dimarts, 12 de juliol del 2011

DE MÀRIUS A MÀRIUS


De Santa Coloma de Gramenet a Tiana
De la Font de l'Alzina a la Font de Sant Bru
Del Puig Castellar a la Cartoixa de Montalegre
D'en Virgili a la Sal
De la Divina Comèdia al Chartreuse
Del Gratacel a Mon Oncle
De l'Eusebi al Canut
Del poeta al narrador
De Màrius Sampere a Màrius Serra

Avui fa 13 mesos us vaig dir que llegiria "El gratacel" d'en Màrius Sampere i tot i que l'he començat, malauradament no m'ha enganxat. Segurament, és una obra boníssima, en cap cas intentaré fer cap crítica, perquè simplement sóc un lector que l'únic indicador que tinc per dir si un llibre m'agrada, és tenir la necessitat d'acabar el llibre o no, quan he llegit les primeres 80 o 100 pàgines.
I en el cas d' El gratacel, fa mesos que tinc el punt de llibre a la pàgina 76.
Tanmateix en Salva Redón en el seu blog la Pistola d'Einstein fa la següent sinopsi del llibre.

El gratacel narra la història d'un viatge en ascensor per un gran edifici que és una metàfora de la vida. Cada planta equival a un episodi de l'existència, abocant el lector a una reflexió sobre les grans obsessions tan reconeixibles en la trajectòria creativa de l'autor, mitjançant les situacions que afrontarà el personatge central en funció d'unes parades de l'ascensor determinades per l'atzar.
El protagonista és un alter ego de Sampere, de nom Eusebi, a qui acompanya un guia anomenat Virgili, per tal de trobar-se amb el funcionari Z, un ésser de clares reminiscències kafkianes. Les referències a la Divina Comèdia de Dante, són evidents més enllà de la coincidència en el nom del guía, doncs l'edifici esdevé una mena d'infern laberíntic amb dependències i personatges que interceptaran contínuament l'itinerari del protagonista.

I amb l'afany de descobrir la relació dels escriptors amb la Serralada, un Màrius em va dur a l'altre Màrius i quan vaig començar "Mon Oncle" de Màrius Serra, ja no l'he pogut deixar.

L'escriptor barceloní barreja la família, la Cartoixa, els fets succeïts a la Serralada de Marina l'estiu de 1994, el viatge iniciàtic d'un adolescent, la Sal, la Bruna, els lloros, Menorca, mossèn Baptista... i cadascú és un ingredient d'aquesta novel.la que esdevé una recerca vertiginosa del manuscrit del licor Chartreuse i on cada veritat amaga un nou misteri.

A partir d'ara, els propers mesos aniré parlant de les paraules, dels escenaris, de les fonts... de Mon Oncle. A partir d'ara part de Tiana, és territori Màrius Serra.

La propera setmana parlarem d'una nova Gramàtica del Caminant.

divendres, 8 de juliol del 2011

CAMINS DE VALLROMANES X: LA TRINXACAMES 2011

El Tub


Aquest darrer mes de maig, va nèixer la germana petita de la Trinxacadenes, la Trinxacames. Com tots els germans, entre elles hi ha semblances i diferències. Els pares i per tant l'equip organitzatiu és el mateix, el grup BTT Trinxacadenes, també tenen la marca "Trinxa" en comú, però a una li agrada anar en bici i a l'altre caminar i còrrer per la muntanya, i des de ben petita la Trinxacadenes ha sigut més competitiva que no pas la Trinxacames.


Sens dubte, aquesta primera edició va ser un éxit. En aquest sentit podeu veure un parell de videos de la caminada a http://www.trinxacames.blogspot.com/


Amb l'entrada d'avui, el que farem és penjar el rutómetre de l'itinerari, perquè el pogueu fer quan volgueu.


L'itinerari d'avui té una llargada de 12,6 quilòmetres i un desnivell positiu d'uns 350 metres. Cal portar aigua perquè no trobarem cap font i malgrat hi ha força trams ombrívols és millor evitar les hores més caluroses de l'estiu. Aquesta excursió té tres parts força diferenciades. Una primera part que ens acosta a la Vallromanes més rural, una segona part que ens puja fins els miradors i una tercera part que ens endinsa en els boscos d'aquestes contrades. Per altra banda, aquest itinerari combina trams fets en excursions publicades al blog amb trams inèdits.


Iniciarem la ruta a la Plaça de l'Esglèsia de Vallromanes, tot seguit girarem a la dreta per la Rambla de Vallromanes. Uns 200 metres més enllà s'acaba l'asfalt i comença una pista de terra que seguirem uns 400 metres, fins arribar a una cruïlla. En aquest punt girarem a la dreta i uns 80 metres més endavant serem davant l'entrada de la finca de Can Passeres. Ara girem a l'esquerra, en aquest lloc la pista fa un revolt molt tancat i puja de manera considerable.


Hem de seguir aquesta pista 1800 metres obviant els camins i corriols que ens menen a banda i banda fins que arribem al Coll del Clau.


A partir d'ara i durant una estona hem de seguir el GR-92 en sentit nord, per tant a la nostra esquerra veurem les marques blanques i vermelles que s'endinsen per un bosquet i superen un cert desnivell tot creuant un rocall. Sis-cents metres més endavant arribem al Coll de Can Gurgui.


Arribem a una cruïlla important de pistes, nosaltres seguim pel GR-92. Ara, després de caminar uns 50 metres per una pista ascendent, ens fiquem a l'esquerra per un corriol que després de seguir-lo durant un quilòmetre i mostrar-nos bones panoràmiques del Vallès, el Barcelonés i el Maresme, ens enfilarà fins a Can Gallemí, l'última casa de Vallromanes pel sud.


Passem la casa i abans d'arribar a un revolt que ens duria a la porta de Can Riera, deixem el GR, tot girant a l'esquerra per un corriol que marxa de cara a ponent. COMPTE! No confondre amb una pista ampla que passa per sota.


Quan portem uns 250 metres, arribem a una cruilla de camins, COMPTE! no equivocar-nos, obviem el que marxa a l'esquerra i nosaltres continuem avall pel corriol que en aquest moment passa entre un pi i una alzina. Cal vigilar de no relliscar, en aquest tram, el camí té una forta pendent i està molt erosionat.


Sis-cents cinquanta metres més endavant, en un revolt a l'esquerra, a banda dreta trobem un camí una mica desdibuixat que marxa direcció llevant, nosaltres el seguim. Cent metres més enllà arribem a una pista, la seguim en sentit descendent. Uns metres més endavant, la pista fa un revolt, nosaltres ho obvíem i contínuem recte.


Després d'uns 600 metres de baixada, deixem aquest camí i seguim per un trencall a l'esquerra en direcció sud, en aquests moments el camí planeja bastant. Cent metres més enllà, en un revolt, a l'esquerra, trobem tombada la Pedra del Diable.


La Pedra del Diable. És un menhir que es donava per desaparegut fins l'any 2007, quan uns veïns de Vallromanes, van avisar de la seva existència al Museu Arxiu de Vilassar de Dalt. Aquest en van fer un estudi i van determinar que realment es tractava d'un menhir, però al no trobar cap material arqueològic associat no podien datar la seva antiguitat.

Els menhirs en un principi eren construccions funeràries neolítiques, sota les quals s'enterraven les persones. En l'época moderna, molts d'aquests menhirs, s'han fet servir com a creu de terme. Segurament, aquest és el cas de la Pedra del Diable, que delimitava els termes de Vallromanes, Premià de Dalt i Vilassar de Dalt.


Continuem per aquest camí, obviant els corriols i camins que ens menen a banda i banda. Set-cents metres més endavant, sortim del Tub; nom com s'anomena l'últim tram d'aquest sender, abans de sortir a una pista que ens creua (pista de Can Gurgui a Can Fuster).


Ara girem a la dreta, direcció nord, després d'uns 650 metres, arribem a Cal Fuster, fem un revolt a l'esquerra i continuem recte, obviant el camí que ens mena a la dreta. Dos-cents cinquanta metres més endavant, després d'un revolt a la dreta contínuem per la pista.


Quatre cents més enllà després d'una forta baixada, arribem a una cruïlla de camins. Si continuéssim recte, en un quart d'hora arribaríem a Vallromanes, però com avui tenim ganes de caminar, nosaltres girem a la dreta i uns 70 metres més endavant, trobem un trencall a mà esquerra que marxa en diagonal i nosaltres el seguim.


Quan portem uns 300 metres caminant, hem d'estar molt atents, perquè en aquest punt ens podem despistar. El nostre camí careneja sempre cap a ponent, sense grans desnivells. Malgrat que el corriol és estret, està molt definit. Quan portem uns 650 metres, el camí s'ha fet ample i trobem una bifurcació de camins, nosaltres contínuem pel que puja a l'esquerra. Un cent metres més amunt a la dreta trobem un corriol en un principi desdibuixat que segueix anant cap a ponent i que 200 metres més enllà ens dura fins la Roca Foradada. Potser ens costa de veure una mica perquè hi arribem per darrera, des d'on no es visible el forat. Hem de pensar, que quan hem fet aquests 200 metres, la Roca Foradada, és una de les pedres que ens queda a la dreta.


La Roca Foradada. Trobareu informació a l'itinerari de la Roca Foradada a la Roca d'en Toni publicat el març del 2009.


Seguim pel corriol que surt davant de la Roca Foradada, per anar a buscar el camí carreter que passa per sota d'aquest indret, cinquanta metres més enllà. Girem a la dreta en sentit descendent, fem cas omís als camins que trobem a banda i banda i nosaltres seguim avall. Cal anar en compte de no relliscar perquè hi ha trams d'aquest camí que estan molt erosionats.


Després d'uns 750 metres, som a tocar del Pitch and Put de Vilanova del Vallès, nosaltres continuem pel mateix camí, simplement que sobretot a l'inici puja bastant. Quan hem caminat 1250 metres per aquest corriol, arribem a una pista amb graveta, nosaltres girem a l'esquerra en sentit ascendent. Cent cinquanta metres més endavant, aquesta pista es converteix en un corriol que segueix pujant.


Dos-cents metres més amunt arribem a un carrer asfaltat, el carrer Santa Quitería que ens va baixant cap a Vallromanes. A la següent cruïlla, hem d'estar atents, del costat d'un STOP, surt un corriol que va paral.lel al carrer Joan Miró, nosaltres l'hem de seguir.


Tres-cents cinquanta metres més enllà, arribem al carrer d'accés a l'escola, nosaltres continuem recte i dos-cents metres més endavant arribem a la riera.



Ara només ens queda pujar 375 metres per la riera fins la Plaça de l'Esglèsia, punt d'inici i final de l'itinerari d'avui.


Cal dir, que al llarg de la riera, hi ha una plataneda formada per 213 plataners, catalogats com a arbres d'interès local i que segons l'época de l'any ens mostraran uns colors o altres.


La setmana vinent parlarem d'en Màrius Serra.


















divendres, 1 de juliol del 2011

23 ITINERARIS PER LA SERRALADA

L'entorn de la Font de la Teula, un d'aquests racons amagats.


Aquells que setmanalment aneu seguint el blog, haureu vist que fa força setmanes que no penjo cap itinerari. Evidentment, no ens hem acabat la muntanya, per sort podem fer centenars d'itineraris per aquestes muntanyes, descobrint nous camins, noves fonts, algun racó amagat... Però durant l'any hi ha époques on tens més feina i et manca temps per posar-te les botes i cercar noves excursions i nous indrets.


Avui començo vacances i si tot va bé, aquest estiu us penjaré 3 o 4 rutes noves, però perquè refresqueu la memòria i comenceu a gastar la sola de les botes, avui us presento una llista de 23 itineraris i 3 variants que hem descrit en aquests tres anys i mig de vida del blog.


A cada itinerari trobareu el nom de la ruta, el quilòmetratge, el desnivell positiu i el mes i l'any que el vaig publicar i si s'escau la seva variant.


1. 3a Passejada pels voltants de Vallromanes. 9 quilòmetres. 315 metres de desnivell positiu. Maig 2008.


2. Pels voltants de Castellruf. 6 quilòmetres. Aproximadament 200 metres de desnivell positiu. Juny 2008.


3. Una excursió de dames i cavallers. 7,5 quilòmetres. 250 metres de desnivell positiu. Octubre 2008.


3b. Variant de les sortides 2 i 3. De Castellruf a Vallromanes. 6 quilòmetres. 0 metres de desnivell positiu, 250 metres de desnivell negatiu. Novembre 2008.


4. Les fonts de Sant Pere de Reixac. 2,5 quilòmetres. 50 metres de desnivell positiu. Juliol 2008.


5. Les fonts de Teià. 7 quilòmetres. 300 metres de desnivell positiu. Desembre 2008.


6. De la Roca Foradada a la Roca d'en Toni. 12 quilòmetres. 500 metres de desnivell positiu. Març 2009.


6b. La Font d'en Dirol. 2 quilòmetres. 100 metres de desnivell positiu. Gener 2009.


7. Les fonts perdudes de Santa María de Martorelles. 6,5 quilòmetres. Aproximadament 100 metres de desnivell positiu. Febrer 2009.


8. Malanyanes. 2 quilòmetres. 50 metres de desnivell positiu. Maig 2009.


9. Els dominis del Castell de Sant Miquel. 7,2 quilòmetres. 300 metres de desnivell positiu. Juny 2009.


10.Grans arbres pels voltants de Sant Bartomeu de Cabanyes. 7 quilòmetres. 150 metres de desnivell positiu. Agost 2009.


10b. La Font de Can Planes. 2,5 quilòmetres només d'anada. 50 metres de desnivell positiu. Abril 2010.


11. Del Torrent de les Bruixes a la Font de l'Alzina. 4 quilòmetres. 325 metres de desnivell positiu. Novembre 2009.


12. La Déu del Joncar. 3,3 quilómetres. 100 metres de desnivell positiu. Desembre 2009.


13. Les fonts d'Alella. Els torrents del Fonoll i del Sarau. 7,1 quilòmetres. 250 metres de desnivell positiu. Gener 2010.


14. La Vall del Tort. 2,5 quilòmetres. 180 metres de desnivell positiu. Març 2010.


15. La Font de la Dinamita. 2,2 quilòmetres. 50 metres de desnivell positiu. Juliol 2010.


16 Pel turó de Cal Tàvec i la Baga de Can Maimó.. 6,5 quilòmetres. 200 metres de desnivell positiu. Juliol 2010.


17. El camí d'Alella. 6 quilòmetres. 100 metres de desnivell positiu. Agost 2010.


18. La Fonteta de Can Gurri. 5,5 quilòmetres. 150 metres de desnivell positiu. Setembre 2010.


19. La Vall de Sant Jeroni. 7 quilòmetres. 200 metres de desnivell positiu. Octubre 2010.


20. La Vall de Pomar. 6,2 quilòmetres. 300 metres de desnivell positiu. Gener 2011.


21. El Camí del Vietnam i la "Mitjahorica" 10,3 quilòmetres. 350 metres de desnivell positiu. Gener 2011.


22. De la Font de l'Hort dels Monjos a la Font de les Monges. 1,5 quilòmetres. Desnivell inapreciable. Febrer 2011.


23. El Rocar. 7,8 quilòmetres. 200 metres de desnivell positiu. Abril 2011.


Fins ara, més de 130 quilòmetres de corriols, pistes, camins carreters, torrents, xaragalls, viaranys... però poca cosa al costat de tot allò que encara hem de descobrir i explicar.






diumenge, 26 de juny del 2011

EL TRITÓ VERD

El tritó verd


El tritó verd és un amfibi de la família dels salamàndrids.


Aquest tritó pot arribar a fer fins a 17 cm. de llarg. Té la pell aspra i de color verd i amb jaspiat de color marró o negre. El ventre és gris fosc amb taquetes blanques o fosques i el seu cap és ample i pla.


Les famelles i els exemplar joves, tenen una línea vertebral de color taronja que en els mascles perdura fins els 9 mesos. Els mascles adults tenen una cresta que va des del coll fins la punta de la cua.


El tritó verd s'alimenta de diversos invertebrats aqüàtics. Viuen a boscos i camps propers a zones aqüàtiques, normalment per sota dels 1000 metres d'alçada.


Generalment, és molt discret, però a la primavera se'l pot descobrir al fons de gorgs, vells safareigs i basses d'aigües netes.


Durant el zel a l'aigua, el mascle mostra una cresta dorsal i caudal groguenca-ataronjada amb ratlles fosques i una ratlla caudal blanca platejada. D'altra banda, el verd de la pell es torna més llampant.


S'ha demostrat que els tritons verds s'orienten per mig dels estels, per a trobar les basses on ponen els ous.


Les larves són relativament grans i duen brànquies externes i vermellenques als dos costats del cap. Els seus dits són prims i llargs.


La guía il.lustrada d'en Toni Llobet sobre Flora i Fauna dels Parcs de la Serralada de Marina, Litoral i Montnegre-Corredor, ens diu que el tritó verd és gairebé inexistent al sud de la riera d'Argentona, i realment és així.


Des del 2002 des del Parc de la Serralada Litoral, s'esta seguint la evolució d'aquesta espècie al Parc i fins ara només hi ha una bassa on podem trobar pocs exemplars.


Últimament, sembla ser que en un futur proper es faran actuacions per assegurar la supervivència del tritó verd en aquestes muntanyes, recuperant i adequant basses, criant-lo en captivitat a la Serralada de Marina, concretament a l'escola de natura Angeleta Ferrer de Badalona, per posteriorment deixar anar les larves en unes condicions força òptimes.


La propera setmana penjaré el recorregut de la Trinxacames 2011.



divendres, 17 de juny del 2011

TEMPS DE CIRERES

Cireres amb anís


Pels voltants de Sant Jordi us vaig recomanar un recull de receptes de la cuina tradicional de Sant Fost de Campsentelles i Santa María de Martorelles recopilat i endreçat per la Montse Tapia i la Marina Duñach.


Les dones d'aquestes contrades ens parlen dels productes de la terra a partir dels plats que preparen; sopes, pastes, llegums, carns... i postres.


I sens dubte un dels productes "estrella" de la terra, són les cireres de Santa María de Martorelles, segurament entre les millors dels Païssos Catalans.


Avui us presentaré unes de les receptes més fàcils de tot el llibre "Cireres amb anís". Només cal posar les cireres en un pot amb anis dolç, procurant que quedin ben cobertes. Les cireres estaran ben confitades quan perdin el color vermell, al cap de 20 o 30 dies aproximadament.
Les cireres queden de textura forta i sense color i amb un gust força anissat.


En el meu cas, vaig collir les cireres a mitjans de maig a Vallromanes i com que les cireres eren de la Serralada Litoral, vaig afegir-hi Anís del Mono de la Serralada de Marina.

Malgrat es poden menjar com a postre, a mí m'agrada menjar-les tipus caramel, agafant-ne alguna entre hores, tot picant.


Si esteu interessants en aconseguir aquest receptari, jo el vaig comprar a Casa Xesques a Santa María de Martorelles al mòdic preu de 5 Euros.


Properament, us parlaré d'en Màrius Serra i la seva vinculació amb la Serralada de Marina.

dijous, 9 de juny del 2011

L'ENDIMONIADA

Aquest primer "tio" que fa tanta por és un servidor.


Durien ser les 7 de la tarda, quan dissabte passat m'assabento que fan la I Endimoniada de Badalona, una cursa de muntanya d'uns 18 quilòmetres i 500 metres de desnivell positiu i a més a més nocturna.


Malgrat només mancar dues hores i mitja per la sortida, m'he la jugo i marxem cap a Badalona a veure si encara podía aconseguir algun pitrall per córrer. Tinc sort i alguna baixa d'última hora ho fa possible.



Després de fer-la, puc afirmar que si la Burriac Atac és la cursa de muntanya nocturna de la Serralada Litoral, l'Endimoniada pot esdevenir la cursa de muntanya de la Serralada de Marina.



El recorregut sens dubte és atractiu, sortint de la Rambla i anar enfilant fins la Creu de Montigalà i d'aquí amunt, pista fins arribar a la Coscollada. A partir d'aquí comencen uns 5 o 6 quilòmetres de corriol, majoritàriament en baixada que ens portaran fins la riera de Pomar. Malgrat, alguna petit tram, el corriol no exigeix molta tècnica i tot i la foscor es pot córrer sense gaire problemes.



Quan tornem a trepitjar asfalt a l'avinguda Llenguadoc només ens quedem quatre quilòmetres de baixada i l'últim quilòmetre i mig pels carrers i carrerons de la Badalona més històrica val molt la pena.



Quants als avituallaments cap queixa, la nit fa que els corredors no requerim tanta aigua i els plàtans i les taronges s'agraeixen molt.


Com a punts molt positius, el marcatge amb les barretes de llum i els voluntaris que malgrat la nit, van fer que l'itinerari a seguir és veiés claríssim.


I sens dubte, els grups d'animadors que enmig de la muntanya, sortits del no res, animaven el pas dels corredors.


Per tant, només em queda felicitar i animar al Centre Excursionista de Badalona perquè l'any vinent poguem córrer la segona edició.


Si voleu més informació sobre la cursa ho trobareu a: http://www.cebadalona.org/















divendres, 3 de juny del 2011

LES TORRES DE GUAITA I ELS CASTELLS DEL MARESME

La Torrassa del Moro. Surt en aquest opuscle, malgrat pertànyer al Vallès.




Divendres passat vaig anar a la xerrada que feia en Toni Marí sobre la Serralada Litoral i l'Edat Mitjana. Com sempre va ser una entretinguda i entenedora classe d'història sobre els nostres avantpassats i també com sempre vaig sortir amb informació que fins aleshores desconeixia i que a partir d'ara toca posar-se les botes per anar a descobrir.




Podria fer una entrada amb els més de 90 documents que a l'arxiu parlen d'Edat Mitjana, però resultaria quelcom molt feixuc i avorrit. Tanmateix, si que vull fer esment d'una publicació que precisament no parla gaire de l'Edat Mitjana i a una pàgina web que cal tenir a l'abast.




La publicació ens parla de les Torres de Guaita i els Castells del Maresme. En total 55 edificacions que avui dia es troben amb diferent estat de conservació; algunes han estat totalment restaurades i altres estan gairebé en un estat ruinós.




Gran part d'aquestes torres van ser construïdes entre els segle XVI i XVII quan la piratería barbaresca i el corsarisme eren molt freqüents. Casualment en aquesta época terra endins els camins estaven farcits de bandolers.




Avui dia, algunes d'aquestes torres han quedat enmig de les poblacions o adossades a una masia i realment cal fer un exercici d'imaginació per arribar al motiu pel qual van ser construïdes.




A l'entorn de la Serralada Litoral trobarem fins 20 edificacions d'aquesta mena. En aquest sentit, malgrat que podem trobar-ne a poblacions costeres com Vilassar de Mar, generalment aquestes construccions es feien en els pobles de dalt: Vilassar de Dalt, Cabrils, Alella, Teià... per tenir millor vista i dificultar l'accès als pirates.




La majoria d'aquestes torres són propietats privades, i si no coneixem als amos només les podrem veure des de fora, però a les nostres contrades ara mateix n'hi ha 5 de visitables: Can Teixidor a El Masnou, Can Franquesa i Can Cisa a Premià de Dalt, el castell de Burriac a Cabrera de Mar i la Torrassa del Moro entre Cardedeu i Llinars.




Però el millor de tot és que us podeu descarregar aquesta publicació editada pel Consorci de Promoció Turística de la Costa del Mareme en format pdf a: www.ccmaresme.cat/document.php?id=6604




Per altra banda visiteu la web http://www.cabrerademarpatrimoni.cat/ i podreu veure el Castell de Burriac com mai l'haureu vist, a més de la Cabrera ibera, romana i moderna. Sens dubte una pàgina imprescindible per coneixer el nostre passat.




Per últim, recordeu que aquest diumenge 5 de juny es fa a Vallromanes el VII Rally Fotogràfic.