dissabte, 13 de març del 2010

La Font de Can Barbeta

La mina de la Font de Can Barbeta

Avui parlarem d'aquesta font, que malgrat està dins el terme municipal de Vallromanes, està molt més vinculada a Santa María de Martorelles, perquè quan rajava desprès de passar pel safareig situat en el camí de Can Gurrí, les seves aigues baixaven pel torrent d'en Nofre, fins a trobar el torrent d'en Gurrí.

Per tant, aquesta és la única font del poble que abocava les seves aigües als torrents del vessant de Santa María de Martorelles, que tots ells desemboquen a Martorelles formant el torrent de Can Sunyer i aquest aboca les seves aigües al Riu Besós.

La resta de fonts i torrents de Vallromanes porten les seves aigües fins el Riu Mogent, abans de fer l'aiguabarreig amb el Tenes i el Congost i formar el riu Besòs a l'alçada de Montmeló.


Per arribar a aquesta font anirem a peu o en cotxe fins el coll de Can Corbera. (Si desconeixeu com fer-ho, en aquest blog a "Una excursió de dames i cavallers" d'octubre de 2008, trobareu les indicacions per fer-ho).


Des del coll de Can Corbera seguim les indicacions cap a Can Gurrí, obviant el camí que baixa cap a Can Girona. Nosaltres ara anem per un camí carreter, passem pel costat d'una casa en runes, Can Barbeta, i quan ja portem caminats uns 500 metres des del coll, uns 100 metres abans de trobar una cadena que barra el pas a vehicles a motor, haurem trobat a mà esquerra un corriol que s'endinsa per un torrent.


Quan portem uns 20 metres pel torrent a mà esquerra trobem la boca de la mina de la font.


Font de Can Barbeta: L'aigua anava canalitzada per un call fins al safareig que hi ha a sota el camí. Es conserva la boca de mina i el call, però l'aigua no raja, perquè segurament es conduïda amb manguera per regar els cirerers de sota la masia de Can Barbeta.


Per altra banda, hem d'anar en compte perquè uns metres més enllà, torrent amunt, tambè a mà esquerra, hi ha una espècie de pou molt profund arran de terra i és molt perillòs perquè no està protegit ni en cap tanca, ni reixa que el tapi.

Segurament, aquesta cavitat comuniqui amb la mina. Si anem amb canalla us recomano que no us acosteu al pou.


Bona part de la informació d'aquesta entrada l'he obtingut del llibre d'Enric García-Pey, "Vallromanes. Noms de Lloc i Casa".


Properament us parlaré entre d'altres coses, dels ocells que podem veure al vessant de marina de la Serralada.


dimarts, 9 de març del 2010

La neu ho cobreix tot.

La riera de Vallromanes

Per fi he arribat a casa. Ahir al matí quan vaig sortir-ne plovent una mica, no haguès cregut tenir que passar la nit a Mollet per culpa de la neu.


Sens dubte és el temporal de neu més dur que jo recordo al Vallès, des de que tinc us de raó, fa uns 30 anys.


Ara mirant dades de la Serralada, la última nevada una mica important va ser el día de Reis de l'any passat, llavors a dalt de tot de Sant Mateu es van mesurar fins a 30 centímetres.


Si algú té dades sobre la nevada d'ahir, agrairia que m'ho fèssiu saber.


Cal recordar que aquest hivern, el diumenge 20 de desembre tambè varem fer record de fred a la Serralada Litoral -6,3 graus.


Per altra banda, aquesta neu ha sigut boníssima per les fonts. Tanmateix, la neu es va filtrant a la terra i va omplint els aqüifers.


Si aquests dies volteu per les nostres muntanyes, segurament us portareu sorpreses agradables.


Espero notícies vostres sobre el nou estat de les diferents fonts.

divendres, 26 de febrer del 2010

Els arbres de les Serralades Marina i Litoral

El plataner de la Font de Can Matons a Santa María de Martorelles.

Avui us faré cinc cèntims sobre diferents arbres que podem trobar a les nostres muntanyes i on els podem trobar. Això no és més que d'una llista de 24 espècies. Segurament n'hi ha més i a més ubicacions de les que dic aquí.

Per tant, us agraïria que anèssiu fent les vostres aportacions.

Gran part del material que he fet servit per escriure aquesta notícia, l'he extret d'un joc de cartes d'identificació d'arbres de Catalunya editat per l'Escola de Natura del Corredor l'any 1990.

Per últim, per veure un bon grapat d'aquests arbres us recomano l'excursió "Grans arbres pels voltants de Sant Bartomeu de Cabanyes" publicat l'agost del 2009.


ÀLBER: És freqüent i dispers a torrents i rieres de tota la Serralada.


ALZINA: Hi ha bons alzinars a la zona de Céllecs i Sant Mateu. Destaco l'alzina de Ca l'Argent a la Roca del Vallès. L'ombra d'aquest arbre té un diàmetre de 28 metres.
L'alzina podria dominar tota la Serralada. Els incendis, la vinya, la tallada, l'erosió i la urbanització impedeixen que ho faci.


ARBOÇ: Molt abundant als alzinars degradats i boscos frescals de la Serralada. Es veu afavorit pels incendis, en eliminar aquests la competència de l'alzina. En podem trobar força als sectors de Céllecs i Reixach.


ATMELLER: A la Serralada el trobarem dispers entre les vinyes i prop de les cases de pagès. A Vallromanes els trobarem sota la Font de Can Barbeta i Can Fuster.


AURÓ NEGRE: Molt rar. Tan sols es troba molt localitzat a la baga del Castell de la Roca, a Reixach, Sant Fost i Martorelles.


AVELLANER: A la Serralada el podem trobar en algunes torrenteres. A Reixach i a Sant Fost hi ha dues fonts dels Avellaners.


CASTANYER: Dispers pels racons frescals de la serralada. Podem veure algun exemplar a les rodalies de Ca l'Argent. De fet el castanyer és més habitual a la serralada prelitoral i alçades una mica més altes.


CEDRE: Malgrat que aquest és un arbre que habita a alçades entre els 1300 i els 1800 metres. En el Parc, el podem trobar a la carretera de La Roca a Òrrius a l'alçada de Ca l'Argent.


CIRERER: Cultivat el podem trobar sota el coll de Can Corbera entre Vallromanes i Santa María de Martorelles a la vall que baixa cap a la Font de la Mercè.


EUCALIPTUS: Esporàdicament el podem trobar a diferents indrets de la Serralada. A Vallromanes a uns 200 metres de la Font de Can Gurgui, anant cap a Can Raspall en podem trobar uns quants.


FIGUERA: A les vinyes i marges de camps, preferentment dels vessants solells i en llocs no gaire freds.


GARRIC: Molt abundant als solells propers a la costa, en sòls molt empobrits i pedregosos. Preferentment el trobarem en el vessant de Marina.


GARROFER: Protegit per la Serralada dels vents freds del nord, es fa des de la costa fins els 250 metres als vessants solells i calents de tot el Maresme.


LLEDONER: Dispers pels alzinars de les vores dels torrents i a prop de les cases de pagès.


LLORER: Abundant als sots frescals. En poden veure bastant pel sector de Sant Mateu i com a curiositat a Santa María de Martorelles hi ha la Font del Llorer o de la Teresina, que té aquest nom pel llorer que hi ha al damunt de la font.


OM: Abundant a torrents i a marges humits de tota la Serralada.


PI BORD: Majoritàriament ocupa els vessants vallesans de la Serralada per la major extensió de sòls argilosos i malgrat les temperatures baixes de l'obaga. Podem trobar un bon exemplar entre els torrents del Sarau i del Fonoll a Alella.


PI PINYER: Arreu de la Serralada. Preferentment en vessants assolellats amb terra de sauló empobrida. Emprat per recuperar la terra desprès del conreu de la vinya.


PLÀTAN: El seu requeriment principal és l'aigua abundant. Freqüentment cultivat també al curs mitjà dels torrents. En podem trobar a Vallromanes a banda i banda de la riera i també un únic i gran exemplar a la Font de Can Matons a Santa María de Martorelles.


POLLANCRE: És espontani als fondals de l'obaga, tanmateix tambè és plantat a torrents i rieres de tota la Serralada. A la font de Can Gurri a Santa María de Martorelles hi ha un bon exemplar.


ROURE: Dispersos a les bagues i fondalades de tota la Serralada. A la Font de la Mansa a La Roca del Vallès hi trobarem un gran exemplar.


SEQUOIA: Arbre de grans dimensions provinent de la costa pacífica dels Estats Units. A la Serralada podem veure dos exemplars a la Font de Santa Anna a Vallromanes.


SURERA: Forma boscos clars a les terres baixes, sobretot del litoral, sobre terrenys silicis.
Tanmateix a la Serralada costa de veure-la. En trobarem uns quants exemplars a la Roca del Vallès, entre el barri de Can Pahissa i la Font de la Mansa.


TRÈMOL: Es fa a les clarianes que deixen els boscos frescals -rouredes i alzinars muntanyencs-.
A la Serralada en podem veure algun a Argentona i als sectors de Cèllecs i Reixach.


Properament parlarem de la Font de Can Barbeta i la Font del Tort.










dilluns, 15 de febrer del 2010

L'àguila marcenca al Parc de la Serralada de Marina

l'àguila marcenca

Avui vull encetar un nou tema, "Els animals que viuen al parc". De tant en tant parlarem d'una espècie que habita a les nostres serralades i començarem amb una au rapinyaire.

Mesos enrrera vaig llegir a les notícies de la web del Parc de la Serralada de Marina, que havíen nidificat una parella d'àguiles marcenques.

La noticía parla de l'observació que han fet dos ornitòlegs Francesc Xavier Macià i Xavier Larruy i que ha permès localitzar el niu i monitoritzar el comportament de la parella nidificant durant 69 hores.

Tambè fa esment que a les últimes visites que es van fer, el poll ja volava en companyia dels adults. Tanmateix malgrat la pressió humana que pateix el territori, encara queden racons a la serralada on les aus poden viure tranquiles alhora de disposar d'abundant aliment al trobar-se a l'entorn d'hàbitats mediterranis.


Però com són i quins costums tenen aquestes aus?

L'àliga marcenca mesura entre 63 i 69 centímetres i fa una envergadura d'ala d'entre 185 i 195 centímetres.

El mascle pesa entre 1,100 Kg i 2 Kgs, i la famella entre 1,3oo Kg i 2,700Kgs.

Té els ulls grocs, i pel que fa al plomall, la part inferior blanca, la superior bruna i la punta de les ales negra.

Té unes dures escates a les potes que li serveixen de protecció davant les mosegades de les serps, la base de la seva dieta.

Nia en arbres i arbustos on prepara un niu que reutilitza cada any. Cova un ou blanc durant 45 dies i el poll als 75 dies ja es capaç de volar.

Els exemplars que viuen a Catalunya són de caràcter estival i tornen de l'Àfrica Subsahariana cap al mes de març. D'aquí el nom de marcenca. De fet, tambè és al mes de març quan les serps surten del repós hivernal.

Fora del temps de reproducció és un ocell silenciós i pot arribar a viure 17 anys.


Properament parlarem dels arbres que podem trobar a diferents indrets de la serralada i de la Font de Can Barbeta.

divendres, 15 de gener del 2010

Les fonts d'Alella. Els torrents del Fonoll i del Sarau.

Font de l'Esquerda

Avui passejarem per les fonts d'Alella, malgrat tenir-les tan a prop de casa ara feia gairebè quatre anys que no les visitava. Tot el recorregut d'avui anirà pel vessant de marina, per tant és recomanable de fer-ho en els mesos de més fred.


Temps enrrera hem fet per la banda vallesana vàries fonts que quedaven sota el Turó de Galzeran, avui farem les fonts maresmenques que quedan a sota aquest turó.



L'excursió d'avui és circular amb una distància d'una mica més de set quilòmetres i un desnivell positiu d'uns 250 metres aproximadament.

Per gaudir plenament de la sortida cal portar lot o frontal.



Ens acostarem en cotxe fins el coll de Montalegre( més conegut com coll de La Conreria) i quan arribem a dalt girarem en direcció a Mas Po Canyado, pasarem per davant de l'alberg i deixarem el cotxe una vegada s'acabi l'asfaltat.

Comencem caminant per una pista ampla que en aquest moment coincideix amb el GR-92, el qual no deixarem fins arribar el Coll de Galzeran o Nou Pins, el coll carener que tenim davant nostre a uns 1700 metres.

Quan som a dalt del coll, ja veurem davant nostre vàries urbanitzacions d'Alella, nosaltres contínuem pel GR, tot obviant 250 metres més endavant un camí que ens mena de la dreta. Igualment obvíarem 150 metres més enllà un camí carreter a l'esquerra.


Cal dir, que aquest camí ens portaria fins el terme municipal de Santa Maria de Martorelles, a pocs metres de la falda del turó de Castellruf.


Contínuem pel GR-92 dos-cents metres més, fins que trobem un corriol a mà dreta en sentit descendent pel qual baixem. Quan portem caminant uns 250 metres per aquest corriol, trobem a mà dreta una cova de vinya amb dues entrades.


Com he comentat alguna altra vegada aquestes coves les utilitzaven els pagesos per guardar les eines i com aixopluc els dies de pluja.

Les parets de pedra seca que veiem al marge, juntament amb aquestes coves de vinya, ens indiquen que en altres temps aquest bosc estava dividit en petites parcel.les que la gent de les contrades les feia servir d'horta.


A més a més, aquestes feixetes estàven molt a prop d'un punt d'aigua. Tanmateix vuitanta metres més avall en una curva surt un altre corriol en direcció sud que en pocs metres ens durà fins la Font del Safareig.


Font del Safareig. Fa quatre anys que no veig rajar aquesta font, malgrat que el safareig sempre està ple d'aigua i és un abeurador pels animalons que viuen pels voltants.


Tornem al corriol principal i cent cinquanta metres més avall arribem a una cruïlla. Girem a l'esquerra pel cami empedrat que ens porta fins la Font de l'Eucaliptus.


Font de l'Eucaliptus. Malgrat que la font nomès goteja, sens dubte es troba en un estat de conservació molt millor que fa uns anys, tot i que la porta de la mina està rebentada. L'entorn està prou net, inclús el petit refugi que hi ha davant la font està en força bones condicions.

Fa unes décades aquest indret duria ser l'escenari de les fontades de la gent d'Alella.


Baixem pel empedrat i seguim pista avall, obviant els camins i corriols que es menen a banda i banda. Quan ja hem fet uns 300 metres veiem davant nostre una casa, en aquest moment el nostre camí fa un revolt a la dreta i deixem la casa darrera nostre.

Cent metres més endavant arribem a la Font de l'Esquerda.



Font de l'Esquerda. De les fonts que conec dels Parcs de la Serralada Litoral i Marina, aquesta és una de les meves preferides. Els dos bocs de la font es troben dins d'una petita cova. Sempre l'he vist rajar. Per entrar a la font, cal portar frontal o lot.


Sortim de la font i contínuem pel corriol avall. Dos-cents cinquanta metres més enllà hi ha una bifurcació de camins, el de la dreta és perdedor, per tant agafarem el de l'esquerra i dos-cents metres més avall arribem a una tanca metàl.lica, girem a la dreta, tot deixant a banda esquerra una casa. Uns metres més endavant el camí es fa més ample i a cent cinquanta metres trobem una cruïlla de camins amb un gran pi al mig.

Pi bord d'Alella.  Aquest magnífic exemplar de pi blanc fou declarat arbre d'interès comarcal i local pel Departament de Medi Ambient l'any 1988. Supera els 20 metres d'alçària i té un diàmetre de tronc de 0,96 metres. Malgrat que és difícil concretar l'edat d'aquest pi, allò que sí que podem asegurar és que es tracta d'un arbre centenari.

Nosaltres girem a l'esquerra tot passant pel costat d'un panell d'informació del torrent del Fonoll, i contínuem per la pista descendent que ens queda més a l'esquerra.

Si feu aquest recorregut a l'hivern, veure-ho que aquest tram sense cap mena de dubte és el més fred.

Desprès d'uns 250 metres arribem a la Font del Fonoll. Aquest és el punt més baix de l'excursió d'avui.


Font del Fonoll. Mai l'he vist rajar. Malgrat que al voltant hi ha taules, bancs per seure i uns magnífics exemplar de plàtans, penso que hi ha millors racons per aturar-nos a fer un mos.

Segurament la deu d'aquesta font és canalitzada fins el centre del poble. Antigament des de les mines de Nova Alella, uns metres més amunt de la font, tot seguint el torrent, es canalitzava aquesta aigua fins els nucli urbà d'Alella per ús domèstic i agrícola. En ple segle XXI, si encara es fa ús d'aquesta aigua, serà en qualitat d'aigua grisa, per netejar carrers i regar parcs i jardins.


Ara referem el camí fins l'imponent pi bord que hem trobat abans i ara el deixem a l'esquerra i contínuem pel camí carreter que puja per darrera del pi. Quan portem 300 metres caminant, trobem unes escaletes a l'esquerra que ens baixaran fins la Font del Sarau que està dins el torrent del mateix nom.


Font del Sarau. Aquesta font nomès raja quan hi han avingudes d'aigua. Per contra, aquest fet fa que sí l'aigua baixa amb molta virulència (sobretot amb les tempestes de finals d'estiu) la font quedi molt malmesa i en aquest sentit els darrers anys s'hagut d'anar arranjant vàries vegades.

El nom de Sarau deu ser pel soroll que fa l'aigua del torrent quan baixa amb molta força.


Ara seguim amunt pel ben mig del torrent. Abans d'arribar al primer salt d'aigua, a banda esquerra trobem un petit corriol que en principi és una mica perdedor, mica a mica ens anem obrint pas amb l'objectiu clar d'anar sempre cap a llevant, buscant la part més alta d'aquest turó on trobarem una pista.

Malgrat tot, de baix el torrent , a dalt a la pista nomès hi ha uns 100 metres.


Ara girem a la dreta i contínuem amunt per aquesta pista que ens ha de dur a trobar de nou el coll de Nou Pins. Quan portem uns 500 metres pujant arribem al GR-92. Girem a l'esquerra i el seguim en direcció sud i d'aquí fins La Conreria inici i final de la sortida d'avui nomès ens resten uns 2 quilòmetres.

Per fer aquesta entrada he extret informació del llibre Parc de la Serralada Litoral. Història i Itineraris de l'Adrià Triquell i Salomé i editat per Piolet l'abril de 2012.












divendres, 8 de gener del 2010

La Gramàtica del Caminant II

Una garriga

Fa mesos ja us vaig presentar les primeres vint paraules d'aquesta gramàtica del caminant, un seguit de mots molt relacionats amb la muntanya i amb el fet de caminar.



En aquesta segona part hi ha unes quantes aportacions dels que seguiu aquest blog. Necessito més paraules per la tercera part.




aixopluc: Lloc on hom pot posar-se a cobert de la pluja.




balma: Cavitat no gaire pregona excavada en una paret de roca o en un vessant rocallós, en la qual penetra la claror.




capelina: Peça llarga de roba impermeable i en forma de capa tancada.




carena: Línia divisòria de dos vessants en una muntanya o serralada.






cingle: Espadat de roca que forma timba, al cim o en el pendent d'una muntanya.






coma: Prat alteros, generalment situat en cims aplanats, ric de bon herbatge i molt estimat per a pastura.






congost: Vall estreta entre muntanyes, de vores abruptes, excavada per les aigües d'un riu.








feixa: Peça de terra de conreu en forma de terrassa, construïda amb marges de pedra seca als vessants muntanyencs.






garriga: Comunitat vegetal constituïda per plantes de fulla endurida i persistent, entre les quals predomina el garric.




gotellada: Pluja de curta durada, de gotes grosses i espaiades.




margalló: És un vegetal de la família de les palmeres típic del vessant de marina.






nevarsejar: Nevar lleugerament.






piolet: Estri en forma de pic, emprat pels alpinistes en les ascensions sobre glaç.






puig: Elevació del terreny formant cim, que sobresurt del terreny circumdant, tant si és una plana com un massís muntanyós.



rambla: Curs d'aigua intermitent que depèn estretament del règim pluvial.



rúfol: Nuvolós que amenaça tempesta de vent i pluja o neu.



sauló: És la sorra que resulta de la descomposició dels granits.



sotabosc: Conjunt de plantes herbàcies i arbustives que formen els estrats inferiors del bosc.



tartera: Extensió de terreny, al flanc d'una muntanya, coberta de pedres despresses dels cims.





torb: Ventada que aixeca la neu del terreny, de manera que la visibilitat minva considerablement. Molt freqüent al Ripollès i La Cerdanya.



torrent: Curs d'aigua temporal, de règim irregular, característic dels pendissos pronunciats i dels vessants de muntanya, pels quals davalla quan hi ha precipitacions estacionals o ocasionals.



tossal: Elevació del terreny no gaire alta ni de gaire pendent, en una plana o aïllada d'altres muntanyes.



trescada: Caminada per llocs abruptes.



via ferrata: Una via ferrata és un itinerari tant vertical com horitzontal equipat amb diferent material: claus, grapes, presses, pasamans, cadenes, ponts penjats, tirolines... que permet l'ascens amb seguretat a zones de difícil accès per senderistes o persones no habituades a l'escalada.


xim-xim: Pluja menuda i seguida; plovisqueig.





Properament, us parlarè de les fonts del torrents del Fonoll i del Sarau d'Alella.





























dimarts, 29 de desembre del 2009

El nen de la plaça Ballot

La Font Picant d'Argentona

Fa mesos vaig parlar del Puigcastellar i Josep María de Sagarra i avui em fa molta il.lusió parlar d'un dels meus escriptors preferits, amb el qual em sento molt identificat i sobretot he passat molt bones estones llegint els seus A peu per...

Parlar del nen de la Plaça Ballot és parlar de Josep Maria Espinàs. I parlar d'Espinàs i la plaça Ballot és parlar d'Argentona. Aquest Nadal he devorat aquest llibre de molt fàcil lectura.

L'avi Massip, el pare de la seva mare hi tenia una casa i fins que va començar la guerra cívil, la família de l'escriptor hi estiuejaven cada any.

De fet en "El nen de la Plaça Ballot" ens descriu tota la seva infantesa, per tant no espereu un retrat exhaustiu sobre l'Argentona dels anys 30 però sí que en deixa alguna referència.

"A la plaça hi havia llagostes i al bosc, a vegades, espiadimonis. Era un bosquet gens selvàtic, a la vora del camí que duia a la font del Ferro, just a tocar les últimes torres d'estiueig. (Amb el temps, noves cases s'hi han ficat i se l'han repartit). Jo hi anava amb la meva mare, quan el sol començava a baixar, i ella hi feia mitja i jo no sé què hi feia. Però nen de pis com era, segur que no m'aventurava gaire enllà.

Per altra banda a Escrits sobre Catalunya que inclou "Festes majors" ens parla sobre la tradició de la Font Picant.

"Argentona és una vila d'aigües i de fonts. Els meus primers records giren al voltant d'un vas d'aigua i una bossa d'anisos a la font Picant. La immensa majoria d'estiuejants d'Argentona no havien triat l'indret -quan jo era petit, almenys- per a fer una sistemàtica "cura d'aigües"; els senyors, un cop havíen fet el viatge en tren fins a Mataró i el viatge de Mataró a Argentona en tramvia, el que desitjaven era llegir el diari en un lloc discret del jardí, sense ser vistos pels veïns i arriscar-se així a treure's l'americana.

Aquest blog ja té gairebè 2 anys i és la primera vegada que parlo d'Argentona, malgrat ser un municipi amb més de 200 fonts. Això té una raó de ser, hi ha un grup d'Amics de les Fonts que en té cura, fet que no passa a cap altre municipi de la serralada i per tant considerava més urgent parlar d'aquestes altres fonts.

Però pel proper 2010 buscaré un espai per parlar del Castell de Burriac i d'unes quantes fonts i en honor a l'escriptor l'anomenarè "La Ruta Espinàs".

Bona sortida i entrada d'any i el mes de gener ens retrobarem "A peu per Alella"