La geologia
del Parc del Garraf és un dels seus
trets més distintius. Hi trobem diversos materials de diferents èpoques geològiques
que es poden agrupar pel seu color. En aquest sentit, avui
començarem a caminar en el Garraf Blanc,
format per una cobertura jurassico-cretàcica amb dolomies i calcàries i que
esdevé el típic paisatge càrstic del Garraf
i acabarem en el Garraf Vermell amb
conglomerats vermells i gresos del Triàsic
molt característic de l’entorn de Bruguers.
L’excursió
d’avui té una
distància de 15,6 quilòmetres i un
desnivell positiu de 842 metres. Cal
evitar les hores centrals dels dies més calurosos de l’any i portar força
aigua, doncs l’únic lloc on podrem carregar si està obert és a la Pleta. Avui el marcatge és molt bo a
partir del punt quilòmetric 0,950Qm
fins l’arribada amb marques blanques i vermelles del GR-92.
Per
arribar al punt de sortida i arribada és fàcil amb els trens de la línea R2 Sud. A l’anada baixarem a Garraf i a la tornada agafarem el tren
a Gavà. Des de Bruguers fins a Gavà
anirem amb el bus de l’empresa Hife.
Tanmateix, abans de fer l’excursió cal mirar els horaris del bus per evitar de
quedar-nos penjats a Bruguers.
L’ITINERARI.
0,000Qm.
0,000Qm. Sortim de l’estació del Garraf,
si cal creuem les vies per posar-nos a la banda mar i ho fem per un pas
soterrani que hi ha al costat de l’edifici de l’estació.
0,100Qm.
0,100Qm. Baixem per unes escales i continuem a l’esquerra.
0,300Qm.
0,400Qm. Passem per un pas inferior, per sobre dels nostres caps hi passa la
via del tren. Continuem recte per l’avinguda del Garraf.
0,250Qm.
0,650Qm. Anem direcció Sitges –
Tarragona, tot passant una altra vegada per sota un pas inferior, deixant
damunt nostre la carretera de les Costes
del Garraf.
0,100Qm.
0,750Qm. Després de sortir d’aquest pas inferior el vial fa un gir molt
pronunciat a la dreta i ara continuem recte direcció Barcelona.
0,200Qm.
0,950Qm. A la bionda de la carretera
ja trobem les primeres marques del GR-92.
No hi ha cap tipus de perill, perquè el GR
va per dins la bionda.
1,500Qm.
2,450Qm. Seguim el GR-92 que
marxa a l’esquerra, però en aquest punt si seguíssim recte aquest camí ens
portaria a Port Ginesta.
3,130Qm.
5,480Qm. La
Pleta. Antiga masia condicionada com a
centre d’informació del Parc. La masia de la Pleta és una obra atribuïda a
l'arquitecte modernista Francesc
Berenguer i Mestres aixecada l'any 1894
i destinada inicialment a activitats ramaderes. Va ser adquirida per la Diputació de Barcelona per
rehabilitar-la i destinar-la a equipament del Parc. Seguim
el GR-92.
3,628Qm. 9,108Qm. La Morella. (594
metres). Cim essencial del Garraf. Des d’aquí tenim unes molt
bones vistes tant del vessant litoral com del vessant interior. En aquest
sentit tenim un plafó orientatiu que ens ajudarà a situar-nos.
Som en una
de les zones càrstiques més importants de Catalunya. La
seva aparença, en contraposició amb serralades properes de l'altra banda del Llobregat, no té res a veure amb el
clima sinó amb les característiques
edàfiques i geològiques. Per les mateixes raons trobarem
exemplars, tant de flora com de fauna, singulars. Del margalló fins a la
població de ratpenats que viuen en les més de 400 cavitats trobades en el massís del Garraf. Seguim les
marques de GR.
5,479Qm.
14,587Qm. Si deixèssim el GR-92 i ens enfiléssim a l’esquerra arribaríem al Castell d’Eramprunyà
De l'antic castell d'Eramprunyà, seu de la baronia
dels territoris de Gavà, Castelldefels,
Begues, Sant Climent de Llobregat i Viladecans, resten dempeus alguns panys
de paret i altres en ruïna que permeten identificar-hi algunes de les seves
velles estances i també la seva distribució.
Consta de
dos recintes, el sobirà i el jussà, separats per un vall i comunicats per una
passarel·la de fusta que substitueix un antic pontarró de pedra que existia a
inicis del segle XX. El primer recinte està protegit per llenços de muralla i
havia estat dedicat a residència dels seus estadants. Les restes de
dependències que hi ha presenten la distribució convencional que es dóna en
altres castells, al voltant d'un pati. S'hi conserven parts d'una gran estança
amb arcades de mig punt, d'una altra sala, de dues cambres i d'una cisterna. El
recinte jussà, situat a ponent del primer, allotja la capella castral romànica,
dedicada a Sant Miquel, amb el seu
cementiri, format per una sèrie de sepultures antropomorfes, i una cisterna.
La
fortalesa, documentada l'any 957, va
ser bastida per vigilar les terres del Llobregat,
la frontera sud de la Marca Hispànica
entre els segles IX i X. Depenia
dels comtes de Barcelona, que,
durant l'edat mitjana, van encarregar-ne la cura a Mir Geribert, l'anomenat "príncep
d'Olèrdola", als seus descendents i després a les famílies Santmartí i Santa Oliva. El 1323 el
rei Jaume II va vendre el castell al seu tresorer, Pere March, membre d'un llinatge que dominaria Eramprunyà fins al 1590.
Una inscripció gravada a la roca davant mateix del portal de la capella recorda
que "en l'any de l'encarnació de Nostre
Senyor 1375 fou començada l'obra del mur d'aquest castell per Jaume March".
El 1469,
durant la guerra civil catalana contra el rei
Joan II, el castell va patir les conseqüències d'un atac militar del qual
no s'acabaria recuperant del tot mai més. Després, la baronia va establir-se
pro indivís, entre les nissagues nobiliàries dels Erill, Sentmenat, Copons i Sarriera, les quals la van vendre al
banquer, negociant i industrial barceloní Manuel
Girona el 1897. Sembla que Girona, en un principi, estava disposat
a restaurar el castell d'Eramprunyà,
i va fer aixecar un plànol al mestre d'obres Ramon Soriano Tomba, però finalment es va decantar per restaurar el
de Castelldefels, encarregant-ne les
obres al mateix Soriano.
El 2007
passaria a mans de l'Ajuntament de Gavà
per adquisició a la família Girona.
Des de llavors, el Consistori ha
treballat per la seva recuperació per tal de reivindicar aquest patrimoni per a
tota la ciutat, i també per a la comarca i per a Catalunya.
Actualment el castell d'Eramprunyà
és objecte de treballs de consolidació i d'estudi fruit d'un acord entre
l'Ajuntament de Gavà i la Diputació de Barcelona, a través del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local
(SPAL).
Arran d'aquest fet, s'ha regulat l'accés a través d'un
servei de visites amb guies del Museu de
Gavà i guies voluntaris de la Unió
Muntanyenca Eramprunyà. Seguim pel GR-92 cap a Bruguers. Uns metres abans d’arribar a l’ermita,
trobem a la dreta l’Arc de Bruguers. Una roca de gres esculpida pel vent.
1,000Qm. 15,587Qm. Ermita de Bruguers.
Final de l’excursió d’avui. L’ermita de
Bruguers que avui coneixem és una reforma
del segle XVI, però la seva història
es remunta al segle XIII, quan
aquest lloc era anomenat el Sitjar.
L’actual ermita de Bruguers es va fundar el segle XIII i es va dedicar al culte de santa Maria Magdalena. Aquest es va abandonar
el 1327, quan el senyor del castell,
Pere March, va obtenir el permís del
bisbat per traslladar la imatge a una capella edificada al lloc de la Roca, entre Gavà i Castelldefels,
avui desapareguda.
Una mica més amunt de la
muntanya, des de finals del segle XII,
es venerava una mare de déu trobada, segons explica la llegenda, per un pastor
en una cova: la Mare de Déu de Bruguers.
Els March promogueren aquest culte i
van fer obres a l’edifici. A finals del segle XIV, Jaume March II va
encarregar la talla de la Mare de Déu.
Acabada la guerra civil catalana de 1462-1472,
el castell d’Eramprunyà va quedar
destruït i l’ermita de Bruguers
enderrocada.
Va ser aleshores, l’any 1500, quan els jurats de Gavà i Castelldefels, representants del
govern municipal, van decidir que era millor reconstruir la vella ermita del Sitjar i traslladar-hi la imatge de la Mare de Déu de Bruguers. Van ser ells
qui van pagar l’ampliació de l’entrada i el cor, així com la portalada. El dia 15 de juny de l’any 1509, acabades les obres, la imatge de
la Mare de Déu de Bruguers es va
traslladar a l’ermita de baix. El 1540
es va construir la casa dels ermitans, adossada a l’església.
L’ermita va ser aixecada
amb la pedra sorrenca vermella del lloc. És d’una sola nau de volta de canó,
teulada a doble vessant i té quatre capelles laterals. L’absis semicircular,
amb decoració llombarda, és d’estil romànic. La façana, el cor i el púlpit o
trona, d’estil gòtic, corresponen a la reforma del segle XVI.
La façana és
pràcticament quadrada i està coronada per un campanar d’un sol buit. S’hi pot
veure l’escut dels March, igual que
en la clau de volta del cor.
Properament,
caminarem pel Camí de la Sal.
