Part del claustre de Sant Jeroni de la Murtra.dilluns, 17 de gener del 2011
EL PATRIMONI ARQUITECTÒNIC DE LA SERRALADA I
Part del claustre de Sant Jeroni de la Murtra.diumenge, 9 de gener del 2011
BAETULO
El Jardí de Quint Licinidiumenge, 2 de gener del 2011
LA VALL DE POMAR
Per començar l'any, farem una sortida que fa unes quantes setmanes que tinc preparada. Aquest itinerari ens portarà des de la vall de Pomar, fins al cim del turó de la Coscollada.
Malgrat que haurem de superar 300 metres de desnivell positiu en poc més de 4 quilòmetres és recomanable per tots els públics amb una mínima condició física, però sens dubte aquesta excursió ha estat pensada perquè sobretot en frueixin els badalonins i les badalonines.
D'altres vegades, ja sabeu la meva afició a posar a l'abast del transport públic els itineraris per la Serralada. Doncs, per fer la sortida d'avui, cal agafar l'autobús B27 que travessa Santa Coloma i Badalona (jo l'he agafat a Badalona, a l'avinguda President Companys) i baixar a la carretera de Can Ruti a l'alçada de Can Miravitges, on hi ha la parada a peu del camí, on s'inicia l'excursió.
Quan acabem a Can Ruti, el mateix bus B27 ens baixarà a Badalona. La freqüència de pas de l'autobús, mai supera els 20 minuts.
Un bona excusa, per conèixer la Vall de Pomar i les Muntanyes de l'Amigó i arribar al sostre de Badalona. Aquesta excursió sobretot és recomanable a finals de tardor, amb els cirerers d'arboç ben plens. La distància total és d'un 6200 metres aproximadament, i com hem esmentat abans el desnivell positiu d'uns 300 metres. En èpoques de pluja, podem trobar algun tram força enfangat.
Sortim de la parada de l'autobus B27, a la carretera de Can Ruti a l'alçada de Can Miravitges. Comencem a caminar per una pista força planera, quan portem uns 250 metres, arribem a una cruïlla de camins, nosaltres agafem el trencall de l'esquerra que ens durà fins a Can Miravitges.
dilluns, 27 de desembre del 2010
GRAMÀTICA DEL CAMINANT VII. NOMS I LLOCS DE VILANOVA DEL VALLÈS II

Avui presento les 22 paraules restants d'aquesta gramática del caminant vinculada als noms i llocs de Vilanova del Vallès.
Com sempre trobarem paraules que avui dia estan en perill d'extinció.
capolar: Tallar en trossos petits.
pelitxó: Pèl curt que encara resta a la flor del cuir un cop treballada.
dimarts, 21 de desembre del 2010
GRAMÀTICA DEL CAMINANT VI. NOMS DE VILANOVA DEL VALLÈS I
Una albarda amb dos arganells.2. Pilotes de pelussa mesclada amb pols.
dilluns, 13 de desembre del 2010
LA FAUNA DE LA SERRALADA LITORAL III: EL CABIROL
El cabiroldimarts, 7 de desembre del 2010
Castellruf
L'any 2008, concretament els mesos de juny, octubre i novembre ja vaig parlar de com pujar i baixar a Castellruf des de Santa María de Martorelles i Vallromanes.
A "Pels voltants de Castellruf", "Una excursió de dames i cavallers", i "De Castellruf a Vallromanes" trobareu totes les indicacions pertinents per arribar a aquest indret. Però en aquelles entrades nomès feia un esment del dolmen, el poblat ibèric i el castell, i els nostres avantpassats que vivien en aquest turó es mereixen que aprofundim una mica en el patrimoni arquitectónic d'aquest racó de la serralada.
La geografía catalana està esquitxada de les restes arqueològiques que ens han deixat en herència els pobles que l'han habitat i aquí en aquest turonet hi tenim restes de diferents moments de la història.
Començarem cronològicament. El dolmen pertany al Neolític és a dir un 5000 anys abans de Crist. El Neolític és un periòde de la prehistòria de gran trascendència, tanmateix aquells homes descobreixen l'agricultura i la ramaderia i es tornen un poble sedentari.
Descobreixen els cicles de les plantes i aprenen a domesticar animals i això els permet establir-se en una zona i deixar de ser nòmades.
En aquest sentit, el dolmen de Castellruf és una cambra funeraria, tanmateix hi ha qui apunta que aquests dolmens també tenien la funció de reclam d'un territori, alhora que reforçaven la identitat del grup o poblat.
Ara farem un salt en el temps d'uns 4500 anys i ens situem al segle IV abans de Crist. La cultura ibèrica presenta com a elements distintius la ceràmica a torn, un incipient urbanisme i l'ús del mineral del ferro per construir eines i armes.
Aquest poblat tenia com a veïns els poblats del Turó de Mongat, Puig Castellar a Santa Coloma i el Turó de Boscà a Badalona i malgrat ens costi d'imaginar avui dia, segurament es veien i mantenien una relació veïnal (desconec si bona o dolenta).
Concretament, el poblat ibèric de Castellruf estava fortificat des d'on controlaven una extensió d'uns 1200 metres quadrats que era on desenvolupaven la seva activitat agrícola.
S'han trobat restes d'onze construccions i algunes d'aquestes restes es conserven al Museu de Granollers.
Els ibers van habitar aquest poblat fins més o menys el segle II abans de Crist, quan van ser romanitzats, perdent tot el seu patrimoni material i sobretot cultural; llengua, costums, religió...
I el nostre viatge pel temps acaba ara fa uns 1000 anys, quan l'any 1060 es constitueix el Castell de Castellruf. Aquest castell defensava les valls que uneixen el Vallès i el Maresme.
Per les restes que s'observen, juntament amb dos reductes defensius, (un orientat a migjorn i l'altre a sol-ponent) hi havia una tercera edificació més gran i més ampla. Aquest edifici principal nomès tenia una entrada que mirava cap a migjorn (és a dir més aviat cap al sud).
Si voleu més informació sobre els aspectes arquitectònics d'aquest castell us adreço a Llegendes dels Castells del Vallès Oriental de Glòria Campoy, Aloma Duràn i Raquel Jurado i editat per Marge Books.
I perquè en aquella época es va conservar el Castell de Sant Miquel i en canvi es va destruir totalment el Castell de Castellruf?
Doncs, perquè diuen que Castellruf era una plaça fortificada, focus de resistència, en canvi el Castell de Sant Miquel era un torre de guaita que podia servir als defensors o als atacants.
Espero que aquest viatge pel temps us hagi agradat, les dades històriques nomès volien donar una pinzellada d'allò més característic de cada época i sobretot situar a tothom més o menys en el segle que li pertoca.
Part de la informació d'aquesta entrada l'he trobada al Museu Arxiu de Vilassar de Dalt.