LA FONT DE SANTA CATERINA

La Font de Santa Caterina.

Farà un parell de setmanes, en Francesc Ayats al seu blog "Caminar desprès dels 50", parlava d'aquesta font que ja feia que temps que perseguia.

Tanmateix, alguna vegada m'hi havia acostat, tot buscant la déu d'aigua i mai l'havia trobat. Les males herbes i les bardisses ho tapaven tot i no hi podia arribar.

Però a principis d'aquest any anant per la carretera de la Roca, em van cridar l'atenció uns rètols nous que deien "Camí fluvial del Mogent" i això de nou va fer despertar el meu interès per aquesta font.

Per tant, l'entrada d'en Francesc, sense ell saber-ho, em va incitar a sortir el darrer divendres a trobar la Font de Santa Caterina.

Vaig quedar gratament sorprès per la feina que han fet en el tram del camí fluvial entre Montornès i Montmeló, tal vegada altres dies comentaré altres trams; Montmeló-Mollet (Besòs), Montornès-Vilanova, Vilanova-La Roca...

Si realment des del seu naixement al Corredor fins l'aiguabarreig amb el Congost a Montmeló està tan ben arranjat, sens dubte s'ha guanyat un vial natural.

La millor manera d'acostar-nos a la Font de Santa Caterina, es deixant el cotxe a Montornès, al costat del riu a l'alçada de l'avinguda Llibertat, hi ha un gran aparcament.

D'aquí a la font nomès hem de seguir el camí en sentit sud uns 1300 metres i cent metres mès si volem pujar al pont i entrar al nucli urbà de Montmeló.

La Font de Santa Caterina raja. En el frontal hi ha una rajola mig trencada, on malgrat tot, encara es pot llegir el nom de la déu. Després l'aigua forma un petit torrent que de seguida desguassa al Mogent.

Tot i haver recuperat un espai natural trobo que aquest camí té un defecte força important, el soroll dels cotxes de la carretera i de les fàbriques no deixen sentir els ocells. Per tant, és una bona ruta per fer amb auriculars i escoltar la música que ens agradi més.

Finalment, vaig trobar a faltar alguna paperera a l'àrea de picnic de Casablanca.

Divendres no portava la càmara i la fotografía l'he extret del blog Senderisme d'Estar per Casa

Properament, parlarem de la fauna i flora invasora que des de fa uns anys habita als Parcs de la Serralada Litoral i Marina.

GRAMÀTICA DEL CAMINANT IX: MOTS I NOMS DE BADALONA

Un cercapous

Hi ha noms i paraules que situen a qui els utilitza en un territori. Si escoltem brunyol, carrota, gavinet, junoll, piella o trumfa; segurament surt de la boca d'un empordanès; si sentim algú que està acostipat, va en alicòptero, té coranta anys o està bevent gasiosa, hi ha moltes possibilitats que aquesta persona sigui lleidatà o lleidatana.

Si per altra banda, ens diuen que agafem la granera, que ens mirem a l'espill i que ens mengem una mançana, el nostre interlocutor serà de les Terres de l'Ebre.

És evident, que en aquestes zones trobaríem molts més mots característics del territori en qüestió, però no cal fer gaire quilòmetres per trobar paraules originals, a les faldes del Parc de la Serralada de Marina trobem una vila amb el seu petit diccionari, trobem Badalona amb els badius, els micacos, els tornemis...

A continuació us presento 33 mots badalonins.

Aljub: Dipòsit quadrangular, ample i de poca fondària, excavat en la terra i revestit de pedres per dintre i tapat de volta, que serveix per recollir en el camp l'aigua de pluja que corre per terra.

Arrop: Tot i que l'arrop és un most de raïm, espessit per ebullició i evaporació. A Badalona la Fira de l'Arrop és un mercat de productes alimentaris artesans que es cel.lebra cada mes de maig a Dalt de la Vila.

Badiu: Eixida o pati obert a la part de darrera d'una casa.

Barri: Reixat de ferro o fusta que tanca un jardí, un hort o el pati d'una casa.

Campmany: Camp gran.

Cancell: Reixa que tanca l'entrada a una capella.

Fer caramull: Estar ple amb excés.

Cercapous: Instrument consistent en alguns ganxos de ferro reunits, que lligats amb una corda, serveixen per a treure objectes de dins d'un pou.

Círcol: Cercle

Cofurna: Alberg petit e infame.

Costa: Pendent del terreny, en general d'un carrer, d'un camí...

Eixida: Espai obert lateralment i cobert o descobert per damunt, situat a un costat o a la part posterior d'una casa. Porxo.

Esbaldir: Esbandir. Passar per aigua clara, quelcom que s'ha rentat amb sabó o lleixiu.

Esmoixinar: Treure o fer caure les dents.

Festejador: Banc de pedra adossat a la paret a banda i banda d'una finestra. Sempre apareixen per parells.

Garba: Feix d'espigues tallades i lligades, que generalment es compon d'algunes gavelles.

Gavella: Conjunt de manats d'espigues que el segador pot incloure dins la mà i que desprès deposita al terra, per formar amb algunes gavelles la garba.

Güell: 1. Font abundosa, naixement d'un riu. 2. Forat on es fica un riu, per a reaparèixer més avall.

Hipogeu: Construcció funerària subterrània. A Cal Fideuer al carrer Barcelona 20, n'hi ha un.

Larari: Capelleta domèstica on els romans veneraven els seus déus de la llar.

Lladó. Lledó. Fruit del lledoner.

Lloreda: Bosc de llorers.

Micaco: Nesprer.

La Penya: Nom amb el qual es coneix el club de bàsquet més representatiu de la ciutat.

Piseria: Bloc de pisos.

A pleret: A poc a poc, sense pressa.

Quillada: Noia o dona molt ben vestida.

Sirga: Corda del pou.

Tascó: Objecte de fusta o de metall, de secció triangular, per mantenir estrets dos cossos entre els quals es col.loca. Cunya.

Tornemi: Pasta ensucrada i farcida de crema. A altres contrades es conegut com a "xuixo".

Tova: Rajola gruixuda de grans dimensions, generalment de fang cru i assecada al sol, que serveix principalment per fer parets, sòls, xemeneies...

"La Tusa": Popularment com es coneix la companyia d'autobusos urbans e interurbans de Badalona (TUSGSAL)

Varal: Indret, contrada, extensió de terra o de poble, distinta de les inmediates, però alhora propera.

Properament, parlarem de la Font de Santa Caterina.

OFICIS ANTICS I: ELS CARBONERS

Una carbonera

Avui vull començar una nova "secció" i tanmateix anirà dedicada a tots aquells oficis que es portaven a terme per aquestes i altres contrades fins fa no gaire i avui dia han desaparegut o estan a punt de desaparèixer.

Avui parlarem dels "homes del fum" dels carboners, que moltes vegades, com el cas del meu avi, eren pagesos que segurament quan al camp no hi havia feina, és a dir a ple hivern, feien el carbó.

Una vegada coneixem tot el procés de com es feia el carbó, no és difícil entendre que aquest ofici hagi desaparegut.

Anem 70 anys enrrera i situem-nos a principis de 1941. Si ens endisem al bosc amb prou facilitat podem trobar placetes. Fa poques setmanes, quan descobríem el camí dels Frares a la Conreria, vàrem passar per una d'aquestes placetes.

En aquestes placetes, s'hi feien les carboneres, però la primera feina que s'havia de fer abans de tot, era tallar, trossejar i fer grans piles de llenya. Cal dir, que per fer les carboneres, calien entre 20 i 30 tonelades de fusta.

Quan ja tenien la fusta a punt, construïen l'esquelet de la carbonera, i al bell mig es feia una gàbia, al voltant de la qual es col.locaven tots els troncs, primer els buscalls més grossos i després els més prims.

Aleshores s'encenia i ja era qüestió que el foc anés donant la volta a la pila fins que la llenya es convertia en carbó. Aquest procés solia durar dues o tres setmanes.

Perquè es cogués bé i no es fes tot cendre, el carboner havia d'anar obrint forats pel voltant. Tanmateix, quan hi havia foc dins la pila, s'havia de vigilar nit i dia. A mesura que s'anava coent, anava perdent la forma i hi havia el perill que si fes algun forat i si no es tapava de seguida amb molsa i troncs, es podia cremar tot.

Quan la pila ja estava cuita, es rescaldava i es treia el carbó.

Si després d'aquesta explicació encara no teniu molt clar com es feia el carbó, no dubteu en acostar-vos a Canòves, fins el 27 de març l'associació el Sui http://www.elsui.cat/ organitza la Mostra del Carboneig amb una bona pila d'activitats, amb exposicions, construcció d'una carbonera, tallades de troncs, treta i venda de carbó, concerts, rutes, sopars carboners...

Tot seguit us presento un petit vocabulari carboner realitzat per aquesta associació.

Empilar: Començar la carbonera posant la llenya bé.

Embalumar: Posar branques d'alzina sobre la llenya perquè a l'hora de tapar-la amb terra, aquesta no caigui a dintre.

Enterrar: Tapar totes les branques amb fagell.

Fagell: Terra cuita que ja s'ha fet servir en una altra carbonera.

Ull o xemeneia: Forat de dalt de la pila per on es posa la llenya i s'encén.

Bitllar: Posar llenya tallada curta dins la carbonera.

Rescaldar: Remenar tota la terra, treure tots els terrosos i tornar-la a posar sobre la pila ja cuita.

Ensarriar: Posar el carbó obtingut dins les sàrries.

Treta: Treure el carbó una vegada ja cuita la pila.

Boscall: Tros de llenya.

Per fer aquesta entrada he tret informació de l'Associació El Sui i del número 268 de la revista "Sortim"

LA FONT DE L'EUCALIPTUS

La Font de l'Eucaliptus, el desembre del 2005

La Font de l'Eucaliptus, el març de 2011

Periòdicament vaig seguint les notícies que publiquen els Parcs de la Serralada Litoral i Marina. Fa uns dies vaig llegir que s'havien fet tasques de restauració a la Font de la Mansa a la Roca del Vallès i a la Font de l'Eucaliptus d'Alella.

En aquest blog ja he parlat d'aquestes fonts, en aquest sentit el gener de 2010 vaig publicar "Les fonts d'Alella. Els torrents del Fonoll i del Sarau", un itinerari d'uns 7 quilòmetres que passava per la Font de l'Eucaliptus.

Però repassant anotacions i fotografíes que tinc per casa, la primera vegada que vaig descobrir aquesta font, va ser a finals del 2005.

Per tant, avui vull escriure sobre l'evolució d'aquesta font i el seu entorn, aquests últims cinc anys.

L'any 2005 ens trobàvem un entorn molt brut i deixat, on eren evidents els actes de vandalisme, però teníem una font amb un bon doll d'aigua.

A principis del 2010, l'entorn havia millorat una mica, malgrat tot, la porta de la mina estava arrencada, però la font nomès gotejava.

Ara, el mes de març del 2011, s'ha tornat a posar la porta de la mina i s'ha netejat l'entorn i una mica el refugi. Ja posats, jo també hagués netejat els graffitis. La font continua gotejant.

Per altra banda, la nevada de l'any passat, va fer força destrosses en aquesta zona i ara un any després encara són ben visibles els efectes, així uns 200 metres per sobre de la font de l'Eucaliptus, al voltant de la Font del Safareig, encara hi ha molts arbres caiguts. Tanmateix, la mateixa situació es repeteix al torrent del Sarau, uns metres abans d'arribar a la font.

Per tant, tots aquells que visiteu aquest indret, no trobareu un indret amb gaire diferències que temps enrrera, però sí amb alguns matissos.

No vull acabar l'entrada d'avui, sense fer dos apunts sobre patrimoni arquitectònic i patrimoni natural, que trobem en aquests torrents.

Per començar trobareu un parell de barraques de vinya, fins la segona meitat del segle XX, eren utilitzades per guardar les eines, aixoplugar-se, inclús per tenir-hi bestiar, perquè encara que costi creure, segurament fins fa uns 50 anys, aquest bosc eren terres de conrreu i vinya.

Ara aquestes barraques estan catalogades com arquitectura popular.

L'element natural que cal tenir en compte, és el pi bord que hi ha a la confluència entre el torrent del Sarau i torrent del Fonoll, aquest arbre té uns 300 anys, 20 metres d'alçada i calen els braços de dues persones adultes per abraçar-lo. Actualment és considerat arbre monumental d'àmbit municipal.

Properament parlaré de la restauració de la Font de la Mansa.