LA FONT DE L'EUCALIPTUS

La Font de l'Eucaliptus, el desembre del 2005

La Font de l'Eucaliptus, el març de 2011

Periòdicament vaig seguint les notícies que publiquen els Parcs de la Serralada Litoral i Marina. Fa uns dies vaig llegir que s'havien fet tasques de restauració a la Font de la Mansa a la Roca del Vallès i a la Font de l'Eucaliptus d'Alella.

En aquest blog ja he parlat d'aquestes fonts, en aquest sentit el gener de 2010 vaig publicar "Les fonts d'Alella. Els torrents del Fonoll i del Sarau", un itinerari d'uns 7 quilòmetres que passava per la Font de l'Eucaliptus.

Però repassant anotacions i fotografíes que tinc per casa, la primera vegada que vaig descobrir aquesta font, va ser a finals del 2005.

Per tant, avui vull escriure sobre l'evolució d'aquesta font i el seu entorn, aquests últims cinc anys.

L'any 2005 ens trobàvem un entorn molt brut i deixat, on eren evidents els actes de vandalisme, però teníem una font amb un bon doll d'aigua.

A principis del 2010, l'entorn havia millorat una mica, malgrat tot, la porta de la mina estava arrencada, però la font nomès gotejava.

Ara, el mes de març del 2011, s'ha tornat a posar la porta de la mina i s'ha netejat l'entorn i una mica el refugi. Ja posats, jo també hagués netejat els graffitis. La font continua gotejant.

Per altra banda, la nevada de l'any passat, va fer força destrosses en aquesta zona i ara un any després encara són ben visibles els efectes, així uns 200 metres per sobre de la font de l'Eucaliptus, al voltant de la Font del Safareig, encara hi ha molts arbres caiguts. Tanmateix, la mateixa situació es repeteix al torrent del Sarau, uns metres abans d'arribar a la font.

Per tant, tots aquells que visiteu aquest indret, no trobareu un indret amb gaire diferències que temps enrrera, però sí amb alguns matissos.

No vull acabar l'entrada d'avui, sense fer dos apunts sobre patrimoni arquitectònic i patrimoni natural, que trobem en aquests torrents.

Per començar trobareu un parell de barraques de vinya, fins la segona meitat del segle XX, eren utilitzades per guardar les eines, aixoplugar-se, inclús per tenir-hi bestiar, perquè encara que costi creure, segurament fins fa uns 50 anys, aquest bosc eren terres de conrreu i vinya.

Ara aquestes barraques estan catalogades com arquitectura popular.

L'element natural que cal tenir en compte, és el pi bord que hi ha a la confluència entre el torrent del Sarau i torrent del Fonoll, aquest arbre té uns 300 anys, 20 metres d'alçada i calen els braços de dues persones adultes per abraçar-lo. Actualment és considerat arbre monumental d'àmbit municipal.

Properament parlaré de la restauració de la Font de la Mansa.

CAMINS DE VALLROMANES VIII. EL CAMÍ D'ALELLA

Tot arribant a Alella per la Riera Coma Clara

El fet de viure des de fa gairebè set anys a Vallromanes, sens dubte ha sigut un dels detonants que a hores d'ara tingui aquesta falera per descobrir, recuperar i parlar de fonts, camins i indrets de tota mena d'aquestes muntanyes.

Sortir de casa i trobar-te aquí al mig sense necessitat d'agafar el cotxe és un privilegi i arran d'aquesta reflexió tan simple ja fa uns mesos vaig decidir que un dia parlaria del camí que duu de Vallromanes a Alella.

Segurament ara fa una centúria, aquests camins tenien un altre ús que no pas el que li donem avui, a principis del segle passat segurament en lloc de bicicletes de muntanya i caminadors i corredors equipats amb bambes i botes fetes de teixits i materials d'última generació, haguèssim trobat al pagès amb el carro i la mula que anava cap a la carbonera, cap a la vinya o baixava a vendre els seus productes al mercat d'Alella.

Era aquella época on encara pràcticament no circulaven vehicles a motor i per tant no hi havia carreteres, i aquests camins carreters eren les principals vies d'accès entre municipis veïns.

Cal dir que els primers 1750 metres de la sortida d'avui coincideixen amb la 3a Passejada pels voltants de Vallromanes editada en aquest blog el maig del 2008.

La distància de l'excursió és d'aproximadament 6 quilòmetres i el desnivell positiu d'uns 100 metres. Es pot fer a qualsevol época de l'any, nomès cal tenir en compte no fer-ho en dies de pluja per evitar el perill d'avinguda d'aigua a les rieres i als torrents.

Cal portar un calçat adequat, perquè hi ha trams de força baixada i sauló que rellisquen bastant.

És evident que l'tinerari tambè és pot fer en sentit Alella-Vallromanes, en aquest cas cal tenir en compte que el desnivell positiu serà de 200 metres. Tanmateix Vallromanes es troba a 186 metres sobre el nivell del mar i Alella nomès a 90 metres.

Sortim de la Plaça de l'Esglèsia riera amunt i 50 metres més endavant girem pel carrer Alella. Continuem recte per la pista de terra que marxa davant nostre. Passem pel costat de Can Brutau i seguim pujant.

Dos-cents cinquanta metres més endavant, arribem a un carrer asfaltat que obvíem, nosaltres girem a l'esquerra, primer per una pista, però de seguida per un corriol que encara marxa més a l'esquerra. Nosaltres sempre seguirem recte i amunt no fent cas als corriols i camins que ens travessin.

Desprès de caminar uns 500 metres per aquest corriol arribem a Can Cirera. Deixem els ruscos d'abella darrera nostre i nosaltres continuem amunt, sense fer cas als corriols que menen a banda i banda del camí.

Gairebè un quilòmetre més enllà arribem a la pista que va de Vallromanes al Coll del Clau, nosaltres la seguim uns cents metres direcció al coll fins que arribem al trencall de l'hipíca de Vallromanes, nosaltres en lloc de baixar a l'hípica seguim un corriol que hi ha més a l'esquerra en lleuger sentit descendent.

Dos-cents metres més endavant, aquest camí carreter puja una mica, des d'aquest punt a sota nostre veiem les instal.lacions eqüestres, obviant els camins i corriols que anem trobant contínuem recte. Uns 400 metres més endavant trobem una pista que ens travessa, nosaltres girem a l'esquerra en lleuger ascens i de seguida arribem a un planell.

Ara pel caminet que marxa a la dreta hem de baixar fins la pista principal que tenim a sota (pista del coll del Clau a coll de Font de Cera). Travessem aquesta pista i seguim baixant pel camí carreter que hi davant nostre. En aquest tram, cal anar en compte de no relliscar, perquè la pista està força erosionada i podem relliscar.

Un quilòmetre mès endavant, a l'esquerra, prop d'un cactus força imponent, entre arbres caiguts i plena de brutícia i deixalles trobem el que podria ser una mina o fins i tot una cova de vinya amb un petit dipòsit al costat. Uns metres més amunt tambè trobem uns marges fets de pedra seca, per tant segurament ja fa uns quants anys en aquest indret s'hi conreava quelcom.

Si algú coneix aquest indret, agrairia m'aclarissiu si es tracta d'una mina d'aigua o bé d'una cova de vinya.

Seguim baixant pel camí, ara aquest es més planer i més còmode. En aquest tram trobem barrejats, canyes, romegueres i algun cirerer, en un bosc on predomina l'alzina i el pi. Nosaltres mai hem d'abandonar el camí principal.

A mesura que anem baixant, les canyes van guanyant terreny, inclús hi ha algun tros on les canyes de banda i banda ho tapen tot i fan una espècie de tunel.

Quan portem uns 700 metres per aquest torrent, arribem a Can Pau Arenes, on s'ajunta amb altres torrents i forma la Riera Coma Clara. Ara el camí guanya molta amplada i nosaltres contínuem avall en sentit sud, tot passant pel costat del Colegio Santa María del Pino. Quan portem uns 550 metres per la riera, travessem la carretera de Masnou a Granollers per sota, tot seguint el curs de la riera.

Una vegada passem a l'altra banda, de seguida trobem un passeig que en lleuger descens i d'una manera absolutament còmode i tranquila, desprès de 1250 metres ens durà fins Can Lleonart.

La tornada a Vallromanes, proposo fer-la amb l' autobús de línia que uneix Barcelona amb Vallromanes, la parada està a cinquanta metres de la plaça de Can Lleonart, concretament a la Riera Principal, davant del parquing.

Malauradament, aquesta línea dels autobusos Sagalés, té pocs serveis, per tant cal mirar molt bé els horaris. En el meu cas per marcar aquest itinerari, he començat a caminar a les 18:30h i sense cap mena de pressa a les 20:00h, ja era a Alella i he agafat l'autobús que surt a les 20:55h. El trajecte dura poc més de deu minuts.

El gener de 2018 he publicat una variant que enllaça amb l'itinerari "De la Dakar a la Vall de Rials"(desembre 2017) i això ens permet fer una excursió de 15 quilòmetres que ens retorna a Vallromanes. 

Trobareu els horaris a www.sagales.com

Les fonts d'Alella. Els torrents del Fonoll i del Sarau.

Font de l'Esquerda

Avui passejarem per les fonts d'Alella, malgrat tenir-les tan a prop de casa ara feia gairebè quatre anys que no les visitava. Tot el recorregut d'avui anirà pel vessant de marina, per tant és recomanable de fer-ho en els mesos de més fred.

Temps enrrera hem fet per la banda vallesana vàries fonts que quedaven sota el Turó de Galzeran, avui farem les fonts maresmenques que quedan a sota aquest turó.

L'excursió d'avui és circular amb una distància d'una mica més de set quilòmetres i un desnivell positiu d'uns 250 metres aproximadament.

Per gaudir plenament de la sortida cal portar lot o frontal.

Ens acostarem en cotxe fins el coll de Montalegre( més conegut com coll de La Conreria) i quan arribem a dalt girarem en direcció a Mas Po Canyado, pasarem per davant de l'alberg i deixarem el cotxe una vegada s'acabi l'asfaltat.

Comencem caminant per una pista ampla que en aquest moment coincideix amb el GR-92, el qual no deixarem fins arribar el Coll de Galzeran o Nou Pins, el coll carener que tenim davant nostre a uns 1700 metres.

Quan som a dalt del coll, ja veurem davant nostre vàries urbanitzacions d'Alella, nosaltres contínuem pel GR, tot obviant 250 metres més endavant un camí que ens mena de la dreta. Igualment obvíarem 150 metres més enllà un camí carreter a l'esquerra.

Cal dir, que aquest camí ens portaria fins el terme municipal de Santa Maria de Martorelles, a pocs metres de la falda del turó de Castellruf.

Contínuem pel GR-92 dos-cents metres més, fins que trobem un corriol a mà dreta en sentit descendent pel qual baixem. Quan portem caminant uns 250 metres per aquest corriol, trobem a mà dreta una cova de vinya amb dues entrades.

Com he comentat alguna altra vegada aquestes coves les utilitzaven els pagesos per guardar les eines i com aixopluc els dies de pluja.

Les parets de pedra seca que veiem al marge, juntament amb aquestes coves de vinya, ens indiquen que en altres temps aquest bosc estava dividit en petites parcel.les que la gent de les contrades les feia servir d'horta.

A més a més, aquestes feixetes estàven molt a prop d'un punt d'aigua. Tanmateix vuitanta metres més avall en una curva surt un altre corriol en direcció sud que en pocs metres ens durà fins la Font del Safareig.

Font del Safareig. Fa quatre anys que no veig rajar aquesta font, malgrat que el safareig sempre està ple d'aigua i és un abeurador pels animalons que viuen pels voltants.

Tornem al corriol principal i cent cinquanta metres més avall arribem a una cruïlla. Girem a l'esquerra pel cami empedrat que ens porta fins la Font de l'Eucaliptus.

Font de l'Eucaliptus. Malgrat que la font nomès goteja, sens dubte es troba en un estat de conservació molt millor que fa uns anys, tot i que la porta de la mina està rebentada. L'entorn està prou net, inclús el petit refugi que hi ha davant la font està en força bones condicions.

Fa unes décades aquest indret duria ser l'escenari de les fontades de la gent d'Alella.

Baixem pel empedrat i seguim pista avall, obviant els camins i corriols que es menen a banda i banda. Quan ja hem fet uns 300 metres veiem davant nostre una casa, en aquest moment el nostre camí fa un revolt a la dreta i deixem la casa darrera nostre.

Cent metres més endavant arribem a la Font de l'Esquerda.

Font de l'Esquerda. De les fonts que conec dels Parcs de la Serralada Litoral i Marina, aquesta és una de les meves preferides. Els dos bocs de la font es troben dins d'una petita cova. Sempre l'he vist rajar. Per entrar a la font, cal portar frontal o lot.

Sortim de la font i contínuem pel corriol avall. Dos-cents cinquanta metres més enllà hi ha una bifurcació de camins, el de la dreta és perdedor, per tant agafarem el de l'esquerra i dos-cents metres més avall arribem a una tanca metàl.lica, girem a la dreta, tot deixant a banda esquerra una casa. Uns metres més endavant el camí es fa més ample i a cent cinquanta metres trobem una cruïlla de camins amb un gran pi al mig.

Pi bord d'Alella.  Aquest magnífic exemplar de pi blanc fou declarat arbre d'interès comarcal i local pel Departament de Medi Ambient l'any 1988. Supera els 20 metres d'alçària i té un diàmetre de tronc de 0,96 metres. Malgrat que és difícil concretar l'edat d'aquest pi, allò que sí que podem asegurar és que es tracta d'un arbre centenari.

Nosaltres girem a l'esquerra tot passant pel costat d'un panell d'informació del torrent del Fonoll, i contínuem per la pista descendent que ens queda més a l'esquerra.

Si feu aquest recorregut a l'hivern, veure-ho que aquest tram sense cap mena de dubte és el més fred.

Desprès d'uns 250 metres arribem a la Font del Fonoll. Aquest és el punt més baix de l'excursió d'avui.

Font del Fonoll. Mai l'he vist rajar. Malgrat que al voltant hi ha taules, bancs per seure i uns magnífics exemplar de plàtans, penso que hi ha millors racons per aturar-nos a fer un mos.

Segurament la deu d'aquesta font és canalitzada fins el centre del poble. Antigament des de les mines de Nova Alella, uns metres més amunt de la font, tot seguint el torrent, es canalitzava aquesta aigua fins els nucli urbà d'Alella per ús domèstic i agrícola. En ple segle XXI, si encara es fa ús d'aquesta aigua, serà en qualitat d'aigua grisa, per netejar carrers i regar parcs i jardins.

Ara referem el camí fins l'imponent pi bord que hem trobat abans i ara el deixem a l'esquerra i contínuem pel camí carreter que puja per darrera del pi. Quan portem 300 metres caminant, trobem unes escaletes a l'esquerra que ens baixaran fins la Font del Sarau que està dins el torrent del mateix nom.

Font del Sarau. Aquesta font nomès raja quan hi han avingudes d'aigua. Per contra, aquest fet fa que sí l'aigua baixa amb molta virulència (sobretot amb les tempestes de finals d'estiu) la font quedi molt malmesa i en aquest sentit els darrers anys s'hagut d'anar arranjant vàries vegades.

El nom de Sarau deu ser pel soroll que fa l'aigua del torrent quan baixa amb molta força.

Ara seguim amunt pel ben mig del torrent. Abans d'arribar al primer salt d'aigua, a banda esquerra trobem un petit corriol que en principi és una mica perdedor, mica a mica ens anem obrint pas amb l'objectiu clar d'anar sempre cap a llevant, buscant la part més alta d'aquest turó on trobarem una pista.

Malgrat tot, de baix el torrent , a dalt a la pista nomès hi ha uns 100 metres.

Ara girem a la dreta i contínuem amunt per aquesta pista que ens ha de dur a trobar de nou el coll de Nou Pins. Quan portem uns 500 metres pujant arribem al GR-92. Girem a l'esquerra i el seguim en direcció sud i d'aquí fins La Conreria inici i final de la sortida d'avui nomès ens resten uns 2 quilòmetres.

Per fer aquesta entrada he extret informació del llibre Parc de la Serralada Litoral. Història i Itineraris de l'Adrià Triquell i Salomé i editat per Piolet l'abril de 2012.