GRAMÀTICA DEL CAMINANT VII. NOMS I LLOCS DE VILANOVA DEL VALLÈS II

Un xerrac
Avui presento les 22 paraules restants d'aquesta gramática del caminant vinculada als noms i llocs de Vilanova del Vallès.
Com sempre trobarem paraules que avui dia estan en perill d'extinció.

capolar: Tallar en trossos petits.

pelitxó: Pèl curt que encara resta a la flor del cuir un cop treballada.

pellisser: Menestral que manufacturava i venia pells de luxe, diferenciat del blanquer i de l'assaonador.

piló: Bloc de fusta dura, generalment cilíndric, sobre el qual hom posa allò que s'ha de tallar, capolar, picar... molt utilitzat a les carnisseries.

pinxo: Aquell que fa gala d'ésser valent.

post: Prestatge, lleixa.

quadró: Tros de terra de conreu de forma quadrada.

rasa: Eina emprada pels esclopers per a polir el buit dels esclops, que consisteix en una làmina de ferro corbada i proveïda de tall, disposada a l'extrem d'un mànec de fusta.

rossell: Moneda del segles X i XI, encunyada a Perpinyà pels comtes de Rosselló.

rost: Terreny que té un pendent considerable.

serradell: Serrat petit.

serrat: Muntanya allargada de poca altitud.

solà: Galeria, porxo, etc... construït a la part solana d'una casa.

soler: Part baixa d'una casa.

tosca: Eina emprada pels blanquers per a toscar els cuirs. Consisteix en una pedra tosca lleugerament corbada, encaixada en una peça de ferro d'uns 80 centímetres i proveïda a cada extrem d'un mànec de fusta.

toscar: Passar la tosca per sobre del cuir per tal de treure'n el pelitxó.

trull: Premsa de vi.

volander: Segador que segava amb volant. La definició de volant, la podeu trobar a la Gramàtica del Caminant IV.

xec: Expressió usada per adreçar-se familiarment a algú.

xena:  Fems. Mesquita. La definicó de mesquita, la podeu trobar a la Gramàtica del Caminant VI.

xerrac: Serra de fulla rígida, generalment de forma triangular, proveïda al seu cap més ample d'un mànec que permet de manejar-la amb una sola mà.

xopina: Mullader.

Per fer aquesta entrada, he utilitzat el llibre "Recull Onomàstic de Vilanova del Vallès" de l'Enric Garcia-Pey i l'edició digítal del diccionari de l'enciclopedia catalana.

Feliç any nou i el 2011 més fonts, camins, històries i paraules.

GRAMÀTICA DEL CAMINANT VI. NOMS DE VILANOVA DEL VALLÈS I

Una albarda amb dos arganells.

Aquesta setmana presento la sisena part de la Gramàtica del Caminant. En aquest sentit, igual que vaig fer amb els noms de Vallromanes, avui presento la primera part dels noms de Vilanova del Vallès que tindran una segona part la propera setmana.

Majoritàriament, com veure gairebé totes les paraules tenen a veure amb la vida al camp, on apareixen estris i oficis avui pràcticament desapareguts.

Com sempre estaré encantat que feu aportacions a aquesta gramàtica.

Les 26 paraules d'avui són les següents.

albarda: Guarniment de les bèsties de càrrega de peu rodó que consisteix essencialment en un coixí ple de palla, de borra..., que s'adapta al llom de l'animal i sobre el qual es col.loquen les sàrries, els arganells...

alou: Domini ple, absolut i lliure, franc de serveis i de tota prestació real o personal, sobre béns inmobles.

arganell: Cistell de malla ampla, fet generalment de castanyer o espart que hom col.loca a cada banda dels animals de bast, mitjançant unes nanses que passen per damunt l'albarda.

assaonar: Adobar, bé sigui un camp o inclús una pell.

bagant: Comporta per aturar l'aigua d'un rec i alçar el seu nivell o desviar-la.

bagueny: Obac

bast: Albarda curta que porten les besties de càrrega.

baster: Persona que té per ofici de fer basts.

blanquer: Persona que adoba les pells dels animals desprès d'haver-ne estat eliminat el pèl o la llana, per transformar-les en matèries utilitzables per calçat, vestit, marroquineria, tapisseria o altres aplicacions.

boet: Ribot proveït de dues fulles estretes disposades en angle, de manera que per a cada posició del boet només en treballa una.

bonó: Tap de safareig, de pica... proveït d'un filferro, d'una cadeneta, etc... perquè hom pugui destapar la bononera sense ficar les mans a l'aigua.

borni: Mancat d'un ull.

borra: 1.Fibra curta de qualsevol matèria tèxtil procedent de les operacions de batanatge, cardatge, pentinament... considerada com a rebuig i que principalment es fa servir per fer coixins
           2. Pilotes de pelussa mesclada amb pols.

cerç: Vent fred del nord oest.

cornet: Instrument de banya, de cuir... que serveix per a remenar i tirar els daus.

cot: Antiga peça de vestir llarga amb mànigues, semblant a una bata o casaca, utilitzada per homes i dones.

escorranc: Excavació produïda en un terreny rost per l'escurriment de les aigües de pluja.

femada: Fems que hom tira en un camp.

jussà: Inferior.

maimó: Que fa les coses amb una gran lentitud, molt a poc a poc.

manganell: Giny de guerra usat antigament per tirar pedres, javelines...

mesquita: Conjunt de substàncies que hom treu dels dipòsits de les comunes i que serveixen per adobar els camps.

messeguer: Persona que guarda les messes.

messes: Sembrats de plantes segadores.

met: Fer el met. Fingir, fer-se el beneït.

moraga: Bolet amb el barret bru negrós i cama llisa, comestible, que es fa en terrenys calcaris o arenosos.

Per fer aquesta entrada, he utilitzat el llibre "Recull Onomàstic de Vilanova del Vallès" de l'Enric Garcia-Pey i l'edició digital del diccionari de l'enciclopèdia catalana.

Molt Bon Nadal a tothom.

LA FAUNA DE LA SERRALADA LITORAL III: EL CABIROL

El cabirol

Fa uns mesos vaig començar a parlar d'animalons que ens podíem trobar per aquestes muntanyes. Avui li toca el torn a un mamífer que ara fa nomès 20 anys no el podíem veure per aquestes muntanyes, tanmateix estava totalment extingit.

Però l'hivern de 1993 es van introduir uns quants mascles i unes quantes famelles a la serralada del Montnegre, procedents de les Landes de la Gascunya al sudoest de França.

Mica a mica el cabirol s'ha anat estenent a les serralades veïnes i de quatre o cinc anys ençà no és difícil trobar rastres i amb una mica de sort veure'n algun per aquestes contrades. Jo de moment nomès n'he vist un.

Però com és el cabirol?

El cabirol és un cèrvid de reduides dimensions, ja que quan és adult pesa entre els 15 i els 30 Kgs, i té una llargada de poc més d'un metre.

Té com a caracterísitca no allunyar-se gaire d'un territori molt reduit, per tant això fa que sigui una presa fàcil. Actualment, un dels seus depredadors principals del Parc, són els gossos asilvestrats.

El cabirol és un animal totalment hervíbor. Els mascles presenten tres banyes petites que muden cada any a principi d'hivern.

A l'estiu el seu pèl és entre vermellós i torrat, tornant-se gris a l'hivern.

Són molt característics els sons que emeten, molt semblants a lladrucs.

Malgrat és relativament fàcil veure'l en aquesta serralada, al contrari del que es podia pensar és molt difícil de trobar-lo al Montseny, on cada any es fan comptats avistaments.

Per últim, comentar que generalment serà més fàcil veure'l a la vessant vallesana, que no pas a la vessant de marina, així ho demostren les passes que van seguir aquells primers cabirols introduits ara fa 17 anys.

La setmana vinent una nova Gramàtica del Caminant.

Castellruf

El Castell de Sant Miquel des de Castellruf


L'any 2008, concretament els mesos de juny, octubre i novembre ja vaig parlar de com pujar i baixar a Castellruf des de Santa María de Martorelles i Vallromanes.


A "Pels voltants de Castellruf", "Una excursió de dames i cavallers", i "De Castellruf a Vallromanes" trobareu totes les indicacions pertinents per arribar a aquest indret. Però en aquelles entrades nomès feia un esment del dolmen, el poblat ibèric i el castell, i els nostres avantpassats que vivien en aquest turó es mereixen que aprofundim una mica en el patrimoni arquitectónic d'aquest racó de la serralada.


La geografía catalana està esquitxada de les restes arqueològiques que ens han deixat en herència els pobles que l'han habitat i aquí en aquest turonet hi tenim restes de diferents moments de la història.


Començarem cronològicament. El dolmen pertany al Neolític és a dir un 5000 anys abans de Crist. El Neolític és un periòde de la prehistòria de gran trascendència, tanmateix aquells homes descobreixen l'agricultura i la ramaderia i es tornen un poble sedentari.


Descobreixen els cicles de les plantes i aprenen a domesticar animals i això els permet establir-se en una zona i deixar de ser nòmades.


En aquest sentit, el dolmen de Castellruf és una cambra funeraria, tanmateix hi ha qui apunta que aquests dolmens també tenien la funció de reclam d'un territori, alhora que reforçaven la identitat del grup o poblat.



Ara farem un salt en el temps d'uns 4500 anys i ens situem al segle IV abans de Crist. La cultura ibèrica presenta com a elements distintius la ceràmica a torn, un incipient urbanisme i l'ús del mineral del ferro per construir eines i armes.


Aquest poblat tenia com a veïns els poblats del Turó de Mongat, Puig Castellar a Santa Coloma i el Turó de Boscà a Badalona i malgrat ens costi d'imaginar avui dia, segurament es veien i mantenien una relació veïnal (desconec si bona o dolenta).


Concretament, el poblat ibèric de Castellruf estava fortificat des d'on controlaven una extensió d'uns 1200 metres quadrats que era on desenvolupaven la seva activitat agrícola.


S'han trobat restes d'onze construccions i algunes d'aquestes restes es conserven al Museu de Granollers.


Els ibers van habitar aquest poblat fins més o menys el segle II abans de Crist, quan van ser romanitzats, perdent tot el seu patrimoni material i sobretot cultural; llengua, costums, religió...

I el nostre viatge pel temps acaba ara fa uns 1000 anys, quan l'any 1060 es constitueix el Castell de Castellruf. Aquest castell defensava les valls que uneixen el Vallès i el Maresme.
Per les restes que s'observen, juntament amb dos reductes defensius, (un orientat a migjorn i l'altre a sol-ponent) hi havia una tercera edificació més gran i més ampla. Aquest edifici principal nomès tenia una entrada que mirava cap a migjorn (és a dir més aviat cap al sud).

Si voleu més informació sobre els aspectes arquitectònics d'aquest castell us adreço a Llegendes dels Castells del Vallès Oriental de Glòria Campoy, Aloma Duràn i Raquel Jurado i editat per Marge Books.

Però de qui es defensaven en aquella época? Molt fàcil, dels sarraïns i per avisar que hi havia "moros a la costa" els de Castellruf encenien fumarada de día, si pel contrari la foguera l'encenien els del Castell de Sant Miquel volia dir que els sarraïns venien de terra endins.


I perquè en aquella época es va conservar el Castell de Sant Miquel i en canvi es va destruir totalment el Castell de Castellruf?


Doncs, perquè diuen que Castellruf era una plaça fortificada, focus de resistència, en canvi el Castell de Sant Miquel era un torre de guaita que podia servir als defensors o als atacants.





Espero que aquest viatge pel temps us hagi agradat, les dades històriques nomès volien donar una pinzellada d'allò més característic de cada época i sobretot situar a tothom més o menys en el segle que li pertoca.

Part de la informació d'aquesta entrada l'he trobada al Museu Arxiu de Vilassar de Dalt.