La Font de la Cisa
De tant en
tant parlem de les relacions que han establert diferents poetes i escriptors
amb la Serralada Litoral, així fins ara hem fet esment a Sagarra i el
Puigcastellar, a Màrius Sampere i la font de l’Alzina, a Josep Maria Espinàs i
Argentona i a Màrius Serra i la Cartoixa de Montalegre.
Avui
parlarem de Mossèn Cinto Verdaguer i la seva relació amb el Santuari de la
Cisa, però no volguem correr perqué per arribar a Premià de Dalt, haurem de
passar pel Rosselló i fer el cim del Canigó.
Jacint
Verdaguer al marge de poeta i sacerdot, també el podem considerar un bon
excursionista, de fet si voltem arreu dels Païssos Catalans i més enllà no és
difícil trobar referències a mossèn Cinto. Així al costat de la Pica d’Estats
trobem el Pic Verdaguer, nom que li van posar a aquesta muntanya el 1983 en
honor al poeta, en el refugi de la Renclusa, sota l’Aneto, també trobem una
placa conmemorativa, una estàtua seva a la Mare de Déu del Mont… però sens
dubte la muntanya que més associem a Verdaguer, és el Canigó. Tanmateix el 1886
va escriure aquest poema èpic en dotze cants i un épileg que explica els origens de la nació catalana
a través de llegendes i personatges heroics, alhora que fa una minuciosa
descripció del Pirineu.
Tant va
voltar Verdaguer que el diumenge 4 d’agost de 1901 va pujar al Santuari de la
Cisa, l’endemà va escriure un article que una setmana més tard sortia publicat
a “Lo Pensament Català”, el títol del qual era “Los guitarrers de la Cisa”. En
aquest text el terme guitarrers fa
referència a l’espigó florit de
l’atzavara.
A
continuació us adjunto l’article de molt recomanable lectura.
Los guitarrers de la CisaQuè són guitarrers, me dieu? Aqueixa mateixa pregunta, mot per mot, fiu jo ahir al sentir aqueixa paraula per primera volta. Mes, abans de satisfer vostra curiositat parlant-vos de la cosa, conegam lo lloc a on la vegí.
La Verge de la Cisa és la gentil patrona dels quatre pobles de la costa de llevant, Vilassar i Premià de Mar i de Munt. Asseguda entre aquests dos en la muntanya, s'està de cara a les ones, en què papallonegen de matí i de vespre, a tall de gavines, les barques de sos fills. La Mare, des de dalt, los mira barquejant, parant i traient les nanses i les palanques, tirant l'artet petit o arrossegant Fart gros cap a la platja, i fa que, de vegades, sien lluents del peix que els cal per guanyar-se la vida. Ells, des de baix, la miren a Ella, s'hi encomanen, encara que no tant com se mereix, li envien de tant en tant alguna avemaria i la reclamen sobretot en los dies de tempesta i en les hores de perill.
Les presentalles que tapissen les parets del santuari diuen prou l'amorosa correspondència que hi ha entre la Mare i sos fills. Aquesta és present del patró d'una barca cabussada pel temporal; aquella és d'un mariner d'un vaixell de guerra que en cruel batalla s'enfonsà; l'altra és d'un noiet de Premià que s'anegava; la de més enllà és d'un de Vilassar que mar enfora passà terrible naufragi. A tots, i a mil i mil d'altres, la Verge donà la mà i los portà a la terra, i los vegé l'endemà agenollats a sos peus, arruixant-los amb llàgrimes d'agraïment i d'amor.
Verament, la Verge de la Cisa és la mare dels mariners d'aqueixes platges. Cada dia, los camins de la plana vorejats d'ufanosos alocs de flor morada, avui en sa florida, n'hi veuen pujar algun a demanar-li mercès o a donar-li les gràcies per les ja rebudes; i allí li fan resar alguna missa, li canten los goigs, i li encenen algun ciri de vegades tan llarg com ells, mentres esgranen a ses plantes lo sant rosari.
La santa imatge fou trobada en un xòrrec part davall i a ponent de la capella, vora mateix d'una font fresca i regalada, símbol misteriós del bé que venia a fer sobre la terra.
L'edifici porta la fetxa de 1740 i tants i està rodejat de verds i ufanosos garrofers, arbre que Déu regalà als solells com un clap d'ombra de l'aubaga. Algun dia, davant de la capella, hi havia dos rengles de xiprers que amb sos braços alts cridaven al viador afadigat o perdut al suau redós del santuari, mes caigueren fa pocs anys, i no de vellesa, sinó al cop de la destral del llenyataire, que és, per los boscos de nostra terra, la dalla de la mort.
Ara, los arbres que hi resten, llevat d'un pi descomunal que hi ha part damunt, són més modestos, deixant-se veure entre ells, encara que no arriba a ser arbre, l'espigó de l'atzavara, que més enllà de la costa, a Mataró, anomenen penquer, com anomenen penques a ses fulles, i més ençà de la costa, envers Badalona, anomenen més agraciadament atzavarers, Que bonics són! Que gallards i majestuosos! Semblen talment los canelobres de Faltar de la Mare de Déu! Ara mateix han fet l'esclat; tot just s'acaben d'obrir les seves flors, que aflotonades en ses gegantines espatlles recorden les xarreteres d'or que duien los capitans de nostre exèrcit fa alguns anys.
Aqueixes flors són molt cercades per les criatures per jugar a bailarins. Les obren, si són poncelles, les agafen pel mànec, i, donant-hi petits cops, fan moure los estàmens, que salten cama ençà cama enllà escambellers, mentres ells los diuen tot cridant: «Balla, balla, bailarí.» A Badalona, prenen al bailarí per un teixidor que salta en son teler teixint la peça, i li diuen tot copejant: «Tix, tix, teixidor» A la flor mateixa que compren i venen per agulles o cèntims li donen Pestrany nom de tix, tix, teixidor. Quan aqueixes flors són seques, encara són motiu de joguina per los noiets per la fressa que fan din-tre sa capsa, com los llobins dins sa tavella.
A l'hora del sol, volten aqueixes flors un eixam d'abelles rosses de mel, que fan al seu voltant un murmuri semblant a un arpegi suau i adormidor. Serà per aqueixos remors que ací, en aquest poble, los donen lo nom de guitarrers. A més d'això, algú li troba una llunyana figura de guitarra que jo m'esforço en veure debades, a no ser que l'atzavarer se cabusse de manera que son peu represente lo mànec de la guitarra o, encara millor, de la viola.
Altres creuen que es diu guitarrer per la forma de ses flors, que estan posades al capdamunt del tronc a faisó de clàvies de guitarra.
Respectant aqueixes opinions, jo só de parer de que aqueix nom no és una senzilla figura poètica, sinó expressió de la realitat: això és, que aqueix espigó, que serveix avui humilment per afinar les navai xes, en altre temps servia per fer algun rústec instrument de corda. Aqueixa fusta és flonja com un cotó i facilíssima de tallar en tots indrets, i en ella los pastors d'aqueixes masies o los nois del poble obririen una petita caixa de bandúrria, hi posarien damunt los bordons, dels que algun podria ser molt bé un fil de pita arrencat a les fulles del mateix atzavarer, i ja tindrien una guitarreta rústega i bosquerola per demés, però que no li hauria costat cap diner. En los museus se veuen instruments músics aixís de fusta blanca com aqueixa, fets a tall de ganivet per los indis de l'Amèrica i de l'Àsia.
De guitarrers, uns anys n'hi ha més que altres, i l'haver-se escaiguda alguna quineia, de les que sovintegen en nostre país, amb alguna anyada seva, haurà posat en los llavis del poble aquest malastruc adagi que no té altra explicació:
Any de guitarrers, any de guerra. Si la guerra ha de ser com la del dia d'ahir, en què tinguí el plaer de veure'ls i de sentir-los guitarrejar al bes de l'aire i al rum-rum de les abelles, a les plantes de la Verge de la Cisa, acompanyat de mos bons amics de Vilassar de Mar i de Dalt; si això és guerra, ni mai que hi hagi pau.
Per tant, com queda força clar a l’article d’en Verdaguer El Santuari de la Cisa és un lloc tradicional de devoció i aplec.
Situada al límit de
Vilassar de Dalt i Premià de Dalt, la història de la petita esglèsia ha estat
turbulenta. Construïda sobre restes romanes, la seva construcció es vincula a
l’acta de fundació del mas Cisa, l’any 1190 i a la difusió del culte marià
propiciat per l’orde del Cister al segle XII.Va ser incendiada per les tropes de Felip V, refeta i un altre
cop cremada el 1936, episodi en què es van cremar pintures amb escenes marines.
Tanmateix, els esgrafiats són del 1925.
Finalment, esmentar que a les obres de condicionament de l’any
2002 van posar al descobert els fonaments d’un absís semicircular que podria
correspondre’s tal vegada amb la primitiva capella románica.
La Font de la Cisa. A l’entrada del recinte del Santuari de la
Cisa, hi trobem la font. Actualment la font és una barreja de construcció
moderna amb elements rústics. En aquest sentit, les parets de la font són de
plaques de granit, tanmateix la mina, tancada amb una porteta de fusta, queda
per sobre el broc, metàlic d’uns 10 centímetres que fa caure l’aigua en una
pica rectangular de pedra.A hores d’ara perquè caigui l’aigua hem d’apretar un polsador.
En un primer moment, la meva intenció era descriure un itinerari
des de Premià de Mar fins la Cisa, però amb tota seguretat el paisatge que va
trobar en Verdaguer ara fa 111 anys i el d’ara no tenen gaire a veure i el que
abans era un santuari enmig de la muntanya, ara és una esglèsia enmig d’una
urbanització i per tant no cal presentar-vos cap itinerari per carrers i
carreteres asfaltats.
En aquest sentit, la millor opció és arribar-hi en cotxe,
l’adreça és carrer de la Cisa 136, buscant la informació de com arribar al
restaurant que hi ha al costat del Santuari i que també és diu la Cisa, no
tindreu pèrdua.
Per fer aquesta entrada, he consultat,la página web Endrets. Geogràfia Literària dels Païssos Catalans www.endrets.cat
la página web del Museu de Premià de Dalt www.museupremiadedalt.com
la versió digital de l’Enciclòpedia Catalana www.enciclopedia.cat
la versió digital del diccionari català-valencià-balear Alcover Moll www.dcvb.iecat.net
i el llibre Parcs de la Serralada Litoral i Serralada Marina, editat per la Diputació de Barcelona l’any 2007.
Properament, parlarem del Castell de Vilassar de Dalt.
