FENT CIM VI: DEL KALET A LA LÍNEA 9

                                          El Cementiri del Còlera

Avui enceto un nou recopilatori, Fent Cim. Aquest serà un recull de sortides on l'itinerari ens portarà a fer una ascensió a un turó o a un cim. És evident, que tots aquells "sostres" que fem per aquestes serralades seran modestos, però per poca elevació que tinguin, sempre tindrem unes formidables vistes.
A continuació us ressenyo 5 sortides que hem fet amb anterioritat i on ja hem pujat a algun cim.

1. Passejada pels voltants de Vallromanes. Turó de Sant Mateu. 499 metres Publicat el maig de 2008.
2. Els dominis del Castell de Sant Miquel. Turó del Castell de Sant Miquel 426 metres. Publicat el juny de 2009.
3. Del Torrent de les Bruixes a la Font de l'Alzina. Turó del Pollo o Puigcastellar 303 metres. Publicat el novembre de 2009.
4. Etapa 0 GR-83 (Mollet-Mataró) Castell de Burriac. 388 metres. Publicat el setembre de 2011.
5. Etapa 1 GR-83 (Mataró-Collsacreu) Malgrat no descric la ruta. Aquesta etapa puja al Turó d'Onofre Arnau. 131 metres.  Publicat l'octubre de 2011.

Per fer aquesta sortida utilitzarem transport públic. Per dirigir-nos a Santa Maria de Martorelles agafarem l'autobús que surt des de l'Estació de França de Mollet, conegut popularment per aquestes contrades, com l'"Auto del Kalet" malgrat que aquesta companyia ja faci uns quants anys que no l'explota. 
Una vegada finalitzem l'excursió, enllaçarem tres transports per tornar a Mollet, primer la Línea 9 del metro des de l'estació de Singuerlin fins a Fondo. Posteriorment la línea 1 des de Fondo fins a Sant Andreu Comtal i posteriorment la RENFE des de Sant Andreu Comtal fins a Mollet-Sant Fost.

Avui farem dues ascensions, amb un recorregut d’una mica més de 16 quilòmetres i un desnivell positiu d’uns 500 metres. Però al marge de pujar el Turó de Galzeran o d'en Mates 484 metres  i el Puigcastellar 303 metres,  creuarem de punta a punta el Parc de la Serralada de Marina i  intentarem conèixer una mica més aquestes muntanyes que les veiem cada dia des de casa.

L’ITINERARI PAS A PAS

0,000 Qm. 0,000Qm. Iniciem la sortida d’avui a la plaça Joan Matons de Santa María de Martorelles. Girem a l’esquerra pel carrer de la Font del Ca.


0,650Qm. 0,650Qm. S’acaba l’asfalt i entrem al Parc de la Serralada Litoral per una pista, tancada al pas de vehicles per un cadenat. Nosaltres la seguim.


0,250Qm. 0,900Qm. Font Sunyera. Ara continuem pista amunt cap a la Font del Ca.


0,080Qm. 0,980Qm. La pista fa un revolt de gairebé 180 graus i a partir d’ara anem cara a llevant per un camí més obac.


0,450Qm. 1,430Qm. Font del Ca. Ara seguim pel camí de l’esquerra, quan sortim del recinte de la font. El camí és força pedregós.


0,650Qm. 2,080Qm. Bifurcació de camins en forma de “Y”. Nosaltres continuem pel de l’esquerra.


0,100Qm. 2,180Qm. Ens creua un corriol. Nosaltres girem a l’esquerra.


0,200Qm. 2,380Qm. Bifurcació de corriols en forma de “Y”. Seguim el de la dreta que ens portarà fins la Font de la Teula.


0,050Qm. 2,430Qm. Font de la Teula. Sortim del recinte de la font. Reculem 10 metres pel corriol pel qual hem arribat i ens enfilem a l’esquerra per un corriol que puja sobtadament. En els metres finals, aquest sender és força ferèstec i hem d’anar obrint-se pas entre la vegetació.


0,300Qm. 2,730Qm. Arribem a un camí carreter. Girem a l’esquerra.


0,300Qm. 3,030Qm. Trobem una pista que ens creua. Girem a la dreta


0,300Qm. 3,330Qm. Trobem una pista a la dreta. Nosaltres l’obvíem i continuem amunt.


0,150Qm. 3,480Qm. Sortim a una pista més ampla. Continuem recte, direcció sud.


0,250Qm. 3,730Qm. Trobem a l’esquerra la pista que ens puja definitivament al Turó de Galzeran.


0,170Qm. 3,900Qm. Turó de Galzeran. Per continuar, reculem uns 80 metres i baixem per un corriol que trobem a la dreta.


0,680Qm. 4,580Qm. Coll de Galzeran o Nou Pins. A partir d’ara seguim el GR-92 fins uns 100 metres abans d’arribar al Coll de Montalegre (La Conreria). Sempre avall per la pista principal.


1,850Qm. 6,430Qm. Deixem el GR-92 momentàneament. Girem a l’esquerra per un corriol marcat com l’itinerari de la Font de l’Alba.


0,100Qm. 6,530Qm. Trobem un corriol que ens creua. Girem a la dreta.


0,100Qm. 6,630Qm. Cementiri del Còlera. Continuem amunt per tornar al carrer cimentat que ens portarà al Coll de Montalegre.


0,225Qm. 6,855Qm. Coll de Montalegre. ¡¡¡MOLT DE COMPTE!!! a l’hora creuar la carretera. Contínuem per l’Avinguda Font de les Monges. Seguint de nou les marques del GR-92 (fins el punt quilométric 8,350)


0,200Qm. 7,055Qm. Davant de l’alberg seguim a la dreta pel Camí del Seminari.


0,150Qm. 7,205Qm. Abandonem aquest camí i ens enfilem per un corriol a mà esquerra.


0,100Qm. 7,305Qm. Cruïlla de corriols. Nosaltres seguim pel de la dreta.


0,125Qm. 7,420Qm. Bifurcació de camins. Nosaltres agafem el de l’esquerra. Des d’aquest punt, tenim molt bona vista de la Cartoixa de Montalegre.



0,500Qm. 7,920Qm. Cruïlla de camins. Girem a la dreta.


0,030Qm. 7,950Qm. Girem a la dreta per una pista que baixa sobtadament.


0,400Qm. 8,350Qm. En un revolt força tancat deixem el GR-92 i nosaltres seguim per un corriol que mena a la dreta.


0,100Qm. 8,450Qm. Barraca de vinya a la dreta.


0,400Qm. 8,850Qm. Cruïlla. Nosaltres seguim per un corriol que descendeix per un fort pendent.


0,200Qm. 9,050Qm. Cruïlla de camins. Girem a l’esquerra cap a la Font de Can Ruti.


0,050Qm. 9,100Qm. Font de Can Ruti o del Goig. Baixem pel corriol que va paral.lel al torrent.


0,100Qm. 9,200Qm. Pista cimentada. Girem a la dreta, tot enllaçant de nou amb el GR-92 que ja no deixarem fins al punt quilòmetric 12,900.


0,400Qm. 9,600Qm. Arribem a la parada de l’autobús de l’hospital. Nosaltres girem a la dreta cap al torrent de l’Amigó.


0,100Qm. 9,700Qm. Travessem el torrent. Si seguíssim amunt, a 15 minuts trobaríem la Font de l’Amigó. Seguim a la dreta per la pista que va descendint lleugerament per un fondal. A sota d’aquest camí ens queda la Bassa de Fregons.


0,720Qm. 10,420Qm. Carretera BV 5011 (Badalona-Montcada). Creuem i continuem uns metres amunt.


0,080Qm. 10,500Qm. Girem a l’esquerra. Entrem al camí del Mas Oliver (entrada de les Dues Pedres).


0,370Qm. 10,870Qm. Passada l’entrada del Mas Oliver, agafem una pista a la dreta que està barrada amb una cadena i hi ha un transformador a l’esquerra.


0,690Qm. 11,560Qm. Passem un torrent amb mina d’aigua. Font de Can Mas.


0,290Qm. 11,850Qm. Sortim a una pista ampla que seguim a la dreta.


0,600Qm. 12,450Qm. Sant Jeroni de la Murtra. Font de Sant Miquel. Font de Sant Jeroni o del Lleó. Continuem per la pista.


0,100Qm. 12,550Qm. Girem a la dreta i travessem el parquing del monestir, a l’altra banda hi ha una cadena i les marques del GR que són molt visibles.


0,350Qm. 12,900Qm. Arribem a una pista. Deixem el GR que continua a l’esquerra i nosaltres continuem pel corriol que s’enfila a l’altra banda de la pista.


0,250Qm. 13,150Qm. Tornem a trobar la pista i la tornem a deixar, seguint un corriol que ens queda a la dreta.


0,150Qm. 13,300Qm. Ermita de Sant Climent. Baixem per un camí vorejat de xiprers. Tornem a enllaçar amb el GR-92 fins al Puigcastellar.


0,100Qm. 13,400Qm. Cruïlla. Continuem direcció al Puigcastellar que tenim davant nostre.


0,150Qm. 13,550Qm. Cruïlla. Girem a l’esquerra per la pista que va cap al cim.


0,250Qm. 13,800Qm. Cruïlla. Girem a l’esquerra.


0,100Qm. 13,900Qm. Planell de les Alzines. Entrada al poblat ibèric del Puigcastellar. Monòlit dedicat a Llibert Carulla, impulsor del senderime i esplèndid mirador sobre el Barcelonés. Entrem al recinte del poblat ibèric i mica a mica ens anem enfilant fins el cim.


0,350Qm. 14,250Qm. Cim del Puigcastellar (303 metres). Per continuar hem de baixar fins el Planell de les Alzines.


0,350Qm. 14,600Qm. Planell de les Alzines. Ara continuem per un corriol que surt per la cara sud del puig, marcat amb fites de color vermell.


0,400Qm. 15,000Qm. Creuem una pista i continuem pel corriol que segueix baixant davant nostre. Quan trobem un altre corriol que ens creua girem a la dreta.


0,100Qm. 15,100Qm. Font de la Bota. Seguim baixant pel corriol que hi ha davant la font, tot baixant pel Torrent de les Bruixes.


0,500Qm. 15,600Qm. Font de Sant Roc. Final de l’itinerari d’avui. Ara per arribar al metro hem de continuar pel carrer Garcilaso de la Vega que tenim davant nostre. Posteriorment a la segona cantonada girarem a l’esquerra per l’Avinguda Primavera. Tres-cents metres més avall, a la tercera cantonada a la dreta girarem per l’avinguda Catalunya i després de 200 metres de forta baixada arribarem a la parada de metro de Singuerlín.


0,600Qm. 16,200Qm. Metro Singuerlin. Línea 9.

La setmana vinent parlarem dels 15 punts d'interès d'aquesta ruta "DEL KALET A LA LÍNEA 9"

LA FONT DE CAN MAS I ALTRES FONTS I MINES DE BADALONA

                                          La Font de Can Mas

Fa tres mesos us vaig parlar de les 19 Fonts de Badalona. Llavors ja comentava que segurament no era una llista tancada, i així és. Per una banda, unes setmanes més tard vaig trobar la Font de Can Mas que avui us presentaré, que malgrat que ja figurava a la llista, era una deu totalment desconeguda per mí.


Per un altre cantó, als llibres LES MINES DE LA SERRALADA DE MARINA (Volums I i II) d’Enric Porcel i Francesc Alfambra publicats els anys 2000 i 2004 i editats pel Grup d’Espeologia de Badalona, hi vaig trobar informació nova sobre mines i fonts urbanes de Badalona.

A hores d’ara encara no tinc clar si la llista queda tancada, i de fet uns versos d’en Frederic Salvador i Duran publicats a Fonts, deus i mines de Badalona l’any 1992, són un fidel reflexe d’aquest pensament


Badalona té tantes mines


Que no s’en sap pas quantes


veuras, si és que ho esbrines


que són més que dits de les mans






N’hi ha que acaben en fonts.


Altres omplen grosses basses,


unes de senyores dimensions


i les més pel servei de les cases






Les mines de Badalona


són tan bé aprofitades


que ningú no els hi dóna


ni el descans de les migdiades.






Ara, després de la poesía toca entrar en matería i començarem per la Font de Can Mas.

La mina de Can Mas està a 192,5 metres d’alçada. A uns 900 metres de San Jeroni de la Murtra, direcció Can Ruti, tot seguint el GR-92. Antigament Can Mas estava formada per tres masies diferents: Can Mas, Ca l’Oliver i Can Selves.


Ca l’Oliver era una gran casa senyorial del segle XVIII. Tenia uns grans safareigs i una font (de Can Mas de Baix). La petita mina que presentem devia format part de l’alimentació d’aquests. Actualment, la mina està oberta i continuament raja aigua d’un tub. L’aigua creua un camí i cau a l’esquerra buscant el torrent.

A finals d'agost de 2017, hem tornat a visitar la Font de Can Mas i ens hem trobat amb això.  "Mina oberta de pedra i maons, arrebossada per l'exterior i amb una boca rectangular, de mig metre d'amplada per uns 75 Cm d'alçada. 

L'aigua de la mina sortia a l'exterior a través d'un broc de ferro galvanitzat situat a la part baixa i desguassava pel camí buscant el torrent. A finals del 2013, encara es podia veure el broc, avui dia està colgat per una muntanyeta de terra Cal destacar el bastiment del sostre de la mina, amb peces arrodonides d'un quart de cercle. 

Actualment, tot aquest entorn està molt brut i deixat"

Pel que fa a les mines d’aigua, aquestes servien per abastir a una masia, a un grup de cases o inclús a un barri. Avui només les enumeraré, segur que trobem una altra oportunitat per parlar-ne més a fons

1. LA MINA DE LA FONTSANTA


2. LA MINA DE LA FONT DEL LLEÓ


3. LA MINA DE CA L’ARNÚS


4. LA MINA DE CAN PUJOL.


5. LA MINA DE LA TORRE CODINA- CAN COLL

6. LA MINA DEL CARRER DEL MOLÍ DE LA TORRE


7. LES MINES DEL TORRENT DE LA FONT DE BADALONA


8. LA MINA DE CA L’ALEMANY


9. LA MINA DE CA L’ARQUER


10. LA MINA DE CAN TÀPIES


11. LA MINA DE CAN CABANYES


12. LA MINA D’EN SOLEI


13. LA MINA DE COLL I PUJOL


14. LA MINA DEL COMÚ.


Finalment, quan parlem de fonts urbanes, entenem que han de ser fonts amb certa història, sigui per la seva antiguitat, pel seu estil arquitectònic, per la funció pública que tenien anys ençà…


I en aquest sentit a Badalona  trobaríem 4 fonts amb aquestes característiques.


1. La Font de la Plaça Constitució.


2. La Font de la Plaça Pau Casals.


3. La Font de Ca l’Arnús, al carrer de Sant Bru.


4. La Font del Pont del Ferrocarril, a la cruïlla dels carrers Eduard Maristany i Mar Tirrena.

Properament, parlarem d’aquestes fonts urbanes i d’altres que potser encara resten amagades en algun carreró o plaça de Badalona.

GR-83. 4a ETAPA ARBÚCIES-OSOR. LES FONTS DE BOMBA D'ARBÚCIES

                                 La font de bomba de Can Salau

A l'etapa d'avui deixem enrera el Montseny i ens dirigim cap a les Guilleries, però abans de sortir d'Arbúcies podem visitar una de les sis fonts de bomba que hi ha a Arbúcies. Concretament al carrer Castell per on passa el GR-83 quan venim de Riells hi ha tres fonts, la font de Can Salau, la font de Can Mero i la Font de Can Palau.
Totes tenen la mateixa estructura entre sí, un edifici d'uns 2 metres d'alçada x 1,5 metre d'amplada i també un metre i mig de fons, amb l'aixeta sota la mina i la palanca per bombar sempre a la dreta.

Si ens fixem bé, veurem que totes les fonts van ser construïdes el 1908. Aquest fet vé donat perquè durant el primer quart del segle XX es van fer obres de millora en les condicions urbanes i higièniques del municipi.
D'aquesta época és l'arribada del primer turisme, que va promoure la construcció d'espais ajardinats urbans i edificis on hostatjar els forasters.
En aquest sentit, en l'apartat de la higiène i  millora de serveis públics, es van cobrir els recs i els torrents que creuaven el poble, es van construir els safareigs municipals de cada barri i les fonts públiques que incorporaven el sistema de bombeig manual de l'aigua de pou.
S'encarregà la maquinària a la foneria Casals i Gómez de Girona, especialitzada en tuberies i bombes d'aigua.
Com a curiositat, també podem veure una font de bomba a Les Planes d'Hostoles a la següent etapa del GR-83.

Per escriure aquesta entrada, m'ha facilitat la informació l'Arxiu Municipal d'Arbúcies.
De ben segur tornarem per aquestes contrades.  Tanmateix hi ha una vuitentena de fonts que ens estan esperant.

GRAMÀTICA DEL CAMINANT XIII: ELS OFICIS DELS NOSTRES AVIS

       Gràcies a la cultura del vi, als boters no els hi manca la feina


El mes de març, vam explicar una mica com treballaven els carboners cap a meitat del segle passat. Avui simplement definirem 22 oficis que eren molt habituals pels nostres avis i que han arribat als nostres dies gairebé extingits.
Certament les llars de fa seixanta o setanta anys, poc tenen a veure amb les llars d'avui i per tant l'any 2012 tenim altres oficis que els nostres avantpassats mai haguéssin imaginat.
Els 26 mots que presentem avui són els següents.

Aiguader: Qui té per ofici vendre o traginar aigua de les fonts a la ciutat.


Bístia: Quadrúpede que s’emprà per a transport i per a treballs agrícoles.


Boter: Aquells que tenen per ofici fer bótes. Aquestes poden ser de fusta o bé de cuir.

Brocanter: Persona que té per ofici, comprar i vendre objectes usats que no tenen més de cent anys.

Calciner: Qui treballa en un forn de calç.

Carreter: Menestral que s’encarregava del transport amb carro o carreta. Els carreters agremaits o lliures, controlaren fins el segle XIX, bona part de les comunicacions per les terres planes. Sovintejaven els conflictes amb els traginers i els mitjans de transport privat.

Dida: Dona que alleta un infant d’una altra dona.

Escurabasses: Aquell que escura les letrines.

Esmolet: Home que té per ofici esmolar ganivets i altres eines.

Farga: Instal.lació siderúrgica típica dels Pirineus Catalans, composta essencialment d’un fogó especial i d’uns grans malls moguts amb força hidraúlica per a l’elaboració del ferro.


Fargaire: Obrer que treballa en una farga

Ferrador: Obrer que ferra les bísties.

Marger: Persona que fa marges o parets seques.


Mocada: Budellam, conjunt de la ventresca, especialment del porc.

Mocadera: Dona que neteja la mocada del porc i l’arregla per a fer els embotits.


Paraire: Aquell o aquella que es dedica a preparar la llana per ser teixida.


Picapedrer: El qui talla o pica la pedra per a la construcció. Pràctica molt habitual a les Serralades Litoral i Marina aquest darrer segle.

Raier: L’ofici de raier, consistia en la construcció de rais, embarcacions de troncs, i la seva conducció fluvial aigües avall, generalment per transportar fusta.

Sabonaire: Qui fa o ven sabó.

Sargaire: Persona que treballa fabricant objectes de sarga, com coves i cistells.


Saurí: Home que amb una vareta a la mà o amb d’altres mitjans, endevina o pretén endevinar l’existència d’aigües subterrànies per fer-hi un pou.

Sereno: Funcionari encarregat de fer ronda de nit pels carrers en servei de vigilancia, de cantar les hores, de dir quin temps fa, de prestar auxili als veïns, etc…


Tintorer: Qui té per ofici tenyir matèries téxtils, draps o altra cosa.


Traginer: Persona que transporta mercaderies d’un lloc a un altre. El traginer tingué un paper molt important dins la societat preindustrial, com a element de relació de poblacions sovint aïllades, petit comerciant, difusor de notícies…

Trementina: (Essencia de trementina) Coneguda comercialment com “aiguarràs”

Trementinaire: Dona contrabandista que entrava a Catalunya des de la Cerdanya francesa per vendre trementina, pega grega i altres específics, tabac negre…

Per fer aquesta entrada he extret les definicions de les edicions digitals del Diccionari Català-Valencià-Balear Alcover-Moll i de l'Enciclopèdia Catalana.

La setmana vinent parlarem de les fonts de bomba d'Arbúcies.

LA COVA DE CAN NADAL

                                      La Cova de Can Nadal

A vegades hi ha indrets que malgrat els tens molt a prop de casa costa trobar-los, una font, un poblat ibèric, un dolmen... o com el cas d'avui una cova.
Ja fa temps que tafanejava arreu de la xarxa i de la bibliografia local, la millor manera d'arribar a aquesta cova i el dia que em vaig decidir a buscar-la, tot i conèixer les rodalies i tenir força referències, em va costar mig matí trobar-la.
Per tant, amb l'entrada d'avui tinc dos pròposits,  per una banda explicar-vos clarament com arribar fins a la cova i per un altre cantó, fer-vos cinc cèntims de la història d'aquest racó de la Serralada.

L'inici de l'itinerari el situarem a dalt de tot de la urbanització Can Bosc de Vilanova del Vallès, concretament al carrer Freixe ( entre els números 4 i 6). Per arribar-hi, ho podeu fer des del desviament de la carretera BV-5001 (Santa Coloma de Gramenet- La Roca) que trobareu a mà dreta abans de passar el pont sobre el Torrent de Cèllecs, direcció la Roca;  o bé des de la part superior de la urbanització Ca l'Alegre.
Si hi aneu a primera hora un día que hagi gelat, és recomanable anar-hi per la carretera de La Roca. Les "importants" rampes de Ca l'Alegre és millor no trobar-les gelades.

0,000 Qm. 0,000Qm. Iniciem el recorregut al carrer Freixe i busquem un camí carreter que puja a mà esquerra.

0,050 Qm. 0,050Qm. Girem a l'esquerra, tot seguint una pista que ens va enfilant, paral.lela a les torres elèctriques.

0,350 Qm. 0,400Qm. Can Gavatx. Ara abandonada, es poden apreciar clarament els vestigis del que va ser fins fa no gaire anys una casa de colònies. Tanmateix, com comentava a l'inici de l'entrada, a vegades costa molt trobar quelcom i en aquest sentit també he trobat referències de la Font de Can Gavatx de l'any 2006, però de moment no he trobat ni rastre de la deu. Seguim recte.

0,100 Qm. 0,500Qm. Obviem la pista que marxa recte i nosaltres girem a la dreta.

0,250 Qm. 0,750Qm. S'acaba la pista al costat d'una torre elèctrica. A la nostra esquerra hi ha un dipòsit d'aigua. Nosaltres deixarem la torre elèctrica darrera nostre i baixarem pel bosc uns 50 metres. El corriol no està molt definit però de seguida arribarem a un conglomerat de pedres, és la part de darrera de la cova. Ara només ens cal buscar el millor pas per accedir a la part frontal.

0,050 Qm. 0,800Qm. COVA DE CAN NADAL. Forma part d'un conjunt que es troba situat a una alçada d'uns 300 metres. L'altra cova de cert renom a la contrada és la de la Mare de Dèu de Bastanist.
El conjunt va ser donat a conèixer per Carreras Candi l'any 1909 i va interpretar les restes com un conjunt de "tombes cristianes primitives" que les situa a l'època carolingia.
Tanmateix, es pot pensar que en aquesta cova hi va viure algun monjo eremita.
L'eremitisme és una forma de vida religiosa d'alguns cristians que, a partir del segle III, per motius ascètics, es retiren a la solitud.
Els conjunts eremitics solen tenir unes característiques comunes: solen aprofitar els conjunts rocosos de la serralada, però sovint es presenten isolats, allunyats de camins importants i es troben a prop de camins secundaris que, en aquest cas, comuniquen la serralada amb la plana o el Vallès i el Mareme.
Per saber-ne més, consulteu http://www.quimgraupera.blogspot.com/ d'on he extret aquesta informació.

Ara per tornar al cotxe, nomès cal desfer el camí. Però una vegada arribeu de nou al carrer Freixe podeu allargar una mica l'excursió. Si seguiu el carrer direcció nord, arribareu fins el carrer Arboç, al final del qual hi ha una zona esportiva de terra, en el bosc que hi ha darrera el camp de fútbol hi ha la Font Margarida. Trobareu l'entrada que en feia referència a l'abril de 2008.

La setmana vinent parlarem d'oficis extingits o en vies d'extinció.

GR-83 3a ETAPA. VIABREA - ARBÚCIES. MOSSÈN PERE RIBOT I EL CAMÍ DE LES CASCADES.

                                  La Riera de Riells


Un dels punts emblemàtics per on passa el Camí del Nord, és l’abadia de Riells del Montseny. Aquí durant 56 anys hi va viure Mossèn Pere Ribot, poeta, capellà i català.



La seva vessant de poeta, la podem llegir en els 19 llibres que va publicar. La seva vessant de capellà o abat d’abats com l’anomenava l’abat Escarré queda reflexada en els fets que autentifiquen el seu lema “ Val més donar-se que donar.”


En aquest sentit, sovintejava  la Presó Model per acompanyar als detinguts.


Pel que fa al seu catalanisme, Riells del Montseny esdevé un far d’esperança i llibertat en els anys més durs del franquisme i en aquella parròquia enmig de turons, boscos i rieres es fa missa en català i una intensa activitat cultural amb certamens literaris, Jocs Florals i concerts de música tradicional catalana.


Com el propi mòssen deia, “Podran arranar però no desarrelar”


Per altra banda, va ser una persona molt propera al món excursionista i juntament amb mòssen Batlle van treballar per fer quallar l’escoltisme català.


El 1975 demostra un coneixement excepcional del massís en tota mena d’aspectes: vegetació, fauna, relleu llegendes, castells, i escriu Montseny.


Del mòssen Ribot més excursionista avui presentem un itinerari que sembla ser que ell feia amb força freqüència: El Camí de les Cascades.

L’itinerari d’avui té una llargada de 4 quilòmetres i un desnivell positiu d’uns 150 metres. Én epoques que la riera baixa amb força aigua és recomanable portar calçat de recanvi. Per altra banda, és una sortida molt interessant per fer amb mainada entre 7 i 11 anys amb un espèrit força aventurer.

EL CAMÍ PAS A PAS

Riells. 0,00h 500 a. Abadia de Riells. El temple actual data del segle XII tot i que ha sofert múltiples intervencions posteriors. L’edifici, de línies sòbries i senzilles, té un campanar d’espadanya que abans ocupava una posició central, però que en la darrera restauració ha estat desplaçat al costat dret. L’interior de la nau, de volta de canó, és de rajols; els murs són de pedra irregular, tret de l’absis que està arrebossat i pintat amb tres obertures d' arc de mig punt amb vitralls. A banda i banda hi ha dues capelles que s’obren a la nau central per uns arcs de mig punt de pedra. A la dreta del temple hi ha la rectoria adossada, que data del segle XVIII, i comunicada directament amb l’església per una capella amb volta de creueria i al costat esquerre trobem el cementiri.

  Sortim davant la Plaça de l’Abadia de Sant Martí de Riells per una pista en bon estat que comença per sobre i gairebé paral.lela a la carretera d’arribada i segueix plana cap a la riera de Riells. Aquesta pista porta a Santa Fe pels Corrals de Perernau i Vimeners. Després de tres minuts, deixem a mà esquerra una pista que puja al Corralet d’en Pelegrí, un parell de minuts més endavant, el GR-83 marxa per un corriol a la dreta cap al Canigó.

Uns metres més endavant, creuem la riera per un pont i 50 metres més enllà, quan la pista fa el primer revolt, la deixem i creuem la riera a gual. A partir d’ara haurem de travessar la riera força vegades.

Riera de Riells. 0,07h 510a. Ara entrem en una zona de gran bellessa, malgrat que des de que van talar els castanyers de Torroella, l’aspecte de la riba de la riera és força desagradable. És incomprensible que enmig del Parc Natural del Montseny, trobem aquesta zona tan bruta de vegetació, amb arbres i branques agegudes i atravessades en els corriols i camins. Realment, és dóna la paradoxa que a quatre passes de l’abadia de Riells han arranat els castanyers.


Segons les indicacions de vàries guies, per aquí hi hauria d’haver la Font de les Fogueres. Tanmateix, ara malgrat que la busco amb força insistencia no aconsegueixo trobar-la. Que deu haver sigut d’ella.

Intentar seguir algun corriol arran de riera, és imposible, així que el que fem és seguir la pista uns 6 minuts.

En una guía de 1920 sobre Itineraris pel Montseny i redactada pel Centre Excursionista de Catalunya, en lloc de parlar de la riera de Riells parlen de la riera de Breda i en parlen en aquests termes “La riera de Breda, que tenint son origen en les serres de coll de Té i de Morou, passa prop de Riells, i després de recollir les aigües del torrent de Repiaix, nascut a coll Castellar, sota Montsori, s’ajunta al Tordera, aigües avall de l’estació de Breda… “Del peu de l’esglèsia es baixa en cosa de 10 minuts a les vores de la riera rodejada d’exhuberant vegetació, atravessant-la per un rústec pont de fusta en dirección NO. i pujant per un corriol en altres 10 minuts a Can Pere Arnau, on es deixa aquella formosa clotada”.

Camí de les Cascades. 0, 13h 526 a. Poc desprès de que la pista apareixi amb una petita desviació a l’esquerra i just abans d’arribar a una gran pedra rectangular i a un gran castanyer, mena a mà esquerra un corriol que segueix la riba dreta de la riera a certa alçada i que nosaltres hi passarem de tornada. De moment seguim endavant i de seguida s’acaba la pista.

Contínuem per un corriol que ara entra decididament a la part més estreta i encaixada de la vall, lloc veritablement selvàtic, anomenat El Clot de l’Infern. A partir d’ara haurem de creuar força vegades la riera, buscant els millors passos i sense allunyar-nos de l’aigua que baixa entre petites cascades i gorgs.


Més endavant la vall s’eixampla i el nostre corriol es troba amb un altre que vé per la dreta des del Revolt de la Formiga. El seguim cap a l’esquerra i de seguida tornem a ser a la riera. Aquí, en el vessant esquerra, hi ha una roca imponent i a sota hi ha el Gorg Negre.

Poc desprès conflueix per la dreta el Torrent de Can Bernat, que creuem i entre els dos torrents, arribem a una petita esplanada, Dues Rieres, on hi ha una gran roca que forma una petita cova.

 Segons en Pere Robert, l’autor de la ruta que seguim avui i que he trobat publicada a la seva web Camins, aquest tram es pot fer en uns 20 minuts i realment, no crec que hi hagi més d’un quilòmetre de camí, però la brutícia del camí (branques i arbres caiguts) i la recerca del millor pas per creuar la riera, no tenia ganes de posar el peu a l’aigua a finals de desembre, han fet que jo tardés 40 minuts.

Dues Rieres 0, 33h / 0,53h 650 a. Ara creuem el torrent de Vinemers i per la seva riba dreta, seguim un corriol que torna a Riells. El camí baixa suaument i quan portem uns 7 minuts arribem a una bifurcació, el camí de la dreta ens portaria a Riells pel Corralet d’en Pelegrí i nosaltres seguim el de l’esquerra que 10 minuts més avall ens baixa a la riera.

Ara girem a la dreta i uns 6 minuts més tard, tornem a creuar la riera a gual. Tot aquest últim tram, ja el coneixem perquè l’hem fet de pujada.

Una mica més endavant, travessem la riera, ara per sobre un pont i 500 metres més enllà ja serem de nou a l’Abadia de Riells inici i final de l’itinerari d’avui.


Abadia de Riells 0,56h /1h16min 500a.

Per fer la introducció, he extret informació de l’escrit que el desembre del 2011 ens va fer arribar la Secció de Senders del Club Muntanyenc Mollet, en aquells que llavors vam fer la tercera etapa del GR-83.


Avui només em resta desitjar-vos una bona entrada d’any 2012 i de ben segur les nostres passes l’any vinent ens continuaran descobrint racons del territori

L'AIGUA I LES FONTS MINERALS

   La Font del Ferro a Santa María de Martorelles

 Bones Festes a tothom.  Fa unes setmanes remenant a les prestatgeries d'una llibreria, vaig trobar un llibret, amb el paper color crema i unes dimensions molt petites. El títol del llibre és L'Aigua i Les Fonts d'en Narcís Clotet i la Sol Cots i editat aquest 2011 per BIBLIOTECA CORDILL.
De peu dret, vaig començar a fullejar-lo i de seguida vaig adonar-me que havia trobat un tresor. En aquell moment, vaig tenir la mateixa sensació que quan per primera vegada trobo una font que raja en un indret on no comptava que hi hagués cap deu d'aigua.
Aquest llibret, hem donará peu a fer força entrades, dites i refranys, llegendes, tradicions, dolls singulars...
Però per començar, avui us parlaré de diferents tipus de fonts minerals que podem trobar a Catalunya, mitjançant textos extret d'aquest treball.

Anomenem aigua mineral, la que neix en profunditat i té una composició mineral destacada. Hi ha aigües minerals fortes (amb moltes particules minerals) i dèbils. Pel consum diari, normalment es recomana de beure aigües minerals dèbils. Les aigües minerals fortes acostumen a ser indicades per a curar determinades dolències.

Fonts Picants. Conegudes així perquè la seva aigua pica a la boca. Això és degut al gas que porten. Es tracta de diòxid de carboni que es troba a gran profunditat, sota terra, en zones de falles o volcans. En la seva fugida cap amunt, si el gas ensopega amb bosses d'aigua, s'hi barreja. Són aigües carbòniques, àcides i un pèl amargants.
L'aigua picant és indicada per a desganats i també per a qui menja massa. En dejú, obre l'apetit i havent menjat ajuda a fer la digestió. Resulta ideal com a aigua de taula.
A la Serralada Litoral, tenim la Font Picant d'Argentona, de la qual ja vam parlar el setembre del 2011 a 23 Punts d'Interès de l'Etapa 0 del GR-83.

Fonts Bicarbonatades. Vessen aigües amb predomini de bicarbonats, unes sals originades pel contacte de l'aigua amb roques creades, normalment a partir de l'acumulació d'esquelets d'éssers vius (com moluscos marins o algues que van viure fa mil.lions d'anys)
Poden ser de sodi, però també n'hi ha de calci i magnesi, així com de sulfatades o clorurades. Acostumen a ser aigües termals. Són antiàcides, bones per a la digestió, el fetge i el pàncrees.
Ataquen les pedres renals i redueixen el colesterol. Les bicarbonatades magnèsiques i sulfatades ajuden contra l'estrenyiment i les dolències del fetge. Les bicarbonatades clorurades són indicades contra el reumatisme.
A la Serralada de Marina, hi ha la Font dels Castanyers a Sant Fost de Campsentelles, de la qual parlarem aquest proper any i que a mitjans del segle passat, es comercialitzava com a aigua bicarbonatada.

Fonts Termals. Brollen aigües calentes, la qual cosa afavoreix que duguin dissoltes unes grans quantitats de sals minerals. L'aigua termal neix en capes molt fondes de la Terra, normalment en zones de falles, que faciliten la sortida cap a l'exterior. Acostuma a ser aigua rica en gasos beneficiosos per la salut. A Catalunya solen tenir un alt contingut de sodi i força sílice.
A més de poder ser begudes, les aigües termals són ideals per a fregues i banys. Van molt bé contra malalties reumàtiques, així com contra diferents afeccions nervioses, musculars o digestives.
A prop nostre, tenim aigües termals a Caldes de Montbui i a Caldes d'Estrac.

Fonts Grogues. Així s'anomenen en molts indrets les fonts d'aigua ferruginosa. El ferro que contenen tenyeix les pedres i les terres per on ragen i les deixen de color grogós del rovell. Les aigües ferruginoses són astrigents i reconstituents, molt recomanades contra l'anèmia i per afeccions de la pell.
A la Serralada Litoral, tenim la Font del Ferro d'Argentona i la Font del Ferro de Santa María de Martorelles, de la qual vam parlar breument, el juny de 2008 a Pels voltants de Castellruf.

Fonts Pudes.  És el nom que reben les fonts que vessen aigua i que a sota terra han estat en contacte amb sofre. Aixó els dona una desagradable olor, que a vegades es compara amb la pudor d'ous podrits. N'hi ha que es poden beure, però també són ideals per a fer-s'hi fregues, prendre-hi banys o inhalar-ne vapors. Normalment, l'aigua sulfurosa va bé per la pell i els pulmons, així com per a dolències d'ossos i músculs. A tocar de l'estany, hi ha la Font de la Puda de Banyoles.

Fonts salades. Casos com el de Gerri de la Sal, al Pallars Sobirà, demostren que no totes les fonts són d'aigua dolça. Allí, hi ha deus d'aigua que pel contacte amb vetes de sal gemma, surten salades. Gràcies a això, durant molts anys els pagesos d'aquelles muntanyes van poder explotar el negoci de la sal, utilitzant un enginyós sistema de salines o eres d'evaporació, per on es precipitava l'aigua, deixant la sal.

La setmana vinent anirem d'excursió al Montseny.