LA FONT DE L'EUCALIPTUS

La Font de l'Eucaliptus, el desembre del 2005

La Font de l'Eucaliptus, el març de 2011

Periòdicament vaig seguint les notícies que publiquen els Parcs de la Serralada Litoral i Marina. Fa uns dies vaig llegir que s'havien fet tasques de restauració a la Font de la Mansa a la Roca del Vallès i a la Font de l'Eucaliptus d'Alella.

En aquest blog ja he parlat d'aquestes fonts, en aquest sentit el gener de 2010 vaig publicar "Les fonts d'Alella. Els torrents del Fonoll i del Sarau", un itinerari d'uns 7 quilòmetres que passava per la Font de l'Eucaliptus.

Però repassant anotacions i fotografíes que tinc per casa, la primera vegada que vaig descobrir aquesta font, va ser a finals del 2005.

Per tant, avui vull escriure sobre l'evolució d'aquesta font i el seu entorn, aquests últims cinc anys.

L'any 2005 ens trobàvem un entorn molt brut i deixat, on eren evidents els actes de vandalisme, però teníem una font amb un bon doll d'aigua.

A principis del 2010, l'entorn havia millorat una mica, malgrat tot, la porta de la mina estava arrencada, però la font nomès gotejava.

Ara, el mes de març del 2011, s'ha tornat a posar la porta de la mina i s'ha netejat l'entorn i una mica el refugi. Ja posats, jo també hagués netejat els graffitis. La font continua gotejant.

Per altra banda, la nevada de l'any passat, va fer força destrosses en aquesta zona i ara un any després encara són ben visibles els efectes, així uns 200 metres per sobre de la font de l'Eucaliptus, al voltant de la Font del Safareig, encara hi ha molts arbres caiguts. Tanmateix, la mateixa situació es repeteix al torrent del Sarau, uns metres abans d'arribar a la font.

Per tant, tots aquells que visiteu aquest indret, no trobareu un indret amb gaire diferències que temps enrrera, però sí amb alguns matissos.

No vull acabar l'entrada d'avui, sense fer dos apunts sobre patrimoni arquitectònic i patrimoni natural, que trobem en aquests torrents.

Per començar trobareu un parell de barraques de vinya, fins la segona meitat del segle XX, eren utilitzades per guardar les eines, aixoplugar-se, inclús per tenir-hi bestiar, perquè encara que costi creure, segurament fins fa uns 50 anys, aquest bosc eren terres de conrreu i vinya.

Ara aquestes barraques estan catalogades com arquitectura popular.

L'element natural que cal tenir en compte, és el pi bord que hi ha a la confluència entre el torrent del Sarau i torrent del Fonoll, aquest arbre té uns 300 anys, 20 metres d'alçada i calen els braços de dues persones adultes per abraçar-lo. Actualment és considerat arbre monumental d'àmbit municipal.

Properament parlaré de la restauració de la Font de la Mansa.

LES MIMOSES

Les flors de les mimoses i el cel blau i ras, ens indiquen que la primavera ja és a tocar.

Dissabte tot caminant pels voltants de Vallromanes, vaig intuir que ja falten poques setmanes perquè arribi la primavera. És evident que encara resten tres setmanes i precisament el 8 de març de l'any passat va caure una bona nevada a tota la Serralada.

Però, mica a mica la gamma cromàtica del bosc va guanyant intensitat i vivesa; els camps ja verdejen, en els prats ja hi ha força botonets i a les masies la mimosa està esplendorosa.

Precisament, avui vull parlar d'aquesta acàcia tant característica de jardins, parcs i carrers.

Sens dubte, la primera curiositat és el seu origen, Austràlia i Tasmània. És un arbre de creixement ràpid, que pot arribar a mesurar uns 10 metres i de fulla perenne i que generalment viurà en altituds inferiors a 1000 metres sobre el nivell del mar.

La seva floració es produeix a finals d'hivern i els manats de flors grogues són realment espectaculars.

Quant als seus usos, al marge de l'ornamental, alguna vegada s'ha utilitzat l'exsudació de goma de les seves branques i el seu tronc, com un sustitut de la goma aràbiga que s'utilitza com adhesiu i espessant.

Tanmateix, el creixement ràpid de l'arbre, fa que aquest es planti en llocs on es vulgui consolidar un talús.

Quant a la resistència davant les inclemències meteorològiques, la mimosa aguanta fins temperatures de -6, li agrada molt el sol i aguanta millor les èpoques de sequera, que no pas l'excès d'aigua, tal vegada, en aquest cas les arrels es podreixen amb molta facilitat.

Per últim, si volem donar-li una mica de forma, hem d'anar podant-la, perquè creix molt desendreçada.

Properament, farem una nova entrega de la gramàtica del caminant.

DE LA FONT DE L'HORT DELS MONJOS A LA FONT DE LES MONGES

La Font de l'Hort dels Monjos

Avui descobrirem dues fonts de Sant Fost de Campsentelles, dues fonts només separades per poc més de 500 metres, dues deus d'aigua que tenen molt a veure entre elles, però que totes dues ara es troben en una época de decadència i deixadesa.

Ara no recordo si en aquest blog, alguna vegada ja he expressat la meva opinió sobre el bosc a Sant Fost, tanmateix avui és un bon dia per fer-ho.

Per començar, vull concretar la meva crítica, jo diferenciaria tres zones a Sant Fost, el Bosc de la Nau, la vall de Cabanyes (fent-la arribar fins el turó de les Maleses) i la Conreria.

I des de sempre sóc molt crític amb el sector La Conreria- La Selva del Vallès- Mas Llombart Sud.

Després de caminar uns quants anys pels Parcs de la Serralada de Marina i Litoral, en aquests indrets encara hi ha coses que em sobten molt.

Hi ha racons com sota la Font de les Monges, que sembla realment un abocador, els boscos i els camins estan molt bruts de deixalles i d'arbres i branques caiguts; aquests camins i corriols poden acabar perfectament en una propietat privada i la relació tan caòtica que des de fa uns cinquanta anys hi ha entre urbanisme i natura fa que no sigui agradable passejar-hi.

En cap cas no vull que ningú s'enfadi, quan dono aquesta opinió simplement és per fer bullir l'olla i a veure si entre tots d'aquí un temps tenim una muntanya més neta.

Malgrat sóc crític, aquest 2011 parlaré de les virtuts de les fonts d'aquest indret.

Per començar, la descoberta d'avui és anar de la Font de l'Hort dels Monjos a la Font de les Monges pel camí dels Frares. Aquest és un itinerari circular d'un quilòmetre i mig amb un desnivell gairebé inapreciable.

Sortirem davant de l'antic seminari, ara convertit en un alberg de la Fundació Pere Tarrès.

Ens dirigim direcció nord, tot seguint el GR-92. Cent metres més enllà arribem a l'alçada de la carretera B-500 (Mollet-Badalona). A mà esquerra el Camí de l'Illa, baixa paral.lel a la carretera, nosaltres el seguim.

Quan portem uns 250 metres, arribem al camí dels Frares, nosaltres contínuem per aquest carrer fins la casa número 6 per on baixem arran de paret fins el torrent. Pràcticament no hi ha camí, però com només són 200 metres fins arribar a la Font de l'Hort dels Monjos, l'accès no és gaire complicat. Quan ja ens acostem a la font veurem una bassa que ens indica que ja hi som.

Font de l'Hort dels Monjos. Sempre raja aigua, la construcció està feta de totxos i granit i malgrat el seu estat és acceptable, els seus accesos són llastimosos. Com a curiositat, esmentar que aquesta font fou redescoberta aquest segle XXI per en Francesc Xavier Aranda i Martínez, Randy.

Ara tornem a pujar al camí dels Frares i seguim direcció sud, tot endinsant-se en el bosc. Quan portem uns 200 metres arribem a un planell que fa una placeta. Ara el sender puja de cara a llevant, mica a mica el corriol es fa més estret i anem trobant tota mena d'obstacles; branques caigudes, bardisses, lianes... que ens fan saltar, ajupir-nos, caminar a la gatzoneta... i fer alguna petita marrada, per recuperar de seguida el viarany. És evident que en aquest Camí dels Frares li cal un rentat de cara, tanmateix ben condicionat, aquest corriol val molt la pena.

Desprès d'uns 350 metres de gimcana arribem a la Font de les Monges.

Font de les Monges. Fins fa no gaire anys gotejava, ara mateix està totalment seca. La font es troba dins una bòveda feta de pedra. Al costat, hi havia un edifici d'estil modernista que ara està totalment en runes. Sens dubte avui dia aquest espai seria un lloc perfecte per tenir-hi un centre d'interpretació del Parc.

Entre el 1915 i el 1930, aquest indret va viure la seva època més gloriossa, ja que una vegada a l'any era el centre del sentiment catalanista i eren molt concorreguts els aplecs sardanistes que s'hi feien.

De llavors ença, la font ha viscut dècades força bones i d'altres de molt penoses, com la primera del segle XXI. Actualment, que hi ha estesa arreu una corrent de conservació i protecció del patrimoni històric i natural, és una vergonya tenir aquest indret en aquest estat.

Ara pugem per les escales que hi han al costat de l'edifici i girem a l'esquerra per la pista asfaltada.

Dos-cents cinquanta metres més endavant, arribarem de nou al Seminari, punt d'inici i final de la descoberta d'avui.

Per fer aquesta entrada, he extret informació del llibre "Fem memòria. Sant Fost de Campsentelles. Segle XX. Núm 2 ", editat pel Jaume Rifà, l'Amadeu Rovira i en Josep Gurri.

Properament parlarem de la Font del Rossinyol, del Porró i dels Castanyers.

ELS OCELLS DEL PARC DE LA SERRALADA LITORAL

Un xoriguer

La setmana passada em vaig acostar fins a Mataró per visitar l'exposició "Els Ocells del Parc de la Serralada Litoral" que ha sigut una idea de Josep Vilademunt, de la Secció de Ciències del Museu Arxiu de Vilassar de Dalt.

Tanmateix, aquesta està ubicada a la Sala d'Exposicions de Caixa Laietana, a la plaça Santa Anna, 1-4.

Si vius a Mataró o has d'anar-hi per altres temes, i a més a més, tens canalla entre els 6 i els 10 anys, val la pena acostar-s'hi.

L'exposició és molt senzilla i accesible i des del meu parer, especialment adreçada a nens i nenes de cicle inicial i mig d'educació primària.

És molt adient perquè vagin agafant vocabulari com, envergadura, longevitat, migració, nidificació... i al mateix temps coneguin els ocells que viuen al nostre entorn i si són ocells urbans, rurals o forestals...

Els plafons i l'audiovisual són molt entenedors i perfectes perquè la mainada facin un primer tast d'aquest tema.

En aquest sentit, des d'aquest blog us proposo fer aquesta exposició a la part vallesana del Parc o a un dels municipis del seu àmbit d'influència.

De moment, si nou sou de Mataró, teniu canalla i un matí lliure, jo us proposo anar a fer una excursioneta per la Serralada a veure quins ocells sentiu, quins dolmens veieu i quin romaní oloreu.

Relacionat amb aquest tema, el març del 2010, vaig fer una entrada parlant dels "Ocells de Tiana".

Segurament, la setmana vinent farem una petita descoberta de la font de l'Hort dels Monjos i de la font de les Monges a Sant Fost.

GRAMÀTICA DEL CAMINANT VIII. ROBES I INDUMENTÀRIES

Un jupetí

Ja som davant una altra entrega d'aquesta gramàtica del caminant. Avui parlarem de tot allò que té a veure amb les robes i el vestir que utilitzaven la gent d'aquestes contrades fins ben entrat el segle XX. És evident que fins fa no massa anys la gent anava més tapada que no pas ara. Segurament això és degut que els habitatges eren molt més freds que avui en dia i que moltes més feines que en l'actualitat es feien a fora, al carrer, al camp o a la muntanya.

Espero que us portin records aquestes 28 paraules i si en recordeu alguna més, com sempre us agraïria que m'ho féssiu saber.

aprest: Recobriment que hom aplica a la superfície de les pells adobades, per tal de donar-los les propietats desitjades de brillantor, aspecte i tacte, o bé per cercar protecció enfront de les accions externes com l'aigua i el frec.

barretina: Lligadura de llana o d'estam en forma de bossa.

barriola: Gandalla.

burell: Teixit bast de llana pura, sense aprest, que ja es fabricava al segle XIV i que servia per fer abrics i capes.

camall: Part dels pantalons que cobreix la cama des del genoll fins al peu.

combinació: Peça de vestir interior femenina, sense mànigues, de cotó, seda, niló... que les dones duen sota el vestit.

cosset: Peça de vestir que cobreix el cos o el bust, generalment sense mànigues.

cotilla: Faixa ampla de tela reforçada amb barnilles, que serveix per a sostenir el pit i els costats de les dones.

cretona: Teixit fet amb fils gruixuts de cotó i bastant d'empesa, que fa unes dècades es feia servir bastant per fer cortines.

empesa: Rigidesa que té la roba i que sól perdre rentant-la o amb l'ús.

enagos: Combinació, generalment blanca i sense cos.

espardenya: Calçat de sola de cànem trenat, puntera i taló de roba gruixuda, empenya fet amb vetes o també amb roba gruixuda i generalment amb dues vetes que es lliguen al turmell.
L'espardenya empordanesa ha estat el calçat tradicional de la gent de pagès, sobretot a les zones poc humides.

estam: Fil resultant de la fibra de llana que ha estat pentinada abans de la filatura.

estamenya: Teixit de llana o estam, generalment negre, emprat per la confecció d'hàbits d'ordes religiosos.

faixa: Peça de roba molt més llarga que ampla que serveix per a cenyir el cos per la cintura, donant-hi diferents volts.
Als Païssos Catalans ha format part de la indumentària tradicional rural.

gandalla: Lligadura generalment de malla o de seda, amb que es recollien els cabells les dones i en algunes èpoques els homes.

guardapols: Bata que hom es posa sobre els vestits per preservar-los de la pols.

jupetí: Peça de roba tradicional masculina sense mànigues, amb escot i cordat amb botons, cobrint el cos fins la cintura.

lligadura: Objecte que hom es posa al cap per protegir-lo, com a ornament o per protegir-lo del fred i del sol.

mitena: Guant sense dits o amb els dits escapçats, per a resguardar del fred la mà sense impedir el tacte i el treball lliure dels dits.

percala: Teixit de cotó, de millor qualitat que la cretona, que és acabat en peça en blanc i és emprat per la confecció de roba interior.

peüc: Mitjó molt curt fet de punt o de llana filada grollerament i que s'utilitzà sovint a la nit, mentre es dorm, protegint el peu del fred.

piteu: Drap ordinari, de color blanc, negre o blau que es fabricava a Sant Llorenç de Morunys, i que servia principalment per fer peücs, capes de pastor i mantes de traginer.

polaina: Mitja de drap o cuir que cobreix la cama des de sota el genoll fins el peu, cordada ordinàriament per la banda de fora.

ret: Bossa de malla que hom es posa al cap per retenir els cabells. Generalment usat com a complement de la indumentària femenina, des del segle XVIII pertany al vestit popular català.

tarlatana: Teixit clar i subtil de cotó, fortament aprestat, emprat especialment per fer-ne mosquiteres.

valona: Capeta feta de mitja, que les dones es posaven sobre les espatlles.

xarpellera: Teixit groller de cànem que és emprat per enfardar i embolicar coses que han de ésser transportades.

La majoria de les definicions les he extret de l'edició digítal del Diccionari de l'Enciclopèdia Catalana.

La propera setmana, segurament us parlaré de l'exposició sobre els "Ocells de la Serralada Litoral" que fan a la Sala d'Exposicions de Caixa Laietana, ubicada a la plaça Santa Anna i que romandrà oberta fins el 6 de març.

LA FAUNA DE LA SERRALADA LITORAL IV: L'ESQUIROL.

Un esquirol rossegant.

Sens dubte aquest és un dels animals més característics d'aquestes muntanyes i a més a més li dóna el nom a fonts com la de l'Esquirol i l'Esquirolet a Argentona.

Per altra banda, entre Vilassar de Dalt i Premià de Dalt, trobem la Ruta de l'Esquirol.

Però quines característiques té aquest animaló.

És un rossegador de petites dimensions. No passa dels 45 centímetres incloent-hi la cua. Té el pelatge de color vermellòs.

Els esquirols són autèntics acròbates. Les branques dels arbres són camins a l'aire per ells.

Les seves potes són curtes però fortes i les ungles corbes i punxegudes els ajudan ha arrapar-se a l'escorça dels arbres i la cua els ajuda ha mantenir l'equilibri quan camina per les branques.

A més a més, la bona vista els permet calcular bé la distància quan salten d'arbre a arbre.

A casa nostra els hi agrada molt viure en els pins, on poden rossegar les pinyes.

Les seves poblacions pateixen fluctuacions al llarg dels anys, en funció de la disponibilitat de pinyes.

Quan anem d'excursió, és molt habitual trobar les pinyes, ja desesquamades, al sotabosc de les pinedes.

Properament publicarem la vuitena part de la Gramàtica del Caminant.

CAMINS DE VALLROMANES IX: EL CAMÍ DEL VIETNAM I LA "MITJAHORICA"

Font d'en Mamet el gener de 2011

Font d'en Mamet el novembre del 2005

Aquesta no serà la primera vegada que us parlaré d'aquests camins i corriols que tinc a poques passes de casa, i sempre els camins porten a una banda o altra. N'hi ha que ens portaran a una font, altres que ens portaran a una ermita, viaranys que ens conduiran fins a un dolmen... i senders que al transitar per ells, ens faran passar al costat d'un arbre monumental o simplement ens faran gaudir d'un matí d'hivern o una tarda de primavera.

Quan parlo de Camins de Vallromanes, considero tot aquell sender que surt d'algun indret d'aquesta població i generalment, exceptuant algun cas molt concret, hi tornaré pel meu propi peu, sense necessitat d'agafar un vehicle. A més a més, normalment les sortides seran com a màxim d'un matí.

Per tant, veureu que a les descripcions hi ha indrets de Santa María de Martorelles, Premià de Dalt, Vilassar de Dalt, Vilanova del Vallès...

Tanmateix, els punts d'inici i arribada de les sortides seran la Plaça de l'Esglèsia, el coll de Can Corbera o bé fent una mica de trampa, perquè ja és terme municipal de Vilanova del Vallès, Can Maimó.

Fins ara he marcat vuit itineraris que són els següents.

Camins Vallromanes I: El Torrent de Can Lairet. Març de 2008
Camins Vallromanes II: 3a Passejada pels voltants de Vallromanes. Maig de 2008
Camins Vallromanes III: Una excursió de dames i cavallers. Octubre de 2008
Camins Vallromanes IV: De la Roca Foradada a la Roca d'en Toni. Març de 2009
Camins Vallromanes V: Els dominis del Castell de Sant Miquel. Juny de 2009.
Camins Vallromanes VI: Caminar i ................ còrrer per Vallromanes. Juliol de 2009.
Camins Vallromanes VII: Pel turó de Cal Tàvec i la Baga de Can Maimó. Juliol de 2010.
Camins Vallromanes VIII: El camí d'Alella. Agost de 2010.

L'itinerari d'avui té uns 10'3 quilòmetres i un desnivell positiu d'uns 350 metres. Es pot fer durant tot l'any, excepte en dies plujosos, tal vegada caminem i travessem per molts torrents.

Avui la nostra excursió comença a la Plaça de l'Esglèsia, tot caminant per la Rambla en sentit ascendent. Tanmateix, seguirem la pista que en un principi planeja paral.lela a la riera, fins que després de Can Sala Gros comença a pujar i finalment quan ha passat per davant de Can Lairet i la Torre de Sant Isidre desemboca a la pista que va del coll del Clau a Can Fuster. Escasament a uns 30 metres a la dreta trobem la Font de Can Gurgui.

Des de la plaça fins la font hi ha un 2,5 quilòmetres.

La Font de Can Gurgui: Font que sempre raja i de les fonts que he trobat fins ara, l única que té el rètol d'aigua sanitàriament potable. Es troba en una cruïlla de camins, per tant avui encara és molt concorreguda.

El davant de la font és de pedra i així aguanta el marge, amb la boca de la mina a mitja paret; sota raja la deu d'aigua d'un tub metàlic i va a parar a una pica, a la dreta hi ha una taula rodona i un banc que la volta.

Ara reculem una mica i seguim la pista en sentit nord, tot passant per davant del restaurant de Can Gurgui. Obviant els camins i corriols que anem trobant, uns 300 metres més enllà a la dreta, trobem uns quants eucaliptus. No és gaire corrent trobar aquests arbres per aquestes muntanyes, tanmateix, generalment no els hi agrada el fred.

Cent-cinquanta metres més endavant a la dreta trobem un camí-torrent que s'endinsa a la muntanya. Nosaltres el seguirem i estarem fent les primeres passes per la "Mitjahorica".

Aquest nom vé de l'estona que tardaven en fer-lo de baixada un grup de caminaires veterans des de Can Riera fins aquí baix.

Quan portem uns 200 metres, trobem a la dreta un trencall que obvíem, nosaltres seguim pel viarany principal. Dos-cents metres més endavant ens enfilem pel camí que trobem a la dreta, deixant el corriol que marxa recte i cap avall.

En aquest tram el sender està ple de xaragalls i sens dubte, malgrat que sigui una mica més cansat, és recomanable fer-ho de pujada, de baixada rellisca molt.

Mil cent metres més endavant tornem a trobar una cruïlla, nosaltres contínuem recte amunt, obviant el camí de la dreta.

A 300 metres, ja a les portes de Can Riera, ens travessa un camí, el GR-92 que va des de Portbou fins a Ulldecona, que ara seguim en sentit llevant per pujar a l'ermita i posteriorment baixar a la Font de Sant Mateu.

Ara només ens cal seguir les senyals blanques i vermelles del GR i uns 550 metres més enllà, arribarem a l'ermita de Sant Mateu.

La capella està documentada al segle X. És un edifici romànic d'una sola nau. Tanmateix, el més curiós és la disposició del campanaret d'espadanya, perpendicular a la façana. Segurament, això és així, per tal d'augmentar notablement el radi des d'on eren perceptibles els tocs de la campana.

Per arribar a la font de Sant Mateu contínuem pel GR que ara marxa direcció ponent i mica a mica va baixant, després d'uns 350 metres arribarem a la font.

Aquesta font raja de manera intermitent. Des del maig de l'any passat, torna a rajar desprès de quatre anys de sequera.

Al seu davant una gran bassa, ara en desús, ens il.lustra sobre el concepte d'economía de l'aigua que tenia la vida a les masies, en una època on no hi havia aigua corrent.

Contínuem pel GR, tot caminant en sentit nord per la pista que passa per sobre la font. Quan portem uns 300 metres, abans d'un revolt molt tancat a la dreta, trobem un corriol a mà esquerra que descendeix. En un primer moment el camí està força erosionat, però als pocs metres ja queda més definit.

Dos-cents metres més endavant, ens creua un camí carreter, nosaltres girem a la dreta i el seguim en direcció nord. Pocs metres més avall, arribem a una tanca que travessem, arribant de nou a un altre camí pel qual contínuem recte.

Cent-cinquanta metres més enllà, després d'un revolt tancat a la dreta, ENS HEM DE FIXAR MOLT, perquè surt un corriol a l'esquerra. Normalment aquest corriol està molt definit per les roderes de les bicicletes i de seguida uns metres més endavant el corriol es converteix en camí.

Nosaltres sempre el seguim avall i en sentit nord, obviant els camins que ens menen a banda i banda. El camí zigzagueja, per tant fins i tot ens podem permetre fer una drecera, sempre vigilant de no perdre el camí principal.

Quan portem uns 400 metres per aquest sender, deixem a la dreta una mina d'aigua; cent metres més avall, tornem a trobar dues mines més.

A hores d'ara desconec el seu nom, quant a la seva ubicació han de ser gairebé al límit entre els termes municipals de Vilassar de Dalt i Premià de Dalt.

Per tant, si algú en té més informació us agrairia m'ho féssiu saber.

Ara la pista puja una mica. Cent metres més endavant, trobem una bifurcació de pistes. Nosaltres agafem la pista de l'esquerra que segueix baixant. Quatre-cents metres més enllà, desprès d'uns tros de baixada amb força xaragalls, en un revolt, trobem a l'esquerra un camí pedregós poc definit que baixa entre els pins; uns seixanta metres més avall el camí queda més definit. En aquests primers metres, serà convenient descendir per la part esquerra del vessant de la muntanya. Això ens facilitarà trobar el corriol. Ara estem anant pel camí del Vietnam. Desconec qui li va posar aquest nom i d'on li va venir l'inspiració.

Quan el camí ja planeja, la traça és molt clara. Un centenar de metres més endavant, després de travessar un torrent, el nostre camí gira a la dreta. Cent cinquanta metres més enllà, el camí travessa un altre torrent i poc després arribem a una cruïlla de camins, nosaltres girem a la dreta.

Aquesta part del bosc està molt bruta d'arbres caiguts i llenya seca que fan necessària una actuació de neteja, per evitar de tenir disgustos a l'estiu en forma d'incendi.

Dos-cents metres més endavant el camí guanya amplitud i es converteix en una pista. Cent metres més enllà ja sortim a la pista, que va de Can Maimó a la Creu d'en Boquet. Nosaltres girem a l'esquerra, direcció Can Maimó. Uns metres més endavant passem per l'anomenat bosc del Canadà, segurament batejat així per l'alçada dels plàtans i els pollancres.

En aquest tram és curiós observar com a banda esquerra hi ha els arbres típics d'un bosc de ribera i a banda dreta el bosc està format per pi i alzina.

Ara arribem a la font d'en Mamet. Situada en el torrent del Molí d'en Cuquet, jo sempre l'havia vist rajar, però el seu estat actual degut a les esllavissades és força lamentable. Sense cap mena de dubte, s'hi hauria de fer quelcom, perquè està en "perill d'extinció". Actualment ja no té el boc, i han desaparegut les escales per baixar a la font.

Contínuem avall, obviant els camins que ens menen a banda i banda, fins que set-cents cinquanta metres més endavant, girem per una pista que s'enfila a l'esquerra.

Tanmateix, si seguíssim per la pista, set-cents cinquanta metres més avall, a mà esquerra trobaríem el corriol que enllaça amb l'itinerari del turó de Cal Tàvec i la Baga de Can Maimó; una vella tanca rovellada, actualment ens fa de fita per assenyalant-se aquest camí.

La pista s'enfila fent una giragonsa. Quan porten uns 350 metres arribem a un collet i contínuem avall, pasem per Can Sala Xic i de seguida arribem a l'asfalt, tot entrant al poble per l'avinguda de Vilassar, el carrer que baixa a l'esquerra. Desprès de caminar uns 550 metres per aquest carrer, trobem a l'esquerra un camí que desprès d'uns 1o0 metres ens ha de dur de nou fins la riera de Vallromanes.

Girem a la dreta i d'aquí a la plaça de l'esglèsia, punt d'inici i final de la sortida d'avui, només ens restaran uns 350 metres.

Properament parlarem de la Font de les Monges i de la Font dels Castanyers.