Les 30 fonts de Vilanova del Vallès

La Font Margarida

Avui us enumeraré les fonts de Vilanova del Vallès, el poble d'aquestes contrades amb la història més curta, nomès 26 anys, sense comptar algun periòde on també va ser independent cap a la dècada dels 30 del segle passat.

Tanmateix, des de sempre en aquestes terres hi ha hagut molta vida i les fonts repartides per la plana i la muntanya eren imprescindibles pel dia a dia dels habitants d'aquesta zona.

Desprès de parlar el juliol d'aquest any de les fonts de Vallromanes, avui els hi toca als veïns.

Molta de la informació per fer aquesta entrada l'he extret del llibre "Vilanova del Vallès. Recull onomàstic" de l'Enric García-Pey.

Veureu que en aquest blog, ja haurem parlat d'alguna d'aquestes fonts, tanmateix us agrairia que si coneixeu qualsevol cosa sobre alguna d'aquestes deus d'aigua m'ho féssiu saber.

1. Basses. Desconeguda, en principi difícil de trobar.

2. Canaletes. Desconeguda, en principi de fàcil troballa.

3. Castanyer. Perduda.

4. Catedràtic. Desapareguda.

5. Céllecs. Desapareguda.

6. Encantades. Desconeguda. En principi, no gaire difícil de trobar.

7. Ermità. Desapareguda.

8. Estrella. Desconeguda. En principi, difícil de trobar.

9. Ferro. Desapareguda.

10. Floreta. Desapareguda.

11. Galvany. Segurament perduda.

12. Gavatx. Desconeguda. En principi força fàcil de trobar.

13. Grèvol. Desconeguda. En principi fàcil de trobar.

14. Hortets. Desapareguda.

15. Maco. Desapareguda.

16. Mare de Déu. Desapareguda.

17. Margarida. No raja. Trobada, vaig fer-ne una entrada l'abril del 2008.

18. Mompart. Desconeguda, però en principi força fàcil de trobar.

19. Nadal. Desconeguda, en principi fàcil de trobar.

20. Pigat. Desconeguda, en principi difícil de trobar.

21. Porc. Trobada. Deu d'aigua que brolla de terra.

22. Poriol. En principi desapareguda.

23. Puig. Desapareguda.

24. Rector. Desconeguda. En principi de difícil troballa.

25. Roda. En principi desapareguda.

26. Sant Jaume. Gairebé desapareguda. Trobada, en vaig parlar el juliol de 2009.

27. Sant Jordi. Fins ara sempre raja. Trobada, hi ha una entrada sobre aquesta font l'abril de 2009.

28. Sereno. Desapareguda.

29. Sorral. Desapareguda.

30. Tord. Desapareguda.

La propera setmana parlarem del senglar.

1000 documents al vostre abast

Centre d'informació de la Creu de Can Boquet

Aquest divendres 17 de setembre, vaig anar a una conferència al Casal de Vallromanes que portava per títol. "1000 documents al vostre abast del Parc de la Serralada Litoral" i sens dubte vaig conèixer una de les persones que millor coneix aquestes muntanyes, en Toni Marí.

En Toni té el seu "cau" al Museu Arxiu de Vilassar de Dalt, on a la planta superior trobarem aquests 1000 documents. Miraré de fer-li una visita un d'aquests dimecres per la tarda que se'l pot trobar, tinc uns quants dubtes que potser obtindran resposta.

Tanmateix en Toni els caps de setmana al matí puja fins la Creu de Can Boquet, al cor del Parc, on el trobarem dins l'oficina d'informació.

Desprès d'escoltar la seva conferència, una magnífica classe de coneixement del medi del Parc de la Serralada Litoral i on el bon comunicador va captar l'atenció dels oients, en aquest home li podeu preguntar de qualsevol matèria, sobre aus, reptils, mamífers, arbres, plantes, pedres... perquè no dubteu que tindreu resposta.

Si no heu anat a veure'l i escolta'l en una d'aquestes xerrades que està fent per diversos municipis vallesans i maresmencs, us ho recomano perquè és molt amè, didàctic i en una hora tens una fotografía molt precisa d'aquestes muntanyes.

A mesura que vagi sabent dates d'aquestes conferències us ho farè saber.

De moment, segurament us el trobareu el proper divendres 24 de setembre a les 8 del vespre al Museu Arxiu de Vilassar de Dalt, al carrer Marqués de Barberà, 9 on els historiadors i arqueòlegs Marc Bosch i Jordi Montlló faran la conferència "Paratges amb història. El patrimoni arqueològic del Parc de la Serralada Litoral".

Tanmateix, el centre de documentació obrirà a les 7 de la tarda per qui vulgui consultar informació de temàtica arqueològica.

Un cap de setmana rodó

Una verema de fa uns quants anys

Aquest cap de setmana es presentava interessant i sens dubte s'han complert les expectatives.

Per començar, divendres a la masia de Can Carrancà de Martorelles vaig anar a veure l'exposició "Fonts Martorellenques" amb fotografíes de l'Adolf Candela, l'Antonio Sanchez i en Quixol Soriano.

Les 14 instantànies que hi havien mostraven amb una gran senzillesa i alhora claretat, aquests raconets d'una gran bellesa i modestia que formen part de la història de la gent d'aquestes contrades des de fa una pila de segles.

Felicito als autors i organitzadors de l'exposició i a la llibreria de casa ja hi ha un espai per un llibre que parli d'aquestes fonts i moltes altres coses de Martorelles i Santa María.

Per altra banda, avui he anat a Alella a còrrer la I Cursa de la Verema que organitzava el Centre Excursionista d'Alella amb una distància de 14, 5 quilòmetres i un desnivell acumulat de 1268 metres.

El recorregut ha combinat pistes amb corriols i sempre mirant al mar des dels miradors que té aquesta vila maresmenca. Amb un sol espléndid i una mica de caloreta els 250 corredors i corredors ens hem fet un fart d'esbufegar.

L'organització malgrat ser la primera edició, excel.lent, avituallaments correctes, dutxes molt bé, aparcament sense problemes, els trabucaires "trabuquejant-nos" quan hem passat per la Plaça de l'Ajuntament... molt ambient, sense cap mena de dubtes una cursa molt recomanable i que omple un buit. Tanmateix en aquesta zona de la Serralada Litoral, teníem el terreny però ens mancava la prova.

Per últim, m'agrada participar en aquestes sortides, curses, itineraris, xerrades... que organitzen les entitats de banda i banda de la serralada, perquè gairebè sempre descobreixo indrets, camins, llegendes, racons, dades de tota mena... i avui no ha sigut una excepció.

La Fonteta de Can Gurri

La Fonteta de Can Gurri

Fa gairebè un any pensava que ja havia trobat totes les fonts de Martorelles i Santa Maria de Martorelles. En aquella ocasió vaig parlar de les fonts de Can Camp i Can Puig i començava l'entrada comentant que la llista la formaven 15 fonts més o menys "vigents": Sunyera, Ca, Teula, Ferro, Gurri, Mercè, Llorer, Roda, Riulas o de Baix, Racó, Can Matons, Can Santpare, Can Ros, Beu-i-Tapa i Can Camp, més 1 que havia desaparegut dues decàdes enrrere, la font de Can Puig.

Però avui, cal afegir-ne una de nova, la Fonteta de Can Gurri. Aquesta deu d'aigua nomès es troba a uns 70 o 80 metres de la Font de Can Gurri i amb tota seguretat la seva aigua és el sobrant de la font gran.

Vaig començar a buscar-la quan un dia que vam anar amb la meva tía per aquells encontorns i quan ella va veure la font de Can Gurri, no tenia res a veure amb la font de Can Gurri que ella recordava de finals dels anys 40 principis dels 50. Ella recordava una font molt modesta, sense escales, ni pedrís i on l'ùnic que hi havia era un boc que llençava l'aigua directament a terra.

I allà va quedar la cosa. Desprès de seixanta anys, jo comptava que aquesta font ja s'hauria perdut, sota la terra d'una esllavissada o sota un laberint de bardisses, i a més a més la possible ubicació llavors era totalment inaccesible.

Però aquest estiu, fent una excursioneta amb uns amics, em va cridar l'atenció que hi havia moltes menys bardisses i s'havia obert un petit pas, i m'hi vaig ficar i la sorpresa va ser sentir soroll d'aigua, i a continuació veure el boc que llençava un petit raig del líquid element a terra.

Per arribar a la fonteta de Can Gurri, podem seguir qualsevol dels dos itineraris que ens porten fins a la font gran.

"Una excursió de dames i cavallers" publicat l'octubre del 2009.

"De Castellruf a Vallromanes" publicat el novembre del 2009

Tanmateix, avui us proposo una sortida per arribar-hi des del cementiri de Santa María de Martorelles. L'itinerari d'avui té una llargada d'uns 5,5 quilòmetres i un desnivell positiu d'uns 150 metres. Aquesta sortida es por fer a qualsevol època de l'any

Sortint davant del cementiri, seguim el Camí Ral en direcció a Can Girona, quan arribem a Can Bernades, desprès d'haver caminat uns 250 metres, agafem el corriol de la dreta que va paral.lel a la casa.

Cent metres més endavant, sota nostre hi ha la Font de Beu-i-Tapa, malgrat que l'any passat hi vam fer una mica d'arqueología i vam treure-hi força terra, cal tornar a fer una sessió de pic i pala.

Dos-cents cinquanta metres més enllà, trobem una pista, nosaltres girem a la dreta i ara el nostre camí puja, tot passant pel costat de la casa de colònies de Can Girona.

Quan portem 800 metres per aquesta pista, arribem a una cruïlla de camins, nosaltres seguim pel GR.97-3, en direcció a la Font de la Mercè.

Ara el camí planeja i uns 150 metres més endavant ja som a la Font de la Mercè. Contínuem amunt per la pista i uns 100 metres mès enllà, davant nostre trobem dos camins, ara nosaltres pujarem pel de l'esquerra.

El camí s'enfila molt i quan portem uns 250 metres deixem a l'esquerra el desviament de la font de Can Santpare, si ens fixem una mica veurem un xiprer que ens marca on hi han les restes de la font.

Tant d'aquesta font, com de la Font de la Mercè trobareu més informació a "Els domins del castell de Sant Miquel" publicat el juny del 2009.

Uns 400 metres més amunt arribem a una cruïlla, deixem el camí que marxa davant nostre tancat amb una cadena i nosaltres seguim per la pista que ara gira a la dreta.

Dos-cents cinquanta metres més enllà, ja som a tocar de la Fonteta de Can Gurri, uns metres abans d'arribar al corriol que ens duria a la Font de Can Gurri, a la dreta, entre les bardisses s'ha obert un pas, si ens hi endinsem, vint metres més endavant arribarem a la fonteta.

Fonteta de Can Gurri: Descoberta aquest estiu, el boc de la font no és més que un tub de plàstic dur, pel qual raja un fil d'aigua que va parar directament a terra.

Per continuar la nostra ruta, ara desfarem el camí 250 metres fins a trobar el camí que estava tancat amb una cadena i que ara si que seguirem.

Quan portem uns 100 metres, passem pel costat del corriol que dóna accès a la Font de Can Barbeta, de la qual ja vam parlar aquest març passat.

Nosaltres continuarem pel camí principal, passem a tocar de la casa en runes de Can Barbeta i a uns 450 metres trobem un camí carreter que baixa entre les vinyes en direcció a Can Girona.

Ara l'hem de seguir i 800 metres més avall arribem a la pista de Can Girona a la Font Mercè, per on hem passat a l'inici de la sortida. Contínuem direcció Can Girona.

Quan passem Can Girona, uns altres vuit-cents metres més enllà, girem a l'esquerra pel corriol que ens ha de dur de nou a Can Bernades desprès de fer 350 metres i finalment arribar de nou al cementiri, desprès de fer els últims 250 metres pel Camí Ral.

Properament, parlarem de les fonts de la Vall de Sant Jeroni a Badalona.

El temps a la Serralada Litoral

El termòmetre que divendres es va enfilar força.

Com us vaig comentar la setmana passada, en principi en aquesta entrada havíem de parlar de la Fonteta de Can Gurri, però l'extrema calor del divendres m'ha fet canviar de plans.

Desprès d'escoltar que a Barcelona potser feia 200 anys que no s'assolien aquestes temperatures i patir una calor més pròpia del sud de la Península Ibèrica, vaig decidir averiguar si aquesta situació era molt extraordinària.

I desprès de consultar les dades que ofereix el "METEOCAT" referent a 2010, 2009, 2008, 2007, 2003, 2002 i 2001 (d'altres anys no és possible obtenir informació) i de l'observatori de "la nostra meteo" d'Òrrius he tret les següents conclusions, que en cap cas són gaire riguroses per falta de dades.

Tanmateix, he tingut en compte les temperatures, la precipitació, el vent, les glaçades... que es produixen a banda i banda de la Serralada, i en aquest sentit he tingut en compte les dades de les estacions meteorològiques de Vilanova del Vallès a 133 metres sobre el nivell del mar i Cabrils, tan sols a 81 metres sobre el nivell del mar.

És evident que sí hi haguès una estació al vessant del Vallès entre els 300 i 400 metres i una altra al vessant Maresme a la mateixa alçada, les conclusions que treuríem encara serien més aproximades a la realitat.

Però malgrat la rigurosa calor que va fer a la Serralada Litoral , no es van batre massa records.

A Òrrius que nomès hi ha dades des del 2009, es va arribar a 37, 4 graus.

A Cabrils van arribar nomès fins els 31,9 graus i el 23 de juliol de 2009 van assolir els 38,4 graus.

A Vilanova del Vallès per la seva part van arribar als 39,1 graus, però el 13 d'agost de 2003 van assolir els 39,3 graus.

En termes generals, la mitja de la temperatura màxima anual, normalment és un 1'5 graus més alta a Vilanova que a Cabrils.

Quant al costat oposat del termòmetre, a Cabrils no fa fred perquè com a temperatura mínima, l'hivern del 2001 van arribar a -1,4 graus.

Pel contrari Vilanova del Vallès duria semblar la Siberia quan el dia de Nadal del 2001 es va arribar a -9 graus.

En aquest sentit, a Cabrils nomès gela de mitja 1 dia cada 2 anys i a Vilanova del Vallès 39 dies a l'any i la mitja de la temperatura mínima anual, normalment és 4,2 graus més baixa a Vilanova.

Per tant, queda clar quin és el vessant obac i el vessant solell i on a l'estiu la marinada manté el termòmetre a ratlla.

Pel que fa a la precipitació pràcticament plou el mateix, uns 600 litres per metre quadrat i any, tant a Cabrils com a Vilanova, però a Cabrils hi ha més probabilitat que bona part d'aquests litres caiguin en poques hores. Així el 31 de juliol de 2002 es van registrar 111 litres per metre quadrat en 24 hores.

En aquest sentit, tambè cal destacar que a Vilanova aquesta pluja es recull en 154 dies de mitja a l'any i a Cabrils nomès en 85 dies.

Per últim, les ratxes de vent poden arribar a ser més fortes a Cabrils i el 15 de novembre de 2001 es va registrar una ratxa de 114 quilòmetres per hora. Mentre que amb les ventades del mes de gener del 2009 a Vilanova nomès es va arribar als 67 quilòmetres per hora.

Desprès d'aquest garbuix de xifres d'avui, la setmana vinent sense falta La Fonteta de Can Gurri.

Gramatica del Caminant IV

Un eixartell

A l'entrada de la setmana passada, referent al camí de Vallromanes a Alella, parlava que a principis del segle passat per aquests camí hi passaven els carros carregats que anaven o venien de mercat, de la carbonera, de la vinya.

I en efecte, els temps canvien i avui dia per allà no hi passa cap carro, tots els cotxes van per la carretera. Però aquest temps tambè ens canvïa les paraules i malgrat que tan abans com avui cuinem per menjar i treballem per guanyar un jornal, el vocabulari que utilitzem poc té a veure.

Així fa cent anys no podien saber que era un microones, una cuina vitroceràmica o un forn pirolític, però el més greu de tot és que avui dia hi ha molt poca gent que sapiga que són els esmolls, els calamàstacs i el tinell, i aquestes paraules formen part d'un patrimoni cultural que està en greu perill d'extinció.

Per tant, avui en aquesta Gramatica del Caminant IV, donarem la definició de 28 mots relacionats amb la vinya i amb les eines del camp i els estris de cuina que hi havia i que segurament encara hi ha a les masies escampades per tota la serralada.

Aixadell: Aixada petita de fulla estreta usada per arrencar herbes i treballar els solcs.

Bocoi: Bòta per guardar vi d'uns 600 o 650 litres.

Bujol: Galleda baixa i ampla proveïda d'una nansa de corda.

Calamàstacs: Els ganxos que subjecten les olles per les nanses, quan volem posar aquestes elevades damunt del foc de la xemeneia perquè s'escalfin.

Càvec: Eina semblant a l'aixada, però de fulla més estreta, que s'eixampla una mica a la part posterior.

Dall o Podall: Podadora de fulla en forma de falç petita.

Eixartell: Espècie d'aixadell forcat de tres puntes, per a arreplegar fems.

Esclopet: Peça de fusta semblant a un esclop petit, amb la qual els segadors es protegien la mà esquerra dels talls que es podien fer amb la falç.

Esmolls: Pinces per remenar els troncs, la carn, les patates, quan aquests es troben dins la llar de foc

Falç: Eina que s'utilitza per segar o tallar herba, consistent en una fulla de ferro acerat, tallant o dentada en la seva part còncava, amb un dels extrems acabat en punxa i l'altre amb un mànec.

Falçó: Mena de falç petita emprada per a tallar els raïms durant la verema.

Garbell: Receptacle que té el fons ple de forats iguals i que serveix per a separar objectes de grandària desigual, deixant passar els uns i retenint els altres.

Garbonassa: Feix de sarments que es fa quan es poda el cep.

Garzala: Recipient petit per escalfar líquids al foc. Palangana.

Lleixa: Prestatge fet d'obra i adossat a una paret o a la campana de la llar de foc.

Presa: Topí equivalent a dos petricons. Mig litre.

Rampí: Eina que consisteix en un mànec llarg amb un travesser en un dels extrems proveït de puntes de fusta o de ferro, que serveix per arreplegar la palla, l'herba segada... i tambè per a gratar la terra.

Samal: Estri per recollir i transportar els raïms de la mata fins el celler.

Sarment: Branca d'un cep o d'una parra.

Sàrria: Una tel.la feta amb fibres naturals per tapar els samals.

Solatge: Sustància que es diposita al fons d'un vas que contè un líquid en el qual es trobava en suspensió. Pòsit.

Solc: Cavitat longitudinal que es fa en el sòl amb una aixada o un instrument semblant.

Tinell: 1. Prestatge per a tenir-hi plats, olles i altres atuells.

2. Recipient on hom recull el most o l'oli de la premsa.

Topí: Olla petita d'una sola nansa.

Trafegar: Transvassar el vi fermentat o semifermentat per tal d'airejar-lo i de separar-ne el solatge.

Tramuja: Embut que es feia servir per ficar el most dins dels bocois.

Volant: Falç més grossa que l'ordinària i amb tall llis en lloc de dents.

A més a més la paraula barraló que ja vam comentar a la Gramàtica del Caminant III on parlaven de les Antigues Mides de Mesura i que aquesta era una antiga mesura de capacitat per mesurar vi i llet i que equival aproximadament a 32 litres, té una altra accepció.

Barraló: Portadora de fusta, prima i lleugera que serveix per a abocar vi quan es trafega.

Per fer aquesta entrada he tret algunes definicions del Diccionari de l'Enciclopedia Catalana i

del "Gran Diccionari Interactiu Altempordanès.

La setmana vinent parlarem de la Fonteta de Can Gurri.

CAMINS DE VALLROMANES VIII. EL CAMÍ D'ALELLA

Tot arribant a Alella per la Riera Coma Clara

El fet de viure des de fa gairebè set anys a Vallromanes, sens dubte ha sigut un dels detonants que a hores d'ara tingui aquesta falera per descobrir, recuperar i parlar de fonts, camins i indrets de tota mena d'aquestes muntanyes.

Sortir de casa i trobar-te aquí al mig sense necessitat d'agafar el cotxe és un privilegi i arran d'aquesta reflexió tan simple ja fa uns mesos vaig decidir que un dia parlaria del camí que duu de Vallromanes a Alella.

Segurament ara fa una centúria, aquests camins tenien un altre ús que no pas el que li donem avui, a principis del segle passat segurament en lloc de bicicletes de muntanya i caminadors i corredors equipats amb bambes i botes fetes de teixits i materials d'última generació, haguèssim trobat al pagès amb el carro i la mula que anava cap a la carbonera, cap a la vinya o baixava a vendre els seus productes al mercat d'Alella.

Era aquella época on encara pràcticament no circulaven vehicles a motor i per tant no hi havia carreteres, i aquests camins carreters eren les principals vies d'accès entre municipis veïns.

Cal dir que els primers 1750 metres de la sortida d'avui coincideixen amb la 3a Passejada pels voltants de Vallromanes editada en aquest blog el maig del 2008.

La distància de l'excursió és d'aproximadament 6 quilòmetres i el desnivell positiu d'uns 100 metres. Es pot fer a qualsevol época de l'any, nomès cal tenir en compte no fer-ho en dies de pluja per evitar el perill d'avinguda d'aigua a les rieres i als torrents.

Cal portar un calçat adequat, perquè hi ha trams de força baixada i sauló que rellisquen bastant.

És evident que l'tinerari tambè és pot fer en sentit Alella-Vallromanes, en aquest cas cal tenir en compte que el desnivell positiu serà de 200 metres. Tanmateix Vallromanes es troba a 186 metres sobre el nivell del mar i Alella nomès a 90 metres.

Sortim de la Plaça de l'Esglèsia riera amunt i 50 metres més endavant girem pel carrer Alella. Continuem recte per la pista de terra que marxa davant nostre. Passem pel costat de Can Brutau i seguim pujant.

Dos-cents cinquanta metres més endavant, arribem a un carrer asfaltat que obvíem, nosaltres girem a l'esquerra, primer per una pista, però de seguida per un corriol que encara marxa més a l'esquerra. Nosaltres sempre seguirem recte i amunt no fent cas als corriols i camins que ens travessin.

Desprès de caminar uns 500 metres per aquest corriol arribem a Can Cirera. Deixem els ruscos d'abella darrera nostre i nosaltres continuem amunt, sense fer cas als corriols que menen a banda i banda del camí.

Gairebè un quilòmetre més enllà arribem a la pista que va de Vallromanes al Coll del Clau, nosaltres la seguim uns cents metres direcció al coll fins que arribem al trencall de l'hipíca de Vallromanes, nosaltres en lloc de baixar a l'hípica seguim un corriol que hi ha més a l'esquerra en lleuger sentit descendent.

Dos-cents metres més endavant, aquest camí carreter puja una mica, des d'aquest punt a sota nostre veiem les instal.lacions eqüestres, obviant els camins i corriols que anem trobant contínuem recte. Uns 400 metres més endavant trobem una pista que ens travessa, nosaltres girem a l'esquerra en lleuger ascens i de seguida arribem a un planell.

Ara pel caminet que marxa a la dreta hem de baixar fins la pista principal que tenim a sota (pista del coll del Clau a coll de Font de Cera). Travessem aquesta pista i seguim baixant pel camí carreter que hi davant nostre. En aquest tram, cal anar en compte de no relliscar, perquè la pista està força erosionada i podem relliscar.

Un quilòmetre mès endavant, a l'esquerra, prop d'un cactus força imponent, entre arbres caiguts i plena de brutícia i deixalles trobem el que podria ser una mina o fins i tot una cova de vinya amb un petit dipòsit al costat. Uns metres més amunt tambè trobem uns marges fets de pedra seca, per tant segurament ja fa uns quants anys en aquest indret s'hi conreava quelcom.

Si algú coneix aquest indret, agrairia m'aclarissiu si es tracta d'una mina d'aigua o bé d'una cova de vinya.

Seguim baixant pel camí, ara aquest es més planer i més còmode. En aquest tram trobem barrejats, canyes, romegueres i algun cirerer, en un bosc on predomina l'alzina i el pi. Nosaltres mai hem d'abandonar el camí principal.

A mesura que anem baixant, les canyes van guanyant terreny, inclús hi ha algun tros on les canyes de banda i banda ho tapen tot i fan una espècie de tunel.

Quan portem uns 700 metres per aquest torrent, arribem a Can Pau Arenes, on s'ajunta amb altres torrents i forma la Riera Coma Clara. Ara el camí guanya molta amplada i nosaltres contínuem avall en sentit sud, tot passant pel costat del Colegio Santa María del Pino. Quan portem uns 550 metres per la riera, travessem la carretera de Masnou a Granollers per sota, tot seguint el curs de la riera.

Una vegada passem a l'altra banda, de seguida trobem un passeig que en lleuger descens i d'una manera absolutament còmode i tranquila, desprès de 1250 metres ens durà fins Can Lleonart.

La tornada a Vallromanes, proposo fer-la amb l' autobús de línia que uneix Barcelona amb Vallromanes, la parada està a cinquanta metres de la plaça de Can Lleonart, concretament a la Riera Principal, davant del parquing.

Malauradament, aquesta línea dels autobusos Sagalés, té pocs serveis, per tant cal mirar molt bé els horaris. En el meu cas per marcar aquest itinerari, he començat a caminar a les 18:30h i sense cap mena de pressa a les 20:00h, ja era a Alella i he agafat l'autobús que surt a les 20:55h. El trajecte dura poc més de deu minuts.

El gener de 2018 he publicat una variant que enllaça amb l'itinerari "De la Dakar a la Vall de Rials"(desembre 2017) i això ens permet fer una excursió de 15 quilòmetres que ens retorna a Vallromanes. 

Trobareu els horaris a www.sagales.com