diumenge, 31 de maig del 2009

Malanyanes

Font de la Marè de Déu de Malanyanes o de la Pedrera

Avui s'acaba el mes, i malgrat que em surt la feina per les orelles, presentem una excursió de capvespre de maig.



La sortida d'avui ens duu fins a Santa Agnès de Malanyanes i des de l'esglèsia parroquial ens acostarem fins a l'ermita de Malanyanes. El recorregut no demana cap exigència física i a més a més en dos quilòmetres de trajecte trobarem tres punts d'aigua i força ombra.



Per arribar a l'esglèsia de Santa Agnès, una vegada som dins el nucli, hi arribarem pel carrer Jaume Cuyàs, on per un passatge que trobem a la dreta pugem unes escales que ens duen fins el temple que se'ns presenta com un edifici aïllat que té entorn de si un espai lliure: una plaça en el seu vessant sud i est amb una font datada de 1998. Al costat de la plaça es troba la casa rectoral i una masia particular "Can Rosselló". Aquest espai que avui compleix entre altres coses una funció d'esbarjo i oci, en els seus orígens tenia una funció molt més activa dintre de la vida de la localitat.
Actualment l'església té una sola nau amb absis i capçalera quadrada i amb capelles adossades pels dos costats, tanmateix no és obra d'un estil únic. Conjumina elements més propis del gòtic, com són els arcs ogivals o la forma de la portada d'accés, amb elements de transició com és la volta de canó apuntada que cobreix la nau i elements clarament romànics com l'absis pro semicircular tant en l'exterior com en l'interior.


Si voleu saber més coses sobre aquest indret nomès cal que aneu a: torrens.espacioblog.com i allà l'actual rector de la parròquia Mossèn Albert Torrens ens ho explica tot amb pèls i senyals.




Sortim pel camí que marxa per darrera l'esglèsia i cent metres més endavant ens durà a passar a tocar per una masia que en un lateral té una capelleta en honor a Santa Agnès.


Arribem al carrer Camí d'Alcoll i a la següent cantonada girem a la dreta en direcció a Can Caseta, Villa Mercè i Can Nicolau. Cinquanta metres més endavant, deixem el carrer ample i seguim el camí carreter que marxa per l'esquerra. Passem per la porta de tres cases i quan anem pel costat del filat de la tercera casa, obvíem el camí que s'enfila i nosaltres seguim pel mateix camí.


Vint metres abans de sortir de nou al carrer asfaltat, trobem a l'esquerra un corriol que s'enfila una mica, el seguim tot caminant per dins el bosc un 500 metres, quan sortim arribem a una cruïlla de camins, nosaltres seguim recte per una pista força ampla, cent cinquanta metres més enllà arribem a Can Lladó.


Pel que veiem aquesta és una casa pairal amb certa solera, tocant el jardí de la casa trobem la Font de Can Lladó.


Properament haurem de fer una excursió a la biblioteca de la Roca i ampliar informació sobre aquest indret.


Ara girem a l'esquerra, pista avall tot seguint el GR-97-1.


Aquesta variant del GR-97 uneix el Pla de l'Espinal i Marata.


Tres-cents metres més avall, trobem una pista que ens creua, nosaltres girem a l'esquerra, tot seguint les indicacions cap a l'ermita de Malanyanes.


Tres-cents cinquanta metres més endavant, arribem a una cruïlla de camins. Des d'aquest punt, davant nostre, dalt d'un turonet i mig amagada entre els arbres, podem veure l'ermita de Malanyanes. Ara nomès ens cal pujar-hi.


Aquesta capella preromànica data del segle XI i en altres temps fou la parròquia de l'indret. Avui dia, cada any a principis de maig s'hi celebra l'aplec.


Tornem a la darrera cruïlla de camins i contínuem pel GR, ara el camí va per un fondal deixant l'ermita i Ca n'Alzina damunt nostre a l'esquerra. Quan portem dos-cents cinquanta metres, tot just abans d'iniciar una pujada, trobem un corriol a mà dreta, que en cinquanta metres, ens durà fins la font de la Mare de Déu de Malanyanes o font de la Pedrera.


Per arribar-hi hem hagut de netejar el corriol, cobert per l'abundant vegetació, sobretot ortigues en el seu inici.

Aquesta font que té una rajola que mitjançant una imatge, ens explica el vincle que hi ha entre el llogaret de Santa Agnès, l'ermita i la font, sempre l'hem vist rajar, i de moment nomès cal de tant en tant desbrossar una mica aquest corriol.


Ara sortim del corriol i nomès cal desfer el camí per arribar de nou al punt de d'inici de l'excursió.

i donar per acabada la sortida d'avui al territori "Malanyanes".






dissabte, 16 de maig del 2009

Josep Maria de Sagarra i la serralada de Marina

El Puig Castellar des de l'ermita de Sant Climent

L'altre día llegint una guía sobre el Parc, em va sorprendre la quantitat de escriptors que han
escrit sobre la serralada, Verdaguer, Carner, Espinàs, Anglada, Serra, Sampere... i per començar aquest recull de relacions entre la literatura i els racons de les nostres muntanyes, he triat Josep Maria de Sagarra perquè a les Memòries que publica el 1954 ens explica com eren aquells estius de la seva infantesa, a la casa que la família tenia a Santa Coloma de Gramanet l'actual Museu Torre Balldovina, i fa esment de la Font d'en Gatell.


Alguna vegada he sentit parlar d'aquesta font, però mai l'he sabut trobar encara.

Pertany al municipi de Montcada i Reixach, i sembla ser que està en el vessant vallesà sota l'ermita de Sant Climent.

A més a més aquests darrers dies en una ruta de montcadaenbici.org, en un moment del recorregut passen pel Torrent de la Font d'en Gatell.


Per altra banda, en aquest mateix relat en Josep Maria de Sagarra, ens descriu el primer contacte que seu pare, l'historiador Ferran de Sagarra, va tenir amb el jaciment ibèric del Puig Castellar, dalt del turó del Pollo.


Abans d'acabar el mes us presentaré la Font de Santa Agnès, ara us deixo amb en Sagarra


LA MEVA INFANTESA HAURIA ESTAT...

La meva infantesa hauria estat una manifestació ofegada, mutilada i raquítica, sense la gran contrapartida rural de la nostra finca de Santa Coloma de Gramanet, durant els tres mesos d'estiu. La casa i el jardí, que encara existeixen en la mateixa forma que nosaltres els vàrem abandonar fa trenta-cinc anys, es troben al marge de la carretera de Sant Adrià a Santa Coloma, uns quatre-cents metres abans d'arribar al poble. El que ha canviat és tot el paisatge i el clima d'aquells llocs. Perquè l'immens regadiu que era del meu pare avui dia està urbanitzat completament i ocupat per la més lamentable de les arquitectures. La Santa Coloma que jo he conegut era un poble típicament agrícola, com tants del Vallès, però a quatre passes de Barcelona, i avui dia és una mena de suburbi babilònic, on amb penes i treballs es pot descobrir la reminiscència de les moltes gràcies que tenia a començaments d'aquest segle.


Nosaltres feien el viatge a Santa Coloma de dues maneres; o bé en un faetó* proporcionat pel senyor Jaume o bé agafant el carrilet de vapor que sortia de davant la caserna de Sant Agustí i anava Badalona, passant per Sant Adrià. Allí baixàvem i amb la tartana de casa arribàvem a la finca. Després aquest carrilet es convertí en tramvia elèctric, i les comunicacions van ser més fàcils i més freqüents. (...)


El nostre jardí resultava un jardinàs on qualsevol amant de les delícies vegetals matava la gana i on es podia jugar olímpicament a lladres i serenos, perquè les distàncies no deixaven de ser considerables i els amagatalls infinits. La casa era una construcció generosa del segle XVIII, de planta baixa i dos pisos, edificats al voltant d'una torre de defensa del segle XI, la part de la qual feia vint pams de gruix. Tot plegat tenia, i encara té, l'aire d'un castell, si es vol capritxós, però no desproveït de delicats efectes. (...)


Entre les muntanyes que formaven part de la nostra finca de Santa Coloma n'hi havia una, la més alta de totes, anomenada el Turó del Pollo, poblada d'un agradable bosc de pins i apta per a una excursió de tarda; perquè en tombar la muntanya hi havia la Font d'En Gatell, amb una aigua molt potable i un escenari deliciós i feréstec. Un bon dia, trobant-se el meu pare al cim del Turó del Pollo, va descobrir entre la pinassa quatre grans pedres quadrangulars, situades a respectable distància l'una de l'altra, però guardant una perfecta simetria. La cosa li cridà l'atenció, i féu anar-hi un parell de jornalers perquè amb el picot comencessin a descalçar les pedres. La idea del meu pare donà el fruit immediat d'un curiosíssim descobriment; varen començar a treure el nas unes imponents muralles, com les que es troben en els vells poblats ibèrics. (...)


Les peces que s'obtingueren durant el llarg treball de fer parlar la terra foren notables moltes d'elles i obeïren a diferents capes de civilització. Per què allí es trobà des de les armes d'os i les destrals de pedra, junt amb la més primitiva ceràmica, fins a les delicades mostres de la terrissa colonial grega, i tota mena d'estris tan de fang com de metall, pertanyents a l'època romana. (...) En desaparèixer la nostra casa, el meu pare cedí tot el descobriment al Museu Arqueològic de la ciutat, i també cedia a la Diputació de Barcelona la part de muntanya en la qual radicava el poblat ibèric.

*faetó: Cotxe de caixa rectangular per a sis o vuit persones, amb els seients disposats lateralment i amb l'entrada per la part posterior de la caixa.

dimecres, 29 d’abril del 2009

La font de Sant Jordi

Font de Sant Jordi

Dies enrrera us vaig avisar que us faria cinc cèntims d'aquest indret, i la diada de Sant Jordi era l'excusa perfecta per conèixer aquesta font.


Avui farem una petita passejada pels voltants del Santuari de Santa Quitèria al terme municipal de Vilanova del Vallès. Cal dir que aquesta és una de les zones que menys conec i on encara cal fer moltes troballes.


El passeig d'avui entre anada i tornada tot just supera el quilòmetre de llargada sense cap tipus de dificultat tècnica.


Deixarem el cotxe a l'aparcament que hi ha tot just sota el santuari que correspon al restaurant El Paratge. Sortim del pàrquing i girem a mà dreta, tot just vint metres més endavant tenim l'accès a Santa Quitèria.


La parròquia de Sant Esteve de Vilanova del Vallès, (coneguda tambè pel Santuari de Santa Quitèria) és molt antiga. Els seus vestigis documentals es remunten al segle X.

L'esglèsia actual està conformada per tres estils arquitectònics, una part romànica ( base i campanar), una altra gótica (nau central i altar de Santa Quitèria) i una altra de renaixentista (façana i nau del Santíssim o altar del Roser).

L'aplec de Santa Quitèria es celebra per la Segona Pasqua.


Però al marge, d'aquestes dades és molt recomanable ara a la primavera badar a la balconada que hi ha davant el santuari, tot mirant els tapissos formats per tota l'escala dels verds que tenen els camps i els boscos d'aquesta part del Vallès.


Retornem a l'aparcament i baixem per la pista asfaltada que més endavant veurem que és el passeig de Santa Quitèria. Quan portem 250 metres caminant girem a l'esquerra pel carrer Maresme, que no és més que un camí de terra.


Dos-cents cinquanta metres més enllà trobem a la dreta un filat de color verd, quan s'acaba aquest tancat, nosaltres hem de baixar a la dreta. En un primer moment sense cap mena de camí, però de seguida trobarem un corriol que tot baixant pel bosc, en menys de cent metres ens durà fins la font de Sant Jordi.


Aquesta font de boca de mina que sempre raja amb una rajola de la imatge del sant a sobre, està en un fondal envoltada d'alts i corpulents plàtans i alzines de bona mida, on hi ha una taula i bancs de pedra, altra hora lloc de festa i gresca, avui solitaris, amb la bassa de can Bosc Nou a sota.


Per tornar a l'inici de l'itinerari nomès ens cal desfer el camí fet.







diumenge, 12 d’abril del 2009

La gramàtica del caminant

Les meves xiruques.

Tota activitat humana té unes paraules que li són molt pròpies, paraules que en alguns casos, segurament seran totalment desconegudes per persones alienes a l'activitat en qüestió.


El fet de caminar per la muntanya no és una excepció. Fa temps que quan llegeixo llibres o guies sobre la matèria, subratllo aquelles paraules que considero que ens pertanyen una mica als caminants.


En el nostre cas, aquests mots tenen quelcom de rùstic, de pagès, d'esplai... Avui us presento una llista de 20 paraules acompanyades de la seva definició. Aquesta llista nomès és un petit tast, m'agradaria anar ampliant la llista amb les vostres aportacions.


Per cert, abans d'acabar el mes, us farè cinc cèntims sobre la Font de Sant Jordi de Vilanona del Vallès.




brolla: La brolla és una formació vegetal que pot recobrir la major part del sòl però deixa passar molta claror. Està constituïda per arbusts, mates i herbes amb una alçada aproximada de 0,5 a 2 metres. És típica de la regió mediterrània.




clotada: Espai de terreny, entre terrenys més alts.




codina: Roca plana arran de terra que fa un clap nu de vegetació. Exemple: A l'esplanada que hi ha abans d'arribar a la Roca Foradada de Vallromanes, en tenim una.




coll: Depressió a la carena d'una serralada, sovint utilitzada per transitar d'un vessant a l'altre.




corriol: Sendera, viarany, camí pel qual nomès pot passar una persona darrera l'altra.




doll: Raig d'aigua que brolla amb força d'una font.




drecera: Camí més curt que el principal per arribar a un lloc.




erm: Dit del lloc àrid i amb vegetació esclarissada.




fita: Senyal consistent en un munt de pedres, amb que de tant en tant s'indica la direcció d'un camí.




ganyip: Fruita seca barrejada que hom s'enduu quan surt d'excursió.




giragonsa: Sinuositat, revolt.




grimpar: Enfilar-se, avançar, ajudant-se de les mans.




joliu: Grat de veure, de sentir, per la seva boniquessa.




marrada: Camí que fa volta, que no va dret d'un punt a un altre.
Contrari de drecera.


obac: Vessant d'una muntanya més ombrívol, menys calurós.




solella: Vessant d'un relleu muntanyós més assolellat, oposat a l'obac.




vessant: En una muntanya, un costat d'aquesta.




xaragall: Regueró que forma l'aigua de la pluja en escorrer-se per un terreny inclinat.




xiruca: Nom genèric de les sabates altes i flexibles, de sola gruixuda de goma, i fetes de tela resistent, amb les vores de pell girada.




zigzaguejar: Avançar en ziga-zaga.

dilluns, 16 de març del 2009

Arqueología a la Font de Beu-i-Tapa

Font de Beu-i-Tapa

Ahir vam anar a desenterrar un tresor, tot aquell que passava per sobre el camí a peu o amb bicicleta ens mirava una mica estorat i segurament alguns es preguntàven que feia aquell barbut un diumenge al matí a sota el torrent amb una picoleta i una pala.

Malgrat que tot just hi vaig treballar dues hores escasses, els resultats ja van ser notables, nomès cal comparar les dues fotografíes, la d'avui i la de la setmana passada.

De sota la terra va emergir el boc i ja hem arribat a l'alçada de la pica

Sens dubte queda molta feina per fer, però el d'ahir va ser el primer pas, un pas molt engrescador per recuperar un racó de Santa María de Martorelles.

D'aquí unes setmanes seguirem amb l'arqueologia.

dissabte, 14 de març del 2009

De la Roca Foradada a la Roca d'en Toni

La Font Freda

Avui presentem una de les excursions clàssiques entre les clàssiques dins el Parc. Tanmateix, malgrat que la majoria del recorregut passa per pistes i camins amples força transitables, tambè passarem per algun camí o corriol no gaire conegut.


Us recomanem que sí és possible la feu qualsevol día, menys el diumenge matí, on en els trams que passareu per pistes pot ser que mengeu molta pols.


El recorregut d'avui és sens dubte, una molt bona oportunitat per veure la diferència entre la flora del vessant litoral on dominen els matollars i les pinedes i el vessant vallesà on predomina l'alzinar presentant una formació boscosa més atapeïda i ombrívola.



En aquest sentit nosaltres hem sortit a fer aquesta sortida amb la "Guia per conèixer els arbusts i les lianes" d'en Francesc Masclans, editada pel Centre Excursionista de Catalunya.


Com gairebè sempre la ruta serà circular. Això sí, avui cal estar una mica en forma, perquè farem gairebè 12 quilòmetres, amb un desnivell positiu d'uns 500 metres.


Sortim de la plaça de l'Ajuntament de Vallromanes. Al costat de l'esglèsia comença l'Avinguda Vilassar que seguim uns 650 metres, fins que a mà esquerra desprès d'un revolt trobem un camí de terra que s'enfila. Quan portem 150 metres el camí gira a l'esquerra, i de seguida cinquanta metres més endavant girem a la dreta pel camí que continua pujant.


Als 450 metres arribem a un planell, ara nosaltres seguim el corriol que girant una mica a l'esquerra s'endinsa al bosc i comença a baixar


Nomès entrar al bosc als 20 metres a mà dreta trobem un corriol que en cinquanta metres ens portarà fins la Roca Foradada.




La Roca Foradada és un bloc de granit de forma arrodonida però irregular, amb un forat al centre, no massa gran ni profund. Diuen que antigament la feien servir com a forn per coure-hi pa.



Però més enllà de la seva morfología, per la Festa Major del 2004, l'escriptor i filòsof de Vallromanes, Toni Ibañez li va escriure un poema i li va donar vida a aquest bloc de granit, a la seva amiga la Roca Foradada.


Trobareu aquests versos al blog d'en Toni Ibañez "Entrellum".


Tornem al camí pel qual veníem i seguim baixant, obvíem tots els corriols fins que desprès d'uns 800 metres arribem al camp de golf.


Abandonem la pista, saltem el petit filat que delimita el camp i ens endinsem per ell, pel forat 3, tot seguint el caminet que desprès d'uns 100 metres passa per sobre un pontet de fusta i tot seguit gira a l'esquerra i uns metres més enllà surt a la pista a l'alçada de Can Maimó.



Girem a la dreta i nomès 20 metres més endavant girem a l'esquerra per una pista tancada als vehicles i que des de bon començament puja, obvíem tots els corriols i els camins que ens anem trobant. Nosaltres sempre pujarem amunt per la pista.


Desprès de gairebè dos quilòmetres arribem a una tanca del Parc Natural, nosaltres la travessem i continuem amunt seguint les indicacions "Ruta de Can Maymó".


Cent-cinquanta metres més endavant, obvíem una pista que ens arriba per la dreta, nosaltres continuem recte.


Cent metres més enllà passem pel davant d'una porta de ferro d'una finca, seguim amunt.


Als 700 metres arribem a una cruïlla de camins, nosaltres seguim les indicacions cap a Vilassar de Dalt, i nomès vint metres mès enllà girem per un camí que desprès de 500 metres ens ha dur fins el corriol que baixa a la Font Freda.


Baixem pel corriol amb molt de compte perquè rellisca i desprès de 80 metres arribarem a la font.


Malgrat que la Font Freda està a un lloc molt humít i obag mai l'he vist rajar.


Sí voleu badar amb els arbustos i les lianes que us envolten a veure si trobeu bruc boal, marfull, roldor, vidalba... De ser-hi hi són i sense cap mena de dubte, aquest és un molt bon indret per jugar a reconèixer les plantes que ens envolten.


Ara sortim de la font pel corriol que marxa davant nostre, cinquanta metres més endavant trobem una cruïlla de corriols, nosaltres agafem el de l'esquerra.


Tres-cents metres més enllà arribem a la cruïlla on erem fa una estona abans d'anar cap a la Font Freda.


Ara contínuem amunt per la pista, direcció Vilassar de Dalt, obviant els camins que ens surten a banda i banda. A 300 metres passem per l'Hípica Cal Senyor, nosaltres continuem amunt i desprès d'uns altres tres-cents metres arribem a la Roca d'en Toni.




De la Roca d'en Toni i dels seus voltants no farè cap explicació, si en voleu saber més, nomès cal que aneu a la excursió "La font d'en Dirol" publicada el gener del 2009.




Arribats a aquest punt tenim dues opcions. Per la primera i més curta nomès cal seguir el GR-92 750 metres fins la Creu de Can Boquet.




Però si no coneixeu la Font d'en Dirol i la Cova de la Granota us recomano la segona que a continuació detallo.




Girem a la dreta per la pista, tot seguint el GR-92 direcció Creu de Can Boquet i a cent metres girem a l'esquerra per un camí carreter.


Cent metres més endavant obvíem un camí que marxa a la dreta, nosaltres contínuem per la mateixa pista. Dos-cents metres més avall a mà esquerra trobem el corriol que baixa a la Font d'en Dirol.


Dos-cents cinquanta metres més avall trobem una cruïlla de camins, nosaltres agafem el camí que puja a la dreta i cinquanta metres més endavant agafem un corriol a mà dreta que en més o menys 80 metres ens durà fins la Cova de la Granota.


Contínuem pel corriol, 100 metres més endavant trobem una cruïlla de corriols poc definits. Nosaltres hem de continuar recte per un camí que tendeix a baixar sempre en direcció a la Creu de Can Boquet, 250 metres més avall arribarem a una pista ampla ( Cabrils- Creu de Can Boquet).


Ara anem pista amunt i 300 metres més endavant arribem a la Creu. Contínuem recte per la pista que en un inici baixa suaument, tot passant per davant del Restaurant Sant Salvador, obviant camins a banda i banda als 800 metres arribem a la Font d'en Mamet


La Font d'en Mamet, sempre l'he vist rajar, malgrat que a vegades nomès un petit rajolí. Tanmateix, aquest és un indret que cal preservar. L'erosió contínua del terreny fa que aquest lloc estigui en constant perill.


Continuem avall. Set-cents cinquanta metres més endavant girem a mà esquerra per una pista que s'enfila fent una giragonsa. Quan portem uns tres-cents cinquanta metres arribem a un collet i contínuem avall, passem per Can Sala Xic i quatre-cents metres més enllà arribem a l'urbanització Cal Tabac.


Baixem dos-cents metres més per l'avinguda Vilassar i girem per un camí de terra que trobem a mà esquerra que desprès d'uns dos-cents cinquanta metres ens durà fins la riera. D'aquí fins la plaça de la vila punt d'inici i final de la sortida nomès ens restaran 800 metres de lleuger descens.

























dilluns, 9 de març del 2009

Arranjem la Font de Beu-i-Tapa

La Font de Beu-i-Tapa

Avui no parlarem de cap font, avui posarem día i hora per anar a una font i remangant-se per arranjar-la en la mida del possible.

Des de fa unes setmanes, en diferents blogs com a "Antondensi", "Som de dalt", "Caminar desprès dels 50" i en aquest blog tambè, tots de gent d'aquestes contrades, hi ha una queixa referent als entorns que estan bruts, ( Font de Can Camp, Torrent de Can Sunyer), i a partir d'aquí va sortir la proposta de fer un grup d'amics de les fonts.

No sè si finalment farem o no un grup d'amics de les fonts, en aquest sentit jo proposo en aquest moment defugir de la paperassa que comporta formar oficialment una entitat o associació i aprofitar les noves tecnologíes i mitjançant els blogs i el correu electrònic convocar a la gent que vulgui participar en el projecte d'arranjar un entorn.

Per tant, per començar ha arranjar la Font de Beu-i-Tapa proposo quedar el proper diumenge 15 de març a les 10:00h a la font.

Per qui no ho sapiga aquesta font, es troba al fons del torrent que hi ha darrera el Castell de Sant Foix, escasament a 100 metres de Can Bernades, a sota el corriol que va de Can Bernades a Can Girona.

Trobareu més informació en aquest mateix blog a la notícia "Les fonts perdudes de Santa María de Martorelles".

Pel que fa als treballs que s'han de fer a la font, en un primer moment, s'ha de treure la terra, que esllavissada, darrera esllavissada, gairebè l'han colgat.

Finalment, comentar-vos que el passat 27 de febrer vaig posar una queixa via e-mail a l'Ajuntament de Martorelles, sobre la brutícia que hi ha al Torrent de Can Sunyer entre la font de Can Roda i el Parc de Can Sunyer, però a hores d'ara encara no he rebut cap resposta.

Bè, res més, espero veure'ns el diumenge.