divendres, 29 de desembre del 2023

23 RECOMANACIONS LITERÀRIES

 

Enguany he arribat caminant a la Costa Brava i a Girona i en aquest sentit, dins d’aquesta llista de recomanacions hi ha una bona quota gironina Joaquim Ruyra, Núria Esponellà, Rafel Nadal, Elisabet Moreno… També hi trobem aquell que mai falla, l’Espinàs, aquells que hi són sovint, Blanca Busquets, Màrius Serra, Xavier Bosch, repetidores com la Carlota Gurt i la Txell Feixas i autors i autores que hi tornaran a ser com l’Imma Monsó i en Toni Cruanyes.

També hi són clàssics de la literatura com George Orwell i Haruka Murakami i aquest l’any l’apunt pedagògic arriba de la mà de l’Eloy Moreno i la Laia Mestres.

Finalment, trobareu guies per conèixer la Selva i el Baix Empordà i l’entorn de la ciutat de Girona, per seguir la petjada indiana, per arribar-vos amb canalla a gorgs, tolls i salts d’aigua i per tastar els productes del país.

El 2023 ja s’acaba, però si després dels àpats familiars, de les sobretaules llarguíssimes, dels parcs de nadal i de les cues per entrar i sortir dels centres comercials, encara teniu una mica de temps per vosaltres, aquí us deixo 23 recomanacions literàries.

 

1.L’esquerda. Elisabet Moreno Boada. La Magrana. Març 2023. Aquesta és una novel.la deliciosa ambientaba a Blanes que narra la història colpidora d’un pescador marcat per les ferides del passat i per la duresa d’un ofici ple de sacrificis i de llegendes.                                    En Vadó, un vell pescador retirat, es veu obligat a contracor a tornar a pescar amb el seu gendre Mohammed per tal d’ajudar-lo. La troballa d’un cadáver enmig del mar, empeny els dos homes a col.laborar junts, a esquivar tota mena de perills i a provar de contenir una esquerda del passat que torna a obrir-se. La seva barca, ja vella i clivellada,s’anirà esqueixant com el cor del protagonista, que viu aclaparat per un accident traumàtic d’anys enrere que va tenir lloc a alta mar i per la transformació vertiginosa d’un món –el de la pesca- que també està a punt d’esquerdar-se.

2.Constel.lacions. Blanca Busquets. Edicions Proa. Gener 2022.  En una casa de Collserola es prepara la celebració dels cents anys de l’avi Cinto, un home silenciós que té la passió d’observar les estrelles i de buscar-hi connexions invisibles. El lector anirà coneixent tota la familia d’en Cinto –del fill Quim al besnet Nil- a partir d’un mosaic de veus expressives, vives, diferents. Cada personatge té les seves dèries i també algun secret. En Quim per exemple, havia ocultat a la familia els motius que el van dur, dècades enrere, a anar-se’n precipitadament del País Basc, on vivia amb la dona i els fills. Aquest i altres episodis han estat condicionant la vida d’una familia diversa i contradictòria, presidida per un avi Cinto que no està tan a la Lluna com sembla.

Fet i fet, Blanca Busquets, aconsegueix teixir una novel·la coral i rica de matisos, a partir de la intimitat d’uns personatges que es despullen davant del lector per a mostrar-nos la complexitat de les relacions humanes i les dificultats per a construir un present i un futur en benestar, on el passat condiciona inexorablement l’esdevenir. I ho fa fidel al seu estil, amb un gran domini del temps narratiu que li permet viatjar amb comoditat del present al passat, amb la finalitat d’entrellaçar la complicada xarxa de complicitats entre els diversos personatges.

Tot plegat, el resultat final és una novel·la plena de sensibilitat tant pel tractament dels personatges com pels temes que aborda

Part d’aquesta sinopsi l’he extret de la crítica que va fer del llibre en Josep Daniel Climent a la revista la Veu dels Llibres el 12 de març de 2022.

3. La dona veloç. Imma Monsó. Premi Ramon Llull 2012. Editorial Planeta. Trobo molt encertada la valoració que se’n fa a Nosaltres Llegim i n’he extret algun fragment.

“Un segon perdut és un disbarat, una catàstrofe, un pecat mortal. L’Agnès, que és com es diu La dona veloç, fa de psiquiatra, i l’Anna, col·lega i íntima amiga, té el valor necessari per dir-li si no li convindria fer-s’ho mirar una mica, tot això de la pressa. Però l’Agnès s’hi nega en rodó: “estic bé, això és passatger, una petita crisi que passarà ràpid”.

Però no passa. Al contrari. Com més fa, més augmenta l’esverament, la bogeria de vida de l’Agnès.

Fent una mica d’història, val a dir que l’Agnès, el que és i el que li passa, ho porta a la sang. Els seus records d’infantesa comencen quan a casa seva existia una línea que separava i identificava a la perfecció els “Lents” dels “Ràpids”.

El seu pare, ella i la seva germana Ruth pertanyien al bàndol dels “Ràpids”; i el germà, el Tià, i la mare al dels “Lents”.

El cas és que aquest neguit constant que porta al cos la Nes, aquesta fal·lera insana per controlar el temps, no la fa anar gens bé.

Imma Monsó fa una crítica original i mordaç d’un “mal” del qual, en més o menys mesura, tots estem infectats. La velocitat, la pressa, córrer, córrer, córrer per no arribar a cap lloc en concret. Córrer per ensopegar, caure, tornar-nos a aixecar i seguir corrent…”

Com no podia ser d’una altra manera, és un llibre de lectura ràpida, un llibre que et cruspeixes en pocs dies. Una novel.la que enganxa.

4.Costa Brava. Baix Empordà. 20 Excursions a peu. F. Xavier Gregori. Cossetània Edicions. Juliol del 2014. Enguany d’aquesta guia he publicat en el blog l’itinerari entre Sant Feliu de Guíxols i Palamós, però més enllà dels Camins de Ronda, al Baix Empordà hi trobem el Massís de Les Gavarres, les Muntanyes de Begur, l’Empordanet… i aquesta guia ens hi porta.

Els 20 itineraris que ens proposa en la seva majoria són adreçats a caminaires amb una bona forma física, doncs superen els 14 quilòmetres o els 500 metres de desnivell positiu (o ambdues coses)

Cada fitxa de ruta conté una introducció, la població de referència, el temps aproximat, el desnivell acumulat, l’altitud màxima, la dificultat, l’accés i la descripció de l’itinerari.

5.Olor de resclosit. Joan Roca Casals. Cosssetània Edicions. Juliol 2019. Guanyadora del III Premi de Narrativa Món Rural. Suscric totalment la crítica que en fa la Teresa Costa-Gramunt en el seu blog.

En la lectura d’Olor de resclosit, assistim capítol rere capítol al recorregut biogràfic d’una parella jove que inicialment viu a ciutat i que tot fent un salt agosarat s’endinsa en l’univers de la ruralia, conegut per ell i desconegut per ella, i que van vivint l’experiència de la manera personal que els identifica a cadascun segons la seva personalitat: més optimista i somiadora ella, més pessimista o més realista ell, tot i que a vegades hi hagi transvasaments en els estats d’ànim entre l’un i l’altre com força vegades acostuma a passar en la relació de parella. L’arquitectura literària del relat dóna perfecte suport a aquesta oscil·lació anímica dels protagonistes, així en la narració en primera persona del Martí s’hi intercalen les anotacions del dietari de la Laia, relats fidels dels sentiments que la parella va experimentant en el transcurs de dos anys significatius de les seves vides, amb fets tan engrescadors com dolorosos pel mig.

Viure en una casa de pagès aïllada té avantatges i desavantatges, i aviat es posaran de manifest els uns i els altres a Olor de resclosit, una narració ben timbrada que manté el ritme des de la primera pàgina fins a l’última. Pàgines en les quals el lector participa de ben a prop en un relat el qual, assimilat a una peça musical cadenciosa amb els seus moments àlgids de llums alegres i ombres doloroses, de sobte acaba bruscament. No tots els finals són com els finals dels contes de fades, encara que, de fet, si ho mirem bé, per als humans només hi ha un final: el que segella la mort”.

 

6.El rem dels trenta-quatre. Joaquim Ruyra. La primera edició d’aquest llibre aparegué dins Marines i Boscatges el 1904. Aquesta edició és d’Edicions 62. 1977.

L’autor descriu una tempesta que posa en perill de naufragi la barca Santa Rita.A través de la seva narradora, Marianna Saura, Ruyra evoca els temps de la seva joventut a Blanes, quan la navegació a vela era el centre neuràlgic de l'activitat dels pobles de la costa. Els personatges són retratats sovint en to de caricatura, però una pregona comprensió ens els mostra tal com són, dins la mesura normal d’uns modestos herois de la barca o de la platja. A més,  ho descriu i ho tipifica tot amb un llenguatge que reelabora la parla blanenca.

7.La Vall de la llum. Toni Cruanyes. Premi Josep Pla 2022. Edicions Destino. Aquest llibre recorda la vida del’avi d’en Toni Cruanyes, que és la història d’un temps, d’un país. És un homenatge a una generació sencera d’homes i dones que van sobreviure a una guerra quan eren nens i que ara han hagut de fer front a la pandèmia  des d’una residència geriátrica. Com apunt, esmentar que l’Antonio Cruanyes Becana va ser el primer alcalde de Canet de Mar desprès del franquisme.  En aquest sentit, considero que aquesta no és una qüestió menor, doncs ens serveix per acabar el retrat, d’un nen, que neix en un poble de canyes, vent i fang i va creixent en un món que es transforma molt de pressa. M’agrada molt la crítica que en fa en Joan Simó al Núvol, doncs posa paraules a la percepció que jo tenia mentre llegia la novel.a.

Els dos Cruanyes, un des de la discreció del seu despatx de jubilat i l’altre des de la tarima mediàtica que ofereixen les editorials, s’encarreguen de retratar un extens període de temps que va de l’Exposició Universal de 1929 al principi de la present dècada. El resultat, per més que un xic caòtic, fa pensar en una mena de versió impresa de la sèrie Cuéntame, una versió on l’UCD d’Antonio Alcàntara és substituïda per Convergència i l’òptica hispanocèntrica dels guionistes de RTVE, per la dels catalans que van veure en la figura de Jordi Pujol una forma de salvar el país del qual se sabien hereus i apropar-lo, sense despertar gaires sospites, als models provinents d’aquell nord on deien que la gent era “neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç”. Com en la producció televisiva més famosa de La 1, instantànies de tota mena -de la negror del pa de la postguerra al rosat de la pell cremada dels primers turistes alemanys- es barregen amb cançons, poemes i referents diversos per conformar una espècie de còctel nostàlgic que serveix d’homenatge a una generació ja gairebé desapareguda, un homenatge merescut, com la majoria d’homenatges.

Les elegies solen ser simpàtiques, propenses a la tendresa, inofensives, adjectius que són perfectament aplicables al llibre i que només varien durant les pàgines dedicades a la guerra. L’esdeveniment s’explica des d’un punt de vista que sovint ha quedat exclòs de la historiografia oficial i de la literatura de la segona meitat del segle XX. És a dir, la versió dels que van trobar-se al bell mig d’una confrontació entre dos bàndols que no els representaven, la dels exponents d’una Catalunya que va morir el 1936. El cas del besavi Cruanyes, detingut pels anarquistes al principi de la guerra, recorda al de Josep Maria Planes o Carrasco i Formiguera. I tot i que en Llauneret, que és com li deien al senyor, va acabar salvant la vida, la seva història porta al lector a preguntar-se fins a quin punt els mites del republicanisme espanyol, que sempre es canten en castellà, tenen res a veure amb la realitat dels catalans que van viure uns anys tan convulsos.

Això, però, Cruanyes ho explica sense entrar del tot en el tema, el gran tema, aquell del que, encara avui, costa parlar: el paper de Catalunya a la guerra civil, si se’n pot dir civil. I un no sap si l’omissió és volguda o accidental, si hi ha quelcom que el darrer guanyador del Pla ha preferit obviar, com la gent tendeix a fer-ho amb certs episodis de les memòries de Tísner –Morituri te salutant– per limitar-se a recordar-lo com un senyor estrambòtic amb un pegat a l’ull dret o com el traductor al català de Cien años de soledad, novel·la que Cruanyes evoca, curiosament, a les primeres línies de La Vall de la Llum.

8. De que parlo quan parlo de córrer. Haruki Murakami. Empúries Narrativa. Març del 2010. Coincidint que en Murakami aquest any ha guanyat el Premi Princesa d’Asturies, enguany recupero aquest llibre que vaig llegir ja fa una colla d’anys.                                                              A mig camí entre el llibre d’autosuperació i el relat de ficció, De que parlo quan parlo de córrer explica el canvi vital que va representar per a Haruki Murakami l’autodisciplina marcada per la voluntat de córrer. Jove, noctàmbul, aficionat al jazz i amo d’un bar, Murakami descobreix als trenta anys la seva vocació literària. Però també descobreix la incompatibilitat d’una vida creativa, amb una vida desordenada i decideix fer un canvi radical. És aleshores quan se sotmet a una dura disciplina física i comença a entrenar-se per córrer maratons.

En un relat íntim i commovedor, Murakami es despulla per primera vegada davant els lectors. Autor d’idees fermes, poc donat a declaracions publiques i gelós de la seva vida personal, a De què parlo quan parlo de córrer Murakami troba una manera literària d’explicar-se a si mateix. I ho fa centrant-se no tan sols en el procés que el va portar a aficionar-se a córrer, sinó també en la seva manera de treballar i, en definitiva, en la seva manera de veure el món en què vivim.

9.Tots som iguals. Josep Maria Espinàs (1966) Editat per Caixa de Catalunya el 1985. Ja són 14 les entrades que aquests darrers anys he dedicat a aquestes recomanacions de llibres i 14 també són les recomanacions de llibres de l’Espinàs que he fet. Per tant, l’any de la seva mort tampoc serà el primer any sense la recomanació del llibre de l’Espinàs.

En aquesta novel.la trobem una narrativa de caràcter marcadament social on destaquen els contrastos aguts entre personatges de classes socials diferents. Uns contrastos que a Barcelona s’accentuen, doncs el dia d’en Joaquim Civit s’inicia cada dia a una torre de la zona alta de Pedralbes i el dia d’en Pere Jordana comença al carrer Princep de Viana, prop del Mercat de Sant Antoni, en una petita habitació on una bombeta de 15 fa penombra i on en Jordana ha de seure al llit per obrir l’armari i cada nit quan va a dormir es dóna un cop al turmell amb l’aresta de l’armari.

Lluny de la ciutat, després d’aquell revolt, en aquell casalot a mig camí entre Lleida i Saragossa tot s’iguala, canvia la mirada i són dies de refer-se i d’escurçar distàncies, però què passarà de tornada a Barcelona.

10.Escuelas emocionalmente competentes. Laia Mestres Pastor. Cómo fomentar el desarrollo emocional de la comunidad educativa. Editorial SM. Biblioteca Innovación Educativa. 2022. Els darrers anys sempre m’agrada afegir a aquesta llista una de les lectures que faig vinculades a l’educació. Enguany, m’ha agradat especialment aquest llibre que aborda conceptes com conciència emocional, regulació emocional, competencia emocional, autonomia emocional…

Per imaginar a futures dones i homes amb un bon autogovern emocional, capaços de crèixer a través de les adversitats, de generar vincles profunds i genuins i de donar respostes justes, creatives, bondadoses i útils davant la vida, hem d’educar amb aquesta finalitat. Sens dubte, aquest llibre acompanya als centres educatius que desitjen ser motors del desenvolupament emocional del seu alumnat, ensenyant tot allò que cal tenir en compte per esdevenir una escola emocionalment competent. En aquest sentit, s’aborden els tres grans factors de canvi: el professorat, l’alumnat i les families i s'expliquen estratègies perquè una escola pugui passar a l’acció i provocar un canvi educatiu i social, educant a infants i joves amb un bon desenvolupament emocional.

11.Gran café. Núria Esponellà. Cercle de Lectors. 1998. La Montse ha deixat Girona per uns dies, li cal pensar i per això ha demanat a la Denisa de passar una temporada a casa seva, a Ceret. No hi vol fer res concret, només estar tranquil.la i no haver de donar explicacions a ningú. S’adona que tot el que rep de la Denisa i del lloc li és bo, fins i tot, i sobretot, la descoberta d’una bella història d’amor que, quaranta anys enrere, va tenir com a escenari el poble i la mateixa casa on s’està ara. La Martina una noia entesa en herbes remeieres que feia d’infermera, i l’Albert, un inquiet metge jueu que fugia dels nazis, hi van viure uns mesos intensos, que mai més no varen oblidar.

12.La dona més pintada. Màrius Serra. Edicions Proa. Març 2023. L’impacte de l’autodestrucció d’una obra d’art de Bansky el 2018 a la sala de subhastes Sotheby’s encara és ben viu a la nostra memòria, però molts havíem oblidat el cas del pintor Palau Ferré. Màrius Serra es va interessar per aquest creador que l’any 1974, després d’una sentencia del Tribunal Suprem va resoldre llençar al foc tot allò que pintava, cosa que va provocar un gran rebombori en els mitjans de l’època.

Aquells retrats a l’oli d’una dona d’ulls grossos i fascinadors s’esfumaven per la xemeneia del seu taller a Montblanc. D’on sortia aquella pulsió autodestructiva? Amb l’ajuda de la documentació, de molts testimonis i d’una portentosa imaginació de novel.lista, Màrius Serra ofereix als lectors La dona més pintada, una ficció documentada que parteix de la vida d’un pintor assenyalat per Picasso com a possible succesor seu.

13.Guia de rutes indianes de Catalunya. Tate Cabré i Mireia Olivé. Cossetània Edicions. Març 2011. Sense perdre de vista que la majoria dels indians eren negrers, és a dir comerciants d’esclaus o com a mínim defensàven el sistema colonial basat en l’explotació de la ma d’obra esclava i que per tant vam fer fortuna amb mètodes repugnats a ulls d’avui, aquesta guia ens acosta a un patrimoni arquitectònic que van finançar aquests millonaris, nous rics de mitjans del segle XIX.

A la introducció trobo a faltar per part de les autores aquesta referència dels indians, que sembla que és vol amagar, doncs elles es refereixen als indians com “intrèpids viatgers, aventurers, emprenedors, negociants, agosarats catalans” i clarament es vol blanquejar l’origen de les fortunes.

Pel que fa a les rutes, 23 itineraris per 23 poblacions catalanes gairebé totes costaneres ens acosten a palauets,  parcs, escoles, asils, hospitals, places porxades… on la petjada indiana, exòtica, excéntrica i ostentosa és ben evident.

14.1984. George Orwell. Traducció de Lluís-Anton Baulenas. Edicions 62. 2005. Considerada com una de les obres mestres de la literatura universal, “1984”, la novel·la publicada l’any 1949 descrivia una societat distòpica, totalitària i dictatorial, que reflexionava sobre qüestions molt actuals com la censura, la manipulació dels mitjans de comunicació i la falta de llibertats individuals en benefici d’un suposat interès comú.

Malauradament, és una novel.la que aborda un tema de plena actualitat a massa llocs del món.

L’any 1984 Londres és una ciutat fosca en què la Policia del Pensament controla exhaustivament la vida dels ciutadans. Winston Smith és un peó d’aquest engranatge pervers i té com a objectiu reescriure la història per adaptar-la al que el Partit, el Gran Germà considera la versió oficial dels fets.  El protagonista de la novel·la és en Winston Smith, que treballa al Ministeri de la Veritat , un dels quatre ministeris existents per tal de controlar a la població.

El Ministeri de l’Amor, s’ocupa de la llei i l’ordre i per mitjà dels càstigs i la tortura i les rentades de cervell, reeduca als ciutadans rebels. El Ministeri de la Pau s’encarrega de mantenir la guerra de forma permanent distraient als ciutadans amb elements externs per tal d’oblidar els problemes que viuen en el seu propi país. El Ministeri de l’Abundància s’encarrega de l’economia i de com racionar i crear fam entre els seus ciutadans.
Tot canvia quan un dia en Winston Smith, decideix qüestionar-se el sistema que els governa i els sotmet.

15.La senyora Stendhal. Rafel Nadal. Columna Edicions. Gener de 2017. M’ha agradat molt la crítica que la Noemí Garcia va fer al Núvol el setembre del 2017.

“El món es divideix entre ells i nosaltres. I nosaltres som més però sempre perdem”. Aquesta és la lliçó que en Lluc està destinat a aprendre, però ara encara no, ara només té vuit anys i veu el món amb els ulls innocents de la infància.  Viu a la casa de la carretera dels arbres, en un poble al peu de les Guilleries, entre Olot i Girona, a la casa de l’Annie Stendhal, la dona que li fa de mare perquè a la seva l’han matat el darrer dia de la guerra.  En aquell entorn de pagès, envoltat de camps i boscos, serà testimoni de la difícil convivència entre vencedors i vençuts.

En Lluc és el narrador, però la veritable protagonista és la senyora Stendhal, i ho és perquè fins i tot quan no apareix està present. El seu personatge és un referent moral, és la dona patidora i forta que malgrat les injustícies i els abusos que pateix es nega a desprendre’s d’uns valors morals fonamentats en la cultura i en la democràcia. Ella, com moltes dones republicanes pensa que l’educació emanciparà a les classes populars. “L’única revolució és a l’escola: serem iguals quan sapiguem les mateixes coses”Aquesta és la seva forma de lluitar, intentar desviar al nen Lluc del camí de la violència que el seu fill Dani, que festeja amb els maquis, ha agafat. Intentar fer-li entendre que les coses no sempre són el que semblen, que hi ha matisos, que amb la raó només no n’hi ha prou i que la revenja no és justícia.

L’autor, a través de la senyora Stendhal, fa una reflexió sobre el destí. Ella creu que sempre es pot escollir i que no es pot defugir la responsabilitat individual davant els fets col·lectius. Però el Lluc creix i va perdent l’objectivitat que vesteix la infància, el sistema repressiu que l’envolta el colpeja en l’adolescència i li obre els ulls, ara veu la por que abans li passava desapercebuda, ara tasta en pròpia pell els escarnis i els abusos que els vencedors han institucionalitzat. Ara es veurà interpelat a prendre partit.

L’autor utilitza un llenguatge directe però tendre per explicar el recorregut vital d’en Lluc, és un nen el narrador i això ho té present, però hi ha també sentiment i bellesa, es manifesta en el paisatge, en la natura, en aquella carretera envoltada d’arbres on en Lluc ha estat feliç, en les muntanyes, perilloses i a la vegada acollidores, en els quefers del dia a dia de la gent del poble i en l’ambient fred dels hiverns gironins. Hi ha també història, el Rafel Nadal ha buidat documentació i ha recollit testimonis que aporten veracitat al context descrit. I, sobretot, hi ha emoció i sorpresa,  fins al final, perquè molts secrets s’amaguen en  aquesta societat de postguerra, no podem obviar que el silenci és oblit i l’oblit a vegades supervivència.

16. Rutes per tastar els productes del país. César Barba. Sua Edizoak. Novembre del 2019. Aquest recull de rutes va a la cerca i captura d’alguns dels productes tradicionals i de més anomenada de Catalunya. Acostar-se a l’Ordal al moment d’explosió dels prèssecs, als cellers per comprar vi novell, als molins d’oli per tenir líquid de la primera premsada, al Maresme, a la recerca de les saboroses maduixes, a Valls en el moment més fred per assaborir els calçots…

En cadascuna d’elles ens animen a fer-hi una excursió, majoritàriament a peu per no tenir tant sentiment de culpa quan ingerim les calories del preuat tresor gastronòmic. En totes les rutes trobem explicacions detallades per seguir l’itinerari, així com les particularitats de cada producte, on es fabrica, quin és el moment més propici de l’any per anar-lo a buscar…

A La Brolla d’en Toni trobareu rutes per anar a trobar la mongeta de ganxet de Gallecs, el vins amb DO Alella i properament penjarem les excursions per anar a trobar la gamba roja de Palamós i la poma de Girona.

17.Aliades. Les nenes de Xatila desafien les regles del joc. Txell Feixas Torras. Ara Llibres. Març 2023. Fins i tot enmig de la foscor, en un dels llocs més durs del planeta, s’hi poden obrir escletxes d’esperança que transformen vides per sempre. Al camp de refugiats de Xatila, al Liban, la llum va entrar amb en Madji. Aquest pintor de façanes palestí va formar un equip de bàsquet femení per apartar les nenes d’un destí dramàtic que sovint comença amb un matrimoni infantil i acaba en una espiral de maltractaments, drogues, crims d’honor i tota mena de violències masclistes.

Si a Dones Valentes la periodista retrata lluites feministes individuals, en aquest llibre fa un pas endavant per mostrar-nos com les noves generacions de dones de l’Orient Mitjà sobreviuen gràcies a una xarxa de complicitats. Les protagonistes d’aquesta història han descobert que poden somiar si algú els explica que és possible i que poden ser les nenes que vulguin ser perquè, senzillament, hi tenen dret.

18. Selva. 17 excursions a peu. Pako Crestas. Cossetània Edicions. Col.lecció Azimut Comarcal. Sèrie Senderisme. Octubre 2014. Malgrat la seva petita extensió, la comarca de la Selva té una gran varietat de paisatges. Aquesta guia aprofita aquesta variabilitat de paisatges per presentar-nos un bon ventall d’excursions per persones avesades a caminar. La guia en la majoria dels casos fuig de les sortides clàssiques, doncs alguns itineraris superen les cinc hores de camí, a les Agudes ens fa pujar pels aeris Castellets i ens convida a conèixer indrets com la cinglera de Sant Roc a Amer, el turó del Faig Verd o el Santuari de la Mare de Déu d’Argimon.

19. Se sabrà tot. Xavier Bosch. Premi Sant Jordi 2009. Proa Edicions. Febrer 2010. “El càrrec em va durar unes sabates”, confessa Dani Santana. Quines circumstàncies van empènyer el director del diari Crònica a plegar precipitadament? Quin joc d’equilibris entre el poder i la política fa bascular el diari? Què s’amaga darrere les seductores bambolines del món del periodisme? La veritat sembla emmanillada per una xarxa de corrupció i de silenci.                                                   Quan el Senza, cap de Societat del Crònica, s’implica a fons en una investigació sobre el terrorisme islamista a Barcelona, els fets es precipiten i els dos periodistes comencen a perdre les regnes del seu destí. Situada a la Barcelona de la bombolla immobiliària, Se sabrà tot és una novel.la directa, vivíssima i trepidant, amb tots els ingredients per captivar els lectors.

20.Per l’entorn de Girona. Ponç Feliu i Latorre i Albert Ruhí i Vidal. Edicions Brau. Novembre 2009. Aquestes pàgines no són una guia convencional amb distàncies, desnivells, dificultats… sinò és una guia rica en continguts, on d’una manera exhaustiva ens parla d’indrets naturals de l’entorn de Girona, de la flora que hi podem trobar i de la fauna que l’habita. Per tant, els boscos, els aiguabarreigs, les deveses, les illes… s’ens presenten com ecosistemes per tal de badar i observar i guaitar una papallona, una flor, un ocell, un rastre…, per tant és una molt bona guia per fer itineraris de natura, però si busquem rutes senderistes a l’entorn de Girona aquesta no és la guia.

21.Invisible. Eloy Moreno. Editorial Nube de Tinta. Febrer 2018. Aquest llibre m’ha arribat pel meu fill adolescent, doncs és una obligada i crec que encertada lectura de 3r d’ESO.

Aquesta novel.la tracta de l’assatjament escolar d’un noi seriòs i estudiós, victima de les agressions del milhomes de la classe. L’actitud indiferent que professors i companys d’aula tenen davant la violència que pateix el protagonista i que aquest amaga als pares, acaba per convence’l que s’ha tornat invisible.                                                    Invisible reflexa de forma molt precisa el modus d’actuar dels assatjadors que molt sovint utilitzen la seva força física per amagar la seva inferior capacitat intelectual. El recolzament d’una professora que coneix per pròpia experiència els danys psicològics que causa l’assatjament, resulta de vital importància per evitar que el protagonista s’acabi treient la vida.                                                              La trama utilitza una narrativa àgil, de capítols breus per mantenir una forta tensió d’intriga fins que l’assatjat acaba a l’hospital, on de cop i volta, passa a ser el centre d’atenció d’aquells que l’havien ignorat plena i deliberadament.

22.Cavalcarem tota la nit. Carlota Gurt. Premi Mercé Rodoreda 2019. Edicions Proa. Febrer 2020. Personatges que podrien ser el teu veí, la teva filla, la teva verdulaire o tu mateix protagonitzen aquest recull fent malabars amb l’amor que se’ls marceix als dits, la vida que se’ls emporta i el deure que els colga. Són uns contes amb dosis tonificants d’humor i de mala bava, que desperten somriures, però també desassossec.

23.Rutes d’aigua per Catalunya. Ivan Belarre. Col.lecció. Guies familiars. Indrets i paisatges. 20 Excursions per a totes les edats. Editorial Alpina. Maig de 2018. Aquesta guia ens presenta 20 itineraris, majoritàriament sense dificultat técnica, dificultat d’orientació, per camins ben fressats i que tots van a parar a gorgs, tolls, salts d’aigua, cascades… Tanmateix, abans de fer la sortida cal llegir molt bé la descripció de l’itinerari, doncs podem trobar indrets no aconsellables per persones amb vertigen o miradors que no estan protegits amb baranes i que si anem amb canalla cal vigilar molt.                                                               De les rutes proposades en el llibre, en el blog, el setembre de 2020 us vaig presentar La Ruta del Ferro i el Gorg de Malatosca, opció perfecta per combinar bicicleta, bany i nens.

Properament, començarem l’any pujant al Montalt.

 

 


dissabte, 18 de novembre del 2023

BAIX EMPORDÀ I. DE SANT FELIU DE GUÍXOLS A PALAMÓS. CAMINS D'ALTA BURGESIA I PESCADORS.

 

Amb aquesta primera sortida, enceto un nou cicle de dotze entrades pel Baix Empordà. Aquestes dotze entrades no seran seguides, però si concentrades en els propers dos anys.

L’excursió que farem avui té una distància de gairebé 18 quilòmetres i un desnivell positiu de 250 metres. Tanmateix aquest desnivell és enganyós, doncs a més a més haurem de fer un quilòmetre per la platja i no només això sinò que una bona dels trams més exigents es concentren en els 2,3 quilòmetres que hi ha entre la Platja Rovira i la Torre Valentina i per tant, després d’aquest puja i baixa acabarem amb les cames carregades.

La resta de l’itinerari és molt més plàcid i només trobarem algun tram trencacames entre Cala Jonca i la Platja de Sant Pol que ens farà suar una mica. A partir d’aquí toca gaudir de la Rambla i del Passeig de Mar de Sant Feliu, del front marítim de Sant Antoni i Palamós, de platges com les de Sant Pol, Sa Conca, Cap Roig i Ses Torretes i sobretot assaborir el Camí de Ronda al seu pas per S’Agaró, doncs a diferència d’altres camins de ronda, aquest és totalment accesible, ample i planer i on podem anar sense problemes amb una cadira de rodes o un cotxet de nadó.

A més a més, no ens cansarem de fer fotografies des de les glorietes, balcons, arcades… que hi ha entre la Mediterrànea i les cases d’estiueig de l’alta burgesia catalana.

Recomanem fer aquesta sortida a principis de la tardor, doncs si arrepleguem un dia assolellat i càlid, no trobarem molta munió de gent i l’aigua encara serà prou calenta per banyar-nos.

Cal portar aigua. Tanmateix, per tot el recorregut anirem trobant establiments on poder comprar beguda i menjar.

L’ITINERARI.

0,000Qm. 0,000Qm. Sortim de l’estació d’autobusos de Sant Feliu de Guíxols i tombem a la dreta per l’avinguda de Juli Garreta.

0,290Qm. 0,290Qm. Plaça Monestir. Creuem el pas de vianants i seguim a l’esquerra pel carrer de l’Hospital.

0,075Qm. 0,365Qm. Tombem a la dreta pel carrer de Joan Goula.

0,125Qm. 0,490Qm. Plaça del Mercat. Font del Mercat. Construïda el 1839, va ser una ofrena de l’americano, Feliu Cabarrocas i Torres. L’estructura de la font és una columna octogonal amb quatre costats iguals i quatre de diferents en forma d’obelisc. La font està feta d’obra i disposa de dues aixetes de polsador que ragen aigua de xarxa.

Continuem a l’esquerra pel carrer Anselm Clavé.

0,100Qm. 0,590Qm. Tombem a la dreta per la Rambla.

0.080Qm. 0,670Qm. Passeig de Mar. El creuem i anem a buscar el Passeig Maritím arran de la platja. Continuem a l’esquerra cap a Platja d’Aro, Calonge i Palamós i de seguida ja comencem a trobar marques del GR-92.

0,400Qm. 1,070Qm. Seguim recte pel carrer de Cristòfol Colom. En aquests propers 900 metres fins a Cala Jonca, malgrat que el camí no té pérdua, no trobem cap marca del GR-92.

0,900Qm. 1,970Qm.  Al capdamunt de Cala Jonca tornem a retrobar marques del GR-92. Continuem a la dreta en sentit ascendent.

2,600Qm. 4,570Qm. Platja de Sant Pol. Continuem pel Passeig Marítim cap a Platja d’Aro.

0,950Qm. 5,520Qm. Seguint les marques del GR-92 ara continuem pel Camí de Ronda que marxa cap a la Platja de la Conca.

0,950Qm. 6,470Qm. Cala Pedrosa. Seguim pel camí de ronda.

0,920Qm. 7,390Qm. Platja de Sa Conca. Voregem la platja per fora buscant el nostre camí.

0,580Qm. 7,970Qm. Arribem a una pineda on retrobem les marques del GR-92.

0,125Qm. 8,095Qm. Continuem pel carrer Punta Prima, ja en el terme municipal de Castell-Platja d’Aro.

0,700Qm. 8,795Qm. Tombem a la dreta per l’Avinguda de S’Agaro.

0,630Qm. 9,425Qm. Fent un gir de gairebé 180 graus i seguint les marques del GR-92 marxem paral.lels al riu Ridaura.

0,540Qm. 9,965Qm. Tombem a l’esquerra pel Passeig Maritím de Platja d’Aro.

1,150Qm. 11,115Qm. A l’alçada del Passeig Maritím cantonada Mossèn Cinto Verdaguer, confluència del GR-92 que continua per la costa amb el PR-116 que per l’interior marxa cap a Calonge. Nosaltres seguim pel GR-92 paral.lels al mar.

0,700Qm. 11,815Qm. Platja Rovira. Creuem la platja.

0,300Qm. 12,115Qm. Seguim el GR-92 pujant unes escales.

0,215Qm. 12,330Qm. Carretera C-253. Continuem a la dreta per la vorera cap a Sant Antoni de Calonge.

0,370Qm. 12,700Qm. Trobem unes escales a la dreta que tornen a reiniciar el camí de ronda i després de baixar un centenar d’esglaons arribarem a la Platja de Belladona.

0,100Qm. 12,800Qm. Platja de Belladona. Seguim el GR-92 a l’esquerra cap a Palamós.

0,200Qm. 13,000Qm. Platja de Cap Roig. Vaig enllaçant trams de platja fins que trobo unes escales a l’esquerra amb les marques del GR-92.

0,150Qm. 13,150Qm. Cala de Ses Torretes. Cinquanta metres més endavant a l’esquerra, trobem un vial de terra més cómode per caminar.

0,150Qm. 13,350Qm. Seguim per un túnel que trobem a l’esquerra. Vint-i cinc metres més enllà tornem a creuar un altre tram de platja i ens enfilem a l’esquerra per unes escales.

0,780Qm. 14,130Qm. Torre Valentina. Aquesta torre es va aixecar cap a finals del segle XV o començaments del XVI amb l'objectiu de vigilar qualsevol atac dels pirates. La Torre Valentina és una torre de defensa de planta circular amb tres pisos, separats per voltes de pedra i terrat. A ponent hi ha una finestra més gran a uns tres metres d’alçada que segurament era una porta, però com no hi ha escales interiors, per accedir al terrat , segurament  ho havien de fer amb una escala per l’exterior que posàven i treien.

0,350Qm. 14,480Qm. Passeig marítim de Sant Antoni de Calonge. Seguim arran de mar cap a Palamós.

0,670Qm. 15,150Qm. Creuem la riera de Calonge per un pont. Continuem recte.

2,660Qm. 17,810Qm. Passeig del Mar/ Cantonada Carrer Alba (Palamós). Seguim a l’esquerra pel carrer Alba.

0,090Qm. 17,900Qm. Plaça de Catalunya. Estació d’autobusos de Palamós. Final de l’etapa d’avui.

Properament, pujarem al Montalt.


dijous, 12 d’octubre del 2023

LA SELVA XII. D'ANGLÈS A GIRONA A LA VORA DEL TER

 


Avui us presento una excursió de gairebé 20 quilòmetres però amb un desnivell inapreciable, doncs tota l’estona seguirem la Via Verda que va d’Olot a Girona.

Marxem de la Selva i entrem al Gironés sense sobresalts, a través de les seves deveses i amb la tranquilitat del Ter que sempre el tenim a tocar.

Per tant, quan arribem a Girona tindrem temps per perdre’ns pel Barri Vell i gaudir d’una de les ciutats catalanes més espectaculars a qualsevol época de l’any.

Certament, la primera part del recorregut fins a Bescanó és força avorridot, però sens dubte la segona part paga la pena.

La connexió entre Anglès i Girona la farem amb bus des de l’estació d’autobusos de Girona que està annexe a l’estació de RENFE. Cal mirar horaris doncs no hi ha molta freqüència.

L’ITINERARI

0,000Qm. 0,000Qm. Iniciem la sortida d’avui a la parada del bus ubicada al carrer Girona. Anem cap a la dreta en sentit ascendent.

0,040Qm. 0,040Qm. Continuem a la dreta pel Carrer d’Avall.

0,100Qm. 0,140Qm. Castell d’Anglès. Els que diuen que del castell d’Anglès no en queda quasi res s’equivoquen. Sí que és cert que la fortalesa pròpiament dita va desaparèixer fa temps, però la vila que ella mateixa va generar (i que no es pot entendre sense l’existència del castell) no tan sols s’ha preservat fins avui, sinó que ha estat declarada Bé Cultural d’Interès Nacional.

Al segle XII els vescomtes de Cabrera ja dominaven aquesta fortalesa situada sobre un turonet afrontat al Ter i que controlava una cruïlla estratègica de camins. A redós de les seves muralles s’hi va formar una vila que al segle XIII ja tenia llicència per celebrar mercat i que era travessada per dos carrers principals, el carrer d’Amunt (avui carrer Major) i el carrer d’Avall, arrapats al vessant del turó, entre el castell en un extrem i la capella de Sant Miquel a l’altre. A les façanes de les cases, grans portals adovellats i elegants finestres gòtiques i renaixentistes ens transporten sense dificultat als segles XV i XVI. No hi ha muralles ni torres, però el llegat del castell d’Anglès continua ben viu.

En aquest punt també trobem una font que anomenarem la Font del Castell. La font està dins una bòveda, L’estructura està feta de pedra i el frontal està cimentat on hi figura la inscripció (1947), suposem que l’any que es va construir la font. L’aixeta és de polsador i l’aigua de xarxa. A finals d’agost de 2023 no raja. L’aigua desguassaria per un sobreeixidor al clavegueram.

Seguim avançant pel Carrer d’Avall i passem per sota l’arcada de Can Verdaguer.

0,100Qm. 0,240Qm. Per sota una volta tombem a l’esquerra i deu metres més enllà seguim a la dreta pel Carreró.

El Carreró. Pas i porta d’entrada a l’antic Castell d’Anglès. Dins el seu traçat s’hi conserva una petita arcada i alguna resta aïllada de la porta.

0,070Qm. 0,310Qm. A la dreta tornem a enllaçar amb el carrer d’Avall i a continuació seguim pel carrer de l’Empedrat. Passejant per Anglès anirem trobant la poesia d’en Joaquím Bauxell a les façanes de les cases, doncs aquesta poesia respira l’alè, la flaire, el perfum i el regust d’Anglès i de la gent d’aquesta vila.

0,100Qm. 0,410Qm. Seguim pel carrer Empedrat que fa un tomb a l’esquerra.

0,125Qm. 0,535Qm. Safareig del Molí. Aprofita les aigües del rec del Molí. Està fet amb lloses de pedra regulars i té un espai a un nivell més baix al qual s'hi accedeix per una escala.

Ara ja enllaçem amb la Via Verda d’Olot a Girona que passa uns metres per damunt l’espai del safareig. Anem a la dreta cap a Bescanó i Girona.

3,300Qm. 3,835Qm. Arribem a Vilanna i cent metres més enllà trobem a l’esquerra la carretera d’accés a Bonmatí. Nosaltres continuem recte per la Via Verda.

6,500Qm. 10,335Qm. Antiga estació de tren de Bescanó. Continuem per la via verda cap a Girona.

0,750Qm. 11,085Qm. Bifurcació. Continuem pel camí de l’esquerra en sentit descendent.

0,100Qm. 11,185Qm. L’Illa de la Pilastra. L’entorn fluvial de la Pilastra té un gran valor històric i cultural. Aquí hi neix la sèquia Monar, obra cabdal per a l’agricultura de la zonaLa Pilastra destaca per la gran diversitat d’ambients que presenta: s’hi troben representades bona part de les comunitats de ribera presents a les nostres contrades: sargar, albereda, verneda, freixeneda, balcars, jonqueres, etc. La presència de diferents hàbitats i la tranquil·litat que ofereix la zona, fan que sigui un espai idoni per a la fauna, ja que s’hi garanteixen els requeriments de les espècies pel que fa a alimentació, refugi, àrees de cria, etc. Així doncs, la fauna de l’Illa de la Pilastra, també és rica i diversa. Hi destaquen espècies com la llúdriga, el barb de muntanya, el picot garser petit, el blauet o el martinet de nit.

A més a més, en aquest tram del Ter, hi ha una zona preparada per practicar el piragüisme en aigües braves.

Continuem avall cap a Girona.

1,690Qm. 12,875Qm. Cruïlla de camins. Continuem a l’esquerra cap al Barri Vell.

0,125Qm. 13,000Qm. El nostre camí fa un revolt cap a la dreta i enfila cap a Girona. Ara estem anant pel Parc de les Deveses de Salt. Aquest és un mosaic natural modelat pel riu Ter, que forma una xarxa de boscos de ribera amb basses i aiguamolls intercalats, entre els quals creixen prats secs sobre antigues illes molt sorrenques. El contrast entre zones humides i altres molt eixutes té com a resultat una diversitat molt gran, amb més de 1.000 espècies d’éssers vius detectades.

0,500Qm. 13,500Qm. Després de passar per sota l’autopista, arribem a un camí que ens creua. Continuem a l’esquerra i cinquanta metres més endavant tombem a la dreta.

0,250Qm. 13,750Qm. Placeta que fa de cruïlla de camins. Seguint les marques cap al Barri Vell, continuem per un camí que marxa lleugerament a l’esquerra.

0,655Qm. 14,405Qm. Vial asfaltat que ens creua. Continuem a la dreta.

0,080Qm. 14,485Qm. Tombem a l’esquerra cap a Girona.

1,000Qm. 15,485Qm. Hortes de Santa Eugenia. Cruïlla de camins. Continuem recte cap a Girona.

0,550Qm. 16,035Qm. Vorejem l’estany de les Hortes de Santa Eugènia.

0,300Qm. 16,335Qm. Pont de Fontajau. Deixant el Ter a l’esquerra i el Palau de Congressos a la dreta, seguim les marques de la Via Verda per la Devesa de Girona.

0,160Qm. 16,495Qm. Tombem a la dreta en diagonal pel ben mig de la Devesa amb plàtans a banda i banda.

0,750Qm. 17,245Qm. Seguim a la dreta cap al barri Vell tot creuant la Copa.

0,250Qm. 17,495Qm. Passem sota les vies del tren i enllacem amb el Pont de Sant Feliu. Aquest pont és el mes nou de Girona, doncs va ser bastit l’any 1995. El pont ens permet travessar l’Onyar i per molts visitants és l’inici de la seva visita al Barri Vell que han deixat els seus turismes i autocars en els aparcaments que hi ha al costat del Parc de la Devesa. Només creuar el pont topem amb El Cul de la Lleona.

0,100Qm. 17,595Qm.  El Cul de la Lleona. En els carrer de Girona, hi ha o hi ha hagut escultures realment insòlites que surten realment de l’habitual temática sobre personatges històrics, imatges religioses o commemoració de fets. Tot fent una tria entre aquestes escultures atípiques, s’ha de parlar en primer lloc de l’animal més típicament gironí després de les mosques de Sant Narcís: La Lleona. Durant molts anys va estar instal.lada al carrer de Calderers una altra columna de pedra en la qual s’enfilava un lleó.

No es coneix el seu significat, però se suposa que podria ser una mena de reclam de l’anomenat “Hostal de la Lleona” situat allà mateix en temps passats. El cas és que una part de la columna estava empotrada al sòl del carrer i això feia que, estirant-se un xic, la quitxalla podia arribar a tocar el cul de l’animaló.

Aquest ritu ciutadà, tocar el cul a la lleona, tenia confuses significacions, mig eròtiques, mig escatològiques, però en tot cas sembla que era garantia que qui ho feia, o mai se n’aniria de Girona o si se n’anava, tornaria indefectiblement.

Ara seguim a la dreta pel carrer dels Calderers.

0,100Qm 17,695Qm. Font de Sant Feliu. Queda adossada al mur que sosté el carrer que puja a la basílica i fou construïda amb pedra picada. El frontal està emmarcat per un relleu en forma de volta. Antigament l'aigua brollava per la boca de tres cares esculpides al frontal de la font, dues situades a metre i mig del terra, i la tercera al capdamunt. L'aigua que rajava per les dues primeres anava a parar directament a un abeurador de pedra, ara mig trencat, i la tercera queia primer a una petita pica disposada al mig.

Baixem els esglaons que ens han portat fins a la font i continuem pel carrer Calderers.

0,090Qm. 17,785Qm. Font de la Porta Falsa del Museu d’Història. La trobem al costat de l’entrada del Museu d’Història. Font encastada dins la façana, de línies molt depurades i emmarcada per carreus que formen un arc de mig punt. El frontal té un gravat i al mig una aixeta de polsador. La pica és quadrada i descansa sobre un pedestal de pedra.

Actualment l'aigua de la font és provinent de la xarxa, però fins no fa gaires anys funcionava amb una palanca que calia accionar per fer pujar l'aigua del pou que la nodria.

Ara pugem cap a la catedral per la Pujada de Sant Feliu.

0,110Qm. 17,895Qm. Tombem a la dreta per sota el portal de Sobreportes.

0,050Qm. 17,945Qm. A l’esquerra enfilem els 90 esglaons per arribar a la Catedral de Girona.

0,090Qm. 18,035Qm. Catedral de Girona. Símbol de la ciutat, la Catedral de Girona és un edifici imponent, situat al punt més elevat de vila i amb una característica singular: la seva única nau és la segona més gran del món (només superada per Sant Pere del Vaticà). 

Peus romànics, cos gòtic i cara barroca. Aquesta és l’aparença actual de la Catedral de Girona. La torre de Carlemany, el claustre i la sagristia són l’únic que queda de la primera construcció romànica, de mitjans del segle XI. El claustre és un dels més importants de Catalunya gràcies a la seva riquesa escultòrica.

Entre els segles XIV i XVIII es construeix l’església, de grans dimensions, dedicada a Santa Maria. La primera pedra de la façana de la catedral es col·loca el 1606, però no s’acaba fins ben entrat el segle XX. La dilatació en el temps determina una estructura entre barroca i classicista.

Seguim a la dreta per la Plaça dels Apòstols i a continuació enllacem amb la Plaça dels Lledoners.

0,125Qm. 18,160Qm. Font dels Lledoners. La font és d'origen medieval, fou promoguda pel Capítol Catedralici i antigament s'havia anomenat font de la Seu o de Santa Maria. L'any 1952 l'Ajuntament de Girona va aprovar-ne la seva restauració i la reurbanització de la plaça, amb el projecte de l'arquitecte municipal de l'època, Juan Gordillo.

Queda en un lateral de la plaça i el seu mur frontal està adossat a una gran cisterna. Sobre el mur de pedra, s'hi observen diferents elements: A la part superior s'hi troba un medalló esculpit el 1953 per l'escultor Joan Carrera Dellunder amb la imatge sedent de la Mare de Déu, envoltada per la inscripció "Sanctae Mariae Eclesiae Gerundensis Restitura Anno del MCMLIII".

Sota la imatge de la verge hi ha la làpida gòtica que encara es conserva de la font original, però en molt mal estat. Mossèn Jaume Marquès, canonge de la catedral, en va fer la transcripció: "L'any del senyor 1450 vaig ser fundada amb donatius del clergat d'aquesta catedral, junt amb una font clara (sentit de notable, monumental) havent estat aconduïda per un llarg camí".

Just a sota la làpida hi trobem l'escut del bisbe Bernat de Pau (el pontificat d'aquest bisbe va durar de 1436 a 1457 i, per tant, fou l'impulsor de la creació d'aquesta font); un paó ocupa la part central de l'escut, coronat per una mitra.

També cal fer esment dels brocs de la font, tres caps de lleó esculpits per Joan Oliver de Bezzi en l'època de la seva restauració de 1953 i disposats a un metre l'un de l'altre, per on brolla l'aigua que cau a una gran pica de forma semicircular de pedra picada que descansa directament al terra.

Darrere la font, sobre la cobertura de la cisterna, s'hi conserva una làpida dedicada al pare Butinyà, a la façana del convent de les religioses, s'hi veu una representació de la Sagrada Família i al carrer del Bellmirall es conserva un relleu amb la figura d'un colom.

Tot i que els lledoners originals estan documentats des de l'any 1575, a l'actual plaça no n'hi ha cap ja que es van substituir per les queixes dels veïns. La primera referència a aquesta plaça és de l'any 994.

A finals d’agost de l’any 2023 la font és ben eixuta.

Ara baixem pel carrer de la Claveria.

0,075Qm. 18,235Qm. Enllacem amb el carrer de Miquel Oliva i Prat.

0,210Qm. 18,445Qm. Creuem el carrer de la Força i seguim recte pel carrer de Bonaventura Carreras.

0,030Qm. 18,475Qm. Cantonada del carrer Ballesteries amb el carrer d’Argenteria. Seguim pel carrer d’Argenteria.

0,070Qm. 18,545Qm. Font del Pou de la Cadena. La font queda dins d'una obertura arrodonida practicada a la paret, on hi ha una aixeta de llautó. Al damunt una escultura metàl·lica que simbolitza dos peixos entrellaçats que sostenen sobre les cues una inscripció amb la data de la seva inauguració, 1858.

Aquesta font, probablement dissenyada per l'arquitecte municipal Martí Sureda Deulovol, fou col·locada per l'Ajuntament a l'antic pou de la Cadena, d'això el seu nom.
Els peixos, de llargs bigotis i grans escames, son molt semblants al que apareix a la font dedicada a mossèn Cinto Verdaguer (1953) de la plaça de Catalunya.

Font d’aigua de xarxa que a finals d’agost de 2023 si que raja.

0,110Qm. 18,655Qm. Tombem a la dreta pel pont de les Peixateries Velles. Sens dubte aquest pont construit per la companyia Eiffel el 1877, representa una de les imatges més icóniques de la ciutat de Girona.

0,040Qm. 18,695Qm. Desemboquem al carrer de les Hortes.

0,020Qm. 18,715Qm. Tombem a l’esquerra pel carrer Santa Clara.

0,250Qm. 18,965Qm. Continuem a la dreta pel carrer Nou.

0,250Qm. 19,215Qm. Gran Via de Jaume I. Creuem i seguim a l’esquerra.

0,150Qm. 19,365Qm. Girem a la dreta per l’avinguda d’Alvarez de Castro.

0,080Qm. 19,445Qm. Continuem a l’esquerra pel carrer Barcelona.

0,250Qm. 19,695Qm. Creuem el carrer Barcelona i travessem la Plaça Espanya.

0,100Qm. 19,795Qm. Estació de RENFE de Girona. Final de l’etapa d’avui.

La informació per fer la descripció de les fonts de Girona l’he extret d’Encos

Properament començarem a tresquejar pel Baix Empordà.