LA FAUNA DE LA SERRALADA LITORAL III: EL CABIROL

El cabirol

Fa uns mesos vaig començar a parlar d'animalons que ens podíem trobar per aquestes muntanyes. Avui li toca el torn a un mamífer que ara fa nomès 20 anys no el podíem veure per aquestes muntanyes, tanmateix estava totalment extingit.

Però l'hivern de 1993 es van introduir uns quants mascles i unes quantes famelles a la serralada del Montnegre, procedents de les Landes de la Gascunya al sudoest de França.

Mica a mica el cabirol s'ha anat estenent a les serralades veïnes i de quatre o cinc anys ençà no és difícil trobar rastres i amb una mica de sort veure'n algun per aquestes contrades. Jo de moment nomès n'he vist un.

Però com és el cabirol?

El cabirol és un cèrvid de reduides dimensions, ja que quan és adult pesa entre els 15 i els 30 Kgs, i té una llargada de poc més d'un metre.

Té com a caracterísitca no allunyar-se gaire d'un territori molt reduit, per tant això fa que sigui una presa fàcil. Actualment, un dels seus depredadors principals del Parc, són els gossos asilvestrats.

El cabirol és un animal totalment hervíbor. Els mascles presenten tres banyes petites que muden cada any a principi d'hivern.

A l'estiu el seu pèl és entre vermellós i torrat, tornant-se gris a l'hivern.

Són molt característics els sons que emeten, molt semblants a lladrucs.

Malgrat és relativament fàcil veure'l en aquesta serralada, al contrari del que es podia pensar és molt difícil de trobar-lo al Montseny, on cada any es fan comptats avistaments.

Per últim, comentar que generalment serà més fàcil veure'l a la vessant vallesana, que no pas a la vessant de marina, així ho demostren les passes que van seguir aquells primers cabirols introduits ara fa 17 anys.

La setmana vinent una nova Gramàtica del Caminant.

Castellruf

El Castell de Sant Miquel des de Castellruf


L'any 2008, concretament els mesos de juny, octubre i novembre ja vaig parlar de com pujar i baixar a Castellruf des de Santa María de Martorelles i Vallromanes.


A "Pels voltants de Castellruf", "Una excursió de dames i cavallers", i "De Castellruf a Vallromanes" trobareu totes les indicacions pertinents per arribar a aquest indret. Però en aquelles entrades nomès feia un esment del dolmen, el poblat ibèric i el castell, i els nostres avantpassats que vivien en aquest turó es mereixen que aprofundim una mica en el patrimoni arquitectónic d'aquest racó de la serralada.


La geografía catalana està esquitxada de les restes arqueològiques que ens han deixat en herència els pobles que l'han habitat i aquí en aquest turonet hi tenim restes de diferents moments de la història.


Començarem cronològicament. El dolmen pertany al Neolític és a dir un 5000 anys abans de Crist. El Neolític és un periòde de la prehistòria de gran trascendència, tanmateix aquells homes descobreixen l'agricultura i la ramaderia i es tornen un poble sedentari.


Descobreixen els cicles de les plantes i aprenen a domesticar animals i això els permet establir-se en una zona i deixar de ser nòmades.


En aquest sentit, el dolmen de Castellruf és una cambra funeraria, tanmateix hi ha qui apunta que aquests dolmens també tenien la funció de reclam d'un territori, alhora que reforçaven la identitat del grup o poblat.



Ara farem un salt en el temps d'uns 4500 anys i ens situem al segle IV abans de Crist. La cultura ibèrica presenta com a elements distintius la ceràmica a torn, un incipient urbanisme i l'ús del mineral del ferro per construir eines i armes.


Aquest poblat tenia com a veïns els poblats del Turó de Mongat, Puig Castellar a Santa Coloma i el Turó de Boscà a Badalona i malgrat ens costi d'imaginar avui dia, segurament es veien i mantenien una relació veïnal (desconec si bona o dolenta).


Concretament, el poblat ibèric de Castellruf estava fortificat des d'on controlaven una extensió d'uns 1200 metres quadrats que era on desenvolupaven la seva activitat agrícola.


S'han trobat restes d'onze construccions i algunes d'aquestes restes es conserven al Museu de Granollers.


Els ibers van habitar aquest poblat fins més o menys el segle II abans de Crist, quan van ser romanitzats, perdent tot el seu patrimoni material i sobretot cultural; llengua, costums, religió...

I el nostre viatge pel temps acaba ara fa uns 1000 anys, quan l'any 1060 es constitueix el Castell de Castellruf. Aquest castell defensava les valls que uneixen el Vallès i el Maresme.
Per les restes que s'observen, juntament amb dos reductes defensius, (un orientat a migjorn i l'altre a sol-ponent) hi havia una tercera edificació més gran i més ampla. Aquest edifici principal nomès tenia una entrada que mirava cap a migjorn (és a dir més aviat cap al sud).

Si voleu més informació sobre els aspectes arquitectònics d'aquest castell us adreço a Llegendes dels Castells del Vallès Oriental de Glòria Campoy, Aloma Duràn i Raquel Jurado i editat per Marge Books.

Però de qui es defensaven en aquella época? Molt fàcil, dels sarraïns i per avisar que hi havia "moros a la costa" els de Castellruf encenien fumarada de día, si pel contrari la foguera l'encenien els del Castell de Sant Miquel volia dir que els sarraïns venien de terra endins.


I perquè en aquella época es va conservar el Castell de Sant Miquel i en canvi es va destruir totalment el Castell de Castellruf?


Doncs, perquè diuen que Castellruf era una plaça fortificada, focus de resistència, en canvi el Castell de Sant Miquel era un torre de guaita que podia servir als defensors o als atacants.





Espero que aquest viatge pel temps us hagi agradat, les dades històriques nomès volien donar una pinzellada d'allò més característic de cada época i sobretot situar a tothom més o menys en el segle que li pertoca.

Part de la informació d'aquesta entrada l'he trobada al Museu Arxiu de Vilassar de Dalt.

Límit de velocitat

Aquest cap de setmana hem carrega't piles a la Vall de Camprodon.

I aquest matí hem fet un recorregut circular entre l'Abella, la Roca i Vilallonga de Ter. Una passejadeta d'uns 6 quiilómetres i uns 240 metres de desnivell positiu.

Però avui no us parlaré sobre aquesta ruta, tanmateix a www.valldecamprodon.org i www.itinerannia.cat hi trobareu tota la informació que us calgui.

Avui simplement us parlaré d'una senyal de trànsit.

A l'inici del camí de Vilallonga de Ter cap a la Font Negra ens hem trobat amb la senyal de la fotografía.

Una senyal de prohibit d'anar a més de 5 quilòmetres per hora.

Aquest matí hem quedat tant estorats que aquesta tarda hem fet uns estudis i hem tret les següents conclusions.

1. En un terreny lleugerament ascendent com el camí on hi ha la senyal és impossible anar a menys de 5 per hora en cotxe, a menys que vulguis carregar-te l'embragatge i segurament abans calaràs el cotxe.

2. En bicicleta et faran falta dues rodetes al darrera, perquè del contrari tan a poc a poc cauràs.

3. En moto cremaràs l'embragatge i cauràs.

4. No hi entenc de cavalls, però si aconsegueixes assolir aquesta velocitat us avorrireu tant el cavall com tú.

5. Per tant, és evident que per aquest camí nomès hi poden anar vianants a peu.

6. Però pel límit de velocitat queda clar que nomès es pot passejar.

7. Si tens una mica de pressa per arribar a La Roca, Llanars o Camprodon tria una altra alternativa perquè en algun tram podries excedir-te de velocitat.

8. Per últim, mai corris per aquest camí carreter. Pensa que si el teu ritme és de 5 minuts el quilòmetre, tanmateix un ritme molt asequible per qualsevol que estigui acostumat a còrrer, aniràs a una velocitat de 12 quilòmetres per hora i sobrepassaràs un 140% el límit de velocitat.

I si t'enganxen...

La setmana vinent parlaré de Castellruf o de la Vall de Pomar, però avui la senyal m'ha deixat impressionat.

Delafé y las flores azules

Fotograma del clip d'"Espíritu Santo"

Avui és Santa Cecilía, la patrona de la música i per tant aquesta setmana tinc l'excusa perfecta per fer una recomanació músical.

Des de fa unes quants dies a casa s'escolta Delafé y las flores azules, el grup format per Oscar D'aniello (Delafé) i Helena Miquel (Las flores azules) des del meu parer fan música molt alegre i fresca, simplement a mí m'agrada molt.

I com de música no en sé un borrall, a la wikipedia diuen que fan indie pop, trip hop i rap. Si algú no està d'acord que ho digui, li agrairé i en cap cas li debatré.

Però va ser el divendres a la nit quan vaig decidir que parlaria d'aquesta gent. Aquell dia van fer un concert a la sala Clap de Mataró i nosaltres hi érem. Vam anar al concert que ens sonaven una o dues cançons i com a molt sabíem de memòria una tornada.

Les gairebé dues hores de concert van valdre molt la pena i a més a més el títol de l'albúm que presentaven semblava predisposat a sortir a aquest blog "Delafé y las flores azules vs trompetas de la muerte".

Aquelles trompetes de la mort fetes amb pasta de fa tres o quatre setmanes ara es convertien en un trombó i una trompeta.

Per començar a tastar aquestes "Trompetas de la muerte" us recomano el tema "Espíritu Santo"

La Font Better

L'estat llastimòs de la Font Better el gener del 2006.

Avui parlaré d'una de les fonts mítiques de la Serralada de Marina, la font Better. Aquesta font és la més cabalosa de Sant Fost de Campsentelles, tanmateix durant els últims anys hi ha hagut temps on no hi rajava ni una gota d'aigua.

Però hi ha constància que el 1937, l'empresa Agua Mineral Better, comercialitzava i distribuïa amb ampolles, l'aigua que brollava de la font.

Per arribar a la font, no ho farem mitjançant una excursió. Avui ens hi acostarem amb cotxe prenen la carretera B-500 (Mollet- Badalona) en direcció a Badalona. Quan trobem l'indicador de La Conreria, uns 2,5 quilòmetres més amunt de l'ajuntament de Sant Fost, girem a la dreta i baixem per l'avinguda de Mas Llombart fins arribar a la masia del mateix nom. Seguim pel carrer de la Conreria deixant el mas a la dreta i a uns 50 metres, prenem el primer carrer a la dreta, anomenat de la Font Better, i al final del carrer hi trobarem la font.

L'última actuació que s'ha fet a la font data del 2009 i actualment la font raja i malgrat tot, el seu estat no és tan denigrant com fa 3 o 4 anys. Cal dir que aquest últim arranjament ha estat realitzat pels veïns de la urbanització la Selva del Vallès.

Inicialment la font, estava en una paret de pedres, desprès es va adosar a l'edificació mitjançant una marquesina de voltes construïda amb pedres de riu i ara es troba en una gran llosa de granit.

L'aigua neix de forma natural mitjançant la confluència de les aigües subterrànies de les torrenteres de les muntanyes de La Conreria.

El 1955 aquest indret va ser l'eix vertebrador d'una promotora urbanística que pel ben mig de llavors terrenys verges, va obrir unes pistes sense asfaltar que enllaçaven amb el camí antic de Sant Fost.

Es va reparar el local adjacent a la font que es va convertir en una sala d'espectacles i restaurant i tota aquesta infraestructura es va anomenar La Selva del Vallès. A continuació es van començar a vendre parcel.les i ha edificar.

Aquells van ser uns bons anys per la font, hi havia molta activitat, allà s'hi feren importants trobades sardanistes, fontades, tambè era lloc de trobada d'excursionistes i escolars... i per tot plegat aquell entorn, anava tenint un manteniment. Però amb l'arribada dels anys 70 i 80, la gent mica a mica va deixar d'anar tant a la font i l'indret es va anar deteriorant, posteriorment repetits episodis de vandalisme i l'urbanització de la pràctica totalitat dels voltants de la font, ens han deixat l'indret que ara coneixem.

No recordo si ho comentat alguna altra vegada, però al meu parer els últims 50 anys  Sant Fost no ha pogut o no ha sabut cuidar el seu entorn natural, penso que s'ha construit en desmesura, sense seguir cap criteri i avui dia es fa gairebé impossible fer una excursioneta per San Fost sense topar-te amb una urbanització, una pedrera i properament inclús ens trobarem una autovía.

Desitjo que en els propers anys malgrat les dificultats, hi hagi una major protecció i vetlla d'aquest entorn natural i que no es tornin a repetir les aberracions que es van fer a la segona meitat del segle XX.

La informació de l'entrada d'avui, l'he extret del número 2 de "Fem Memòria". Sant Fost de Campsentelles Segle XX. Les Fonts, escrit i editat per en Jaume Rifà, Amadeu Rovira i Josep Gurri.

Properament, parlarem una mica més de Castellruf

Gramàtica del Caminant V. Noms de Vallromanes

Un poal

Amb aquestes entrades de les gramàtiques del caminant, m'agrada recuperar paraules "antigues" o paraules que han caigut en desús.

L'altre día estava fullejant el llibre "Noms i llocs de Vallromanes" i vaig començar a veure paraules que segurament al marge de referir-se a alguna persona o algun lloc, teníen un altre significat, així vaig trobar beco, borrec, panna, poal, rabassa...

Per tant, avui us convido a conèixer els altres significats de certs noms molt familiars per la gent que vivim en aquestes contrades.

aranyó: Petit insecte de color negre que ataca l'olivera.

areny: Platja, riba, llit de riera... format de sorra.

astor: Ocell de rapinya semblant a l'esparver però una mica més gros.

batista: Teixit de llí o cotó usat en la confecció de mocadors i roba interior.

beco: Al segle XVIII, immigrat temporal italià, sobretot piemontès i llombard, instal.lat a Catalunya com a hostaler, pastisser i taverner.

boquet: Cap de biga que sobresurt de la façana d'una casa i que serveix per aguantar el ràfec de la teulada, la volada del balcó, etc.

borrec: Animal de llana d'un o dos anys.

burot: Oficina a l'entrada d'una població, on es cobraven els drets d'entrada al poble de certs articles.

cambrai: Teixit molt fi de cotó, semblant a la batista.

campa: Dit de la terra destinada al conreu de cereals i lleguminoses.

cargolí: Té altres significats, però tambè és una olla petita.

covarot: Ou que hom posa al covador perquè la gallina hi vagi a pondre.

gleva: Té altres significats, com bufetada, però també és un tros de terra compacta, generalment cohesionada per les arrels de les plantes, que s'aixeca quan cavem, llaurem...

mallol: Vinya novella, plantada d'un any ençà.

panna: Llenca de suro de forma quadrangular, que hom arrenca de l'alzina surera per pelar-la.

pedró: Pedra posada a terra per sostenir un altar o una creu.

poal: Càntir d'un broc amb nansa.

quintana: Té altres significats, però també és un tros de terra tancat amb paret al voltant d'una casa de pagès.

rabassa: Part de la soca d'un arbre coberta per la terra, de la qual arrenquen les arrels.

ratat: Malaltia produïda en l'olivera per l'aranyó.

ràfec: Part de la teulada que sobresurt del pla d'una façana.

raval: Barri situat als afores d'una població.

sagrera: Terreny sagrat que envoltava les esglèsies consagrades.

serrall: Part d'un palau destinada a l'harem.

toqueta: Mocador femení de cotó, llana o seda, plegat de forma triangular i que serveix per a ésser portat al cap o al coll.

triador: Persona que té per ofici triar els caps de bestiar.

ventalló: Finestró, porticó.

xerric: Soroll que, en beure a galet, es produeix fent passar l'aire aspirat entre el paladar i la punta de la llengua posats en contacte.

xinxa: Clau petit i prim, que és emprat pels sabaters per a fermar les soles i els talons.

Per fer aquesta entrada he fet servir l'edició digital de l'enciclopèdia catalana. Properament parlarem de la Font Better.

XIX MARXA POPULAR MONTORNÈS DEL VALLÈS

La Torre del Telègraf de Montornès

Ahir vaig anar a fer per primera vegada, aquesta marxa "popular" de Montornès. Sens dubte estava encuriosit com s'ho feien per organitzar una caminada per 3000 persones, el pas pels camins, els avituallaments, l'arribada, l'entrega d'obsequis...

Avui vull fer-ne una mena de valoració, remarcant més potser aquells aspectes que no em van agradar tant, però abans de res vull felicitar als organitzadors per la marxa i sobretot per tenir la capacitat d'acostar la Serralada al poble i a la ciutadania de Montornès.

La caminada de 8 quilometres tenia un desnivell positiu d'uns 300 metres i la caminada de 14 quilòmetres d'uns 500 metres.

A la primera línea d'aquesta entrada, he subratllat la paraula "popular", perquè és molt meritori aplegar tota aquesta gent i fer que gaudeixin caminant per la muntanya. Segurament, en més d'algun cas per primera i única vegada al llarg de l'any.

En una època on els que sortim amb assiduïtat anem equipats amb botes, anoracs i samarretes fets amb teixits d'última generació, ahir quan va començar a ploure es van obrir paraigües de mil estampats i bosses d'escombraries que feien de capelina i era evident que l'ambient no era muntanyenc.

Però per estimar i respectar les coses s'han de conèixer i els organitzadors, l'Atletisme Montornès amb aquestes marxes ensenyen les muntanyes que envolten Montornès, que no és poc.

En aquesta línea, vull fer esment d'aquells llocs per on pasa la caminada i fer-ne cinc cèntims. Perquè no anem nomès a la muntanya a caminar per caminar, tanmateix també podem conèixer el patrimoni arquitectònic, cultural i natural del nostre entorn.

Així,

al voltant del quilòmetre 2 vam passar a tocar de la torre del Telègraf.

La torre del Telègraf, és una torre de guaita ubicada a 222 metres d'alçada a sobre mateix de Can Buscarons. Va ser construïda el 1848 com a equipament militar de telegrafía òptica i va ser utilitzada nomès fins a 1862, data en que va ser abandonada per l'aparició de la telegrafía elèctrica. De base quadrada de 6 metres d'alçada i 5,5 metres de costat, és una fortalesa de dues plantes que tenia la porta d'entrada al pis de dalt

En el quilòmetre 3, vam trobar alguna senyal del GR97-3( CASTELLRUF. Santa María de Martorelles- URBANITZACIÓ CAN FALGUERA.Caldes de Montbui). Aquesta variant uneix dos grans recorreguts el GR 92 que va des de Portbou a Ulldecona i el GR 97 que va des de Sant Celoni fins la Beguda Alta.

En el quilòmetres 5,5 i 11,5 vam passar pel Coll Mercader, antic punt de pas pels pagesos de Santa María de Martorelles que volien portar els seus productes a Montornès i viceversa.

Entre el quilòmetre 7,5 i 8 van passar per la Font de la Mercè, font que sempre raja i l'aigua que en brolla sempre n'he begut i de moment no m'ha passat res.

Uns 500 metres més endavant vam passar a tocar de la Font de Can Santpare, malgrat nomès en queden unes poques restes.

Al voltant del quilòmetre 9, també vam passar a tocar de la Font de Can Barbeta i 500 metres més endavant pel Coll de Corbera, antic punt de pas entre Santa María de Martorelles i Vallromanes i punt d'inici a l'ascensió final al Castell de Sant Miquel.

Si voleu més informació sobre aquests indrets ho trobareu a:

-Els dominis del Castell de Sant Miquel publicat en aquest blog el juny del 2009, i

-La Font de Can Barbeta, publicat el març del 2010.

M'agradaria destacar alguna cosa que crec que s'hauria de millorar.

1. La sortida de Montornès va ser força caòtica, no vaig veure cap senyal i si molta gent seguint camins i carrers diferents.

2. La majoria dels participants van haver de fer una llarga cua a l'arribada (en algun cas d'1hora) per recollir el lot dels obsequis. Jo penso que si el dissabte s'habilités un espai perquè qui vulgués ja anés a recollir el lot, això faria que desapareguessin les cues a l'arribada.

Tanmateix, també hi ha dos aspectes que vull destacar positivament.

1. La recollida d'aliments a la zona de meta.

2. Fer passar tot el recorregut per pistes amples per evitar les aglomeracions i les "caravanes".

Només em queda encoratjar a l'organització per fer-la ben grossa a la vintena edició i segurament la propera setmana us portaré la cinquena part de la Gramàtica del Caminant.

Per cert, si aneu a Vilanova del Vallès, us recomano que passeu pel Centre Cultural i visiteu l'exposició d'escultura i pintura ENCONTRES'10 d'en Genís Aymerich. Val molt la pena i romandrà oberta fins el 12 de novembre.