dilluns, 17 de gener del 2011

EL PATRIMONI ARQUITECTÒNIC DE LA SERRALADA I

Part del claustre de Sant Jeroni de la Murtra.

Pels Reis va fer tres anys que vaig encetar aquest blog i des de llavors ja hem parlat de 64 fonts fins el dia d'avui. Però a les muntanyes hi ha viscut gent des de fa molt temps, concretament a la Serralada Litoral l'home ha deixat la seva petjada des de fa uns 7000 anys.

Tanmateix, quan hem fet una excursió buscant una font, pel camí hem trobat arbres monumentals, corriols i torrents que s'endinsaven a la boscúria i a vegades hem trobat edificis i vestigis d'aquesta gent que ha viscut a les nostres contrades aquests últims mil.lenis.


Avui faig un primer inventari d'aquest patrimoni arquitectònic que hem conegut en aquests itineraris i dels quals hem fet un esment o inclús una breu descripció. Aquests només són una mínima part. Per sort des de la costa a la plana vallesana i del Besòs a la riera d'Argentona, avui encara podem gaudir d'un museu d'història que en bona part es troba a l'aire lliure i que ens mostra des del Neolític fins construccions que són contemporànies a nosaltres.


El patrimoni arquitectònic que ja hem vist és el següent.


1. Ermita de Sant Mateu a 3a Passejada pels voltants de Vallromanes, el maig del 2008.


2. Esglèsia romànica de Sant Pere de Reixach a Les Fonts de Sant Pere de Reixach, el juliol del 2008


3. Ermita de Sant Bartomeu de Cabanyes a La Font de Sant Bartomeu, l'agost de 2008


4. Refugi de la Ferreria del Vedat a Les Fonts de Teià, el desembre de 2008.


5. La Roca d'en Toni i 6. La Cova de la Granota a La Font d'en Dirol, el gener de 2009.


7. La Roca Foradada de Vallromanes a De la Roca Foradada a la Roca d'en Toni, el març de 2009.


8. Santa Quitèria a La Font de Sant Jordi, l'abril de 2009.


9. Ermita de la Mare de Déu de Malanyanes a Malanyanes, el maig del 2009.


10. El castell de Sant Miquel i el poblat ibèric de Sant Miquel a Els dominis del Castell de Sant Miquel, el juny del 2009.


11. L'indi i l'elefant de Ca l'Argent a Grans arbres pels voltants de Sant Bartomeu de Cabanyes, l'agost del 2009.


12. Poblat ibèric del Puig Castellar a Del Torrent de les Bruixes a la Font de l'Alzina, el novembre del 2009.


13. Dolmen natural Cova d'en Genís a La Deu del Joncar, el desembre de 2009.


14. Dolmen de Can Planes, 15 La Pedra de l'Escorpí i 16. La Roca Foradada de La Roca a La Font de Can Planes, l'abril del 2010.


17. La Creu de Montigalà, 18. Ca l'Alemany, 19.Sant Jeroni de la Murtra, 20. Ermita de Sant Climent i 21. Ermita de Sant Onofre a La Vall de Sant Jeroni, l'octubre de 2010.


22. El Telégraf a XIX Marxa Popular Montornès del Vallès, el novembre de 2010.


23. Dolmen de Castellruf, 24. Poblat Ibèric de Castellruf i 25. Castell de Castellruf a Castellruf, el desembre de 2010.


26. Castell de Gotmar, a La Vall de Pomar el gener de 2011.


A més a més, la setmana passada vaig parlar una mica de la Baetulo romana i d'allò que cal visitar.


La setmana vinent descobrirem nous corriols.

diumenge, 9 de gener del 2011

BAETULO

El Jardí de Quint Licini

A altres entrades ja he parlat de tota la gent que ha viscut per aquestes contrades al llarg de la història. Des del Neolític fins els nostres dies, hem deixat la nostra petjada per allà on hem passat i hem viscut.

A Catalunya si parlem de romans, de seguida ens vé al cap Tarraco, però per aquests que vivim a banda i banda de la Serralada Litoral cal conèixer Baetulo.

El Museu de Badalona, gestiona la visita a les Termes, al Decumanus, a la Casa dels Dofins, al Jardí de Quint Licini i a la conducció d'aigua.

Ahir per la tarda vam anar-hi amb la família i amb una hora i mitja i sense pressa, vam podem visitar tots els espais.

Des de fa tres setmanes, s'ha reobert l'espai de les Termes i el Decumanus i val molt la pena fer aquest viatge 2100 anys enrrera.

Conèixer com vivien, que menjaven, com s'organitzaven, com, que i amb qui comerciaven... és molt interessant per veure que malgrat tot, el clima, la terra i el mar són els mateixos i per tant hi ha coses que no han canviat tant, i d'altres que van sorgir llavors, avui dia encara són vigents.

Com a curiositat, em vaig fitxar que a l'època romana feien servir les fonts de muntanya, les canalitzaven i feien baixar l'aigua a la ciutat on a manca d'aigua corrent a les cases, a les cantonades dels carrers hi havia fonts públiques que s'abastien d'aquesta aigua.

Però per conèixer com vivien a la Laietània el segle I aC, el millor que podeu fer és fer aquesta excursioneta cultural. Trobareu més informació a www.museudebadalona.cat
Properament, parlarem del patrimoni arquitectònic que hem conegut amb les excursions que hem anat publicant.

diumenge, 2 de gener del 2011

LA VALL DE POMAR

La Font de l'Amigó

Per començar l'any, farem una sortida que fa unes quantes setmanes que tinc preparada. Aquest itinerari ens portarà des de la vall de Pomar, fins al cim del turó de la Coscollada.

Malgrat que haurem de superar 300 metres de desnivell positiu en poc més de 4 quilòmetres és recomanable per tots els públics amb una mínima condició física, però sens dubte aquesta excursió ha estat pensada perquè sobretot en frueixin els badalonins i les badalonines.

D'altres vegades, ja sabeu la meva afició a posar a l'abast del transport públic els itineraris per la Serralada. Doncs, per fer la sortida d'avui, cal agafar l'autobús B27 que travessa Santa Coloma i Badalona (jo l'he agafat a Badalona, a l'avinguda President Companys) i baixar a la carretera de Can Ruti a l'alçada de Can Miravitges, on hi ha la parada a peu del camí, on s'inicia l'excursió.

Quan acabem a Can Ruti, el mateix bus B27 ens baixarà a Badalona. La freqüència de pas de l'autobús, mai supera els 20 minuts.

Un bona excusa, per conèixer la Vall de Pomar i les Muntanyes de l'Amigó i arribar al sostre de Badalona. Aquesta excursió sobretot és recomanable a finals de tardor, amb els cirerers d'arboç ben plens. La distància total és d'un 6200 metres aproximadament, i com hem esmentat abans el desnivell positiu d'uns 300 metres. En èpoques de pluja, podem trobar algun tram força enfangat.

Sortim de la parada de l'autobus B27, a la carretera de Can Ruti a l'alçada de Can Miravitges. Comencem a caminar per una pista força planera, quan portem uns 250 metres, arribem a una cruïlla de camins, nosaltres agafem el trencall de l'esquerra que ens durà fins a Can Miravitges.

En aquests moments, a la dreta deixem el Castell de Gotmar, el nostre camí ara puja una mica.

El Castell de Gotmar, és una casa senyorial, documentada ja al segle X, que podria ser d'origen més antic i fins i tot remuntar-se a una vil.la romana. L'edifici actual és el resultat de les diverses transformacions i modificacions arquitectòniques dutes a terme al llarg del temps, i tot i contenir alguns elements romànics i gòtics, el seu aspecte és tipícament romàntic.

Desprès d'uns 150 metres arribem a la masia. Ara contínuem pel camí que davant nostre i paral.lel a la paret lateral de la finca va pujant mica a mica.

Cent metres més endavant, trobem a la dreta un corriol que marxa en sentit nord. Per comprovar que no ens hem perdut, uns 70 o 80 metres més endavant trobarem a mà esquerra un gran esvoranc, fet artificialment.

Contínuem pel nostre corriol i ara el camí passa entre atzavares i cactus, fins que arribem a una estació transformadora i just al costat hi ha un petit planell amb un bon exemplar d'alzina.

Seguim endavant, paral.lels a la paret de la instal.lació eléctrica. Ara el corriol surt a un camí més ample, nosaltres sempre anirem en direcció nord.

Quan hem caminat uns 150 metres per aquest camí més ample, arribem a un revolt. En aquests moments deixem aquest camí i nosaltres seguim per un camí més estret flanquejat per plàtans.

Uns 50 metres més enllà, a la dreta, trobarem un corriol que ens baixarà fins la Font del Pop o Beu-i-Tapa.

Font del Pop o Beu-i-Tapa. Malgrat que aquesta font sempre raja, degut als serveis i edificacions que hi ha per sobre, jo mai beuria d'aquesta aigua. El líquid element va a parar a un bassal de sauló deprès de baixar l'aigua per una rampa de pedra en forma de trapezi.

Ara desfem el corriol i tornem al camí principal. Pocs metres més endavant, passarem per sota un tunel, per sobre el qual passa la carretera que puja a Can Ruti.

Seguint aquest corriolet, uns 250 metres més enllà arribem al Berenador de Can Ruti, nosaltres el travessem i hem de sortir a la carretera a l'alçada del tanatori.

Ara girem a l'esquerra, tot pujant per la carretera. Malgrat no haver-hi gaire trànsit cal anar amb molt de compte. Nomès 200 metres més amunt, arribarem al parquing de l'hospital. Ara girarem a la dreta per nomès 100 metres més enllà, arribar a la placeta on hi ha la parada dels autobusos. Travessem la carretera i ja som a l'inici del camí de la Font de l'Amigó

Ens els primers cent metres, aquest camí es força ample, tot coincidint amb el GR-92 que marxa cap a l'esquerra per anar a buscar la carretera BV-5011 (Badalona-Montcada). Nosaltres seguirem un corriol que paral.lel a un torrrent ben farcit de canyes s'endinsa a la vall direcció ponent i mica a mica va guanyant alçada.

Temps endarrera a l'inici del torrent, hi podíem trobar la Font dels Pins, però si ningú em contradiu a hores d'ara aquesta deu d'aigua es pot donar per desapareguda. Igualment, tambè hi ha qui diu que a mig camí de la font de l'Amigó, es trobava la Font del Mig, però jo mai n'he vist cap rastre.

El corriol fins la font l'Amigó és molt fressat i desprès de caminar 800 metres, sense perill de pérdua, arribem al nostre destí.

La Font de l'Amigó sempre raja i malgrat no es pot dir que l'aigua sigui potable, jo n'he begut repetides vegades i de moment no m'ha passat res. L'aigua brolla d'un boc de ferro que surt de la paret de pedra i cau en un bassal, que és l'inici del torrent. Paral.lels al frontal de la font, hi ha tres o quatre bancs de pedra, perfectes per fer-hi parada i fer un mos.

Com a curiositat, també esmentar que gairebé amb total seguretat, la deu d'aigua d'aquesta font de l'Amigó a la vessant marina, és la mateixa que la Font dels Castanyers de Sant Fost a la vessant vallesana.

Ara contínuem pel camí que segueix pujant cap a l'esquerra. Quatre-cents metres més amunt, arribem a una pista que ens travessa. Ara girem a la dreta per seguir pujant en direcció a la torre de guaïta de la Coscollada. Desprès d'uns 50 metres, arribem a un petit planell, nosaltres seguim per la pista que puja a l'esquerra, obviant el camí que marxa recte.

Nou-cents metres més amunt arribem al coll de la Coscollada. D'aquí al turó de la Coscollada, el més alt de Badalona amb 466 metres i coronat per la torre de guaïta nomès ens resten 250 metres, tot seguint la pista que puja a l'esquerra o el corriol que marxa davant nostre i que en un principi carena una mica.

Des de dalt la Coscollada, un día clar, veurem muntanyes dels Pirineus, Montserrat, la plana vallesana, la Mediterrània i inclús podrem jugar a endevinar els carrers de Barcelona.

Per seguir el nostre itinerari, ara baixarem fins el coll i seguirem en direcció a Sant Fost i la Conreria per la pista ample que davalla.

Quan portem uns 300 metres, arribem a un revolt molt tancat. Ara nosaltres hem de seguir per un corriol que trobem a mà dreta. Com a referències, cal dir que en aquest punt, quan plou una mica es fa un gran toll d'aigua. Tanmateix, el corriol que seguirem estarà flanquejat a banda i banda per cirerers d'arboç.

A l'altre cantó del toll, també hi ha una trialera força ampla que també obvíarem.

Ara hem d'anar en compte de no relliscar i obviant els camins i corriols que menen a cada costat del viarany que nosaltres seguim.

Quatre-cents metres més endavant arribem a un camí carreter que ens travessa, nosaltres girem a la dreta i nomès uns 10 metres més enllà seguim pel corriol que trobem a la dreta, obviant el de l'esquerra.

Seguim quatre-cents cinquanta metres per aquest sender, fent cas omís a qualsevol trencall, fins que trobem un corriol que ens creua. Com a referència, el camí que baixa de la dreta passa entremig de dues roques de dimensions mitjanes.

Ara nosaltres baixem pel viarany que mena a l'esquerra i 30 metres més endavant obvíem el camí que marxa a l'esquerra i seguim pel de la dreta.

Cent cinquanta metres més avall, obviem un camí que marxa en direcció sud al costat d'unes runes d'una antiga edificació. Nosaltres contínuem avall, direcció nord-est, dos-cents metres més, fins que el nostre camí comença a pujar i el deixem per seguir un corriol que mena a la dreta i en 60 metres ens durà fins la Font del Goig o de Can Ruti.

La Font del Goig o de Can Ruti sempre raja, tanmateix l'aigua no és potable, però l'entorn i la font arranjats aquests últims anys estan força ben conservats

El frontal de la font està fet amb llambordes, d'on surt un boc d'alumini que fa caure l'aigua a una pica feta amb totxos arrebossats.

Ara seguim pel corriol que baixa paral.lel al torrent de la font i cent metres més avall arribem a una pista cimentada, girem a la dreta i 300 metres més endavant arribem a la parada del autobusos de Can Ruti, punt final de la sortida d'avui.

Cal dir, que en aquests darrers 300 metres, tornem a coincidir amb el GR-92.

Properament parlarem de l'antiga Baetulo i del camí del Vietnam.







dilluns, 27 de desembre del 2010

GRAMÀTICA DEL CAMINANT VII. NOMS I LLOCS DE VILANOVA DEL VALLÈS II


Un xerrac
Avui presento les 22 paraules restants d'aquesta gramática del caminant vinculada als noms i llocs de Vilanova del Vallès.
Com sempre trobarem paraules que avui dia estan en perill d'extinció.

capolar: Tallar en trossos petits.

pelitxó: Pèl curt que encara resta a la flor del cuir un cop treballada.
pellisser: Menestral que manufacturava i venia pells de luxe, diferenciat del blanquer i de l'assaonador.

piló: Bloc de fusta dura, generalment cilíndric, sobre el qual hom posa allò que s'ha de tallar, capolar, picar... molt utilitzat a les carnisseries.

pinxo: Aquell que fa gala d'ésser valent.

post: Prestatge, lleixa.

quadró: Tros de terra de conreu de forma quadrada.

rasa: Eina emprada pels esclopers per a polir el buit dels esclops, que consisteix en una làmina de ferro corbada i proveïda de tall, disposada a l'extrem d'un mànec de fusta.

rossell: Moneda del segles X i XI, encunyada a Perpinyà pels comtes de Rosselló.

rost: Terreny que té un pendent considerable.

serradell: Serrat petit.

serrat: Muntanya allargada de poca altitud.

solà: Galeria, porxo, etc... construït a la part solana d'una casa.

soler: Part baixa d'una casa.

tosca: Eina emprada pels blanquers per a toscar els cuirs. Consisteix en una pedra tosca lleugerament corbada, encaixada en una peça de ferro d'uns 80 centímetres i proveïda a cada extrem d'un mànec de fusta.

toscar: Passar la tosca per sobre del cuir per tal de treure'n el pelitxó.

trull: Premsa de vi.

volander: Segador que segava amb volant. La definició de volant, la podeu trobar a la Gramàtica del Caminant IV.

xec: Expressió usada per adreçar-se familiarment a algú.

xena:  Fems. Mesquita. La definicó de mesquita, la podeu trobar a la Gramàtica del Caminant VI.

xerrac: Serra de fulla rígida, generalment de forma triangular, proveïda al seu cap més ample d'un mànec que permet de manejar-la amb una sola mà.

xopina: Mullader.

Per fer aquesta entrada, he utilitzat el llibre "Recull Onomàstic de Vilanova del Vallès" de l'Enric Garcia-Pey i l'edició digítal del diccionari de l'enciclopedia catalana.

Feliç any nou i el 2011 més fonts, camins, històries i paraules.








dimarts, 21 de desembre del 2010

GRAMÀTICA DEL CAMINANT VI. NOMS DE VILANOVA DEL VALLÈS I

Una albarda amb dos arganells.

Aquesta setmana presento la sisena part de la Gramàtica del Caminant. En aquest sentit, igual que vaig fer amb els noms de Vallromanes, avui presento la primera part dels noms de Vilanova del Vallès que tindran una segona part la propera setmana.

Majoritàriament, com veure gairebé totes les paraules tenen a veure amb la vida al camp, on apareixen estris i oficis avui pràcticament desapareguts.

Com sempre estaré encantat que feu aportacions a aquesta gramàtica.

Les 26 paraules d'avui són les següents.

albarda: Guarniment de les bèsties de càrrega de peu rodó que consisteix essencialment en un coixí ple de palla, de borra..., que s'adapta al llom de l'animal i sobre el qual es col.loquen les sàrries, els arganells...

alou: Domini ple, absolut i lliure, franc de serveis i de tota prestació real o personal, sobre béns inmobles.

arganell: Cistell de malla ampla, fet generalment de castanyer o espart que hom col.loca a cada banda dels animals de bast, mitjançant unes nanses que passen per damunt l'albarda.

assaonar: Adobar, bé sigui un camp o inclús una pell.

bagant: Comporta per aturar l'aigua d'un rec i alçar el seu nivell o desviar-la.

bagueny: Obac

bast: Albarda curta que porten les besties de càrrega.

baster: Persona que té per ofici de fer basts.

blanquer: Persona que adoba les pells dels animals desprès d'haver-ne estat eliminat el pèl o la llana, per transformar-les en matèries utilitzables per calçat, vestit, marroquineria, tapisseria o altres aplicacions.

boet: Ribot proveït de dues fulles estretes disposades en angle, de manera que per a cada posició del boet només en treballa una.

bonó: Tap de safareig, de pica... proveït d'un filferro, d'una cadeneta, etc... perquè hom pugui destapar la bononera sense ficar les mans a l'aigua.

borni: Mancat d'un ull.

borra: 1.Fibra curta de qualsevol matèria tèxtil procedent de les operacions de batanatge, cardatge, pentinament... considerada com a rebuig i que principalment es fa servir per fer coixins
           2. Pilotes de pelussa mesclada amb pols.

cerç: Vent fred del nord oest.

cornet: Instrument de banya, de cuir... que serveix per a remenar i tirar els daus.

cot: Antiga peça de vestir llarga amb mànigues, semblant a una bata o casaca, utilitzada per homes i dones.

escorranc: Excavació produïda en un terreny rost per l'escurriment de les aigües de pluja.

femada: Fems que hom tira en un camp.

jussà: Inferior.

maimó: Que fa les coses amb una gran lentitud, molt a poc a poc.

manganell: Giny de guerra usat antigament per tirar pedres, javelines...

mesquita: Conjunt de substàncies que hom treu dels dipòsits de les comunes i que serveixen per adobar els camps.

messeguer: Persona que guarda les messes.

messes: Sembrats de plantes segadores.

met: Fer el met. Fingir, fer-se el beneït.

moraga: Bolet amb el barret bru negrós i cama llisa, comestible, que es fa en terrenys calcaris o arenosos.

Per fer aquesta entrada, he utilitzat el llibre "Recull Onomàstic de Vilanova del Vallès" de l'Enric Garcia-Pey i l'edició digital del diccionari de l'enciclopèdia catalana.

Molt Bon Nadal a tothom.

dilluns, 13 de desembre del 2010

LA FAUNA DE LA SERRALADA LITORAL III: EL CABIROL

El cabirol

Fa uns mesos vaig començar a parlar d'animalons que ens podíem trobar per aquestes muntanyes. Avui li toca el torn a un mamífer que ara fa nomès 20 anys no el podíem veure per aquestes muntanyes, tanmateix estava totalment extingit.

Però l'hivern de 1993 es van introduir uns quants mascles i unes quantes famelles a la serralada del Montnegre, procedents de les Landes de la Gascunya al sudoest de França.

Mica a mica el cabirol s'ha anat estenent a les serralades veïnes i de quatre o cinc anys ençà no és difícil trobar rastres i amb una mica de sort veure'n algun per aquestes contrades. Jo de moment nomès n'he vist un.

Però com és el cabirol?

El cabirol és un cèrvid de reduides dimensions, ja que quan és adult pesa entre els 15 i els 30 Kgs, i té una llargada de poc més d'un metre.

Té com a caracterísitca no allunyar-se gaire d'un territori molt reduit, per tant això fa que sigui una presa fàcil. Actualment, un dels seus depredadors principals del Parc, són els gossos asilvestrats.

El cabirol és un animal totalment hervíbor. Els mascles presenten tres banyes petites que muden cada any a principi d'hivern.

A l'estiu el seu pèl és entre vermellós i torrat, tornant-se gris a l'hivern.

Són molt característics els sons que emeten, molt semblants a lladrucs.

Malgrat és relativament fàcil veure'l en aquesta serralada, al contrari del que es podia pensar és molt difícil de trobar-lo al Montseny, on cada any es fan comptats avistaments.

Per últim, comentar que generalment serà més fàcil veure'l a la vessant vallesana, que no pas a la vessant de marina, així ho demostren les passes que van seguir aquells primers cabirols introduits ara fa 17 anys.

La setmana vinent una nova Gramàtica del Caminant.

dimarts, 7 de desembre del 2010

Castellruf

El Castell de Sant Miquel des de Castellruf


L'any 2008, concretament els mesos de juny, octubre i novembre ja vaig parlar de com pujar i baixar a Castellruf des de Santa María de Martorelles i Vallromanes.


A "Pels voltants de Castellruf", "Una excursió de dames i cavallers", i "De Castellruf a Vallromanes" trobareu totes les indicacions pertinents per arribar a aquest indret. Però en aquelles entrades nomès feia un esment del dolmen, el poblat ibèric i el castell, i els nostres avantpassats que vivien en aquest turó es mereixen que aprofundim una mica en el patrimoni arquitectónic d'aquest racó de la serralada.


La geografía catalana està esquitxada de les restes arqueològiques que ens han deixat en herència els pobles que l'han habitat i aquí en aquest turonet hi tenim restes de diferents moments de la història.


Començarem cronològicament. El dolmen pertany al Neolític és a dir un 5000 anys abans de Crist. El Neolític és un periòde de la prehistòria de gran trascendència, tanmateix aquells homes descobreixen l'agricultura i la ramaderia i es tornen un poble sedentari.


Descobreixen els cicles de les plantes i aprenen a domesticar animals i això els permet establir-se en una zona i deixar de ser nòmades.


En aquest sentit, el dolmen de Castellruf és una cambra funeraria, tanmateix hi ha qui apunta que aquests dolmens també tenien la funció de reclam d'un territori, alhora que reforçaven la identitat del grup o poblat.



Ara farem un salt en el temps d'uns 4500 anys i ens situem al segle IV abans de Crist. La cultura ibèrica presenta com a elements distintius la ceràmica a torn, un incipient urbanisme i l'ús del mineral del ferro per construir eines i armes.


Aquest poblat tenia com a veïns els poblats del Turó de Mongat, Puig Castellar a Santa Coloma i el Turó de Boscà a Badalona i malgrat ens costi d'imaginar avui dia, segurament es veien i mantenien una relació veïnal (desconec si bona o dolenta).


Concretament, el poblat ibèric de Castellruf estava fortificat des d'on controlaven una extensió d'uns 1200 metres quadrats que era on desenvolupaven la seva activitat agrícola.


S'han trobat restes d'onze construccions i algunes d'aquestes restes es conserven al Museu de Granollers.


Els ibers van habitar aquest poblat fins més o menys el segle II abans de Crist, quan van ser romanitzats, perdent tot el seu patrimoni material i sobretot cultural; llengua, costums, religió...


I el nostre viatge pel temps acaba ara fa uns 1000 anys, quan l'any 1060 es constitueix el Castell de Castellruf. Aquest castell defensava les valls que uneixen el Vallès i el Maresme.
Per les restes que s'observen, juntament amb dos reductes defensius, (un orientat a migjorn i l'altre a sol-ponent) hi havia una tercera edificació més gran i més ampla. Aquest edifici principal nomès tenia una entrada que mirava cap a migjorn (és a dir més aviat cap al sud).


Si voleu més informació sobre els aspectes arquitectònics d'aquest castell us adreço a Llegendes dels Castells del Vallès Oriental de Glòria Campoy, Aloma Duràn i Raquel Jurado i editat per Marge Books.

Però de qui es defensaven en aquella época? Molt fàcil, dels sarraïns i per avisar que hi havia "moros a la costa" els de Castellruf encenien fumarada de día, si pel contrari la foguera l'encenien els del Castell de Sant Miquel volia dir que els sarraïns venien de terra endins.


I perquè en aquella época es va conservar el Castell de Sant Miquel i en canvi es va destruir totalment el Castell de Castellruf?


Doncs, perquè diuen que Castellruf era una plaça fortificada, focus de resistència, en canvi el Castell de Sant Miquel era un torre de guaita que podia servir als defensors o als atacants.





Espero que aquest viatge pel temps us hagi agradat, les dades històriques nomès volien donar una pinzellada d'allò més característic de cada época i sobretot situar a tothom més o menys en el segle que li pertoca.

Part de la informació d'aquesta entrada l'he trobada al Museu Arxiu de Vilassar de Dalt.