La Font Vella de Molló
1.El Canal Mariner. Canal construït
a principis del segle XX amb pedres de riu unides amb ciment i amb revoltó de
rajola quan passa per sota terra. Del seu recorregut destaca l'aqüeducte que hi
a tocar del pont de la Rovira. La seva amplada oscil·la entre 2,80 m i
2,10 m, la fondària és d'1,5 m, i l'amplada dels murs és de 50 cm. Durant el
seu recorregut, d'uns 3.500 m, presenta 2/4 parts cobertes en què passa per
sota terra.
2. El carbur. És una sustància natural que es presenta en
forma de cristalls. Aquest reacciona amb l'aigua per crear un gas, que s'encèn
quan entra en contacte amb l'oxígen. La llum que crea és més neta que la de les
espelmes, tanmateix no és tan lluminosa com els llums elèctrics. Les llums de
carburs nomès es poden utilitzar en entorns no inflamables.
Aquest tall a la muntanya és una antiga mina a cel obert de
carbur. L'explotació s'aturà a inici del segle XX, quan el carbur va anar
perdent interès davant l'ús de l'electricitat.
Cap el 1940, es va reobrir la mina, però la seva baixa
rendibilitat, va fer que s'abandonès definitivament.
3. Mare de la Font. Un gran mur construït amb pedra fa de paret de
la font. L'aigua, fresca i abundosa, raja per una petita canal descoberta i cau
a una reixa de ferro situada arran de terra per on desaigua a una bassa
propera. A banda i banda, té un banc corregut. Encara avui, la Mare de la
Font és una deu on la gent hi va a omplir garrafes pel consum de boca.
Gravat en el mur hi ha una bonica estrofa de Mossèn Cinto
Verdaguer, del seu poema Canigó. El lloc és bonic, tranquil i agradable.
Com en altres indrets, la Mare de la Font és l'expressió que
s'utilitza per referir-se a una deu de gran cabal que abasta diverses fonts.
Tal com indica l'epígraf existent, la font ja s'havia monumentalitzat com a
mínim des de l'any 1611. La imatge actual l'adquirí després de la reforma de
1924.
A la vora de la font es poden
trobar alguns fortins construïts pels soldats de la guarnició de Les Rocasses
als anys 50, edificacions que formaven part d'una línia defensiva dels
Pirineus, impulsada pel règim franquista entre els anys 1944 i 1955 per
prevenir el perill d'”invasió”.
4. Convent del Carme. Fundat al 1352, l’any 1354 ja hi ha
notícies de la construcció de l’església conventual. Entre aquesta data i el
segle XV es bastiren la majoria d’edificis del conjunt, reconstruïts en part
després dels efectes dels terratrèmols de 1428.
En el segle XIV va començar a patir una
llarga època de decadència, en part a casusa d'una epidèmia de pesta, que va
afectar la població de Camprodon. La seva comunitat era molt reduïda. Va patir
els efectes de la Guerra dels Segadors, quan la vila fou ocupada els anys
1655-56 i el seu prior expulsat mentre el convent va patir destrosses. El 1790
va tornar a quedar ocupat per les tropes franceses, i fou saquejat un altre
cop. Fou clausurat definitivament el 1835, quan nomès tenia una comunitat de 3
o 4 membres.
5. Cal Marquès. Vers l’any 1620 Pere
Ribes, propietari d’una farga a la població de Setcases, decidí construir
aquest edifici de grans dimensions. És, potser, el millor exemple
d’arquitectura civil residencial d’època moderna de la Vila de Camprodon.
Posteriorment, les autoritats municipals li atorgaren el títol de Burgès
Honrat, un títol nobiliari de caràcter local. Anys després la finca passà a ser
propietat del seu nét, que fou nomenat Marquès del Farràs l’any 1702 pel rei
Felip V. D’aquesta manera, l’antiga Casa Ribes passà a denominarse Cal Marquès.
Una variant de l’escut familiar pot admirar-se al Palau del Laberint d’Horta a
Barcelona.
6. El Pont Nou. S'alça sobre el riu Ter
permetent el pas cap a la Cerdanya. Construiït amb pedra a dos vessants, té una
longitud total de 66 metres. L'ull central té una amplada de 22 metres. A banda
i banda, trobem arcs de menors dimensions tots ells de mig punt. Es tracta
d’una construcció feta a partir de l’any 1315, i potser refeta al 1362. A
conseqüència del terratrèmol de l’any 1428 va quedar força malmès. Destruït
durant la guerra civil catalana (guerra dels Remences, a la segona meitat del
s. XV) i reconstruït, amb moltes modificacions, al llarg dels segles següents.
L’entrada fortificada es coneix com a Porta de Cerdanya, perquè era el punt
final del camí reial que venia dels comtats altpirinencs en direcció al litoral
gironí.
7. Font de la Cordera. Davant de Can
Pasamané, hi ha un baixant empedrat que ens duu fins el riu, al fons hi veiem
una font, un banc i un safareig. La font de la Cordera fou construïda a l'Edat Mitjana.
Aquest font s'utilitzava per abastir d'aigua a la gent del poble.
L'aixeta és molt bonica, gran
i amb la forma del cap d'un animal. L'aigua sobrera va a parar a un safareig
que queda uns metres més avall, al llit del riu.
El nom de la font prové del
fet que al seu voltant, prop del riu, s'hi fabricaven cordes indispensables per
a dur a terme les feines del camp. El darrer corder que va utilitzar aquest
espai, fins al 1936, estava establert al carrer València, 59 (Cal Corder).
Probablement era l'última font abans d'abandonar el casc urbà, i un espai on
també es rentava la roba en el safareig públic.
8. Esglèsia
de Santa Maria. Església parroquial. Té una nau de grans
dimensions acabada amb un absis angular i flanquejat per altars laterals.
Posteriorment i adosada a la seva part posterior, s’hi va construir la capella
dels Dolors.
En una de les capelles laterals es conserva una magnífica urna –
bust reliquiari de plata amb les restes de Sant Patllari. Davant seu es pot
admirar una exposició permanent d’orfebreria religiosa de les parròquies de la
Vall de Camprodon (del segle XV al XX).
9. Monestir
de Sant Pere. El Monestir de Sant Pere fou construït a mitjan segle X per
Guifred II de Besalú, nét de Pilós.
Està construït sobre una planta de creu llatina. La nau està
coberta amb volta apuntalada i reforçada per tres arcs i amb l’absis central
s’alça el cimbori octogonal on descansa la torre campanar de planta quadrada.
La seva ornamentació de mènsules i cornises i la distribució
quadrangular dels absis fan possible considerar l’església una contrucció més
pròpia de l’ordre del Cister que de l’ordre benedictí.
10. Can
Roig. Construida com a segona residència del Dr. Roig, es va edificar durant
els anys 1900-1901. Obra molt interessant del Modernisme. L'arquitecte
va ser Simó Cordomí i Carrera, dissenyant un edifici amb elements neogòtics i
amb façanes arrebossades amb elements de pedra natural i artificial. Presenta
una torre quadrada principal amb un gran rellotge de sol.
L'edifici
es va fer servir com hospital de campanya al final de la guerra del 1936-39,
sent abandonat en acabar el conflicte. Als anys 70 va canviar de propietari
però tampoc no es va fer res per aturar la degradació de l'edifici.
La porta
principal de l'edifici avui desapareguda, d'un gòtic molt ornamentat, estava
coberta per una mena de loggia d'arcades romàniques coronades per merlets.
Encara es pot veure algun element de la rica decoració exterior amb esculptures
de pedra. A l'interior, en estat ruïnós, destaquen el vestíbul, l'escala amb
barana de fusta calada, i un gran saló amb decoració escultòrica gòtica
mutilada i una gran llar de foc.
Tant de
bo, ben aviat es pugui començar a rehabilitar aquesta joia del modernisme,
abans no sigui massa tard.
11. Font del Ferro. Ubicada en una placeta, uns metres per
sota del Camí dels Enamorats. Un petit muret de dos pams d'alçada per metre i mig d'ample li
fan de paret a aquesta font. Al davant hi ha un bancal de forma
semicircular. A mitjans d'agost de 2018 la font goteja. És un indret molt
xulo per venir amb canalla, doncs la font és a tocar del riu Ritort on es poden
remullar sense perill.
Deien que la font del Ferro
tenia propietats curatives, concretament sembla que tenia virtuts per a guarir
l'anèmia, hi anava molta gent d'arreu de la comarca i de mes lluny a recollir
amb garrafes aquesta apreciada aigua ferruginós i a fer fontades. Abans era
molt freqüent atribuir a cada font virtuts medicinals.
Va estar molts anys en mal
estat i seca. Gràcies a la recuperació que es va fer, es pot tornar a gaudir de
nou de la font i del paratge.
12. Font de
la Nostra Senyora de la Pietat. És una font molt senzilla. El broc és rodó i
cau en una pica rectangular de 2,5 metres x 0,5 metres. El frontal és d'obra i
hi destaca una mosaic de la Nostra Senyora de la Pietat fet amb rajola
catalana. Hi figura 1953, segurament l'any de construcció de la font.
13. Font Vella
de Molló. Font
amb un abundant cabal d'aigua que brolla per dos fantàstics raigs.
El conjunt queda enclotat per sota del nivell de la plaça, a
recer de dos robusts murs de pedra que formen angle recte, un altre més baix i
esglaonat que el protegeix del torrent i un últim que sustenta la plaça.
Unes primeres escales de pedra ens baixen de la plaça a un
primer nivell on hi trobem la font i un petit porxo amb teulada de teules a una
vessant. El frontal de la font és fet amb carreus de pedra i sobresurt un pam
del mur principal, fa uns tres metres d'amplada per dos d'alçada a la part més
alta i està rematat per una pedra desfigurada. A la part baixa, dos gruixuts
brocs de ferro colzats aboquen generosament aigua a un bassal rectangular de
pedra. A la dreta podem veure un forat al mur per on també surt un bon doll
d'aigua que es canalitza fins el bassal. A banda i banda de la font disposem de
dos bancs per seure i un tercer dins el porxo.
Des del primer nivell arrenquen dos conjunts d'escales que
baixen al segon pla on hi tenim el gran safareig alimentat per l'aigua sobrera
de la font a través d'un canal obert.
El nom Font Vella òbviament prové del fet que es tracta d'un
dels punts d'abastiment d'aigua més antics de Molló. L'aigua neix sota l'actual
zona verda i bans abastia la majoria de la població que hi venia a buscar
l'aigua.
La font que veiem avui dia és producte de successives millores,
al 1753 i 1914 com indica una inscripció a la pedra del frontal. El 2014 es va
fer una nova escalinata i s'il·luminà.
El safareig va estar a nivell de terra fins al 1958, any en que
es va construí el nou que va permetre rentar a peu dret i que ens ha arribat
fins l'actualitat.
L'aigua sobrant de la font arriba al riu Ritort passant per una
canal que travessa la trama urbana del poble.
14. Gàbia de ferrar. Servia per lligar-hi a dins el bestiar i ferrar-lo. La va
fer el ferrer de Molló, l'avi Nitus. Abans tots els treballs de camp i
transport s'havien de fer amb animals i calia ferrar-los. Això va ser així fins
l'any 1963, a partir d'aquí varen arribar els tractors i la gàbia va passar a
ser propietat de l'Ajuntament.
15. Font de Can Tonet. La font és senzilla però agraïda. Una solitària pedra d'uns tres
pams d'alçada d'on surt un broc de ferro molt rovellat per on brolla l'aigua. A
sota, un bassal rodó la recull.
Collada en una pedra a l'esquerra hi
tenim una rajola mig esmicolada amb el nom de la font. Un banc de fusta,
un banc de pedra i una taula giratòria completen l'entorn.
En Joan Pagès, conegut pel Tonet en referència al nom
de la seva casa, Can Tonet, va ser força popular durant molts d'anys perquè va
ser, junt amb en Tià, el que amenitzava la ballaruga en les festes i trobades.
Tocava l'acordió i cantava, encara que no ben bé al mateix temps i en Tià
seguia el ritme amb la bateria. Els dos músics es varen convertir en uns
personatges entranyables per a veïns i visitants. La font es va vestir en la
seva memòria.
Bona part de les descripcions de les fonts les he extret d' Encos
La setmana vinent, les primeres 252 fonts.
