LA FONT DEL PORRÓ

Avui anirem fins la font del Porró, malauradament actualment aquesta font ha quedat enmig de la urbanització Mas Llombart a Sant Fost de Campsentelles i no val la pena fer l’aproximació a peu, doncs des de que deixem la carretera B-500 a l’alçada del Seminari de la Conreria fins a la font tenim més de dos quilòmetres que no tenen cap interès, doncs només trobarem vials asfaltats, fanals, torres i un bosc força brut.

Per tant, menys els últims 350 metres que els farem a peu, la resta de l’aproximació recomanem fer-la en cotxe, doncs clarament avui aquesta és la millor opció.

0,000Qm. 0,000Qm. Seminari de la Conreria. Situats al Camí Antic de Sant Fost, anem direcció sud.

0,600Qm. 0,600Qm. Cruïlla. Seguim a la dreta per l’Antic Camí de Sant Fost.

0,800Qm. 1,400Qm. Plaça de la Creu. Girem a l’esquerra pel Camí de la Font Better.

0,050Qm. 1,450Qm. Continuem pel carrer de la dreta en sentit lleugerament descendent. Pocs metres més endavant, el carrer es converteix en una pista forestal.

0,275Qm. 1,725Qm. Deixem a la dreta una casa solitària amb el número 15 a la seva façana. Una mica més enllà, en un revolt trobem uns xiprers. Obviem el camí que ens arriba per la dreta i nosaltres continuem recte.

0,150Qm. 1,875Qm. En un revolt a la dreta, trobem a l’esquerra un corriol que s’enfila, seguim  aquest corriol per arribar fins a la font que es troba en el torrent que tenim a la dreta. Quan arribem al torrent, a la dreta trobem tres o quatre esglaons i quan arribem a baix som a la font del Porró.

0,350Qm.  2,225Qm Font del Porró. Un mur d'obra rematat amb ciment, construït al mig del torrent, li fa de paret a aquesta senzilla font. L'aigua raja per un forat practicat al mateix mur, cau a terra formant un bassal i desaigua directament al torrent. A mitjans de maig de 2017 la font té un petit rajolí. La vegetació del voltant està formada per alzines, bardisses, falgueres i joncs. Tot l’entorn està força deixat i el bosc bastant brut. 

Properament, parlarem de les fonts de Castellterçol.

LA FONT D'EN MIÀ

Fa gairebé 10 anys quan vaig començar a publicar en aquest blog,  a les primeres entrades sempre parlàvem de fonts que podíem trobar a la Serralada Litoral, on el límit pel sud el marcava el Besòs i el límit pel nord, la riera d'Argentona.

Amb els anys, he anat parlant també de fonts, racons, paisatges, camins, viaranys, paraules... més enllà d'aquests límits geogràfics, però com encara ens queden per presentar-vos moltes deus d'aquestes contrades, espero els propers mesos poder presentar-vos unes quantes d'aquestes fonts.

Per començar, avui us parlaré de la Font d'en Mià, a Alella, 

Per arribar-hi es molt senzill. Anirem en cotxe fins el final del carrer Univers d'Alella on aparcarem el cotxe. Creurem un petit parc i caminarem 275 metres, tot planejant i obviant el camí que ens arriba per l'esquerra.

 També anomenada font dels Caçadors, aquí hi trobem dues construccions del segle XIX associades a la font, una és la mina d'aigua amb una coberta de volta i sense porta. Des d'aquí mitjançant un tub s'alimentava la font que hi ha pocs metres més avall. Aquesta font té un frontal fet de pedra i ciment i l'aigua cauria per un tub de plàstic empotrat en aquest frontal. L'aigua cauria en una pica profunda d'uns 60 o 70 cm de fons i 1,10 d'amplada x 0,90 cm de llargada. A finals d'abril de 2017 no hi ha rastre d'aigua per enlloc i tot plegat està força abandonat.

  Per altra banda, al costat de la font, hi ha un recipient quadrat d'uns 70 cm de costat, amb l'interior verdós. Semblaria ser que era utilitzat per fer el caldo bordolés per sulfatar les vinyes, barrejant aigua, calç i sulfat de coure que dóna el característic color verd.

Per fer aquesta entrada he extret part de la informació de www.naturalocal.net

Properament, parlarem de la font del Porró de Sant Fost de Campsentelles.

MOIANÈS IV. GRAMÀTICA DEL CAMINANT XLIV. PARAULES DEL MOIANÈS.

                                        Pollo Matapuces

Com ja va sent costum, quan fem un cicle dedicat a un territori, una de les entrades que no pot faltar és una Gramàtica del Caminant. A vegades trobar paraules d’una comarca o d’una zona geogràfica és força complicat, sigui perquè no hi ha fonts on trobar aquests mots o bé perquè les paraules que hem trobat ja han sortit en una de les gramàtiques anteriors.

Tal vegada això cada vegada és més possible doncs fa poc vam arribar a les 1.000 paraules de la Gramàtica del Caminant. Per sort, aquest no ha sigut el cas del Moianès i avui us presentem les següents 23 paraules, una expressió i una dita.

Apallat: Cansat.

Baieton: Plat típic del Moianès molt similar al trinxat de la Cerdanya i format per una base de col i patata aixafades i acabat amb trossos de cansalada i botifarra negra.

Camalluents: Malnom que utilitzen la gent de Castellterçol per anomenar als barcelonins.

Can Pitolet: Nom com s’anomenava a Castellterçol el joc de cuit-i-amagat.

Eixaboirar: Esternudar.

Embrumar-se: Tenir el nas carregat de mocs.

Empuntegar: Ensopegar.

Entravessar: Creuar, barrejar races o classes diferents en la reproducció d’animals o plantes.

Escarcanyar-se: Esgargamellar-se.

Esgargamellar-se: Cridar excessivament.

Esparriot: Home que en els poblets rurals surt disfressat durant el Carnestoltes empaitant la mainada i fent altres facècies.

Estuforn: Espècie d’esternut que fan les bèsties.

Garrofí: Nom d’un antic ball popular del Moianès, i nom de cada un dels dansaires que hi prenien part.

Mataquintos: Cigar molt fort. Caliquenyo.

M’has deixat el cap com tres quartans: M’has deixat el cap com un timbal. De tantes coses que m’has dit, gairebé tinc mal de cap.

Petruca: En el joc de les bales, la bala més grossa era la petruca.

Pollo Matapuces: El Pollo és un dels personatges més emblemàtics del folklore moianès. Es tracta d'un esparriot, un d'aquells personatges que, vestits de manera estrafolària i armats amb un artefacte amenaçador, obrien pas i posaven ordre en les processons i celebracions festives. A més és segurament l'únic esparriot que no empra un capgros per cobrir-se que es manté viu en el folklore català.

Potiner: Brut. Que maneja barroerament les coses. En castellà, “chapucero”.

Potillot: Plat típic del Moianès que consisteix en els peus de xai i la tripa que es fan amb samfaina.

Regruades: S’anomena a les patates que desprès de fetes ja estan passades.

Se’n perilla: Expressió que es fa servir per fer referència a quelcom que és molt poc probable que passi. Per exemple: Se’n perilla que ens toqui la Rifa de Nadal.

Rostillons: Els trossos de cansalada que es posen en el baieton.

Vianda: Menja, comestibles, cosa alimenticia de tota mena.

Xotre: Deformació eufèmica de fotre, usada amb tots els significats d’aquest.

Xotro: Brut, potiner.

Per fer aquesta entrada he extret informació de la secció Paraules en ruta a Castellterçol i Moià del programa Divendres de TV3.

Properament parlarem de la font d’en Mià d’Alella.