dilluns, 14 de juliol del 2025

RECOMANACIONS LITERÀRIES 2025

 

Ara a l’estiu que molts fem vacances segurament és el millor moment de l’any per llegir. Llegir perquè les nits tòrrides no ens deixen dormir, llegir de bon matí quan obrim la finestra i entra la fresca, llegir al migdia estirats a la gàndula després d’haver fet una capcinada, llegir a la platja entre bany i bany llibres resistents a la sorra i a les cremes solars, llegir a l’avió, al tren o al vaixell si fem un trajecte llarg…

Amb les 25 recomanacions d’avui anirem de Puebla a la Costa Brava, passarem per Eivissa, navegarem per les illes gregues un dia de tempesta, anirem a Inverness i enlloc de veure al Nessie veurem al Quixot.

Tanmateix, també farem turisme de proximitat i anirem a la Vall de la LLum, al Montseny podem fer un bany de bosc, voltarem per Collserola, triarem a quin poble emmurallat anem de Festa Major, i un dia ens aixecarem ben d’hora per fer un cim i tornar a dinar a casa.

L’ordre d’aquestes 25 recomanacions simplement és l’ordre amb les quals les he anat llegint i he anat fent la ressenya.

Gaudiu molt de l’estiu i de la lectura.

1.      Estimada Gris. Sílvia Soler. Editorial Univers. Setembre 2023. Sense treball, divorciada i amb la mort del seu pare encara recent, Gris es troba als seus quaranta anys a la deriva d’una vida que cada vegada sent menys seva.

Des de fa temps una idea li ronda pel cap, marxar lluny dels carrers i la         gent de Puebla. A la terra dels seus avantpassats, aquella Catalunya remota de la que tant va sentir parlar al seu avi Antoni quan era petita.

En un viatge invers al que va fer el seu avi quan va arribar a Mèxic a l’any 1939 com exiliat d’un país en guerra, Gris viatja a Catalunya on descubrirà paisatges, olors i una familia que no sabia que tenia. I potser, també, la manera de tornar a ser feliç.

Aquesta és una novel.la sobre els orígens, el llegat familiar i la identitat    que ens fa viatjar als paisatges que pintava en Salvador Dalí.

2.     Temps afegit. Josep Maria Espinàs. Editorial La Campana 2001.  Aquest llibre és un recull de pensaments. Escrits amb tanta brevetat com intensitat, aconsegueixen que les idees i els sentiments quedin tensats al màxim. Si Miró deia que per ser universal s’ha de ser local. Espinàs demostra que per arribar a l’essència de la vida només li cal aturar un moment quotidià i donar-li una dimensió que reflecteix la condició humana

L’Espinàs en té prou amb 90 pàgines per deixar-nos un llibre lluminós, ple de vida. Un llibre esencial en què tot hi és en la justa mesura.

3.     La possibilitat de dir-ne casa. Marta Orriols. Edicions Proa. Col.lecció A tot vent Gener 2023. La Valentina, una corresponsal que ha treballat a l’Orient Mitjà, torna a Barcelona després de gairebé vint anys a l’estranger. Vol agafar distància d’una regió del món que l’apassiona i la desgasta, d’una professió que voldria exercir d’una altra manera, i també d’una amistat amb una dona més jove que la porta a qüestionar-se els fonaments de la seva intimitat. Un cop tornada al poble on va créixer, retroba la familia, els amics i l’home que havia estimat. L’espai familiar es converteix en una font de petites revelacions que l’ajudaran a traçar el seu itinerari vital i a reconèixer la seva necessitat de pertànyer a un lloc i a unes persones.

     En els agraïments l’autora dona les gràcies a la Txell Feixas Torras, corresponsal a         l’Orient Mitjà per la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals fins al 2021, doncs     sense la seva ajuda inestimable, aquesta història no hauria estat possible.

    En aquests agraïments també ens aclareix que totes les opinions sobre el món en            general, i sobre el periodisme en particular són seves, o en qualsevol cas de la                   Valentina, no de Feixas, però també ens remarca que sense saber-ho, personatge i             persona estaven molt a prop, tant, que la imaginació i la realitat han acabat forjant una      dimensió paral.lela a la frontera entre la ficció i la no-ficció.

4.     Emboscats. Sergi Monrabà Net. Cossetània Edicions. Juny del 2023.

    En plena pandèmia de la Covid 19 i enmig d’una crisi ecològica sense precedents,           quatre amics decideixen sortir temporalment de la roda productiva de consum per          endinsar-se al bosc i experimentar què es viure de manera sostenible. Per fer-ho              passaran mesos estudiant a fons la fauna i la flora de l’entorn, al mateix temps que         construiran una cabana de fusta en un racó amagat del massís del Montseny que els       servirà com a refugi. El seu objectiu és subsistir servint-se únicament dels recursos     alimentaris que el bosc els posa a disposició: plantes, arrels, fruits…

Sens dubte una molt grata sorpresa, doncs ens trobem davant una lectura que no cau en la superficialitat ecopolítica, ni en el neohippisme naïf, doncs lluny d’idealitzar l’esfera rural, mostra la rigorositat i la duresa de la vida salvatge. A més, a més és un relat molt pedagògic, doncs a mesura que ens explica les vicissituds d’aquests 25 dies al cor del Montseny, ens posa en coneixement de tot el repertori de plantes, fruits, arrels i bolets que utilitzen en la seva dieta, al mateix temps de com solucionen els inesperats, la trobada amb un escurçó, les tensions entre el grup, una tempesta, com intenten solucionar la manca de proteïna…

És ben palesa la formació sociològica de l’autor i a l’epílep defineix clarament la seva manera d’entendre el món i cap a on hauríem d’anar per no arribar al punt de no retorn. Proper a les idees d’Henry David Thoreau, Aldous Huxley i d’Erling Kagge, l’autor creu en la desobediència i en la revolta pacífica i silenciosa per fer front al model capitalista. La nostra força de treball és productiva quan treballem, però sobretot quan consumim, per tant si fem un consum responsable, posem a dieta a la bèstia, perquè si no la posem a dieta, al final se’ns menjarà a nosaltres. Per tant, ens convida a plantejar-nos que potser són més efectives les vagues de consum que no pas les vagues de treball.

 

5.     Les altres mares. Laia Aguilar. Columna Edicions. Març 2022. L’Emma està embarassada de vuit mesos quan s’enfronta a la pèrdua inesperada del seu fill. Ho tenia tot preparat: l’habitació del nen, la robeta, les joguines… i totes les il.lusions del món.

La Jhanet ha estat criada per l’àvia a Bolívia mentre la mare emigra a Europa per treballar en el servei doméstic. Am quinze anys, és ella qui decideix creuar l’oceà per retrobar la mare que tant necessita i que pràcticament no coneix.

La Natalka és insegura i se sent molt desprotegida sense familiars propers. Viu atrapada en una relació abusiva amb un home violent que la pressiona perquè faci de ventre de lloguer sense que ella n’estigui gaire convençuda.

Sens dubte un homenatge a les maternitats invisibles, a aquelles maternitats que es silencien tant, fins el punt que no existeix una paraula per definir a la mare que perd un fill.

6.      Com un batec en un micròfon. Clara Queraltó. Premi Llibres Anagrama de Novel.la 2024. Editorial Anagrama. Març 2024.

Aquesta novel.la és una faula incòmoda sobre les primeres etapes de l’amor que explora els mecanismes de la seducció i de l’atracció entre contraris i convida a reflexionar sobre el desig irracional.

Amb una llengua precisa i un estil depurat, l’autora ha donat forma a un joc de miralls absorbent i pertorbador. Miralls que narren la mateixa història des de dos punts de vista, el de la Gabriela que amb prou feines amb els seus 18 anys acaba d’estrenar el carnet de conduir i el d’en Quim un home de 39 anys que després d’una adolescència difícil ha esdevingut un adult solitari, obsessiu, amb certes pors i un estrany iman.

7.      L’home que va viure dues vegades. Gerard Quintana. Premi Ramon Llull 2021. Editorial Columna.

Eivissa, 1999. La Maria i els seus fills, l’Àngel i l’Alba, de cinc i set anys, arriben una tarda plàcida de setembre a la platja després de saber que el vol del pare, el Salvador ha estat cancel.lat i que torna amb el darrer avió de la nit. El que passarà en aquella petita cala ho canviarà tot per sempre.

Aquest viatge que viurà el Salvador, a través dels personatges que anirà trobant a cada costat del mirall, és un cant a la vida que desdibuixa les fronteres entre la realitat i la imaginació, entre les obsessions i els somnis, entre el bé i el mal, entre Déu i el diable. El protagonista veurà com s’esborren els límits entre la vida i la mort, com dues cares de la mateixa moneda.

Una novel.la vital que ens parla de les segones oportunitats, de l’amor incondicional i dels somnis que ens sacsegen.

8.      La dona efervescent. Mar Bosch Oliveras. Editorial Univers. Març 2020.

Aquesta novel.la és el relat de les vicissituds que li succeeixen a l'Eva Botet des del moment que pareix els seus bessons, el mateix dia que escull la seva sogra per morir-se i quan la vida de l'Eva es comença a capgirar: la sogra morta, el sogre desapareix i el marit comença a treballar massa per acabar desapareixent també. L'única que no l'abandona és l'esperit de la sogra que s'instal·la, com una okupa, dins del cap de l'Eva amb l'objectiu d'adoctrinar a la seva jove fins que esdevingui una bona mare, sempre d'acord amb el neurótic, estrambòtic, maniàtic i dominant criteri de la sogra.

"La dona efervescent" és una novel·la sorprenent, còmica, àcida i inclús caústica, escrita en tercera persona amb un estil àgil i directe que ens enganxa des de la primera línia. Acompanyem a l'Eva Botet amb una sensació ambivalent, fruit de la perplexitat que ens provoquen que les estrafolàries i estrambòtiques situacions viscudes per la protagonista ens diverteixin al mateix temps que copsem el rerefons amarg que l'autora ens mostra per parlar de la realitat dura i difícil de la maternitat per a les dones, que capgira les seves vides per sempre més com si fóssim un mitjó i les dilueix fins a fer-les desaparèixer com a dones. Aquesta novel·la és la història més original, còmica i increïble de com prendre consciència de tot el que la maternitat comporta i com la protagonista aconsegueix superar els caòtics i hilarants obstacles de la seva vida per empoderar-se i trobar-se com a dona i com a mare.

9.      Excursions per la història de Collserola. 24 itineraris. Iñaki Nuñez. Cossetània Edicions. Gener del 2015. XIV Premi Vèrtex.

La història és el fil conductor que aquesta guia aprofita per acostar-nos   a Collserola. Des de la Prehistòria fins els temps moderns, trobem jaciments paleolítics, necrópolis, aqüeductes, ermites, castells, masies, torres de telegrafia…. que ens expliquem qui ha viscut en aquestes contrades i com ha viscut al llarg del temps.

La guia està estructurada en 24 itineraris on trobem una breu introducció, la distància, el temps de marxa, si l’ambient és assolellat o ombrejat, el croquis de l’itinerari i una descripció detallada de la ruta.

En el blog, durant els anys 2018 i 2019 vaig fer dotze entrades, la majoria rutes, que fan parcial o totalment algunes dels itineraris  proposats en aquesta guia.

Per últim, el març del 2024 a l’entrada d’Horta a les Fonts de Terrassa passem pel Camí de Sant Jaume descrit a l’itinerari 10.

10.            Les nostres mares. Gemma Ruiz Palà. Premi Sant Jordi 2022. Editorial Proa. Febrer 2023.

Les nostres mares vol honorar la valentia d’unes dones que van nèixer a la década dels 50 i que van plantar cara a un patriarcat fomentat per l’ideari franquista. Un patriarcat que des de la inconsciència de privilegi també l’exercien aquells homes amb unes ideologies més d’esquerres.

Com diu l’autora aquesta és una novel.la plenament i feliçment feminista. Sens dubte, un llibre que ens convida als homes a revisar la nostra inconsciència de privilegi.

11.           Banys de Bosc. Josep Gordi Serrat. Cossetània Edicions. Març de 2022. Caminar, mirar, inhalar, flairar, ensumar, observar, contemplar… Tots aquests verbs es poden utilitzar en qualsevol dels vint indrets on l’autor convida a fer un bany de bosc. En el fons, aquest llibre és una invitació a passejar pel bosc amb tranquilitat i silenci i, així, respirar totes les essències beneficioses per al nostre cos que hi ha a l’atmosfera d’un bosc i, a la vegada, fer-nos un regal sensorial a l’obrir tots els nostres sentits.

A les excursions del blog ja hem visitat un parell dels boscos que fa referència aquest llibre (Els boscos de Gallecs i l’avetosa de Passavets). És evident que amb la presentació del llibre que hem fet, aquesta és una guia que convida a badar i a reflexionar i si som caminadors els itineraris de 2 o 3 quilòmetres com a màxim queden curts.

Per tant, tenim dues opcions, oblidant-se de fer quilòmetres i un dia fer un bany de bosc com proposa en Josep Gordi o bé tenir presents aquests boscos per incloure’ls en itineraris més llargs i gaudir-los a la nostra manera.

12.            Pobles emmurallats de Catalunya. César Barba i Sergi Ramis. Guies familiars. Indrets i Paisatges. Editorial Alpina. Juliol 2019.

Bona guia que ens porta fins a 20 pobles emmurallats de 14 comarques diferents. En el blog podeu trobar excursions publicades a dues d’aquestes viles (Hostalric i Tossa de Mar). Per mi la gràcia d’aquesta guia, rau que al marge de la visita al recinte emmurallat, que sempre és atractiva, els autors també ens proposen itineraris al voltant d’aquests pobles que van des de l’hora fins a les 4 hores. Referent a aquestes rutes, hi ha la descripció del recorregut, la durada de l’excursió, el punt d’inici i final i la pujada acumulada.

 

13.            100 cims. El projecte més popular d’ascensions a les 308 muntanyes escollides de Catalunya. Fermí Azcona. Constantí Torres i Joan M. Vives. Febrer del 2019.

Aquest llibre no és més que una guia de consulta, doncs ells parlen de 308 muntanyes escollides, a la FECC parlen de més 500 ascensions i cadascú de nosaltres segur que trobem a faltar algun cim arrelat a les nostres contrades, en el meu cas en aquesta guia hi falten el Turó de l’Home, el Tibidabo i el Turó de Sant Mateu i no només això, sinò que a un cim podem pujar-hi per diferents vessants.

Aquest llibre ha de ser una guia per donant-se idea i després nosaltres aquesta idea ja la desenvoluparem i decidirem si fem l’ascensió a l’hivern, a l’estiu, des de més avall, més amunt o encadenant dos o tres cims.

I més enllà de les llistes de 100 cims que es proposin, des del meu   entendre qualsevol llista que es proposi és vàlida, doncs cadascú tenim capacitats diferents i el més important és fer muntanya.

14.            El setè angel. David Cirici. Proa Edicions. Premi Sant Jordi 2016.

En aquest llibre apareixen diversos temes, -la fragilitat de la vida, l’amenaça de l’atzar, el vincle de la paternitat, la importància de la família, etc.-, però també el xoc entre el Primer Món i el Tercer Món i, concretament, el drama dels fugitius de la guerra, que truquen a les portes d’una Europa que es resisteix a donar-los refugi.

           El nostre protagonista és un publicitari d’èxit i un entusiasta dels plaers de la vida.             Amb el seu veler navega entre les illes gregues de Patmos i Icària en companyia             del Marc, el seu fill de set anys, de la Sophie, la seva parella i d’en Max, fill de la             Sophie.

        Fa mala mar, comença a pondre’s el sol, el veler topa amb les restes d’un naufragi i         en Marc cau a l’aigua. Així comença la història.

        El lector seguirà la recerca desesperada del pare, el sentiment de culpa i la crisi que         el duu a les portes de la bogeria. I seguirà, en paral.lel, l’aventura del fill, que la nit         mateixa de l’accident és rescatat per una llanxa carregada de famílies de Síria i de         l’Afganistan que miren d’arribar a les costes de Samos.

    Les aigües del Mediterrani són el teló de fons d’un llibre dur, dur pel tema que                  planteja, la pèrdua d’un fill, dur pel context de la història, la crisis dels refugiats, però       dur sobretot, perquè aquest llibre ens mostra la indiferència del món davant dels             drames que no ens afecten directament.

15.            Els desperfectes. Irene Pujadas i Farré. Premi Documenta 2020. L’Altra Editorial 2021.

Els desperfectes són vint-i-un contes que abracen la grolleria i l’humor negre i que exploren qüestions com els -finals de l’amistat, de l’amor, de la vida-, els consells dels altres, els periquitos perduts, els bonsàpats, els moviments de l’escriptura, les formes de la fe o la manera, sovint esperpéntica, com els humans afronten les tragèdies. Àgils i llegidors, senzills en la forma i profundament vitals en el contingut, els contes d’Els Desperfectes formen un conjunt irreverent i incòmode, entre hilarant i pertorbador.

16.            L’abisme. Tots tenim un motiu per caure. Carla Gracia. Editorial Univers. Agost 2019.

L’Octavi Fontseca està en crisi: el seu matrimoni s’ensorra i és incapaç d’escriure. Ja no queda res de l’escriptor d’èxit que el va convertir en la veu d’una generació. Trenta anys més tard, l’Octavi continua vivint d’un passat que no existeix. El seu editor s’impacienta i li proposa publicar amb el seu nom el manuscrit d’un altre. Un matí, dos policies l’informen que la seva mare, que el va abandonar quan era petit, ha aparegut morta. L’autòpsia revela que abans de morir es va empassar una pedra: una pedra que amaga secrets d’una vida que l’Octavi creia oblidada.

17.            Els irredempts. Cristina Garcia Molina. LaBreu Edicions. Setembre 2022. 

Els irredempts és una narració en tres temps. Com en els tríptics de Francis Bacon, els personatges es regiren en els seus panells i generen la seva pròpia iconografía. És un tríptic de diapositives en fuita: un solar per a una escola de la perifèria on bastir un simulacre de vides; una familia superada pel llenguatge i per la pèrdua dels pares, que obre una falla vital; i una ciutat escindida com a testimoni de la desfeta de l’amor platònic enmig de l’art.

Hi podeu llegir espais d’exili, de desarrelament, de dol, històries de renegats i de fronteres –socials, familiars, personals. D’integracions i de desintegracions. I, al final, sempre un anhel: tornar al lloc d’on venim. Si aconseguim recordar quin era.

18.            Adaptar-se. Clara Dupont-Monod. Editorial Les Hores. Traducció: Marta Marfany. Maig 2024.

Aquesta és la història d’un nen d’ulls negres que suren i es perden en la vaguetat, un nen sempre ajagut, de galtes suaus i grassonetes, de cames translúcides, esquitxades de blau, amb la veu aguda, els peus corbats i el paladar enfonsat. Un nen etern, un nen inadaptat que traça una frontera invisible entre la seva familia i els altres.

És la història del seu lloc a la casa de les Cévennes on va néixer, enmig   de la natura poderosa i de les muntanyes protectores, del seu lloc entre els germans i de les infanteses alterades per la seva arribada. El germà gran s’hi fondrà i galta amb galta, atent i quasi siamés, s’hi enganxa, s’hi abandona i s’hi perd. En la germana mitjana, hi arrela l’hostilitat i la ràbia, el rebuig al nen que xucla l’alegria dels pares i l’energia del germà gran. I més tard, el germà més petit viurà a l’ombra del germà mort i dels fantasmes familiars, mentre carrega el pes d’un nou present més enllà de la memòria.

Aquesta és la història del naixement d’un nen amb discapacitat   explicada pels seus germans.

19.            L’origen de les cols violeta. Marta Batallé. Empúries Narrativa. Febrer 2019.

La Maria Bertran viu, sense ser-ne gaire conscient, de manera grisa. Té un nòvio amb qui va fent, una feina que no l’omple i la càrrega de ser el pal de paller de la familia. El pare, un savi despistat, viu amb la germana de la Maria, la Sara, una noia amb una sensibilitat extrema i amb problemes per relacionar-se que no ha superat la mort prematura de la seva mare. Però una oportunitat laboral empeny temporalment la Maria des de Barcelona fins a Mirepoix, una petita localitat al sud de França.

El contacte amb la teranyina de relacions del poble i els seus habitants, especialment Monsieur Baillard, consagrat a recuperar un conreu local per presentar-lo al saló nacional d’agricultura, i en Jérôme, antic esquiador d’elit i presència ineludible al bar del poble, permetrà a la Maria posar a examen la seva vida i, de passada, qüestionar-se un grapat de prejudicis sobre les primeres impressions.

A cavall de la còmedia realista i la novel.la de descoberta personal, L’origen de les cols violeta és un debut original, ple d’humor i sensibilitat, al voltant d’uns personatges en reconstrucció que no volen renunciar als seus somnis.

20.            L’any més inesperat. Àlex Susanna. Edicions Proa. Colecció A Tot Vent. Setembre 2024.

El gènere testimonial, fragmentari i versàtil del dietari s’adapta com un guant a l’escriptura d’Àlex Susanna, sempre atent als estímuls imprevistos del món, tant d’un fet quotidià com d’una manifestació cultural. El lector se sentirà convidat a una proposta de conversa que es desplega pàgina a pàgina amb una vitalitat encomanadissa. Una lectura, un concert, un projecte artístic a Shangai, un parell de desencontres personals sonats, el goig d’una caminada pel Matarranya o pels boscos de la vall de Ribes, una taula amb bona companyia o una trobada casual i estimulant obren un ventall temàtic molt ric. L’any més inesperat, és un clam a gaudir de la vida i viure amb intensitat i il.lusió cada dia.

21.            Retorn a Douglas Row. Gisela Pou. Columna Edicions. Col.lecció Clàssica. Maig del 2024.

Bona novel.la juvenil. L’Alicia, una noia de quinze anys, va perdre els pares i el germà en un accident aeri quan en tenia onze. Per fi se sent preparada per fer el retorn a la casa de la mare, a Douglas Row, a Inverness, i enfrontar-se al passat. La casa és davant d’una esglèsia que s’ha reconvertit a llibreria de segona mà: la Leakey’s. El dia de l’arribada coincideix amb el solstici d’hivern. A la nit hi ha lluna plena i una forta tempesta. Un llamp cau damunt la llibreria i succeeix un fet inexplicable que canviarà la seva vida per sempre.

22.           La dona del segle. Toni Cruanyes. Columna Edicions. Març 2025.

Toni Cruanyes rescata la història de les dones de la seva familia. Més enllà dels records d’infància, s’endinsa en la psicología de tres noies joves, nascudes els anys 1900, 1928 i 1954, que en un moment determinat de la seva vida han de prendre una decisió que les marcarà per sempre. És la restitució de la memòria de dones valentes i treballadores, silenciades en un món dominat pels homes. A través de les seves vides, l’autor ofereix una visió íntima i detallada dels canvis socials i històrics que han marcat Catalunya i el món al llarg del segle XX.

23.           Tota la bellesa perduda. Jordi Fernando Aloy. Editorial La Campana. Octubre 2024.

Una història d'amor, temor i conflicte, de segones oportunitats i de belleses que, malgrat l'esforç, semblen condemnades a perdre's. La Constança, una investigadora d'història de l'art, segueix la pista d'un quadre de Van Gogh desaparegut el 1945, entre altres recerques. A banda de l'art, la seva altra passió és la música, i en una conferència sobre òpera coincideix amb en Marçal, un paradista d'un mercat municipal i aficionat dels éssers fabulosos vinculats a la natura. Tots dos comencen a veure's per l'atracció mútua i la complicitat que senten, però la Constança, que és vídua i acaba de trencar amb un amant molt més jove que ella, viu una episodi que farà que la vida se li capgiri i se senti més indefensa i vulnerable que mai.

24.            Vorera de mar. Volta a Mallorca a peu en 22 dies. Bernat Salvà Coll. Angle Editorial. 2024.

Després de més de trenta anys treballant de periodista a Barcelona, Bernat Salvà torna a la Mallorca de la seva infantesa i s’embarca en un viatge a peu que té més a veure amb els records que amb els rècords. És, sens dubte, una aventura discreta per a aquests temps de likes, plusmarques i ultramaratons, però tot un repte tenint en compte el seu magre currículum com a excursionista: donar la volta a tota l’illa resseguint la costa, a tocar de la mar sempre que la ruta ho permeti.

Salvà farà més de 500 quilòmetres a peu en 22 dies, en una ruta que li serveix de fil conductor per parlar dels paratges naturals i la gent que hi va trobant, per comparar els records amb la realitat actual i per rastrejar la memòria dels corsaris, pescadors, contrabandistes, comerciants, escriptors i artistes que han trepitjat aquesta costa al llarg dels darrers tres mil.lenis.

25.           El parlar del Vallès. David Vila Ros. La Llar del Llibre Edicions. Setembre 2024.

    Sabadellenc i llenguaferit de mena, en David ens ofereix una passejada per les seves         arrels, pel Vallès, a partir d’una anàlisi no exhaustiva de les particularitats d’aquestes     comarques, tant en l’àmbit fonètic com en el dels localismes i el de la paremiologia.

     Caminarem plegats des dels vapors sabadellencs fins als boscos del Baix Montseny,         però més enllà de voler compartir coneixement, en David ens convida a travessar la         porta d’un món desbordant de badabadocs i republicans a la primavera, on mengem         petador, belgues, dàcars o borregos i on bevem l’aigua fresca d’una coromina sota un        bell girol.

Properament, caminarem pel Bages.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 



dissabte, 19 d’abril del 2025

ELS DOMINIS DE BURRIAC

 

Avui farem una excursió pels dominis de Burriac i per tant sortint de Cabrera passarem per Cabrils i pujarem al Turó de l’Infern, al Montcabrer i al Castell de Burriac.

La ruta d’avui té dos inicis un a la platja de Cabrera a l’alçada de l’estació de tren que conecta amb l’itinerari “De l’obaga a la solana, del Vallès al Maresme, de Vallromanes a Mataró” que vaig publicar en el blog l’agost de 2023 i que té una aproximació fins l’inici del segon inici en el Clos de Ca l’Arnau de 2,685 quilòmetres que després haurem de desfer per retornar a la platja.

L’APROXIMACIÓ

0,000Qm. 0,000Qm. Comencem a la platja de Cabrera i girem a l’esquerra tot passant per un pas inferior sota la via del tren i la NII.

0,150Qm. 0,150Qm. Seguim amunt pel Torrent d’en Vinyals.

0,600Qm. 0,750Qm. Continuem recte pels Hortets de Cabrera.

0,500Qm. 1,250Qm. AMB MOLT DE COMPTE!!! Creuem la carretera d’Argentona (B-502) i continuem recte per una riera asfaltada.

0,200Qm. 1,450Qm. Creuem l’Antic Camí del Mig i seguim recte.

0,070Qm. 1,520Qm. El vial asfaltat es converteix en un corriol.

0,100Qm. 1,620Qm. Creuem l’autopista per un pas inferior.

0,125Qm. 1,745Qm. Mirador de Cabrera. Som a un carrer asfaltat que encara és el Carrer Torrent d’en Vinyals. Seguim amunt cap al nucli urbà.

0,700Qm. 2,445Qm. Riera de Cabrera. Continuem a l’esquerra en sentit lleugerament ascendent.

0,100Qm. 2,545Qm. Cruïlla. Continuem a l’esquerra pel carrer de la Riera.

0,080Qm. 2,625Qm. Continuem a l’esquerra pel carrer Girona.

0,060Qm. 2,685Qm. Deixem a la dreta el Clos de Ca l’Arnau. Els edificis més rellevants i millor conservats trobats a Ca l’Arnau són les termes romanes més antigues de la península Ibèrica i el forn romà conservat en molt bon estat. Hi trobem restes romanes de dos períodes diferents: les termes romanes de finals de segle II aC, de quan Ilturo era un centre polític i administratiu; i l'espai de producció d'àmfores amb un forn del segle I aC en molt bon estat, que evidencia l’abandonament d’Ilturo com a espai residencial, per passar a ser un centre de producció.

L’itinerari principal de la sortida d’avui té una distància de 15,155 quilòmetres i un desnivell positiu de 534 metres. La nostra proposta surt i arriba a Cabrera, però com és una ruta circular també podiem iniciar i acabar a Cabrils.

Combinarem trams d’asfalt, amb pistes i corriols i només cal evitar les hores més caluroses de l’estiu. Malgrat que podem carregar aigua durant l’excursió, millor portar-ne força, doncs depèn el dia ens en farà falta.

L’ITINERARI

0,000Qm. 0.000Qm. Seguim pel carrer Girona.

0,250Qm. 0,250Qm. Tombem a l’esquerra pel carrer Barcelona i de seguida es converteix en el Camí de Cabrils.

0,550Qm. 0,800Qm. Cruïlla de camins. Seguim a la dreta pel camí en sentit  lleugerament ascendent.

0,615Qm. 1,415Qm. Cruïlla de carrers. Continuem recte pel Camí de Cabrera. Uns metres més endavant, obviem a la dreta el carrer Pau Casals i a l’esquerra el carrer Maresme.

0,600Qm. 2,015Qm. Camí de la Punta. Continuem a l’esquerra en sentit descendent.

0,450Qm. 2,465Qm. El Carrer de la Punta enllaça amb el Carrer de l’Era Vella.

0,150Qm. 2,615Qm. Plaça de l’Era Vella. Continuem pel Carrer de l’Era Vella en sentit descendent.

0,175Qm. 2,790Qm. Tombem a la dreta pel Camí de Baix.

0,080Qm. 2,870Qm. Girem a l’esquerra pel Camí de Muntanya.

0,125Qm. 2,995Qm. Continuem a la dreta pel Passeig de Cabrils.

0,650Qm. 3,645Qm. Tombem a la dreta pel carrer Màquina d’en Mas.

0,060Qm. 3,705Qm. Girem a la dreta pel carrer Comú també anomenat Manuel Jaume Tobella.

0,125Qm. 3,830Qm. Plaça de l’Esglèsia de Cabrils. Font de la Plaça. Situada davant l’Hostal de la Plaça, la paret de la font està feta d'obra arrebossada i pintada. El coronament té forma corbada. El frontal queda dins la paret i està enrajolat. El broc representa un animal, possiblement una mena de peix. El més destacable d'aquesta font és la pica, tota feta de pedra picada, de forma semi-circular i que descansa sobre un pedestal de la mateixa pedra i treballat. Actualment hi raja aigua de xarxa.

A partir d’aquest punt seguirem les marques del SL-116 (marques blanques i verdes) que ara s’enfila pel carrer Castell.

0,250Qm. 4,080Qm. Seguim a l’esquerra pel carrer Doctor Emili Masriera.

0,150Qm. 4,230Qm. Continuem a la dreta per un vial cimentat.

0,500Qm. 4,730Qm. Planell. Seguim recte pel carrer dels Melis.

0,350Qm. 5,080Qm. Cruïlla de camins. Seguim recte pel carrer dels Melis cap al Mirador de la Creu de Montcabrer.

0,500Qm. 5,580Qm. Tombem a l’esquerra pel Camí de la Font de Cabrera.

0,100Qm. 5,680Qm. Continuem a la dreta seguint les marques del SL-115 i SL-116 cap a la Creu de Montcabrer.

0.600Qm. 6,280Qm. Trobem a l’esquerra l’accés al Turó de l’Infern.

0,070Qm. 6,350Qm. Turó de l’Infern. 324 metres. Les restes de ceràmica trobades fan pensar que era un punt de guaita dels ibers i posteriorment dels romans. Hi ha dos elements interessants en aquest turó: un és una rosa dels vents formada per unes pedres clavades a terra apuntant als punts cardinals i l’altre element són tres forats rectangulars a la roca que servien per encaixar els pals de les forques  on, durant els segles xiv i xv es penjaven els malfactors del terme. El fet de fer-ho en aquest turó (que es veu perfectament des de la plana de Cabrera) era per exemplificar el càstig i dissuadir possibles delinqüents o malfactors de cometre delictes.

Ara desfem els darrers 70 metres i seguim cap a Montcabrer.

0,800Qm. 7,150Qm. Creu de Montcabrer. 311 metres. La creu actual és la darrera d’un seguit de creus que ha hagut al cim de la muntanya de Montcabrer. Es col.locà el 21 de desembre de 1982. La referència documental més antiga on es parla d’una creu en aquest indret data de 1565. El motiu pel qual s’instal.len aquestes creu sembla ser que és per evitar les malediccions diabòliques i les tempestes que es formaven en aquest cim.

Ara desfem els darrers 800 metres fins el desviament cap al Turó de l’Infern i arribats a aquest punt, seguim recte per la pista.

0,475Qm. 8,425Qm. Ens enfilem per un corriol que trobem a la dreta.

0,100Qm. 8,525Qm. Tombem a la dreta i uns metres més endavant recuperem les marques blanques i verdes del SL- 115 i SL-116 que ara seguim avall.

0,300Qm. 8,825Qm. Arribem a una pista que ens creua (En aquest punt hem iniciat l’ascensió al Turó de l’Infern i al Montcabrer). Ara continuem a la dreta per la pista.

0,100Qm. 8,925Qm. Continuem a l’esquerra per un corriol seguint les marques del SL-115.

0,400Qm. 9,325Qm. Quan arribem a un turonet seguim recte.

0,175Qm. 9,500Qm. Creu de l’Avellà. Cruïlla de camins. Seguim a la dreta cap al Castell de Burriac.

0,335Qm. 9,835Qm. Continuem recte per un corriol que ens enllaça amb una altra pista.

0,100Qm. 9,935Qm. Pista. Continuem a l’esquerra en sentit ascendent.

0,500Qm. 10,435Qm. Seguim per un corriol que trobem a l’esquerra.

0,260Qm. 10,695Qm. Creuem el camí i continuem amunt per una pista cimentada cap al castell.

0,500Qm. 11,195Qm. Castell de Burriac. Bastit al segle XI al cim d’un turó esquerp, el senyor feudal exercia des d’allí el seu domini sobre els pobles de la rodalia: Mataró, Argentona, Cabrera, Cabrils, Vilassar i Premià.
La seva alçada (401 m.) i l’empleçament el fan un punt inmillorable de guaita i control. Per això, ja els ibers i després els romans, van utilizar el seu cim com a lloc de guaita.
La torre de l’homenatge i els murs que avui coronen la muntanya, són les restes del castell medieval.
Per més informació sobre el Castell de Burriac, us recomano un passeig virtual pel castell des de
 www.cabrerademarpatrimoni.cat des de l’apartat Medievals.

Ara desfem aquests darrers 500 metres i continuem a l’esquerra per la pista en sentit ascendent.

0,050Qm. 11,745Qm. Arribem al Monòlit que commemora el V Centenari de la Baronia del Maresme. Seguim avall per aquesta pista.

0,250Qm. 11,995Qm. Continuem a l’esquerra per un corriol que queda tot just davant del corriol que hem seguit per pujar a Burriac.

0,080Qm. 12,075Qm. Seguim avall a l’esquerra per la pista.

0,500Qm. 12,575Qm. Pista que ens creua. Continuem a l’esquerra, avall cap a Cabrera.

0,300Qm. 12,875Qm. Font Picant de Cabrera. Coneguda també com a manantial Modolell, sembla que va ser descoberta casualment l’any 1859, tot i que la seva aigua no es va començar a comercialitzar fins el 1889. 
L’entorn de la font, amb grans eucaliptus i plataners, era un berenador molt freqüentat amb barbacoes i servei de bar. Era molt típic d’aquella época degustar l’aigua gasosa de la font (que se servia en gots) i passar llargues estones amb la familia i els amics.
Cap al 2010 el seu estat era penós i ruinós, per tant que actualment funcioni  com espai per fer una barbacoa o prendre quelcom ho trobo encertat. Sens dubte, un bon punt d'inici i final per fer la pujada a Burriac.

Sortim del recinte de la font i nosaltres continuem avall pel Camí de la Font Picant.

1,330Qm. 14,205Qm. Tombem a l’esquerra pel carrer de Sant Vicenç.

0,350Qm. 14,555Qm. Plaça de l’Esglèsia.  Deixem a la dreta l’esglèsia de Sant Feliu i tombem a l’esquerra pel carrer Anselm Clavé.

0,080Qm. 14,635Qm. Font de la Plaça. Es tracta d'una construcció integrada al mur de la plaça que hi ha al damunt. L'interior de la font està enrajolat, sostre i tot. L'aigua brolla de la boca d'un lleó situat a la paret de l'esquerra i cau en una pica plana de granit esculpit. Tot el marc de la font està rematat amb pedra lligada. Al mig del frontal hi ha un gravat ovalat, molt malmès i desdibuixat pel pas del temps, sembla la cara d'una persona. Una placa al frontal ens recorda l'antiguitat d'aquesta font, diu que començà a rajar el 22 de Juliol de 1747. Actualment aquesta font està ben eixuta.

Seguim baixant pel carrer Anselm Clavé.

0,060Qm. 14,795Qm. Tombem a la dreta pel carrer del Pare Jaume Català.

0,250Qm. 15,045Qm. Deixem a la dreta la masia de Can Rodón i seguim per un passatge que trobem a la dreta.

0,050Qm. 15,095Qm. Riera de Cabrera. Creuem i tombem a l’esquerra.

0,060Qm. 15,155Qm. Clos de Ca l’Arnau. Inici i final de la sortida d’avui.

La descripció de la font de la Plaça de Cabrera l’he extret d’Encos

Properament, pujarem al Puig Madrona.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 


dissabte, 4 de gener del 2025

DESCOBRIR BARCELONA IV. DE PLAÇA CATALUNYA AL BAIXADOR DE VALLVIDRERA TOT PUJANT AL TIBIDABO

 

                                   La Font d'en Canet

La ruta que us proposo avui té una distància de 15,25 quilòmetres i un desnivell positiu de 514 metres. Aquest té una primera part molt urbana doncs, des de Plaça Catalunya fins que creuem la Ronda de Dalt són gairebé cinc quilòmetres molt urbans. Tanmateix Passeig de Gràcia i Gran de Gràcia no es fan gens pesats.

Una vegada creuem la ronda, comença el tram de pujada exigent fins el Tibidabo, però també de les millors vistes de Barcelona i finalment la tercera part és una excursió generalment de baixada per un entorn natural de bosc mediterrani, ombrívol i on en els fondals trobarem algunes de les fonts més emblemàtiques de Collserola.

Aquesta ruta pot fer-se a qualsevol época de l’any i podem fer-la sencera o escurçarla, doncs durant tot el recorregut està farcida de parades de metro i bus i per tornar del Baixador de Vallvidrera a Plaça Catalunya, els FGC tenen molta freqüència de pas.

Aquest itinerari conecta a Plaça Catalunya amb l’excursió Descobrir Barcelona II. De les Fonts de Pedralbes a Plaça Catalunya publicat en aquest blog el febrer de 2024.

L’ITINERARI

0,000Qm. 0,000Qm. Sortim de Plaça Catalunya i pujem per Passeig de Gràcia.

1,435Qm. 1,435Qm. Palau Robert. Quan Robert Robert i Surís va adquirir els xalets d'en Salamanca, a l'incipient cantonada del passeig de Gràcia amb la Diagonal, i els va enderrocar per construir-hi la seva residència familiar, la ciutat de Barcelona es trobava en un moment de grans transformacions. Un decret reial de 1859 havia aprovat el pla de reforma urbana i eixample d'Ildefons Cerdà i l'any 1888 va celebrar-se la primera Exposició Universal.

Aviat, el passeig de Gràcia i la rambla Catalunya van esdevenir els sectors preferits de la burgesia barcelonina. El Liceu, acabat d'inaugurar, era un centre de reunió de les classes benestants, però, a la fi del segle XIX la industrialització empenyia amb força i transformava l'economia i les mentalitats. Al 1902, a Barcelona esclatava la primera vaga obrera. El moviment artístic del Modernisme s'obria pas i Antoni Gaudí va iniciar la construcció de la Sagrada Família (vers 1893) i de la Pedrera (1906-1910). El passeig de Gràcia esdevindria el lloc de més interès dels arquitectes Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch i del mateix Gaudí. Però, gràcies a l'enderrocament de les muralles, el 1854, aquesta artèria urbana es convertiria en un dels indrets d'esplai i de comerç més importants de la ciutat. L'hotel Colón (a la cantonada de la plaça de Catalunya), el jardí de les Delícies, els Camps Elisis, el Teatre Tívoli, el Teatre Novetats, la Pedrera, el Jardí d'Euterpe (que va ser la seu del primer cor de Clavé) i els edificis de la "Mançana" de la Discòrdia i el mateix Palau Robert donaven un relleu significatiu a la via que unia la ciutat vella i l'antic municipi de Gràcia.

El Palau Robert va projectar-se com a residència privada de l'aristòcrata gironí a l'estil de les mansions que es construïen al passeig de Gràcia. Després de diferents encàrrecs, el marquès de Robert va confiar el projecte a l'arquitecte francès Henry Grandpierre, que havia treballat a l'Exposició Universal de 1900 a París; i els treballs va dirigir-los Joan Martorell i Montells.

L'edifici, d'estil neoclàssic, i construït amb pedra de la muntanya del Montgrí, quedà enllestit el 1903. El jardí va ser dissenyat pel jardiner municipal Ramon Oliva que, més endavant, va construir els de la plaça de Catalunya. Les palmeres provenen de l'Exposició Universal de 1888. 

La Generalitat l’adquireix l’11 de maig de 1981 i actualment és un centre d’exposicions d’actes i activitats de temática diversa.

 Continuem amunt, enllacem amb els Jardinets de Gràcia i posteriorment amb el Carrer Gran de Gràcia.

1,100Qm. 2,535Qm. Plaça de Trilla (Metro Fontana)  Continuem amunt per Gran de Gràcia.

0,500Qm. 3,035Qm. Plaça Lesseps. Ara continuem per l’avinguda de Vallcarca.

1,500Qm. 4,535Qm. Cantonada Avinguda Vallcarca/Carrer Anna Piferrer. Tombem a l’esquerra pel carrer Anna Piferrer.

0,100Qm. 4,635Qm. Passeig de la Vall d’Hebron. Creuem la Ronda de Dalt per un pas superior i a continuació seguim a la dreta per la carretera de l’Arrabassada. A partir d’aquí seguim les marques del PR-38.

0,175Qm. 4,810Qm. Tombem a l’esquerra pel carrer Gutenberg i comencem a pujar escales.

0,175Qm. 4,985Qm. Continuem a la dreta pel carrer Navata.

0,025Qm. 5,010Qm. Enllacem lleugerament a l’esquerra amb el Carrer de Trullols.

0,200Qm. 5,485Qm. Plaça. Seguim per un vial asfaltat que trobem a l’esquerra i que comença a enfilar-se cap al Tibidabo.

0,475Qm. 5,960Qm. Continuem a l’esquerra per un carrer que planeja.

0,225Qm. 6,185Qm. Ara comencem a pujar pel carrer Siurana que posteriorment enllaça amb el carrer Garriguella sempre seguint les marques del PR-38.

0,900Qm. 7,085Qm. Trobem unes escales a la dreta que accedeixen a la Font del Bacallà. Arribem a una placeta i continuem recte. Vint metres més enllà i desprès de pujar una mica, trobem una terrassa on hi ha la Font del Bacallà.

0,300Qm. 7,385Qm. Font del Bacallà. Es tracta d'una construcció el.laborada formada per un frontal de pedra vista encastat al marge. L'aigua raja per un tub de plàstic encastat al mig del frontal i cau a un bassal rectangular arran del sòl que està empedrat i de forma semicircular, després desguassa formant el torrent que porta el seu nom. El desguàs deu estar embossat, doncs l'aigua vessa del bassal i s'escola pel mig de l'esplanada buscant el torrent. A mitjans d’octubre de 2018, raja un modest rajolí.

Al capdamunt del frontal hi trobem una llosa de pedra amb un relleu que representa una penca de bacallà i la data de construcció, 1910, curiosament les dues últimes xifres ho són en lletres, no pas en números, "19 DEU"'. Al costat, una placa d'acer inoxidable ens recorda, a banda del nom de la font, que fou restaurada la primavera de l'any 1986 pel Col·lectiu Agudells de Sant Genís.

A banda i banda de la font i formant angle obert amb aquesta, arrenquen dos llargs seients de pedra amb respatllers que alhora retenen les terres. 

Ara desfem els últims 300 metres fins la pista superior, on girem a la dreta per anar cap al Tibidabo.

0,400Qm. 8,085Qm. Font de Can Borni. El frontal d’aquesta font està adossat al marge, format per una paret de pedra vista d'uns tres metres d'amplada per tres d'alçada que suporta un arc de totxo vist. El terra immediat està empedrat i enlairat dos esglaons respecte el camí. La paret de la dreta també és de pedra vista i rematada amb maons. A l'esquerra hi ha un bonic banc corregut de pedra i acabat en rajola blanca amb la tècnica del trencadís. 
A mitjans d’octubre de 2018, raja un bon doll d’aigua per la part baixa del frontal a través d'un tub d'acer inoxidable abonyegat i cau a una bassa rectangular arran del terra.

Aquesta font és de mina i alimenta continuament la cisterna del Viver de Can Borni amb la que es reguen les zones enjardinades.

Seguim endavant per la pista.

0,020Qm. 7,805Qm. A la dreta trobem l’entrada dels Jardins de Can Borni. Els jardins Viver de Can Borni estan oberts els dies de funcionament del Parc d’Atraccions del Tibidabo. El jardí està dividit per diferents terrasses on s’accedeix per un camí principal i diferents caminois. En una d’aquestes terrasses hi ha la font del Lleó de Can Borni que està situada dins d’una bassa semicircular. Aquesta font és ornamental i l’aigua mitjançant un canaló va caient a quatre basses situades a terrasses inferiors.

Aquest canaló fa un recorregut d’uns 80 metres i salva un desnivell d’uns 30 metres. Certament és una font molt xula que trobarem a tres minuts de l’entrada dels jardins, per tant, ara nomès ens queda desfer aquests dos-cents cinquanta metres i tornar a l’entrada d’aquest parc.

Ara seguim endavant per la pista.

0,450Qm. 8,505Qm. Aparcament dels Jardins de Can Borni. Continuem a l’esquerra paral.lels a la BV-1418.

0,550Qm. 9,055Qm. Creuem la carretera BV-1418 i continuem a la dreta.

0,550Qm. 9,605Qm. Deixem el Gran Hotel La Florida a l’esquerra i continuem cap al parc d’atraccions.

0,550Qm. 10,155Qm. Abans d’arribar a la plaça del Tibidabo deixem a l’esquerra el Temple Expiatori del Sagrat Cor. Continuem el nostre camí per unes escales que trobem a mà dreta al costat del restaurant El Club dels Aventurers.

0,100Qm. 10,255Qm. Enllacem amb el carrer Colònia del Tibidabo.

0,090Qm. 10,345Qm. Seguim a la dreta pel carrer Camí de Vallvidrera al Tibidabo.

0,080Qm. 10,425Qm. Girem a la dreta pel carrer  Camí de Cal Totxo.

0,250Qm. 10,675Qm. Continuem a la dreta pel Camí de Sant Cugat.

0,580Qm. 11,255Qm. Placeta. A partir d’aquí seguim les marques del GR-92 en sentit sud. Continuem a l’esquerra cap al Turó del Puig. No us estrany si en aquests primers metres no trobeu marques vermelles i blanques del GR.

0,230Qm. 11,485Qm. Sempre seguint el GR-92, continuem per un caminoi que davalla a l’esquerra.

0,290Qm. 11,775Qm. Cruïlla de camins. Continuem per un camí que baixa a l’esquerra.

0,060Qm. 11,835Qm. Tombem a l’esquerra cap a la font d’en Canet.

0,390Qm. 12,225Qm. Font d’en Canet.  És una construcció sòbria, formada per un mur de pedra lligada adossat al marge, al mig del qual un frontal de totxo vist cobert de molsa per on brolla l'aigua a través d'un tub d'acer inoxidable encastat que cau a una pica rectangular de maó vist. A sobre del frontal hi ha una xapa de ferro amb el nom de la font gravat en relleu. La vegetació que hi ha al voltant bàsicament són alzines, amb algun bon exemplar de pi i fins i tot una alzina surera. A principis d’agost de 2018, raja un bon doll d’aigua.
Fou reconstruïda durant el mes de maig de 2008.
Anys enrere les seves aigües eren molt apreciades pels mals del fetge i de l'estómac.

Continuem avall.

 

0,465Qm. 12,690Qm. Pista que ens creua. Continuem a l’esquerra en sentit lleugerament ascendent.

0,050Qm. 12,740Qm. Abandonem el GR-92 i continuem a la dreta pel Camí de Baix de la Font de la Budellera.

0,200Qm. 12,940Qm. Pista que ens creua. Continuem a l’esquerra, en sentit lleugerament ascendent.

0,125Qm. 13,065Qm. Cruïlla de camins. Continuem a l’esquerra en sentit ascendent.

0,200Qm. 13,265Qm. Font de la Budellera. La font queda a la terrassa superior, sota un embigat de fusta sustentat per uns pilars i voltes de pedra i maó vist, recobertes de vegetació. El frontal queda endarrerit un pam respecte el mur principal mitjançant un arc de mig punt, tot de pedra vista. L'aigua raja per la boca d'una cara esculpida, cau a una pica semicircular de pedra i s'escola avall per un caneló que s'obre a altres basses que queden a les terrasses inferiors. A banda i banda de la font hi ha dos bancals de pedra adossats al mur que li fa de respatller.

 

L'entorn és espectacular, format per tres terrasses molt amples, comunicades per escales de pedra vista. Destaca la terrassa inferior amb una renglera d'escales amples i ben conservades on l'aigua canalitzada circula pel mig. El projecte original de la font fou encarregat a l'arquitecte paisatgista francès Jean Claude Nicholas Forestier. L'obra va ser realitzada el 1918. El 1988 va ser restaurada inspirant-se amb el projecte original, afegint-hi també una obra d'en Tàpies que representa l'escut de Barcelona. A la tardor del 2007 va ser arranjada degut a greus desperfectes per culpa de les pluges de la tardor anterior. 

 

El nom de la font podria fer referència a una feina tan singular com la fabricació de les cordes de guitarra. Antigament les cordes es feien amb budells d'animals assecats o salats, que les budelleres havien d'estovar amb aigua abans de trenar-los. La font, amb el seu raig constant, podria haver estat un lloc ideal per aquesta tasca, doncs es veu que anys enrere hi havia una casa al peu de la font on es fabricaven cordes per guitarres. També hi ha qui diu que les seves aigües eren beneficioses per guarir problemes estomacals (budells). Altres afirmen que el nom pot ser atribuït a l'aspecte del seu broc, semblant a un petit buda per les seves formes arrodonides.

A principis d’agost del 2018, raja un bon doll d’aigua.

Baixem cap a les terrasses inferiors.

 

0,100Qm. 13,365Qm. Placeta. Continuem a la dreta.

0,040Qm. 13,405Qm. Cruïlla de camins. (Abans també hem passat per aquesta cruïlla). Continuem recte.

0,125Qm. 13,530Qm. Cruïlla. Continuem recte pel camí de l’esquerra. Sembla ser que aquest tram de camí que farem ara, és conegut com el Revolt de Les Monges.

0,200Qm. 13,730Qm. Pista que ens creua. Continuem a l’esquerra.

0,175Qm. 13,905Qm. Baixem per unes escales que trobem a la dreta cap al Fondal de la Budellera.

0,150Qm. 14,055Qm. Carretera de Vallvidrera (BV-1462). Amb MOLT DE COMPTE CREUEM LA CARRETERA i a l’altra banda, baixem per unes escales. A continuació seguim pel corriol que tenim davant nostre, entre la carretera (a la dreta) i el torrent a (l’esquerra).

0,515Qm. 14,570Qm. Cruïlla. Continuem pel camí que lleugerament a l’esquerra, passa per sota un pont.

0,050Qm. 14,620Qm. Obviem l’escales que trobem a l’esquerra i nosaltres continuem recte.

0,100Qm. 14,720Qm. Trobem a la dreta, la Font de Santa Bàrbara.Construcció de formes simples, formada per dues parets molt grans de pedra vista que s'ajunten en angle recte. Una de les parets fa de frontal i acull la sortida d'aigües mitjançant un forat practicat a la part baixa. L'aigua cau a un gran enreixat metàl·lic per on desguassa. A la dreta hi ha una allargada planxa de ferro amb el nom de la font gravat i l'any de la seva restauració, 1993

La font antigament havia tingut varis noms, era molt senzilla, feta de totxanes i un tub per on brollava l'aigua que anava a parar a una pica quadrada. Era de molt abundant cabal i es formaven cues per agafar l'aigua amb garrafes, per que es considerava que tenia propietats medicinals i de qualitat excel·lent. A l'esplanada propera i abans que fora una àrea de lleure, hi havia una teularia i durant els anys 60 del segle XX es varen construir unes casetes per als treballadors de les primeres obres dels túnels de Vallvidrera, aquest espai se'l coneixia per "Poblado de Santa Bárbara". Durant uns anys, algunes persones van creure haver vist una verge; aquesta creença va fer que s'instal·lés una petita imatge de la verge a la qual la gent oferia flors, plantes i ciris. Per aquest motiu, el nom popularment de la font va quedar com la font de Santa Bàrbara, i fins i tot, l'aigua es deia que era miraculosa. A finals de juliol del 2018, hi raja un bon doll d’aigua.

Creuem l’àrea de lleure de Santa Maria de Vallvidrera.

0,080Qm. 14,800Qm. Continuem recte pel camí asfaltat.

0,200Qm. 15,000Qm. Deixem a la dreta Santa Maria de Vallvidrera. Encara que el temple està documentat des del 987, l'església actual es construí entre 1540 i el 1587, essent, tot i les modificacions del segle XVII, una clara mostra de la pervivència de la tradició gòtica en l'arquitectura catalana de tot el segle XVI. És de nau única i absis poligonal, i deu ser contemporani al campanar de planta quadrada que flanqueja el temple.

 S'hi accedeix a través d'un pati on es conserva encara el cementiri parroquial encerclat per un mur de tancament de pedra.

A principis d’agost de 2018, tot el conjunt està tancat i nomès puntualment, es pot accedir al cementiri.

 Continuem recte.

0.070Qm. 15,070Qm. Girem a l’esquerra.

0,060Qm. 15,130Qm. Cruïlla de carrers. Tombem a la dreta pel carrer Camí del Pantà.

0,100Qm. 15,230Qm. Creuem la carretera BV-1462 (BarcelonaSant Cugat del Vallès)

0,025Qm. 15,255Qm. Estació FGC. Baixador de Vallvidrera. Punt final de l’excursió d’avui.

Les descripcions de les fonts les he extret d’www.encos.cat

Properament, pujarem al Montcabrer.