EL ROCAR

La Font de la Mare de Dèu de l'Alegría

Tinc com a norma un o dos cops al mes, mirar les noticíes dels Parcs de la Serralada Litoral i Marina i gairebé sempre trobes quelcom de visitar, comentar, llegir, caminar...

Fa unes setmanes, parlaven del Rocar un itinerari senyalitzat a Tiana com a sender local (SL96) i que passava per la Mare de Déu de l'Alegria i per tant, també per la font que hi ha a la plaçeta de l'ermita.

I com aquest indret encara el tenia a la llista de pendents, un diumenge assolellat vam anar a fer aquesta excursió de 7.812 metres i 200 metres de desnivell positiu. Cal dir que avui no explicaré fil per randa el rutómetre, tanmateix a les oficines del Parc o imprimint-ho des de casa podeu tenir el díptic de l'itinerari editat pel Parc de la Serralada de Marina i que trobareu a la seva pàgina web.

Però si que vull fer tres o quatre apunts.

Quant a la millor época per fer la ruta, simplement cal evitar les hores centrals del dia dels mesos més calurosos, perquè durant tota l'excursió estem molt exposats al sol.

Per altra banda, nosaltres vam iniciar i acabar l'itinerari a la Virreina, indret on hi arriben els autobusos de la línea 30 de la companyia TUSGSAL. Aquest autobus té connexió amb la línea 1 del metro a Santa Coloma i amb la línea 2 a Pompeu Fabra (Badalona).

Un dels racons destacats d'aquest itinerari és l'ermita de la Mare de Déu de l'Alegria. Aquesta ermita és l'antiga església parroquial de Tiana i com a tal està documentada des del 1018 i sembla que va ser construïda sobre les restes d'una vil·la romana. Un nou temple romànic va ser consagrat el 1104. L'edifici actual és del segle XVI. Actualment té una nau rectangular capçada amb absis poligonal i un campanar de torre que té finestres apuntades i coberta piramidal a quatre vessants.

Pel que fa a les dues fonts que trobem en el recorregut, de la Font de l'Alegría, cal dir que el boc està sobre una paret de pedra i l'aigua cau sobre una pica rectangular d'1 metre x 0,60 centímetres. La font està ficada dintre una petita bòveda i s'acciona mitjançant una aixeta. A banda i banda de la font hi ha un parell de bancs de pedra.

La font de Can Roca, està a tocar del restaurant que porta el mateix nom. L'aigua surt d'un boc en forma de lleó. En aquests moments cau un rajolí fi que va a parar a un safareig cobert per glicínies.

Apuntar que la ruta està molt ben marcada excepte en el tram entre Can Roca a Can Vila.

Si teniu algun dubte, heu de sortir de Can Roca pel camí cimentat que puja lleugerament. Tot seguit, trobem varis camins i nosaltres seguirem el del mig fins a Can Vila. Quan hi som girem a l'esquerra i uns metres més endavant trobarem unes atzavares i ara per ara en aquest punt tornem a trobar les marques del sender locar (SL marques blanques i verdes).

Finalment, si haguèssim de posar una nota a aquest itinerari, li posaríem entre un 5 i un 6. Sense cap mena de dubte, en aquestes muntanyes hi ha excursions molt més atractives. Això no vol dir que no sigui molt recomanable per aquells que us agrada descobrir racons nous.

Properament, parlarem d'en Màrius Serra i no oblideu que aquest diumenge 1 de maig hi ha la Trinxacames. Més informació a trinxacames.com

11 RECOMANACIONS PER SANT JORDI

Tanmateix com vaig fer l'any passat, arribats a aquestes dates, m'agrada fer unes quantes recomanacions per Sant Jordi. Com veure totes estan vinculades en major o menor mesura als temes que parlem al blog.

Sense adonar-me'n el 2010 vaig fer una llista de 10 llibres i com sòc una mica de matemàtiques el 2011 faré una llista d'11 recomanacions.

Veureu que molts d'aquests llibres parlen d'aquestes muntanyes des de diferents vessants, alguns estan escrits per poetes i escriptors que viuen per aquestes contrades, n'hi ha adreçats a la mainada, hi ha guies de descoberta, novel.les, un diccionari de dites i refranys, literatura de viatges, llibres d'història, un receptari de cuina...

El criteri que he triat per seleccionar-los és molt simple, m'han hagut d'agradar o cridar l'atenció per algun aspecte. Segurament, un entès tinguent a l'abast tota la bibliografía que per una raó o altra té cabuda en aquesta llista, haguès fet una altra selecció.

També us he de dir que podria haver fet una llista de 20, 30 o 50 llibres, perquè n'hi han i de molt bons, però aquest any només en toquen 11 i he volgut que hi hagués una mica de tot.

Per tant els 11 llibres són els següents,

1. Amb cara i ulls. Víctor Pàmies. Diccionari de dites i refranys sobre l'ull. Colecció "Enciclopèdia paremiològica del cos humà"núm 1. Vallromanes 2011. Val molt la pena. Recull de més de 600 parèmies en català sobre l'ull. Per saber-ne més en Víctor presenta el llibre a Vilanova del Vallès, el proper dijous 28 d'abril a les 19:00h a la Biblioteca Contravent.

2. Mon oncle. Màrius Serra. Editorial Proa. 1996. El jove Canut té un oncle que és amic d'un peix i un altre oncle que és cartoixà de Montalegre. Tots tres es veuran inmersos en la recerca de la fórmula del licor de Chartreuse, el secret millor guardat dels cartoixans.

3. Radiacions. Enric Juliana i Julià de Jòdar. Editorial Proa. Colecció: A tot Vent. 2011. Una tarda de tempesta sobre el Pont del Petrolí badaloní, es retroben dos vells amics, un és polític i l'altre periodista. Amb l'entrevista pretenen trobar el concens per tal de construir una central atòmica prop de Barcelona que permetria assolir la sobirania energètica de Catalunya. Durant la conversa, afloraran antigues rivalitats, un tercer personatge i alguna sorpresa.

4. Els ibers del nord. Joan Santacana i Joan Sanmartí. Rafael Dalmau Editor. 2005. No crec que sigui gaire agosarat, sí dic que és el millor llibre que s'ha fet sobre els ibers que van viure als Päïssos Catalans i per tant aquest llibre també ens explica moltes coses dels laietans.

5. Canyet un vell poble. Judith Barrera. Editat pel Museu de Badalona. 2001. Aquest llibre fa un recorregut per la història del barri i la vida quotidiana dels canyetaires. Tanmateix, també ens fa un retrat de com era la vida a les masies i ens acosta històries molt interessants.

6. Flora i fauna dels Parcs Montnegre, Corredor, Serralada Litoral i Serralada de Marina. Toni Llobet i François. Brau Edicions. 2010. La millor guía que ara hi ha al mercat, per informació i mida, per portar a la motxilla i resoldre els dubtes sobre els animals i els vegetals que viuen en aquestes muntanyes.

7. La Xara i en Pau i la bruixa de la pinta d'or. Gonçal Lluna i Susanna Campillo. Editat per la Diputació de Barcelona. 2011. Per mainada. Setè llibre de la col.lecció que ens explica les aventures de la Xara i en Pau a diferents indrets dels Parcs Naturals de Barcelona. Tanmateix, aquest cop l'escenari és el Castell de Burriac.

8. Cuina tradicional de Sant Fost de Campsentelles i Santa María de Martorelles. Marina Duñach i Montse Tapia. Editat per l'Ajuntament de Sant Fost de Campsentelles. 2011. Recull de receptes de les cases dels dos pobles fets amb ingredients del territori.

9. 111 Fonts del Montseny. Lluís Pagespetit i Blancafort. Editat per Farell. 2003. En un blog on el tema central són les fonts, no podia faltar una recomanació d'aquesta mena. A més a més, el Montseny és aigua i aquest llibre ens acosta a les fonts, tot caminant per trenta-sis itineraris.

10. A peu per l'Alt Camp. Josep M. Espinàs. Editorial La Campana. 2007. L'Espinàs, aquell nen que estiuejava a Argentona sempre tindrà un llibre en aquestes recomanacions. En aquest bon home l'admiro com a persona i escriptor i la seva colecció de llibres de viatges, ens mostra uns territoris i uns paisatges de la millor manera que es poden veure, caminant.

11. Barcelonès. 17 excursions a peu. Rafa López Martín. Edita Cossetània Edicions. 2010. Aquest recull d'itineraris, ens presenta 3 itineraris per la Serralada de Marina. Tanmateix, mitjançant 12 recorreguts també ens servirá per fer una aproximació a la Serra de Collserola, cosina germana de les Serralades de Marina i Litoral, per la pressió demogràfica que també pateix.

A l'abril del 2010, trobareu les 10 recomanacions que vàrem fer l'any passat.

I ja només falten 11 dies per la Trinxacames

LA TRINXACAMES

Amb l'entrada d'avui, us vull convidar a la primera edició de la TRINXACAMES, una caminada popular pels voltants de Vallromanes.

L'activitat està organitzada pel Club BTT Trinxacadenes i vol ser la germana petita de la pedalada que es fa el mes d'octubre i que aquest 2011 ja celebrarà la seva vuitena edició.

Malgrat anomenar-se TRINXACAMES, tant el recorregut curt d'uns 10 quilòmetres, com el llarg de gairebé 14, són molt assequibles per qualsevol persona acostumada a caminar. Els desnivells positius són aproximadament d'uns 300 i 400 metres respectivament.

La gràcia d'aquesta caminada és redescobrir camins i corriols que feia dècades que estaven tapats i arran de la celebració de les pedalades s'han tornat a obrir. En aquest sentit, la majoria de l'itinerari passarà per corriols i per tant, es limitarà l'inscripció a 400 persones, per tal d'evitar "cues i embusos" i gaudir tranquilament de l'entorn.

Un altre objectiu que té aquesta caminada és fomentar l'iniciació del senderisme entre els més menuts i per això pels menors de 10 anys només es cobraran 3 Euros. Tanmateix, la resta només pagareu 6 euros, tenint tots dret a 2 avituallaments, botifarrada a l'arribar i una samarreta molt "xula".

Animeu-vos que valdrà molt la pena. Per més informacio http://www.trinxacames.com/

El cartell de la TRINXACAMES ha estat realitzat per l' ESTUDI GRÀFIC VICENÇ PRIMS.

La propera setmana us faré 10 recomanacions de llibres per comprar o regalar per Sant Jordi.

FAUNA INVASORA A LA SERRALADA LITORAL I: EL VISÓ AMERICÀ

El visó americà. L'altre dia llegia que hi ha dotzenes d'espècies de fauna i flora no autoctòna que viuen a la Península Ibèrica. Però que entenem per espècie invasora? Doncs són aquelles espècies que s'estableixen a ecosistemes o habitats naturals o seminaturals i a la vegada són agents de canvi i amenacen la diversitat biològica nativa. Però com arriben aquests animals o plantes als nostres boscos? En la majoria dels casos, una acció humana desafortunada; sigui per finalitats lucratives o per tenir una mascota exòtica que quan es fa massa gran i ens molesta, ens en desfem. Avui parlarem d'un animaló "invasor" que tenim a la Serralada Litoral, el visó americà. El visó americà. Aquest animal fou introduït a Catalunya durant les dècades dels 70 i 80 del segle passat, arran de la febre per les granjes peleteres; les quals durant uns anys van fruïr d'un gran interès comercial. Però la moda va passar ràpidament i les granjes van començar a quedar abandonades i actes vàndalics e instal.lacions deficients van fer que el visó s'escampés arreu amb molta facilitat. Aquest mustèl.lid que pesa entre 680 i 1800 grams i medeix entre 35 i 70 centímetres és molt semblant al visó europeu. El seu pel.latge és marró fosc, gairebè negre i destaca per una taca blanca sota el llavi inferior. Les seves orelles sobresurten lleugerament del pel.latge i la seva cua mai supera els 20 centímetres. Arriba a la maduressa sexual entre els 10 i 12 mesos. Les femelles pareixen de 2 a 7 cries, un cop a l'any entre març i juliol. La longevitat del visó americà és de 4 o 5 anys. Però que té de dolent el visó americà? S'alimenta de crancs i vertebrats que viuen dins o a prop de l'aigua i per tant, depreda intensament espècies protegides com el cranc de riu autòcton i els tritons. Per altra banda, segurament ha sigut l'introductor de l'enfermetat aleutiana del visó, una dolència que acaba produint una insuficiència renal als visons (americans i europeus) acabant amb la seva vida. Finalment, on hi ha visó americà és molt difícil reintroduir la llúdriga. Tanmateix ocupen el mateix habitat, i el primer tolera millor la contaminació i la activitat humana i té un caràcter més agressiu. Per fer aquesta entrada, he extret molta informació de http://www.invasiber.org/ Algun día parlarem també del cranc vermell i de la tortuga d'orelles vermelles de Flòrida.

LA FONT DE SANTA CATERINA

La Font de Santa Caterina.

Farà un parell de setmanes, en Francesc Ayats al seu blog "Caminar desprès dels 50", parlava d'aquesta font que ja feia que temps que perseguia.

Tanmateix, alguna vegada m'hi havia acostat, tot buscant la déu d'aigua i mai l'havia trobat. Les males herbes i les bardisses ho tapaven tot i no hi podia arribar.

Però a principis d'aquest any anant per la carretera de la Roca, em van cridar l'atenció uns rètols nous que deien "Camí fluvial del Mogent" i això de nou va fer despertar el meu interès per aquesta font.

Per tant, l'entrada d'en Francesc, sense ell saber-ho, em va incitar a sortir el darrer divendres a trobar la Font de Santa Caterina.

Vaig quedar gratament sorprès per la feina que han fet en el tram del camí fluvial entre Montornès i Montmeló, tal vegada altres dies comentaré altres trams; Montmeló-Mollet (Besòs), Montornès-Vilanova, Vilanova-La Roca...

Si realment des del seu naixement al Corredor fins l'aiguabarreig amb el Congost a Montmeló està tan ben arranjat, sens dubte s'ha guanyat un vial natural.

La millor manera d'acostar-nos a la Font de Santa Caterina, es deixant el cotxe a Montornès, al costat del riu a l'alçada de l'avinguda Llibertat, hi ha un gran aparcament.

D'aquí a la font nomès hem de seguir el camí en sentit sud uns 1300 metres i cent metres mès si volem pujar al pont i entrar al nucli urbà de Montmeló.

La Font de Santa Caterina raja. En el frontal hi ha una rajola mig trencada, on malgrat tot, encara es pot llegir el nom de la déu. Després l'aigua forma un petit torrent que de seguida desguassa al Mogent.

Tot i haver recuperat un espai natural trobo que aquest camí té un defecte força important, el soroll dels cotxes de la carretera i de les fàbriques no deixen sentir els ocells. Per tant, és una bona ruta per fer amb auriculars i escoltar la música que ens agradi més.

Finalment, vaig trobar a faltar alguna paperera a l'àrea de picnic de Casablanca.

Divendres no portava la càmara i la fotografía l'he extret del blog Senderisme d'Estar per Casa

Properament, parlarem de la fauna i flora invasora que des de fa uns anys habita als Parcs de la Serralada Litoral i Marina.

GRAMÀTICA DEL CAMINANT IX: MOTS I NOMS DE BADALONA

Un cercapous

Hi ha noms i paraules que situen a qui els utilitza en un territori. Si escoltem brunyol, carrota, gavinet, junoll, piella o trumfa; segurament surt de la boca d'un empordanès; si sentim algú que està acostipat, va en alicòptero, té coranta anys o està bevent gasiosa, hi ha moltes possibilitats que aquesta persona sigui lleidatà o lleidatana.

Si per altra banda, ens diuen que agafem la granera, que ens mirem a l'espill i que ens mengem una mançana, el nostre interlocutor serà de les Terres de l'Ebre.

És evident, que en aquestes zones trobaríem molts més mots característics del territori en qüestió, però no cal fer gaire quilòmetres per trobar paraules originals, a les faldes del Parc de la Serralada de Marina trobem una vila amb el seu petit diccionari, trobem Badalona amb els badius, els micacos, els tornemis...

A continuació us presento 33 mots badalonins.

Aljub: Dipòsit quadrangular, ample i de poca fondària, excavat en la terra i revestit de pedres per dintre i tapat de volta, que serveix per recollir en el camp l'aigua de pluja que corre per terra.

Arrop: Tot i que l'arrop és un most de raïm, espessit per ebullició i evaporació. A Badalona la Fira de l'Arrop és un mercat de productes alimentaris artesans que es cel.lebra cada mes de maig a Dalt de la Vila.

Badiu: Eixida o pati obert a la part de darrera d'una casa.

Barri: Reixat de ferro o fusta que tanca un jardí, un hort o el pati d'una casa.

Campmany: Camp gran.

Cancell: Reixa que tanca l'entrada a una capella.

Fer caramull: Estar ple amb excés.

Cercapous: Instrument consistent en alguns ganxos de ferro reunits, que lligats amb una corda, serveixen per a treure objectes de dins d'un pou.

Círcol: Cercle

Cofurna: Alberg petit e infame.

Costa: Pendent del terreny, en general d'un carrer, d'un camí...

Eixida: Espai obert lateralment i cobert o descobert per damunt, situat a un costat o a la part posterior d'una casa. Porxo.

Esbaldir: Esbandir. Passar per aigua clara, quelcom que s'ha rentat amb sabó o lleixiu.

Esmoixinar: Treure o fer caure les dents.

Festejador: Banc de pedra adossat a la paret a banda i banda d'una finestra. Sempre apareixen per parells.

Garba: Feix d'espigues tallades i lligades, que generalment es compon d'algunes gavelles.

Gavella: Conjunt de manats d'espigues que el segador pot incloure dins la mà i que desprès deposita al terra, per formar amb algunes gavelles la garba.

Güell: 1. Font abundosa, naixement d'un riu. 2. Forat on es fica un riu, per a reaparèixer més avall.

Hipogeu: Construcció funerària subterrània. A Cal Fideuer al carrer Barcelona 20, n'hi ha un.

Larari: Capelleta domèstica on els romans veneraven els seus déus de la llar.

Lladó. Lledó. Fruit del lledoner.

Lloreda: Bosc de llorers.

Micaco: Nesprer.

La Penya: Nom amb el qual es coneix el club de bàsquet més representatiu de la ciutat.

Piseria: Bloc de pisos.

A pleret: A poc a poc, sense pressa.

Quillada: Noia o dona molt ben vestida.

Sirga: Corda del pou.

Tascó: Objecte de fusta o de metall, de secció triangular, per mantenir estrets dos cossos entre els quals es col.loca. Cunya.

Tornemi: Pasta ensucrada i farcida de crema. A altres contrades es conegut com a "xuixo".

Tova: Rajola gruixuda de grans dimensions, generalment de fang cru i assecada al sol, que serveix principalment per fer parets, sòls, xemeneies...

"La Tusa": Popularment com es coneix la companyia d'autobusos urbans e interurbans de Badalona (TUSGSAL)

Varal: Indret, contrada, extensió de terra o de poble, distinta de les inmediates, però alhora propera.

Properament, parlarem de la Font de Santa Caterina.

OFICIS ANTICS I: ELS CARBONERS

Una carbonera

Avui vull començar una nova "secció" i tanmateix anirà dedicada a tots aquells oficis que es portaven a terme per aquestes i altres contrades fins fa no gaire i avui dia han desaparegut o estan a punt de desaparèixer.

Avui parlarem dels "homes del fum" dels carboners, que moltes vegades, com el cas del meu avi, eren pagesos que segurament quan al camp no hi havia feina, és a dir a ple hivern, feien el carbó.

Una vegada coneixem tot el procés de com es feia el carbó, no és difícil entendre que aquest ofici hagi desaparegut.

Anem 70 anys enrrera i situem-nos a principis de 1941. Si ens endisem al bosc amb prou facilitat podem trobar placetes. Fa poques setmanes, quan descobríem el camí dels Frares a la Conreria, vàrem passar per una d'aquestes placetes.

En aquestes placetes, s'hi feien les carboneres, però la primera feina que s'havia de fer abans de tot, era tallar, trossejar i fer grans piles de llenya. Cal dir, que per fer les carboneres, calien entre 20 i 30 tonelades de fusta.

Quan ja tenien la fusta a punt, construïen l'esquelet de la carbonera, i al bell mig es feia una gàbia, al voltant de la qual es col.locaven tots els troncs, primer els buscalls més grossos i després els més prims.

Aleshores s'encenia i ja era qüestió que el foc anés donant la volta a la pila fins que la llenya es convertia en carbó. Aquest procés solia durar dues o tres setmanes.

Perquè es cogués bé i no es fes tot cendre, el carboner havia d'anar obrint forats pel voltant. Tanmateix, quan hi havia foc dins la pila, s'havia de vigilar nit i dia. A mesura que s'anava coent, anava perdent la forma i hi havia el perill que si fes algun forat i si no es tapava de seguida amb molsa i troncs, es podia cremar tot.

Quan la pila ja estava cuita, es rescaldava i es treia el carbó.

Si després d'aquesta explicació encara no teniu molt clar com es feia el carbó, no dubteu en acostar-vos a Canòves, fins el 27 de març l'associació el Sui http://www.elsui.cat/ organitza la Mostra del Carboneig amb una bona pila d'activitats, amb exposicions, construcció d'una carbonera, tallades de troncs, treta i venda de carbó, concerts, rutes, sopars carboners...

Tot seguit us presento un petit vocabulari carboner realitzat per aquesta associació.

Empilar: Començar la carbonera posant la llenya bé.

Embalumar: Posar branques d'alzina sobre la llenya perquè a l'hora de tapar-la amb terra, aquesta no caigui a dintre.

Enterrar: Tapar totes les branques amb fagell.

Fagell: Terra cuita que ja s'ha fet servir en una altra carbonera.

Ull o xemeneia: Forat de dalt de la pila per on es posa la llenya i s'encén.

Bitllar: Posar llenya tallada curta dins la carbonera.

Rescaldar: Remenar tota la terra, treure tots els terrosos i tornar-la a posar sobre la pila ja cuita.

Ensarriar: Posar el carbó obtingut dins les sàrries.

Treta: Treure el carbó una vegada ja cuita la pila.

Boscall: Tros de llenya.

Per fer aquesta entrada he tret informació de l'Associació El Sui i del número 268 de la revista "Sortim"