L'àguila marcenca al Parc de la Serralada de Marina

l'àguila marcenca

Avui vull encetar un nou tema, "Els animals que viuen al parc". De tant en tant parlarem d'una espècie que habita a les nostres serralades i començarem amb una au rapinyaire.

Mesos enrrera vaig llegir a les notícies de la web del Parc de la Serralada de Marina, que havíen nidificat una parella d'àguiles marcenques.

La noticía parla de l'observació que han fet dos ornitòlegs Francesc Xavier Macià i Xavier Larruy i que ha permès localitzar el niu i monitoritzar el comportament de la parella nidificant durant 69 hores.

Tambè fa esment que a les últimes visites que es van fer, el poll ja volava en companyia dels adults. Tanmateix malgrat la pressió humana que pateix el territori, encara queden racons a la serralada on les aus poden viure tranquiles alhora de disposar d'abundant aliment al trobar-se a l'entorn d'hàbitats mediterranis.

Però com són i quins costums tenen aquestes aus?

L'àliga marcenca mesura entre 63 i 69 centímetres i fa una envergadura d'ala d'entre 185 i 195 centímetres.

El mascle pesa entre 1,100 Kg i 2 Kgs, i la famella entre 1,3oo Kg i 2,700Kgs.

Té els ulls grocs, i pel que fa al plomall, la part inferior blanca, la superior bruna i la punta de les ales negra.

Té unes dures escates a les potes que li serveixen de protecció davant les mosegades de les serps, la base de la seva dieta.

Nia en arbres i arbustos on prepara un niu que reutilitza cada any. Cova un ou blanc durant 45 dies i el poll als 75 dies ja es capaç de volar.

Els exemplars que viuen a Catalunya són de caràcter estival i tornen de l'Àfrica Subsahariana cap al mes de març. D'aquí el nom de marcenca. De fet, tambè és al mes de març quan les serps surten del repós hivernal.

Fora del temps de reproducció és un ocell silenciós i pot arribar a viure 17 anys.

Properament parlarem dels arbres que podem trobar a diferents indrets de la serralada i de la Font de Can Barbeta.

Les fonts d'Alella. Els torrents del Fonoll i del Sarau.

Font de l'Esquerda

Avui passejarem per les fonts d'Alella, malgrat tenir-les tan a prop de casa ara feia gairebè quatre anys que no les visitava. Tot el recorregut d'avui anirà pel vessant de marina, per tant és recomanable de fer-ho en els mesos de més fred.

Temps enrrera hem fet per la banda vallesana vàries fonts que quedaven sota el Turó de Galzeran, avui farem les fonts maresmenques que quedan a sota aquest turó.

L'excursió d'avui és circular amb una distància d'una mica més de set quilòmetres i un desnivell positiu d'uns 250 metres aproximadament.

Per gaudir plenament de la sortida cal portar lot o frontal.

Ens acostarem en cotxe fins el coll de Montalegre( més conegut com coll de La Conreria) i quan arribem a dalt girarem en direcció a Mas Po Canyado, pasarem per davant de l'alberg i deixarem el cotxe una vegada s'acabi l'asfaltat.

Comencem caminant per una pista ampla que en aquest moment coincideix amb el GR-92, el qual no deixarem fins arribar el Coll de Galzeran o Nou Pins, el coll carener que tenim davant nostre a uns 1700 metres.

Quan som a dalt del coll, ja veurem davant nostre vàries urbanitzacions d'Alella, nosaltres contínuem pel GR, tot obviant 250 metres més endavant un camí que ens mena de la dreta. Igualment obvíarem 150 metres més enllà un camí carreter a l'esquerra.

Cal dir, que aquest camí ens portaria fins el terme municipal de Santa Maria de Martorelles, a pocs metres de la falda del turó de Castellruf.

Contínuem pel GR-92 dos-cents metres més, fins que trobem un corriol a mà dreta en sentit descendent pel qual baixem. Quan portem caminant uns 250 metres per aquest corriol, trobem a mà dreta una cova de vinya amb dues entrades.

Com he comentat alguna altra vegada aquestes coves les utilitzaven els pagesos per guardar les eines i com aixopluc els dies de pluja.

Les parets de pedra seca que veiem al marge, juntament amb aquestes coves de vinya, ens indiquen que en altres temps aquest bosc estava dividit en petites parcel.les que la gent de les contrades les feia servir d'horta.

A més a més, aquestes feixetes estàven molt a prop d'un punt d'aigua. Tanmateix vuitanta metres més avall en una curva surt un altre corriol en direcció sud que en pocs metres ens durà fins la Font del Safareig.

Font del Safareig. Fa quatre anys que no veig rajar aquesta font, malgrat que el safareig sempre està ple d'aigua i és un abeurador pels animalons que viuen pels voltants.

Tornem al corriol principal i cent cinquanta metres més avall arribem a una cruïlla. Girem a l'esquerra pel cami empedrat que ens porta fins la Font de l'Eucaliptus.

Font de l'Eucaliptus. Malgrat que la font nomès goteja, sens dubte es troba en un estat de conservació molt millor que fa uns anys, tot i que la porta de la mina està rebentada. L'entorn està prou net, inclús el petit refugi que hi ha davant la font està en força bones condicions.

Fa unes décades aquest indret duria ser l'escenari de les fontades de la gent d'Alella.

Baixem pel empedrat i seguim pista avall, obviant els camins i corriols que es menen a banda i banda. Quan ja hem fet uns 300 metres veiem davant nostre una casa, en aquest moment el nostre camí fa un revolt a la dreta i deixem la casa darrera nostre.

Cent metres més endavant arribem a la Font de l'Esquerda.

Font de l'Esquerda. De les fonts que conec dels Parcs de la Serralada Litoral i Marina, aquesta és una de les meves preferides. Els dos bocs de la font es troben dins d'una petita cova. Sempre l'he vist rajar. Per entrar a la font, cal portar frontal o lot.

Sortim de la font i contínuem pel corriol avall. Dos-cents cinquanta metres més enllà hi ha una bifurcació de camins, el de la dreta és perdedor, per tant agafarem el de l'esquerra i dos-cents metres més avall arribem a una tanca metàl.lica, girem a la dreta, tot deixant a banda esquerra una casa. Uns metres més endavant el camí es fa més ample i a cent cinquanta metres trobem una cruïlla de camins amb un gran pi al mig.

Pi bord d'Alella.  Aquest magnífic exemplar de pi blanc fou declarat arbre d'interès comarcal i local pel Departament de Medi Ambient l'any 1988. Supera els 20 metres d'alçària i té un diàmetre de tronc de 0,96 metres. Malgrat que és difícil concretar l'edat d'aquest pi, allò que sí que podem asegurar és que es tracta d'un arbre centenari.

Nosaltres girem a l'esquerra tot passant pel costat d'un panell d'informació del torrent del Fonoll, i contínuem per la pista descendent que ens queda més a l'esquerra.

Si feu aquest recorregut a l'hivern, veure-ho que aquest tram sense cap mena de dubte és el més fred.

Desprès d'uns 250 metres arribem a la Font del Fonoll. Aquest és el punt més baix de l'excursió d'avui.

Font del Fonoll. Mai l'he vist rajar. Malgrat que al voltant hi ha taules, bancs per seure i uns magnífics exemplar de plàtans, penso que hi ha millors racons per aturar-nos a fer un mos.

Segurament la deu d'aquesta font és canalitzada fins el centre del poble. Antigament des de les mines de Nova Alella, uns metres més amunt de la font, tot seguint el torrent, es canalitzava aquesta aigua fins els nucli urbà d'Alella per ús domèstic i agrícola. En ple segle XXI, si encara es fa ús d'aquesta aigua, serà en qualitat d'aigua grisa, per netejar carrers i regar parcs i jardins.

Ara referem el camí fins l'imponent pi bord que hem trobat abans i ara el deixem a l'esquerra i contínuem pel camí carreter que puja per darrera del pi. Quan portem 300 metres caminant, trobem unes escaletes a l'esquerra que ens baixaran fins la Font del Sarau que està dins el torrent del mateix nom.

Font del Sarau. Aquesta font nomès raja quan hi han avingudes d'aigua. Per contra, aquest fet fa que sí l'aigua baixa amb molta virulència (sobretot amb les tempestes de finals d'estiu) la font quedi molt malmesa i en aquest sentit els darrers anys s'hagut d'anar arranjant vàries vegades.

El nom de Sarau deu ser pel soroll que fa l'aigua del torrent quan baixa amb molta força.

Ara seguim amunt pel ben mig del torrent. Abans d'arribar al primer salt d'aigua, a banda esquerra trobem un petit corriol que en principi és una mica perdedor, mica a mica ens anem obrint pas amb l'objectiu clar d'anar sempre cap a llevant, buscant la part més alta d'aquest turó on trobarem una pista.

Malgrat tot, de baix el torrent , a dalt a la pista nomès hi ha uns 100 metres.

Ara girem a la dreta i contínuem amunt per aquesta pista que ens ha de dur a trobar de nou el coll de Nou Pins. Quan portem uns 500 metres pujant arribem al GR-92. Girem a l'esquerra i el seguim en direcció sud i d'aquí fins La Conreria inici i final de la sortida d'avui nomès ens resten uns 2 quilòmetres.

Per fer aquesta entrada he extret informació del llibre Parc de la Serralada Litoral. Història i Itineraris de l'Adrià Triquell i Salomé i editat per Piolet l'abril de 2012.

La Gramàtica del Caminant II

Una garriga

Fa mesos ja us vaig presentar les primeres vint paraules d'aquesta gramàtica del caminant, un seguit de mots molt relacionats amb la muntanya i amb el fet de caminar.



En aquesta segona part hi ha unes quantes aportacions dels que seguiu aquest blog. Necessito més paraules per la tercera part.




aixopluc: Lloc on hom pot posar-se a cobert de la pluja.




balma: Cavitat no gaire pregona excavada en una paret de roca o en un vessant rocallós, en la qual penetra la claror.




capelina: Peça llarga de roba impermeable i en forma de capa tancada.




carena: Línia divisòria de dos vessants en una muntanya o serralada.






cingle: Espadat de roca que forma timba, al cim o en el pendent d'una muntanya.






coma: Prat alteros, generalment situat en cims aplanats, ric de bon herbatge i molt estimat per a pastura.






congost: Vall estreta entre muntanyes, de vores abruptes, excavada per les aigües d'un riu.








feixa: Peça de terra de conreu en forma de terrassa, construïda amb marges de pedra seca als vessants muntanyencs.






garriga: Comunitat vegetal constituïda per plantes de fulla endurida i persistent, entre les quals predomina el garric.

gotellada: Pluja de curta durada, de gotes grosses i espaiades.

margalló: És un vegetal de la família de les palmeres típic del vessant de marina.






nevarsejar: Nevar lleugerament.






piolet: Estri en forma de pic, emprat pels alpinistes en les ascensions sobre glaç.






puig: Elevació del terreny formant cim, que sobresurt del terreny circumdant, tant si és una plana com un massís muntanyós.



rambla: Curs d'aigua intermitent que depèn estretament del règim pluvial.



rúfol: Nuvolós que amenaça tempesta de vent i pluja o neu.



sauló: És la sorra que resulta de la descomposició dels granits.



sotabosc: Conjunt de plantes herbàcies i arbustives que formen els estrats inferiors del bosc.



tartera: Extensió de terreny, al flanc d'una muntanya, coberta de pedres despresses dels cims.





torb: Ventada que aixeca la neu del terreny, de manera que la visibilitat minva considerablement. Molt freqüent al Ripollès i La Cerdanya.



torrent: Curs d'aigua temporal, de règim irregular, característic dels pendissos pronunciats i dels vessants de muntanya, pels quals davalla quan hi ha precipitacions estacionals o ocasionals.



tossal: Elevació del terreny no gaire alta ni de gaire pendent, en una plana o aïllada d'altres muntanyes.



trescada: Caminada per llocs abruptes.



via ferrata: Una via ferrata és un itinerari tant vertical com horitzontal equipat amb diferent material: claus, grapes, presses, pasamans, cadenes, ponts penjats, tirolines... que permet l'ascens amb seguretat a zones de difícil accès per senderistes o persones no habituades a l'escalada.


xim-xim: Pluja menuda i seguida; plovisqueig.





Properament, us parlarè de les fonts del torrents del Fonoll i del Sarau d'Alella.

El nen de la plaça Ballot

La Font Picant d'Argentona

Fa mesos vaig parlar del Puigcastellar i Josep María de Sagarra i avui em fa molta il.lusió parlar d'un dels meus escriptors preferits, amb el qual em sento molt identificat i sobretot he passat molt bones estones llegint els seus A peu per...

Parlar del nen de la Plaça Ballot és parlar de Josep Maria Espinàs. I parlar d'Espinàs i la plaça Ballot és parlar d'Argentona. Aquest Nadal he devorat aquest llibre de molt fàcil lectura.

L'avi Massip, el pare de la seva mare hi tenia una casa i fins que va començar la guerra cívil, la família de l'escriptor hi estiuejaven cada any.

De fet en "El nen de la Plaça Ballot" ens descriu tota la seva infantesa, per tant no espereu un retrat exhaustiu sobre l'Argentona dels anys 30 però sí que en deixa alguna referència.

"A la plaça hi havia llagostes i al bosc, a vegades, espiadimonis. Era un bosquet gens selvàtic, a la vora del camí que duia a la font del Ferro, just a tocar les últimes torres d'estiueig. (Amb el temps, noves cases s'hi han ficat i se l'han repartit). Jo hi anava amb la meva mare, quan el sol començava a baixar, i ella hi feia mitja i jo no sé què hi feia. Però nen de pis com era, segur que no m'aventurava gaire enllà.

Per altra banda a Escrits sobre Catalunya que inclou "Festes majors" ens parla sobre la tradició de la Font Picant.

"Argentona és una vila d'aigües i de fonts. Els meus primers records giren al voltant d'un vas d'aigua i una bossa d'anisos a la font Picant. La immensa majoria d'estiuejants d'Argentona no havien triat l'indret -quan jo era petit, almenys- per a fer una sistemàtica "cura d'aigües"; els senyors, un cop havíen fet el viatge en tren fins a Mataró i el viatge de Mataró a Argentona en tramvia, el que desitjaven era llegir el diari en un lloc discret del jardí, sense ser vistos pels veïns i arriscar-se així a treure's l'americana.

Aquest blog ja té gairebè 2 anys i és la primera vegada que parlo d'Argentona, malgrat ser un municipi amb més de 200 fonts. Això té una raó de ser, hi ha un grup d'Amics de les Fonts que en té cura, fet que no passa a cap altre municipi de la serralada i per tant considerava més urgent parlar d'aquestes altres fonts.

Però pel proper 2010 buscaré un espai per parlar del Castell de Burriac i d'unes quantes fonts i en honor a l'escriptor l'anomenarè "La Ruta Espinàs".

Bona sortida i entrada d'any i el mes de gener ens retrobarem "A peu per Alella"

Record de fred a la Serralada Litoral

Cap de setmana d'intens fred a la Serralada, segurament el cap de setmana més fred del que portem de segle. Avui a les 7 del matí hi havia -6'3 graus a l'estacio meteorològica de Can Maymó a Vilanova del Vallès.
Si sortiu a caminar aquest dies és recomanable fer-ho per la vessant de marina on la temperatura és una mica més "suau".
Tanmateix, aquest matí ens hem congelat amb uns companys pels voltants de la Font Freda.
Per consultar temperatures, precipitació, vent... a les nostres muntanyes, us recomano lanostrameteo.com/vallromanes.
Bon Nadal.

La Deu del Joncar

La Deu del Joncar

L'excursió d'avui és una variant a l'última excursió que vam fer des del Torrent de les Bruixes a la Font de l'Alzina. Tanmateix, el punt d'inici i final de l'excursió és el mateix que l'esmentada sortida.

L'itinerari d'avui té una llargada de 3.300 metres i un desnivell positiu de 100 metres. Es pot fer durant tot l'any, tanmateix cal evitar les hores més caluroses de l'estiu. Tota l'excursió transcorrerà pel terme municipal de Santa Coloma i a diferència de l'anterior sortida, avui sempre caminarem pel vessant de marina. En aquest sentit, bona part del recorregut serà inèdit.

Per tant, sortirem del barri de Can Franquesa, de dalt de tot de l'Avinguda Ramon Berenguer IV, on hi ha una plaça i és inici i final de les línies de bus B21 i B30.

Comencem a caminar per un camí que trobem a la dreta i que a l'entrada del mateix hi ha un panell del Parc de la Serralada de Marina i poc metres més endavant està flanquejat per pins, posteriorment el camí comença a pujar una mica. Desprès d'uns 150 metres el camí ample marxa a la dreta i nosaltres agafem un corriol a l'esquerra. Uns 30 metres més endavant enmig del torrent el camí fa un lleuger revolt a mà esquerra, nosaltres el fem i 15 metres més enllà trobem un corriol que ens travessa. Nosaltres girem a la dreta i 150 metres més endavant arribem a una cruïlla de corriols. Nosaltres obvíem el que gira a l'esquerra pronunciadament i seguim recte pel qual vením i a cinc metres davant nostre ja tenim la Deu del Joncar.

Segons l'Enciclopèdia Catalana una deu d'aigua és l'aflorament d'aigua a la superfície terrestre, originada en produir-se la intersecció d'una capa aqüifera amb aquesta superfície.

Com la Deu del Joncar a tota la serralada nomès conec dues deus més, la d'en Vinardell a Vallromanes, de la qual ja vam parlar el febrer del 2008 i la deu del Coll del Porc a Òrrius.

Aquestes deus són bons abeuradors naturals pels animals que viuen pels voltants. A més a més són l'habitat de reptils i amfibis com la salamandra i la reineta.

Seguim rectes i de seguida en un revolt pronunciat a la dreta, el nostre corriol passa pel costat d'un xiprer. Cent cinquanta metres més endavant en un planell obvíem el camí que trobem a ma dreta amb un indicador amb el número 14 i nosaltres contínuem recte. Passem pel costat d'un magnífic exemplar de pi de dues branques i aquest corriol va a sortir a un camí més ample per on girem a l'esquerra i vint metres més enllà en una placeta natural tornem a girar a l'esquerra per un camí que s'enfila lleugerament. Mica a mica el camí es va fent més estret fins que es converteix en un corriol. Quan portem caminats uns 350 metres el corriol gira bruscament a l'esquerra i puja sobtadament, nosaltres el seguim.

Tres-cents cinquanta metres més enllà arribem a un camí carreter que ens travessa. En aquest punt tenim dues opcions anar ja cap a la Font de la Bota per baixar pel Torrent de les Bruixes o bé allargar una mica l'excursió tot visitant la Cova d'en Genís.

Si volem anar a la Cova d'en Genís girarem a la dreta pel camí carreter i dos-cents cinquanta metres més endavant sortirem a la pista principal i cinquanta metres més enllà trobarem a la dreta una indicació al DOLMEN NATURAL COVA D'EN GENÍS, seguint les marques de color taronja en menys de 5 minuts hi arrribarem.

El cau d'en Genís és una sepultura megalítica de l'edat de bronze tardà, que segurament coincideix en el temps amb l'arribada de les primeres migracions celtes entre els segles IV i VI abans de Crist procedents de Centre Europa que s'incorporen pacíficament i aporten a les tribus existents noves idees religioses, la pràctica de la incineració i avenços en la metalúrgia i l'agricultura gràcies a un perfeccionament en la utilització del ferro.

Per continuar la nostra excursió referem el camí, des del cau fins la pista principal a la cruïlla de camins. Per anar cap a la Font de la Bota hem d'anar en direcció el Torrent de les Bruixes.

Des d'aquí estant també podem aprofitar per visitar el poblat ibèric del Puig Castellar o l'ermita de Sant Climent que els tenim a tocar.

Ara descendim per la pista principal i a uns 550 metres a banda esquerra trobem un garrofer i unes escales que baixen a la Font de la Bota. ¡¡¡Compte de no relliscar!!!.

A l'anterior article ja vam parlar de la Font de la Bota, ara nomès afegir que d'aquesta font i del Torrent de les Bruixes hi ha una auca que diu així.

1. Aquest torrent de bon mirar té una història singular, que tot seguit hem de contar.

2. Els íbers feren un poblat al capdamunt del torrent on vivia força gent.

3. Construiren una font al ben mig de la muntanya, al peu d'on neix la canya.

4.Amb l'intercanvi comercial i la tecnología de transferència els grecs hi van deixar la seva herència.

5. Fa uns segles va ser un bosc frondós i encara que no us ho creieu per aquí corrien el senglar i la guineu.

6. Vingueren els temps de la pagesia, a la vora dels pins, les vinyes tingueren vi, tingueren pinyes

7. I tornem cap a l'aigua de la font, que per recollir-la tota, varen posar-li una bota.

8. A cavall dels temps moderns, el poble es transformà en ciutat, llenya, foc, calamitat.

9.Les bruixes decidiren prendre acció i tocaran el cor amb sa magia singular al Centre Excursionista Puig Castellar.

10. I posant mans a l'obra, quan és temps de tardor planten el bo i el millor.

11. A l'hivern la poda, la millora dels camins i el manteniment dels pins.

12. Arriba la primavera, amb la ginesta vé el brot, cal preveure i calmar el foc.

13. La font de totes les époques, quan arriba l'estiu proporciona el regadiu.

14. Un itinerari per conèixer, un desig, transmetre la cultura i una escola de natura.

15. És un lloc de voluntaris, de bruixes i bruixots on hi podeu anar-hi tots.

Des de la font baixem per unes escaletes que ens portaran fins a un corriol que ens ha de dur a la Font del Drapet. Des d'on som podem intuir la font al fons del torrent.

Si tenim algun dubte, el camí comença al costat d'una figuera, al principi el camí no és gaire fressat, però a mesura que baixem el camí millora.

Ara passem per un bosc de ribera, on podem veure exemplars d'oms, freixes, rubinies, desmais, salzes, lledoners... i si ens fixem bé i tenim una mica de sort, potser fins i tot veurem el niu d'una mallerenga blava.

De la Font de la Bota, a la Font del Drapet hi han uns 400 metres. D'aquesta font ja vam parlar aquest mes de novembre.

Ara nomès ens cal sortir a la plaça punt d'inici i final de l'excursió d'avui.

Del Torrent de les Bruixes a la Font de l'Alzina

La font de l'Alzina

Desprès de completar totes les fonts de Santa María de Martorelles, aquest mes de novembre marxem cap a Santa Coloma de Gramenet per fer la ruta més al sud que es pot fer a la Serralada de Marina. Per arribar al punt d'inici i final d'aquesta sortida podem arribar-hi amb una combinació de metro i bus. Això ens indica que estarem a tocar d'una gran urbe, fet que com veureu no farà l'excursió ni menys interessant i seguirem trobant racons de gran bellesa.

A més a més a l'excursió d'avui gaudirem d'unes grans vistes sobre el Barcelonès que s'estendrà sota els nostres peus.

La sortida la farem en la seva totalitat dins el terme de Santa Coloma de Gramenet i malgrat que centenars de milers de persones viuen a tocar d'aquest entorn, comprovarem que els boscos, els camins, les fonts... es troben en força bon estat.

El recorregut serà circular tindrà una llargada de 4 quilòmetres i un desnivell positiu d'uns 325 metres.

Sortirem del barri de Can Franquesa de dalt de tot de l'Avinguda Ramon Berenguer IV, on hi ha una plaça i és inici i final de les línies de bus B-21 i B-30 i d'on surt el camí que ens pujarà pel Torrent de les Bruixes, així ho veurem en un pal indicador a peu de carrer.

Per aquest camí quan portem uns 50 metres caminant, arribem a la Font de Sant Roc o del Drapet.

Font del Drapet o Sant Roc. Malgrat que l'entorn de la font a vegades no està massa net, aquesta raja amb abundància durant tot l'any. A més a més cal esmentar que per netejar els carrers de Santa Coloma s'utilitza la surgència d'aquesta font.

Contínuem amunt pel camí cimentat que s'enfila, pocs metres més endavant aquest camí es converteix en un corriol, i que posteriorment es bifurca i nosaltres agafarem el trencall que ens queda més a l'esquerra.

La vegetació d'aquest bosc de ribera per on ara passem, està formada per oms, freixes, rubinies, desmais, salzes, lledoners... i si ens fixem bé i tenim una mica de sort fins i tot podrem veure el niu d'alguna mallerenga blava.

Tres-cents metres més amunt arribem a un parell de figueres força grans i a una petita font que goteja. Aquesta deu, segurament és un sobrant de la Font de la Bota que la tenim deu metres sobre nostre.

Font de la Bóta. De la font com a mínim sempre raja un rajolí. Recull en una mina el fil d'aigua que brolla de la terra. El nom li vé de la bóta que hi havia per recollir l'aigua. Probablement era una de les fonts d'abastament d'aigua de l'antic poblat ibèric.

Ara ens situem davant de la font i marxem pel corriol de l'esquerra que primer i planeja, però de seguida, quan passem pel costat d'uns cactus comença a pujar i ens porta fins una pista carenera.

D'aquí estant, tenim unes magnífiques vistes del Barcelonès Nord.

Ja a la pista, girem a la dreta sentit ascendent i 700 metres més endavant arribem a una cruïlla de camins i girem a l'esquerra tot seguint el GR-92 en direcció el Puig Castellar, dos-cents metres més endavant obvíem el camí que marxa a la dreta i nosaltres seguim pel GR, tot entrant al poblat ibèric del Puig Castellar, tambè conegut com a Turó del Pollo.

Poblat ibèric del Puig Castellar

Desprès d'acostar-nos al mirador i gaudir de nou amb les vistes que hi ha des d'aquí dalt, pujarem fins la part alta del poblat ibèric.

Del Puig Castellar, de tota la gent que ha passat per aquí al llarg de la història, dels laietans, de Màrius Sampere, de Llibert Carulla... cal parlant-ne amb més tranquilitat i així ho aniré fent en succesius articles. Però ja que sou aquí dalt, aprofiteu i dediqueu un quart d'hora o vint minuts a viatjar dos mil cinc-cents anys enrrera. Val la pena.

Quan abandonem el poblat ibèric, ho farem per la vessant vallès, buscant la pista que passa pel costat d'un dipòsit d'aigua descobert, que veurem perfectament des de la part alta del poblat.

Uns metres abans d'arribar a aquest dipòsit recuperem el GR-92, baixarem per un corriol, per anar a buscar la pista que passa per sota nostra. Quan arribem a aquesta pista, abandonem el GR-92, tot girant a l'esquerra en sentit lleugerament descendent. En aquests moments passem per sota el dipòsit que vèiem des de dalt. Obvíem tots els camins que ens creuen i quan portem 500 metres caminant arribem a una tanca, la creuem i seguim pel camí descendent i a la següent cantonada girem a la dreta i hem de passar per la porta d'un institut de secundària.

Ara girem a la dreta i tot seguint un PR (marques grogues i blanques) travessem un parc que s'anomena Placeta dels Llops i pocs metres més endavant el camí ens fa passar tot just per sota d'una torre elèctrica. Pocs metres enllà el camí s'estreny i es converteix en un corriol que baixa molt pronunciadament durant 350 metres, fins que arribem de nou a una pista ampla, per la qual girarem a l'esquerra i desprès de 200 metres arribarem a la Font de l'Alzina.

Font de l'Alzina. Sens dubte la font més concorreguda de Santa Coloma. Aquesta font raja tot l'any i aquest és un espai recuperat els últims anys. El boc està situat sota una bòveda de teula i l'aigua va a parar a una altra bòveda invertida. L'entorn és molt espaiós i ombrívol, per tant ideal per fer-hi fontades.

Ara hem de tornar a la Placeta dels Llops. Tenim dues opcions, la més aconsellable és desfer els últims 600 metres del camí i l'altra és seguir el corriol que puja per mig del torrent, tot just darrera la font. Aconsello nomès seguir la segona opció si anem amb nois i noies a partir de 10-12 anys, tanmateix el corriol és intermitent, hi ha trams força plens de bardisses i a més a més és molt costerut.

Ja situats a la Placeta dels Llops, anem a buscar al carrer Menorca (el carrer de l'institut) i a continuació ens dirigim cap al carrer de Formentera que està tallat al pas de tots els vehicles excepte els dels veïns. Cent metres més endavant, baixem per unes escales que ens duen al carrer de sota i girem a l'esquerra per anar a buscar 100 metres més enllà el carrer Garcilaso de la Vega i nomès dos-cents metres més endavant trobarem la Font del Drapet, punt d'inici i final de la sortida d'avui.