La Font de l'Amigó
Per començar l'any, farem una sortida que fa unes quantes setmanes que tinc preparada. Aquest itinerari ens portarà des de la vall de Pomar, fins al cim del turó de la Coscollada.
Malgrat que haurem de superar 300 metres de desnivell positiu en poc més de 4 quilòmetres és recomanable per tots els públics amb una mínima condició física, però sens dubte aquesta excursió ha estat pensada perquè sobretot en frueixin els badalonins i les badalonines.
D'altres vegades, ja sabeu la meva afició a posar a l'abast del transport públic els itineraris per la Serralada. Doncs, per fer la sortida d'avui, cal agafar l'autobús B27 que travessa Santa Coloma i Badalona (jo l'he agafat a Badalona, a l'avinguda President Companys) i baixar a la carretera de Can Ruti a l'alçada de Can Miravitges, on hi ha la parada a peu del camí, on s'inicia l'excursió.
Quan acabem a Can Ruti, el mateix bus B27 ens baixarà a Badalona. La freqüència de pas de l'autobús, mai supera els 20 minuts.
Un bona excusa, per conèixer la Vall de Pomar i les Muntanyes de l'Amigó i arribar al sostre de Badalona. Aquesta excursió sobretot és recomanable a finals de tardor, amb els cirerers d'arboç ben plens. La distància total és d'un 6200 metres aproximadament, i com hem esmentat abans el desnivell positiu d'uns 300 metres. En èpoques de pluja, podem trobar algun tram força enfangat.
Sortim de la parada de l'autobus B27, a la carretera de Can Ruti a l'alçada de Can Miravitges. Comencem a caminar per una pista força planera, quan portem uns 250 metres, arribem a una cruïlla de camins, nosaltres agafem el trencall de l'esquerra que ens durà fins a Can Miravitges.
En aquests moments, a la dreta deixem el Castell de Gotmar, el nostre camí ara puja una mica.
El Castell de Gotmar, és una casa senyorial, documentada ja al segle X, que podria ser d'origen més antic i fins i tot remuntar-se a una vil.la romana. L'edifici actual és el resultat de les diverses transformacions i modificacions arquitectòniques dutes a terme al llarg del temps, i tot i contenir alguns elements romànics i gòtics, el seu aspecte és tipícament romàntic.
Desprès d'uns 150 metres arribem a la masia. Ara contínuem pel camí que davant nostre i paral.lel a la paret lateral de la finca va pujant mica a mica.
Cent metres més endavant, trobem a la dreta un corriol que marxa en sentit nord. Per comprovar que no ens hem perdut, uns 70 o 80 metres més endavant trobarem a mà esquerra un gran esvoranc, fet artificialment.
Contínuem pel nostre corriol i ara el camí passa entre atzavares i cactus, fins que arribem a una estació transformadora i just al costat hi ha un petit planell amb un bon exemplar d'alzina.
Seguim endavant, paral.lels a la paret de la instal.lació eléctrica. Ara el corriol surt a un camí més ample, nosaltres sempre anirem en direcció nord.
Quan hem caminat uns 150 metres per aquest camí més ample, arribem a un revolt. En aquests moments deixem aquest camí i nosaltres seguim per un camí més estret flanquejat per plàtans.
Uns 50 metres més enllà, a la dreta, trobarem un corriol que ens baixarà fins la Font del Pop o Beu-i-Tapa.
Font del Pop o Beu-i-Tapa. Malgrat que aquesta font sempre raja, degut als serveis i edificacions que hi ha per sobre, jo mai beuria d'aquesta aigua. El líquid element va a parar a un bassal de sauló deprès de baixar l'aigua per una rampa de pedra en forma de trapezi.
Ara desfem el corriol i tornem al camí principal. Pocs metres més endavant, passarem per sota un tunel, per sobre el qual passa la carretera que puja a Can Ruti.
Seguint aquest corriolet, uns 250 metres més enllà arribem al Berenador de Can Ruti, nosaltres el travessem i hem de sortir a la carretera a l'alçada del tanatori.
Ara girem a l'esquerra, tot pujant per la carretera. Malgrat no haver-hi gaire trànsit cal anar amb molt de compte. Nomès 200 metres més amunt, arribarem al parquing de l'hospital. Ara girarem a la dreta per nomès 100 metres més enllà, arribar a la placeta on hi ha la parada dels autobusos. Travessem la carretera i ja som a l'inici del camí de la Font de l'Amigó
Ens els primers cent metres, aquest camí es força ample, tot coincidint amb el GR-92 que marxa cap a l'esquerra per anar a buscar la carretera BV-5011 (Badalona-Montcada). Nosaltres seguirem un corriol que paral.lel a un torrrent ben farcit de canyes s'endinsa a la vall direcció ponent i mica a mica va guanyant alçada.
Temps endarrera a l'inici del torrent, hi podíem trobar la Font dels Pins, però si ningú em contradiu a hores d'ara aquesta deu d'aigua es pot donar per desapareguda. Igualment, tambè hi ha qui diu que a mig camí de la font de l'Amigó, es trobava la Font del Mig, però jo mai n'he vist cap rastre.
El corriol fins la font l'Amigó és molt fressat i desprès de caminar 800 metres, sense perill de pérdua, arribem al nostre destí.
La Font de l'Amigó sempre raja i malgrat no es pot dir que l'aigua sigui potable, jo n'he begut repetides vegades i de moment no m'ha passat res. L'aigua brolla d'un boc de ferro que surt de la paret de pedra i cau en un bassal, que és l'inici del torrent. Paral.lels al frontal de la font, hi ha tres o quatre bancs de pedra, perfectes per fer-hi parada i fer un mos.
Com a curiositat, també esmentar que gairebé amb total seguretat, la deu d'aigua d'aquesta font de l'Amigó a la vessant marina, és la mateixa que la Font dels Castanyers de Sant Fost a la vessant vallesana.
Ara contínuem pel camí que segueix pujant cap a l'esquerra. Quatre-cents metres més amunt, arribem a una pista que ens travessa. Ara girem a la dreta per seguir pujant en direcció a la torre de guaïta de la Coscollada. Desprès d'uns 50 metres, arribem a un petit planell, nosaltres seguim per la pista que puja a l'esquerra, obviant el camí que marxa recte.
Nou-cents metres més amunt arribem al coll de la Coscollada. D'aquí al turó de la Coscollada, el més alt de Badalona amb 466 metres i coronat per la torre de guaïta nomès ens resten 250 metres, tot seguint la pista que puja a l'esquerra o el corriol que marxa davant nostre i que en un principi carena una mica.
Des de dalt la Coscollada, un día clar, veurem muntanyes dels Pirineus, Montserrat, la plana vallesana, la Mediterrània i inclús podrem jugar a endevinar els carrers de Barcelona.
Per seguir el nostre itinerari, ara baixarem fins el coll i seguirem en direcció a Sant Fost i la Conreria per la pista ample que davalla.
Quan portem uns 300 metres, arribem a un revolt molt tancat. Ara nosaltres hem de seguir per un corriol que trobem a mà dreta. Com a referències, cal dir que en aquest punt, quan plou una mica es fa un gran toll d'aigua. Tanmateix, el corriol que seguirem estarà flanquejat a banda i banda per cirerers d'arboç.
A l'altre cantó del toll, també hi ha una trialera força ampla que també obvíarem.
Ara hem d'anar en compte de no relliscar i obviant els camins i corriols que menen a cada costat del viarany que nosaltres seguim.
Quatre-cents metres més endavant arribem a un camí carreter que ens travessa, nosaltres girem a la dreta i nomès uns 10 metres més enllà seguim pel corriol que trobem a la dreta, obviant el de l'esquerra.
Seguim quatre-cents cinquanta metres per aquest sender, fent cas omís a qualsevol trencall, fins que trobem un corriol que ens creua. Com a referència, el camí que baixa de la dreta passa entremig de dues roques de dimensions mitjanes.
Ara nosaltres baixem pel viarany que mena a l'esquerra i 30 metres més endavant obvíem el camí que marxa a l'esquerra i seguim pel de la dreta.
Cent cinquanta metres més avall, obviem un camí que marxa en direcció sud al costat d'unes runes d'una antiga edificació. Nosaltres contínuem avall, direcció nord-est, dos-cents metres més, fins que el nostre camí comença a pujar i el deixem per seguir un corriol que mena a la dreta i en 60 metres ens durà fins la Font del Goig o de Can Ruti.
La Font del Goig o de Can Ruti sempre raja, tanmateix l'aigua no és potable, però l'entorn i la font arranjats aquests últims anys estan força ben conservats
El frontal de la font està fet amb llambordes, d'on surt un boc d'alumini que fa caure l'aigua a una pica feta amb totxos arrebossats.
Ara seguim pel corriol que baixa paral.lel al torrent de la font i cent metres més avall arribem a una pista cimentada, girem a la dreta i 300 metres més endavant arribem a la parada del autobusos de Can Ruti, punt final de la sortida d'avui.
Cal dir, que en aquests darrers 300 metres, tornem a coincidir amb el GR-92.
Properament parlarem de l'antiga Baetulo i del camí del Vietnam.
Un esquirol rossegant.
