dilluns, 4 d’abril del 2011

FAUNA INVASORA A LA SERRALADA LITORAL I: EL VISÓ AMERICÀ

El visó americà. L'altre dia llegia que hi ha dotzenes d'espècies de fauna i flora no autoctòna que viuen a la Península Ibèrica. Però que entenem per espècie invasora? Doncs són aquelles espècies que s'estableixen a ecosistemes o habitats naturals o seminaturals i a la vegada són agents de canvi i amenacen la diversitat biològica nativa. Però com arriben aquests animals o plantes als nostres boscos? En la majoria dels casos, una acció humana desafortunada; sigui per finalitats lucratives o per tenir una mascota exòtica que quan es fa massa gran i ens molesta, ens en desfem. Avui parlarem d'un animaló "invasor" que tenim a la Serralada Litoral, el visó americà. El visó americà. Aquest animal fou introduït a Catalunya durant les dècades dels 70 i 80 del segle passat, arran de la febre per les granjes peleteres; les quals durant uns anys van fruïr d'un gran interès comercial. Però la moda va passar ràpidament i les granjes van començar a quedar abandonades i actes vàndalics e instal.lacions deficients van fer que el visó s'escampés arreu amb molta facilitat. Aquest mustèl.lid que pesa entre 680 i 1800 grams i medeix entre 35 i 70 centímetres és molt semblant al visó europeu. El seu pel.latge és marró fosc, gairebè negre i destaca per una taca blanca sota el llavi inferior. Les seves orelles sobresurten lleugerament del pel.latge i la seva cua mai supera els 20 centímetres. Arriba a la maduressa sexual entre els 10 i 12 mesos. Les femelles pareixen de 2 a 7 cries, un cop a l'any entre març i juliol. La longevitat del visó americà és de 4 o 5 anys. Però que té de dolent el visó americà? S'alimenta de crancs i vertebrats que viuen dins o a prop de l'aigua i per tant, depreda intensament espècies protegides com el cranc de riu autòcton i els tritons. Per altra banda, segurament ha sigut l'introductor de l'enfermetat aleutiana del visó, una dolència que acaba produint una insuficiència renal als visons (americans i europeus) acabant amb la seva vida. Finalment, on hi ha visó americà és molt difícil reintroduir la llúdriga. Tanmateix ocupen el mateix habitat, i el primer tolera millor la contaminació i la activitat humana i té un caràcter més agressiu. Per fer aquesta entrada, he extret molta informació de http://www.invasiber.org/ Algun día parlarem també del cranc vermell i de la tortuga d'orelles vermelles de Flòrida.

dilluns, 28 de març del 2011

LA FONT DE SANTA CATERINA

La Font de Santa Caterina.

Farà un parell de setmanes, en Francesc Ayats al seu blog "Caminar desprès dels 50", parlava d'aquesta font que ja feia que temps que perseguia.

Tanmateix, alguna vegada m'hi havia acostat, tot buscant la déu d'aigua i mai l'havia trobat. Les males herbes i les bardisses ho tapaven tot i no hi podia arribar.

Però a principis d'aquest any anant per la carretera de la Roca, em van cridar l'atenció uns rètols nous que deien "Camí fluvial del Mogent" i això de nou va fer despertar el meu interès per aquesta font.

Per tant, l'entrada d'en Francesc, sense ell saber-ho, em va incitar a sortir el darrer divendres a trobar la Font de Santa Caterina.

Vaig quedar gratament sorprès per la feina que han fet en el tram del camí fluvial entre Montornès i Montmeló, tal vegada altres dies comentaré altres trams; Montmeló-Mollet (Besòs), Montornès-Vilanova, Vilanova-La Roca...

Si realment des del seu naixement al Corredor fins l'aiguabarreig amb el Congost a Montmeló està tan ben arranjat, sens dubte s'ha guanyat un vial natural.

La millor manera d'acostar-nos a la Font de Santa Caterina, es deixant el cotxe a Montornès, al costat del riu a l'alçada de l'avinguda Llibertat, hi ha un gran aparcament.

D'aquí a la font nomès hem de seguir el camí en sentit sud uns 1300 metres i cent metres mès si volem pujar al pont i entrar al nucli urbà de Montmeló.

La Font de Santa Caterina raja. En el frontal hi ha una rajola mig trencada, on malgrat tot, encara es pot llegir el nom de la déu. Després l'aigua forma un petit torrent que de seguida desguassa al Mogent.

Tot i haver recuperat un espai natural trobo que aquest camí té un defecte força important, el soroll dels cotxes de la carretera i de les fàbriques no deixen sentir els ocells. Per tant, és una bona ruta per fer amb auriculars i escoltar la música que ens agradi més.

Finalment, vaig trobar a faltar alguna paperera a l'àrea de picnic de Casablanca.


Divendres no portava la càmara i la fotografía l'he extret del blog Senderisme d'Estar per Casa

Properament, parlarem de la fauna i flora invasora que des de fa uns anys habita als Parcs de la Serralada Litoral i Marina.

dilluns, 21 de març del 2011

GRAMÀTICA DEL CAMINANT IX: MOTS I NOMS DE BADALONA

Un cercapous

Hi ha noms i paraules que situen a qui els utilitza en un territori. Si escoltem brunyol, carrota, gavinet, junoll, piella o trumfa; segurament surt de la boca d'un empordanès; si sentim algú que està acostipat, va en alicòptero, té coranta anys o està bevent gasiosa, hi ha moltes possibilitats que aquesta persona sigui lleidatà o lleidatana.

Si per altra banda, ens diuen que agafem la granera, que ens mirem a l'espill i que ens mengem una mançana, el nostre interlocutor serà de les Terres de l'Ebre.

És evident, que en aquestes zones trobaríem molts més mots característics del territori en qüestió, però no cal fer gaire quilòmetres per trobar paraules originals, a les faldes del Parc de la Serralada de Marina trobem una vila amb el seu petit diccionari, trobem Badalona amb els badius, els micacos, els tornemis...

A continuació us presento 33 mots badalonins.

Aljub: Dipòsit quadrangular, ample i de poca fondària, excavat en la terra i revestit de pedres per dintre i tapat de volta, que serveix per recollir en el camp l'aigua de pluja que corre per terra.

Arrop: Tot i que l'arrop és un most de raïm, espessit per ebullició i evaporació. A Badalona la Fira de l'Arrop és un mercat de productes alimentaris artesans que es cel.lebra cada mes de maig a Dalt de la Vila.

Badiu: Eixida o pati obert a la part de darrera d'una casa.

Barri: Reixat de ferro o fusta que tanca un jardí, un hort o el pati d'una casa.

Campmany: Camp gran.

Cancell: Reixa que tanca l'entrada a una capella.

Fer caramull: Estar ple amb excés.

Cercapous: Instrument consistent en alguns ganxos de ferro reunits, que lligats amb una corda, serveixen per a treure objectes de dins d'un pou.

Círcol: Cercle

Cofurna: Alberg petit e infame.

Costa: Pendent del terreny, en general d'un carrer, d'un camí...

Eixida: Espai obert lateralment i cobert o descobert per damunt, situat a un costat o a la part posterior d'una casa. Porxo.

Esbaldir: Esbandir. Passar per aigua clara, quelcom que s'ha rentat amb sabó o lleixiu.

Esmoixinar: Treure o fer caure les dents.

Festejador: Banc de pedra adossat a la paret a banda i banda d'una finestra. Sempre apareixen per parells.

Garba: Feix d'espigues tallades i lligades, que generalment es compon d'algunes gavelles.

Gavella: Conjunt de manats d'espigues que el segador pot incloure dins la mà i que desprès deposita al terra, per formar amb algunes gavelles la garba.

Güell: 1. Font abundosa, naixement d'un riu. 2. Forat on es fica un riu, per a reaparèixer més avall.

Hipogeu: Construcció funerària subterrània. A Cal Fideuer al carrer Barcelona 20, n'hi ha un.

Larari: Capelleta domèstica on els romans veneraven els seus déus de la llar.

Lladó. Lledó. Fruit del lledoner.

Lloreda: Bosc de llorers.

Micaco: Nesprer.

La Penya: Nom amb el qual es coneix el club de bàsquet més representatiu de la ciutat.

Piseria: Bloc de pisos.

A pleret: A poc a poc, sense pressa.

Quillada: Noia o dona molt ben vestida.

Sirga: Corda del pou.

Tascó: Objecte de fusta o de metall, de secció triangular, per mantenir estrets dos cossos entre els quals es col.loca. Cunya.

Tornemi: Pasta ensucrada i farcida de crema. A altres contrades es conegut com a "xuixo".

Tova: Rajola gruixuda de grans dimensions, generalment de fang cru i assecada al sol, que serveix principalment per fer parets, sòls, xemeneies...

"La Tusa": Popularment com es coneix la companyia d'autobusos urbans e interurbans de Badalona (TUSGSAL)

Varal: Indret, contrada, extensió de terra o de poble, distinta de les inmediates, però alhora propera.

Properament, parlarem de la Font de Santa Caterina.

diumenge, 13 de març del 2011

OFICIS ANTICS I: ELS CARBONERS

Una carbonera

Avui vull començar una nova "secció" i tanmateix anirà dedicada a tots aquells oficis que es portaven a terme per aquestes i altres contrades fins fa no gaire i avui dia han desaparegut o estan a punt de desaparèixer.

Avui parlarem dels "homes del fum" dels carboners, que moltes vegades, com el cas del meu avi, eren pagesos que segurament quan al camp no hi havia feina, és a dir a ple hivern, feien el carbó.

Una vegada coneixem tot el procés de com es feia el carbó, no és difícil entendre que aquest ofici hagi desaparegut.

Anem 70 anys enrrera i situem-nos a principis de 1941. Si ens endisem al bosc amb prou facilitat podem trobar placetes. Fa poques setmanes, quan descobríem el camí dels Frares a la Conreria, vàrem passar per una d'aquestes placetes.

En aquestes placetes, s'hi feien les carboneres, però la primera feina que s'havia de fer abans de tot, era tallar, trossejar i fer grans piles de llenya. Cal dir, que per fer les carboneres, calien entre 20 i 30 tonelades de fusta.

Quan ja tenien la fusta a punt, construïen l'esquelet de la carbonera, i al bell mig es feia una gàbia, al voltant de la qual es col.locaven tots els troncs, primer els buscalls més grossos i després els més prims.

Aleshores s'encenia i ja era qüestió que el foc anés donant la volta a la pila fins que la llenya es convertia en carbó. Aquest procés solia durar dues o tres setmanes.

Perquè es cogués bé i no es fes tot cendre, el carboner havia d'anar obrint forats pel voltant. Tanmateix, quan hi havia foc dins la pila, s'havia de vigilar nit i dia. A mesura que s'anava coent, anava perdent la forma i hi havia el perill que si fes algun forat i si no es tapava de seguida amb molsa i troncs, es podia cremar tot.

Quan la pila ja estava cuita, es rescaldava i es treia el carbó.

Si després d'aquesta explicació encara no teniu molt clar com es feia el carbó, no dubteu en acostar-vos a Canòves, fins el 27 de març l'associació el Sui http://www.elsui.cat/ organitza la Mostra del Carboneig amb una bona pila d'activitats, amb exposicions, construcció d'una carbonera, tallades de troncs, treta i venda de carbó, concerts, rutes, sopars carboners...

Tot seguit us presento un petit vocabulari carboner realitzat per aquesta associació.

Empilar: Començar la carbonera posant la llenya bé.

Embalumar: Posar branques d'alzina sobre la llenya perquè a l'hora de tapar-la amb terra, aquesta no caigui a dintre.

Enterrar: Tapar totes les branques amb fagell.

Fagell: Terra cuita que ja s'ha fet servir en una altra carbonera.

Ull o xemeneia: Forat de dalt de la pila per on es posa la llenya i s'encén.

Bitllar: Posar llenya tallada curta dins la carbonera.

Rescaldar: Remenar tota la terra, treure tots els terrosos i tornar-la a posar sobre la pila ja cuita.

Ensarriar: Posar el carbó obtingut dins les sàrries.

Treta: Treure el carbó una vegada ja cuita la pila.

Boscall: Tros de llenya.

Per fer aquesta entrada he tret informació de l'Associació El Sui i del número 268 de la revista "Sortim"






diumenge, 6 de març del 2011

LA FONT DE L'EUCALIPTUS

La Font de l'Eucaliptus, el desembre del 2005

La Font de l'Eucaliptus, el març de 2011


Periòdicament vaig seguint les notícies que publiquen els Parcs de la Serralada Litoral i Marina. Fa uns dies vaig llegir que s'havien fet tasques de restauració a la Font de la Mansa a la Roca del Vallès i a la Font de l'Eucaliptus d'Alella.

En aquest blog ja he parlat d'aquestes fonts, en aquest sentit el gener de 2010 vaig publicar "Les fonts d'Alella. Els torrents del Fonoll i del Sarau", un itinerari d'uns 7 quilòmetres que passava per la Font de l'Eucaliptus.

Però repassant anotacions i fotografíes que tinc per casa, la primera vegada que vaig descobrir aquesta font, va ser a finals del 2005.

Per tant, avui vull escriure sobre l'evolució d'aquesta font i el seu entorn, aquests últims cinc anys.

L'any 2005 ens trobàvem un entorn molt brut i deixat, on eren evidents els actes de vandalisme, però teníem una font amb un bon doll d'aigua.

A principis del 2010, l'entorn havia millorat una mica, malgrat tot, la porta de la mina estava arrencada, però la font nomès gotejava.

Ara, el mes de març del 2011, s'ha tornat a posar la porta de la mina i s'ha netejat l'entorn i una mica el refugi. Ja posats, jo també hagués netejat els graffitis. La font continua gotejant.

Per altra banda, la nevada de l'any passat, va fer força destrosses en aquesta zona i ara un any després encara són ben visibles els efectes, així uns 200 metres per sobre de la font de l'Eucaliptus, al voltant de la Font del Safareig, encara hi ha molts arbres caiguts. Tanmateix, la mateixa situació es repeteix al torrent del Sarau, uns metres abans d'arribar a la font.

Per tant, tots aquells que visiteu aquest indret, no trobareu un indret amb gaire diferències que temps enrrera, però sí amb alguns matissos.

No vull acabar l'entrada d'avui, sense fer dos apunts sobre patrimoni arquitectònic i patrimoni natural, que trobem en aquests torrents.
Per començar trobareu un parell de barraques de vinya, fins la segona meitat del segle XX, eren utilitzades per guardar les eines, aixoplugar-se, inclús per tenir-hi bestiar, perquè encara que costi creure, segurament fins fa uns 50 anys, aquest bosc eren terres de conrreu i vinya.
Ara aquestes barraques estan catalogades com arquitectura popular.

L'element natural que cal tenir en compte, és el pi bord que hi ha a la confluència entre el torrent del Sarau i torrent del Fonoll, aquest arbre té uns 300 anys, 20 metres d'alçada i calen els braços de dues persones adultes per abraçar-lo. Actualment és considerat arbre monumental d'àmbit municipal.

Properament parlaré de la restauració de la Font de la Mansa.




dilluns, 28 de febrer del 2011

LES MIMOSES

Les flors de les mimoses i el cel blau i ras, ens indiquen que la primavera ja és a tocar.

Dissabte tot caminant pels voltants de Vallromanes, vaig intuir que ja falten poques setmanes perquè arribi la primavera. És evident que encara resten tres setmanes i precisament el 8 de març de l'any passat va caure una bona nevada a tota la Serralada.

Però, mica a mica la gamma cromàtica del bosc va guanyant intensitat i vivesa; els camps ja verdejen, en els prats ja hi ha força botonets i a les masies la mimosa està esplendorosa.

Precisament, avui vull parlar d'aquesta acàcia tant característica de jardins, parcs i carrers.
Sens dubte, la primera curiositat és el seu origen, Austràlia i Tasmània. És un arbre de creixement ràpid, que pot arribar a mesurar uns 10 metres i de fulla perenne i que generalment viurà en altituds inferiors a 1000 metres sobre el nivell del mar.

La seva floració es produeix a finals d'hivern i els manats de flors grogues són realment espectaculars.

Quant als seus usos, al marge de l'ornamental, alguna vegada s'ha utilitzat l'exsudació de goma de les seves branques i el seu tronc, com un sustitut de la goma aràbiga que s'utilitza com adhesiu i espessant.

Tanmateix, el creixement ràpid de l'arbre, fa que aquest es planti en llocs on es vulgui consolidar un talús.

Quant a la resistència davant les inclemències meteorològiques, la mimosa aguanta fins temperatures de -6, li agrada molt el sol i aguanta millor les èpoques de sequera, que no pas l'excès d'aigua, tal vegada, en aquest cas les arrels es podreixen amb molta facilitat.

Per últim, si volem donar-li una mica de forma, hem d'anar podant-la, perquè creix molt desendreçada.

Properament, farem una nova entrega de la gramàtica del caminant.



diumenge, 20 de febrer del 2011

DE LA FONT DE L'HORT DELS MONJOS A LA FONT DE LES MONGES

La Font de l'Hort dels Monjos

Avui descobrirem dues fonts de Sant Fost de Campsentelles, dues fonts només separades per poc més de 500 metres, dues deus d'aigua que tenen molt a veure entre elles, però que totes dues ara es troben en una época de decadència i deixadesa.

Ara no recordo si en aquest blog, alguna vegada ja he expressat la meva opinió sobre el bosc a Sant Fost, tanmateix avui és un bon dia per fer-ho.

Per començar, vull concretar la meva crítica, jo diferenciaria tres zones a Sant Fost, el Bosc de la Nau, la vall de Cabanyes (fent-la arribar fins el turó de les Maleses) i la Conreria.

I des de sempre sóc molt crític amb el sector La Conreria- La Selva del Vallès- Mas Llombart Sud.

Després de caminar uns quants anys pels Parcs de la Serralada de Marina i Litoral, en aquests indrets encara hi ha coses que em sobten molt.

Hi ha racons com sota la Font de les Monges, que sembla realment un abocador, els boscos i els camins estan molt bruts de deixalles i d'arbres i branques caiguts; aquests camins i corriols poden acabar perfectament en una propietat privada i la relació tan caòtica que des de fa uns cinquanta anys hi ha entre urbanisme i natura fa que no sigui agradable passejar-hi.

En cap cas no vull que ningú s'enfadi, quan dono aquesta opinió simplement és per fer bullir l'olla i a veure si entre tots d'aquí un temps tenim una muntanya més neta.

Malgrat sóc crític, aquest 2011 parlaré de les virtuts de les fonts d'aquest indret.

Per començar, la descoberta d'avui és anar de la Font de l'Hort dels Monjos a la Font de les Monges pel camí dels Frares. Aquest és un itinerari circular d'un quilòmetre i mig amb un desnivell gairebé inapreciable.

Sortirem davant de l'antic seminari, ara convertit en un alberg de la Fundació Pere Tarrès.

Ens dirigim direcció nord, tot seguint el GR-92. Cent metres més enllà arribem a l'alçada de la carretera B-500 (Mollet-Badalona). A mà esquerra el Camí de l'Illa, baixa paral.lel a la carretera, nosaltres el seguim.

Quan portem uns 250 metres, arribem al camí dels Frares, nosaltres contínuem per aquest carrer fins la casa número 6 per on baixem arran de paret fins el torrent. Pràcticament no hi ha camí, però com només són 200 metres fins arribar a la Font de l'Hort dels Monjos, l'accès no és gaire complicat. Quan ja ens acostem a la font veurem una bassa que ens indica que ja hi som.

Font de l'Hort dels Monjos. Sempre raja aigua, la construcció està feta de totxos i granit i malgrat el seu estat és acceptable, els seus accesos són llastimosos. Com a curiositat, esmentar que aquesta font fou redescoberta aquest segle XXI per en Francesc Xavier Aranda i Martínez, Randy.

Ara tornem a pujar al camí dels Frares i seguim direcció sud, tot endinsant-se en el bosc. Quan portem uns 200 metres arribem a un planell que fa una placeta. Ara el sender puja de cara a llevant, mica a mica el corriol es fa més estret i anem trobant tota mena d'obstacles; branques caigudes, bardisses, lianes... que ens fan saltar, ajupir-nos, caminar a la gatzoneta... i fer alguna petita marrada, per recuperar de seguida el viarany. És evident que en aquest Camí dels Frares li cal un rentat de cara, tanmateix ben condicionat, aquest corriol val molt la pena.

Desprès d'uns 350 metres de gimcana arribem a la Font de les Monges.

Font de les Monges. Fins fa no gaire anys gotejava, ara mateix està totalment seca. La font es troba dins una bòveda feta de pedra. Al costat, hi havia un edifici d'estil modernista que ara està totalment en runes. Sens dubte avui dia aquest espai seria un lloc perfecte per tenir-hi un centre d'interpretació del Parc.

Entre el 1915 i el 1930, aquest indret va viure la seva època més gloriossa, ja que una vegada a l'any era el centre del sentiment catalanista i eren molt concorreguts els aplecs sardanistes que s'hi feien.

De llavors ença, la font ha viscut dècades força bones i d'altres de molt penoses, com la primera del segle XXI. Actualment, que hi ha estesa arreu una corrent de conservació i protecció del patrimoni històric i natural, és una vergonya tenir aquest indret en aquest estat.

Ara pugem per les escales que hi han al costat de l'edifici i girem a l'esquerra per la pista asfaltada.

Dos-cents cinquanta metres més endavant, arribarem de nou al Seminari, punt d'inici i final de la descoberta d'avui.

Per fer aquesta entrada, he extret informació del llibre "Fem memòria. Sant Fost de Campsentelles. Segle XX. Núm 2 ", editat pel Jaume Rifà, l'Amadeu Rovira i en Josep Gurri.

Properament parlarem de la Font del Rossinyol, del Porró i dels Castanyers.