La Font de Sant Bartomeu

Font de Sant Bartomeu

Fa mesos que vaig decidir que el mes d'agost parlaria de la font de Sant Bartomeu. I per què?

Doncs molt senzill, el día 24 és Sant Bartomeu i a l'ermita hi fan un petit aplec. Quina millor excusa!!!

Arribar a aquesta font és molt fàcil. Si venim del Vallès, hem d'agafar la carretera que va de la Roca a Òrrius (BV 5106) i quan arribem al coll de Sant Bartomeu aparquem el cotxe i trobarem a mà dreta una pista ampla que en poc més de cent metres ens durà a l'ermita de Sant Bartomeu de Cabanyes i tambè a peu de carretera uns metres abans de la pista un camí carreter, normalment tancat per una cadena que en menys de cinc minuts ens portarà fins la font de Sant Bartomeu.

Què dir d'aquesta font?. Lloc perfecte per fer una fontada. Sempre raja i forma un torrent que a la plana desaigua al Mogent. Per cert, la font de Sant Bartomeu pertany a Òrrius, és una de les 18 fonts que hi ha en el municipi.

Però si nomès diguèssim això d'aquest indret seriem escassos, Perquè Sant Bartomeu és una cruïlla de camins; d'una ruta prehistòrica que surt de Granollers i arriba a Cèllecs (PR-36) del GR-92 que travessa Catalunya des de Portbou a Ulldecona; del Meridià Verd que desprès de tretze etapes uneix Coll de Pal i el Masnou dibuixant una perfecte línea recte.

A més a més no podem obviar parlar de l'ermita romànica del segle XII, minúscula i relativament ben conservada d'una sola nau i campanar d'espadanya i encara menys de la Montserrat la senyora que habita una senzilla caseta adossada a l'esglèsia que us atendrà amb molta amabilitat i us pot explicar entre altres coses com l'any 2008 a 30 quilòmetres de Barcelona es viu sense aigua corrent ni electricitat. Una senyora que amb vuitanta anys porta el seu 2CV com si res per anar a comprar. Tanmateix una persona molt agradable i alegre, satisfeta de la vida, d'aspecte distingit i informada de tot el que passa en aquest món. Sense cap mena de dubte un patrimoni humà del Parc.

Mica a mica en articles posteriors anirem descobrint els innumerables racons que s'amagen a molt pocs quilòmetres d'aquí, però cal endreçar-los i anar-los servint mica a mica i ben amanits. Massa teca per temps de vacances. Ens retrobem el mes de setembre.

Les fonts de Sant Pere de Reixac

Font dels Avellaners

Avui parlarem d'una ruta especialment indicada per fer amb mainada cap a finals d'octubre, principis de novembre. Recomanada per fer amb nens perquè nomès caminarem uns 2,5 quilòmetres i ben entrada la tardor perquè per aquestes dates gaudirem d'una ruta farcida de cireres d'arboç en el seu millor moment.

El punt d'inici serà l'esglèsia romànica de Sant Pere de Reixac, de la qual la part més antiga data del segle X.

Tanmateix si volguèssim allargar una mica l'excursió, podríem deixar el cotxe a baix al costat del club de tenis i darrera el restaurant Masia Reixac surt un camí que ens duu a l'esglèsia.

Agafem la pista principal per la qual hem vingut amb el cotxe i a uns 150 metres trobem una cruïlla que ens indica Font dels Avellaners i Font dels Caçadors.

Agafem aquest camí i sense deixar-lo desprès d'un quilòmetre arribarem a la Font dels Caçadors.

La font normalment raja. Nomès a estius força rigurosos resta eixuta.

Aquesta zona ha estat especialment castigada pel pas del foc, malgrat tot fent aquest itinerari trobarem moltes espècies que són capaces de rebrotar desprès del pas del foc (arboç, alzina surera, roure, garric, ginesta, gatosa,bruc...)

A pocs metres de la font veurem una pedrera abandonada, per una banda l'extracció de pedra ha sigut i encara avui és una activitat amb molt pes en aquesta part de la serralada.

Per un altre cantó aquesta pedrera ens ensenya els granits que formen el subsòl de la muntanya que estem trepitjant.

Contínuem pel camí pel quan veníem i de seguida deixem la pedrera a la nostra esquena. Passem pel costat d'un esplèndid roure i 50 metres més endavant obvíem el camí que marxa amunt i nosaltres contínuem pel camí que davalla.

A uns 70 o 80 metres trobem un corriol a mà esquerra, nosaltres ens hi endinsem i malgrat que gairebè queda tapat per la brolla, treurem el nostre espèrit més aventurer i ens anirem obrint pas.

Quan arribem a la Font dels Avellaners una mica esgarrinxats, tindrem el premi de ser en un dels racons més singulars del parc.

La regeneració d'aquest indret amb inspiració gaudiniana, l'ha dut a terme un mallorquí que un bon dia es va instal.lar a Montcada i bona part del seu temps lliure el va abocar aquí. No voldria equivocar-me però diria que és diu Joan Fuster. (Estaria bé un dia fer-li una entrevista, inclús podríem fer una secció al blog que fos entrevistes a personatges anònims del parc. N'hi ha un munt. Ja anirem madurant la idea).

Malgrat que la regeneració està feta seguint un estil molt particular, en cap moment desentona amb l'entorn i això passa perquè en tot moment ha utilitzat materials d' aquest mateix entorn.

Les pedres més petites que formen les figures les va pujar de la llera del Besòs.

Algun día parlarem dels nyaps que s'han fet a l'hora de regenerar una font per utilitzar materials que res tenien a veure amb l'entorn. Molt a prop d'aquí tenim la Font del Tort.

Aneu-hi i veureu que no te res a veure una cosa amb l'altre.

Per cert, que em despisto, aquesta font sempre l'he vist rajar i als mesos plujosos amb un bon doll.

Contínuem pel corriol que marxa amunt per trobar la pista que hem agafat al començament de l'excursió. Si porteu canalla compte amb els últims metres d'aquest camí, malgrat que no té cap dificultat técnica a mà esquerra hi ha un marge de tres o quatre metres de caiguda. Tampoc intenteu fer cabrioles i baixar pel marge, no cal el corriol us durà fins a peu de pista.

Ara nomès ens cal arribar-nos de nou a Sant Pere de Reixac tot seguint aquesta pista coneguda.

Pels voltants de Castellruf

Font del Ca o Sant Domènech

Ja hem arribat a Sant Pere i encara no he escrit cap noticía al blog aquest mes. Tanmateix la setmana passada vaig celebrar el meu trenta sisé aniversari i si això sumem que el 19 d'abril us vaig dir que cada setmana us parlaria d'una font de Santa Maria de Martorelles i nomès us vaig esmentar la Font Sunyera, avui us dec unes disculpes i tres fonts.

Començarem la sortida a la Font Sunyera, per arribar-hi ens adrecerem a la ja esmentada noticía del 19 d'abril.

Tornarem a la pista per la qual hem arribat a la font, però de seguida girem a l'esquerra i ens enfilem una mica, a uns 50 metres trobem a la dreta un camí que en un primer moment planeja bastant i el seguirem aproximadament durant 15 minuts fins arribar a la Font del Ca o Sant Domènech.

En époques de sequera la Font del Ca nomès goteja.

En aquest indret podem veure una "cova", lloc que s'utilitzava antigament per guardar eines, inclús com aixopluc dels pagesos que conreaven la terra.

Tambè esmentar que casualitat o no a Martorellles podem trobar l'ermita de Sant Domènech al costat de la Masia de Can Carrancà.

Sortim de la Font del Ca a l'esquerra continuant pel corriol pel qual hem arribat. Ara es fa una mica més costerut, aproximadament quinze minuts més tard trobem una cruïlla de corriols en forma de Y; agafem el de mà dreta. Ara el camí planeja i sense deixar-lo sempre en direcció sud, quan portem 7 o 8 minuts caminant trobem a mà dreta un corriol força tapat per la brolla, ens endinsem i a 20 metres tenim la Font del Ferro.

En époques de sequera la Font del Ferro nomès goteja.

Aquí és curiòs veure un exemplar de micaquer, molt corrent als patis i jardins dels pobles de les dues vessants del Parc, però inusual enmig del bosc.

Tornem a sortir al corriol principal i refem les nostres passes, uns 5 minuts més tard trobem dos camins, nosaltres agafem el de la dreta i de seguida 200 metres més endavant, tornem a trobar dos camins i tornem a seguir pel de la dreta.

Pocs minuts més tard, trobem uns torrent que ens creua i un camí que marxa a l'esquerra, nosaltres seguim rectes, perquè 10 metres més endavant arribarem a l'entrada de la Font de la Teula.

En époques de sequera nomès goteja, però si podem venir-hi en un periòde humit de l'any veurem baixar l'aigua per tots els racons de la teula.

Sens dubte, és una de les fonts més maques dels voltants, tal vegada el paisatge que ens envolta ens recordaria una font del Montseny.

Sortim de la font i seguim pel camí que marxa a mà dreta, ara vé l'ultim tram costerut de l'excursió d'avui i ens menys de deu minuts arribarem al coll de Castellruf.

Nomès sortir del corriol girem a l'esquerra per l'ampla pista que en 2 o 3 quilòmetres ens baixarà rapidàment de nou a Santa María de Martorelles.

A Castellruf podem visitar el dolmen i el poblat ibèric. Un altre dia us farè cinc cèntims sobre les llegendes que hi han al voltant d'aquest indret tan místic.

3a Passejada pels voltants de Vallromanes

El proper diumenge 25 de maig a les 9 del matí pujarem a Sant Mateu entre corriols. Aquest serà un itinerari circular, amb inici i final a la plaça de l'església de Vallromanes.

Aquesta excursió ens ofereix diversos paisatges, corriols amb espesa vegetació, camins erosionats per l'acció de l'aigua, esplèndits miradors cap a tota banda, tots els verds a les Planes de Can Riera...

Malgrat que gairebé tot l'itinerari passa pel terme municipal de Vallromanes, també trepitjarem un tros de Premià de Dalt i un tros de Teià.

Aquesta sortida la podeu fer tot l'any, això si cada estació de l'any li posarà els seus matisos.

Qm 0. Sortim de la plaça de l'església riera amunt i 50 metres més endavant girem a la dreta pel carrer Alella. Contínuem recte per la pista de terra que marxa davant nostre. Passem pel costat de Can Brutau i seguim pujant.

Qm. 0,300. Arribem a un carrer asfaltat que obvíem, nosaltres girem a l'esquerra, primer per una pista, però de seguida per un corriol que encara marxa més a l'esquerra. Nosaltres sempre seguirem rectes i amunt, no fent cas als corriols i camins que ens travessin.

Qm. 0,800. Can Cirera. Deixem els ruscos d'abelles darrera nostre i nosaltres contínuem amunt pel camí sense fer cas als corriols i camins que menen a banda i banda del camí.

Qm. 1,750. Pista de Vallromanes al coll del Clau. Seguim amunt fins arribar al coll del Clau.

Qm. 2,250. Coll del Clau. A partir d'ara i fins arribar a Sant Mateu, seguirem el GR92 (marques blanques i vermelles) direcció nord. En un primer moment el camí passa per un rocallam entre pins.

Qm. 2,750. Coll de Can Gurgui. Compte no perdre les marques del GR. Tanmateix hem de seguir un corriol que s'enfila a l'esquerra quan portem caminant cinquanta metres per la pista ascendent. Aquest camí està bastant erosionat, però té molt bones panoràmiques. Gairebé quan ja som a dalt, deixem a l'esquerra Can Gallemí, l'última casa de Vallromanes pel sud.

Qm. 3,750. Can Riera. Per acostar-nos a la font de Sant Mateu seguim la pista que davant nostre fa una "U" voltant les Planes de Can Riera, el GR a mitja pista marxa a la dreta.

Qm. 4. Font de Sant Mateu.

Des de fa dos o tres anys sempre està eixuta. Al seu davant una gran bassa ara en desús, ens il.lustra sobre el concepte d'economía de l'aigua que tenia la vida a les masies, en una época en que no hi havia aigua corrent.

Darrera la font tornem a retrobar el GR92, l'indicador ens guia cap a un corriol ascendent, en pocs minuts arribarem a l'ermita.

Qm. 4,250. Ermita de Sant Mateu.

La capella està documentada al segle X. És un edifici romànic d'una sola nau. Tanmateix el més curiós és la disposició del campanaret d'espadanya, perpendicular a la façana.

Segurament això és així per tal d'augmentar notablement el radi des d'on eren perceptibles els tocs de la seva campana.

                   Alzina de Sant Mateu.

Situada a l'esplanada de davant de l'ermita homónima, la seva alçària de més de 15 metres empetiteix l'ermita i l'habitatge dels ermitans. És probablement l'alzina més alta del Parc de la Serralada Litoral i una de les més velles, amb gairebé dos-cents anys de vida.

Contínuem pel GR92 uns doscents metres fins que girem a mà esquerra tot seguint el Meridià Verd Sud. Al capdavall del camí carrerer pel qual ara anem ens travessa la pista carenera que seguirem direcció sud. Uns metres més endavant el Meridià Verd segueix davallant per un camí que marxa a la nostra esquerra fins la Platja d'Ocata. Nosaltres hem de seguir per la pista.

Qm 5. Mirador de la Cornisa.

Si la contaminació ens ho permet podrem fer una visita virtual pel Maresme, el Vallès i sobretot pel Barcelonès.

Seguim baixant per la pista. ¡¡¡ Compte amb el trànsit!!!

En una curva trobarem una font (sense nom oficial) això sí sempre raja. Encara que no és recomanable beure-hi.

Qm 6,250. Coll de Can Gurgui. Seguim la pista a la dreta en direcció a la font i al restaurant de Can Gurgui.

Qm 6,500. Font de Can Gurgui.

Font que sempre raja. Aigua sanitàriament potable. La font es troba en una cruïlla de camins, per tant encara avui és molt concorreguda.

Sortim de la font i abans d'arribar a la casa de Can Gurgui girarem a l'esquerra pel camí que baixa a Vallromanes tot passant per la torre de Sant Isidre i Can Lairet fins desembocar a la riera a l'alçada de Can Sala Gros. D'aquí a la pláça de l'església nomès ens restarà poc més d'un quilòmetre.

"

Qm 9. Plaça de l'església. Vallromanes.

Per fer aquesta entrada he extret informació del llibre "Parc de la Serralada Litoral" Història i itineraris de l'Adrià Triquell i Salomé i editat per Piolet l'abril de 2012.

La Font Sunyera

Durant les properes setmanes farem un recorregut per totes les fonts de Santa María de Martorelles que fins ara coneíxem.

Avui anirem a la Font Sunyera sense cap mena de dubte, una font de referència d'aquestes contrades, escenari de moltes fontades i molts berenars i des d'on neix el Torrent de la Font de Baix que desprès de juntar-se amb el torrent de Can Gurri i el torrent que baixa de les Llicorelles, tots tres formen el Torrent de Can Sunyer que desemboca al Besòs.

Iniciem la nostra excursió al pàrquing ubicat al costat de la Societat Coral la Flor, des d'aquí pugem cap a la Plaça Joan Matons i girem a l'esquerra pel carrer Poal (el carrer de la residència d'avis).

Sense deixar aquest carrer, quan portem uns 500 metres, entrem al Parc de la Serralada Litoral i l'asfaltat es converteix en camí de terra.

Aquest camí va pujant mica a mica i en 7 o 8 minuts arribarem a l'esmentada font.

La font Sunyera sempre raja.

La Font Margarida

Aquesta font és troba ubicada al terme de Vilanova del Vallès, concretament a l' entorn de l'urbanització Can Bosc; on s'acaba el carrer Arboç.

Arribats a aquest punt, trobem un camp de bàsquet i un altre de fútbol. Travessem el camp de fútbol i entrem a una zona boscosa per un corriol que al principi planeja, però de seguida baixa fins la font en uns 5 minuts.

Malgrat que és una font que mai raja, el seu entorn és ideal per berenar-hi. Els fons umbrívol degut a l'espesor de la vegetació, els amplis marges d'obra ideals per seure, així com els esglaons que baixen fins la pica fan pensar que en altres temps s'hi havien fet importants fontades.

Tanmateix, tot i la proximitat de vivendes, els voltants de la font es troba força net.

Per on pugem a Sant Mateu?

Aquest matí m'he llevat amb aquest gran dubte existencial.

Per on deu ser més "xulo" pujar a Sant Mateu.

Com per la vessant vallesana ho he fet un munt de vegades. M'he anat a Premià de Dalt i des del Parc de la Cadira del Bisbe, seguint l'itinerari de la ruta de l'esquirol he anat fins a Sant Mateu.

I senyores i senyors sense cap mena de dubte em quedo amb la vessant vallesana.

Des de Vallromanes pots pujar fins a dalt per corriols i a més a més trobant aigua pel camí.

L'esmentada Ruta de l'Esquirol sembla feta perquè la gent avorreixi això de caminar per la muntanya.

L'únic alicient el trobem una vegada arribem a Sant Mateu, però pel camí nomès pista ampla en constant pujada, sense aigua i si ets una mica passarell i mandrós i ho vols fer a l'estiu a partir de mig matí. ¡¡¡Calçat!!! Que acabaràs ben rostit.

Per altra banda, la Cadira del Bisbe m'ha decepcionat força. Ho he trobat tot bastant deixat.

Bè, des d'aquesta banda de la muntanya (Vallès) de tant en tant aniré saltant a l'altre banda a veure que trobo.

I ja que defenso tant la pujada vallesana us la descriuré properament.