EL TRITÓ VERD

El tritó verd

El tritó verd és un amfibi de la família dels salamàndrids.

Aquest tritó pot arribar a fer fins a 17 cm. de llarg. Té la pell aspra i de color verd i amb jaspiat de color marró o negre. El ventre és gris fosc amb taquetes blanques o fosques i el seu cap és ample i pla.

Les famelles i els exemplar joves, tenen una línea vertebral de color taronja que en els mascles perdura fins els 9 mesos. Els mascles adults tenen una cresta que va des del coll fins la punta de la cua.

El tritó verd s'alimenta de diversos invertebrats aqüàtics. Viuen a boscos i camps propers a zones aqüàtiques, normalment per sota dels 1000 metres d'alçada.

Generalment, és molt discret, però a la primavera se'l pot descobrir al fons de gorgs, vells safareigs i basses d'aigües netes.

Durant el zel a l'aigua, el mascle mostra una cresta dorsal i caudal groguenca-ataronjada amb ratlles fosques i una ratlla caudal blanca platejada. D'altra banda, el verd de la pell es torna més llampant.

S'ha demostrat que els tritons verds s'orienten per mig dels estels, per a trobar les basses on ponen els ous.

Les larves són relativament grans i duen brànquies externes i vermellenques als dos costats del cap. Els seus dits són prims i llargs.

La guía il.lustrada d'en Toni Llobet sobre Flora i Fauna dels Parcs de la Serralada de Marina, Litoral i Montnegre-Corredor, ens diu que el tritó verd és gairebé inexistent al sud de la riera d'Argentona, i realment és així.

Des del 2002 des del Parc de la Serralada Litoral, s'esta seguint la evolució d'aquesta espècie al Parc i fins ara només hi ha una bassa on podem trobar pocs exemplars.

Últimament, sembla ser que en un futur proper es faran actuacions per assegurar la supervivència del tritó verd en aquestes muntanyes, recuperant i adequant basses, criant-lo en captivitat a la Serralada de Marina, concretament a l'escola de natura Angeleta Ferrer de Badalona, per posteriorment deixar anar les larves en unes condicions força òptimes.

La propera setmana penjaré el recorregut de la Trinxacames 2011.

TEMPS DE CIRERES

Cireres amb anís

Pels voltants de Sant Jordi us vaig recomanar un recull de receptes de la cuina tradicional de Sant Fost de Campsentelles i Santa María de Martorelles recopilat i endreçat per la Montse Tapia i la Marina Duñach.

Les dones d'aquestes contrades ens parlen dels productes de la terra a partir dels plats que preparen; sopes, pastes, llegums, carns... i postres.

I sens dubte un dels productes "estrella" de la terra, són les cireres de Santa María de Martorelles, segurament entre les millors dels Païssos Catalans.

Avui us presentaré unes de les receptes més fàcils de tot el llibre "Cireres amb anís". Només cal posar les cireres en un pot amb anis dolç, procurant que quedin ben cobertes. Les cireres estaran ben confitades quan perdin el color vermell, al cap de 20 o 30 dies aproximadament.
Les cireres queden de textura forta i sense color i amb un gust força anissat.

En el meu cas, vaig collir les cireres a mitjans de maig a Vallromanes i com que les cireres eren de la Serralada Litoral, vaig afegir-hi Anís del Mono de la Serralada de Marina.

Malgrat es poden menjar com a postre, a mí m'agrada menjar-les tipus caramel, agafant-ne alguna entre hores, tot picant.

Si esteu interessants en aconseguir aquest receptari, jo el vaig comprar a Casa Xesques a Santa María de Martorelles al mòdic preu de 5 Euros.

Properament, us parlaré d'en Màrius Serra i la seva vinculació amb la Serralada de Marina.

L'ENDIMONIADA

Aquest primer "tio" que fa tanta por és un servidor.

Durien ser les 7 de la tarda, quan dissabte passat m'assabento que fan la I Endimoniada de Badalona, una cursa de muntanya d'uns 18 quilòmetres i 500 metres de desnivell positiu i a més a més nocturna.

Malgrat només mancar dues hores i mitja per la sortida, m'he la jugo i marxem cap a Badalona a veure si encara podía aconseguir algun pitrall per córrer. Tinc sort i alguna baixa d'última hora ho fa possible.

Després de fer-la, puc afirmar que si la Burriac Atac és la cursa de muntanya nocturna de la Serralada Litoral, l'Endimoniada pot esdevenir la cursa de muntanya de la Serralada de Marina.

El recorregut sens dubte és atractiu, sortint de la Rambla i anar enfilant fins la Creu de Montigalà i d'aquí amunt, pista fins arribar a la Coscollada. A partir d'aquí comencen uns 5 o 6 quilòmetres de corriol, majoritàriament en baixada que ens portaran fins la riera de Pomar. Malgrat, alguna petit tram, el corriol no exigeix molta tècnica i tot i la foscor es pot córrer sense gaire problemes.

Quan tornem a trepitjar asfalt a l'avinguda Llenguadoc només ens quedem quatre quilòmetres de baixada i l'últim quilòmetre i mig pels carrers i carrerons de la Badalona més històrica val molt la pena.

Quants als avituallaments cap queixa, la nit fa que els corredors no requerim tanta aigua i els plàtans i les taronges s'agraeixen molt.

Com a punts molt positius, el marcatge amb les barretes de llum i els voluntaris que malgrat la nit, van fer que l'itinerari a seguir és veiés claríssim.

I sens dubte, els grups d'animadors que enmig de la muntanya, sortits del no res, animaven el pas dels corredors.

Per tant, només em queda felicitar i animar al Centre Excursionista de Badalona perquè l'any vinent poguem córrer la segona edició.

Si voleu més informació sobre la cursa ho trobareu a: http://www.cebadalona.org/

LES TORRES DE GUAITA I ELS CASTELLS DEL MARESME

La Torrassa del Moro. Surt en aquest opuscle, malgrat pertànyer al Vallès.

Divendres passat vaig anar a la xerrada que feia en Toni Marí sobre la Serralada Litoral i l'Edat Mitjana. Com sempre va ser una entretinguda i entenedora classe d'història sobre els nostres avantpassats i també com sempre vaig sortir amb informació que fins aleshores desconeixia i que a partir d'ara toca posar-se les botes per anar a descobrir.

Podria fer una entrada amb els més de 90 documents que a l'arxiu parlen d'Edat Mitjana, però resultaria quelcom molt feixuc i avorrit. Tanmateix, si que vull fer esment d'una publicació que precisament no parla gaire de l'Edat Mitjana i a una pàgina web que cal tenir a l'abast.

La publicació ens parla de les Torres de Guaita i els Castells del Maresme. En total 55 edificacions que avui dia es troben amb diferent estat de conservació; algunes han estat totalment restaurades i altres estan gairebé en un estat ruinós.

Gran part d'aquestes torres van ser construïdes entre els segle XVI i XVII quan la piratería barbaresca i el corsarisme eren molt freqüents. Casualment en aquesta época terra endins els camins estaven farcits de bandolers.

Avui dia, algunes d'aquestes torres han quedat enmig de les poblacions o adossades a una masia i realment cal fer un exercici d'imaginació per arribar al motiu pel qual van ser construïdes.

A l'entorn de la Serralada Litoral trobarem fins 20 edificacions d'aquesta mena. En aquest sentit, malgrat que podem trobar-ne a poblacions costeres com Vilassar de Mar, generalment aquestes construccions es feien en els pobles de dalt: Vilassar de Dalt, Cabrils, Alella, Teià... per tenir millor vista i dificultar l'accès als pirates.

La majoria d'aquestes torres són propietats privades, i si no coneixem als amos només les podrem veure des de fora, però a les nostres contrades ara mateix n'hi ha 5 de visitables: Can Teixidor a El Masnou, Can Franquesa i Can Cisa a Premià de Dalt, el castell de Burriac a Cabrera de Mar i la Torrassa del Moro entre Cardedeu i Llinars.

Però el millor de tot és que us podeu descarregar aquesta publicació editada pel Consorci de Promoció Turística de la Costa del Mareme en format pdf a: www.ccmaresme.cat/document.php?id=6604

Per altra banda visiteu la web http://www.cabrerademarpatrimoni.cat/ i podreu veure el Castell de Burriac com mai l'haureu vist, a més de la Cabrera ibera, romana i moderna. Sens dubte una pàgina imprescindible per coneixer el nostre passat.

Per últim, recordeu que aquest diumenge 5 de juny es fa a Vallromanes el VII Rally Fotogràfic.

MILLORES A LES FONTS DE CAN CAMP I SANTA ANNA

Font de Santa Anna. Agost de 2005.

Font de Santa Anna. Maig del 2011

Font de Can Camp. Novembre del 2005

Font de Can Camp. Maig del 2011

Fins ara he parlat d'una setentena de fonts i segurament en vindran moltes més. Sens dubte és molt emocionant trobar una deu d'aigua que fa anys que busques, però també és molt gratificant veure millores a fonts que temps enrere tenien un aspecte deplorable o simplement no rajaven.

En aquest sentit, dissabte passat es va presentar el llibre "Fonts Martorellenques" de l'Adolf Candela, l'Antoni Sánchez i en Quixol Soriano i a pocs metres de la biblioteca on es va fer l'acte hi ha la Font de Can Camp.

Fins el 10 d'abril d'aquest any que un grup de voluntaris li van netejar la cara, repintant el frontal de la font, arranjant el muret del safareig, netejant l'entorn de deixalles... l'estat de la font era "indigne"; només cal comparar les dues fotografíes. Cal dir que la fotografía actual, s'ha fet 6 setmanes després de la restauració i malgrat no haver-hi encara grafitis; els papers i els plàstics ja comencen a sovintejar pels voltants.

Per altra banda, la Font de Santa Anna de Vallromanes, sempre l'havia vist eixuta i per primer cop el 10 de maig d'enguany la vaig veure rajar. Dues setmanes després vaig tornar-hi i seguia rajant i vaig fer la fotografía pertinent.

Tinc pendent anar a la Font de la Mansa de la Roca del Vallès, que els últims mesos també s'hi ha treballat. Tanmateix si algún coneixedor de l'indret hi heu anat aquestes darreres setmanes i voleu fer el vostre comentari sobre els treballs de millora, jo estaré encantadíssim.

Per acabar, vull tornar a donar les gràcies als pares de "Les Fonts Martorellenques", una petita, però gran obra de divulgació del patrimoni natural de Martorelles.

XV CAMINADA SERRALADA DE MARINA

El Torrent de Can Sunyer a l'alçada de la Font de Can Roda

Com cada any per aquestes dates, el Club Muntanyenc Mollet organitza la seva caminada per la Serralada de Marina. Aquest any vam ser més de 600 caminadors que vam fer front als 22 quilòmetres de recorregut i als 500 metres de desnivell positiu. Cal dir que el Muntanyenc, cada any ens ofereix un itinerari diferent.

Des d'aquí vull felicitar als organitzadors per la feina ben feta.

Els autocars, l'esmorzar amb cafè inclós, el marcatge, el record conmemoratiu de la quinzena edició... tot perfecte.

Però al marge dels temes de logística, m'agradaria parlar d'altres aspectes.

1. L'itinerari d'aquest any ha passat a tocar de vuit fonts; totes elles a la segona part del recorregut, la Font del Llorer, la Font i la Fonteta de Can Gurri, la Font de Can Barbeta, de la Mercé, del Racó, de Beu-i-Tapa i la Font de Can Roda. A més a més del Gorg de Can Ros.

Casualment, aquest proper dissabte 21 de maig a les 12 del migdia a la Biblioteca Montserrat Roig de Martorelles es presentarà el llibre sobre aquestes i altres "Fonts Martorellenques", escrit per l'Antonio Tomás Sánchez, l'Adolf Candela i en Quixol Soriano

2. Començar a caminar per la Vall de Cabanyes em va semblar fantàstic. Malauradament amb la construcció del tunel entre Badalona i Sant Fost aquesta vall té els dies comptats i d'aquí uns anys ja veurem que en queda d'aquest patrimoni.

3. Per tots aquells que penseu fer el Camí de Sant Jaume, per quilòmetres i desnivell aquesta marxa és un bon test, perquè fent el Camí trobareu etapes amb aquestes característiques.

En definitiva, aquesta caminada és una molt bona manera de conèixer la Serralada de Marina tot fent una matinal.

Properament parlarem d'en Màrius Serra i la seva relació amb aquestes muntanyes.

EL GUARIMENT DEL ROURE DE CAN CAMPMANY

Canyet, la Torre Codina en primer terme.

Les nostres contrades són plenes de tradicions, costums, rituals i llegendes i alguns han perdurat fins els nostres dies i d'altres ja fa unes quantes dècades que no es porten a terme. Al costumari català d'en Joan Amades hem trobem d'arreu i de tota mena.

Fa temps algú em va parlar d'un ritual que es feia a una masia de Badalona i que s'anomenava el guariment del roure. No fa gaire el vaig trobar documentat i avui en faré una entrada.

Per altra banda, aquesta setmana ha sigut Sant Anastasi i com cada any, a Badalona es crema el dimoni a la platja. Curiosament aquesta tradició es va inventar ara fa uns 70 anys i la seva justificació històrica s'agafa una mica amb pinces. Però del Dimoni ja en parlarem un altre dia. Avui toca anar fins a Canyet i veure que es feia a Can Campmany, una masia situada a tocar de la colònia Sant Antoni, a prop de l'esglèsia de Canyet.

Es diu que a Can Campmany es practicava les nits de Sant Joan, un ritual per tal de prevenir o curar malalties que afectaven els nadons. Josep Llansó, més conegut per la gent del barri, com en Pepet de can Campmany, fou l'últim que es va fer càrrec de la cerimònia de passar pel roure, tradició que havia anat passant de generació en generació.

El ritual se celebrava al sot de la masia, on hi havia una roureda. En Pepet era qui s'encarregava de preparar els roures, un per cada nen que s'havia de guarir. Els roures feien uns deu centímetres de diàmetre i acostumaven a tenir uns quinze anys. Es lligava el tros de tronc que s'havia de badar (obrir) per dalt i per baix a una distància d'un metre i mig aproximadament amb un filferro per tal que no s'esqueixés tot el tronc. Llavors, amb una destral i uns tascons de ferro es procedia a fer el tall de dalt a baix de la zona marcada. A l'interior del forat s'hi posaven unes pedres i uns bastons transversals perquè el trau estigués ben badat, mantenint una obertura d'uns 40 centímetres.

Situat al turó de Can Boscà, (molt a prop de la masia) en Pepet avisava amb un tret d'escopeta els oficiants que estaven a l'entorn de cada roure quan tocaven les dotze campanades a la parròquia de Santa María, que marcaven l'inici de la cerimònia. A un costat del roure hi havia el pare de la criatura i a l'altre el padrí, els quals amb el nen nu als braços deien

"Sant Joan Gloriós, trencat te'l dono.

Sant Joan Gloriós, curat te'l prenc.

Aquestes paraules, que es pronunciaven mentre passaven el nen per dintre el forat, es repetien tres vegades. Per posar fi al ritual es dipositaven les espardenyes i la robeta del nen a dintre del forat i es tancava el tronc. La cicatriu que quedava a la soca es recobria d'argila i s'embenava amb els bolquers del nen.

L'èxit del ritual depenia del roure: si la ferida es tancava i l'arbre vivia, el nen es curava; mentre que si no era així, el nen moria. Pocs dies després de celebrar la cerimònia ja es notaven les millores. Sembla ser que la majoria dels nens es van curar.

El darrer any que es va celebrar aquest ritual va ser el 1963, fins aquell moment cada any, dos, tres o fins i tot cinc nens passaven per algun dels roures del Sot de can Campmany.

Per fer aquesta entrada he extret la informació del llibre "Canyet: un vell poble", de Judit Barrera Meya i editat pel Museu de Badalona l'any 2001.

Properament parlarem del Temps de Cireres.