SI NO PUC VOLAR

 

Avui us presento Si no puc volar d’Estel Solé i editada per Rosa dels Vents el juny de 2016. De seguida que acabo de llegir una novel.la, m’agrada buscar per les xarxes a veure si trobo algú que sàpiga posar les paraules a allò que m’ha fet sentir o allà on m’ha portat el llibre que tot just acabo.

En aquest cas, en Sebastià Portell a Llegir.cat fa una crítica brillantíssima i tot seguit us n’adjunto alguns fragments.

“Es pot dir, doncs, que no ens trobem davant una novel·la amb grans pretensions, i això ho afirmem en el millor sentit de la paraula: una gran fita suposa, sovint, que els viatges en lletra es perdin pel camí i per dreceres. Però aquest no és de cap manera el cas de Solé: l’autora, que ja s’havia donat a conèixer com a poeta amb Dones que somiaven ser altres dones (Galerada, 2011, Premi Amadeu Oller) i amb Si uneixes tots els punts (Galerada, 2013), ens ofereix en aquesta ocasió un text que llisca, sorprenentment entretingut, que fa que el gir de cada pàgina sigui una necessitat més que un vot de confiança. Si no puc volar és un text senzill però que destaca per una història i una trames ben dissenyades, una llengua assequible i propera i uns personatges —sobretot la protagonista— que generen empatia des del primer moment.

Sóc una dona tarada i estèril: així es presenta Ànnia, el personatge central, que veu com en poc més d’un any la vida se li ha capgirat. Ha perdut la seva parella, la feina i el pis, i ara viu amb el seu avi mentre es dedica a passejar gossos de dones riques de la part alta de Barcelona, que ja tenen massa feina en passejar-se a elles mateixes. Per afegitó, l' Ànnia pateix endometriosi, una malaltia estranya no pel nombre de dones que la tenen —prop d’un 20%— sinó pel poc que se’n sap o se’n fa saber, una malaltia que a més de suposar-li un dolor menstrual més fort que el de la resta de dones li complica les possibilitats de tenir fills més enllà de la trentena”

“La maternitat és, de fet, un dels temes principals d’aquesta novel·la, que s’enceta amb uns versos d’Anne Sexton,  uns altres de la seva traductora al català, Montserrat Abelló, i un fragment de la Yerma de Lorca, tots tres textos caracteritzats per la diferència, pel patiment i per la situació de la dona dins una mena de desert quotidià i difícil: L’únic que volia era hivernar i despertar en una estació més calmada, es lamenta Ànnia en un passatge.”

“Així, la necessitat o la inèrcia de tenir parella i de viure en parella o els dictats de la moda i de l’aspecte físic, que si bé han arribat a ser una collera per ambdós gèneres encara són un llast més pesat a l’esquena de les dones, són també presents a la novel·la. Un text que, en un intel·ligent exercici de sinceritat i empatia, ens convida a respirar amb la pell d’una dona suposadament imperfecta, infeliç, sola, amb uns quilos de més i poques expectatives de futur, per tal de fer-nos entendre, finalment, que tot model és ideologia i que el benestar comença i acaba en un mateix”.

“Així mateix, i tornant a l’estil orgànic de la novel·la, destaquen també els passatges d’humor i ironia, que fan de contrapès a les escenes més dramàtiques, que recorden, en certa manera, les millors escenes d’El diari de Bridget Jones (1996), de Helen Fielding, per l’acidesa i la raó que contenen: Els casaments, aquells actes socials on no menges gens bé, t’emborratxes per intentar divertir-te i et passeges del lavabo a la taula encara que no t’estiguis pixant, només per lluir el vestit i les sabates noves que t’han costat un ull de la cara. Trobem, a més, un clar i agraït homenatge a la mítica faixa de Jones en les calcetes de Hello Kitty de l’Ànnia”.

Gaudiu de la lectura i ben aviat pujarem a la Covil, a la Coma Ermada i a la Costa Pubilla.