La Font Better

L'estat llastimòs de la Font Better el gener del 2006.

Avui parlaré d'una de les fonts mítiques de la Serralada de Marina, la font Better. Aquesta font és la més cabalosa de Sant Fost de Campsentelles, tanmateix durant els últims anys hi ha hagut temps on no hi rajava ni una gota d'aigua.

Però hi ha constància que el 1937, l'empresa Agua Mineral Better, comercialitzava i distribuïa amb ampolles, l'aigua que brollava de la font.

Per arribar a la font, no ho farem mitjançant una excursió. Avui ens hi acostarem amb cotxe prenen la carretera B-500 (Mollet- Badalona) en direcció a Badalona. Quan trobem l'indicador de La Conreria, uns 2,5 quilòmetres més amunt de l'ajuntament de Sant Fost, girem a la dreta i baixem per l'avinguda de Mas Llombart fins arribar a la masia del mateix nom. Seguim pel carrer de la Conreria deixant el mas a la dreta i a uns 50 metres, prenem el primer carrer a la dreta, anomenat de la Font Better, i al final del carrer hi trobarem la font.

L'última actuació que s'ha fet a la font data del 2009 i actualment la font raja i malgrat tot, el seu estat no és tan denigrant com fa 3 o 4 anys. Cal dir que aquest últim arranjament ha estat realitzat pels veïns de la urbanització la Selva del Vallès.

Inicialment la font, estava en una paret de pedres, desprès es va adosar a l'edificació mitjançant una marquesina de voltes construïda amb pedres de riu i ara es troba en una gran llosa de granit.

L'aigua neix de forma natural mitjançant la confluència de les aigües subterrànies de les torrenteres de les muntanyes de La Conreria.

El 1955 aquest indret va ser l'eix vertebrador d'una promotora urbanística que pel ben mig de llavors terrenys verges, va obrir unes pistes sense asfaltar que enllaçaven amb el camí antic de Sant Fost.

Es va reparar el local adjacent a la font que es va convertir en una sala d'espectacles i restaurant i tota aquesta infraestructura es va anomenar La Selva del Vallès. A continuació es van començar a vendre parcel.les i ha edificar.

Aquells van ser uns bons anys per la font, hi havia molta activitat, allà s'hi feren importants trobades sardanistes, fontades, tambè era lloc de trobada d'excursionistes i escolars... i per tot plegat aquell entorn, anava tenint un manteniment. Però amb l'arribada dels anys 70 i 80, la gent mica a mica va deixar d'anar tant a la font i l'indret es va anar deteriorant, posteriorment repetits episodis de vandalisme i l'urbanització de la pràctica totalitat dels voltants de la font, ens han deixat l'indret que ara coneixem.

No recordo si ho comentat alguna altra vegada, però al meu parer els últims 50 anys  Sant Fost no ha pogut o no ha sabut cuidar el seu entorn natural, penso que s'ha construit en desmesura, sense seguir cap criteri i avui dia es fa gairebé impossible fer una excursioneta per San Fost sense topar-te amb una urbanització, una pedrera i properament inclús ens trobarem una autovía.

Desitjo que en els propers anys malgrat les dificultats, hi hagi una major protecció i vetlla d'aquest entorn natural i que no es tornin a repetir les aberracions que es van fer a la segona meitat del segle XX.

La informació de l'entrada d'avui, l'he extret del número 2 de "Fem Memòria". Sant Fost de Campsentelles Segle XX. Les Fonts, escrit i editat per en Jaume Rifà, Amadeu Rovira i Josep Gurri.

Properament, parlarem una mica més de Castellruf

Gramàtica del Caminant V. Noms de Vallromanes

Un poal

Amb aquestes entrades de les gramàtiques del caminant, m'agrada recuperar paraules "antigues" o paraules que han caigut en desús.

L'altre día estava fullejant el llibre "Noms i llocs de Vallromanes" i vaig començar a veure paraules que segurament al marge de referir-se a alguna persona o algun lloc, teníen un altre significat, així vaig trobar beco, borrec, panna, poal, rabassa...

Per tant, avui us convido a conèixer els altres significats de certs noms molt familiars per la gent que vivim en aquestes contrades.

aranyó: Petit insecte de color negre que ataca l'olivera.

areny: Platja, riba, llit de riera... format de sorra.

astor: Ocell de rapinya semblant a l'esparver però una mica més gros.

batista: Teixit de llí o cotó usat en la confecció de mocadors i roba interior.

beco: Al segle XVIII, immigrat temporal italià, sobretot piemontès i llombard, instal.lat a Catalunya com a hostaler, pastisser i taverner.

boquet: Cap de biga que sobresurt de la façana d'una casa i que serveix per aguantar el ràfec de la teulada, la volada del balcó, etc.

borrec: Animal de llana d'un o dos anys.

burot: Oficina a l'entrada d'una població, on es cobraven els drets d'entrada al poble de certs articles.

cambrai: Teixit molt fi de cotó, semblant a la batista.

campa: Dit de la terra destinada al conreu de cereals i lleguminoses.

cargolí: Té altres significats, però tambè és una olla petita.

covarot: Ou que hom posa al covador perquè la gallina hi vagi a pondre.

gleva: Té altres significats, com bufetada, però també és un tros de terra compacta, generalment cohesionada per les arrels de les plantes, que s'aixeca quan cavem, llaurem...

mallol: Vinya novella, plantada d'un any ençà.

panna: Llenca de suro de forma quadrangular, que hom arrenca de l'alzina surera per pelar-la.

pedró: Pedra posada a terra per sostenir un altar o una creu.

poal: Càntir d'un broc amb nansa.

quintana: Té altres significats, però també és un tros de terra tancat amb paret al voltant d'una casa de pagès.

rabassa: Part de la soca d'un arbre coberta per la terra, de la qual arrenquen les arrels.

ratat: Malaltia produïda en l'olivera per l'aranyó.

ràfec: Part de la teulada que sobresurt del pla d'una façana.

raval: Barri situat als afores d'una població.

sagrera: Terreny sagrat que envoltava les esglèsies consagrades.

serrall: Part d'un palau destinada a l'harem.

toqueta: Mocador femení de cotó, llana o seda, plegat de forma triangular i que serveix per a ésser portat al cap o al coll.

triador: Persona que té per ofici triar els caps de bestiar.

ventalló: Finestró, porticó.

xerric: Soroll que, en beure a galet, es produeix fent passar l'aire aspirat entre el paladar i la punta de la llengua posats en contacte.

xinxa: Clau petit i prim, que és emprat pels sabaters per a fermar les soles i els talons.

Per fer aquesta entrada he fet servir l'edició digital de l'enciclopèdia catalana. Properament parlarem de la Font Better.

XIX MARXA POPULAR MONTORNÈS DEL VALLÈS

La Torre del Telègraf de Montornès

Ahir vaig anar a fer per primera vegada, aquesta marxa "popular" de Montornès. Sens dubte estava encuriosit com s'ho feien per organitzar una caminada per 3000 persones, el pas pels camins, els avituallaments, l'arribada, l'entrega d'obsequis...

Avui vull fer-ne una mena de valoració, remarcant més potser aquells aspectes que no em van agradar tant, però abans de res vull felicitar als organitzadors per la marxa i sobretot per tenir la capacitat d'acostar la Serralada al poble i a la ciutadania de Montornès.

La caminada de 8 quilometres tenia un desnivell positiu d'uns 300 metres i la caminada de 14 quilòmetres d'uns 500 metres.

A la primera línea d'aquesta entrada, he subratllat la paraula "popular", perquè és molt meritori aplegar tota aquesta gent i fer que gaudeixin caminant per la muntanya. Segurament, en més d'algun cas per primera i única vegada al llarg de l'any.

En una època on els que sortim amb assiduïtat anem equipats amb botes, anoracs i samarretes fets amb teixits d'última generació, ahir quan va començar a ploure es van obrir paraigües de mil estampats i bosses d'escombraries que feien de capelina i era evident que l'ambient no era muntanyenc.

Però per estimar i respectar les coses s'han de conèixer i els organitzadors, l'Atletisme Montornès amb aquestes marxes ensenyen les muntanyes que envolten Montornès, que no és poc.

En aquesta línea, vull fer esment d'aquells llocs per on pasa la caminada i fer-ne cinc cèntims. Perquè no anem nomès a la muntanya a caminar per caminar, tanmateix també podem conèixer el patrimoni arquitectònic, cultural i natural del nostre entorn.

Així,

al voltant del quilòmetre 2 vam passar a tocar de la torre del Telègraf.

La torre del Telègraf, és una torre de guaita ubicada a 222 metres d'alçada a sobre mateix de Can Buscarons. Va ser construïda el 1848 com a equipament militar de telegrafía òptica i va ser utilitzada nomès fins a 1862, data en que va ser abandonada per l'aparició de la telegrafía elèctrica. De base quadrada de 6 metres d'alçada i 5,5 metres de costat, és una fortalesa de dues plantes que tenia la porta d'entrada al pis de dalt

En el quilòmetre 3, vam trobar alguna senyal del GR97-3( CASTELLRUF. Santa María de Martorelles- URBANITZACIÓ CAN FALGUERA.Caldes de Montbui). Aquesta variant uneix dos grans recorreguts el GR 92 que va des de Portbou a Ulldecona i el GR 97 que va des de Sant Celoni fins la Beguda Alta.

En el quilòmetres 5,5 i 11,5 vam passar pel Coll Mercader, antic punt de pas pels pagesos de Santa María de Martorelles que volien portar els seus productes a Montornès i viceversa.

Entre el quilòmetre 7,5 i 8 van passar per la Font de la Mercè, font que sempre raja i l'aigua que en brolla sempre n'he begut i de moment no m'ha passat res.

Uns 500 metres més endavant vam passar a tocar de la Font de Can Santpare, malgrat nomès en queden unes poques restes.

Al voltant del quilòmetre 9, també vam passar a tocar de la Font de Can Barbeta i 500 metres més endavant pel Coll de Corbera, antic punt de pas entre Santa María de Martorelles i Vallromanes i punt d'inici a l'ascensió final al Castell de Sant Miquel.

Si voleu més informació sobre aquests indrets ho trobareu a:

-Els dominis del Castell de Sant Miquel publicat en aquest blog el juny del 2009, i

-La Font de Can Barbeta, publicat el març del 2010.

M'agradaria destacar alguna cosa que crec que s'hauria de millorar.

1. La sortida de Montornès va ser força caòtica, no vaig veure cap senyal i si molta gent seguint camins i carrers diferents.

2. La majoria dels participants van haver de fer una llarga cua a l'arribada (en algun cas d'1hora) per recollir el lot dels obsequis. Jo penso que si el dissabte s'habilités un espai perquè qui vulgués ja anés a recollir el lot, això faria que desapareguessin les cues a l'arribada.

Tanmateix, també hi ha dos aspectes que vull destacar positivament.

1. La recollida d'aliments a la zona de meta.

2. Fer passar tot el recorregut per pistes amples per evitar les aglomeracions i les "caravanes".

Només em queda encoratjar a l'organització per fer-la ben grossa a la vintena edició i segurament la propera setmana us portaré la cinquena part de la Gramàtica del Caminant.

Per cert, si aneu a Vilanova del Vallès, us recomano que passeu pel Centre Cultural i visiteu l'exposició d'escultura i pintura ENCONTRES'10 d'en Genís Aymerich. Val molt la pena i romandrà oberta fins el 12 de novembre.

Receptes de la brolla IV: Pasta amb trompetes de la mort

Pasta amb les trompetes de la mort que vam "caçar"

Diumenge passat vam sortir a passejar pel Parc de la Serralada Litoral amb el sogre. Tot aprofitant que dies enrrera havia plogut, que ja som de ple a la tardor i que els entesos diuen que aquest any és bon any de bolets, ens vam marcar com a objectiu trobar trompetes de la mort.

Ni ell, ni jo coneixem més bolets que les trompetes i els rovellons, per tant, si la flauta sonava, nomès n'agafaríem d'aquests dos tipus.

En el cas que no hi hagués sort, teníem com alternativa anar a descobrir algun camí nou.

Però ves per on, vam encertar el día i el lloc i vam "cacar" un bon grapat de trompetes de la mort.

Quines característiques té aquest bolet:

Per començar, malgrat el seu nom, és molt bon comestible, tant o més, que el seu parent el camagroc.

És de color gris fosc o negre, en forma d'embut que arriba gairebé fins la base del peu. És un bolet força aromàtic i la seva carn difícilemt és podreix.

El podrem trobar a la nostra serralada a boscos d'alzines i sobretot en temporades plujoses formant erols.

Per sort, no se'l pot confondre amb cap espècie verinosa.

Vam tornar a casa amb els bolets i per dinar vam fer Pasta amb trompetes de la mort.

Ingredients per a 4 persones:

-Un bon grapat de trompetes de la mort.

-250 grams de tallarines.

-400 ml. de crema de llet

-Formatge parmesà ratllat.

-Sal i pebre.

Abans de tot, hem de netejar bé les trompetes per treure tota la sorra que puguin tenir.

A continuació bullim la pasta. Mentre es bull, saltem les trompetes amb quatre gotes d'oli en una paella gran i fonda on hi pugui cabre la pasta bullida.

Afegim la crema de llet, salpebrem i removem. Ho deixem a foc lent durant 10 minuts.

Quan la pasta estigui al punt, l'escorrem i l'afegim a la paella amb la crema i les trompetes, removem, ho tapem i ho deixem al foc durant 5 minutets més removent-ho sovint.

Un cop passat el temps, ja podem servir-les.

El parmesà el posarem en un bol a part perquè cadascú es posi la quantitat que vulgui.

Aquesta és la quarta recepta feta amb productes collits a la serralada que escric en aquest blog, les altres tres receptes són les següents.

1. La melmelada de cirera d'arboç, publicada el novembre de 2009.

2. La truita d'espàrrecs de marge, publicada el maig de 2010, i

3. Sacher de xocolata amb mores, publicada l'agost de 2010.

Per fer aquesta entrada, molta informació l'he extret de http://www.lasibarita.com/

Properament, tornarem a parlar de Castellruf

La murtra

La murtra de Sant Jeroni

La setmana passada us vaig parlar del Monestir de Sant Jeroni i avui toca parlar una mica de la murtra.

La murtra és un arbust d'1 a 3 metres d'alçada, de fullatge dens. Les flors apareixen entre juny i agost i els fruits de color blau-negrós i poc carnosos són comestibles a l'octubre.

Per viure la murtra necessita sòls frescos, llocs oberts i climes suaus.

Segurament per aquestes raons, quan al segle XV van començar les obres del monestir, aquest indret era ple de murtra i per això l'arbust va donar denominació al monestir.

Al voltant de la murtra hi ha vàries curiositats.

-La murtra té diferents usos medicinals, tanmateix té propietats bàlsamiques, antiséptiques i sedants.

-Entre els antics grecs, la murtra era la planta consagrada a Afrodita, la deesa de l'amor i com a tal es considerava símbol de l'amor i de la bellesa. En aquest sentit, es reconeixia als campions olímpics amb corones de murtra.

-A Sardenya, el licor més popular és el licor de murtra. Es pren com un digestiu després d'un bon àpat i s'ha de servir ben fred.

-La murtra també s'utilitzà en el camp de la perfumeria, més concretament en els perfums masculins ja que té una aroma molt intensa.

-La traducció de murtra al castellà és mirto o arrayán, i en aquest sentit un dels indrets més emblemàtics de l'Alhambra de Granada és El Patio de los Arrayanes.

Properament parlarem de les trompetes de la mort.

La vall de Sant Jeroni

La font de Sant Jeroni o del Lleó

L'excursió d'avui ens durà des de Montigalà fins a Sant Climent i Sant Onofre passant per Sant Jeroni.

La ruta d'avui és a tocar d'una zona densament poblada i això sense cap mena de dubte és nota. Els primers metres del recorregut no destaquen per la seva bellesa, tot el contrari, passarem per uns entorns que fins i tot poden ser desagradables, però els quals ens han de fer pensar que cal preservar el nostre patrimoni natural i cultural perquè les nostres muntanyes no acabin com els voltants de la Font de Ca l'Alemany.
Per altra banda, en els punts més alts del recorregut ens trobarem amb una d'aquelles urbanitzacions creades a la década dels 80 i que no seguien cap tipus de planificació.

Tanmateix, en altres moments de l'itinerari gaudirem d'excel.lents vistes, corriols fressats i coneixerem una de les joies arquitectòniques de la Serralada de Marina, Sant Jeroni de la Murtra.

L'excursió tindrà una llargada de 7 quilòmetres i un desnivell positiu d'uns 200 metres. És recomanable fer-ho a qualsevol época de l'any menys a l'estiu, perquè la majoria del recorregut queda molt exposat al sol.

Començarem a caminar des del final del carrer Afrodita al barri de Montigalà de Badalona. Agafem un estret corriol que mica a mica va pujant fins que arribem a una placeta amb varis garrofers. Per l'estètica i les inscripcions que hi trobem, és evident que aquest lloc s'utilitza com a lloc de culte.

Ara seguim pujant per unes escales i en un parell de minuts arribarem a la Creu de Montigalà.

Creu de Montigalà. La seva imatge es divisa des de molts llocs i constitueix una fita visual important. Igualment és una bona atalaia des d'on es veu tot Badalona. S'hi va trobar una ara romana (altar) amb l'inscripció "Soli S Sacrum A P Abascantvs" que podem veure en el Museu de Badalona.
Inscripció atribuïda al segle III, quan l'antiga Bétulo, es trobava sota el domini de l'emperador César March Juli Felip.
Modernament, al cim s'hi edificà una gran creu en memòria de l'edicte de Milà, donat per Constantí a favor de la Santa Esglèsia.

Tot seguit iniciem la baixada cap a Ca l'Alemany per un corriol que davalla davant la creu. Hem d'anar en compte perquè en aquest tram el camí fa un fort pendent i rellisca molt, però tanmateix és molt clar perquè veiem com es precipita cap a la masia en runes.

Quan portem uns 300 metres baixant arribem a la part més baixa de la vall. Per anar a la Font de Ca l'Alemany, ens hem de dirigir al bosquet que queda sota i a la dreta de la masia.

Font de Ca l'Alemany. Totalment perduda, l'any 2007 encara hi havia una mica d'aigua estancada, ara nomès hi ha un pivot metàl.lic que assenyala la seva ubicació i quilos i quilos de brutícia pel voltant. És un dels nyaps del Parc. En certa manera, inclús fa por acostar-s'hi.

Ara tornem al camí principal per dirigir-nos a la masia de Ca l'Alemany on arribarem després de caminar uns 150 metres.

Ca l'Alemany. Antigament anomenat Mas Carcerenya, per trobar-se a la vall del mateix nom. ( De fet antigament la Torre Pallaresa, situada a Santa Coloma de Gramenent era coneguda com el Castell de Carcerenya).
Ca l'Alemany, era una gran casa medieval del segle XV, edificada al damunt de les restes d'una vil.la romana, tanmateix era una important casa de planta i dos pisos i teulada a dues vessants, al davant de la qual hi havia una gran bassa envoltada per una galería amb arcades. Aquesta bassa era utilitzada pels conreus de regadiu.
Malgrat que la masia es troba en un estat ruinós, és molt aconsellable visitar-la.

Ara el camí que hem de seguir, surt de la cara sud de la casa i l'hem de seguir en direcció a Sant Jeroni, que ja s'ens presenta davant nostre a l'horitzó. En un primer moment, aquest camí planeja. Cent metres més endavant, arribem a una bifuracció, nosaltres seguim pel camí de la dreta i vuitanta metres més enllà passem per sota d'un aqüaducte que porta les aigües del riu Ter.
Aquest és un dels tres aqüaductes que hi ha a Badalona.

Una mica més endavant el camí fa un revolt, surt a una pista que travessem i seguim per un corriol força tapat per la vegetació.
Quan portem uns 250 metres per aquest sender, arribem a una clariana. Malgrat tenir pràcticament el monestir davant nostre, ara girem a l'esquerra per un camí carreter i uns 50 metres més endavant, sortim a una pista, la qual seguim a la dreta en direcció Sant Jeroni.

Dos-cents metres més enllà arribem a una bifurcació de camins, nosaltres tornem a agafar el de la dreta i en poc més de cinquanta metres serem a la porta de Sant Jeroni de la Murtra.

Aquí a Sant Jeroni tenim dues fonts la de Sant Miquel en el claustre del monestir i la de Sant Jeroni o del Lleó, fora el recinte a pocs metres de l'entrada.

Font de Sant Miquel: Situada en el claustre del monestir, de caràcter decoratiu, aboca continuament un rajolí d'aigua que recull de la mina de la Fontsanta ubicada uns centenars de metres a ponent.

Font de Sant Jeroni o del Lleó: A uns 10 metres de l'entrada del monestir, aquesta font sempre raja desprès d'apretar el pulsador. A l'estar situada en un lloc de pas, aquesta aigua és fantàstica perquè els caminaires, excursionistes, ciclistes... ens podem refrescar quan hi passem pel costat.

Sant Jeroni de la Murtra: Aquest antic monestir jèrònim del segle XV és una joia del gòtic català. L'esglèsia la trobarem oberta els diumenges al migdia i si volem fer una visita guiada per totes les dependències, ho podrem fer el primer diumenge de mes (excepte el mes d'agost).
La mutra per la seva abundància, va donar nom a la vall i al mateix monestir.
En aquest sentit, va ser el Papa Benet XIII des d'Avinyó, que va donar autorització per fundar el monestir. Les obres van començar el 1416 i van continuar fins a finals del segle XVI, que s'edifica la torre de defensa per interceptar les incursions serraïnes.
L' Esglèsia sufragà una bona part de l'edifici, però tambe la realesa va contribuir-hi abastament. El rei Carles I va pagar una part del cor, els Reis Catòlics van sufragar la construcció de l'ala meridional del claustre, tanmateix en Joan II pare de Ferran ja havia fet construir anteriorment el refetor l'any 1483 com agraïment per les seves estades al monestir.
En aquest sentit, va ser aquí on els Reis Catòlics van rebre a Cristobal Colón l'abril de 1493 a la tornada del seu primer viatge a Amèrica.
Actualment l'edifici està declarat monument històric artístic.
Trobareu més informació a http://www.lamurtra.cat/.

Davant el monestir trobem les marques blanques i vermelles del GR-92, que ara seguirem en sentit sud fins l'ermita de Sant Climent. Primer desfent els últims cinquanta metres de camí, per posteriorment començar a enfilant-se muntanya amunt desprès de travessar un parquing de sorra.
La primera meitat de l'ascensió la farem per corriol, fins que sortim a una pista que desprès d'uns 300 metres ens deixarà a peu de l'ermita. L'últim tram, tot deixant el GR el tornarem a fer per un corriol que puja força dret.
De Sant Jeroni a Sant Climent hi ha més o menys un quilòmetre i 130 metres de desnivell positiu.

Ermita de Sant Climent: Fou edificada per ordre dels monjos de Sant Jeroni l'any 1672, en honor al sant que porta el nom, com a promesa durant una llarga temporada de sequera que patí el Monestir i la ciutat de Badalona.
Durant la guerra amb els francesos el 1697 va ser utilitzada com a caserna militar. El 1835 fou incendiada al mateix temps que Sant Jeroni. Encarada a llevant, antigament des d'aquest punt, els pescadors podien fins i tot veure on hi havia els bancs de peixos davant les costes de Badalona.

Ara marxem de Sant Climent pel passeig flanquejat per xipresos i dos-cents cinquanta metres més endavant, trobem una cruïlla de camins. En aquest punt enllaçaríem amb la ruta "Del Torrent de les Bruixes a la Font de l'Alzina", publicada al blog el novembre del 2009.

Deixem el GR i nosaltres girem a la dreta cap a Sant Onofre en direcció nord. Uns 100 metres més avall, trobem el camí cimentat, nosaltres contínuem recte. Quan portem uns 400 metres caminant per aquest carrer, trobem a la dreta el desviament que desprès de 150 metres ens durà fins l'ermita de Sant Onofre.

Ermita de Sant Onofre: Aquesta ermita va ser construïda el segle XV pels monjos de Sant Jeroni amb la finalitat de tenir un lloc on retirar-se en oració.
Tanmateix, era costum que el día 3 de maig, festa de la Santa Creu, la comunitat dels monjos hi pugés en processó i des d'allà beneïen el terme de Badalona.

Des del peu de l'ermita, pel vessant de marina, podríem anar baixant, però la baixada és feixuga i exposada i malgrat que el camí que proposo per tornar no és ni de bon tros el més bonic si que és el més cómode.

Per tant, ara desfarem els últims 150 metres, per trobar de nou el carrer cimentat i girarem a la dreta, direcció nord.
Quan portem 1200 metres per aquesta pista cimentada, girem a la dreta per un camí on hi ha un rètol que ens indica Sant Jeroni de la Murtra. Ara nosaltres obvíem tots els camins que menen a la dreta i nosaltres seguim sempre per l'esquerra.

Quatre-cents metres més endavant trobem una cruïlla, en aquest cas obvíem el camí que marxa a l'esquerra i nosaltres contínuem avall. De seguida passem per la porta de Cal Dimoni, tot transitant pel camí de la Carrerada. Tornem a fer cas omís als camins que ens menen a banda i banda i nosaltres contíuem avall, ara per sota un pontet.

Cinc-cents metres enllà, uns metres després d'una hípica, el camí ara asfaltat, fa una corba a la dreta i continua descendint. Dos-cents cinquanta metres més endavant desemboquem a la riera de Canyet.

Hem de vigilar de no despistant-se i ficar-nos pel camí de Can Tinao i simplement baixar per la riera.

Desprès d'uns vuit-cents metres, arribem a una estació electrica, de seguida girem a la dreta i ja serem de nou al carrer Afrodita, ara nomès ens queden uns 200 metres per arribar al final d'aquest carrer, punt d'inici i final de la sortida d'avui.

Properament parlarem de la murtra.

El porc senglar

El senglar

Avui parlaré d'un dels habitants del Parc per excel.lencia, el porc senglar. Aquest mamífer que les últimes setmanes ha sortit a les notícies tot passejant per la Plaça Lesseps, el podem trobar a les nostres contrades freqüentant ambients forestals, si bé s'endinsa a conreus i zones periurbanes cercant menjar.

En aquest sentit, no és estrany veure les seves típiques furgades a zones ajardinades dels pobles del Parc.

Quant a les seves característiques, el senglar té un cap gros i allargat amb uns ulls molt petits. El coll és gruixut i les potes són molt curtes, les del davant més llargues que les del darrere.

La longitud del cos arriba a uns 120 centímetres i els mascles poden arribar a pesar uns 90 Kgs (excepcionalment algun exemplar pot arribar als 150 Kgs). Per altra banda, les famelles rarament passaran dels 65 Kgs.

Quant als sentits, el senglar compensa la seva poca visió amb un important desenvolupament de l'olfacte, que li permet detectar aliment a més de 100 metres de distància.

L'oïda també està molt desenvolupada i pot captar sons imperceptibles per a nosaltres.

El senglar s'adapta a tot tipus d'hàbitats sempre que disposi d'una mínima cobertura i aliments, encara que prefereix els llocs amb una vegetació alta on poder-se camuflar i on abundi l'aigua per a beure i on trobi llot i fang per rebolcar-se.

Tanmateix, els seus hàbitats predilectes són els alzinars. Per últim, suporta fàcilment els rigors de l'hivern gràcies al seu pelatge i dura capa de pell.

A hores d'ara el senglar no té cap depredador a les nostres muntanyes, el llop el seu enemic natural, ja fa molts anys que va desaparèixer de la serralada.

En aquest sentit, i per evitar la superpoblació, el senglar, amb els permisos pertinents és l'únic mamífer que es pot caçar a la Serralada Litoral durant tot l'any.

També cal esmentar que al Parc de la Serralada Litoral, tenim dues fonts que fan referència a aquest animaló, la Font del Senglar a Teià, de la qual vaig parlar el desembre de 2008 a l'entrada "Les Fonts de Teià", on em referia a ella com la Font del Gripau i la Font del Porc ubicada a Òrrius.