El Tub
Aquest darrer mes de maig, va nèixer la germana petita de la Trinxacadenes, la Trinxacames. Com tots els germans, entre elles hi ha semblances i diferències. Els pares i per tant l'equip organitzatiu és el mateix, el grup BTT Trinxacadenes, també tenen la marca "Trinxa" en comú, però a una li agrada anar en bici i a l'altre caminar i còrrer per la muntanya, i des de ben petita la Trinxacadenes ha sigut més competitiva que no pas la Trinxacames.
Amb l'entrada d'avui, el que farem és penjar el rutómetre de l'itinerari, perquè el pogueu fer quan volgueu.
L'itinerari d'avui té una llargada de 12,6 quilòmetres i un desnivell positiu d'uns 350 metres. Cal portar aigua perquè no trobarem cap font i malgrat hi ha força trams ombrívols és millor evitar les hores més caluroses de l'estiu. Aquesta excursió té tres parts força diferenciades. Una primera part que ens acosta a la Vallromanes més rural, una segona part que ens puja fins els miradors i una tercera part que ens endinsa en els boscos d'aquestes contrades. Per altra banda, aquest itinerari combina trams fets en excursions publicades al blog amb trams inèdits.
Iniciarem la ruta a la Plaça de l'Esglèsia de Vallromanes, tot seguit girarem a la dreta per la Rambla de Vallromanes. Uns 200 metres més enllà s'acaba l'asfalt i comença una pista de terra que seguirem uns 400 metres, fins arribar a una cruïlla. En aquest punt girarem a la dreta i uns 80 metres més endavant serem davant l'entrada de la finca de Can Passeres. Ara girem a l'esquerra, en aquest lloc la pista fa un revolt molt tancat i puja de manera considerable.
Hem de seguir aquesta pista 1800 metres obviant els camins i corriols que ens menen a banda i banda fins que arribem al Coll del Clau.
A partir d'ara i durant una estona hem de seguir el GR-92 en sentit nord, per tant a la nostra esquerra veurem les marques blanques i vermelles que s'endinsen per un bosquet i superen un cert desnivell tot creuant un rocall. Sis-cents metres més endavant arribem al Coll de Can Gurgui.
Arribem a una cruïlla important de pistes, nosaltres seguim pel GR-92. Ara, després de caminar uns 50 metres per una pista ascendent, ens fiquem a l'esquerra per un corriol que després de seguir-lo durant un quilòmetre i mostrar-nos bones panoràmiques del Vallès, el Barcelonés i el Maresme, ens enfilarà fins a Can Gallemí, l'última casa de Vallromanes pel sud.
Passem la casa i abans d'arribar a un revolt que ens duria a la porta de Can Riera, deixem el GR, tot girant a l'esquerra per un corriol que marxa de cara a ponent. COMPTE! No confondre amb una pista ampla que passa per sota.
Quan portem uns 250 metres, arribem a una cruilla de camins, COMPTE! no equivocar-nos, obviem el que marxa a l'esquerra i nosaltres continuem avall pel corriol que en aquest moment passa entre un pi i una alzina. Cal vigilar de no relliscar, en aquest tram, el camí té una forta pendent i està molt erosionat.
Sis-cents cinquanta metres més endavant, en un revolt a l'esquerra, a banda dreta trobem un camí una mica desdibuixat que marxa direcció llevant, nosaltres el seguim. Cent metres més enllà arribem a una pista, la seguim en sentit descendent. Uns metres més endavant, la pista fa un revolt, nosaltres ho obvíem i contínuem recte.
Després d'uns 600 metres de baixada, deixem aquest camí i seguim per un trencall a l'esquerra en direcció sud, en aquests moments el camí planeja bastant. Cent metres més enllà, en un revolt, a l'esquerra, trobem tombada la Pedra del Diable.
La Pedra del Diable. És un menhir que es donava per desaparegut fins l'any 2007, quan uns veïns de Vallromanes, van avisar de la seva existència al Museu Arxiu de Vilassar de Dalt. Aquest en van fer un estudi i van determinar que realment es tractava d'un menhir, però al no trobar cap material arqueològic associat no podien datar la seva antiguitat.
Els menhirs en un principi eren construccions funeràries neolítiques, sota les quals s'enterraven les persones. En l'época moderna, molts d'aquests menhirs, s'han fet servir com a creu de terme. Segurament, aquest és el cas de la Pedra del Diable, que delimitava els termes de Vallromanes, Premià de Dalt i Vilassar de Dalt.
Continuem per aquest camí, obviant els corriols i camins que ens menen a banda i banda. Set-cents metres més endavant, sortim del Tub; nom com s'anomena l'últim tram d'aquest sender, abans de sortir a una pista que ens creua (pista de Can Gurgui a Can Fuster).
Ara girem a la dreta, direcció nord, després d'uns 650 metres, arribem a Cal Fuster, fem un revolt a l'esquerra i continuem recte, obviant el camí que ens mena a la dreta. Dos-cents cinquanta metres més endavant, després d'un revolt a la dreta contínuem per la pista.
Quatre cents més enllà després d'una forta baixada, arribem a una cruïlla de camins. Si continuéssim recte, en un quart d'hora arribaríem a Vallromanes, però com avui tenim ganes de caminar, nosaltres girem a la dreta i uns 70 metres més endavant, trobem un trencall a mà esquerra que marxa en diagonal i nosaltres el seguim.
Quan portem uns 300 metres caminant, hem d'estar molt atents, perquè en aquest punt ens podem despistar. El nostre camí careneja sempre cap a ponent, sense grans desnivells. Malgrat que el corriol és estret, està molt definit. Quan portem uns 650 metres, el camí s'ha fet ample i trobem una bifurcació de camins, nosaltres contínuem pel que puja a l'esquerra. Un cent metres més amunt a la dreta trobem un corriol en un principi desdibuixat que segueix anant cap a ponent i que 200 metres més enllà ens dura fins la Roca Foradada. Potser ens costa de veure una mica perquè hi arribem per darrera, des d'on no es visible el forat. Hem de pensar, que quan hem fet aquests 200 metres, la Roca Foradada, és una de les pedres que ens queda a la dreta.
La Roca Foradada. Trobareu informació a l'itinerari de la Roca Foradada a la Roca d'en Toni publicat el març del 2009.
Seguim pel corriol que surt davant de la Roca Foradada, per anar a buscar el camí carreter que passa per sota d'aquest indret, cinquanta metres més enllà. Girem a la dreta en sentit descendent, fem cas omís als camins que trobem a banda i banda i nosaltres seguim avall. Cal anar en compte de no relliscar perquè hi ha trams d'aquest camí que estan molt erosionats.
Després d'uns 750 metres, som a tocar del Pitch and Put de Vilanova del Vallès, nosaltres continuem pel mateix camí, simplement que sobretot a l'inici puja bastant. Quan hem caminat 1250 metres per aquest corriol, arribem a una pista amb graveta, nosaltres girem a l'esquerra en sentit ascendent. Cent cinquanta metres més endavant, aquesta pista es converteix en un corriol que segueix pujant.
Dos-cents metres més amunt arribem a un carrer asfaltat, el carrer Santa Quitería que ens va baixant cap a Vallromanes. A la següent cruïlla, hem d'estar atents, del costat d'un STOP, surt un corriol que va paral.lel al carrer Joan Miró, nosaltres l'hem de seguir.
Tres-cents cinquanta metres més enllà, arribem al carrer d'accés a l'escola, nosaltres continuem recte i dos-cents metres més endavant arribem a la riera.
Ara només ens queda pujar 375 metres per la riera fins la Plaça de l'Esglèsia, punt d'inici i final de l'itinerari d'avui.
Cal dir, que al llarg de la riera, hi ha una plataneda formada per 213 plataners, catalogats com a arbres d'interès local i que segons l'época de l'any ens mostraran uns colors o altres.
La setmana vinent parlarem d'en Màrius Serra.
