LA SELVA VI. LA SELVA MARÍTIMA. DE LLORET A TOSSA.

 

                    La badia de Tossa des de la torre de Can Magí

Amb l’itinerari que us presento avui, ja ens endinsem de ple a la Costa Brava. El recorregut d’avui té una llargada d’una mica més de 15 quilòmetres i un desnivell positiu d’uns 400 metres. Tota l’estona seguirem les marques del GR-92 que en aquesta etapa té un bon marcatge.

És una travessa de descoberta de vistes, des del Poblat Ibèric del Turó Rodó, des de la torre de Can Magí, des de la Vila Vella de Tossa…

Veureu que per dins la Vila Vella no he posat cap indicació, doncs el que toca fer pels seus carrerons és deixant-se portar, sense pressa, gaudir de les pedres i si s’escau i ens vé de gust fer un cim i tomba.

Aquesta excursió recomano fer-la a la primavera o a la tardor, doncs sobretot a la tardor si ensopeguem un dia de bonança també podem fer un bany en el mar, doncs la temperatura de l’aigua encara és força alta.

L’ITINERARI.

0,000Qm. 0,000Qm. Sortim de l’estació d’autobusos de Lloret i anem cap a la platja per l’avinguda Just Marlés Vilarrodona (És l’avinguda on hi ha la parada dels taxis)

0,400Qm. 0,400Qm. Passeig d’Agustí Font. (Passeig Marítim de Lloret.) Tombem a l’esquerra direcció nord.

0,500Qm. 0,900Qm. Deixem a l’esquerra el Museu del Mar. Continuem direcció nord pel passeig marítim. Al final del passeig ja comencem a trobar marques del GR-92 que anem seguint.

1,000Qm. 1,900Qm. Desprès de pujar un llarg tram d’escales, trobem a l’esquerra l’accés al Poblat Ibèric del Turó Rodó.

0,100Qm. 2,000Qm. Poblat Ibèric del Turó Rodó. Entre els anys 2000-2003, fou excavat. Aquests treballs van permetre documentar les característiques principals del poblat i la seva evolució històrica, que s'estén des de finals del segle III a.C. fins a les primeres dècades del I a.C. Es tracta d'un assentament costaner del tipus barrera, situat en un esperó sobresortint, abocat al penya-segat en gran part del seu perímetre i defensat per una muralla a tramuntana i a llevant, els únics sectors accessibles. Els habitatges principals, un total de 7 conservats, d’aquest poblat s’adossen a la part interna de la muralla (d’entre 110 i 130 cm. d’amplada) i resten oberts per migdia a una plaça, a l'altra banda de la qual hi trobem algunes construccions de menor abast.

Les set cases de la zona nord són de planta rectangular i estan composades per dos àmbits: una estança principal al nord i una petita avantsala, oberta a la plaça. És precisament una d’aquestes cases, la casa 6, que en el decurs de l’any 2016 vam procedir a la seva reconstrucció in situ mitjançant les tècniques de l’arqueologia experimental.

Aquesta casa ibèrica cal inscriure-la en l’anomenada arquitectura de fang. Està formada bàsicament per un sòcol de pedra (que aïlla de la humitat) sobre el qual s’alcen les parets (amb la tècnica de la tova) i el sostre, que també esta fet amb fang i elements vegetals barrejats (amb la tècnica de l’amasat), sobre un entramat de canyís. A l’interior de la casa s’han reproduït diferents agençaments propis de la vida quotidiana: un teler, banquetes, cistelleria, molins de pedra, llar de foc, etc...

Sens dubte és un bon mirador sobre Lloret i la Mediterrània. Just a sota del poblat ibèric hi ha el Castell d’en Plaja, una de les siluetes més característiques de Lloret.  Actualment, nomès és visitable molt puntualment.

Ara desfem els últims 100 metres i tornem al camí de ronda tot seguint les marques del GR-92.

3,000Qm. 5,100Qm. El Trull Restaurant. Aquest restaurant es troba a la Plaça de les Nacions Unides a l’urbanització Canyelles. Ara nosaltres continuem pel carrer que queda més a l’esquerra en sentit descendent.

1,380Qm. 6,480Qm. Platja de Canyelles. Si fem aquesta excursió entre finals de primavera i la tardor, aquest és un bon lloc per fer parada, fer un mos i un banyet. En acabat seguim les marques del GR-92, direcció Tossa.

7,550Qm. 14,030Qm. Cruïlla d’accés a la Torre de Can Magí o torre dels Moros. Fem aquests últims 100 metres fins a la torre. Aquesta torre és un fidel testimoni de les torres de vigilància que va fer construir Felip II al s. XVI a la costa mediterrània de la Península Ibèrica per protegir els pobles de les incursions i ràtzies dels pirates del nord d’Àfrica.  Aquestes torres, situades totes elles arran de la costa i en punts estratègics, es comunicaven entre si mitjançant senyals de fum durant el dia i senyals de llum durant la nit. La guàrdia permanent avisava els vilatans en cas de perill d’atac barbaresc, i així es podien protegir a l’interior de les muralles.

Seguint el model clàssic, la torre dels Moros consta de dos pisos amb entarimat de fusta, espitlleres i barbacana.

La torre dels Moros es comunicava amb la torre de la Pòlvora i amb l’agulla de Pola, i probablement també amb la torre del castell de Vila Vella, avui desaparegut.

Des d’aquí dalt, hi ha unes espectaculars vistes de la badia de Tossa.

Ara desfem aquests últims 100 metres i seguim el GR-92 davallant cap el nucli urbà de Tossa.

 

0,200Qm. 14,230Qm. Cruïlla de carrers. Tombem a la dreta pel carrer de Joan Barber i Coris.

 

0,300Qm. 14,530Qm. Baixem per unes escales que trobem a l’esquerra i uns metres més endavant enllacem amb el passatge de Sa Roqueta que més endavant es converteix en carrer Es Cars.

 

0,175Qm. 14,705Qm. Accés a la platja del Codolar/ Carrer del Portal. Davallem a l’esquerra pel carrer Portal.

 

0,100Qm.  14,805Qm. Entrem a la Vila Vella per la Torre de Ses Hores.

Vila Vella de Tossa de Mar. Declarat Monument Històric Artístic Nacional l’any 1931, el recinte emmurallat de Vila Vella és l’emblema del municipi. Actualment és l’únic exemple de població medieval fortificada que encara es conserva al litoral català. Es va construir a inicis del segle XIII i es conserva gairebé la totalitat del seu perímetre original amb els seus murs emmerletats. El pany de mur distribueix quatre torrasses i tres torres cilíndriques rematades per matacans.

 

 En el punt més alt de la Vila Vella hi havia hagut el castell, que consistia en una torre de guaita i una estança de planta rectangular. Actualment no existeix, ja que en el seu antic emplaçament s’hi va edificar l’actual far. L’interior de la Vila Vella és un espai amb molt d’encant, format per carrerons estrets amb paviment de còdols i on encara s’hi poden admirar molts finestrals gòtics, bellament historiats. En el moment de màxima esplendor (s. XV), la Vila Vella integrava unes vuitanta cases. La majoria dels habitatges van aprofitar el mur de la muralla com a paret de fons. A partir del segle XVI la població es va començar a expandir fora muralla. Les primeres edificacions es van fer al barri de sa Roqueta i seguint el camí ral. Cal destacar el magnífic portal dovellat que dóna entrada a la Vila Vella a través del pati d’armes.

 

A l’interior de la Vila Vella destaca especialment l’antiga església de Sant Vicenç. Aquesta església d’estil gòtic tardà es va construir al segle XV damunt l’anterior església romànica, descoberta recentment i datada dels segles XI – XII. Orientada nord-sud, i en una posició privilegiada sobre un penya-segat de cinquanta metres, el seu aspecte original resultava segurament molt imponent. 

 

Després de perdre’ns per la Vila Vella i perquè no, haver tastat el Cim i Tomba, sortim del recinte emmurallat per la torre de Ses Hores i anem cap al nucli urbà.

 

0,200Qm. 15,005Qm. Tombem a l’esquerra pel carrer de Mar.

0,075Qm. 15,080Qm. Plaça d’Espanya. Continuem pel carrer de la Guàrdia.

0,200Qm. 15,280Qm. Girem a la dreta per l’Avinguda del Pelegrí on tornem a enllaçar amb les marques del GR-92.

0,250Qm. 15,530Qm. Estació d’autobusos de Tossa de Mar. Inici i final de la sortida d’avui.

Per retornar a Lloret amb bus no tindrem problema, doncs hi ha un servei cada hora.

La propera setmana us recomanaré una cançó, doncs ja serem a pocs dies de Santa Cecilia.

LES VALLS DEL FRESER XII. LA COVIL I LA COSTA PUBILLA

 

                       Cim del Pla de Pujalts o Costa Pubilla.

Per fer aquesta última entrada del cicle les Valls del Freser, farem una incursió a la Serra del Montgrony des de Campelles on vam arribar amb l’entrada de Ribes a Planoles passant per Campelles l’agost del 2020

L’inici de la sortida d’avui serà el Refugi de Pla de Prats. Per arribar-hi haurem de fer 4,8 quilòmetres de pista des de Campelles (GIV-4714) que agafarem a tocar del cementiri. Us recomanem que compteu aquesta distància amb el comptaquilòmetre del cotxe, doncs els 2,8 quilòmetres són per pista amb pedra i algun xaragall i tot i ser apta per turismes és molt lenta i fins que no arribem al refugi no hi ha cap indicació (I ens pot fer l’efecte que ens ho hem passat), però no patiu, no tè pèrdua, doncs arribarà un moment on topareu amb el refugi i el seu entorn amb taules, bancs i barbacoes.

La sortida que us presentem avui és d’estiu, finals de primavera o inicis de tardor, per tant, ideal per fer un d’aquests dies on al matí fa fresca, però al migdia el sol encara escalfa.

L’itinerari té una distància de gairebé 14,5 quilòmetres i un desnivell positiu d’uns 850 metres. No té cap pas compromés, la dificultat nomès rau en la distància i el desnivell.   Abans d’iniciar l’excursió cal mirar la “mèteo” i aneu proveïts de menjar i un parell de litres d’aigua.

Per últim, nomès desitjar-vos que tingueu un dia amb el cel ras i bona visibilitat per gaudir de les fantàstiques vistes que podrem veure des dels cims.

0,000Qm. 0,000Qm. Iniciem l’excursió a la part del darrere del refugi de Pla de Prats i anem pel camí que s’enfila perpendicular a la pista, seguint les marques grogues d’Itinerànnia.

0,775Qm. 0,775Qm. Obviem la pista que s’enfila a l’esquerra i nosaltres continuem recte per la pista herbada que planeja obviant els camins que ens menen a banda esquerra.

0,500Qm. 1,275Qm. Creuem el torrent de la Font Roja i continuem endavant.

0,220Qm. 1,495Qm. Ara tombem a l’esquerra i trenta metres més enllà torna ha anar cap al torrent de Font Roja, però ara uns metres més amunt.

0,070Qm. 1,565Qm. Font Roja. Actualment la déu d’aigua omple uns abeuradors pel bestiar. Seguim recte, obviant un corriol que s’enfila a la dreta.

0,100Qm. 1,665Qm. Desemboquem en una pista. Ara ja som a 1807 metres d’alçada.  Continuem a la dreta planejant cap al Refugi de la Covil.

0,750Qm. 2,415Qm. Refugi de la Covil. Ens enfilem pel rasos que hi ha darrera el refugi i anem a buscar el camí que trobem direcció nord-oest.

0,900Qm. 3,315Qm. Carena. Filat per separar els vessants. Continuem a l’esquerra.

0,050Qm. 3,365Qm. Cim de la Covil (2001) metres. Des d’aquí dalt tenim una bona panorámica de 360 graus. Just davant el cim de la Covil tenim el pas per baixar cap al Coll de Coma Ermada.

1,000Qm. 4,365Qm. Coll de Coma Ermada. Ara cap amunt a l’esquerra ens queda el Puig de Coma Ermada i a la dreta el cim del Costa Pubilla.

0,800Qm. 5,165Qm. Coma entre ambdos cims. Anem a l’esquerra per pujar el Coma Ermada.

0,150Qm. 5,315Qm. Puig de Coma Ermada (2000 metres). Ara desfem aquests últims 150 metres, creuem la coma i ens enfilem cap al Costa Pubilla.

0,450Qm. 5,765Qm. Costa Pubilla o cim del Pla de Pujalts. (2056,1 metres). És el cim més alt de la Serra de Montgrony i des d’aquí dalt tenim unes vistes fantàstiques del Pedraforca, el Puigmal, el Puigllançada, Planoles, Campelles… Ara anem carenant, passem el Roc de Maials i arribem a un collet. Creuem i continuem amunt per la mateixa carena.

0,650Qm. 6,415Qm. Roc del Llamp. Continuem direcció nord, tot baixant per la carena.

1,250Qm. 7,545Qm. Coll de la Bona. En aquest punt trobem el pas entre entre Gombrèn i Castellar de N’Hug a l’oest i Planoles i Toses a l’est. Cap al nord tenim el cim de l’Emperadora. Creuem el vailet i baixem direcció Planoles en pronunciada baixada pel ben mig dels prats.

0,500Qm. 8,045Qm. Fons d’una coma. Ara girem decididament a la dreta, direcció sud, buscant un camí que ens porti cap al Coll Roig. Mica a mica trobem indicis de traça.

0,660Qm. 8,705Qm. Comencem a trobar marques d’Itinerànnia i cada vegada el camí és més fressat.

0,575Qm. 9,280Qm. Coll Roig. Creuem un vailet i baixem cap a una pista que tenim uns metres més avall. Baixarem per la dreta per evitar els aiguamolls que hi ha a banda esquerra.

0,150Qm. 9,430Qm. Pista. Continuem a la dreta, direcció sud.

0,400Qm. 9,830Qm. Sota el Coll de Coma Ermada (1726 metres d’alçada). Continuem recte cap a Campelles.

1,100Qm. 10,930Qm. Tombem a la dreta per la pista que puja cap al refugi de la Covil.

1,100Qm. 12,030Qm. Refugi de la Covil. Ara ja nomès ens resten desfer els últims 2.415 metres que hem fet a l’anada per retornar al refugi de Pla de Prats.

2,415Qm. 14,445Qm. Refugi de Pla de Prats. Inici i final de la sortida d’avui.

La setmana vinent parlarem de l’Avi Siset.

 

FONTS D'ARREU XXXVI. FONTS DE L'ALTA CERDANYA

 

                              Font de la Plaça de Sant Genís d'Er.

Aquest mes de juliol, us vaig presentar la travessa entre Núria i Puigcerdà pel coll de Finestrelles, les fonts del Segre i pels termes municipals de Llo, Er, Nahuja, Osseja i Bourg Madame, tots ells pobles de l’Alta Cerdanya.

L’Alta Cerdanya és un territori d’aigua creuada pel Segre que es nodreix de torrents, rius i rierols que li són tributaris per la dreta i per l’esquerra i és clar, si hi ha aigua també hi ha fonts.

Fins que l’aigua corrent no va començar ha arribar a aquests llogarets aquestes fonts esdevenien una part fonamental en el dia a a dia dels ceretans, doncs eren el seu únic punt d’abastiment d’aigua.

A la travessa de Núria a Puigcerda passant per Er. Camins de Romiatge, vam passar per les fonts dels Abeuradors i de la plaça Sant Genís, totes dues a Er. Aquestes són dues de les 24 fonts que us presento avui,  però malgrat avui dia la seva funció sigui bàsicament ornamental, aquesta entrada vol posar en valor la importància que van tenir aquestes déus fins la primera meitat del segle XX.

Er

1.          Font de Baix d’Er

2.       Font de la Fàbrica o Cal Fabre.

3.       Font de la Plaça Sant Genís.

4.       Font de la Ribera d’Er.

5.       Font del Ferro

6.       Font dels Abeuradors.

Llo

7.        Les Fonts del Segre

8.     Font d’en Miqueló.

9.     Font de Baix de Llo.

10.   Font de la Monje.

11.   Font de les Esteules.

12.   Font de les Gorgues del Segre.

13.   Font dels Banys de Llo.

Nahuja

14.   Font de la Plaça de Nahuja.

15. Font de Nahuja.

16. Font del Refugi de Nahuja.

Osseja

17.       Font d’en Fabre.

18.   Font de l’Esglèsia.

19.   Font de la Jaça de l’Orri de l’Andreu.

20.   Font de la Jaça de les Corones.

21.   Font de Monnier o del Camp d’en Vista.

22.   Font del Molí.

23.   Font del Picassó.

24.   Font Santa.

Properament farem el camí de ronda entre Lloret i Tossa de Mar.

 

GRAMÀTICA DEL CAMINANT LXVII. PARAULES AMB SWING

 

Fa unes setmanes us vaig presentar Swing. Al marge de la trama que és d’aquelles que enganxa, aquesta novel.la és per llegir-la amb paper i llapís, doncs de tant en tant van apareixent mots entre les fàbriques de suro de Palafrugell, els clubs de Harlem, el Paral.lel de Barcelona i la Itàlia feixista.

Les 24 paraules d’avui són les següents,

Abrivar: Donar força, impuls o coratge.

Abúlia:  Falta completa o incompleta d’apetència volitiva com a poder d’acció o fre.

Bambolejar: Moure’s alternativament cap a una banda i l’altra, per inseguretat d’equilibri.

Baratar: Donar o rebre una cosa a canvi d’una altra.

Depauperar: Fer tornar pobra una persona, una població, etc…

Envanit: Ple de vanitat.

Esplín: Malenconia que produeix tedi de tot.

Fatu: Curt d’enteniment, especialment el nici envanit o que no es dóna compte de la seva niciesa.

Federat: Horror, por intensa.

Fiduciari: Que depèn de la confiança que mereix.

Freixura: Entranyes, especialment els pulmons.

Ganut: Que té molta gana.

Grum: Noi que un club, establiment o senyor particular té al seu servei per fer enviats.

Lliurea: Vestit distintiu, pel color, galons, botons, etc., dels criats d’una casa noble.

Manilla: La manilla és un joc de cartes que va ser molt popular a Catalunya. A partir de la segona meitat del segle XX va començar a jugar-se cada vegada menys i es va anar substituint per la botifarra.

Mústic: Trist, mancat d’alegria, de vivacitat.

Peremptori: Urgent, que no adment dilació.

Retopar: Replicar contradient.

Sutzura: Una cosa bruta. Brutor.

Tabard: Vesta d’abric que cobria des del coll fins més avall de la cintura.

Talòs: Persona obtusa, molt curta d’enteniment.

Taper: Fabricant o obrer que es dedica a fer taps de suro.

Vesta: Vestit, roba que cobreix el cos, en general, però sobretot la que arriba des del coll fins als peus.

Volició: Acte de voluntat.

La majòria de les definicions de les paraules les he extret de la versió digítal del Diccionari Alcover- Moll.

Properament, pujarem a la Covil i a la Costa Pubilla.

SI NO PUC VOLAR

 

Avui us presento Si no puc volar d’Estel Solé i editada per Rosa dels Vents el juny de 2016. De seguida que acabo de llegir una novel.la, m’agrada buscar per les xarxes a veure si trobo algú que sàpiga posar les paraules a allò que m’ha fet sentir o allà on m’ha portat el llibre que tot just acabo.

En aquest cas, en Sebastià Portell a Llegir.cat fa una crítica brillantíssima i tot seguit us n’adjunto alguns fragments.

“Es pot dir, doncs, que no ens trobem davant una novel·la amb grans pretensions, i això ho afirmem en el millor sentit de la paraula: una gran fita suposa, sovint, que els viatges en lletra es perdin pel camí i per dreceres. Però aquest no és de cap manera el cas de Solé: l’autora, que ja s’havia donat a conèixer com a poeta amb Dones que somiaven ser altres dones (Galerada, 2011, Premi Amadeu Oller) i amb Si uneixes tots els punts (Galerada, 2013), ens ofereix en aquesta ocasió un text que llisca, sorprenentment entretingut, que fa que el gir de cada pàgina sigui una necessitat més que un vot de confiança. Si no puc volar és un text senzill però que destaca per una història i una trames ben dissenyades, una llengua assequible i propera i uns personatges —sobretot la protagonista— que generen empatia des del primer moment.

Sóc una dona tarada i estèril: així es presenta Ànnia, el personatge central, que veu com en poc més d’un any la vida se li ha capgirat. Ha perdut la seva parella, la feina i el pis, i ara viu amb el seu avi mentre es dedica a passejar gossos de dones riques de la part alta de Barcelona, que ja tenen massa feina en passejar-se a elles mateixes. Per afegitó, l' Ànnia pateix endometriosi, una malaltia estranya no pel nombre de dones que la tenen —prop d’un 20%— sinó pel poc que se’n sap o se’n fa saber, una malaltia que a més de suposar-li un dolor menstrual més fort que el de la resta de dones li complica les possibilitats de tenir fills més enllà de la trentena”

“La maternitat és, de fet, un dels temes principals d’aquesta novel·la, que s’enceta amb uns versos d’Anne Sexton,  uns altres de la seva traductora al català, Montserrat Abelló, i un fragment de la Yerma de Lorca, tots tres textos caracteritzats per la diferència, pel patiment i per la situació de la dona dins una mena de desert quotidià i difícil: L’únic que volia era hivernar i despertar en una estació més calmada, es lamenta Ànnia en un passatge.”

“Així, la necessitat o la inèrcia de tenir parella i de viure en parella o els dictats de la moda i de l’aspecte físic, que si bé han arribat a ser una collera per ambdós gèneres encara són un llast més pesat a l’esquena de les dones, són també presents a la novel·la. Un text que, en un intel·ligent exercici de sinceritat i empatia, ens convida a respirar amb la pell d’una dona suposadament imperfecta, infeliç, sola, amb uns quilos de més i poques expectatives de futur, per tal de fer-nos entendre, finalment, que tot model és ideologia i que el benestar comença i acaba en un mateix”.

“Així mateix, i tornant a l’estil orgànic de la novel·la, destaquen també els passatges d’humor i ironia, que fan de contrapès a les escenes més dramàtiques, que recorden, en certa manera, les millors escenes d’El diari de Bridget Jones (1996), de Helen Fielding, per l’acidesa i la raó que contenen: Els casaments, aquells actes socials on no menges gens bé, t’emborratxes per intentar divertir-te i et passeges del lavabo a la taula encara que no t’estiguis pixant, només per lluir el vestit i les sabates noves que t’han costat un ull de la cara. Trobem, a més, un clar i agraït homenatge a la mítica faixa de Jones en les calcetes de Hello Kitty de l’Ànnia”.

Gaudiu de la lectura i ben aviat pujarem a la Covil, a la Coma Ermada i a la Costa Pubilla.

LA SELVA V. CALA BANYS I EL CASTELL DE SANT JOAN DE LLORET.

 

                                    La font de Cala Banys

Avui us presento una passejada de capvespre per fer un d’aquests dies que la calor va afluixant i el dia es va escorçant. Fora del brogit de juliol i agost, ara al setembre Lloret mica a mica va guanyant tranquilitat, sobretot entre setmana i la caminadeta que us proposo us acostarà fins a Cala Banys i el Castell de Sant Joan.

Tanmateix heu de tenir en compte que el castell està obert en els següents horaris, de juliol a setembre de dilluns a diumenge de 10 a 13h i de 17:30h a 19:30h i la resta de l’any, dissabtes, diumenges i festius de 10 a 13h.

Per tant, per evitar presses, val la pena fer la visita al castell i després tranquilament gaudir de la posta de sol a Cala Banys.

Sovint, us presento sortides i activitats per fer amb canalla, aquest no seria el cas, a no ser que els vostres fills,nebots o nets gaudeixin amb l’activitat comtemplativa.

La passejada només té 3 quilòmetres de llargada, un desnivell positiu de tot just 50 metres i cap dificultat tècnica.

L’ITINERARI.

0,000Qm. 0,000Qm. Sortim de l’estació d’autobusos de Lloret i anem cap a la platja per l’avinguda Just Marlés Vilarrodona (És l’avinguda on hi ha la parada dels taxis)

0,400Qm. 0,400Qm. Passeig d’Agustí Font. (Passeig Marítim de Lloret.) Tombem a la dreta direcció sud, tot seguint el GR-92.

0,390Qm. 0.790Qm. Monument de la Dona Marinera. L’any 1966 es va encarregar la realització del monument a “La Dona Marinera” que es pot contemplar al final de la platja de Lloret. L’escultura de bronze, obra de l’artista Ernest Maragall, fa una alçada de 2,40 m. sobre la roca i representa una figura femenina que guaita el mar en actitud de saludar o acomiadar.

És un homenatge a la dona de l’època marinera que sovint fou la que tirà endavant la llar mentre l’home era a cercar fortuna a l’altra banda de l’Atlàntic. Aquesta escultura, també anomenada “Venus de Lloret”, dota a la costa lloretenca d’un element artístic de gran bellesa i qualitat que fa que no hi hagi un moment en que no s’hi vegi un grup de persones al seu voltant. Al voltant d’aquesta figura s’ha creat una llegenda on s’explica que, la persona que miri a l’horitzó (com l’estàtua) i al mateix temps toqui amb la seva ma el peu dret de l’escultura veurà realitzats els desitjos que formuli en aquell moment.

L’indret on hi ha l’estàtua és un molt bon mirador sobre la Mediterrànea.

Nosaltres seguim cap al sud tot seguint el GR-92 cap a Cala Banys.

0,330Qm. 1,120Qm. Font de Cala Banys. Sens dubte la font més propera al mar de totes les que hem descobert fins ara, doncs tan sols està a uns 5 metres d’on trenquen les onades i a un parell de metres sobre el nivell del mar.

El frontal de la font és de pedra amb una placa que diu “Aquesta font va ésser trobada en aquest lloc anomenat Banys el dia 29 de novembre de l’any 1894”. L’aigua desguassa en una pica semicircular que per sota el camí de ronda s’aboca directament al mar. A banda i banda de la font, hi ha un muret on podem seure a prendre la fresca. A mitjans d’agost de 2021 hi raja un rajolí d’aigua

A tocar de la font tenir el chill out de Cala Banys un bon pla per venir amb la parella o amics i relaxar-te prenent alguna cosa, sobretot al capvespre.

Nosaltres seguim el GR-92 que s’enfila per les escales i passa pel ben mig del chill out.

0,475Qm. 1,595Qm. Continuem a l’esquerra pel corriol d’accés al castell de Sant Joan.

0,070Qm. 1,665Qm. Castell de Sant Joan. Centre de la senyoria feudal de Lloret, es documenta per primer cop el 1041. Originalment era una petita fortificació de planta més o menys triangular d’uns 500 metres quadrats de superficie. El castell fou afectat per un atac genovés vers el 1356 i pel terratrèmol de 1427, però sempre fou reconstruit. Al segle XVII, però ja només funcionaven la torre i la capella, que també va acabar abandonant-se. La destrucció de la torre per uns canoners anglesos l’any 1805 marcà la fi del castell.

Amb el terç nord destruït per l’obertura d’un carrer l’any 1964, el castell es troba actualment excavat i consolidat. Situat sobre un penya-segat de 60 metres d’alçada, és una fortificació de planta aproximadament triangular. L’encercla la muralla, que presenta al llenç de llevant la porta d’entrada, reforçada per un parapet. A l’interior, al nord i a l’est, hi ha dues ales d’habitacions adossades a la part interna de la muralla i obertes a un pati, on també hi trobem la cisterna perfectament conservada. A l’oest, en un petit promontori, s’alça la torre de l’homenatge reconstruida fa uns anys seguint fotografies antigues i des del cim de la qual es divisa la totalitat del terme de Lloret. La capella de Sant Joan, en canvi no s’ha conservat.

Ara sortim del recinte del castell i tombem a la dreta en sentit descendent.

0,030Qm. 1,695Qm. Girem a l’esquerra pel carrer Camí de Sant Joan.

0,100Qm. 1,795Qm. Obviem el GR-92 que marxa recte i nosaltres girem a la dreta cap a Lloret de Mar pel carrer Marià Fortuny.

0,250Qm. 2,055Qm. Tombem a la dreta pel carrer de Francesc Campderà.

0,190Qm. 2,245Qm. Girem a la dreta pel carrer de Josep Irla. Uns metres més endavant baixem per unes escales.

0,270Qm. 2,515Qm. Tornem a ser al passeig d’Agustí Font (Passeig Marítim de Lloret). Ara només ens resta desfer els últims cinc-cents metres fins l’estació d’autobusos.

0,500Qm. 3,015Qm. Estació d’autobusos de Lloret. Inici i final de la sortida d’avui.

Ben aviat parlarem de paraules amb swing.

LA CASA DEL SILENCI

 

Avui us presento La Casa del Silenci. Blanca Busquets. Rosa dels Vents. Febrer 2013. Per parlar-vos d’aquesta novel.la em remeto a la crítica que en feia la Silvia Cantos en el seu blog.

“Aquesta és la història de diverses dones i d’algun home. De dones valentes i sensibles, dones apassionades, dones que estimen els homes, però que sobretot estimen la música. Aquesta és la història d’un violí que passa de mà en mà, d’un director d’orquestra exiliat que viu entre notes músicals i entre faldilles, de mares absents, de desamors i de venjances, de guerres que separen, de minyones que mengen xocolata desfeta. Aquesta és la història de La casa del silenci, on la música no deixa mai de sonar.

La casa del silenci és una magnífica novel.la de caire intimista, la història narrada gira al voltant de la música, amb la mágica presència de l’Stainer, un violí que a mesura que avança la història va prenent protagonisme fins gairebé arribar a convertir-se en l’eix central sobre el que gira la narració, i on també ens trobem amb el riu Spree (a la ciutat de Berlin) que amb el seu cabal arrossega la història d’una dona trencada.

L’autora insereix un ritme dinàmic i atractiu a la seva novel.la gràcies a les diferents veus i flashbacks que incorpora a la seva història. Narrada amb una prosa subtil i elegant, amb el concert per a dos violins de J.S. Bach sonant de fons, La Casa del Silenci et captiva i s’acomiada del lector amb un passatge d’una bellesa poètica absolutament deliciosa.

Properament, descobrirem la font de cala Banys.