Les fonts de Teià

Font del Ajupits II

Entre altres moltes coses, avui visitarem sis fonts d'aquest terme municipal. L'excursió que proposem és recomanable fer-la a la tardor o a l'hivern, tanmateix gran part de l'excursió la farem pel vessant de llevant, per tant és una sortida molt solana. A més a més, en el primer tram haurem de superar 300 metres de desnivell en tan sols 2,5 quilòmetres, per tant això equival a una pendent mitjà del 12%.

La distància total de l'excursió és de 7 quilòmetres.

Començarem la nostra excursió al petit mercat municipal de Teià, situat al passeig de la Riera, cinquanta metres més avall girem a l'esquerra pel torrent del doctor Barrera. Anem pujant mica a mica uns 200 metres fins que trobem a la dreta el camí que puja al cementiri on hi arribarem desprès d'uns altres 300 metres.

Deixem el cementiri a la dreta i agafem la pista que puja, uns metres mès enllà girem bruscament a l'esquerra i seguim pujant. Desprès d'uns cinc-cents metres de forta ascensió per pista arribem a la Font del Pericó d'en Canal.

Aquesta font sempre l'he vist rajar. Sens dubte és un bon lloc per fer un mos i un respir abans de seguir pujant.

Seguim pujant quatre-cents metres per la pista fins que arribem a un corriol que marxa a l'esquerra i que ens durà fins el Refugi de la Ferreria del Vedat. Cal anar en compte perquè hi ha algun tram que rellisca una mica. Quan som a sobre el refugi hi haurem de baixar per unes escales.

El Refugi de la Ferreria del Vedat, és l'antiga ferreria on es reparaven les eines que feien servir els picapedrers per extreure la roca que es convertia en llambordes per pavimentar els carrers de Barcelona.

Per esmorzar dins el refugi cal demanar les claus a la policia local de Teià.

Contínuem per un corriol descendent que surt davant del refugi i que ens portarà fins el Sagrat Cor. Cinquanta metres més avall ens creua un altre corriol, si seguim a la dreta arribarem a la base del Sagrat Cor, si girem a l'esquerra a deu metres trobarem la Font del Sagrat Cor.

Font de les Perdius. Malgrat que ara no raja, el novembre del 2005 rajava. Crida l'atenció el boc inspirat en el bestiari de la Patum.

El Sagrat Cor, aquest imatge del 1956, mira directament a l'esglèsia de Sant Martí de Teià i el mès insòlit és que fou erigida en motiu d'una picabaralla entre la propietària de la finca i el rector de la parròquia del poble.

Pel peu del Sagrat Cor, hi passa una pista, si la seguíssim a l'esquerra en sentit descendent baixaríem a Teià, nosaltres la seguirem a la dreta en sentit ascendent, obviant les dues pistes que ens arribem, primer una per l'esquerra i més endavant una per la dreta.

Quan portem uns 250 metres pujant desprès d'una corva molt tancada a la dreta trobem un corriol a l'esquerra, tot seguint-lo desprès d'uns cinquanta metres trobarem la Font del Gripau i uns metres mès enllà la Font del Torrent.

Font dels Ajupits II. Aquest nom és de collita pròpia, tanmateix aquesta font no l'he trobat referènciada ni a cap mapa ni a cap llibre. Malgrat tot, és una font que sempre l'he vist rajar i a mí aquest és un racó que m'agrada especialment.

Font dels Ajupits I. A principis de desembre goteja. Per la seva situació mig amagada, de ben segur és un bon abeurador pels animalons que viuen per aquests voltants.

Tornem a la pista per la qual veníem i seguim pujant. Cent metres més endavant a la dreta del camí, trobem la Font de les Perdius.

Font del Vedat. Malgrat que ara no raja, el novembre de 2005 també rajava. La situació d'aquesta font si més no és estranya, de cara a la muntanya i d'esquena a Barcelona.

Seguim pujant per la pista, tot passant pel costat d'un mirador, tres cents metres més amunt arribarem al Mirador de la Cornisa el punt més alt de la sortida d'avui.

Des d'aquí tenim una fantàstica vista del Barcelonès, així com de part del Maresme i el Vallès.

En dies molt clars inclús podrem distingir els carrers de l'Eixample.

Ara seguim per la pista descendent fins el Coll de Can Gurgui, cal anar en compte sobretot els caps de setmana, tanmateix per aquí poden baixar bicicletes i motos a gran velocitat.

Si ens fixem, veurem que una mica abans d'arribar a mitja baixada trobarem a la dreta en un revolt una font, és la font del Botxer, sempre raja i és fàcil trobar algun caminador, ciclista o ca remullant-se abans de continuar pujant.

Desprès d'un quilòmetre de baixada arribem al Coll de Can Gurgui, uns metres abans a la dreta trobem un corriol que tot seguint el GR-92 ens pujaria a Sant Mateu. Nosaltres arribarem al coll i agafarem la primera pista que trobem a mà esquerra que ens ha de dur fins a Teià.

Aquest és un punt de confluència amb la sortida de maig de 2008 "3a Passejada pels voltants de Vallromanes"

Si volguéssim acabar l'excursió a Vallromanes, ja en el coll, nosaltres hauríem d'agafar la pista de la dreta i en l'esmentada sortida del mes de maig tenim descrita aquesta tornada.

Quan ja hem baixat uns 800 metres arribem a una altra pista i girem a l'esquerra. Cinc-cents metres més endavant tornem a trobar una cruïlla que coincideix amb les primeres cases de Teià, nosaltres continuem baixant.

Tres-cents metres més enllà obvíem un camí que marxa a la dreta, nosaltres contínuem davallant quatre cents metres més fins arribar al carrer Masnou.

Arribem al Torrent d'Eroles desprès d'uns altres quatre cents metres, en aquests moments ja podem dir que som a la riera de Teià i ja nomès ens resten 1200 metres de suau baixada fins a tornar a trobar-nos el Mercat Municipal i acabar la sortida d'avui.

De Castellruf a Vallromanes

Font del Llorer

Aquesta seria la continuació de l'excursió que vam fer el mes de juny, que sortia de Santa María de Martorelles i arribava a Castellruf

Ens trobem al Coll de Castellruf, un corriol costerut en 10 minuts s'enfila al poblat ibèric, una pista que davalla ens portaria fins la Font de la Mercè i nosaltres seguirem la pista que queda més a la dreta en direcció al Turó de Galceran i que passa pel costat del dolmen.

Cent metres més endavant girem a l'esquerra seguint per una pista ampla i durant els propers deu minuts no la deixem fins que trobem el GR 92 que ens arriba perpendicularment en el seu tram entre el Coll de Font de Cera i la Conreria.

Girem a l'esquerra direcció Font de Cera i aproximadament deu minuts més tard trobem un camí que a mà esquerra deixa la pista i davallla mica a mica buscant la Font del Llorer i la Font de Can Gurri.

Des de l'inici d'aquest camí, tindrem una visió privilegiada del Castell de Sant Miquel i si el día és molt clar, inclús guaitarem els Pirineus.

Nomès 80 metres més endavant a mà esquerra, trobarem el corriol que en poques passes ens portarà a la Font del Llorer.

Per continuar l'excursió seguim davallant pel camí fins la torre elèctrica, girem a l'esquerra i ara el camí es converteix en un corriol/torrent que desemboca a la Font de Can Gurri.

Seguim pel corriol que surt davant de la font, direcció nord, arribem a la pista principal i continuem recte cap a baix.

Doscents metres més endavant, arribem a un camí amb una tanca que marxa a l'esquerra i que ja ens portarà fins el Coll de Corbera dins el terme municipal de Vallromanes.

Si baixèssim cap a la dreta, arribaríem a la Font de la Mercè.

Passem per Can Barbeta i en menys d'un quart d'hora ja som al coll.

Aquí trobem una cruïlla de camins, un que baixa a l'esquerra cap a Can Girona, un que puja a l'esquerra cap al castell de Sant Miquel, un que marxa a la dreta cap a Can Coromines i nosaltres seguim rectes primer izigzaguejant desprès per les rampes de l'urbanització Torre Tabernera. Des del coll a la plaça del'Ajuntament nomès ens manquen 3 quilòmetres que no tenen cap tipus de dificultat, en tot moment vèiem el poble i a més a més el recorregut està fitat amb marques grogues i verdes.

Tanmateix aquesta ruta té correspondència amb la ruta del mes de juny del 2008 "Pels voltants de Castellruf" al coll de Castellruf.

I per altra banda és l'excursió en sentit contrari de l'octubre del 2008 "Una excursió de dames i cavallers", en el seu tram Vallromanes- Coll de Castellruf.

Una excursió de dames i cavallers

Font de Can Gurri

Al mes de juny us vaig prometre que un día us parlaria sobre una llegenda de Castellruf. Ja ha arribat el moment.

Malgrat que pertany a un recull d'en Joan Amades la vaig trobar a un blog badaloní. "El badiu dels micacos"i ara és el moment d'explicar-la perquè parla de la nit de Tots Sants, de misteri, intriga i por i tambè de panallets, castanyes, moniatos i moscatell.

Si algun dia aneu a Castellruf podeu trobar restes d'un dolmen, d'un poblat iber i d'un castell documentat l'any 1060 i del que nomès queden vestigis d'alguns murs, doncs resulta que la nit de Tots Sants tots els antics possessors, dames i cavallers s'entaulen dalt del turó i mengen sense pronunciar cap mot. Rics vestits cobreixen el pelat ossam dels comensals i malgrat que ningú ens ha fet arribar el menú suposem que els panallets i les castanyes com a mínim no hi faltaran.

Però com podem arribar al lloc d'aquesta festassa.

O bé des de Santa María de Martorelles com vam explicar l'esmentat mes de juny o bé des de Vallromanes com explicarem a continuació.

APROXIMACIÓ

Sortim de la plaça de l'ajuntament i tot baixant per la riera arribem fins al camp de golf desprès de travessar la carretera amb MOLT DE COMPTE.

Portem 800 metres d'excursió quan som davant l'entrada principal del club de golf i girem a l'esquerra per un camí de terra tot travessant el camp.

Arribem a un carrer asfaltat que puja, l' Avinguda Can Corbera continuem amunt. A uns 300 metres trobem una cruïlla., nosaltres contínuem per l'Avinguda Can Corbera, que ara és una pista de terra. A partir d'aquí i fins el coll de Can Corbera, seguirem les marques verdes i grogues tot deixant els camins que menen a dreta i esquerra i sense abandonar la pista principal que sempre puja.

Quan portem 3 quilòmetres d'excursió arribem al Coll de Corbera. Cal esmentar que fins aquí s'hi pot arribar en cotxe sense dificultat, per tant si aneu amb canalla o gent poc caminadora, aquest seria un bon punt d'inici de l'excursió.

Contínuem pel camí pel quan hem arribat que ara es converteix en un camí carreter, uns metres més endavant tambè obviem el camí que baixa cap a Can Girona, nosaltres contínuem rectes.

A partir d'aquí deixem les marques verdes i grogues.

Ara pasem pel costat d'una casa en runes "Can Barbeta" l'última casa del terme municipal de Vallromanes pel seu costat sud-est. A partir d'ara tota l'excursió serà dins el terme municipal de Santa María de Martorelles.

Desprès d'uns 600 metres, arribem a una cruïlla de camins, nosaltres girem a l'esquerra cap amunt. Tot seguit, desprès d'uns escasos 250 metres arribem a una curva a l'esquerra per on s'enfila la pista, abans d'afrontar aquesta rampa, davant nostre un petit corriol s'endinsa al bosc que en menys de 100 metres ens portarà a la Font de Can Gurri.

Malgrat que fins fa dos o tres anys, la font sempre com a mínim gotejava, avui dia és molt rar veure-la ni tan sols gotejar.

Per altra banda, hi ha gent que diu que aquesta font era la "Font del Ferro", de fet si baixem les escales i ens fixem a sobre del boc, s'hi pot intuir l'inscripció gravada a la pedra i que l'autèntica "Font de Can Gurri", la trobabem a prop de l'entrada del camí on hi havia la masia i on ara nomès hi ha berdisses.

Ara pujarem pel corriol-torrent que ens queda més a la dreta i que ens durà fins la Font del LLorer. Passem pel costat d'una torre elèctrica i contínuem amunt, dos-cents metres enllà trobem l'entrada de la font. Sabrem que és el corriol correcte, si el trobem a mà dreta i si hi ha una alzina a l'entrada del camí amb un rètol a dalt del tronc que posa FONT. A vint metres la trobarem.

Font del Llorer o Ca la Teresina. Mai l'he vist rajar. El llorer bord que hi ha darrera la font li dóna el nom. I no sé qui era la Teresina. Tant de bo ho esbrinem algun día.

Sortim al camí principal i continuem amunt, als pocs metres arribem a una pista i seguim direcció sud. Desprès d'uns centenars de metres girem a la dreta per una pista, obviant el corriol que hi ha al costat de la pista. Tres-cents metres més endavant arribem a una cruïlla i tornem a girar a la dreta, tan sols ens queden cent metres per arribar al coll de Castellruf.

Aquest és un punt on connecten dues rutes la que hem fet avui i la feta el mes de juny amb el títol "Pels voltants de Castellruf" que venia de Santa María de Martorelles. pel corriol que ens queda a mà esquerra tot passant per diferents fonts.

A més a més davant nostre surt el corriol que puja a Castellruf i una mica a l'esquerra la pista que baixa a Santa María de Martorelles tot vorejant la pedrera.

Nosaltres agafem la pista de la dreta que ens indica cap a la Font de la Mercè i fins on ens portaran les marques del GR 97-3, obviem els camins que menen a dreta i esquerra i seguirem sempre la pista principal que en un quilometre i mig ens arribarà a la font.

Font de la Mercè. Sempre raja. Sens dubte una de les fonts més importants de tota la serralada.

Podria haver sigut batejada amb aquest nom, fent referència a la patrona de Barcelona, tanmateix aquest terrenys pertanyien i no sé pas si encara pertanyen a l'Ajuntament de Barcelona.

Seguim per la mateixa pista i a uns 150 metres girem a la dreta per una pista que sobretot al principi puja bruscament. Obvíem tots els camins a banda i banda i desprès de vuit-cents metres arribarem al Coll de Corbera inici i final de la nostra excursió d'avui.

Si hem deixat el cotxe al coll de Can Corbera, avui haurem caminat uns 4,5 quilòmetres.

ESTIC CONTENT!!!

Estic content perquè ha acabat l'estiu i a la serralada no hi ha hagut incendis i pràcticament tampoc a la resta de Catalunya.

Però tambè estic content per altres motius, dies endarrera buscant links i notícies relacionades amb indrets d'aquestes muntanyes, vaig al.lucinar de totes les activitats que s'hi fan al llarg de l'any i sobretot tambè per la seva hetereogeneïtat.

Aquests boscos, camins i fonts dels quals sempre parlem, és evident que hi ha dies que són invaïts per centenars, fins i tot mil.lers de persones, però aquesta terra fragmentada per carreteres i esquitxada d'urbanitzacions sembla que se sent còmode amb aquesta situació o potser ja no sap viure sola.

Tanmateix, el que hom té molt clar és que si respectem l'entorn, l'entorn ens seguirà proporcionant els escenaris per fer caminades, rutes amb BTT i a cavall, escoltar recitals de poesia a la Roca d'en Toni, concerts a la fresca a la Font dels Castanyers, portar el Parc a taula, cel.lebrar concursos de fotografía, realitzar marxes d'orientació, caçar bolets, recollir cireres d'arboç, visitar dolmens, menhirs, ermites i castells, pujar el pessebre a Sant Mateu, fer curses de muntanya... i perquè no, seure sota un arbre deixant passar el temps tot prenent la fresca.

La Font de Sant Bartomeu

Font de Sant Bartomeu

Fa mesos que vaig decidir que el mes d'agost parlaria de la font de Sant Bartomeu. I per què?

Doncs molt senzill, el día 24 és Sant Bartomeu i a l'ermita hi fan un petit aplec. Quina millor excusa!!!

Arribar a aquesta font és molt fàcil. Si venim del Vallès, hem d'agafar la carretera que va de la Roca a Òrrius (BV 5106) i quan arribem al coll de Sant Bartomeu aparquem el cotxe i trobarem a mà dreta una pista ampla que en poc més de cent metres ens durà a l'ermita de Sant Bartomeu de Cabanyes i tambè a peu de carretera uns metres abans de la pista un camí carreter, normalment tancat per una cadena que en menys de cinc minuts ens portarà fins la font de Sant Bartomeu.

Què dir d'aquesta font?. Lloc perfecte per fer una fontada. Sempre raja i forma un torrent que a la plana desaigua al Mogent. Per cert, la font de Sant Bartomeu pertany a Òrrius, és una de les 18 fonts que hi ha en el municipi.

Però si nomès diguèssim això d'aquest indret seriem escassos, Perquè Sant Bartomeu és una cruïlla de camins; d'una ruta prehistòrica que surt de Granollers i arriba a Cèllecs (PR-36) del GR-92 que travessa Catalunya des de Portbou a Ulldecona; del Meridià Verd que desprès de tretze etapes uneix Coll de Pal i el Masnou dibuixant una perfecte línea recte.

A més a més no podem obviar parlar de l'ermita romànica del segle XII, minúscula i relativament ben conservada d'una sola nau i campanar d'espadanya i encara menys de la Montserrat la senyora que habita una senzilla caseta adossada a l'esglèsia que us atendrà amb molta amabilitat i us pot explicar entre altres coses com l'any 2008 a 30 quilòmetres de Barcelona es viu sense aigua corrent ni electricitat. Una senyora que amb vuitanta anys porta el seu 2CV com si res per anar a comprar. Tanmateix una persona molt agradable i alegre, satisfeta de la vida, d'aspecte distingit i informada de tot el que passa en aquest món. Sense cap mena de dubte un patrimoni humà del Parc.

Mica a mica en articles posteriors anirem descobrint els innumerables racons que s'amagen a molt pocs quilòmetres d'aquí, però cal endreçar-los i anar-los servint mica a mica i ben amanits. Massa teca per temps de vacances. Ens retrobem el mes de setembre.

Les fonts de Sant Pere de Reixac

Font dels Avellaners

Avui parlarem d'una ruta especialment indicada per fer amb mainada cap a finals d'octubre, principis de novembre. Recomanada per fer amb nens perquè nomès caminarem uns 2,5 quilòmetres i ben entrada la tardor perquè per aquestes dates gaudirem d'una ruta farcida de cireres d'arboç en el seu millor moment.

El punt d'inici serà l'esglèsia romànica de Sant Pere de Reixac, de la qual la part més antiga data del segle X.

Tanmateix si volguèssim allargar una mica l'excursió, podríem deixar el cotxe a baix al costat del club de tenis i darrera el restaurant Masia Reixac surt un camí que ens duu a l'esglèsia.

Agafem la pista principal per la qual hem vingut amb el cotxe i a uns 150 metres trobem una cruïlla que ens indica Font dels Avellaners i Font dels Caçadors.

Agafem aquest camí i sense deixar-lo desprès d'un quilòmetre arribarem a la Font dels Caçadors.

La font normalment raja. Nomès a estius força rigurosos resta eixuta.

Aquesta zona ha estat especialment castigada pel pas del foc, malgrat tot fent aquest itinerari trobarem moltes espècies que són capaces de rebrotar desprès del pas del foc (arboç, alzina surera, roure, garric, ginesta, gatosa,bruc...)

A pocs metres de la font veurem una pedrera abandonada, per una banda l'extracció de pedra ha sigut i encara avui és una activitat amb molt pes en aquesta part de la serralada.

Per un altre cantó aquesta pedrera ens ensenya els granits que formen el subsòl de la muntanya que estem trepitjant.

Contínuem pel camí pel quan veníem i de seguida deixem la pedrera a la nostra esquena. Passem pel costat d'un esplèndid roure i 50 metres més endavant obvíem el camí que marxa amunt i nosaltres contínuem pel camí que davalla.

A uns 70 o 80 metres trobem un corriol a mà esquerra, nosaltres ens hi endinsem i malgrat que gairebè queda tapat per la brolla, treurem el nostre espèrit més aventurer i ens anirem obrint pas.

Quan arribem a la Font dels Avellaners una mica esgarrinxats, tindrem el premi de ser en un dels racons més singulars del parc.

La regeneració d'aquest indret amb inspiració gaudiniana, l'ha dut a terme un mallorquí que un bon dia es va instal.lar a Montcada i bona part del seu temps lliure el va abocar aquí. No voldria equivocar-me però diria que és diu Joan Fuster. (Estaria bé un dia fer-li una entrevista, inclús podríem fer una secció al blog que fos entrevistes a personatges anònims del parc. N'hi ha un munt. Ja anirem madurant la idea).

Malgrat que la regeneració està feta seguint un estil molt particular, en cap moment desentona amb l'entorn i això passa perquè en tot moment ha utilitzat materials d' aquest mateix entorn.

Les pedres més petites que formen les figures les va pujar de la llera del Besòs.

Algun día parlarem dels nyaps que s'han fet a l'hora de regenerar una font per utilitzar materials que res tenien a veure amb l'entorn. Molt a prop d'aquí tenim la Font del Tort.

Aneu-hi i veureu que no te res a veure una cosa amb l'altre.

Per cert, que em despisto, aquesta font sempre l'he vist rajar i als mesos plujosos amb un bon doll.

Contínuem pel corriol que marxa amunt per trobar la pista que hem agafat al començament de l'excursió. Si porteu canalla compte amb els últims metres d'aquest camí, malgrat que no té cap dificultat técnica a mà esquerra hi ha un marge de tres o quatre metres de caiguda. Tampoc intenteu fer cabrioles i baixar pel marge, no cal el corriol us durà fins a peu de pista.

Ara nomès ens cal arribar-nos de nou a Sant Pere de Reixac tot seguint aquesta pista coneguda.

Pels voltants de Castellruf

Font del Ca o Sant Domènech

Ja hem arribat a Sant Pere i encara no he escrit cap noticía al blog aquest mes. Tanmateix la setmana passada vaig celebrar el meu trenta sisé aniversari i si això sumem que el 19 d'abril us vaig dir que cada setmana us parlaria d'una font de Santa Maria de Martorelles i nomès us vaig esmentar la Font Sunyera, avui us dec unes disculpes i tres fonts.

Començarem la sortida a la Font Sunyera, per arribar-hi ens adrecerem a la ja esmentada noticía del 19 d'abril.

Tornarem a la pista per la qual hem arribat a la font, però de seguida girem a l'esquerra i ens enfilem una mica, a uns 50 metres trobem a la dreta un camí que en un primer moment planeja bastant i el seguirem aproximadament durant 15 minuts fins arribar a la Font del Ca o Sant Domènech.

En époques de sequera la Font del Ca nomès goteja.

En aquest indret podem veure una "cova", lloc que s'utilitzava antigament per guardar eines, inclús com aixopluc dels pagesos que conreaven la terra.

Tambè esmentar que casualitat o no a Martorellles podem trobar l'ermita de Sant Domènech al costat de la Masia de Can Carrancà.

Sortim de la Font del Ca a l'esquerra continuant pel corriol pel qual hem arribat. Ara es fa una mica més costerut, aproximadament quinze minuts més tard trobem una cruïlla de corriols en forma de Y; agafem el de mà dreta. Ara el camí planeja i sense deixar-lo sempre en direcció sud, quan portem 7 o 8 minuts caminant trobem a mà dreta un corriol força tapat per la brolla, ens endinsem i a 20 metres tenim la Font del Ferro.

En époques de sequera la Font del Ferro nomès goteja.

Aquí és curiòs veure un exemplar de micaquer, molt corrent als patis i jardins dels pobles de les dues vessants del Parc, però inusual enmig del bosc.

Tornem a sortir al corriol principal i refem les nostres passes, uns 5 minuts més tard trobem dos camins, nosaltres agafem el de la dreta i de seguida 200 metres més endavant, tornem a trobar dos camins i tornem a seguir pel de la dreta.

Pocs minuts més tard, trobem uns torrent que ens creua i un camí que marxa a l'esquerra, nosaltres seguim rectes, perquè 10 metres més endavant arribarem a l'entrada de la Font de la Teula.

En époques de sequera nomès goteja, però si podem venir-hi en un periòde humit de l'any veurem baixar l'aigua per tots els racons de la teula.

Sens dubte, és una de les fonts més maques dels voltants, tal vegada el paisatge que ens envolta ens recordaria una font del Montseny.

Sortim de la font i seguim pel camí que marxa a mà dreta, ara vé l'ultim tram costerut de l'excursió d'avui i ens menys de deu minuts arribarem al coll de Castellruf.

Nomès sortir del corriol girem a l'esquerra per l'ampla pista que en 2 o 3 quilòmetres ens baixarà rapidàment de nou a Santa María de Martorelles.

A Castellruf podem visitar el dolmen i el poblat ibèric. Un altre dia us farè cinc cèntims sobre les llegendes que hi han al voltant d'aquest indret tan místic.

3a Passejada pels voltants de Vallromanes

El proper diumenge 25 de maig a les 9 del matí pujarem a Sant Mateu entre corriols. Aquest serà un itinerari circular, amb inici i final a la plaça de l'església de Vallromanes.

Aquesta excursió ens ofereix diversos paisatges, corriols amb espesa vegetació, camins erosionats per l'acció de l'aigua, esplèndits miradors cap a tota banda, tots els verds a les Planes de Can Riera...

Malgrat que gairebé tot l'itinerari passa pel terme municipal de Vallromanes, també trepitjarem un tros de Premià de Dalt i un tros de Teià.

Aquesta sortida la podeu fer tot l'any, això si cada estació de l'any li posarà els seus matisos.

Qm 0. Sortim de la plaça de l'església riera amunt i 50 metres més endavant girem a la dreta pel carrer Alella. Contínuem recte per la pista de terra que marxa davant nostre. Passem pel costat de Can Brutau i seguim pujant.

Qm. 0,300. Arribem a un carrer asfaltat que obvíem, nosaltres girem a l'esquerra, primer per una pista, però de seguida per un corriol que encara marxa més a l'esquerra. Nosaltres sempre seguirem rectes i amunt, no fent cas als corriols i camins que ens travessin.

Qm. 0,800. Can Cirera. Deixem els ruscos d'abelles darrera nostre i nosaltres contínuem amunt pel camí sense fer cas als corriols i camins que menen a banda i banda del camí.

Qm. 1,750. Pista de Vallromanes al coll del Clau. Seguim amunt fins arribar al coll del Clau.

Qm. 2,250. Coll del Clau. A partir d'ara i fins arribar a Sant Mateu, seguirem el GR92 (marques blanques i vermelles) direcció nord. En un primer moment el camí passa per un rocallam entre pins.

Qm. 2,750. Coll de Can Gurgui. Compte no perdre les marques del GR. Tanmateix hem de seguir un corriol que s'enfila a l'esquerra quan portem caminant cinquanta metres per la pista ascendent. Aquest camí està bastant erosionat, però té molt bones panoràmiques. Gairebé quan ja som a dalt, deixem a l'esquerra Can Gallemí, l'última casa de Vallromanes pel sud.

Qm. 3,750. Can Riera. Per acostar-nos a la font de Sant Mateu seguim la pista que davant nostre fa una "U" voltant les Planes de Can Riera, el GR a mitja pista marxa a la dreta.

Qm. 4. Font de Sant Mateu.

Des de fa dos o tres anys sempre està eixuta. Al seu davant una gran bassa ara en desús, ens il.lustra sobre el concepte d'economía de l'aigua que tenia la vida a les masies, en una época en que no hi havia aigua corrent.

Darrera la font tornem a retrobar el GR92, l'indicador ens guia cap a un corriol ascendent, en pocs minuts arribarem a l'ermita.

Qm. 4,250. Ermita de Sant Mateu.

La capella està documentada al segle X. És un edifici romànic d'una sola nau. Tanmateix el més curiós és la disposició del campanaret d'espadanya, perpendicular a la façana.

Segurament això és així per tal d'augmentar notablement el radi des d'on eren perceptibles els tocs de la seva campana.

                   Alzina de Sant Mateu.

Situada a l'esplanada de davant de l'ermita homónima, la seva alçària de més de 15 metres empetiteix l'ermita i l'habitatge dels ermitans. És probablement l'alzina més alta del Parc de la Serralada Litoral i una de les més velles, amb gairebé dos-cents anys de vida.

Contínuem pel GR92 uns doscents metres fins que girem a mà esquerra tot seguint el Meridià Verd Sud. Al capdavall del camí carrerer pel qual ara anem ens travessa la pista carenera que seguirem direcció sud. Uns metres més endavant el Meridià Verd segueix davallant per un camí que marxa a la nostra esquerra fins la Platja d'Ocata. Nosaltres hem de seguir per la pista.

Qm 5. Mirador de la Cornisa.

Si la contaminació ens ho permet podrem fer una visita virtual pel Maresme, el Vallès i sobretot pel Barcelonès.

Seguim baixant per la pista. ¡¡¡ Compte amb el trànsit!!!

En una curva trobarem una font (sense nom oficial) això sí sempre raja. Encara que no és recomanable beure-hi.

Qm 6,250. Coll de Can Gurgui. Seguim la pista a la dreta en direcció a la font i al restaurant de Can Gurgui.

Qm 6,500. Font de Can Gurgui.

Font que sempre raja. Aigua sanitàriament potable. La font es troba en una cruïlla de camins, per tant encara avui és molt concorreguda.

Sortim de la font i abans d'arribar a la casa de Can Gurgui girarem a l'esquerra pel camí que baixa a Vallromanes tot passant per la torre de Sant Isidre i Can Lairet fins desembocar a la riera a l'alçada de Can Sala Gros. D'aquí a la pláça de l'església nomès ens restarà poc més d'un quilòmetre.

"

Qm 9. Plaça de l'església. Vallromanes.

Per fer aquesta entrada he extret informació del llibre "Parc de la Serralada Litoral" Història i itineraris de l'Adrià Triquell i Salomé i editat per Piolet l'abril de 2012.

La Font Sunyera

Durant les properes setmanes farem un recorregut per totes les fonts de Santa María de Martorelles que fins ara coneíxem.

Avui anirem a la Font Sunyera sense cap mena de dubte, una font de referència d'aquestes contrades, escenari de moltes fontades i molts berenars i des d'on neix el Torrent de la Font de Baix que desprès de juntar-se amb el torrent de Can Gurri i el torrent que baixa de les Llicorelles, tots tres formen el Torrent de Can Sunyer que desemboca al Besòs.

Iniciem la nostra excursió al pàrquing ubicat al costat de la Societat Coral la Flor, des d'aquí pugem cap a la Plaça Joan Matons i girem a l'esquerra pel carrer Poal (el carrer de la residència d'avis).

Sense deixar aquest carrer, quan portem uns 500 metres, entrem al Parc de la Serralada Litoral i l'asfaltat es converteix en camí de terra.

Aquest camí va pujant mica a mica i en 7 o 8 minuts arribarem a l'esmentada font.

La font Sunyera sempre raja.

La Font Margarida

Aquesta font és troba ubicada al terme de Vilanova del Vallès, concretament a l' entorn de l'urbanització Can Bosc; on s'acaba el carrer Arboç.

Arribats a aquest punt, trobem un camp de bàsquet i un altre de fútbol. Travessem el camp de fútbol i entrem a una zona boscosa per un corriol que al principi planeja, però de seguida baixa fins la font en uns 5 minuts.

Malgrat que és una font que mai raja, el seu entorn és ideal per berenar-hi. Els fons umbrívol degut a l'espesor de la vegetació, els amplis marges d'obra ideals per seure, així com els esglaons que baixen fins la pica fan pensar que en altres temps s'hi havien fet importants fontades.

Tanmateix, tot i la proximitat de vivendes, els voltants de la font es troba força net.

Per on pugem a Sant Mateu?

Aquest matí m'he llevat amb aquest gran dubte existencial.

Per on deu ser més "xulo" pujar a Sant Mateu.

Com per la vessant vallesana ho he fet un munt de vegades. M'he anat a Premià de Dalt i des del Parc de la Cadira del Bisbe, seguint l'itinerari de la ruta de l'esquirol he anat fins a Sant Mateu.

I senyores i senyors sense cap mena de dubte em quedo amb la vessant vallesana.

Des de Vallromanes pots pujar fins a dalt per corriols i a més a més trobant aigua pel camí.

L'esmentada Ruta de l'Esquirol sembla feta perquè la gent avorreixi això de caminar per la muntanya.

L'únic alicient el trobem una vegada arribem a Sant Mateu, però pel camí nomès pista ampla en constant pujada, sense aigua i si ets una mica passarell i mandrós i ho vols fer a l'estiu a partir de mig matí. ¡¡¡Calçat!!! Que acabaràs ben rostit.

Per altra banda, la Cadira del Bisbe m'ha decepcionat força. Ho he trobat tot bastant deixat.

Bè, des d'aquesta banda de la muntanya (Vallès) de tant en tant aniré saltant a l'altre banda a veure que trobo.

I ja que defenso tant la pujada vallesana us la descriuré properament.

Font de Can Vilardell

Situada tambè al terme de Vallromanes, és juntament amb la Font del Coll del Porc, d'Òrrius i la deu del Jòncar de Santa Coloma de Gramenet, una de les poques fonts dels Parcs que brolla de sota el mateix bassal que forma, en una mena de formigueig constant a la superfície líquida. Situada en el torrent homònim, la font es troba justament sota un gran plataner.

Per arribar-hi hem d'anar fins l'urbanització Torre Tabernera, i en un revolt del carrer Comtes Alba de Liste, hi ha un corriol a mà dreta, que en pocs metres ens durà a la font.

Si no volem refer el camí, per darrera la font s'enfila un corriol força perdedor que ens portarà al camí que puja fins el Coll de Can Corbera.

Com es veu a la foto, el pollancre o el plataner sempre ens indicaran el punt on es troba la font.

Font de Can Gurgui

Seguim descobrint les fonts de Vallromanes, encara que el verb descobrir amb la Font de Can Gurgui no s'escau. Sens dubte és una de les fonts més conegudes de tota la Serralada, s'hi pot arribar fàcilment en cotxe, es troba en una cruïlla de camins.

Per aquesta raó no serà estrany que el día que hi passeu trobeu a gent carregant garrafes.

Arribar-hi des de Vallromanes és molt senzill, nomès hem de seguir riera amunt i desprès de 2,5 quilòmetres ja hi serem.

L'aigua ve de la mina de Can Gurgui, del mig del bosc fins aflorar a la font. Es va construir un davant de pedra alt que aguanta el marge, amb la boca de la mina a mitja paret; sota raja la deu d'aigua d'un tub metàl.lic i va a parar a una pica, a la dreta hi ha una taula rodona i un banc que la volta.