Nyaps: 1. La Font de Sant Jaume

La font de Sant Jaume

De tant en tant, vaig afegint alguna secció al blog. Al marge d'indicar els camins i corriols per arribar a les fonts o parlar de tot allò que trobem pel camí, tambè m'agrada parlar de la serralada i del fet de caminar des d'altres vessants.

Tanmateix, aquest darrers mesos, hem parlat de Josep María de Sagarra i la Serralada de Marina, en un futur parlarem d'altres escriptors, pintors, escultors... i la seva relació amb aquestes muntanyes. Tambè hem iniciat una gramàtica del caminant, on de ben segur afegirem més paraules... i en un futur arribaran altres seccions.

De fet, avui n'encetarem una, els nyaps, allò que trobem al Parcs de la Serralada de Marina i Litoral, i no ens agrada, bé perquè estigui brut, deixat, perdut, mal arrenjat... i per començar parlarem de la Font de Sant Jaume ubicada a Vilanova del Vallès.

Per arribar a la Font de Sant Jaume, farem una aproximació en cotxe fins la casa de colònies de Can Rabassa, on hi ha un punt d'informació del Parc obert els caps de setmana o bé fora d'aquest horari i per evitar problemes d'aparcament recomanem deixar el cotxe al carrer Xaloc, cantonada amb el Camí de Can Nadal. ( no és difícil trobar-ho, nomès està a 200 metres de l'institut de Vilanova, direcció can Maymó).

Una vegada ubicats en aquest punt, travessem amb molt de compte el camí de Can Nadal i contínuem per l'esquerra paral.lels a la riera d'Ardenya que gairebè sempre baixa eixuta, direcció cap a Can Nadal i Can Maymó.

Tres-cents cinquanta metres més endavant, girem a l'esquerra tot creuant la riera i seguim recte pel camí de sorra uns 200 metres.

En aquest punt, ja trobem un pal indicador que senyala cap a la Font de Sant Jaume. Des d'aquest punt, davant nostre, a un centenar de metres, ja podem veure el trecadís que hi ha en el frontal de la font.

Girem a la dreta i desprès de caminar 100 metres, a l'alçada d'una caseta elèctrica, girem a l'esquerra i ens endinsem en un planell on trobem bons exemplars d'alzina surera.

La font la trobarem a la part baixa d'aquest planell a uns 50 metres de la caseta elèctrica.

Aquesta deu d'aigua no s'esgotava mai, avui la font no raja perquè varen ensorrar reiteradament la part de sobre i deixaren d'arranjar-la.

La font era construïda amb un banc de pedra semicircular de pedra i totxo i un davant de trencadís, d'on rajava l'aigua i el nom de la font i l'any 1668. Avui trobem part dels bancs gairebè coberts per sorra degut a petites esllavissades, un trencadís molt deteriorat i sense boc, una part davantera de la font plena de vidres i altre brutícia, però el que més em sobta a mí, són els rètols indicadors que indiquem que l'aigua de la font no està tractada, per tant suposo que quan es van fer aquests indicadors, no crec que faci més de 10 anys, la font encara rajava.

Llavors, en aquest cas trobem dos nyaps, un per l'estat de la font i un altre per la seva ràpida degradació.

Deixo preguntes obertes.

Quants anys fa que no raja aigua de la font?

Perquè es va deixar d'arranjar?

Bè, si algú té alguna resposta, us agraïria que m'ho diguèssiu, jo per la meva banda ho preguntaré a l'ajuntament de Vilanova.

Aquest magnífic entorn, es completava amb les dues grans alzines sureres ran del banc del costat de migdia, i la bassa, rodona de 9 metres de diàmetres que es troba situada a la feixa de sota la font. Per tant, anys enrerra s'havien fet moltes fontades en aquest indret.

Per tornar al cotxe, nomès cal desfer el camí.

Caminar i...........còrrer per Vallromanes

L'any passat corrent la Burriac Atac!

Al marge de tot caminant, anar trobant fonts i racons de tota la serralada, ubicar-los, parlant-ne i si s'escau arranjar-los una mica, la meva altre afició és còrrer.

Malgrat, que actualment la majoria de curses que faig són de 10 quilòmetres sobre asfalt, encara en vaig fent alguna de muntanya, i això sí, gairebè sempre entreno pels voltants de Vallromanes, és a dir pistes, corriols, pujades i baixades.

El recorregut que us explicarè avui fa uns 8 quilòmetres, però en temps equival a una cursa de 10 quilòmetres en asfalt i planera.

L'he fet dotzenes de vegades i quan algun día feia un test per provar-me i el feia en menys de 41:15 minuts, volia dir que podia acostar-me al 40:00 en els 10 quilòmetres i ara quan baixo de 46:30, sè que estic en disposició de baixar de 45:00.

Desprès d'escalfar una mica, sortirem de davant del casal i enfilarem la riera, quan passem Can Sala Gros, el camí comença a pujar. Abans de la Torre Sant Isidre trobarem la pujada més forta i malgrat que posteriorment afluixa una mica, no pararem d'ascendir fins la font de Can Gurgui. Fins aquí tenim uns 2,5 quilòmetres. Si ens volem acostar als 40', hem de passar per aquest punt per sota de 15'40". Sí per altra banda, volem fer 45' hem de passar per sota dels 17'05"

Aquí, paro el crono 2' bec aigua, recupero una mica la respiració i giro a l'esquerra passant per davant del restaurant Can Gurgui i seguint la pista principal fins a Can Fuster. Aquesta part del recorregut és força còmode. Quan arribo a Can Fuster giro gairebè 180 graus per anar buscar el Coll de Forn, tot passant per Can Prades. A Can Prades tinc la segona referència, per fer 40', s'ha de passar per sota de 22'50" i per fer 45' hem de baixar de 25'20"

Quan arribem al Coll de Forn, girem a la dreta tot baixant cap al torrent d'en Molí d'en Cuquet. Quan arribem a la pista principal, girem a l'esquerra cap a Can Maymó. El tercer punt de referència, el prenem davant el restaurant de Can Maymó, aquí, sí volem baixar de 40', hem de baixar de 30'40" i si volem baixar de 45', hem de passar per sota de 35'40".

Ara nomès ens queda corre paral.lels al pitch and put, vigilant no ens caigui una bola al cap i girar a l'esquerra quan arribem a la urbanització de Can Rabassa. Ara tenim una rampa d'uns 700 metres,(el carrer Sant Ramón) l'últim esforç abans de começar a baixar de nou cap a Vallromanes, pel carrer Santa Quitèria, que es converteix en camí de terra en el seu segon tram, i finalment desprès de fer una curva en forma de paella a la dreta, afrontar els últims 200 metres pel carrer Joan Carsi, passant per davant l'escola vella i les piscines i acabar a la cantonada amb l'avinguda Can Galbany.

Si acabeu el recorregut i esteu per sota del 41' esteu en disposició de baixar de 40'. Tanmateix, si esteu per sota de 46' estareu en disposició de baixar de 45'.

És a dir, tots els test que he fet, m'indiquen la següent fòrmula.

Temps en cursa de 10 quilòmetres planera = Temps d'aquest recorregut - 1 minut.

Tres curses on provar-ho. A principis de primavera als 10 de la La Llagosta.

A finals de primavera a la Cursa de Pineda.

Per cap d'any, a la cursa dels nassos de Barcelona

Els dominis del Castell de Sant Miquel

El Castell de Sant Miquel

Malgrat tenir-lo tan prop de casa, no crec que hagi pujat al castell més de tres o quatre vegades a la meva vida. Això sí, per les seves faldes i per les valls que l'envolten m'he fet un fart de còrrer i caminar. Tanmateix, moltes excursions d'aquest blog en fan referència.

Però ja fa uns mesos, quan en Francesc Ayats, em va explicar on era la font de Can Santpare de seguida vaig imaginar l'excursió d'avui, voltaríem per baix la muntanya on es troba el castell, per finalment fer cim.

Veureu que força trams de l'excursió d'avui coincideixen amb altres sortides que hem explicat des d'aquest blog.

Amb "De Castellruf a Vallromanes" pels voltants de la font de la Mercè.

amb "Una excursió de dames i cavallers" pels voltants del coll de Can Corbera i Can Barbeta,

i amb "Les fonts perdudes de Santa María de Martorelles" pels voltants del Bosc Moreu i la font de Beu-i-Tapa.

Per cert, qualsevol época excepte ple estiu, és bona per caminar per aquests "dominis del castell".

En aquest sentit, malgrat que l'excursió té nomès una mica més de set quilòmetres de llargada, trobarem forts pendents, tanmateix haurem de superar un desnivell positiu d'uns 300 metres en nomès un parell de quilòmetres des de Can Girona fins dalt el castell.

Iniciarem l'excursió al coll de Can Corbera, en el terme municipal de Vallromanes i anirem direcció sud-est, deixant a la nostra esquena la pista que baixa cap a Vallromanes, obvíem el camí carreter que baixa cap a Can Girona. Quan portem uns tres-cents metres caminant, passem per les runes de Can Barbeta i contínuem recte. Tres-cents metres més endavant, arribem a una tanca, la passem i contínuem recte en un lleuger descens.

Quatre cents metres més enllà a ma dreta trobem un corriol que a mesura que s'endinsa en una esplanada es desdibuixa. A mesura que avancem deixem uns ruscos d'abella a ma esquerra i quan s'acaba aquest pla obert, el camí es tanca una mica i a deu metres tenim la Font de Can Santpare.

La font de Can Santpare mai l'he vist rajar, ni conec a ningú que l'hagi vist rajar mai. Els terrenys, on avui dia hi ha aquests ruscos, no fa gaire anys s'utilitzaven com terrenys d'acampada gestionats per la casa de colònies de Can Girona.

Ara desfem el camí fins la pista per la qual veníem i contínuem cap a baix. Dos-cents metres més avall, arribem a una tanca i contínuem pel camí que ens queda més a l'esquerra que en 100 metres ens durà fins la font de la Mercè.

Font de la Mercè. Sempre raja. Sens dubte una de les fonts més importants de tota la serralada.
Podria haver sigut batejada amb aquest nom, fent referència a la patrona de Barcelona, tanmateix aquest terrenys pertanyien i no sé pas si encara pertanyen a l'Ajuntament de Barcelona.

Contínuem recte, direcció Can Girona, i cent cinquanta metres més avall trobem una cruïlla.

Si volguèssim escurçar l'excursió, si en aquest punt giressim a la dreta, direcció al Castell de Sant Miquel, en 800 metres arribaríem al coll de Can Corbera, punt d'inici i final de l'excursió.

Però avui decidim que continuem avall direcció Santa María de Martorelles. Cent cinquanta metres més endavant trobem una petita esplanada a mà esquerra. A una banda d'aquest petit pla hi ha un pi de dues branques i just a l'altra banda hi ha un corriol que tot baixant en menys de cinquanta metres ens durá fins el gorg de Can Ros.

Si contínuessim pista avall fins a Can Girona en uns 550 metres arribaríem a la cruïlla d'on surt el camí que puja al coll Mercader i així ens estalviaríem una mica de volta, però ens perdríem paisatge i fonts.

Travessem el torrent i continuem el corriol que s'enfila bastant. Desprès de 150 metres arribem a un camí carreter que ens travessa, nosaltres girem a la dreta. En aquest moment ens trobem dins el bosc Moreu. Dos-cents cinquanta metres més avall arribem a una cruïlla de camins, nosaltres seguim pel de baix, que ens portará desprès de 200 metres més fins al camí d'accès a la font del Racó que trobem a la dreta.

D'aquí a la font nomès ens manca un parell de centenar de metres.

En époques de pluja aquesta font és de les que més raja per aquestes contrades. la Font del Racó durant molts anys ha sigut una desconeguda per la gent del poble. A una part del Bosc Moreu(la que pertanyia a l'Ajuntament de Barcelona) tambè se'l coneixia com El Vedat perquè no hi deixaven passar. Malgrat que avui dia la podem baixar a visitar, hem de tenir en compte que ens trobem dins d'una finca privada (la casa de colònies de Can Girona gestionada per Minyons Escoltes Sant Jordi)

Tenint en compte la seva ubicació, aquesta font no es podia dir d'una altra manera; juntament amb les escales que hi baixen, el torrent, el bosc de ribera i el safareig formen un Racó que aquí si que vé de gust badar una estona.

Desfem els dos-cents metres que hem baixat i quan de nou arribem al camí pel qual veníem, girem a la dreta. Cent metres més endavant, arribem a una cruïlla, nosaltres contínuem recte.

Tres-cents cinquanta metres més enllà arribem a un planell on el camí es desdibuixa i hem de baixar cap a la nostra dreta, direcció nord, cap a Can Bernades i l'escola viver Castell de Sant Foix. Quan portem baixant cent metres vigilant no relliscar, arribem al camí carreter que va de Can Bernades a Can Girona, nosaltres girem a la dreta. Cinquanta metres més endavant, si baixem al fons del torrent, una mica amagada trobarem la font de Beu-i-Tapa.

Aquesta era una font que sempre rajava poc, d'aquí el seu nom. S'havia de Beure i Tapar.

La font de Beu-i-Tapa és la segona font on hem fet treballs de recuperació. Malgrat que serà molt difícil que hi torni a brollar l'aigua, si mès no intentarem dignificar una mica més aquest entorn.

Cap a finals d'estiu, principis de la tardor farem la segona jornada "d'arqueologia" en aquesta font.

Pugem de nou al camí i contínuem cap a Can Girona. Tres-cents metres més endavant, arribem a una cruïlla, ara hem de continuar direcció Montornés, tot seguint el GR 97-3 que seguirem fins el coll Mercader.

Passem per davant Can Oliveres i continuem amunt, obvíem tots els camins fins a dalt del coll uns cinc cents cinquanta metres més endavant.

Deixem el GR, i malgrat que en un primer moment baixem direcció Montornés, tan sols als vint metres de començar el descens, hem d'agafar una pista que s'enfila a la dreta i que ens ha de de dur fins els peus del castell de Sant Miquel.

Tot pujant, tenim unes bones vistes de Montornés, Vilanova, la Roca i Granollers. Quan portem un quilòmetre per aquesta pista, en un revolt molt tancat, trobem a la dreta un corriol molt estret que entre majoritàriament arboç anirà guanyant alçada.

Hi haurà trossos on el camí es tanca bastant i trossos on haurem de posar les mans, perquè el pendent és molt pronunciat, però desprès d'uns cinc-cents metres haurem fet cim i haurem arribat al punt culminant de l'excursió d'avui, el castell de Sant Miquel.

El castell de Sant Miquel es troba a 426 metres d'alçada. Si ens girem cap a l'est veurem el mar des d'un turó de segona línea.

Originàriament fou un assentament iber sobre el qual van construir després una important fortificació medieval. Avui dia, encara hi podem veure part de la torre circular de l'homenatge, la base d'una altre torre, així com les restes de la capella de Sant Miquel (patró de Vallromanes), que dóna nom a la muntanya i al castell i entre el bosc al sud-est del cim en un ampli replà a 40 m. per sota del castell, tambè trobarem les restes d'un poblat ibèric.

Trobareu més informació sobre el castell de Sant Miquel en una entrada dedicada a aquest patrimoni arquitectònic, el març de 2013.

En aquest sentit, els ajuntaments de Montornés i Vallromanes, els darrers anys han mostrat interès en recuperar aquest espai declarat bé cultural d'interès nacional.

Ara baixem per un corriol que trobem a banda esquerra, just als peus de la torre de l'homenatge. Uns 20 metres més avall veiem les restes de la capella i agafem el corriol que marxa paral.lel al mur i seguim baixant. Cent metres més endavant arribem a una pista, girem a la dreta i aquesta pista desprès de vuit-cents metre i algun revolt ens durà fins al coll de Can Corbera inici i final de l'excursió d'avui.

Quan som pràcticament al coll, veurem cirerers, ceps i alguna olivera i figuera disseminada. En aquest sentit, cal destacar sobretot la gran qualitat de les cireres d'aquest indret.

La Serralada a la tele

Prop de la Font de la Mansa a la Roca del Vallès

Aquests últims mesos i encara més aquestes últimes setmanes sembla ser que la Serralada està de moda, sense gratar gaire van sortint programes de televisió, llibres, DVD... que en parlen.

Intentarè començar per ordre d'arribada.

Farà 3 o 4 mesos tot fent la revisió periòdica a la prestatgeria d'excursionisme de la Llibreria La Gralla vaig trobar el llibre d'en Pere Robert "Excursions i caminades pel Vallès", aquesta guía dedica l'itinerari 6, 7 i 8 a la nostra serralada. Guía molt recomanable per fer un tastet pels diferents paisatges de les dues comarques vallesanes. Jo partícularment em quedo amb el 6. "Fonts i Racons de Santa María de Martorelles".

Setmanes més tard, el meu sogre em va fer arribar "Vilanova del Vallès. Recull onomàstic. Noms antics i moderns" de l'Enric García-Pey; aquest llibre, tanmateix que el seu homònim de Vallromanes, em van molt bé per completar informació i de tant en tant fer de detectiu e intentar trobar on era aquella font que ja no raja, però que encara en poden quedar les restes.

En aquest sentit, aquestes obres tan concretes d'un lloc, sempre seran molt més exactes i precises que altres mapes o publicacions que abastin un territori més gran.

I ara a principi de mes van arribar les últimes sorpreses. El dimarts 2 de juny TV3, dins el seu programa El Paisatge Favorit de Catalunya i amb en Jordi Pujol com a "cicerone" el Baix Maresme, durant gairebè 15 minuts va entrar a moltes llars catalanes; Sant Mateu, el Castell de Burriac, la Roca d'en Toni... per mí, la gràcia va ser veure les imatges aèrees amb la tonalitat de llum perfecte d'aquestes muntanyes que molts dies les pasejo o les corro i cofoi pensar:

"Mira que n'es de guapo, aquest paisatge... i a sobre hi visc"

Finalment, el 5 de juny día del Medi Ambient vaig anar a la presentació del DVD "La Roca. Entorn natural" dirigit pel Xavier Peypoch. Sense cap mena de dubte val molt la pena.

Aquests últims dies d'escola que els mestres ja hem posat les notes, els alumnes tenen la feina feta i malgrat que queden pocs dies per les vacances, encara no estem de vacances, vaig aprofitar un matí per pasar el DVD d'unes muntanyes que veïem des de les finestres de la classe. I renoi, la plana del Mogent, el blauet, l'alzina de Ca l'Argent, la bassa dels Ànecs, la mallerenga, el porc senglar... van ser el meus alïats per combatre la calor i la desïdia, i a partir d'aquest documental va sorgir unes de les millors classes de coneixement del medi del curs que tindrà una segona part "in situ" a la tardor.

Per cert, abans d'acabar el mes, us portaré d'excursió a la font de Can Santpare i al Castell de Sant Miquel.

Malanyanes

Font de la Marè de Déu de Malanyanes o de la Pedrera

Avui s'acaba el mes, i malgrat que em surt la feina per les orelles, presentem una excursió de capvespre de maig.

La sortida d'avui ens duu fins a Santa Agnès de Malanyanes i des de l'esglèsia parroquial ens acostarem fins a l'ermita de Malanyanes. El recorregut no demana cap exigència física i a més a més en dos quilòmetres de trajecte trobarem tres punts d'aigua i força ombra.

Per arribar a l'esglèsia de Santa Agnès, una vegada som dins el nucli, hi arribarem pel carrer Jaume Cuyàs, on per un passatge que trobem a la dreta pugem unes escales que ens duen fins el temple que se'ns presenta com un edifici aïllat que té entorn de si un espai lliure: una plaça en el seu vessant sud i est amb una font datada de 1998. Al costat de la plaça es troba la casa rectoral i una masia particular "Can Rosselló". Aquest espai que avui compleix entre altres coses una funció d'esbarjo i oci, en els seus orígens tenia una funció molt més activa dintre de la vida de la localitat.
Actualment l'església té una sola nau amb absis i capçalera quadrada i amb capelles adossades pels dos costats, tanmateix no és obra d'un estil únic. Conjumina elements més propis del gòtic, com són els arcs ogivals o la forma de la portada d'accés, amb elements de transició com és la volta de canó apuntada que cobreix la nau i elements clarament romànics com l'absis pro semicircular tant en l'exterior com en l'interior.

Si voleu saber més coses sobre aquest indret nomès cal que aneu a: torrens.espacioblog.com i allà l'actual rector de la parròquia Mossèn Albert Torrens ens ho explica tot amb pèls i senyals.

Sortim pel camí que marxa per darrera l'esglèsia i cent metres més endavant ens durà a passar a tocar per una masia que en un lateral té una capelleta en honor a Santa Agnès.

Arribem al carrer Camí d'Alcoll i a la següent cantonada girem a la dreta en direcció a Can Caseta, Villa Mercè i Can Nicolau. Cinquanta metres més endavant, deixem el carrer ample i seguim el camí carreter que marxa per l'esquerra. Passem per la porta de tres cases i quan anem pel costat del filat de la tercera casa, obvíem el camí que s'enfila i nosaltres seguim pel mateix camí.

Vint metres abans de sortir de nou al carrer asfaltat, trobem a l'esquerra un corriol que s'enfila una mica, el seguim tot caminant per dins el bosc un 500 metres, quan sortim arribem a una cruïlla de camins, nosaltres seguim recte per una pista força ampla, cent cinquanta metres més enllà arribem a Can Lladó.

Pel que veiem aquesta és una casa pairal amb certa solera, tocant el jardí de la casa trobem la Font de Can Lladó.

Properament haurem de fer una excursió a la biblioteca de la Roca i ampliar informació sobre aquest indret.

Ara girem a l'esquerra, pista avall tot seguint el GR-97-1.

Aquesta variant del GR-97 uneix el Pla de l'Espinal i Marata.

Tres-cents metres més avall, trobem una pista que ens creua, nosaltres girem a l'esquerra, tot seguint les indicacions cap a l'ermita de Malanyanes.

Tres-cents cinquanta metres més endavant, arribem a una cruïlla de camins. Des d'aquest punt, davant nostre, dalt d'un turonet i mig amagada entre els arbres, podem veure l'ermita de Malanyanes. Ara nomès ens cal pujar-hi.

Aquesta capella preromànica data del segle XI i en altres temps fou la parròquia de l'indret. Avui dia, cada any a principis de maig s'hi celebra l'aplec.

Tornem a la darrera cruïlla de camins i contínuem pel GR, ara el camí va per un fondal deixant l'ermita i Ca n'Alzina damunt nostre a l'esquerra. Quan portem dos-cents cinquanta metres, tot just abans d'iniciar una pujada, trobem un corriol a mà dreta, que en cinquanta metres, ens durà fins la font de la Mare de Déu de Malanyanes o font de la Pedrera.

Per arribar-hi hem hagut de netejar el corriol, cobert per l'abundant vegetació, sobretot ortigues en el seu inici.

Aquesta font que té una rajola que mitjançant una imatge, ens explica el vincle que hi ha entre el llogaret de Santa Agnès, l'ermita i la font, sempre l'hem vist rajar, i de moment nomès cal de tant en tant desbrossar una mica aquest corriol.

Ara sortim del corriol i nomès cal desfer el camí per arribar de nou al punt de d'inici de l'excursió.

i donar per acabada la sortida d'avui al territori "Malanyanes".

Josep Maria de Sagarra i la serralada de Marina

El Puig Castellar des de l'ermita de Sant Climent

L'altre día llegint una guía sobre el Parc, em va sorprendre la quantitat de escriptors que han

escrit sobre la serralada, Verdaguer, Carner, Espinàs, Anglada, Serra, Sampere... i per començar aquest recull de relacions entre la literatura i els racons de les nostres muntanyes, he triat Josep Maria de Sagarra perquè a les Memòries que publica el 1954 ens explica com eren aquells estius de la seva infantesa, a la casa que la família tenia a Santa Coloma de Gramanet l'actual Museu Torre Balldovina, i fa esment de la Font d'en Gatell.

Alguna vegada he sentit parlar d'aquesta font, però mai l'he sabut trobar encara.

Pertany al municipi de Montcada i Reixach, i sembla ser que està en el vessant vallesà sota l'ermita de Sant Climent.

A més a més aquests darrers dies en una ruta de montcadaenbici.org, en un moment del recorregut passen pel Torrent de la Font d'en Gatell.

Per altra banda, en aquest mateix relat en Josep Maria de Sagarra, ens descriu el primer contacte que seu pare, l'historiador Ferran de Sagarra, va tenir amb el jaciment ibèric del Puig Castellar, dalt del turó del Pollo.

Abans d'acabar el mes us presentaré la Font de Santa Agnès, ara us deixo amb en Sagarra

LA MEVA INFANTESA HAURIA ESTAT...

La meva infantesa hauria estat una manifestació ofegada, mutilada i raquítica, sense la gran contrapartida rural de la nostra finca de Santa Coloma de Gramanet, durant els tres mesos d'estiu. La casa i el jardí, que encara existeixen en la mateixa forma que nosaltres els vàrem abandonar fa trenta-cinc anys, es troben al marge de la carretera de Sant Adrià a Santa Coloma, uns quatre-cents metres abans d'arribar al poble. El que ha canviat és tot el paisatge i el clima d'aquells llocs. Perquè l'immens regadiu que era del meu pare avui dia està urbanitzat completament i ocupat per la més lamentable de les arquitectures. La Santa Coloma que jo he conegut era un poble típicament agrícola, com tants del Vallès, però a quatre passes de Barcelona, i avui dia és una mena de suburbi babilònic, on amb penes i treballs es pot descobrir la reminiscència de les moltes gràcies que tenia a començaments d'aquest segle.

Nosaltres feien el viatge a Santa Coloma de dues maneres; o bé en un faetó* proporcionat pel senyor Jaume o bé agafant el carrilet de vapor que sortia de davant la caserna de Sant Agustí i anava Badalona, passant per Sant Adrià. Allí baixàvem i amb la tartana de casa arribàvem a la finca. Després aquest carrilet es convertí en tramvia elèctric, i les comunicacions van ser més fàcils i més freqüents. (...)

El nostre jardí resultava un jardinàs on qualsevol amant de les delícies vegetals matava la gana i on es podia jugar olímpicament a lladres i serenos, perquè les distàncies no deixaven de ser considerables i els amagatalls infinits. La casa era una construcció generosa del segle XVIII, de planta baixa i dos pisos, edificats al voltant d'una torre de defensa del segle XI, la part de la qual feia vint pams de gruix. Tot plegat tenia, i encara té, l'aire d'un castell, si es vol capritxós, però no desproveït de delicats efectes. (...)

Entre les muntanyes que formaven part de la nostra finca de Santa Coloma n'hi havia una, la més alta de totes, anomenada el Turó del Pollo, poblada d'un agradable bosc de pins i apta per a una excursió de tarda; perquè en tombar la muntanya hi havia la Font d'En Gatell, amb una aigua molt potable i un escenari deliciós i feréstec. Un bon dia, trobant-se el meu pare al cim del Turó del Pollo, va descobrir entre la pinassa quatre grans pedres quadrangulars, situades a respectable distància l'una de l'altra, però guardant una perfecta simetria. La cosa li cridà l'atenció, i féu anar-hi un parell de jornalers perquè amb el picot comencessin a descalçar les pedres. La idea del meu pare donà el fruit immediat d'un curiosíssim descobriment; varen començar a treure el nas unes imponents muralles, com les que es troben en els vells poblats ibèrics. (...)

Les peces que s'obtingueren durant el llarg treball de fer parlar la terra foren notables moltes d'elles i obeïren a diferents capes de civilització. Per què allí es trobà des de les armes d'os i les destrals de pedra, junt amb la més primitiva ceràmica, fins a les delicades mostres de la terrissa colonial grega, i tota mena d'estris tan de fang com de metall, pertanyents a l'època romana. (...) En desaparèixer la nostra casa, el meu pare cedí tot el descobriment al Museu Arqueològic de la ciutat, i també cedia a la Diputació de Barcelona la part de muntanya en la qual radicava el poblat ibèric.

*faetó: Cotxe de caixa rectangular per a sis o vuit persones, amb els seients disposats lateralment i amb l'entrada per la part posterior de la caixa.

La font de Sant Jordi

Font de Sant Jordi

Dies enrrera us vaig avisar que us faria cinc cèntims d'aquest indret, i la diada de Sant Jordi era l'excusa perfecta per conèixer aquesta font.

Avui farem una petita passejada pels voltants del Santuari de Santa Quitèria al terme municipal de Vilanova del Vallès. Cal dir que aquesta és una de les zones que menys conec i on encara cal fer moltes troballes.

El passeig d'avui entre anada i tornada tot just supera el quilòmetre de llargada sense cap tipus de dificultat tècnica.

Deixarem el cotxe a l'aparcament que hi ha tot just sota el santuari que correspon al restaurant El Paratge. Sortim del pàrquing i girem a mà dreta, tot just vint metres més endavant tenim l'accès a Santa Quitèria.

La parròquia de Sant Esteve de Vilanova del Vallès, (coneguda tambè pel Santuari de Santa Quitèria) és molt antiga. Els seus vestigis documentals es remunten al segle X.

L'esglèsia actual està conformada per tres estils arquitectònics, una part romànica ( base i campanar), una altra gótica (nau central i altar de Santa Quitèria) i una altra de renaixentista (façana i nau del Santíssim o altar del Roser).

L'aplec de Santa Quitèria es celebra per la Segona Pasqua.

Però al marge, d'aquestes dades és molt recomanable ara a la primavera badar a la balconada que hi ha davant el santuari, tot mirant els tapissos formats per tota l'escala dels verds que tenen els camps i els boscos d'aquesta part del Vallès.

Retornem a l'aparcament i baixem per la pista asfaltada que més endavant veurem que és el passeig de Santa Quitèria. Quan portem 250 metres caminant girem a l'esquerra pel carrer Maresme, que no és més que un camí de terra.

Dos-cents cinquanta metres més enllà trobem a la dreta un filat de color verd, quan s'acaba aquest tancat, nosaltres hem de baixar a la dreta. En un primer moment sense cap mena de camí, però de seguida trobarem un corriol que tot baixant pel bosc, en menys de cent metres ens durà fins la font de Sant Jordi.

Aquesta font de boca de mina que sempre raja amb una rajola de la imatge del sant a sobre, està en un fondal envoltada d'alts i corpulents plàtans i alzines de bona mida, on hi ha una taula i bancs de pedra, altra hora lloc de festa i gresca, avui solitaris, amb la bassa de can Bosc Nou a sota.

Per tornar a l'inici de l'itinerari nomès ens cal desfer el camí fet.