DE LA FONT DE L'HORT DELS MONJOS A LA FONT DE LES MONGES

La Font de l'Hort dels Monjos

Avui descobrirem dues fonts de Sant Fost de Campsentelles, dues fonts només separades per poc més de 500 metres, dues deus d'aigua que tenen molt a veure entre elles, però que totes dues ara es troben en una época de decadència i deixadesa.

Ara no recordo si en aquest blog, alguna vegada ja he expressat la meva opinió sobre el bosc a Sant Fost, tanmateix avui és un bon dia per fer-ho.

Per començar, vull concretar la meva crítica, jo diferenciaria tres zones a Sant Fost, el Bosc de la Nau, la vall de Cabanyes (fent-la arribar fins el turó de les Maleses) i la Conreria.

I des de sempre sóc molt crític amb el sector La Conreria- La Selva del Vallès- Mas Llombart Sud.

Després de caminar uns quants anys pels Parcs de la Serralada de Marina i Litoral, en aquests indrets encara hi ha coses que em sobten molt.

Hi ha racons com sota la Font de les Monges, que sembla realment un abocador, els boscos i els camins estan molt bruts de deixalles i d'arbres i branques caiguts; aquests camins i corriols poden acabar perfectament en una propietat privada i la relació tan caòtica que des de fa uns cinquanta anys hi ha entre urbanisme i natura fa que no sigui agradable passejar-hi.

En cap cas no vull que ningú s'enfadi, quan dono aquesta opinió simplement és per fer bullir l'olla i a veure si entre tots d'aquí un temps tenim una muntanya més neta.

Malgrat sóc crític, aquest 2011 parlaré de les virtuts de les fonts d'aquest indret.

Per començar, la descoberta d'avui és anar de la Font de l'Hort dels Monjos a la Font de les Monges pel camí dels Frares. Aquest és un itinerari circular d'un quilòmetre i mig amb un desnivell gairebé inapreciable.

Sortirem davant de l'antic seminari, ara convertit en un alberg de la Fundació Pere Tarrès.

Ens dirigim direcció nord, tot seguint el GR-92. Cent metres més enllà arribem a l'alçada de la carretera B-500 (Mollet-Badalona). A mà esquerra el Camí de l'Illa, baixa paral.lel a la carretera, nosaltres el seguim.

Quan portem uns 250 metres, arribem al camí dels Frares, nosaltres contínuem per aquest carrer fins la casa número 6 per on baixem arran de paret fins el torrent. Pràcticament no hi ha camí, però com només són 200 metres fins arribar a la Font de l'Hort dels Monjos, l'accès no és gaire complicat. Quan ja ens acostem a la font veurem una bassa que ens indica que ja hi som.

Font de l'Hort dels Monjos. Sempre raja aigua, la construcció està feta de totxos i granit i malgrat el seu estat és acceptable, els seus accesos són llastimosos. Com a curiositat, esmentar que aquesta font fou redescoberta aquest segle XXI per en Francesc Xavier Aranda i Martínez, Randy.

Ara tornem a pujar al camí dels Frares i seguim direcció sud, tot endinsant-se en el bosc. Quan portem uns 200 metres arribem a un planell que fa una placeta. Ara el sender puja de cara a llevant, mica a mica el corriol es fa més estret i anem trobant tota mena d'obstacles; branques caigudes, bardisses, lianes... que ens fan saltar, ajupir-nos, caminar a la gatzoneta... i fer alguna petita marrada, per recuperar de seguida el viarany. És evident que en aquest Camí dels Frares li cal un rentat de cara, tanmateix ben condicionat, aquest corriol val molt la pena.

Desprès d'uns 350 metres de gimcana arribem a la Font de les Monges.

Font de les Monges. Fins fa no gaire anys gotejava, ara mateix està totalment seca. La font es troba dins una bòveda feta de pedra. Al costat, hi havia un edifici d'estil modernista que ara està totalment en runes. Sens dubte avui dia aquest espai seria un lloc perfecte per tenir-hi un centre d'interpretació del Parc.

Entre el 1915 i el 1930, aquest indret va viure la seva època més gloriossa, ja que una vegada a l'any era el centre del sentiment catalanista i eren molt concorreguts els aplecs sardanistes que s'hi feien.

De llavors ença, la font ha viscut dècades força bones i d'altres de molt penoses, com la primera del segle XXI. Actualment, que hi ha estesa arreu una corrent de conservació i protecció del patrimoni històric i natural, és una vergonya tenir aquest indret en aquest estat.

Ara pugem per les escales que hi han al costat de l'edifici i girem a l'esquerra per la pista asfaltada.

Dos-cents cinquanta metres més endavant, arribarem de nou al Seminari, punt d'inici i final de la descoberta d'avui.

Per fer aquesta entrada, he extret informació del llibre "Fem memòria. Sant Fost de Campsentelles. Segle XX. Núm 2 ", editat pel Jaume Rifà, l'Amadeu Rovira i en Josep Gurri.

Properament parlarem de la Font del Rossinyol, del Porró i dels Castanyers.