2009

Grans arbres pels voltants de Sant Bartomeu de Cabanyes

Els castanyers de Ca l'Argent

L'agost passat, ja us vaig fer un primer tast de Sant Bartomeu de Cabanyes i els seus voltants, però tanmateix nomès va ser això un tast. Com avui veureu, aquest entorn ens ofereix molt més.


Quan preparava aquesta sortida, vaig adonar-me que calia fer un especial emfàsis en els arbres, , en els 7 quilòmetres i els 150 metres de desnivell positiu que té la sortida d'avui veurem arbres singulars, bé per la seva grandària o tanmateix perquè no són arbres habituals a la nostra serralada.



D'altra banda, avui pasarem per dues fonts, la font de Sant Bartomeu, que ja la vam descobrir l'any passat, i la font de la Mansa que és inédita en aquestes rutes.



Finalment, acabaré aquesta introducció assenyalant que l'itinerari és circular i evitant les hores més caluroses dels mesos d'estiu, es pot fer durant tot l'any.
L'excursió d'avui comença a Sant Bartomeu de Cabanyes, prop de l'ermita és fàcil trobar aparcament per algun cotxe.

Situats al costat de l'ermita, ens dirigim en direcció nord, cap a la carretera BV5106 (que va de La Roca a Òrrius) que la creuem desprès d'haver caminat uns 150 metres. Ara durant uns 350 metres seguirem el GR-92, el Meridià Verd i el PR-36. Arribats en aquest punt el GR-92 segueix el seu camí cap al nord i nosaltres a partir d'aquí girarem a l'esquerra i seguirem el Meridià Verd i el PR-36.

Aquests itineraris en aquest tram estan molt ben senyalitzats, per tant no hi ha perill de perdre'ns.


Tanmateix, aprofitant l'excusa de la sortida d'avui, abans d'acabar el mes faré una article sobre El Meridià Verd, un gran recorregut força desconegut.
Des del barri de Can Pahissa fins la Font de la Mansa veurem uns bons exemplars d'alzines sureres. Aquest arbre és poc freqüent a la Serralada Litoral i guanya protagonisme uns quilometres més al nord a la Serralada del Montnegre-Corredor.Quan fa uns 1700 metres que seguim el PR-36 i el Meridià Verd arribem a la cruïlla de la Font de la Mansa, girem a la dreta per un corriol i 200 metres més endavant arribarem a la font.



En époques de pluja la font té un petit rajolí, ara a ple estiu nomès goteja. Aquí cal destacar l'entorn, la vegetació exhuberant del torrent que hi ha sota la font, així com dos pins blancs i un roure de grans dimensions.


Desfem el corriol i tornem a la pista principal, tot girant a la dreta, quan portem uns 200 metres caminant passem per sota una línea eléctrica, contínuem i cent cinquanta metres més avall girem a l'esquerra per un camí carreter més ombrívol.


De seguida tornem a passar per sota la línea eléctrica que hem creuat fa uns minuts. Ara arribem a un corriol que un principi és una mica desdibuixat però mica a mica es va marcant, tot deixant a la dreta una masia derruida.


Quan portem uns 250 metres caminant, obvíem un camí que marxa a ma dreta, i nosaltres contínuem amunt entre unes pedres.


Aquest tros de l'itinerari és molt fresc. Cent metres més endavant arribem a una cruïlla, nosaltres girem a la dreta tot seguint el camí pel qual vením. Aquest corriol mica a mica ens va endinsant a la finca de Ca l'Argent.


Quan portem uns 500 metres des de l'última cruïlla, ens trobem uns magnífics castanyers.



Aquests són dels pocs castanyers que he vist en aquesta serralada, sens dubte el castanyer és molt més comú a les serralades prelitorals i alçades una mica més altes. Per exemple al Montseny.


Quan els passem contínuem pel camí de baix i cent metres més endavant ens trobem l'alzina de Ca l'Argent. Aquesta magnífica alzina te una edat aproximada de 200 anys. El diàmetre del tronc és de 0,89 metres i fa una alçada de 12 metres. El tronc està extraordinàriament ramificat, els extrems de les llargues branques toquen pràcticament el terra.  L'ombra d'aquest arbre té un diametre de 28 metres. L'alzina de Ca l'Argent està inclosa en el Catàleg d'Arbres i Arbredes Monumentals de la Roca del Vallès.


Ara contínuem pel camí que deixa la masia a mà esquerra, si ens fixem, potser en el voral ens trobarem algun animaló petrificat. Tres-cents metres més endavant arribem a la carretera BV5106. Abans de creuar-la ens fixem en els grans cedres que hi ha just a la porta d'entrada de la finca que acabem de travessar.


Aquests cedres són els únics que recordo haver vist al Parc, aquest és un arbre que el seu habitat òptim el trobem entre els 1300 i els 1800 metres sobre el nivell del mar.


Tot girant a la dreta, ara baixem uns 50 metres per la carretera (Si aneu amb canalla MOLT DE COMPTE en aquest punt) i de seguida girem a l'esquerra per un camí de terra. Ara nomès trenta metres enllà girem a la dreta i desprès de caminar unes poques passes hem de ser capaços de veure la cara d'un indi.


Quan ho hem aconseguit girem a l'esquerra i cinquanta metres més endavant hem de ser capaços de veure un elefant.


Malgrat que algun programa de televisió diu que no se sap qui, ni quan es van fer aquestes figures, sembla ser que una versió lluny de la ciencia ficció diria que cap a finals de la dècada dels 50 uns escultors picapedrers van esculpir aquestes figures, inclús en una roca al costat de l'elefant, hi ha gravada aquesta inscripció FECIT I FOSSAS A GÓMEZ.


Ara retrocedim fins el camí de terra que venia de la carretera i girem a la dreta. Quan portem uns 250 metres ens trobem un parell de xiprers i contínuem pel camí que tot just passa pel seu costat i que en un centenar de metres ens durà fins la piscina de Ca l'Argent.


Malgrat que desconec la data de construcció d'aquesta piscina, segurament té més anys que qualsevol de nosaltres que l'anem a visitar.


Un día m'haig de capbussar a l'arxiu municipal de la Roca, tanmateix sembla ser que aquesta piscina la va fer construïr un metge que vivia a la masia i la rumorologia popular explica que quant les noies del servei de la casa a l'estiu tenien dia lliure, anaven a la piscina a banyar-se i els nois roquerols pujaven a veure que podien "pescar".


Per altra banda, hi ha qui diu que aquesta piscina s'omple amb l'aigua que aboca al torrent la font de Sant Bartomeu. Podria ser. De totes maneres uns metres més amunt, al costat del camí que a continuació seguirem hi ha un pou.


Si coneixeu més històries al voltant d'aquesta piscina us agraïria molt que m'ho fèssiu saber.


Ara sortim del recinte de la piscina i a l'alçada dels xiprers, trobem a la dreta un camí que comença a pujar. Cent cinquanta metres més endavant, obvíem el camí que puja a l'esquerra i nosaltres contínuem recte. Ens trobem un gran plàtan i el camí fa un revolt a la dreta, a partir d'aquí el pendent es fa més acusat.

Tres-cents metres més endavant trobem una cruïlla, girem a l'esquerra i seguim pujant. Sis-cents metres més enllà tornem a trobar una altra cruïlla i seguim pel camí que ens queda més a la dreta que segueix ascendint.

A 200 metres, trobem una tercera cruïlla i seguim recte. En aquests moments estem fent el tram més costerut, però de seguida planejarà i nomès 350 metres enllà arribarem a la font de Sant Bartomeu.

Aquesta font sempre l'he vist rajar. El lloc és perfecte per parar a fer un mos. Aquí destacarem els platans que ombrejen l'entorn, així com l'alzina situada gairebè al capdamunt de la font.

Seguim pel camí pel qual venim, en sentit nord i a 200 metres trobem un bon exemplar de pi pinyer aïllat en una petit planell, ara nomès ens resten 100 metres per arribar de nou al coll de Sant Bartomeu punt d'inici i final de la excursió d'avui.

Al marge dels diferents llibres, guies i fonts que consulto per documentar-me, aquest mes he descobert un llibre molt interessant d'aquesta zona. " D'Òrrius estant. D' Enric Serras i Corominas.

Per fer aquesta entrada he extret informació del llibre Parc de la Serralada Litoral. Història i Itineraris de l'Adrià Triquell i Salomé i editat per Piolet l'abril de 2012.








divendres, 31 de juliol del 2009

Nyaps: 1. La Font de Sant Jaume

La font de Sant Jaume

De tant en tant, vaig afegint alguna secció al blog. Al marge d'indicar els camins i corriols per arribar a les fonts o parlar de tot allò que trobem pel camí, tambè m'agrada parlar de la serralada i del fet de caminar des d'altres vessants.


Tanmateix, aquest darrers mesos, hem parlat de Josep María de Sagarra i la Serralada de Marina, en un futur parlarem d'altres escriptors, pintors, escultors... i la seva relació amb aquestes muntanyes. Tambè hem iniciat una gramàtica del caminant, on de ben segur afegirem més paraules... i en un futur arribaran altres seccions.


De fet, avui n'encetarem una, els nyaps, allò que trobem al Parcs de la Serralada de Marina i Litoral, i no ens agrada, bé perquè estigui brut, deixat, perdut, mal arrenjat... i per començar parlarem de la Font de Sant Jaume ubicada a Vilanova del Vallès.


Per arribar a la Font de Sant Jaume, farem una aproximació en cotxe fins la casa de colònies de Can Rabassa, on hi ha un punt d'informació del Parc obert els caps de setmana o bé fora d'aquest horari i per evitar problemes d'aparcament recomanem deixar el cotxe al carrer Xaloc, cantonada amb el Camí de Can Nadal. ( no és difícil trobar-ho, nomès està a 200 metres de l'institut de Vilanova, direcció can Maymó).


Una vegada ubicats en aquest punt, travessem amb molt de compte el camí de Can Nadal i contínuem per l'esquerra paral.lels a la riera d'Ardenya que gairebè sempre baixa eixuta, direcció cap a Can Nadal i Can Maymó.

Tres-cents cinquanta metres més endavant, girem a l'esquerra tot creuant la riera i seguim recte pel camí de sorra uns 200 metres.


En aquest punt, ja trobem un pal indicador que senyala cap a la Font de Sant Jaume. Des d'aquest punt, davant nostre, a un centenar de metres, ja podem veure el trecadís que hi ha en el frontal de la font.


Girem a la dreta i desprès de caminar 100 metres, a l'alçada d'una caseta elèctrica, girem a l'esquerra i ens endinsem en un planell on trobem bons exemplars d'alzina surera.

La font la trobarem a la part baixa d'aquest planell a uns 50 metres de la caseta elèctrica.


Aquesta deu d'aigua no s'esgotava mai, avui la font no raja perquè varen ensorrar reiteradament la part de sobre i deixaren d'arranjar-la.

La font era construïda amb un banc de pedra semicircular de pedra i totxo i un davant de trencadís, d'on rajava l'aigua i el nom de la font i l'any 1668. Avui trobem part dels bancs gairebè coberts per sorra degut a petites esllavissades, un trencadís molt deteriorat i sense boc, una part davantera de la font plena de vidres i altre brutícia, però el que més em sobta a mí, són els rètols indicadors que indiquem que l'aigua de la font no està tractada, per tant suposo que quan es van fer aquests indicadors, no crec que faci més de 10 anys, la font encara rajava.


Llavors, en aquest cas trobem dos nyaps, un per l'estat de la font i un altre per la seva ràpida degradació.

Deixo preguntes obertes.

Quants anys fa que no raja aigua de la font?

Perquè es va deixar d'arranjar?

Bè, si algú té alguna resposta, us agraïria que m'ho diguèssiu, jo per la meva banda ho preguntaré a l'ajuntament de Vilanova.


Aquest magnífic entorn, es completava amb les dues grans alzines sureres ran del banc del costat de migdia, i la bassa, rodona de 9 metres de diàmetres que es troba situada a la feixa de sota la font. Per tant, anys enrerra s'havien fet moltes fontades en aquest indret.


Per tornar al cotxe, nomès cal desfer el camí.


dissabte, 18 de juliol del 2009

Caminar i...........còrrer per Vallromanes

L'any passat corrent la Burriac Atac!

Al marge de tot caminant, anar trobant fonts i racons de tota la serralada, ubicar-los, parlant-ne i si s'escau arranjar-los una mica, la meva altre afició és còrrer.


Malgrat, que actualment la majoria de curses que faig són de 10 quilòmetres sobre asfalt, encara en vaig fent alguna de muntanya, i això sí, gairebè sempre entreno pels voltants de Vallromanes, és a dir pistes, corriols, pujades i baixades.


El recorregut que us explicarè avui fa uns 8 quilòmetres, però en temps equival a una cursa de 10 quilòmetres en asfalt i planera.


L'he fet dotzenes de vegades i quan algun día feia un test per provar-me i el feia en menys de 41:15 minuts, volia dir que podia acostar-me al 40:00 en els 10 quilòmetres i ara quan baixo de 46:30, sè que estic en disposició de baixar de 45:00.



Desprès d'escalfar una mica, sortirem de davant del casal i enfilarem la riera, quan passem Can Sala Gros, el camí comença a pujar. Abans de la Torre Sant Isidre trobarem la pujada més forta i malgrat que posteriorment afluixa una mica, no pararem d'ascendir fins la font de Can Gurgui. Fins aquí tenim uns 2,5 quilòmetres. Si ens volem acostar als 40', hem de passar per aquest punt per sota de 15'40". Sí per altra banda, volem fer 45' hem de passar per sota dels 17'05"


Aquí, paro el crono 2' bec aigua, recupero una mica la respiració i giro a l'esquerra passant per davant del restaurant Can Gurgui i seguint la pista principal fins a Can Fuster. Aquesta part del recorregut és força còmode. Quan arribo a Can Fuster giro gairebè 180 graus per anar buscar el Coll de Forn, tot passant per Can Prades. A Can Prades tinc la segona referència, per fer 40', s'ha de passar per sota de 22'50" i per fer 45' hem de baixar de 25'20"


Quan arribem al Coll de Forn, girem a la dreta tot baixant cap al torrent d'en Molí d'en Cuquet. Quan arribem a la pista principal, girem a l'esquerra cap a Can Maymó. El tercer punt de referència, el prenem davant el restaurant de Can Maymó, aquí, sí volem baixar de 40', hem de baixar de 30'40" i si volem baixar de 45', hem de passar per sota de 35'40".


Ara nomès ens queda corre paral.lels al pitch and put, vigilant no ens caigui una bola al cap i girar a l'esquerra quan arribem a la urbanització de Can Rabassa. Ara tenim una rampa d'uns 700 metres,(el carrer Sant Ramón) l'últim esforç abans de começar a baixar de nou cap a Vallromanes, pel carrer Santa Quitèria, que es converteix en camí de terra en el seu segon tram, i finalment desprès de fer una curva en forma de paella a la dreta, afrontar els últims 200 metres pel carrer Joan Carsi, passant per davant l'escola vella i les piscines i acabar a la cantonada amb l'avinguda Can Galbany.


Si acabeu el recorregut i esteu per sota del 41' esteu en disposició de baixar de 40'. Tanmateix, si esteu per sota de 46' estareu en disposició de baixar de 45'.

És a dir, tots els test que he fet, m'indiquen la següent fòrmula.


Temps en cursa de 10 quilòmetres planera = Temps d'aquest recorregut - 1 minut.


Tres curses on provar-ho. A principis de primavera als 10 de la La Llagosta.

A finals de primavera a la Cursa de Pineda.

Per cap d'any, a la cursa dels nassos de Barcelona



diumenge, 28 de juny del 2009

Els dominis del Castell de Sant Miquel

El Castell de Sant Miquel

Malgrat tenir-lo tan prop de casa, no crec que hagi pujat al castell més de tres o quatre vegades a la meva vida. Això sí, per les seves faldes i per les valls que l'envolten m'he fet un fart de còrrer i caminar. Tanmateix, moltes excursions d'aquest blog en fan referència.


Però ja fa uns mesos, quan en Francesc Ayats, em va explicar on era la font de Can Santpare de seguida vaig imaginar l'excursió d'avui, voltaríem per baix la muntanya on es troba el castell, per finalment fer cim.


Veureu que força trams de l'excursió d'avui coincideixen amb altres sortides que hem explicat des d'aquest blog.


Amb "De Castellruf a Vallromanes" pels voltants de la font de la Mercè.


amb "Una excursió de dames i cavallers" pels voltants del coll de Can Corbera i Can Barbeta,


i amb "Les fonts perdudes de Santa María de Martorelles" pels voltants del Bosc Moreu i la font de Beu-i-Tapa.


Per cert, qualsevol época excepte ple estiu, és bona per caminar per aquests "dominis del castell".

En aquest sentit, malgrat que l'excursió té nomès una mica més de set quilòmetres de llargada, trobarem forts pendents, tanmateix haurem de superar un desnivell positiu d'uns 300 metres en nomès un parell de quilòmetres des de Can Girona fins dalt el castell.
Iniciarem l'excursió al coll de Can Corbera, en el terme municipal de Vallromanes i anirem direcció sud-est, deixant a la nostra esquena la pista que baixa cap a Vallromanes, obvíem el camí carreter que baixa cap a Can Girona. Quan portem uns tres-cents metres caminant, passem per les runes de Can Barbeta i contínuem recte. Tres-cents metres més endavant, arribem a una tanca, la passem i contínuem recte en un lleuger descens.



Quatre cents metres més enllà a ma dreta trobem un corriol que a mesura que s'endinsa en una esplanada es desdibuixa. A mesura que avancem deixem uns ruscos d'abella a ma esquerra i quan s'acaba aquest pla obert, el camí es tanca una mica i a deu metres tenim la Font de Can Santpare.


La font de Can Santpare mai l'he vist rajar, ni conec a ningú que l'hagi vist rajar mai. Els terrenys, on avui dia hi ha aquests ruscos, no fa gaire anys s'utilitzaven com terrenys d'acampada gestionats per la casa de colònies de Can Girona.


Ara desfem el camí fins la pista per la qual veníem i contínuem cap a baix. Dos-cents metres més avall, arribem a una tanca i contínuem pel camí que ens queda més a l'esquerra que en 100 metres ens durà fins la font de la Mercè.


Font de la Mercè. Sempre raja. Sens dubte una de les fonts més importants de tota la serralada.
Podria haver sigut batejada amb aquest nom, fent referència a la patrona de Barcelona, tanmateix aquest terrenys pertanyien i no sé pas si encara pertanyen a l'Ajuntament de Barcelona.


Contínuem recte, direcció Can Girona, i cent cinquanta metres més avall trobem una cruïlla.


Si volguèssim escurçar l'excursió, si en aquest punt giressim a la dreta, direcció al Castell de Sant Miquel, en 800 metres arribaríem al coll de Can Corbera, punt d'inici i final de l'excursió.


Però avui decidim que continuem avall direcció Santa María de Martorelles. Cent cinquanta metres més endavant trobem una petita esplanada a mà esquerra. A una banda d'aquest petit pla hi ha un pi de dues branques i just a l'altra banda hi ha un corriol que tot baixant en menys de cinquanta metres ens durá fins el gorg de Can Ros.


Si contínuessim pista avall fins a Can Girona en uns 550 metres arribaríem a la cruïlla d'on surt el camí que puja al coll Mercader i així ens estalviaríem una mica de volta, però ens perdríem paisatge i fonts.


Travessem el torrent i continuem el corriol que s'enfila bastant. Desprès de 150 metres arribem a un camí carreter que ens travessa, nosaltres girem a la dreta. En aquest moment ens trobem dins el bosc Moreu. Dos-cents cinquanta metres més avall arribem a una cruïlla de camins, nosaltres seguim pel de baix, que ens portará desprès de 200 metres més fins al camí d'accès a la font del Racó que trobem a la dreta.


D'aquí a la font nomès ens manca un parell de centenar de metres.


En époques de pluja aquesta font és de les que més raja per aquestes contrades. la Font del Racó durant molts anys ha sigut una desconeguda per la gent del poble. A una part del Bosc Moreu(la que pertanyia a l'Ajuntament de Barcelona) tambè se'l coneixia com El Vedat perquè no hi deixaven passar. Malgrat que avui dia la podem baixar a visitar, hem de tenir en compte que ens trobem dins d'una finca privada (la casa de colònies de Can Girona gestionada per Minyons Escoltes Sant Jordi)


Tenint en compte la seva ubicació, aquesta font no es podia dir d'una altra manera; juntament amb les escales que hi baixen, el torrent, el bosc de ribera i el safareig formen un Racó que aquí si que vé de gust badar una estona.


Desfem els dos-cents metres que hem baixat i quan de nou arribem al camí pel qual veníem, girem a la dreta. Cent metres més endavant, arribem a una cruïlla, nosaltres contínuem recte.


Tres-cents cinquanta metres més enllà arribem a un planell on el camí es desdibuixa i hem de baixar cap a la nostra dreta, direcció nord, cap a Can Bernades i l'escola viver Castell de Sant Foix. Quan portem baixant cent metres vigilant no relliscar, arribem al camí carreter que va de Can Bernades a Can Girona, nosaltres girem a la dreta. Cinquanta metres més endavant, si baixem al fons del torrent, una mica amagada trobarem la font de Beu-i-Tapa.


Aquesta era una font que sempre rajava poc, d'aquí el seu nom. S'havia de Beure i Tapar.


La font de Beu-i-Tapa és la segona font on hem fet treballs de recuperació. Malgrat que serà molt difícil que hi torni a brollar l'aigua, si mès no intentarem dignificar una mica més aquest entorn.



Cap a finals d'estiu, principis de la tardor farem la segona jornada "d'arqueologia" en aquesta font.


Pugem de nou al camí i contínuem cap a Can Girona. Tres-cents metres més endavant, arribem a una cruïlla, ara hem de continuar direcció Montornés, tot seguint el GR 97-3 que seguirem fins el coll Mercader.



Passem per davant Can Oliveres i continuem amunt, obvíem tots els camins fins a dalt del coll uns cinc cents cinquanta metres més endavant.



Deixem el GR, i malgrat que en un primer moment baixem direcció Montornés, tan sols als vint metres de començar el descens, hem d'agafar una pista que s'enfila a la dreta i que ens ha de de dur fins els peus del castell de Sant Miquel.


Tot pujant, tenim unes bones vistes de Montornés, Vilanova, la Roca i Granollers. Quan portem un quilòmetre per aquesta pista, en un revolt molt tancat, trobem a la dreta un corriol molt estret que entre majoritàriament arboç anirà guanyant alçada.


Hi haurà trossos on el camí es tanca bastant i trossos on haurem de posar les mans, perquè el pendent és molt pronunciat, però desprès d'uns cinc-cents metres haurem fet cim i haurem arribat al punt culminant de l'excursió d'avui, el castell de Sant Miquel.


El castell de Sant Miquel es troba a 426 metres d'alçada. Si ens girem cap a l'est veurem el mar des d'un turó de segona línea.


Originàriament fou un assentament iber sobre el qual van construir després una important fortificació medieval. Avui dia, encara hi podem veure part de la torre circular de l'homenatge, la base d'una altre torre, així com les restes de la capella de Sant Miquel (patró de Vallromanes), que dóna nom a la muntanya i al castell i entre el bosc al sud-est del cim en un ampli replà a 40 m. per sota del castell, tambè trobarem les restes d'un poblat ibèric.

Trobareu més informació sobre el castell de Sant Miquel en una entrada dedicada a aquest patrimoni arquitectònic, el març de 2013.


En aquest sentit, els ajuntaments de Montornés i Vallromanes, els darrers anys han mostrat interès en recuperar aquest espai declarat bé cultural d'interès nacional.

Ara baixem per un corriol que trobem a banda esquerra, just als peus de la torre de l'homenatge. Uns 20 metres més avall veiem les restes de la capella i agafem el corriol que marxa paral.lel al mur i seguim baixant. Cent metres més endavant arribem a una pista, girem a la dreta i aquesta pista desprès de vuit-cents metre i algun revolt ens durà fins al coll de Can Corbera inici i final de l'excursió d'avui.

Quan som pràcticament al coll, veurem cirerers, ceps i alguna olivera i figuera disseminada. En aquest sentit, cal destacar sobretot la gran qualitat de les cireres d'aquest indret.











diumenge, 21 de juny del 2009

La Serralada a la tele

Prop de la Font de la Mansa a la Roca del Vallès

Aquests últims mesos i encara més aquestes últimes setmanes sembla ser que la Serralada està de moda, sense gratar gaire van sortint programes de televisió, llibres, DVD... que en parlen.

Intentarè començar per ordre d'arribada.

Farà 3 o 4 mesos tot fent la revisió periòdica a la prestatgeria d'excursionisme de la Llibreria La Gralla vaig trobar el llibre d'en Pere Robert "Excursions i caminades pel Vallès", aquesta guía dedica l'itinerari 6, 7 i 8 a la nostra serralada. Guía molt recomanable per fer un tastet pels diferents paisatges de les dues comarques vallesanes. Jo partícularment em quedo amb el 6. "Fonts i Racons de Santa María de Martorelles".


Setmanes més tard, el meu sogre em va fer arribar "Vilanova del Vallès. Recull onomàstic. Noms antics i moderns" de l'Enric García-Pey; aquest llibre, tanmateix que el seu homònim de Vallromanes, em van molt bé per completar informació i de tant en tant fer de detectiu e intentar trobar on era aquella font que ja no raja, però que encara en poden quedar les restes.

En aquest sentit, aquestes obres tan concretes d'un lloc, sempre seran molt més exactes i precises que altres mapes o publicacions que abastin un territori més gran.


I ara a principi de mes van arribar les últimes sorpreses. El dimarts 2 de juny TV3, dins el seu programa El Paisatge Favorit de Catalunya i amb en Jordi Pujol com a "cicerone" el Baix Maresme, durant gairebè 15 minuts va entrar a moltes llars catalanes; Sant Mateu, el Castell de Burriac, la Roca d'en Toni... per mí, la gràcia va ser veure les imatges aèrees amb la tonalitat de llum perfecte d'aquestes muntanyes que molts dies les pasejo o les corro i cofoi pensar:

"Mira que n'es de guapo, aquest paisatge... i a sobre hi visc"


Finalment, el 5 de juny día del Medi Ambient vaig anar a la presentació del DVD "La Roca. Entorn natural" dirigit pel Xavier Peypoch. Sense cap mena de dubte val molt la pena.

Aquests últims dies d'escola que els mestres ja hem posat les notes, els alumnes tenen la feina feta i malgrat que queden pocs dies per les vacances, encara no estem de vacances, vaig aprofitar un matí per pasar el DVD d'unes muntanyes que veïem des de les finestres de la classe. I renoi, la plana del Mogent, el blauet, l'alzina de Ca l'Argent, la bassa dels Ànecs, la mallerenga, el porc senglar... van ser el meus alïats per combatre la calor i la desïdia, i a partir d'aquest documental va sorgir unes de les millors classes de coneixement del medi del curs que tindrà una segona part "in situ" a la tardor.


Per cert, abans d'acabar el mes, us portaré d'excursió a la font de Can Santpare i al Castell de Sant Miquel.


diumenge, 31 de maig del 2009

Malanyanes

Font de la Marè de Déu de Malanyanes o de la Pedrera

Avui s'acaba el mes, i malgrat que em surt la feina per les orelles, presentem una excursió de capvespre de maig.



La sortida d'avui ens duu fins a Santa Agnès de Malanyanes i des de l'esglèsia parroquial ens acostarem fins a l'ermita de Malanyanes. El recorregut no demana cap exigència física i a més a més en dos quilòmetres de trajecte trobarem tres punts d'aigua i força ombra.



Per arribar a l'esglèsia de Santa Agnès, una vegada som dins el nucli, hi arribarem pel carrer Jaume Cuyàs, on per un passatge que trobem a la dreta pugem unes escales que ens duen fins el temple que se'ns presenta com un edifici aïllat que té entorn de si un espai lliure: una plaça en el seu vessant sud i est amb una font datada de 1998. Al costat de la plaça es troba la casa rectoral i una masia particular "Can Rosselló". Aquest espai que avui compleix entre altres coses una funció d'esbarjo i oci, en els seus orígens tenia una funció molt més activa dintre de la vida de la localitat.
Actualment l'església té una sola nau amb absis i capçalera quadrada i amb capelles adossades pels dos costats, tanmateix no és obra d'un estil únic. Conjumina elements més propis del gòtic, com són els arcs ogivals o la forma de la portada d'accés, amb elements de transició com és la volta de canó apuntada que cobreix la nau i elements clarament romànics com l'absis pro semicircular tant en l'exterior com en l'interior.


Si voleu saber més coses sobre aquest indret nomès cal que aneu a: torrens.espacioblog.com i allà l'actual rector de la parròquia Mossèn Albert Torrens ens ho explica tot amb pèls i senyals.




Sortim pel camí que marxa per darrera l'esglèsia i cent metres més endavant ens durà a passar a tocar per una masia que en un lateral té una capelleta en honor a Santa Agnès.


Arribem al carrer Camí d'Alcoll i a la següent cantonada girem a la dreta en direcció a Can Caseta, Villa Mercè i Can Nicolau. Cinquanta metres més endavant, deixem el carrer ample i seguim el camí carreter que marxa per l'esquerra. Passem per la porta de tres cases i quan anem pel costat del filat de la tercera casa, obvíem el camí que s'enfila i nosaltres seguim pel mateix camí.


Vint metres abans de sortir de nou al carrer asfaltat, trobem a l'esquerra un corriol que s'enfila una mica, el seguim tot caminant per dins el bosc un 500 metres, quan sortim arribem a una cruïlla de camins, nosaltres seguim recte per una pista força ampla, cent cinquanta metres més enllà arribem a Can Lladó.


Pel que veiem aquesta és una casa pairal amb certa solera, tocant el jardí de la casa trobem la Font de Can Lladó.


Properament haurem de fer una excursió a la biblioteca de la Roca i ampliar informació sobre aquest indret.


Ara girem a l'esquerra, pista avall tot seguint el GR-97-1.


Aquesta variant del GR-97 uneix el Pla de l'Espinal i Marata.


Tres-cents metres més avall, trobem una pista que ens creua, nosaltres girem a l'esquerra, tot seguint les indicacions cap a l'ermita de Malanyanes.


Tres-cents cinquanta metres més endavant, arribem a una cruïlla de camins. Des d'aquest punt, davant nostre, dalt d'un turonet i mig amagada entre els arbres, podem veure l'ermita de Malanyanes. Ara nomès ens cal pujar-hi.


Aquesta capella preromànica data del segle XI i en altres temps fou la parròquia de l'indret. Avui dia, cada any a principis de maig s'hi celebra l'aplec.


Tornem a la darrera cruïlla de camins i contínuem pel GR, ara el camí va per un fondal deixant l'ermita i Ca n'Alzina damunt nostre a l'esquerra. Quan portem dos-cents cinquanta metres, tot just abans d'iniciar una pujada, trobem un corriol a mà dreta, que en cinquanta metres, ens durà fins la font de la Mare de Déu de Malanyanes o font de la Pedrera.


Per arribar-hi hem hagut de netejar el corriol, cobert per l'abundant vegetació, sobretot ortigues en el seu inici.

Aquesta font que té una rajola que mitjançant una imatge, ens explica el vincle que hi ha entre el llogaret de Santa Agnès, l'ermita i la font, sempre l'hem vist rajar, i de moment nomès cal de tant en tant desbrossar una mica aquest corriol.


Ara sortim del corriol i nomès cal desfer el camí per arribar de nou al punt de d'inici de l'excursió.

i donar per acabada la sortida d'avui al territori "Malanyanes".