diumenge, 25 de desembre del 2022

22 RECOMANACIONS LITERÀRIES PER ACABAR BÉ L'ANY

 


Normalment les recomanacions literàries us les faig al voltant de Sant Jordi, però cap al mes d'abril  d'enguany no havia llegit suficient com per fer-vos una llista que ja comença a ser una mica extensa.

Aquest any trobareu moltes novel.les, autors com Espinàs que per tretzena vegada repeteix a la llista i noves incorporacions com Blanca Busquets, Laura Pinyol o Berta Jardí, però també hi ha lloc per les guies de muntanya, pels estudis de la llengua i sobretot per llibres de caire social com Fusta d'eucaliptus cremada i 1 fill inesperat i 1 sofà i reflexions de caire més filosófic que es recullen a Caminar d'Henry David Thoreau.

La llista d'enguany és la següent,

1. Swing. Allà on la vida venç d’en Rafael Vallbona. Edicions 62. Març del 2021. Trobareu la sinopsi a https://labrolla.blogspot.com/2021/08/swing.html

2. La Casa del Silenci. Blanca Busquets. Rosa dels Vents. Febrer 2013. Trobareu la sinopsi a  https://labrolla.blogspot.com/2021/08/la-casa-del-silenci.html

3. Si no puc volar d’Estel Solé i editada per Rosa dels Vents el juny de 2016. Trobareu la sinopsi a https://labrolla.blogspot.com/2021/09/si-no-puc-volar.html

4. Rutes accesibles per Catalunya.  Anna M. Gòdia Canaleta i editada per Alpina el març del 2020 a la Col.lecció Guies familiars INDRETS I PAISATGES. Trobareu la sinopsi a http://labrolla.blogspot.com/2021/12/rutes-accessibles-per-catalunya.html

5. Caminar d'Henry David Thoreau. Traducció i interpretació de Marina Espasa i editat per Angle Editorial. Trobareu la sinopsi a http://labrolla.blogspot.com/2022/04/caminar.html

6.    Simfonia de tardor. Vicenç Llorca. Columna Edicions. Gener 2021. El prestigiós músic gironí Marc Giralt decideix retirar-se a Organyà amb el propòsit de culminar la seva trajectòria amb la creació d’una simfonia. Divorciat de la seva dona, retroba l’Emma, cèlebre violinista i amor fugaç de joventut. A l’inici de la tardor de les seves vides compartiran sense traves el que són i el que senten i la seva passió per la música. Mentre la bellesa dels paisatges de l’Alt Urgell i Andorra inspiren la composició de la Simfonia de tardor, en Marc es torna a enamorar. Però uns fets inesperats li canviaran el rumb vital i provocaran la seva misteriosa desaparició.

Com no podia de ser d’una altra manera aquesta novel.la no té capítols, doncs com les simfonies té quatre moviments. I a més a més a mesura que vas llegint la música sempre és present, de fet l’autor té penjada una llista de reproducció de la novel.la a SPOTIFY.

https://open.spotify.com/playlist/7HbwXVSH15djkqJrGJIDac

En una de les presentacions que l’autor va fer durant la primavera del 2021, reivindicava la poeticitat de la novel.la i feia palès que aquesta novel.la no és pas cofoia, sinò que hi ha dolor. En Marc Giralt és una persona que sent molt i certament l’excés de sentiment és tan nociu com la seva escassetat.

7.   Nosaltres després. Silvia Soler. Editorial Univers 2021. L'estil de l'autora torna a ser reconeixible en aquest llibre, doncs copsem que els protagonistes poden compartir veïnat amb els personatges de les seves anteriors novel.les. Nosaltres després, és una novel·la sobre el pas del temps, l'amor i els daltabaixos que cada vida comporta. Hi trobem quatre personatges principals, dos homes i dues dones, que es coneixen quan són joves, quan la vida està pràcticament per estrenar -però tothom ja arrossega una infantesa singular.

Ambientada a la Barcelona contemporània, Soler ha escrit amb el seu estil característic, detallista i cinematogràfic, una novel·la que no es pot deixar i que t’ha atrapa. Els personatges que hi viuen tenen anhels, expectatives i esperances que els mouen. I experimenten, com nosaltres, frustracions, alegries i desitjos i, sobretot, l'amor. I l'amistat, que n'és una de les seves principals formes.

8.  L’últim replà. Josep Maria Espinàs. Biblioteca Selecta. 1962. A les meves recomanacions l'Espinàs és l'únic autor que mai falla. En aquesta novel.la de ficció l’Espinàs ens descriu els personatges i les històries que passen a l’Últim Replà d’una finca prop de Plaça Catalunya a finals de la década dels 50. Un replà on trobem tres estudis de reduïdes dimensions i on els seus habitants poc tenen a veure entre ells.

Doncs podem trobar un pintor fill de notari que ambienta les vetllades amb música d’Ives Montand, la familia del Manuel que ha hagut marxar de Salàs de Pallars perquè en el camp no hi ha feina i arriben a Barcelona malvivint en una petita habitació i treballant doble torn per tirar endavant amb més pena que glòria i en Jordi i la Paulette que tenen el seu estudi com el lloc de fer les seves trobades furtives amb poc futur i amagats de les mirades indiscretes i inquisidores de tothom.

9. L’avi Siset. Ponç Feliu Llansa. Editorial Planeta. Any 2004. Anys enrere us he recomanat diferents llibres d’en Lluis Llach, Memòria d’uns ulls pintats, Les dones de la Principal i el Noi del Maravillas.

Avui us recomano un llibre on en Llach nomès n’escriu el pròleg i on descobrim qui és l’Avi Siset de l’Estaca.

Durant la seva vellesa, en Narcís Llansa es trobava amb un jove Lluís Llach quan anava a pescar vora el riu, amb qui intercanviava la seva percepció del món i amb qui compartia el seu amor per la terra. En Narcís va viure com un català més, des de Besalú, els fets punyents que van marcar la història del país: el desastre del 98, la Setmana Tràgica, la Gran Guerra del 14, la instauració de la República, l’esclat violent de la guerra civil i una postguerra de por i d’anar passant… La història de l’avi Siset, lluny de cap estridència, amaga, però, una heroicitat que sovint ens passa desapercebuda: la dels que envelleixen en un món que saben injust, però al qual no han deixat mai d’estimar.

La història d’un home i d’una cançó que ha marcat una generació.

10. Farem castells de sorra. Blanca Soler. Columna Edicions. Gener 2020. Aquesta novel.la és un retrat de familia. Estructurada en capítols molts curts, dona la sensació que estem veient l’albúm de fotos d’aquesta familia i segons qui descrigui aquesta fotografia, pares, fills,nebots, tiets i avis, hi veu matissos diferents.

Però sens dubte, el tema principal és el pas del temps, com s’afronta la tercera edat, just en aquell punt que ens jubilem o que estem a punt de jubilar-nos i sobretot les frustracions, la tristor i la càrrega que suposa fer-se càrrec dels pares (que sí nosaltres en tenim 65 i estem una mica xacrats, ells ja ronden els 90).

Entre línees el llibre ens llença un parell de preguntes, estem preparats perquè aquell heroi que era el pare o la mare, ara esdevinguin uns vells amb bolquers, asseguts a una cadira de rodes i que a moltes hores ja ni ens reconeixen?

La tercera edat serà una bona època o serà el camí cap a l’abisme.

11. Sola. Carlota Gurt. Edicions Proa. Col.lecció A tot vent. Setembre 2021. La Mei , desprès de naufragar en la feina i immersa en l’apatia matrimonial, s’aboca a escriure instal.lada a la casa del bosc de la seva infantesa, on s’encararà rabiosament a la grisor del seu passat, a un present inoportú i a un futur a la deriva.

Aquesta és la crònica d’una rebel.lió. És la història de la seva solitud impenitent narrada en un compte enrere agònic de cent vuitanta cinc dies. Però que és la solitud? Una realitat objectiva o un estat d’ànim? Una benedicció o una condemna? Potser tot alhora. Però una cosa és segura: de la solitud no em sortim indemnes.

12. El risc més gran. Laura Pinyol. Editorial Amsterdam. Gener 2018. El risc més gran és una novel.la vitalista i conmovedora, de dones poderoses, d’universos familiars molt diversos, d’amors explosius relacions intenses, i de personatges tan sòlids que se t’arrapen a la pell i a l’ànima. Una novel.la que enganxa amb una final inesperat que cadascú decideix.

El desig, la pèrdua, les renúncies i l’amor es passegen per la vida de la Júlia, una dona de trenta-quatre anys que es trasllada a viure a la Terra Alta amb els seus dos fills després d’una trencadissa emocional. Lluny de ciutat, la Júlia es reinventa i reneix. Aprèn a viure amb els buits que han deixat les persones que s’estima, a endreçar els records i a començar de zero.

Laura Pinyol ens proposa, mitjançant la mirada serena i rebel de la Júlia, un salt al buit per descobrir què som capaços de fer quan perdem la por i ens atrevim a viure en llibertat.

13. 1 fill inesperat i 1 sofà. Gemma Vilanova. Símbol Editors. Setembre 2019. Aquest llibre és la crónica dels primers deu anys de vida d’un nen amb autisme i la seva familia. Un relat escrit per la mare d’en Josep que permet posar-se a la seva pell i entendre com, amb el pas dels anys, el fill no somiat, aquell que és capaç de treure el millor i el pitjor de nosaltres mateixos, esdevé una peça clau per siguem  feliços.

14.  Les amistats traides. David Nel.lo. Premi Sant Jordi 2019. Editat per Òmnium el febrer del 2020. Salvador Togores, traductor literari, se’n va a Suïssa a fer una estada en una residència de traductors quan tot just fa un any de la mort del seu pare. Allí, per sorpresa, trobarà el famosíssim escriptor Bachtel, autor de culte desaparegut de la circulació des de feina molts anys. En una altra època, Markus Bachtel havia estat amic íntim de la familia de Togores, especialment del pare, però la relació es va trencar de manera abrupta i dolorosa. Durant un seguit de nits, Bachtel, com una Xahrazad moderna li revela la increíble història de la seva vida i el perquè de la seva fugida i desaparició.

A vegades les amistats que es trenquen ens obsessionen més que alguns amors trencats.

15. Fusta d’eucaliptus cremada. Ennatu Domingo. Editorial Navona. Març 2022.  Aquest llibre ens capbussa en les vivències inoblidables d’una nena de set anys a l’Etiòpia rural de principis dels anys 2000 abans de ser adoptada per una familia catalana. Ja d’adulta, se segueix preguntant el perquè de les condicions de vida de la població etíop rural de la qual ella va formar part de petita –especialment les de les dones-, a la vegada que analitza com es viu amb més d’una identitat i què significa perdre i recuperar la llengua de la infancia. La riquesa d’aquest testimoni pot ajudar a deconstruir les visions paternalistes i eurocentristes que encara imperen arreu.

Fusta d’eucaliptus cremada sacseja l’ànima i et provoca més preguntes que respostes. Un testimoni impressionant i valent que fa reflexionar sobre els orígens, les identitats múltiples, les desigualtats, el feminisme, el racisme i la importància de les llengües per saber qui som.

Sens dubte un llibre imprescindibles per les mares i els pares de fills adoptats a Etiòpia.

16.  Excursions a peu en BTT i escalada al Bisaura. Jordi Cutrina i Josep Masnou. Edita: Club Excursionista de Sant Quirze. Novembre 2003.

El Bisaura és una subcomarca del Pre-pirineu català situada a la divisòria entre Osona i el Ripollès. Aquests darrers mesos l’hem creuat de nord a sud, entrant-hi pel Parc Comarcal del Castell de Montesquiu i sortint-ne tot enfilant-nos cap a Bellmunt.

Sens dubte aquesta és una molt bona guia d’aquest territori de poc més de 100 quilòmetres quadrats. Segons els autors: “ De vegades, les guies de muntanya i d’excursions en general, es limiten a guiar-nos pel camí a seguir però sense dir-nos res del lloc pel qual passem.

Nosaltres creiem que mirar únicament cap a on anem ens impedeix gaudir del terreny que trepitgem. És per això que volem que aquest recull d’excursions i rutes pel Bisaura no sigui una simple bruíxola que ens marqui el nord. Ens agradaría que fos alhora un llibre que ens vagi descobrint per on passem, perquè conèixer una zona és quelcom més que el recorregut que seguim: és un paisatge, una història, una gent, uns animals, unes plantes i moltes coses més, que en conformen l’esséncia veritable.

17.  El parlar de la Garrotxa. Joaquim Monturiol i Eloi Domínguez. Editat per Radio Olot l’abril del 2001. Aquest “Parlar de la Garrotxa” és un estudi sobre els trets lingüístics que caracteritzen la parla dels habitants de la comarca de la Garrotxa. Aquest llibre presenta els resultats d’un estudi filològic que s’endinsa en els aspectes fonètics, morfològics, sintàctics i lèxics. Sens dubte serà de l’interès dels estudiosos de la nostra llengua i esdevindrà una bona eina per als interessats a la dialectologia catalana. A més a més, serà un llibre d’agradable lectura per a tots els parlants de la comarca, perquè hi veuran reflectides les paraules i expressions que han fet servir tota la vida.

Tanmateix, l’obra no perd gens d’interès pels que som foranis de la comarca, però ens interessa el lèxic que s’utilitza i s’utilitzava arreu dels Païssos Catalans.

18. Vèncer la por. Vida de Gabriel Ferrater. Jordi Amat. Edicions 62. Febrer de 2022. En tota la postguerra civil hi ha poques figures tan brillants i decisives com Gabriel Ferrater (1922-1972), i probablement és una de les més mal conegudes. Ferrater ja era un mite per als que el van conèixer i es va convertir en una llegenda després del seu suicidi anunciat.

Amb Intel.ligència lúcida i saviesa autodidacta, seduïa parlant de la literatura, de pintura, de matemàtiques, de lingüística i de tot allò que realment li interessés. I bevia per brillar, ja fos en les reunions amb els més prestigiosos editors europeus o en qualsevol bar amb estudiants o amb companys de tertúlia inesperats. Un cop a casa seguía llegint per allunyar una por que travessa la seva intimitat i la seva poesía, i que mirava de vencer a prop de les dones amb qui volia compartir la vida.

Escrita com un vibrant relat de no-ficció, des de la veracitat i el rigor, i atenent als fets contrastats amb tota mena de documents i cartes, aquesta biografia de Jordi Amat va més enllà del mite i ens redefineix les angoixes i els dies d’un personatge fascinadorament complex.

La vida de Gabriel Ferrater va del Raval de Santa Anna a Reus a la Rambla de Ribatallada a Sant Cugat del Vallès, passant pel Mas Picarany a Almoster, Cadaqués, Barcelona, Calafell, Montgat i Hamburg.

  19.  Els llits dels altres. Anna Punsoda. Editorial Amsterdam. Octubre 2018. «Tot pot amagar-se, però hi ha històries que són aguilots pessigant-te el fetge. Les espantes i et tapes com pots el forat que t’han obert. Aprens a caminar tort i foradat, amb un braç dedicat a espantar bèsties. Perquè a tu què t’interessa? A tu t’interessa caminar. Aleshores camines tort, foradat i tolit d’un braç, com si no es pogués avançar d’una altra manera. Fins al dia que vols viure i necessites les dues mans.»

Anna Punsoda il·lumina els racons més obscurs de l’ànima de la Claustre amb una prosa neta i contundent, devastadora i alhora tendra. També enlluerna amb la seva mirada el cos i el sexe de la protagonista, esculpits a cops de cisell per l’alcoholisme del pare, l’apatia frustrant de la mare i una innocència robada que l’ha portada a perdre’s en els llits dels altres. Totes aquestes herències, la Claustre les fita cara a cara, per més sòrdides que siguin, per més tristes i vergonyants. Sense escarafalls, sense abandonar-se al ressentiment i la desolació. Amb la bona dosi d’humor negre pròpia dels qui s’han abocat a un abisme sense fons i han sobreviscut.

20.   Sis mesos d’hivern. Marta Buchaca. Editorial Navona. Febrer 2022. Aquesta és la història d’una separació brutal amb el rerefons d’una Barcelona paralitzada, com mig món, per una pandèmia que, mentre sembla aturar la vida de milions de persones, revoluciona la de la protagonista, que es veu immersa en un caos emocional de múltiples conseqüències. Una novel.la directa, dura i tendra al mateix temps, que per moments posa la pell de gallina i que és el relat trepidant de com es pot curar una ferida oberta quan sembla que el món s’acaba.

21. L'home del barret. Berta Jardí. Editorial Univers. Agost 2019. Des de que Joan Miró el va pintar l'any 1918, el quadre es va dir succesivament El xofer, l'home del barret, Le chauffer i Man with a derby. Ara és Portrait of Heriberto Cassany i es troba exposat al Kimbell Art Museum de Fort Worth, Texas.

Però quina és la història d'aquest quadre? I la de l'Heribert Casany, l'home del retrat?

A partir de records familiars, l'autora traça la vida el germà de la seva àvia, protagonista d'aquesta novel.la, un testimoni marcat per la història i pels convulsos anys trenta, però, sobretot, per l'amistat que el va lligar a Joan Miró. El retrat que aquest li va fer estava destinat a sobreviure'l, i a rescatar-lo de l'òblit del pas del temps.

Una història que ens recorda com d'extraordinàries poden ser les vides normals.

22.   Puigmal, Núria, Ulldeter. 30 Excursions a peu. Alfons Brosel i Jordà. Editorial Alpina. Maig del 2016. D’aquesta guia m’agrada que l’autor distribueix els itineraris entre excursions, ascensions i travesses, donant a entendre al lector que les excursions són fàcils i asequibles per gairebé tothom i les travesses ja exigeixen una molt bona forma física i estar avessats a caminar per alta muntanya. A mig camí quedarien les ascensions que també requereixen no refiar-nos, doncs en la majoria de casos pujem per damunt dels 2700 metres i cal planificar bé la sortida i portar l’equip adequat.

També m’agrada que els punts d’inici dels itineraris són variats i uns quants des de la Catalunya Nord, fet que es troba a faltar a altres guies on tots els recorreguts comencen i acaben al Ripollés.

Finalment, esmentar que és una guia d’estiu, la dificultat descrita al llibre així ho demostra.

Properament, entrarem al Bisaura pel Castell de Montesquiu.

divendres, 29 d’abril del 2022

CAMINAR

 


Avui us presento un llibre que va ser concebut com a conferencia fa uns 170 anys. Caminar d'Henry David Thoreau. Traducció i interpretació de Marina Espasa i editat per Angle Editorial. Thoreau era assatjista, topògraf, disident, mestre de la prosa, però ell deia que el seu veritable ofici era el d’inspector de ventades i aigüats i per en Thoreau caminar volia dir fer-ho sol i anar cap a on l’instint el guiés.

A Caminar, Thoreau hi exposa la seva filosofía del caminar, de l’art de fer camí, com la manera més intensa de desvetllar els sentits i l’ànima humana. I arrenca amb una declaració contundent “Vull dir unes paraules a favor de la Naturalesa, de la llibertat absoluta i de l’estat salvatge”. Perquè caminar ens permet retrobar la comunió ancestral, cada vegada més perduda amb la Natura.

Caminar és una crida perquè ens deslliurem de tot allò que ens lliga a la societat, i jo afegeixo que trencar aquests lligams amb la feina, la familia, les amistats, les ambicions, sovint només podem fer-ho durant unes hores i molt de tant en tant, però ja val la pena, perquè ens permet abocar-nos a aquests moments de solitud buscada i això ens carrega piles, ens fa saborejar amb plena intensitat el territori que trepitjem i ens ajuda a endreçar pensaments i a trobar solucions pels atzucacs que dia a dia, feina, familia, amistats i ambicions ens plantejen.

A més a més caminar sól té un gran avantatge no has de donar cap explicació ni cap justificació sobre les marrades que fas, el que bades, el ritme que portes, la direcció que segueixes…

La traducció i la introducció del llibre va a càrrec de la Marina Espasa i fa esment a una frase de J.V. Foix que és magnifica “Els bells camins es multipliquen allà on creieu que s’acaba la carretera”. Camins per descobrir, camins per crèixer, camins per sentir-nos més lliures.

Properament començarem a caminar pel Bisaura.


dimecres, 13 d’abril del 2022

LA SELVA VII. TRESQUEJANT PEL CAMÍ DE TERRA NEGRA

 

                                        Font de la Vaca

L’itinerari que us presento avui és la continuació de La Selva Marítima. De Lloret a Tossa que vaig publicar en el blog el novembre de 2021 i aquest camí de Terra Negra ens portarà des del litoral, doncs sortirem de Tossa de Mar, fins la plana selvatana, amb arribada a Caldes de Malavella,  passant per la vessant més forestal del Massís de Cadiretes.

La ruta té una distància de 25,8 quilòmetres, un desnivell positiu de 330 metres i està molt ben fitat amb marques blanques i blaves. L’única dificultat que presenta el camí és la seva llargada, per tant caldrà portar força aigua (segons l’època de l’any) i una mica de menjar.

Fins que no arribem al quilòmetre 16 que passem per l’esglèsia de Santa Seclina no trobarem cap element de patrimoni cultural del qual calgui fer esment, tot al contrari de quan arribem a Caldes de Malavella on podrem copsar el ric patrimoni cultural que hi ha per tota la vila, així com la seva tradició termal amb els balnearis, les fonts o les antigues termes romanes.

L’ITINERARI.

0,000Qm. 0,000Qm. Sortim de l’estació d’autobusos de Tossa, creuem la plaça de les Nacions Sense Estat i continuem per l’avinguda de Ferran Agulló.

0,200Qm. 0,200Qm. Girem a l’esquerra paral.lels a la riera de Tossa, deixant la riera a l’esquerra. En aquest primer tram, trobem marques del GR-92 que marxa cap a Sant Feliu de Guíxols.

1,000Qm. 1,200Qm. Ja trobem les indicacions del Camí de Terra Negra. Ara hem de continuar a l’esquerra cap al Coll de Terra Negra seguint les marques blanques i blaves.

(Si continuessim recte pel GR-92 aniriem cap a Sant Feliu de Guixols pel Puig de Cadiretes).

1,500Qm. 2,700Qm. Creuem a gual la riera de Tossa.

9,100Qm. 11,800Qm. Collet de Terra Negra.

4,000Qm. 15,800Qm. Esglèsia de Santa Seclina. Consta d’un conjunt d’esglèsia, rectoria i cementiri. Originàriament era un temple romànic molt reformat al segle XVIII. La façana de l’esglèsia és del segle XVIII i consta d’una petita escalinata que mena a la porta d’entrada adintellada. Adossat a mà esquerra hi ha el campanar, desproporcionat en quant a dimensions, que neix en planta quadrada, per anar derivant a mesura que guanya alçada cap a una de vuitavada. Tant la façana com el campanar estan construides amb llenguatge neoclássic.

A nivell històric, Santa Seclina ha funcionat com a nucli aglotinador de la població que vivia a diferents masies aillades, funció que avui dia ha perdut pel continu desenvolupament de les urbanitzacions.

6,200Qm. 22,000Qm. Ermita de Sant Maurici i Castell de Malavella. Sant Maurici és una ermita molt estimada pels caldencs, però l’edifici que veiem avui data tot just del segle XIX. El seu origen l’hem de buscar en les ruïnes que té al costat, que pertanyen al castell de Malavella, centre del poder feudal de Caldes des del segle XI fins al XIV, on s’endevinen clarament les restes enrunades d’una altra capella, que sembla que va ser la precedent directa de l’actual.

Del castell en queden força restes, que ens permeten esbrinar que tenia una forma quadrada amb els angles aixamfranats reforçats amb torres. La història no ho diu, però la llegenda sí: els seus murs i torres foren enderrocats un cop els caldencs es van poder alliberar de la tirania de la vella senyora del castell, la Mala Vella, que tenia per costum macabre fer-se servir a taula, ben guisats, els tendres cors dels infants de la població. Llegenda, història i patrimoni es fonen en un dels indrets més emblemàtics de Caldes de Malavella.

El 22 de setembre, diada de Sant Maurici, s’hi celebra un concorregut aplec on hi tenen cabuda celebracions religioses, un dinar popular i una audició de sardanes.

Annex a l’ermita hi ha un oratori exterior a la Mare de Déu de Lourdes.

En aquest punt ja només som a un parell de quilòmetres de Caldes. Malgrat poguem trobar alguna indicació que ens faci ballar el cap, nosaltres seguim les marques blanques i blaves cap a Caldes.

0,900Qm. 22,900Qm. Cruïlla de camins. Cap a Vidreres, Sils, Camí de Sant Jaume (Via Marina) i Via Augusta.  Nosaltres continuem seguint les marques del camí de Terra Negra.

1,300Qm. 24,200Qm. Malgrat que en aquest últim tram només hem trobat marques de la Via Augusta, sense més complicacions ni pèrdues ja entrem al nucli urbà de Caldes. Seguint les marques de la Via Augusta, ara baixem per l’avinguda Sant Maurici.

0,400Qm. 24,600Qm. Avinguda Sant Maurici/ Passeig de la Granja. Ara tombo a la dreta pel carrer de Sant Esteve.

0,150Qm. 24,750Qm. Parc de la Font de la Vaca. Font de la Vaca. És de color gris i el seu brollador està situat dintre d'una fornícula decorada amb ceràmica blanca trencada i flanquejada per pilastres motllades. A sobre de la fornícula uns esgrafiats geomètrics i una ceràmica amb el dibuix en color blau d'una vaca. Cos central coronat per una cúpula decorada amb ceràmica trencada de terra cuita vitrificada i un element de gerreria. Una cornisa petita amb dentallons separa la cúpula de la resta. Els cossos laterals tenen una petita balustrada. Al costat de la font hi ha un petit eixidor.

L'estiueig de la segona meitat del segle xix i principis del segle XX tenia un caràcter elitista, ja que es limitava als sectors benestants de la societat. Anava lligat a pràctiques curatives i també començava a ser una activitat de lleure. La millora en els mitjans de transport va contribuir a consolidar els nuclis d'estiueig cosa que tingué un fort impacte en l'urbanisme i l'economia dels pobles amb aigües termals. El parc de la Font de la Vaca forma part de l'ambiciós projecte urbanístic promogut per Miquel Picó i Jou als anys vint, de materialitzar una urbanització de caràcter residencial anomenada La Granja.

Sortim de la font i caminem trenta metres més pel carrer Sant Esteve i girem a l’esquerra pel Passeig de Ronda.

0,125Qm. 24,905Qm. Tombem a la dreta pel carrer de Jacint Verdaguer i passem per sota d’un edifici. Arribem a la plaça de la Selva. Creuem la plaça i continuem a l’esquerra pel carrer del Mestre Mas Ros.

A la dreta trobem l’esglèsia de Sant Esteve. Si els mirem des de l’exterior, els tres absis que formen la capçalera de l’esglèsia, decorats amb arcuacions llombardes i un fris de dents de serra, ens revelen a la perfecció els orígens romànics de l’edifici, que tipològicament es pot situar al segle XI. Corrobora aquesta cronologia el primer document que ens en parla, datat l’any 1053.

De fet, tota l’estructura de l’esglèsia, de tres naus i campanar de torre, és romànica, però queda força dissimulada per les diverses reformes que s’hi van fer posteriorment, entre les quals hem de destacar la façana principal, a ponent, que és renaixentista, i la major part de la torre del campanar.

Uns metres més endavant enllacem amb el carrer Prim.

0,050Qm. 25,030Qm. Plaça de Sant Esteve. Balneari Prats. Sobre el 1840, la família Prats comença a canalitzar l’aigua de la font de la Mina i aixeca l’establiment Banys Prats, amb una clientela de 400 persones a l’any. D’aquesta manera, el complex es transforma en un balneari, fins que a finals del segle XIX es construeix l’edifici neoclàssic.

 Ara continuem pel carrer Pla i Deniel.

0,075Qm. 25,105Qm. Termes Romanes del Puig de Sant Grau. Les aigües termals de Caldes de Malavella són conegudes des de l’època romana. Les seves propietats curatives són apropiades pel tractament de malalties reumàtiques, dispèpsies, hepatitis, fractures, ferides, i al mateix temps són recomanades per tal de regular les alteracions de l’aparell digestiu, urinari i circulatori.

Aquestes termes romanes són les restes més ben conservades del municipi romà d’Aqua Calidae, actualment Caldes de Malavella. D’aquestes termes, que aprofitàven les aigües de la Font dels Bullidors  actualment se'n conserva una extensa piscina i algunes restes de construccions annexes, on encara s'hi poden observar els mecanismes de funcionament de l'aigua gairebé intactes. La circulació de l'aigua era molt senzilla si la comparem a la complicada de les termes romanes artificials. Com que l'aigua ja sortia a una temperatura superior a la que s'utilitzava per al bany, es canalitzava directament cap a la piscina gran i allà es deixava refredar. Per a les piscines petites, es refredava prèviament a les dependències superiors.

Font dels Bullidors. La font dels Bullidors és una font d'aigua termal que permetia l'abastament dels banys romans. La temperatura de sortida de l'aigua és d’uns 59 graus. A l'ús domèstic inicial, l'aigua d'aquesta font es va començar a comercialitzar per a l'embotellament el 1902 amb el nom de Vichy Caldense. Al cap de poc temps passà a anomenar-se Agua Xala fins que el 1912, va canviar el nom que encara conserva d'Agua Imperial.

El procés de recuperació de les termes romanes de Caldes el devem a la figura de l'industrial Pau Estapé i Maristany (1845-1918) qui al principi de la dècada dels noranta del segle XIX inicià la seva intervenció a Caldes, on intentà prendre el control de la font dels Bullidors per tal de comercialitzar-ne les aigües. Per aquella època les aigües de Caldes ja havien adquirit un cert prestigi mercès a la tasca difusora iniciada pel doctor Modest Furest (1852-1939), propietari de la veïna font de Vichy Catalán al puig de les Ànimes.

Tanmateix, Estapé anà més enllà i decidí convertir les restes romanes dels Bullidors en la bandera del seu producte i no en un mer element més. D'aquí que promogués l'excavació, conservació i adequació per a la visita de les termes romanes de Caldes, alhora que les convertia en el logotip de la seva empresa.

El Castell de Caldes. Es construí damunt d’unes antigues termes romanes a mitjan segle XII. Se’n conserven tres torres de planta circular, un tram de muralla, dos edificis molt modificats i l’ermita de sant Grau. Al llarg del segle XVIII l’espai intern fou dividit en diversos habitatges, i durant la centúria següent s’enderrocaren la majoria d’aquestes divisions per a construir-hi l’antiga planta d’embotellament d’Aigua Imperial. Els edificis del castell van ser el centre de Salut de Caldes fins l’any 2009 i actualment acullen un centre de recerca i interpretació del patrimoni municipal.

Ermita de Sant Grau. Al costat de les termes romanes i el castell, hi ha una capella d’estil popular reconstruïda al segle XIX, amb planta rectangular, teulada a dues aigües i una façana molt austera amb un campanar d’espadanya.

Davant de l’ermita de Sant Grau, al costat de les termes romanes, hi ha les glorietes, dos templets que protegeixen dues fonts, la Font de la Roqueta i la Font de l’Hospital.  Varen ser construïts cap l’any 1910-1915. L’aigua termal que brolla d’aquestes fonts també vé de la deu del Puig de Sant Grau, la mateixa deu de la font dels Brolladors i de Sant Narcís.

Creuem les termes romanes i sortim pel carrer de Vall-Llobera i a la cantonada amb el carrer Termes Romanes  trobem la font de Sant Narcís.

Font de Sant Narcís. El manantial de San Narcís arriba als 49 graus i juntament amb el manantial de la font del Brollador incorporen emanacions gasoses d’origen volcànic, al voltant de la falla del Puig de les Moleres.

L’origen de l’aigua San Narciso es remunta a l’any 1870, quan  la família Pla i Deniel (nom actual del carrer on es troba situada la planta d’envasat i les termes romanes) va rebre autorització per començar a envasar i comercialitzar aigua de la seva deu, amb el nom d’ Aigua San Narciso. Narcís Pla i Masgrau, originari de Caldes de Malavella i establert a Barcelona, va ser el promotor de la primera instal·lació d’embotellament sobre l’avinguda dels Manantials.

Des d’aquí tornem a la plaça de Sant Esteve on hi ha el Balneari Prats i continuem per l’avinguda del Dr. Furest i Roca.

0,600Qm. 25,830Qm. Estació de Renfe de Caldes de Malavella. Final de la sortida d’avui.

Properament parlarem de Caminar i de Henry David Thoreau.