CAMINANT PEL VOLTANT DE LA FONT DELS CASTANYERS

                                                                                                                                       Font dels Castanyers

Avui anirem d’excursió des de la Font dels Castanyers fins el Poblat Ibèric del Turó de les Maleses. Contràriament al que dèiem fa poques setmanes quan ens acostàvem fins la Font del Porró, avui descobrirem corriols que inclús en algun cas s’han recuperat aquests darrers anys. Un d’aquests exemples és el corriol per on transcorren els primers set-cents cinquanta metres de la sortida d’avui i que no fa més de 10 anys era impracticable.

La sortida d’avui és una excursió de mig matí o mitja tarda, doncs tot i el desnivell, 150 metres positius,  no tardarem més d’una hora i mitja per fer els poc més de 5 quilòmetres que té aquest itinerari.

Cal evitar les hores centrals dels dies més calorosos de l’any, doncs a mesura que guanyem alçada estarem molt exposats al sol. No oblideu de portar aigua, doncs només podrem carregar-ne a la Font dels Castanyers.

Per arribar a la Font dels Castanyers, avui us proposem una aproximació en cotxe.

 Cal seguir la B-500 fins el Coll de la Conreria i d’aquí ens dirigirem cap al Seminari, on actualment hi ha una casa de colònies. Des d’aquí seguim el Camí Antic de Sant Fost. Sis-cents metres més endavant, trobem una cruïlla i nosaltres continuem pel carrer Camí dels Castanyers que mil cent metres més endavant es converteix en pista de terra.

Des d’aquest punt, fins la Font dels Castanyers, només ens restaran mil quatre-cents metres.

L'ITINERARI

0,000Qm. 0,000Qm. Iniciem l’excursió d’avui a la Font dels Castanyers de Sant Fost de Campsentelles.

La construcció està feta de totxos arrebossats i a ambdós costats de la font hi ha dos bancs fets d’obra per seure. Actualment l’aigua raja d’una aixeta amb polsador i per accedir a la font cal baixar tres esglaons.

Malgrat que la “plaça” on hi ha font està urbanitzada, doncs el restaurant dels Castanyers està a tocar, cal dir que els plàtans que hi ha pel voltant, doten l’indret d’una agradable ombra.

Sens dubte, la Font dels Castanyers, és una de les fonts més conegudes del municipi, ja que al principi del segle passat el broll d’aigua tenia unes característiques minerals, deien que bicarbonatades, molt recomanables per alleugerir afeccions de l’aparell digestiu i també la llavors anomenada malaltia del “catarro”. A les dècades dels trenta, quaranta, cinquanta i seixanta del segle passat, l’aigua d’aquesta font va ser comercialitzada inicialment com a dipòsit de la Font dels Castanyers i més endavant per una empresa de Badalona que l’embotellava i després en llurs camions en feia el repartiment de les garrafes pels pobles de la rodalia i principalment de la ciutat veïna de Badalona.

Amb l’aparició de l’automòbil, les famílies, tot fent una excursió, anaven a la font i gratuïtament omplien les garrafes que desitjaven, fet que a la llarga va comportar la desaparició comercial de l’aigua. A finals dels vuitanta, la sequera que va patir el país, va aconsellar posar-hi una aixeta, a fi que no quedés esgotada a l’estiu.

Deixem l’entrada del restaurant a la nostra esquena i continuem cap a una placeta de terra.

0,100Qm  0,100Qm. A l’esquerra trobem un corriol que s’enfila amunt i uns metres més endavant passa a tocar d’una torre elèctrica.

0,400Qm 0,500Qm. Arribem a un pas, on cal anar en compte, doncs rellisca molt i podíem anar avall.

0,350Qm. 0,850Qm. Arribem a un camí que ens creua. Girem a la dreta en sentit ascendent.

0,300Qm. 1,150Qm. Bifurcació. Continuem en diagonal a l’esquerra en sentit ascendent.

0,175Qm. 1,325Qm. Cruïlla de camins. Continuem cap a la dreta.

0,100Qm. 1,425Qm. Arribem a una pista que ens creua. Girem a l’esquerra

0,060Qm. 1,485Qm. Girem a la dreta per un caminet que ens ha de dur fins el Poblat Ibèric del Turó de les Maleses. Ara estem seguint el SL-150.

0,050Qm. 1,535Qm. Continuem per un corriol que trobem a la dreta.

0,275Qm. 1,810Qm. Cruïlla de camins. Girem a la dreta.

0,175Qm. 1,985Qm. Poblat Ibèric del Turó de les Maleses. Està a una alçada de 420 metres i des d’aquí dalt en dies clars tenim unes vistes de tot el Vallès i fins els Pirineus. Aquesta situació permetia a les Maleses mantenir la visibilitat de tots els poblats del voltant.

Té una extensió de 3.322 metres quadrats. S’hi ha fet diverses intervencions, tant d’excavació com de restauració. L’urbanisme de les Maleses, segueix el patró tradicional d’un carrer central que divideix el poblat en dues parts: el vessant de Sant Fost està orientat a l’est i el vessant de Montcada a l’oest. Tant a un costat com a l’altre les cases s’afileren en bateries de construccions que aprofiten el mur de tancament per recolzar-s’hi i gaudir d’una bona resistència.

Les cases a les Maleses presenten tres, cinc o més habitacions en una superfície de 50 metres quadrats aproximadament. A l’àrea excavada, destaquen tres conjunts, la casa del moliner, la casa del ferrer i la casa d’una família prestigiosa del poblat.

Els habitants de les Maleses, pertanyien a la tribu dels laietans, els quals practicaven l’agricultura i la ramaderia, i comerciaven amb grecs, fenicis i cartaginesos.

L’abandonament del poblat es produeix abans de la segona guerra púnica, però fins ara desconeixem els motius que ho van provocar.

Desfem els últims 500 metres, fins la pista forestal que hem trobat pujant, per tant,

0,175Qm. 2,160Qm. Girem a l’esquerra cap a La Conreria.

0,275Qm. 2,435Qm. Continuem a l’esquerra.

0,050Qm. 2,485Qm. Arribem a la pista que ens creua. Girem a la dreta en sentit lleugerament ascendent.

0,025Qm. 2,510Qm. Continuem a l’esquerra per un corriol que va pujant.

0,350Qm. 2,860Qm. Turó de la Coscollada 463,3 metres. És el turó més alt de la ciutat de Badalona.  Des d’aquí tenim unes fantàstiques vistes del Barcelonès. Ara desfem els últims 60 metres i girem a la dreta per un corriol que baixa cap al vessant del Vallès.

0,475Qm. 3,335Qm. Camí carreter que ens creua. Girem a la dreta en sentit descendent.

0,200Qm. 3,535Qm. Obviem un camí que ens arriba per l’esquerra. Nosaltres continuem avall.

0,350Qm. 3,835Qm. Tornem a obviar un altre camí que ens arriba per l’esquerra. Continuem avall.

0,200Qm. 4,035Qm. Cruïlla de camins. Seguim a l’esquerra, avall.

0,800Qm. 4,835Qm. Arribem a una pista. Girem a l’esquerra en sentit lleugerament ascendent.

0,250Qm. 5,035Qm. Font dels Castanyers. Inici i final de la sortida d’avui.

Per fer aquesta entrada he extret la informació de la Font dels Castanyers del llibret “Fem Memòria. Núm 2. Les Fonts de Sant Fost de Campsentelles”, d’en Jaume Rifà, l’Amadeu Rovira i en Josep Gurri i editat l’any 2009.

Per altra banda, he extret informació del Poblat Ibèric de les Maleses dels plafons fets pel Parc de la Serralada de Marina.

Properament, us presentarem una nova gramàtica del Caminant.

FONTS D'ARREU XXII. MOIANÈS V. LES FONTS DE CASTELLTERÇOL

Avui us presentem el llibret "Caminem per Castellterçol. Itineraris per les fonts del terme" Grup de Caminaires de Castellterçol, patrocinat per la Fundació Josep M. de Anzizu i editat per l'Ajuntament de Castellterçol.

Aquest llibret que ens dóna a conèixer 55 fonts del terme de Castellterçol, consta de 4 capítols, en els tres primers es parla de les fonts de tres zones del terme, zona nord-est, zona migdia i zona ponent. La descripció no és una explicació fil per randa de l'itinerari a seguir, ni de la història de cada font, ni de les característiques de cada deu, ans al contrari, simplement és un relat on ens van donant indicacions, pistes, breus explicacions... de com arribar als diferents indrets, anomena alguna curiositat, trobem la cita d'algun vers inscrit en el frontal d'alguna font...

Per últim, el darrer capítol ens ofereix fotografies de les 12 fonts més "importants" de Castellterçol i una descripció una mica més acurada per tal d'arribar-hi.

Per tant, les 55 fonts de Castellterçol classificades per zones són les següents,

ZONA DEL NORD-EST O DE LLEVANT.

1.     Font de l’Alcanterilla.

2.     Font de l’Horta de la Noguera.

3.     Font del Joncar.

4.     Font de l’Arç.

5.     Font de Sant Antoni.

6.     Font de Can Fruns.

7.     Font de la Vila.

8.     Font del Bassot.

9.     Font de la Teula.

10.Font de l’Om.

11.Font de Ca.

12.Font de l’Àngel.

13.Font de la Vinyota.

14.Font del Molí Vell.

15.Font de l’Esquerda.

16.Font de les Passeres.

17.Font del Boix.

18.Font de la bauma de la Verge.

19.Font de Sant Joan.

20.Font de la Ginebreda.

21.Font Casimira.

22.Font del Molí de l’Oller.

23.Font de les Canals.

24.Font de la Fàbrega.

25.Font de la Teula (Fàbrega)

26.Font del revolt de la Fàbrega.

27.Font de les Basses.

2. ZONA DEL MIGDIA O SUD

      28. Font de l’Horta

      29. Font Tapada.

      30. Font del Marcet.

      31. Font Avellaneta.

     32. Font del Caubó.

     33. Font de l’Obi.

     34. Font de l’Horta del Carner.

     35. Font del Pererol.

     36. Font del Solà del Sot.

     37. Font de Sant Julià.

     38. Font del Munt.

     39. Font de la Guineu.

     40. Font del Prat del Pou.

3. ZONA DE PONENT, FINS A LA SALA DE SANT LLOGARI.

     41. Font de Sant Llogari.

     42. Font del Bancal.

     43. Font del Pujolet.

     44. Font del Viver.

     45. Font del Salt de la Codina.

     46. Font del Vilet.

     47. Font de la Codina.

     48. Font Trobada.

     49. Font de la Blada.

     50. Font de Cal Baldiri.

     51. Font de Vilanova.

     52. Font Bauma de Pedrós.

     53. Font de Pujalt.

     54. Font del Gironés.

     55. Font Gimona o d’en Prat de la Riba.

Properament, parlarem de la font dels Castanyers de Sant Fost de Campsentelles.

    

      

LA FONT DEL PORRÓ

Avui anirem fins la font del Porró, malauradament actualment aquesta font ha quedat enmig de la urbanització Mas Llombart a Sant Fost de Campsentelles i no val la pena fer l’aproximació a peu, doncs des de que deixem la carretera B-500 a l’alçada del Seminari de la Conreria fins a la font tenim més de dos quilòmetres que no tenen cap interès, doncs només trobarem vials asfaltats, fanals, torres i un bosc força brut.

Per tant, menys els últims 350 metres que els farem a peu, la resta de l’aproximació recomanem fer-la en cotxe, doncs clarament avui aquesta és la millor opció.

0,000Qm. 0,000Qm. Seminari de la Conreria. Situats al Camí Antic de Sant Fost, anem direcció sud.

0,600Qm. 0,600Qm. Cruïlla. Seguim a la dreta per l’Antic Camí de Sant Fost.

0,800Qm. 1,400Qm. Plaça de la Creu. Girem a l’esquerra pel Camí de la Font Better.

0,050Qm. 1,450Qm. Continuem pel carrer de la dreta en sentit lleugerament descendent. Pocs metres més endavant, el carrer es converteix en una pista forestal.

0,275Qm. 1,725Qm. Deixem a la dreta una casa solitària amb el número 15 a la seva façana. Una mica més enllà, en un revolt trobem uns xiprers. Obviem el camí que ens arriba per la dreta i nosaltres continuem recte.

0,150Qm. 1,875Qm. En un revolt a la dreta, trobem a l’esquerra un corriol que s’enfila, seguim  aquest corriol per arribar fins a la font que es troba en el torrent que tenim a la dreta. Quan arribem al torrent, a la dreta trobem tres o quatre esglaons i quan arribem a baix som a la font del Porró.

0,350Qm.  2,225Qm Font del Porró. Un mur d'obra rematat amb ciment, construït al mig del torrent, li fa de paret a aquesta senzilla font. L'aigua raja per un forat practicat al mateix mur, cau a terra formant un bassal i desaigua directament al torrent. A mitjans de maig de 2017 la font té un petit rajolí. La vegetació del voltant està formada per alzines, bardisses, falgueres i joncs. Tot l’entorn està força deixat i el bosc bastant brut. 

Properament, parlarem de les fonts de Castellterçol.

LA FONT D'EN MIÀ

Fa gairebé 10 anys quan vaig començar a publicar en aquest blog,  a les primeres entrades sempre parlàvem de fonts que podíem trobar a la Serralada Litoral, on el límit pel sud el marcava el Besòs i el límit pel nord, la riera d'Argentona.

Amb els anys, he anat parlant també de fonts, racons, paisatges, camins, viaranys, paraules... més enllà d'aquests límits geogràfics, però com encara ens queden per presentar-vos moltes deus d'aquestes contrades, espero els propers mesos poder presentar-vos unes quantes d'aquestes fonts.

Per començar, avui us parlaré de la Font d'en Mià, a Alella, 

Per arribar-hi es molt senzill. Anirem en cotxe fins el final del carrer Univers d'Alella on aparcarem el cotxe. Creurem un petit parc i caminarem 275 metres, tot planejant i obviant el camí que ens arriba per l'esquerra.

 També anomenada font dels Caçadors, aquí hi trobem dues construccions del segle XIX associades a la font, una és la mina d'aigua amb una coberta de volta i sense porta. Des d'aquí mitjançant un tub s'alimentava la font que hi ha pocs metres més avall. Aquesta font té un frontal fet de pedra i ciment i l'aigua cauria per un tub de plàstic empotrat en aquest frontal. L'aigua cauria en una pica profunda d'uns 60 o 70 cm de fons i 1,10 d'amplada x 0,90 cm de llargada. A finals d'abril de 2017 no hi ha rastre d'aigua per enlloc i tot plegat està força abandonat.

  Per altra banda, al costat de la font, hi ha un recipient quadrat d'uns 70 cm de costat, amb l'interior verdós. Semblaria ser que era utilitzat per fer el caldo bordolés per sulfatar les vinyes, barrejant aigua, calç i sulfat de coure que dóna el característic color verd.

Per fer aquesta entrada he extret part de la informació de www.naturalocal.net

Properament, parlarem de la font del Porró de Sant Fost de Campsentelles.

MOIANÈS IV. GRAMÀTICA DEL CAMINANT XLIV. PARAULES DEL MOIANÈS.

                                        Pollo Matapuces

Com ja va sent costum, quan fem un cicle dedicat a un territori, una de les entrades que no pot faltar és una Gramàtica del Caminant. A vegades trobar paraules d’una comarca o d’una zona geogràfica és força complicat, sigui perquè no hi ha fonts on trobar aquests mots o bé perquè les paraules que hem trobat ja han sortit en una de les gramàtiques anteriors.

Tal vegada això cada vegada és més possible doncs fa poc vam arribar a les 1.000 paraules de la Gramàtica del Caminant. Per sort, aquest no ha sigut el cas del Moianès i avui us presentem les següents 23 paraules, una expressió i una dita.

Apallat: Cansat.

Baieton: Plat típic del Moianès molt similar al trinxat de la Cerdanya i format per una base de col i patata aixafades i acabat amb trossos de cansalada i botifarra negra.

Camalluents: Malnom que utilitzen la gent de Castellterçol per anomenar als barcelonins.

Can Pitolet: Nom com s’anomenava a Castellterçol el joc de cuit-i-amagat.

Eixaboirar: Esternudar.

Embrumar-se: Tenir el nas carregat de mocs.

Empuntegar: Ensopegar.

Entravessar: Creuar, barrejar races o classes diferents en la reproducció d’animals o plantes.

Escarcanyar-se: Esgargamellar-se.

Esgargamellar-se: Cridar excessivament.

Esparriot: Home que en els poblets rurals surt disfressat durant el Carnestoltes empaitant la mainada i fent altres facècies.

Estuforn: Espècie d’esternut que fan les bèsties.

Garrofí: Nom d’un antic ball popular del Moianès, i nom de cada un dels dansaires que hi prenien part.

Mataquintos: Cigar molt fort. Caliquenyo.

M’has deixat el cap com tres quartans: M’has deixat el cap com un timbal. De tantes coses que m’has dit, gairebé tinc mal de cap.

Petruca: En el joc de les bales, la bala més grossa era la petruca.

Pollo Matapuces: El Pollo és un dels personatges més emblemàtics del folklore moianès. Es tracta d'un esparriot, un d'aquells personatges que, vestits de manera estrafolària i armats amb un artefacte amenaçador, obrien pas i posaven ordre en les processons i celebracions festives. A més és segurament l'únic esparriot que no empra un capgros per cobrir-se que es manté viu en el folklore català.

Potiner: Brut. Que maneja barroerament les coses. En castellà, “chapucero”.

Potillot: Plat típic del Moianès que consisteix en els peus de xai i la tripa que es fan amb samfaina.

Regruades: S’anomena a les patates que desprès de fetes ja estan passades.

Se’n perilla: Expressió que es fa servir per fer referència a quelcom que és molt poc probable que passi. Per exemple: Se’n perilla que ens toqui la Rifa de Nadal.

Rostillons: Els trossos de cansalada que es posen en el baieton.

Vianda: Menja, comestibles, cosa alimenticia de tota mena.

Xotre: Deformació eufèmica de fotre, usada amb tots els significats d’aquest.

Xotro: Brut, potiner.

Per fer aquesta entrada he extret informació de la secció Paraules en ruta a Castellterçol i Moià del programa Divendres de TV3.

Properament parlarem de la font d’en Mià d’Alella.

17 RECOMANACIONS PER SANT JORDI.

Ja som un altre cop a les vigilies de Sant Jordi i com cada any des del blog us recomanem tants llibres com els dos últims dígits de l'any.
Enguany, entre les 17 recomanacions no hi pot faltar un llibre de fonts i dos llibres d'aigua, guies sobre el Moianès i els Cingles de Bertí, protagonistes aquests darrers mesos, una recomanació infantil i habituals com en Lluís Llach i la Silvia Soler i fixes com en Màrius Serra i l'Espinàs.
Finalment, fem dues incursions en el món de la poesia d'en Màrius Torres i de la poetessa d'Alella, Guida Alzina.
Per tant, les recomanacions d'aquest 2017 són les següents,

1.     Les dones de la principal. Lluis Llach. Editorial Empúries. 2014.  Una novel.la on les dones manen a La Principal, el casal més important d’un territori que té moltes similituds amb Porrera i el Priorat, en un temps on la dona havia de ser sumisa i obeïr, la María Roderich i la María Magí són la Vella i la Senyora, dones amb temperament, passió i poder.

I per acabar-ho d’amanir tot, apareix el cos descuarterat d’un home a la porta de La Principal el 18 de juliol de 1936.

2.     Un any i mig. Silvia Soler. Edicions Columna 2015. Feia temps que no gaudia tant llegint una novel.la.

 Malgrat no ser badaloní, des de fa quinze anys hi tinc força tirada, doncs és el temps que porto vivint amb una badalonina i mica a mica m’he anat vinculant amb els carrers, places, noms i racons de la part baixa de la ciutat. En aquest sentit, la Silvia Soler retrata molt bé aquesta Badalona que mira al mar, la Badalona dels Boscà Ustrell, però també ens ensenya la Vall d’en Bas quan sortim del Tunel de Bracons i sobretot la vida dels sis membres de la família “normal i força feliç”, que la Tina voldria tenir-los asseguts a la gran taula de fusta de la Boscana, però tot el contrari, les circumstàncies d’aquest inici de segle XXI, han fet que estiguin escampats pel món.

3.     Fonts de Bigues i Riells. Passat i present. Marcel Alemany i Quintana. Editat per l’Ajuntament de Bigues i Riells. 2002. Llibret que té dos capítols, el primer ens presenta les fonts de Bigues i el segon les de Riells. En aquest sentit, no segueix una estructura fixa, d’alguna font nomès hi ha alguna foto, d’altres inclús una petita llegenda, o fins i tot n’hi ha que tenen uns versos dedicats. Recordar que li vam dedicar una entrada a aquest llibret el juny de 2016.

4.      Els Pous de Glaç al Vallès Oriental. Jaume Dantí, Cinta Cantarell i Pere Cornellas. Editat pel Consell Comarcal del Vallès Oriental. 2007. Aquesta obra ens presenta l'ús que s'ha fet de la neu i el glaç des de l'època medieval. Ens parla també de la indústria que hi havia al voltant d'aquest glaç, ens il.lustra sobre que eren les congestes i les diferències entre el pou de neu i el pou de glaç i els situa en el mapa del Vallès Oriental.
Per últim, trobarem magnífiques fotografies a tota pàgina de tot aquest patrimoni.

5.     Relacions particulars. Josep Maria Espinàs. Editorial La Campana. Febrer de 2007. Espinàs fa un retrat ple de vida i d’ironia d’Espriu, Foix , Delibes, Pla, Cela i Sagarra a partir de moments viscuts amb cadascun d’aquests personatges. De tots ells en dóna noticies i  impressions que nomès poden ser fruit del contacte personal i a més a més mostra el fil que lliga aquestes identitats amb les seves obres.

6.     Ablanatanalba. Màrius Serra. Col.lecció El Balancí. Edicions 62. Febrer de 1999. En aquesta obra l’escriptor hortenc ens presenta la història de dos bessons abandonats pel seu pare, un eminent filòleg, fa vint anys. Un dels germans està enamorat dels enginys verbals i l’altre els detesta. Ara que tenen 33 anys intenten esbrinar perquè el seu pare va abandonar a la família i es va tancar en un pis del barri Gòtic on nomès llegia i corregia textos amb taps a les orelles per no sentir ningú. A mesura que llegim la novel.la descobrirem que és un ésser verbívor i un homemot.

7.     El ratpenat de Sant Miquel del Fai. Enric Larreula i Jesús Gabán. Associació Escola de Natura de Sant Miquel del Fai. 1998. Aquest conte és la recomanació que enguany faig pels infants on es fa una bona enumeració de tots els animals que algun dia van habitar pels entorns de Sant Miquel del Fai.

8. Caminant per racons del Moianès. 15 itineraris" d'en Miquel Jaumot i editat per Cossetània Edicions el juny del 2016. Els itineraris que ens presenta l'autor  en aquesta guia són assequibles per qualsevol persona una mica avesada a caminar, doncs el més llarg no supera els 12 quilòmetres i sens dubte cadascuna de les excursions ens portarà fins a racons de gran bellesa d'aquesta comarca.
Finalment, per fer una guia més completa, desprès de cada itinerari, l'autor ens fa una acurada explicació sobre algun aspecte relacionat amb l'excursió descrita i així trobem descripcions sobre baumes, balmes i esplugues, la colònia, el Balç de Berenguer, els comunidors, el Castell de Clarà...
Una guia imprescindible si volem fer un tastet de Moianès.

   9.  Estels, ermites i esglesioles del Montseny. Mariano Pagès D’Urso. Novembre 2014.  En aquest llibre a l’igual que passa amb el seu germà bessó “Estels, ermites i esglesioles del Corredor, el qual us vam recomanar el Sant Jordi del 2016,  l'autor ens presenta un recull de fotografíes nocturnes de les edificacions religioses del territori. En aquest cas, ens presenta 69 edificis escampats per tot el Montseny.  Algunes vegades les fotografíes s’han fet amb foscor total i a partir d'aquí el fotògraf ha il.luminat l'edifici amb espelmes, llanternes o bé amb cops de flash.

Amb la fotografia nocturna, l'autor embelleix i dota de misticisme a cadascun dels edificis.

10.     Calendari de festes amb aigua. Manel Carrera i Escudé. Els llibres de festes.Org. Abril 2016. Catalunya és una terra rica en tradicions i n’hi ha unes quantes on l’aigua hi té un paper principal. Aquestes manifestacions festives protagonitzades per l’aigua, normalment tenen lloc a l’estiu, tanmateix hi ha excepcions i fins i tot trobem remullades a l’hivern. Al marge de les descripcions, de totes aquestes festes, cal destacar la qualitat de les fotografies d’aquest llibre, on en cada moment la càmera ha captat la idiosincràsia de cada festivitat.

11. Llegendes d'aigua dolça. Xavier Cortadellas i Judit Pujadó. Colecció La Talaia. Edicions Sidillà. Març 2016. Com diu el subtítol, les millors històries de rius, estanys i gorgs de les aigües dels dos costats del Pirineu i de la Catalunya Vella. Llegendes que moltes vegades canvien de contrada i de nom dels protagonistes, però en el fons és la mateixa història. Un exemple és aquella llegenda on apareix un hereu que s’enamora i es casa amb una dona d’aigua, i tot va bé fins que un dia que ell es fora, ella fa segar els camps... 

12. Dicotomia amb blaus. Guida Alzina. Editorial Columna. 1998. M’agrada llegir i descobrir poetes i escriptors d’aquestes contrades i la Guida Alzina amb els seus blaus i els seus matisos ens parla d’estats d’ànims, d’estimar, de patir... i també ens dibuixa paisatges. Personalment, els meus versos preferits corresponen a la poesia Del Monte Toro a Pení

         {Fil de plata és la distància

          entre l’illa que “sala”

          envoltada de tanques

          i el redós d’una cala

          sobre el cel de Pení}

13. Poesies de Màrius Torres a cura de Margarida Prats Ripoll, editat per Pàges Editors l’any 2010, és l’obra poètica de l’autor de Cançons a Mahalta, acompanyada de la seva correspondencia i dels seus escrits en prosa. Tenint en compte que pràcticament tota la seva escriptura surt de les parets del  Sanatori de Puig d’Olena a Sant Quirze Safaja, recomanem complementar la lectura amb una excursió per aquestes contrades. En aquest sentit, properament us proposarem una ruta Màrius Torres que trepitjarà els paisatges de Puig d’Olena.

14.  Sostres Comarcals de Catalunya. Jordi López Miquel. Cossetània Edicions. Setembre de 2002. Aquesta guia ja és un imprescindible per tots aquells que volem pujar algun cim, sobretot si aquest no es troba en terreny pirinenc. Fins ara, a les excursions  publicades hem pujat a 5 sostres comarcals, el Turó de l’Home, Les Agudes, el Matagalls, el Tibidabo i el Canigó. Tanmateix, en aquesta guia nomès trobareu les ascensions del 4 primers. En aquest sentit, a veure si aviat podem parlar d’una guia dels Sostres Comarcals dels Païssos Catalans.

15.Itineraris pels Cingles de Bertí des de Riells del Fai.  Aquest llibret editat per la UEC de la Vall del Tenes l’any 2002 és un recull de set itineraris que s’han fet al llarg dels anys a la Marxa Passeig organitzada per aquesta entitat cada mes d’octubre.

         Els itineraris tenen una llargada d’entre 12 i 20 quilòmetres i uns desnivells positius entre 300 i 600 metres, per tant,  tots es poden fer en sortides matinals durant tot l’any. Tanmateix, sempre caldrà portar aigua, doncs són escasses les fonts que trobem en aquestes contrades.

        Al marge dels itineraris, aquest llibre també ens fa una breu descripció dels Cingles de Bertí, del clima, de la vegetació, del relleu, de les parròquies, les llegendes, dels graus…

Trobareu una mica més d’informació d’aquest llibre en una entrada que vaig fer el maig de 2016.

16. Montornès del Vallès. Recull onomàstic. Enric Garcia-Pey. Editat per l’Ajuntament de Montornès l’any 2011. Personalment val la pena consultar aquest llibre, per veure una foto de la Font de Santa Caterina de la dècada dels 40 del segle passat i saber que “D’antic fou un indret molt freqüentat pels veïns en grans fontades, on fins i tot varen posar-hi un quiosc i quan s’esqueia hi anava una orquestra. Feien menjars i tenien llenya amb focs perquè la gent pogués coure la carn. Deien que l’aigua d’aquesta font tenia propietats medicinals, de gust ferruginós per les terres de llicorella, origen de la deu.

17. Geografia Literaria. Comarques Barcelonines.  Llorenç Soldevila i Balart. Pòrtic. Desembre 2009. Caminant pels centenars de quilòmetres descrits en el blog hem parlat d’escriptors i poetes com Salvador Espriu, Josep Maria Espinàs, Josep Punsola, Jacint Verdaguer, Joan Coromines, Guerau de Liost, Pere Ribot, Josep María de Sagarra, Màrius Torres... aquest llibre ens acosta els seus indrets i els seus paisatges, així com els de molts altres autors vinculats a les comarques barcelonines.

      

          Properament, us presentarem la gramàtica del caminant del Moianès.

MOIANÈS III. EL GAT FER.

A tots els cicles que dediquem a un territori sempre dediquem una entrada a un habitant de la zona.
Avui parlarem d'un animal força car de veure, doncs és molt esquerp i defuig de la presència humana, el gat fer o salvatge, també conegut com a gat fagí, gat vaire, gat feréstec, gat serval o gat bornaix.

El gat fer o salvatge és un dels carnívors més corpulents de les nostres terres. Depredador nat, és àgil i a la vegada molt més robust que un gat domèstic, amb el pèl de color grissòs, el morro rosat i la cua barrada de fosc. L'única prova morfològica indubtable per distingir al gat salvatge del domèstic és el mesurament de la capacitat craniana, lleugerament major en el primer. Habita ambients forestals i semiforestals, des dels indrets més salvatges de les Guilleries i el Collsacabra fins el Lluçanès, Moianès i Pre-Pirineu osonenc. 

És un predador típic de rosegadors, tot i que ocells, amfibis, rèptils i fins i tot insectes també constitueixen un percentatge significatiu de la seva dieta. Solitari, surt a caçar preferentment al crepuscle i a la nit, tot i que pot mantenir-se actiu durant les vint-i-quatre hores del dia.
Per altra banda, a la Catalunya Central  mentre són joves poden ser depredats per guineus, mussols, falcons i altres gats més grans.

Es tracta d'una espècie realment difícil de detectar, fins i tot amb els rastres, ja que els gats salvatges tenen territoris grans i no és gens fàcil trobar les zones on deixen els excrements o petjades. Tanmateix, a l'època de zel, els mascles poden cercar femelles domèstiques als voltants de les masies i granges.

La gestió forestal sostenible i el manteniment de la vida i activitat humana al bosc facilita hàbitats favorables i menjar pel gat fer. Com moltes altres espècies forestals, l'excessiu abandonament de la vida al camp i al bosc, que provoca una homogeneïtzació del paisatge i una excessiva forestació, disminueixen el potencial d'ocupació per part d'aquest gat i la seva densitat disminueix. Tot i això, el respecte que hi ha actualment per les antigament anomenades "alimanyes" (gats salvatges, fagines, guineus, mosteles, etc.), que es caçaven amb tota mena de trampes i verins, permet que aquestes bèsties estiguin més presents. 

Per fer aquesta entrada he extret informació de la web  www.biodiversitat.cat

La setmana vinent us faré 17 Recomanacions per Sant Jordi.