dimecres, 31 de març del 2010

La vall del Tort i el turó de Moià

La Font del Tort

Aquest cap de setmana passat, quan estava planejant aquesta entrada, estava decidit a parlar d'un nyap, la Font del Tort, però ahir quan vaig fer la sortida, vaig sorprendrem gratament.

Farà uns tres anys, quan per primera vegada vaig visitar aquest indret, em vaig trobar amb una font que havia estat arrenjada de manera molt barroera, sense tenir en compte els materials dels voltants i utilitzant llambordes.

Llavors, no hi havia cap senyalització i els camins i corriols que hi havia prop de la font, eren impracticables o estaven tallats.

Ahir quan m'acostava amb el cotxe, vaig veure que hi havia senyalització del parc. Vaig parar i efectivament, hi havia marcada una ruta amb senyals de color taronja, que a continuació us descriure. La font contínua igual, però l'obertura de l'espai a altres camins, pistes, turons i valls, fa que ja no parli d'aquest indret com un "nyap".

La passejada d'avui segons el Parc de la Serralada de Marina té 2975 metres, segons els meus comptes, tot just arriba a 2500 metres, amb el desnivell si que coincidim, 180 metres positius.

Per fer l'itinerari, cal evitar les hores centrals del día dels mesos calurosos de l'any, perquè tot el recorregut està molt exposat, amb poques ombres.

Per altra banda, aquest recorregut és molt recomanable per aquells que us agrada gaudir de bones panoràmiques. Tanmateix, malgrat la curta distància, això implica alguna pendent forteta.

Per arribar al lloc d'inici de la sortida, el parquing del restaurant Font del Tort, anirem cap a Montcada per la carretera de la Roca, i vinguent de Sant Fost, uns metres abans de la rotonda que hi ha a Montcada per arribar al nucli urbà pel pont sobre el riu Besós, trobarem el desviament del restaurant. A partir d'aquí comença una pista mig cimentada que desprès d'uns 700 metres ens durà fins el restaurant.

Sortim de la font del Tort, equipada amb bancs i taules, per fer un mos quan tornem. Aquesta font sempre l'he vist rajar.

Seguim per la pista cimentada uns 100 metres, fins que es converteix en un camí carreter que ara va paral.lel al torrent de can Güell. Uns metres més endavant pugem unes escales, i a dalt travessem un torrent sec. Ara durant uns 250 metres el cami planeja una mica, fins que agafem un corriol a mà esquerra que s'enfila cap a una pista que trobem a tan sols 50 metres.

Girem a la dreta per la pista en sentit ascendent. Però pocs metres mès enllà, tornem a agafar un corriol que ens puja fins el coll de Moià.

Aquest coll, és una cruïlla de camins i rutes. Si agafessim el camí que marxa davant nostre en direcció nord, aniriem cap a la vall de Reixach i enllaçaríem amb la ruta que vam fer el juliol del 2008.

La pista que davalla a la nostra dreta va a parar a La Vallesana, la carretera que va de Badalona a Montcada, i nosaltres girarem a l'esquerra per 100 metres més enllà, arribar al turó de Moià

Des dalt el turó, a 231 metres sobre el nivell del mar, tenim unes magnífiques vistes del Vallès Occidental i part del Barcelonès.
Igualment el soroll de les antenes que tenim a poc metres, tambè és força important.

Ara baixem per la pista que davalla cap a Montcada, sempre de cara al riu Ripoll. Malgrat que l'itinerari no té pérdua, cal esmentar que en aquesta part del recorregut no hi han fites de color taronja. Aquest camí pel qual anem ara, desprès d'uns 1.100 metres ens durà fins la pista per on hem passat amb el cotxe, quan veníem.

Des d'aquesta pista principal, fins el parquing del restaurant nomès ens restaran uns 500 metres, inici i final de la sortida d'avui.




dilluns, 22 de març del 2010

Els ocells de Tiana

Una puput

A vegades fas les entrades una mica per casualitat o perquè les circunstàncies arriben així.

En aquest cas, han coincidit varis factors. Per una banda, a les primeres cinquanta entrades, crec que no he parlat mai de Tiana, per un altre cantó ahir va començar la primavera i amb ella tornen molts ocells que hivernen a l'África i ara al març arriben a casa nostra.

I finalment, la setmana passada va caure a les meves mans un "Atles dels ocells nidificants del Maresme" editat l'any 2005 per Héctor Andino, Enric Badosa, Oriol Clarabuch i Carles Llebaria.


L'altre dia fullejant l'atles, vaig veure que les quadríqules corresponents a Tiana, eren molt riques en espècies d'aus. Vaig començar a comptar-les i gairebè arribo a la setentena.


Aquest fet, segurament es produeix perquè a Tiana encara trobem algun camp, alguna vinya, és a prop del mar, però alhora tambè podem trobar zona boscosa, i això permet a ocells que necessiten habitats força diferenciats, poder fer aquí el seu niu.


Trobar aquest atles o qualsevol guía d'ocells és molt fàcil, tant sigui a llibreries o inclús a les biblioteques, per fer un primer acostament.


Per tant, avui únicament us enumerare els noms d'aquestes aus. Malgrat no ser gaire entesos, de seguida veureu que hi ha espècies molt comuns i d'altres, una mica més rares. Ara nomès us queda buscar un bon punt de guaita per poder anar veient alguns d'aquests ocells,


perdiu, faisà, aligot vesper, esparver, xoriguer, falcó mostatxut, tudó, tórtora turca, tórtora, cotorreta de pit gris, cucut reial, cucut, òliba, xot, mussol, gamarús, enganyapastors, siboc, magall, pallarola, puput, pigot verd, cotoliu, oreneta, culblanc, cuscueta, ull de bou, rupit, rossinyol, bitxac, còlit ros, merla, rossinyol bord, trist, bosqueta, tallarol de casquet, tallarol gros, tallarol emmascarat, tallareta cuallarga, tallarol de garriga, tallarol capnegre, mosquiter pàlid, mosquiter comú, bruel, papamosques gris, mallerenga cuallarga, mallerenga emplomallada, mallerenga petita, mallerenga blava, mallerenga carbonera, raspinell, oriol, botxí, capsigrany, gaig, garsa, cornella, corb, estornell vulgar, estornell negre, pardal, pardal xarrec, gafarró, verdum, cadernera, gratapalles i sit negre


Properament us parlaré de la Font del Tort i de la Vall de Cabanyes.


dimecres, 17 de març del 2010

La Font del Senglar

La Font del Senglar

Mirant ahir al vespre les notícies del Parc de la Serralada Litoral, vaig veure que parlaven que havíen editat el tríptic de la Ruta del Vedat ( pels voltants de Teià), i que aquesta ruta passava per les fonts d'en Pericó d'en Canal, de les Perdius, del Vedat i del Senglar.

Les dues primeres ja les coneixia amb aquest nom, la font del Vedat, és la font que jo conec com la Font del Sagrat Cor, però sense cap mena de dubte allò que em va cridar més l'atenció va ser que a l'introducció del tríptic, s'ens diu que passarem per la Font del Senglar i comences a llegir el rutòmetre de l'excursió i aquesta font no apareix per enlloc.


Tanmateix tampoc apareix en el croquis que s'adjunta, però efectivament aquesta font existeix i generalment sempre raja.


De fet, d'aquesta font en parlo a l'entrada de 10 de desembre de 2008, "Les fonts de Teià" i jo em refereixo a ella com la "Font del Gripau" perquè de fet el boc té forma d'aquest amfibi.

Cal esmentar tambè, que tot just sota aquesta racó hi ha la Font del Torrent que al mesos més plujosos tambè goteja.

Si aneu a aquesta entrada trobareu les indicacions per arribar-hi, i el indret realment val la pena. A més a més nomès està a uns 250 metres de la Font del Vedat o Sagrat Cor.




P

dissabte, 13 de març del 2010

La Font de Can Barbeta

La mina de la Font de Can Barbeta

Avui parlarem d'aquesta font, que malgrat està dins el terme municipal de Vallromanes, està molt més vinculada a Santa María de Martorelles, perquè quan rajava desprès de passar pel safareig situat en el camí de Can Gurrí, les seves aigues baixaven pel torrent d'en Nofre, fins a trobar el torrent d'en Gurrí.

Per tant, aquesta és la única font del poble que abocava les seves aigües als torrents del vessant de Santa María de Martorelles, que tots ells desemboquen a Martorelles formant el torrent de Can Sunyer i aquest aboca les seves aigües al Riu Besós.

La resta de fonts i torrents de Vallromanes porten les seves aigües fins el Riu Mogent, abans de fer l'aiguabarreig amb el Tenes i el Congost i formar el riu Besòs a l'alçada de Montmeló.


Per arribar a aquesta font anirem a peu o en cotxe fins el coll de Can Corbera. (Si desconeixeu com fer-ho, en aquest blog a "Una excursió de dames i cavallers" d'octubre de 2008, trobareu les indicacions per fer-ho).


Des del coll de Can Corbera seguim les indicacions cap a Can Gurrí, obviant el camí que baixa cap a Can Girona. Nosaltres ara anem per un camí carreter, passem pel costat d'una casa en runes, Can Barbeta, i quan ja portem caminats uns 500 metres des del coll, uns 100 metres abans de trobar una cadena que barra el pas a vehicles a motor, haurem trobat a mà esquerra un corriol que s'endinsa per un torrent.


Quan portem uns 20 metres pel torrent a mà esquerra trobem la boca de la mina de la font.


Font de Can Barbeta: L'aigua anava canalitzada per un call fins al safareig que hi ha a sota el camí. Es conserva la boca de mina i el call, però l'aigua no raja, perquè segurament es conduïda amb manguera per regar els cirerers de sota la masia de Can Barbeta.


Per altra banda, hem d'anar en compte perquè uns metres més enllà, torrent amunt, tambè a mà esquerra, hi ha una espècie de pou molt profund arran de terra i és molt perillòs perquè no està protegit ni en cap tanca, ni reixa que el tapi.

Segurament, aquesta cavitat comuniqui amb la mina. Si anem amb canalla us recomano que no us acosteu al pou.


Bona part de la informació d'aquesta entrada l'he obtingut del llibre d'Enric García-Pey, "Vallromanes. Noms de Lloc i Casa".


Properament us parlaré entre d'altres coses, dels ocells que podem veure al vessant de marina de la Serralada.


dimarts, 9 de març del 2010

La neu ho cobreix tot.

La riera de Vallromanes

Per fi he arribat a casa. Ahir al matí quan vaig sortir-ne plovent una mica, no haguès cregut tenir que passar la nit a Mollet per culpa de la neu.


Sens dubte és el temporal de neu més dur que jo recordo al Vallès, des de que tinc us de raó, fa uns 30 anys.


Ara mirant dades de la Serralada, la última nevada una mica important va ser el día de Reis de l'any passat, llavors a dalt de tot de Sant Mateu es van mesurar fins a 30 centímetres.


Si algú té dades sobre la nevada d'ahir, agrairia que m'ho fèssiu saber.


Cal recordar que aquest hivern, el diumenge 20 de desembre tambè varem fer record de fred a la Serralada Litoral -6,3 graus.


Per altra banda, aquesta neu ha sigut boníssima per les fonts. Tanmateix, la neu es va filtrant a la terra i va omplint els aqüifers.


Si aquests dies volteu per les nostres muntanyes, segurament us portareu sorpreses agradables.


Espero notícies vostres sobre el nou estat de les diferents fonts.

divendres, 26 de febrer del 2010

Els arbres de les Serralades Marina i Litoral

El plataner de la Font de Can Matons a Santa María de Martorelles.

Avui us faré cinc cèntims sobre diferents arbres que podem trobar a les nostres muntanyes i on els podem trobar. Això no és més que d'una llista de 24 espècies. Segurament n'hi ha més i a més ubicacions de les que dic aquí.

Per tant, us agraïria que anèssiu fent les vostres aportacions.

Gran part del material que he fet servit per escriure aquesta notícia, l'he extret d'un joc de cartes d'identificació d'arbres de Catalunya editat per l'Escola de Natura del Corredor l'any 1990.

Per últim, per veure un bon grapat d'aquests arbres us recomano l'excursió "Grans arbres pels voltants de Sant Bartomeu de Cabanyes" publicat l'agost del 2009.


ÀLBER: És freqüent i dispers a torrents i rieres de tota la Serralada.


ALZINA: Hi ha bons alzinars a la zona de Céllecs i Sant Mateu. Destaco l'alzina de Ca l'Argent a la Roca del Vallès. L'ombra d'aquest arbre té un diàmetre de 28 metres.
L'alzina podria dominar tota la Serralada. Els incendis, la vinya, la tallada, l'erosió i la urbanització impedeixen que ho faci.


ARBOÇ: Molt abundant als alzinars degradats i boscos frescals de la Serralada. Es veu afavorit pels incendis, en eliminar aquests la competència de l'alzina. En podem trobar força als sectors de Céllecs i Reixach.


ATMELLER: A la Serralada el trobarem dispers entre les vinyes i prop de les cases de pagès. A Vallromanes els trobarem sota la Font de Can Barbeta i Can Fuster.


AURÓ NEGRE: Molt rar. Tan sols es troba molt localitzat a la baga del Castell de la Roca, a Reixach, Sant Fost i Martorelles.


AVELLANER: A la Serralada el podem trobar en algunes torrenteres. A Reixach i a Sant Fost hi ha dues fonts dels Avellaners.


CASTANYER: Dispers pels racons frescals de la serralada. Podem veure algun exemplar a les rodalies de Ca l'Argent. De fet el castanyer és més habitual a la serralada prelitoral i alçades una mica més altes.


CEDRE: Malgrat que aquest és un arbre que habita a alçades entre els 1300 i els 1800 metres. En el Parc, el podem trobar a la carretera de La Roca a Òrrius a l'alçada de Ca l'Argent.


CIRERER: Cultivat el podem trobar sota el coll de Can Corbera entre Vallromanes i Santa María de Martorelles a la vall que baixa cap a la Font de la Mercè.


EUCALIPTUS: Esporàdicament el podem trobar a diferents indrets de la Serralada. A Vallromanes a uns 200 metres de la Font de Can Gurgui, anant cap a Can Raspall en podem trobar uns quants.


FIGUERA: A les vinyes i marges de camps, preferentment dels vessants solells i en llocs no gaire freds.


GARRIC: Molt abundant als solells propers a la costa, en sòls molt empobrits i pedregosos. Preferentment el trobarem en el vessant de Marina.


GARROFER: Protegit per la Serralada dels vents freds del nord, es fa des de la costa fins els 250 metres als vessants solells i calents de tot el Maresme.


LLEDONER: Dispers pels alzinars de les vores dels torrents i a prop de les cases de pagès.


LLORER: Abundant als sots frescals. En poden veure bastant pel sector de Sant Mateu i com a curiositat a Santa María de Martorelles hi ha la Font del Llorer o de la Teresina, que té aquest nom pel llorer que hi ha al damunt de la font.


OM: Abundant a torrents i a marges humits de tota la Serralada.


PI BORD: Majoritàriament ocupa els vessants vallesans de la Serralada per la major extensió de sòls argilosos i malgrat les temperatures baixes de l'obaga. Podem trobar un bon exemplar entre els torrents del Sarau i del Fonoll a Alella.


PI PINYER: Arreu de la Serralada. Preferentment en vessants assolellats amb terra de sauló empobrida. Emprat per recuperar la terra desprès del conreu de la vinya.


PLÀTAN: El seu requeriment principal és l'aigua abundant. Freqüentment cultivat també al curs mitjà dels torrents. En podem trobar a Vallromanes a banda i banda de la riera i també un únic i gran exemplar a la Font de Can Matons a Santa María de Martorelles.


POLLANCRE: És espontani als fondals de l'obaga, tanmateix tambè és plantat a torrents i rieres de tota la Serralada. A la font de Can Gurri a Santa María de Martorelles hi ha un bon exemplar.


ROURE: Dispersos a les bagues i fondalades de tota la Serralada. A la Font de la Mansa a La Roca del Vallès hi trobarem un gran exemplar.


SEQUOIA: Arbre de grans dimensions provinent de la costa pacífica dels Estats Units. A la Serralada podem veure dos exemplars a la Font de Santa Anna a Vallromanes.


SURERA: Forma boscos clars a les terres baixes, sobretot del litoral, sobre terrenys silicis.
Tanmateix a la Serralada costa de veure-la. En trobarem uns quants exemplars a la Roca del Vallès, entre el barri de Can Pahissa i la Font de la Mansa.


TRÈMOL: Es fa a les clarianes que deixen els boscos frescals -rouredes i alzinars muntanyencs-.
A la Serralada en podem veure algun a Argentona i als sectors de Cèllecs i Reixach.


Properament parlarem de la Font de Can Barbeta i la Font del Tort.










dilluns, 15 de febrer del 2010

L'àguila marcenca al Parc de la Serralada de Marina

l'àguila marcenca

Avui vull encetar un nou tema, "Els animals que viuen al parc". De tant en tant parlarem d'una espècie que habita a les nostres serralades i començarem amb una au rapinyaire.

Mesos enrrera vaig llegir a les notícies de la web del Parc de la Serralada de Marina, que havíen nidificat una parella d'àguiles marcenques.

La noticía parla de l'observació que han fet dos ornitòlegs Francesc Xavier Macià i Xavier Larruy i que ha permès localitzar el niu i monitoritzar el comportament de la parella nidificant durant 69 hores.

Tambè fa esment que a les últimes visites que es van fer, el poll ja volava en companyia dels adults. Tanmateix malgrat la pressió humana que pateix el territori, encara queden racons a la serralada on les aus poden viure tranquiles alhora de disposar d'abundant aliment al trobar-se a l'entorn d'hàbitats mediterranis.


Però com són i quins costums tenen aquestes aus?

L'àliga marcenca mesura entre 63 i 69 centímetres i fa una envergadura d'ala d'entre 185 i 195 centímetres.

El mascle pesa entre 1,100 Kg i 2 Kgs, i la famella entre 1,3oo Kg i 2,700Kgs.

Té els ulls grocs, i pel que fa al plomall, la part inferior blanca, la superior bruna i la punta de les ales negra.

Té unes dures escates a les potes que li serveixen de protecció davant les mosegades de les serps, la base de la seva dieta.

Nia en arbres i arbustos on prepara un niu que reutilitza cada any. Cova un ou blanc durant 45 dies i el poll als 75 dies ja es capaç de volar.

Els exemplars que viuen a Catalunya són de caràcter estival i tornen de l'Àfrica Subsahariana cap al mes de març. D'aquí el nom de marcenca. De fet, tambè és al mes de març quan les serps surten del repós hivernal.

Fora del temps de reproducció és un ocell silenciós i pot arribar a viure 17 anys.


Properament parlarem dels arbres que podem trobar a diferents indrets de la serralada i de la Font de Can Barbeta.