dijous, 20 d’abril de 2017

17 RECOMANACIONS PER SANT JORDI.



Ja som un altre cop a les vigilies de Sant Jordi i com cada any des del blog us recomanem tants llibres com els dos últims dígits de l'any.
Enguany, entre les 17 recomanacions no hi pot faltar un llibre de fonts i dos llibres d'aigua, guies sobre el Moianès i els Cingles de Bertí, protagonistes aquests darrers mesos, una recomanació infantil i habituals com en Lluís Llach i la Silvia Soler i fixes com en Màrius Serra i l'Espinàs.
Finalment, fem dues incursions en el món de la poesia d'en Màrius Torres i de la poetessa d'Alella, Guida Alzina.
Per tant, les recomanacions d'aquest 2017 són les següents,

1.     Les dones de la principal. Lluis Llach. Editorial Empúries. 2014.  Una novel.la on les dones manen a La Principal, el casal més important d’un territori que té moltes similituds amb Porrera i el Priorat, en un temps on la dona havia de ser sumisa i obeïr, la María Roderich i la María Magí són la Vella i la Senyora, dones amb temperament, passió i poder.
I per acabar-ho d’amanir tot, apareix el cos descuarterat d’un home a la porta de La Principal el 18 de juliol de 1936.

2.     Un any i mig. Silvia Soler. Edicions Columna 2015. Feia temps que no gaudia tant llegint una novel.la.
 Malgrat no ser badaloní, des de fa quinze anys hi tinc força tirada, doncs és el temps que porto vivint amb una badalonina i mica a mica m’he anat vinculant amb els carrers, places, noms i racons de la part baixa de la ciutat. En aquest sentit, la Silvia Soler retrata molt bé aquesta Badalona que mira al mar, la Badalona dels Boscà Ustrell, però també ens ensenya la Vall d’en Bas quan sortim del Tunel de Bracons i sobretot la vida dels sis membres de la família “normal i força feliç”, que la Tina voldria tenir-los asseguts a la gran taula de fusta de la Boscana, però tot el contrari, les circumstàncies d’aquest inici de segle XXI, han fet que estiguin escampats pel món.

3.     Fonts de Bigues i Riells. Passat i present. Marcel Alemany i Quintana. Editat per l’Ajuntament de Bigues i Riells. 2002. Llibret que té dos capítols, el primer ens presenta les fonts de Bigues i el segon les de Riells. En aquest sentit, no segueix una estructura fixa, d’alguna font nomès hi ha alguna foto, d’altres inclús una petita llegenda, o fins i tot n’hi ha que tenen uns versos dedicats. Recordar que li vam dedicar una entrada a aquest llibret el juny de 2016.

4.      Els Pous de Glaç al Vallès Oriental. Jaume Dantí, Cinta Cantarell i Pere Cornellas. Editat pel Consell Comarcal del Vallès Oriental. 2007. Aquesta obra ens presenta l'ús que s'ha fet de la neu i el glaç des de l'època medieval. Ens parla també de la indústria que hi havia al voltant d'aquest glaç, ens il.lustra sobre que eren les congestes i les diferències entre el pou de neu i el pou de glaç i els situa en el mapa del Vallès Oriental.
Per últim, trobarem magnífiques fotografies a tota pàgina de tot aquest patrimoni.

5.     Relacions particulars. Josep Maria Espinàs. Editorial La Campana. Febrer de 2007. Espinàs fa un retrat ple de vida i d’ironia d’Espriu, Foix , Delibes, Pla, Cela i Sagarra a partir de moments viscuts amb cadascun d’aquests personatges. De tots ells en dóna noticies i  impressions que nomès poden ser fruit del contacte personal i a més a més mostra el fil que lliga aquestes identitats amb les seves obres.

6.     Ablanatanalba. Màrius Serra. Col.lecció El Balancí. Edicions 62. Febrer de 1999. En aquesta obra l’escriptor hortenc ens presenta la història de dos bessons abandonats pel seu pare, un eminent filòleg, fa vint anys. Un dels germans està enamorat dels enginys verbals i l’altre els detesta. Ara que tenen 33 anys intenten esbrinar perquè el seu pare va abandonar a la família i es va tancar en un pis del barri Gòtic on nomès llegia i corregia textos amb taps a les orelles per no sentir ningú. A mesura que llegim la novel.la descobrirem que és un ésser verbívor i un homemot.

7.     El ratpenat de Sant Miquel del Fai. Enric Larreula i Jesús Gabán. Associació Escola de Natura de Sant Miquel del Fai. 1998. Aquest conte és la recomanació que enguany faig pels infants on es fa una bona enumeració de tots els animals que algun dia van habitar pels entorns de Sant Miquel del Fai.

8. Caminant per racons del Moianès. 15 itineraris" d'en Miquel Jaumot i editat per Cossetània Edicions el juny del 2016. Els itineraris que ens presenta l'autor  en aquesta guia són assequibles per qualsevol persona una mica avesada a caminar, doncs el més llarg no supera els 12 quilòmetres i sens dubte cadascuna de les excursions ens portarà fins a racons de gran bellesa d'aquesta comarca.
Finalment, per fer una guia més completa, desprès de cada itinerari, l'autor ens fa una acurada explicació sobre algun aspecte relacionat amb l'excursió descrita i així trobem descripcions sobre baumes, balmes i esplugues, la colònia, el Balç de Berenguer, els comunidors, el Castell de Clarà...
Una guia imprescindible si volem fer un tastet de Moianès.

   9.  Estels, ermites i esglesioles del Montseny. Mariano Pagès D’Urso. Novembre 2014.  En aquest llibre a l’igual que passa amb el seu germà bessó “Estels, ermites i esglesioles del Corredor, el qual us vam recomanar el Sant Jordi del 2016,  l'autor ens presenta un recull de fotografíes nocturnes de les edificacions religioses del territori. En aquest cas, ens presenta 69 edificis escampats per tot el Montseny.  Algunes vegades les fotografíes s’han fet amb foscor total i a partir d'aquí el fotògraf ha il.luminat l'edifici amb espelmes, llanternes o bé amb cops de flash.
Amb la fotografia nocturna, l'autor embelleix i dota de misticisme a cadascun dels edificis.

10.     Calendari de festes amb aigua. Manel Carrera i Escudé. Els llibres de festes.Org. Abril 2016. Catalunya és una terra rica en tradicions i n’hi ha unes quantes on l’aigua hi té un paper principal. Aquestes manifestacions festives protagonitzades per l’aigua, normalment tenen lloc a l’estiu, tanmateix hi ha excepcions i fins i tot trobem remullades a l’hivern. Al marge de les descripcions, de totes aquestes festes, cal destacar la qualitat de les fotografies d’aquest llibre, on en cada moment la càmera ha captat la idiosincràsia de cada festivitat.

11. Llegendes d'aigua dolça. Xavier Cortadellas i Judit Pujadó. Colecció La Talaia. Edicions Sidillà. Març 2016. Com diu el subtítol, les millors històries de rius, estanys i gorgs de les aigües dels dos costats del Pirineu i de la Catalunya Vella. Llegendes que moltes vegades canvien de contrada i de nom dels protagonistes, però en el fons és la mateixa història. Un exemple és aquella llegenda on apareix un hereu que s’enamora i es casa amb una dona d’aigua, i tot va bé fins que un dia que ell es fora, ella fa segar els camps... 

12. Dicotomia amb blaus. Guida Alzina. Editorial Columna. 1998. M’agrada llegir i descobrir poetes i escriptors d’aquestes contrades i la Guida Alzina amb els seus blaus i els seus matisos ens parla d’estats d’ànims, d’estimar, de patir... i també ens dibuixa paisatges. Personalment, els meus versos preferits corresponen a la poesia Del Monte Toro a Pení

         {Fil de plata és la distància
          entre l’illa que “sala”
          envoltada de tanques
          i el redós d’una cala
          sobre el cel de Pení}

13. Poesies de Màrius Torres a cura de Margarida Prats Ripoll, editat per Pàges Editors l’any 2010, és l’obra poètica de l’autor de Cançons a Mahalta, acompanyada de la seva correspondencia i dels seus escrits en prosa. Tenint en compte que pràcticament tota la seva escriptura surt de les parets del  Sanatori de Puig d’Olena a Sant Quirze Safaja, recomanem complementar la lectura amb una excursió per aquestes contrades. En aquest sentit, properament us proposarem una ruta Màrius Torres que trepitjarà els paisatges de Puig d’Olena.

14.  Sostres Comarcals de Catalunya. Jordi López Miquel. Cossetània Edicions. Setembre de 2002. Aquesta guia ja és un imprescindible per tots aquells que volem pujar algun cim, sobretot si aquest no es troba en terreny pirinenc. Fins ara, a les excursions  publicades hem pujat a 5 sostres comarcals, el Turó de l’Home, Les Agudes, el Matagalls, el Tibidabo i el Canigó. Tanmateix, en aquesta guia nomès trobareu les ascensions del 4 primers. En aquest sentit, a veure si aviat podem parlar d’una guia dels Sostres Comarcals dels Païssos Catalans.

15.Itineraris pels Cingles de Bertí des de Riells del Fai.  Aquest llibret editat per la UEC de la Vall del Tenes l’any 2002 és un recull de set itineraris que s’han fet al llarg dels anys a la Marxa Passeig organitzada per aquesta entitat cada mes d’octubre.
         Els itineraris tenen una llargada d’entre 12 i 20 quilòmetres i uns desnivells positius entre 300 i 600 metres, per tant,  tots es poden fer en sortides matinals durant tot l’any. Tanmateix, sempre caldrà portar aigua, doncs són escasses les fonts que trobem en aquestes contrades.
        Al marge dels itineraris, aquest llibre també ens fa una breu descripció dels Cingles de Bertí, del clima, de la vegetació, del relleu, de les parròquies, les llegendes, dels graus…
Trobareu una mica més d’informació d’aquest llibre en una entrada que vaig fer el maig de 2016.

16. Montornès del Vallès. Recull onomàstic. Enric Garcia-Pey. Editat per l’Ajuntament de Montornès l’any 2011. Personalment val la pena consultar aquest llibre, per veure una foto de la Font de Santa Caterina de la dècada dels 40 del segle passat i saber que “D’antic fou un indret molt freqüentat pels veïns en grans fontades, on fins i tot varen posar-hi un quiosc i quan s’esqueia hi anava una orquestra. Feien menjars i tenien llenya amb focs perquè la gent pogués coure la carn. Deien que l’aigua d’aquesta font tenia propietats medicinals, de gust ferruginós per les terres de llicorella, origen de la deu.

17. Geografia Literaria. Comarques Barcelonines.  Llorenç Soldevila i Balart. Pòrtic. Desembre 2009. Caminant pels centenars de quilòmetres descrits en el blog hem parlat d’escriptors i poetes com Salvador Espriu, Josep Maria Espinàs, Josep Punsola, Jacint Verdaguer, Joan Coromines, Guerau de Liost, Pere Ribot, Josep María de Sagarra, Màrius Torres... aquest llibre ens acosta els seus indrets i els seus paisatges, així com els de molts altres autors vinculats a les comarques barcelonines.
      
          Properament, us presentarem la gramàtica del caminant del Moianès.


dimarts, 11 d’abril de 2017

MOIANÈS III. EL GAT FER.




A tots els cicles que dediquem a un territori sempre dediquem una entrada a un habitant de la zona.
Avui parlarem d'un animal força car de veure, doncs és molt esquerp i defuig de la presència humana, el gat fer o salvatge, també conegut com a gat fagí, gat vaire, gat feréstec, gat serval o gat bornaix.

El gat fer o salvatge és un dels carnívors més corpulents de les nostres terres. Depredador nat, és àgil i a la vegada molt més robust que un gat domèstic, amb el pèl de color grissòs, el morro rosat i la cua barrada de fosc. L'única prova morfològica indubtable per distingir al gat salvatge del domèstic és el mesurament de la capacitat craniana, lleugerament major en el primer. Habita ambients forestals i semiforestals, des dels indrets més salvatges de les Guilleries i el Collsacabra fins el Lluçanès, Moianès i Pre-Pirineu osonenc. 

És un predador típic de rosegadors, tot i que ocells, amfibis, rèptils i fins i tot insectes també constitueixen un percentatge significatiu de la seva dieta. Solitari, surt a caçar preferentment al crepuscle i a la nit, tot i que pot mantenir-se actiu durant les vint-i-quatre hores del dia.
Per altra banda, a la Catalunya Central  mentre són joves poden ser depredats per guineus, mussols, falcons i altres gats més grans.

Es tracta d'una espècie realment difícil de detectar, fins i tot amb els rastres, ja que els gats salvatges tenen territoris grans i no és gens fàcil trobar les zones on deixen els excrements o petjades. Tanmateix, a l'època de zel, els mascles poden cercar femelles domèstiques als voltants de les masies i granges.

La gestió forestal sostenible i el manteniment de la vida i activitat humana al bosc facilita hàbitats favorables i menjar pel gat fer. Com moltes altres espècies forestals, l'excessiu abandonament de la vida al camp i al bosc, que provoca una homogeneïtzació del paisatge i una excessiva forestació, disminueixen el potencial d'ocupació per part d'aquest gat i la seva densitat disminueix. Tot i això, el respecte que hi ha actualment per les antigament anomenades "alimanyes" (gats salvatges, fagines, guineus, mosteles, etc.), que es caçaven amb tota mena de trampes i verins, permet que aquestes bèsties estiguin més presents. 

Per fer aquesta entrada he extret informació de la web  www.biodiversitat.cat

La setmana vinent us faré 17 Recomanacions per Sant Jordi.

dilluns, 3 d’abril de 2017

CAMINS DE VALLROMANES XXVII. VALLROMANES CAMINA PER LA MARATÓ 2016. L'ITINERARI.


Avui us presento l'itinerari de la Vallromanes Camina per la Marató 2016, organitzada pel Club BTT Trinxacadenes,  un recorregut de poc menys de 9 quilòmetres i amb un desnivell positiu d'uns 200 metres. Per tant, aquesta excursió és recomanable per tota la familia. A més a més, en el quilòmetre 5, trobarem la Font de Can Gurgui que sempre raja i on podem abastir-nos d'aigua.
Respecte als vint-i-sis anteriors Camins de Vallromanes, aquesta excursió us portarà per tres trams inèdits que representen uns 2,1 Quilòmetres de camins nous.
Per acabar, avui fem un primer acostament a les mirandes de Vallromanes, que sense cap mena de dubte requereixen una entrada per sí soles.

L'ITINERARI. 

0,000Qm. 0,000Qm. Sortim de la Plaça de l'Esglèsia. Creuem el pont per sobre la riera de Vallromanes i girem a l'esquerra, riera amunt.

0,100Qm. 0,100Qm. Carrer Alella. Girem a la dreta. Cinquanta metres més endavant s'acaba l'asfaltat i nosaltres continuem recte per una pista de terra.

0,300Qm. 0,450Qm. Girem a l'esquerra i continuem per la pista ampla en sentit lleugerament ascendent, normalment una cadena barra el pas a vehicles motoritzats.

0,550Qm. 1,000Qm. Trobem un camí a l'esquerra. Nosaltres el seguim.

0,200Qm. 1,200Qm. Seguim per un corriol que trobem a la dreta en sentit ascendent.

0,350Qm. 1,550Qm. Tornem a trobar una pista que ens creua. Girem a l'esquerra en sentit ascendent.

0,600Qm. 2,150Qm. Arribem a una cadena que està al costat de l'entrada d'una finca. Nosaltres continuem recte.

0,120Qm. 2,270Qm. Ens arriba una pista per l'esquerra. Nosaltres continuem recte.

0,125Qm. 2,395Qm. Cruïlla de camins. Continuem a l'esquerra pel camí que marxa en diagonal i en un principi planeja, tot obviant els camins que ens menen a banda i banda.

0,625Qm. 3,020Qm. Cruïlla de camins. Continuem pel camí que s'enfila a l'esquerra entre pins.

0,220Qm. 3,240Qm. Camí que ens creua. Girem a l'esquerra i obviem els camins que ens menen a banda i banda. A la part final d'aquest tram, el camí es converteix en un corriol força tècnic.

0,500Qm. 3,740Qm. Coll de Clau. Pista que ens creua. Seguim per la pista carenera cara a llevant en sentit ascendent, tot anant cap al coll de Can Gurgui.

0,670Qm. 4,410Qm. Coll de Can Gurgui. Deixem la pista que puja cap a Sant Mateu i nosaltres girem a l'esquerra cap a la font de Can Gurgui.

0,600Qm. 5,010Qm. Font de Can Gurgui. Sempre raja. Situada a peu de pista, a dia d'avui encara és una font molt freqüentada.  La mina està integrada a la muntanya i només es veu el mur frontal, d'obra rematada amb ciment, i el registre metàl·lic. De sota el registre surt un gruixut tub que fa de broc per on raja l'aigua, cau en una pica de pedra ubicada en un pedestal de maons i desaigua en una gran bassa situada a l'esquerra i protegida per un filat. Al costat de la font hi ha una taula rodona i diferents bancals de pedra i maons.

Continuem recte en sentit ascendent. Uns metres més endavant, deixem a l'esquerra el restaurant de Can Gurgui.

0,850Qm. 5,860Qm. Seguim per un corriol que trobem a l'esquerra i que en un primer moment baixa sobtadament.

0,150Qm. 6,010Qm. El camí fa un esglaó, tot marxant cap a ponent. A mitjans de març de 2017, aquest tram està una mica brut de troncs i branques degut a feines forestals.

0,250Qm. 6,260Qm. Cruïlla de camins. Nosaltres seguim recte.

0,125Qm. 6,385Qm. Deixem la pista i continuem per un corriol que trobem a l'esquerra.

0,350Qm. 6,735Qm. Deixem a l'esquerra una miranda. Una miranda és una caseta enmig de la muntanya on els homes que treballaven el camp hi guardaven les eines i es resguardaven quan feia mal temps.  Aquest bosc que ara trepitgem abans erra terra de vinya i oliveres. Un dia dedicarem una entrada a les històries que ens poden explicar aquestes mirandes de Vallromanes.

  Ara nosaltres continuem avall. Uns centenars de metres més enllà  ja veiem l'hotel Mas Salagros sota nostre. El camí que seguim sempre deixa l'hotel a la dreta.

0,650Qm. 7,385Qm. Pista que va de Vallromanes a Can Gurgui. Girem a la dreta.

1,500Qm. 8,885Qm. Plaça de l'Esglèsia. Inici i final de la sortida d'avui.

La descripció de la Font de Can Gurgui l'he extret de la pàgina web www.encos.cat.

La setmana vinent parlarem del gat fer.