dijous, 20 d’abril de 2017

17 RECOMANACIONS PER SANT JORDI.



Ja som un altre cop a les vigilies de Sant Jordi i com cada any des del blog us recomanem tants llibres com els dos últims dígits de l'any.
Enguany, entre les 17 recomanacions no hi pot faltar un llibre de fonts i dos llibres d'aigua, guies sobre el Moianès i els Cingles de Bertí, protagonistes aquests darrers mesos, una recomanació infantil i habituals com en Lluís Llach i la Silvia Soler i fixes com en Màrius Serra i l'Espinàs.
Finalment, fem dues incursions en el món de la poesia d'en Màrius Torres i de la poetessa d'Alella, Guida Alzina.
Per tant, les recomanacions d'aquest 2017 són les següents,

1.     Les dones de la principal. Lluis Llach. Editorial Empúries. 2014.  Una novel.la on les dones manen a La Principal, el casal més important d’un territori que té moltes similituds amb Porrera i el Priorat, en un temps on la dona havia de ser sumisa i obeïr, la María Roderich i la María Magí són la Vella i la Senyora, dones amb temperament, passió i poder.
I per acabar-ho d’amanir tot, apareix el cos descuarterat d’un home a la porta de La Principal el 18 de juliol de 1936.

2.     Un any i mig. Silvia Soler. Edicions Columna 2015. Feia temps que no gaudia tant llegint una novel.la.
 Malgrat no ser badaloní, des de fa quinze anys hi tinc força tirada, doncs és el temps que porto vivint amb una badalonina i mica a mica m’he anat vinculant amb els carrers, places, noms i racons de la part baixa de la ciutat. En aquest sentit, la Silvia Soler retrata molt bé aquesta Badalona que mira al mar, la Badalona dels Boscà Ustrell, però també ens ensenya la Vall d’en Bas quan sortim del Tunel de Bracons i sobretot la vida dels sis membres de la família “normal i força feliç”, que la Tina voldria tenir-los asseguts a la gran taula de fusta de la Boscana, però tot el contrari, les circumstàncies d’aquest inici de segle XXI, han fet que estiguin escampats pel món.

3.     Fonts de Bigues i Riells. Passat i present. Marcel Alemany i Quintana. Editat per l’Ajuntament de Bigues i Riells. 2002. Llibret que té dos capítols, el primer ens presenta les fonts de Bigues i el segon les de Riells. En aquest sentit, no segueix una estructura fixa, d’alguna font nomès hi ha alguna foto, d’altres inclús una petita llegenda, o fins i tot n’hi ha que tenen uns versos dedicats. Recordar que li vam dedicar una entrada a aquest llibret el juny de 2016.

4.      Els Pous de Glaç al Vallès Oriental. Jaume Dantí, Cinta Cantarell i Pere Cornellas. Editat pel Consell Comarcal del Vallès Oriental. 2007. Aquesta obra ens presenta l'ús que s'ha fet de la neu i el glaç des de l'època medieval. Ens parla també de la indústria que hi havia al voltant d'aquest glaç, ens il.lustra sobre que eren les congestes i les diferències entre el pou de neu i el pou de glaç i els situa en el mapa del Vallès Oriental.
Per últim, trobarem magnífiques fotografies a tota pàgina de tot aquest patrimoni.

5.     Relacions particulars. Josep Maria Espinàs. Editorial La Campana. Febrer de 2007. Espinàs fa un retrat ple de vida i d’ironia d’Espriu, Foix , Delibes, Pla, Cela i Sagarra a partir de moments viscuts amb cadascun d’aquests personatges. De tots ells en dóna noticies i  impressions que nomès poden ser fruit del contacte personal i a més a més mostra el fil que lliga aquestes identitats amb les seves obres.

6.     Ablanatanalba. Màrius Serra. Col.lecció El Balancí. Edicions 62. Febrer de 1999. En aquesta obra l’escriptor hortenc ens presenta la història de dos bessons abandonats pel seu pare, un eminent filòleg, fa vint anys. Un dels germans està enamorat dels enginys verbals i l’altre els detesta. Ara que tenen 33 anys intenten esbrinar perquè el seu pare va abandonar a la família i es va tancar en un pis del barri Gòtic on nomès llegia i corregia textos amb taps a les orelles per no sentir ningú. A mesura que llegim la novel.la descobrirem que és un ésser verbívor i un homemot.

7.     El ratpenat de Sant Miquel del Fai. Enric Larreula i Jesús Gabán. Associació Escola de Natura de Sant Miquel del Fai. 1998. Aquest conte és la recomanació que enguany faig pels infants on es fa una bona enumeració de tots els animals que algun dia van habitar pels entorns de Sant Miquel del Fai.

8. Caminant per racons del Moianès. 15 itineraris" d'en Miquel Jaumot i editat per Cossetània Edicions el juny del 2016. Els itineraris que ens presenta l'autor  en aquesta guia són assequibles per qualsevol persona una mica avesada a caminar, doncs el més llarg no supera els 12 quilòmetres i sens dubte cadascuna de les excursions ens portarà fins a racons de gran bellesa d'aquesta comarca.
Finalment, per fer una guia més completa, desprès de cada itinerari, l'autor ens fa una acurada explicació sobre algun aspecte relacionat amb l'excursió descrita i així trobem descripcions sobre baumes, balmes i esplugues, la colònia, el Balç de Berenguer, els comunidors, el Castell de Clarà...
Una guia imprescindible si volem fer un tastet de Moianès.

   9.  Estels, ermites i esglesioles del Montseny. Mariano Pagès D’Urso. Novembre 2014.  En aquest llibre a l’igual que passa amb el seu germà bessó “Estels, ermites i esglesioles del Corredor, el qual us vam recomanar el Sant Jordi del 2016,  l'autor ens presenta un recull de fotografíes nocturnes de les edificacions religioses del territori. En aquest cas, ens presenta 69 edificis escampats per tot el Montseny.  Algunes vegades les fotografíes s’han fet amb foscor total i a partir d'aquí el fotògraf ha il.luminat l'edifici amb espelmes, llanternes o bé amb cops de flash.
Amb la fotografia nocturna, l'autor embelleix i dota de misticisme a cadascun dels edificis.

10.     Calendari de festes amb aigua. Manel Carrera i Escudé. Els llibres de festes.Org. Abril 2016. Catalunya és una terra rica en tradicions i n’hi ha unes quantes on l’aigua hi té un paper principal. Aquestes manifestacions festives protagonitzades per l’aigua, normalment tenen lloc a l’estiu, tanmateix hi ha excepcions i fins i tot trobem remullades a l’hivern. Al marge de les descripcions, de totes aquestes festes, cal destacar la qualitat de les fotografies d’aquest llibre, on en cada moment la càmera ha captat la idiosincràsia de cada festivitat.

11. Llegendes d'aigua dolça. Xavier Cortadellas i Judit Pujadó. Colecció La Talaia. Edicions Sidillà. Març 2016. Com diu el subtítol, les millors històries de rius, estanys i gorgs de les aigües dels dos costats del Pirineu i de la Catalunya Vella. Llegendes que moltes vegades canvien de contrada i de nom dels protagonistes, però en el fons és la mateixa història. Un exemple és aquella llegenda on apareix un hereu que s’enamora i es casa amb una dona d’aigua, i tot va bé fins que un dia que ell es fora, ella fa segar els camps... 

12. Dicotomia amb blaus. Guida Alzina. Editorial Columna. 1998. M’agrada llegir i descobrir poetes i escriptors d’aquestes contrades i la Guida Alzina amb els seus blaus i els seus matisos ens parla d’estats d’ànims, d’estimar, de patir... i també ens dibuixa paisatges. Personalment, els meus versos preferits corresponen a la poesia Del Monte Toro a Pení

         {Fil de plata és la distància
          entre l’illa que “sala”
          envoltada de tanques
          i el redós d’una cala
          sobre el cel de Pení}

13. Poesies de Màrius Torres a cura de Margarida Prats Ripoll, editat per Pàges Editors l’any 2010, és l’obra poètica de l’autor de Cançons a Mahalta, acompanyada de la seva correspondencia i dels seus escrits en prosa. Tenint en compte que pràcticament tota la seva escriptura surt de les parets del  Sanatori de Puig d’Olena a Sant Quirze Safaja, recomanem complementar la lectura amb una excursió per aquestes contrades. En aquest sentit, properament us proposarem una ruta Màrius Torres que trepitjarà els paisatges de Puig d’Olena.

14.  Sostres Comarcals de Catalunya. Jordi López Miquel. Cossetània Edicions. Setembre de 2002. Aquesta guia ja és un imprescindible per tots aquells que volem pujar algun cim, sobretot si aquest no es troba en terreny pirinenc. Fins ara, a les excursions  publicades hem pujat a 5 sostres comarcals, el Turó de l’Home, Les Agudes, el Matagalls, el Tibidabo i el Canigó. Tanmateix, en aquesta guia nomès trobareu les ascensions del 4 primers. En aquest sentit, a veure si aviat podem parlar d’una guia dels Sostres Comarcals dels Païssos Catalans.

15.Itineraris pels Cingles de Bertí des de Riells del Fai.  Aquest llibret editat per la UEC de la Vall del Tenes l’any 2002 és un recull de set itineraris que s’han fet al llarg dels anys a la Marxa Passeig organitzada per aquesta entitat cada mes d’octubre.
         Els itineraris tenen una llargada d’entre 12 i 20 quilòmetres i uns desnivells positius entre 300 i 600 metres, per tant,  tots es poden fer en sortides matinals durant tot l’any. Tanmateix, sempre caldrà portar aigua, doncs són escasses les fonts que trobem en aquestes contrades.
        Al marge dels itineraris, aquest llibre també ens fa una breu descripció dels Cingles de Bertí, del clima, de la vegetació, del relleu, de les parròquies, les llegendes, dels graus…
Trobareu una mica més d’informació d’aquest llibre en una entrada que vaig fer el maig de 2016.

16. Montornès del Vallès. Recull onomàstic. Enric Garcia-Pey. Editat per l’Ajuntament de Montornès l’any 2011. Personalment val la pena consultar aquest llibre, per veure una foto de la Font de Santa Caterina de la dècada dels 40 del segle passat i saber que “D’antic fou un indret molt freqüentat pels veïns en grans fontades, on fins i tot varen posar-hi un quiosc i quan s’esqueia hi anava una orquestra. Feien menjars i tenien llenya amb focs perquè la gent pogués coure la carn. Deien que l’aigua d’aquesta font tenia propietats medicinals, de gust ferruginós per les terres de llicorella, origen de la deu.

17. Geografia Literaria. Comarques Barcelonines.  Llorenç Soldevila i Balart. Pòrtic. Desembre 2009. Caminant pels centenars de quilòmetres descrits en el blog hem parlat d’escriptors i poetes com Salvador Espriu, Josep Maria Espinàs, Josep Punsola, Jacint Verdaguer, Joan Coromines, Guerau de Liost, Pere Ribot, Josep María de Sagarra, Màrius Torres... aquest llibre ens acosta els seus indrets i els seus paisatges, així com els de molts altres autors vinculats a les comarques barcelonines.
      
          Properament, us presentarem la gramàtica del caminant del Moianès.


dimarts, 11 d’abril de 2017

MOIANÈS III. EL GAT FER.




A tots els cicles que dediquem a un territori sempre dediquem una entrada a un habitant de la zona.
Avui parlarem d'un animal força car de veure, doncs és molt esquerp i defuig de la presència humana, el gat fer o salvatge, també conegut com a gat fagí, gat vaire, gat feréstec, gat serval o gat bornaix.

El gat fer o salvatge és un dels carnívors més corpulents de les nostres terres. Depredador nat, és àgil i a la vegada molt més robust que un gat domèstic, amb el pèl de color grissòs, el morro rosat i la cua barrada de fosc. L'única prova morfològica indubtable per distingir al gat salvatge del domèstic és el mesurament de la capacitat craniana, lleugerament major en el primer. Habita ambients forestals i semiforestals, des dels indrets més salvatges de les Guilleries i el Collsacabra fins el Lluçanès, Moianès i Pre-Pirineu osonenc. 

És un predador típic de rosegadors, tot i que ocells, amfibis, rèptils i fins i tot insectes també constitueixen un percentatge significatiu de la seva dieta. Solitari, surt a caçar preferentment al crepuscle i a la nit, tot i que pot mantenir-se actiu durant les vint-i-quatre hores del dia.
Per altra banda, a la Catalunya Central  mentre són joves poden ser depredats per guineus, mussols, falcons i altres gats més grans.

Es tracta d'una espècie realment difícil de detectar, fins i tot amb els rastres, ja que els gats salvatges tenen territoris grans i no és gens fàcil trobar les zones on deixen els excrements o petjades. Tanmateix, a l'època de zel, els mascles poden cercar femelles domèstiques als voltants de les masies i granges.

La gestió forestal sostenible i el manteniment de la vida i activitat humana al bosc facilita hàbitats favorables i menjar pel gat fer. Com moltes altres espècies forestals, l'excessiu abandonament de la vida al camp i al bosc, que provoca una homogeneïtzació del paisatge i una excessiva forestació, disminueixen el potencial d'ocupació per part d'aquest gat i la seva densitat disminueix. Tot i això, el respecte que hi ha actualment per les antigament anomenades "alimanyes" (gats salvatges, fagines, guineus, mosteles, etc.), que es caçaven amb tota mena de trampes i verins, permet que aquestes bèsties estiguin més presents. 

Per fer aquesta entrada he extret informació de la web  www.biodiversitat.cat

La setmana vinent us faré 17 Recomanacions per Sant Jordi.

dilluns, 3 d’abril de 2017

CAMINS DE VALLROMANES XXVII. VALLROMANES CAMINA PER LA MARATÓ 2016. L'ITINERARI.


Avui us presento l'itinerari de la Vallromanes Camina per la Marató 2016, organitzada pel Club BTT Trinxacadenes,  un recorregut de poc menys de 9 quilòmetres i amb un desnivell positiu d'uns 200 metres. Per tant, aquesta excursió és recomanable per tota la familia. A més a més, en el quilòmetre 5, trobarem la Font de Can Gurgui que sempre raja i on podem abastir-nos d'aigua.
Respecte als vint-i-sis anteriors Camins de Vallromanes, aquesta excursió us portarà per tres trams inèdits que representen uns 2,1 Quilòmetres de camins nous.
Per acabar, avui fem un primer acostament a les mirandes de Vallromanes, que sense cap mena de dubte requereixen una entrada per sí soles.

L'ITINERARI. 

0,000Qm. 0,000Qm. Sortim de la Plaça de l'Esglèsia. Creuem el pont per sobre la riera de Vallromanes i girem a l'esquerra, riera amunt.

0,100Qm. 0,100Qm. Carrer Alella. Girem a la dreta. Cinquanta metres més endavant s'acaba l'asfaltat i nosaltres continuem recte per una pista de terra.

0,300Qm. 0,450Qm. Girem a l'esquerra i continuem per la pista ampla en sentit lleugerament ascendent, normalment una cadena barra el pas a vehicles motoritzats.

0,550Qm. 1,000Qm. Trobem un camí a l'esquerra. Nosaltres el seguim.

0,200Qm. 1,200Qm. Seguim per un corriol que trobem a la dreta en sentit ascendent.

0,350Qm. 1,550Qm. Tornem a trobar una pista que ens creua. Girem a l'esquerra en sentit ascendent.

0,600Qm. 2,150Qm. Arribem a una cadena que està al costat de l'entrada d'una finca. Nosaltres continuem recte.

0,120Qm. 2,270Qm. Ens arriba una pista per l'esquerra. Nosaltres continuem recte.

0,125Qm. 2,395Qm. Cruïlla de camins. Continuem a l'esquerra pel camí que marxa en diagonal i en un principi planeja, tot obviant els camins que ens menen a banda i banda.

0,625Qm. 3,020Qm. Cruïlla de camins. Continuem pel camí que s'enfila a l'esquerra entre pins.

0,220Qm. 3,240Qm. Camí que ens creua. Girem a l'esquerra i obviem els camins que ens menen a banda i banda. A la part final d'aquest tram, el camí es converteix en un corriol força tècnic.

0,500Qm. 3,740Qm. Coll de Clau. Pista que ens creua. Seguim per la pista carenera cara a llevant en sentit ascendent, tot anant cap al coll de Can Gurgui.

0,670Qm. 4,410Qm. Coll de Can Gurgui. Deixem la pista que puja cap a Sant Mateu i nosaltres girem a l'esquerra cap a la font de Can Gurgui.

0,600Qm. 5,010Qm. Font de Can Gurgui. Sempre raja. Situada a peu de pista, a dia d'avui encara és una font molt freqüentada.  La mina està integrada a la muntanya i només es veu el mur frontal, d'obra rematada amb ciment, i el registre metàl·lic. De sota el registre surt un gruixut tub que fa de broc per on raja l'aigua, cau en una pica de pedra ubicada en un pedestal de maons i desaigua en una gran bassa situada a l'esquerra i protegida per un filat. Al costat de la font hi ha una taula rodona i diferents bancals de pedra i maons.

Continuem recte en sentit ascendent. Uns metres més endavant, deixem a l'esquerra el restaurant de Can Gurgui.

0,850Qm. 5,860Qm. Seguim per un corriol que trobem a l'esquerra i que en un primer moment baixa sobtadament.

0,150Qm. 6,010Qm. El camí fa un esglaó, tot marxant cap a ponent. A mitjans de març de 2017, aquest tram està una mica brut de troncs i branques degut a feines forestals.

0,250Qm. 6,260Qm. Cruïlla de camins. Nosaltres seguim recte.

0,125Qm. 6,385Qm. Deixem la pista i continuem per un corriol que trobem a l'esquerra.

0,350Qm. 6,735Qm. Deixem a l'esquerra una miranda. Una miranda és una caseta enmig de la muntanya on els homes que treballaven el camp hi guardaven les eines i es resguardaven quan feia mal temps.  Aquest bosc que ara trepitgem abans erra terra de vinya i oliveres. Un dia dedicarem una entrada a les històries que ens poden explicar aquestes mirandes de Vallromanes.

  Ara nosaltres continuem avall. Uns centenars de metres més enllà  ja veiem l'hotel Mas Salagros sota nostre. El camí que seguim sempre deixa l'hotel a la dreta.

0,650Qm. 7,385Qm. Pista que va de Vallromanes a Can Gurgui. Girem a la dreta.

1,500Qm. 8,885Qm. Plaça de l'Esglèsia. Inici i final de la sortida d'avui.

La descripció de la Font de Can Gurgui l'he extret de la pàgina web www.encos.cat.

La setmana vinent parlarem del gat fer.


divendres, 24 de març de 2017

FONTS D'ARREU XXI. MOIANÈS II. LES FONTS DE SANT QUIRZE SAFAJA




                                    Font del Cingle
                                                                             
Avui us presento una llista de fonts de Sant Quirze Safaja, extreta de diferents documents, per tant, al no conèixer amb profunditat el territori, hi hauria la possibilitat que en algun cas us estigués parlant de dues fonts i la realitat fos una font amb dos noms.

Per altra banda, avui nomès us enumero aquestes fonts i trobava que amb aquesta informació quedava una entrada molt pobra, per tant, pel mateix preu, us descric una passejada de poc més de 2,7 Quilòmetres, que passa per la Font del Cingle i la Bauma de l'Espluga.


Parlant de Sant Quirze Safaja, no podem obviar la figura d'en Màrius Torres, de fet la seva obra formarà part de les recomanacions per Sant Jordi i abans d'acabar aquest cicle del Moianès, farem una ruta Màrius Torres, passant pel Puig d'Olena. 



LES FONTS DE SANT QUIRZE SAFAJA
1. -Font de la Baga
2. -Font del Boix
3. -Font dels Cabanyals.
4. -Font del Cirer.
5. -Font del Clascar.
6. -Font de la Collada.
7. -Font de la Fullosa.
8. -Font del Gatell.
9. -Font Guineu.
10. -Font del Grauixa.
11. -Font del Mas Bosc.
12. -Font del Pollancre.
13. -Font de les Torres.
14. -Font de la Serp.
15. -Font de Poses.
16. -Font de l'Ullar.
17. -Font de la Canyamera.
18. -Font del Cingle i
19. -Font del Solà.

DE LA FONT DEL CINGLE A LA BAUMA DE L'ESPLUGA

0,000Qm. 0,000Qm. Iniciem l'excursió en el parquing que hi ha al costat de la parada de l'autobús, just davant de la Fonda Safaja.
Creuem el parquing on es fàcil identificar un indicador de la font del Cingle i vint-i-cinc metres més amunt trobem la font.

0,100Qm. 0,100Qm. Font del Cingle. És una senzilla font boscana que té un bon doll d'aigua. El paratge és força ombrívol i a finals de febrer de 2017, a la pedra que hi ha per sobre la font hi ha força molsa. El broc de la font està encastat en una llosa amb data de 1908 i l'aigua cau en un rec que va a parar a una bassa que s'endinsa dins la roca, doncs en aquest punt, la paret fa una petita bauma. A partir d'aquesta bassa l'aigua va fent torrent fins arribar al riu Tenes que el tenim sota els nostres peus.
Desfem els cent metres i tornem a la parada del bus,

0,100Qm. 0,200Qm. Carretera BV 1341. Girem a la dreta.

0,100Qm. 0,300Qm. Consultori de Sant Quirze Safaja. Continuem recte direcció Centelles.

0,350Qm. 0,650Qm.  A l'alçada de l'escola, creuem la carretera i continuem pel primer camí que trobem a mà esquerra.

0,100Qm  0,750Qm. Trobem una senyal de prohibit passar cap a la balma. Normalment una senyal així ens faria tirar enrrere, però al marge de trobar l'itinerari per arribar a la balma a diferents guies, la web de l'Ajuntament de Sant Quirze Safaja, a l'apartat indrets, diu això sobre la Bauma de l'Espluga: "És accessible per un bon camí que es fa en uns 10 minuts i que surt d’enfront del modern col·legi del poble. La vall és frondosa i el camí planer. És un lloc molt visitat per la seva bellesa i facilitat d’accés. Per tant, nosaltres fem cas omís a aquesta senyalització i continuem la nostra excursió. Creuem la cadena.

0,090Qm. 0,840Qm. Deixem la pista i seguim a la dreta per un corriol que creua el torrent de l'Espluga.

0,125Qm. 0.965Qm. Sortim a una placeta. Continuem a l'esquerra per la pista que planeja.

0.060Qm. 1,025Qm. Cruïlla de camins. Nosaltres continuem a la dreta en sentit ascendent.

0,375Qm. 1,400Qm. Bauma de l'Espluga. És una balma natural que tanca una petita vall, en part modelada per la tosca de l’aigua del torrent de l’Espluga que es precipita des de sobre seu. Aquesta balma fou aixopluc d’homes del Paleolític mitjà i del Epipaleolític, que vivien entre els anys 30 i 10 mil abans de Crist, com ho revelaren les excavacions fetes l’any 1960. Més tard fou aprofitada com a mas, el mas Espluga i sempre com a lloc de refugi o utilitzada per l’home com a corral o cobert. En ella es filmaren fa pocs anys escenes de la vida des homes de la prehistòria per a una sèrie de TV3.

Passem per sota el salt d'aigua i continuem per aquest camí.

0,280Qm. 1,680Qm. Trobem a banda dreta un corriol que comença a enfilar-se, ens ho agafarem amb calma, doncs hi ha algun tram força costerut.

0,350Qm. 2,030Qm.   Arribem al damunt d'aquest cingle. Pista que ens creua. Girem a l'esquerra.

0,100Qm. 2,130Qm.  Mirador de la Campana. Bones vistes sobre aquest sector de la Vall del Tenes.
Continuem endavant cap a Sant Quirze,

0,070Qm. 2,200Qm. Obviem una pista que ens arriba per la dreta. Nosaltres continuem recte. De seguida apareix davant nostre el campanar de l'esglèsia de Sant Quirze, segurament la postal més característica d'aquest municipi.

0,200Qm. 2,400Qm. Plaça de l'esglèsia. A l'esquerra trobem l'Esglèsia de Sant Quirze i Santa Julita.

L’Església de Sant Quirze és el monument més important del terme, que agermana diferents estils i èpoques en una perfecta harmonia. S’esmenta des de l’any 1042 i conserva l’absis, amb decoració externa de tipus Lombarb, d’una església aixecada al pas del segle XI a XII. A aquesta església se li afegiren les capelles del Roser i de Sant Isidre entre el 1590 i el 1620, cobertes amb volta d’ogives i claus de volta esculpides. Poc abans del 1649 l’església s’allargà per ponent amb una nau que acaba amb un portal de tipus renaixentista i finalment entre el 1762 i el 1769 s’allargaren les dues capelles laterals vers ponent, quedant així una església de tres naus. El campanar, obra del mestre de cases Joan Bonafacia , que dóna esveltesa i relleu al conjunt, es construí entre el 1670 i el 1672. Acaba amb un terrat amb baranes de pedra que és un excel·lent mirador de la petita vall per on s’estén la població.
Ara baixem pel carrer Major.

0,100Qm. 2,500Qm. Tombem a la dreta i baixem per la Pujada del poeta Màrius Torres. A mida que anem baixant, enganxats a la roca, anem trobant versos del poeta lleidatà.

0,225Qm. 2,725Qm. Carretera BV-1341. Contniuem a la dreta.

0,050Qm. 2,775Qm. Parada del bus de Sant Quirze Safaja. Inici i final de la passejada d'avui.

La informació de la passejada, l'he extret del llibre d'en Miquel Jaumot, "Caminant per racons del Moianès" 15 itineraris, editat per Cossetània Edicions el juny de 2016.

La setmana vinent una nova entrega dels Camins de Vallromanes.









dissabte, 11 de març de 2017

GRAMÀTICA DEL CAMINANT XLIII. BESTIES I BESTIAR III.



                                                                                                   Borrombes
Aquesta ja és la tercera gramàtica que dediquem a les besties i al bestiar i segurament aquesta és una sèrie que tot just comença, doncs aquesta temàtica ens dóna molts noms i paraules per definir quelcom segons el territori.
Trobareu les dues primeres entregues el juliol del 2014 i el setembre de 2016.
Les 24 paraules d'avui són les següents,
Amuntanyar: Al Lluçanés, menar el bestiar a passar l’estiu a la muntanya.
Amurriar: Ajeure's les ovelles en fer molta calor, amb els caps baixos, fent-se ombra unes a les altres
Bergàs: A la Ribagorça, lloc on es munyien les ovelles.
Bogar: A la Ribagorça, adobar la terra amb el fem del bestiar.
Boquir: Cobrir el boc la cabra per fecundar-la.

Borromba: Esquella molt grossa, més ampla de dalt que de baix, que solen dur penjada pel coll les vaques, les egües i els marrans guiadors de ramat.

Botiera:  A la Ribagorça, ramat d’ovelles que es queden a l’hivern i no marxen cap a la plana.
Braguer: A la Ribagorça, mamelles d’un mamífer quadrúpede, vaca, cabra, ovella…
Bramul: Crit del bou i d’altres animals de veu semblant a la d’aquell.
Bufit:  A la Ribagorça, bufada forta feta generalment per animals.
Buinalada: A la Ribagorça, cagada de bestiar boví.
Cleda: Al Vallès, tanca feta amb llistons o canyes per a tenir-hi tancades les gallines.
Esgüell: Xiscle o esgarip de certs animals, com el porc, el conill, la rata, etc.
Esquellerinc:  Esquella petita, i especialment cadascuna de les campanetes o picarols que guarneixen un collar de gos, d’animal de bast…
Falena:  Gènere de papallones nocturnes de la família dels falènids, que solen esser molt petitetes i es veuen volar a la posta del sol.

Murtró: A Ciutadella, cagalló de cabra o conill.
Papaorelles: A Vic, insecte ortòper de cos llarguer, de color negrós, que té l’abdomen acabat amb unes puntes a manera de pinces. En castellà: Tijereta.  
Picot: Esquella petita que porten les ovelles i cabres.
Piuladissa: Seguit de piulets, xerradissa d’ocells.
Rauc: Crit de la granota.
Renill: Crit del cavall.
Sagí: Greix d’un animal.
Xoriguera: Gallina de casta molt petita que sol ser molt ponedora.
Xurma: Al Baix Empordà nom afectuós donat pel pastor a una ovella.
Les definicons de les paraules les he extret de l'edició electrònica del diccionari català-valencià-balear Alcover Moll.
La fotografia de les borrombes l'he extret del blog Arrels de la Maria Estruch.
La setmana vinent parlarem de les fonts de Sant Quirze Safaja.

dimarts, 28 de febrer de 2017

MOIANÈS I. CAMINANT PER RACONS DEL MOIANÈS


Avui comencem un nou cicle d'entrades dedicades a un territori. Aquest 2017 viatjaré 30 anys enrere quan a la primera adolescència, amb l'esplai, anava sovint d'excursió pel Moianès i acampàvem a Fontscalents, a Montbrú, a Santa Coloma Sasserra... Enguany voltaré pel Moianès i revisaré aquells racons que dins la nostra memòria ens portaran fins la segona meitat de la dècada dels 80.

Tornarem ha agafar el Sagalès a Castellterçol, al costat del Restaurant La Violeta i potser algun dia haurem de corre per poguer agafar un dels pocs autobusos que arriba a Sant Quirze Safaja. 
També pujarem al castell de la Popa i ens endinsarem a les Coves del Toll i no hi podrà faltar un passeig per la Sauva Negra i perdre'ns de nou per Granera.

Per començar avui us presentem el llibre "Caminant per racons del Moianès. 15 itineraris" d'en Miquel Jaumot i editat per Cossetània Edicions el juny del 2016. Els itineraris que ens presenta l'autor  en aquesta guia són assequibles per qualsevol persona una mica avesada a caminar, doncs el més llarg no supera els 12 quilòmetres i sens dubte cadascuna de les excursions ens portarà fins a racons de gran bellesa d'aquesta comarca.

Finalment, per fer una guia més completa, desprès de cada itinerari, l'autor ens fa una acurada explicació sobre algun aspecte relacionat amb l'excursió descrita i així trobem descripcions sobre baumes, balmes i esplugues, la colònia, el Balç de Berenguer, els comunidors, el Castell de Clarà...

Una guia imprescindible si volem fer un tastet de Moianès.

La setmana vinent una nova gramàtica del caminant.



dilluns, 20 de febrer de 2017

CINGLES DE BERTÍ XII. CAMINANT PELS SOTS FERÈSTECS

                          Font de l'Estalviada

Avui us presentem la darrera entrada del cicle Cingles de Bertí i això es mereixia acabar-ho molt bé.
Per tant, avui seguirem les passes que feia mossèn Llatzer a la nove.la d'en Raimon Casellas, tot sortint d'El Figaró i pujant fins a Sant Pau de Montmany, i continuant cap al Santuari del Puiggraciós, on va haver de fer alguna que altre visita poc agraïda.  

A partir d'aquí, el nostre recorregut farà sostre al cim del Puiggraciós i posteriorment davallarà cap a La Garriga pel Serrat de l' Ocata i les planes de Can Miquel

Malgrat algun tram de corriol, l'excursió d'avui és molt Espinàs, amb trams de carretera gens transitada, amb pistes amples i no gaire desnivell. La distància total de la sortida és d'uns 15 quilòmetres amb un desnivell positiu d'uns 500 metres.

És recomanable fer-la a finals d'hivern o principis de primavera, doncs amb una temperatura suau els trams d'asfalt són més lleugers.  Esmentar també, que nomès trobarem aigua potable en el Santuari del Puiggraciós. 

La ruta d'avui pot ser una variant de la ruta"La Plana Vallesana XI. De Sant Martí de Centelles a La Garriga", publicada el desembre del 2014 i en el punt quilomètric 10,470; a l'alçada de l'Estació del Figaró en lloc de travessar la C-17 pel pas elevat, encaminar-nos cap a Montmany.

L'ITINERARI


0,000Qm. 0,000Qm. Sortim de l’estació d’ El Figaró i continuem a l’esquerra per la carretera de Montmany, que queda entre la via i la C-17. Normalment aquesta és una carretera molt tranquil·la.

0,100Qm. 0,100Qm. Font de la Carretera de Montmany. La trobem a la carretera que puja a Montmany,  a mà dreta, només 100 metres més amunt de l'estació del ferrocarril.
La font queda inserida dins el mur de pedra que sustenta la via del tren. El seu frontal queda endarrerit un pam respecte la façana formant un arc, emmarcat per maons vistos. L'aigua deuria brollar per un tub de ferro encastat al frontal que tot just sobresurt un dit, i regalimava per la paret fins una pica rectangular de pedra a mitja alçada, tan ampla com l'obertura de la fornícula i coberta de molsa. A mitjans de febrer de 2017, aquesta font no raja.

Continuem carretera amunt.

3,800Qm. 3,900Qm. En un revolt, on la carretera passa per sobre el torrent de Maries, a la dreta trobem un petit corriol que seguim. 

0,050Qm. 3,950Qm. Font de l’Estalviada. Font molt modesta. L'aigua deu rajar per un tub d'acer inoxidable encastat a unes pedres cobertes de molsa i heures. Posteriorment deu caure a un cubell entaforat a la roca i si sobreeixeix, desguassa directament al torrent. A mitjans de febrer de 2017, aquesta font no raja. L’entorn, és el típic de bosc de ribera.
Ara retornem a la carretera i continuem cap a l’Ullà.

0,225Qm. 4,175Qm. S’acaba l’asfaltat i comença un camí de terra. Vorejem l’Ullà.

0,250Qm. 4,425Qm.  Cruïlla. Continuem recte per anar cap a Sant Pau de Montmany.

0,200Qm.  4,625Qm.Sant Pau de Montmany.  Actualment, està en un estat gairebé ruïnós i totalment inaccessible.  Aquesta església d’estil gòtic tardà és el lloc on es desenvolupa bona part de la novel.la d’en Raimon Casellas, “Els Sots Ferèstecs”.
Ara desfem els últims dos-cents metres i arribats a la cruïlla, girem a la dreta en sentit ascendent.

0,900Qm. 5,725Qm. Obviem els camins que ens menen a banda i banda, fins que trobem dreceres que estalvien els revolts que fa la pista i nosaltres continuem amunt per aquestes dreceres.

0,400Qm. 6,125Qm. Cruïlla de camins. Bon mirador. Sota nostre, a llevant, veiem La Garriga.  Continuem pel camí que trobem a la dreta, en sentit lleugerament ascendent i que es dirigeix cap a la Torre del Telègraf del Puiggraciós. Uns metres més endavant, el camí es converteix en corriol.

0,600Qm. 6,725Qm. Torre de telegrafia òptica del Puiggraciós. Va ser edificada l'any 1854 i es troba en perfecte estat se conservació. Esta declarada com a Be Cultural d'Interes Nacional.
Aquesta torre forma part d'un sistema de comunicació consistent en un aparell situat a distància visual d'un altre aparell similar. L'operador condueix uns controls que situen els elements del telègraf en una posició recognoscible per la torre següent.  Aquesta repeteix el missatge i aixi successivament.
Els senyals es feien mitjançant uns elements mòbils fixats en un suport de fusta muntat a dalt de la torre. El missatge es desxifrava en el lloc de destí mitjançant codis establerts.

 La torre de Puiggraciós era la núm. 45 de la línia Vic a Barcelona, i tenia com a torres de referència a la de Centelles (núm. 44) i la de Granollers (núm. 46).
 Des d’aquest punt, tenim bones vistes del Tagamanent i del Castell del Figaró.

Trenta metres més avall trobem el Santuari del Puiggraciós.

Aquest santuari construït a principis del segle XVIII, s’edificà molt a prop d’on diu la llegenda que es va trobar la imatge de la verge (Nostra Senyora del Puiggraciós), una capelleta que és a tocar de la torre de telegrafia.  Durant la Guerra Cívil Espanyola el santuari va ser pràcticament derruït i la construcció que veiem nosaltres és dels anys 50 del segle passat.
Des de 1973, unes monges benedictines del monestir de Sant Pere de Puelles de Barcelona, ocupen l’antiga casa dels ermitans i es tenen cura del Santuari.

Font del Puiggraciós. Emplaçada a la part posterior del santuari de Puigraciós, a peu del camí ample que surt en direcció nord-oest i més enllà porta al collet de Can Tripeta.
 La font és un mur de pedra lligada d'aproximadament un metre i mig quadrat que reté les terres amb una llosa de pedra disposada en vertical que li fa de frontal. Al mig del frontal hi ha collada una aixeta per on brolla l'aigua que vessa a un bassal quadrat d'obra a mig pam del terra. A la banda esquerra, hi ha un petit banc per seure.
Cal destacar, i alhora agrair, la manera de dissimular l'aixeta; un tub d'acer inoxidable que la folra, amb un forat rodó al davant que permet ficar el dit i polsar, després l'aigua raja per un altre forat practicat a la part de sota del tub. 

Ara per pujar al cim del Puiggraciós, ens col.loquem davant la porta principal del santuari i baixem per la pista 70 o 80 metres.
En aquest punt, a banda dreta, trobem un corriol que s’enfila i passa a tocar d’un pal de la línia telefònica.

0,275Qm. 7,105Qm. Cruïlla de corriols. Nosaltres continuem pel que ens queda a la dreta i marxa cap a ponent.

0,175Qm. 7,180Qm. Camí carreter que ens creua. Girem a l’esquerra en sentit ascendent. Aquest camí cada vegada es fa més pedregós. Nosaltres sempre amunt.

0,570Qm. 7,750Qm. Cim del Puiggraciós (808 metres). Bones vistes cap a la Vall del Tenes.
Per atasar-nos a La Garriga, desferem aquest últim quilòmetre fins arribar de nou al Santuari.
Una  vegada arribats a la pista d’accès al Santuari, continuem a la dreta, direcció sud, en sentit descendent. A partir d’aquí, seguirem les marques del PR-33 fins que siguem a tocar de La Garriga.

0,650Qm. 9,420Qm. Serrat de l’Ocata. Continuem per un camí que trobem a mà esquerra i que marxa paral.lel a la paret d’una finca.

0,200Qm. 9,620Qm. Cruïlla de camins. Girem a l’esquerra per un camí molt trencat que baixa sobtadament. En aquest punt les marques del PR, estan una mica amagades.

0,300Qm. 9,920Qm. Pista que ens creua. Girem a la dreta i quaranta metres més endavant marxem a l’esquerra per un corriol en sentit descendent, obviant els camins que ens menen a banda i banda.

0,475Qm. 10,395Qm. Planes de Can Miquel.  Pista que ens creua. Continuem recte, cap a llevant. En aquest punt, tornen a mancar marques del PR.

0,750Qm. 11,145Qm. Cruïlla de pistes. Girem a la dreta en sentit descendent.

1,000Qm. 12,145Qm. Carena de la Serreta. Abandonem el PR-33.  Continuem recte cap al bosc de la Serreta. Obviem els camins que ens menen a banda i banda i continuem avall per aquesta pista.

0,800Qm. 12,945Qm. Pista que ens creua. Girem a l’esquerra i uns metres més endavant, deixem a la dreta unes oliveres, mentre davant nostre s’ens presenta La Garriga.

0,750Qm. 13,695Qm. Trobem a l’esquerra, un corriol que fa de drecera per evitar els revolts de la pista.

0,150Qm. 13,845Qm. Sortim de nou a la pista i girem a l’esquerra tot creuant la C-17 per un pas inferior i desemboquem al Torrent Plandiura.

0,100Qm. 14,045Qm. Girem a l’esquerra pel carrer Artesans.

0,175Qm. 14,220Qm. Girem a la dreta pel carrer Bellavista i vuitanta metres més endavant, creuem el Congost pel pont de la Doma. Sortim a la carretera Nova que també creuem i pugem pel carrer Caritat.

0,125Qm. 14,475Qm. Girem a l’esquerra pel carrer Sant Francesc.

0,100Qm. 14,575Qm. Girem a la dreta pel carrer Torrent de la Sínia.

0,060Qm. 14,635Qm. Girem a la dreta pel carrer del Centre i de seguida arribem a la Plaça de l’Esglèsia i posteriorment enfilem el Passeig del Doctor Vic.

0,100Qm. 14,735Qm. Continuem pel Passeig dels Tilers. 
Deixem a la dreta el roure de l’Hostal. Centenari roure de 3,10 metres de diàmetre, una alçada de 18 metres i entre 22 i 24 metres de copa. Una antiga llegenda urbana, explica que aquest roure està inclinat, perquè el seu origen és una branca que es va enfonsar a terra per subjectar les cordes per estendre la roba del Mas Tàpies i que sorprenentment va brotar i va esdevenir aquest majestuós exemplar.

0,125Qm. 14,860Qm. Estació de La Garriga. Final de la sortida d’avui.

Les descripcions de les fonts les he extret de la pàgina web de l'Enric Costa, www.encos.cat.

La setmana vinent encetem nou cicle de dotze entrades. Enguany, aquest 2017, El Moianès.