Josep Maria de Sagarra i la serralada de Marina

El Puig Castellar des de l'ermita de Sant Climent

L'altre día llegint una guía sobre el Parc, em va sorprendre la quantitat de escriptors que han

escrit sobre la serralada, Verdaguer, Carner, Espinàs, Anglada, Serra, Sampere... i per començar aquest recull de relacions entre la literatura i els racons de les nostres muntanyes, he triat Josep Maria de Sagarra perquè a les Memòries que publica el 1954 ens explica com eren aquells estius de la seva infantesa, a la casa que la família tenia a Santa Coloma de Gramanet l'actual Museu Torre Balldovina, i fa esment de la Font d'en Gatell.

Alguna vegada he sentit parlar d'aquesta font, però mai l'he sabut trobar encara.

Pertany al municipi de Montcada i Reixach, i sembla ser que està en el vessant vallesà sota l'ermita de Sant Climent.

A més a més aquests darrers dies en una ruta de montcadaenbici.org, en un moment del recorregut passen pel Torrent de la Font d'en Gatell.

Per altra banda, en aquest mateix relat en Josep Maria de Sagarra, ens descriu el primer contacte que seu pare, l'historiador Ferran de Sagarra, va tenir amb el jaciment ibèric del Puig Castellar, dalt del turó del Pollo.

Abans d'acabar el mes us presentaré la Font de Santa Agnès, ara us deixo amb en Sagarra

LA MEVA INFANTESA HAURIA ESTAT...

La meva infantesa hauria estat una manifestació ofegada, mutilada i raquítica, sense la gran contrapartida rural de la nostra finca de Santa Coloma de Gramanet, durant els tres mesos d'estiu. La casa i el jardí, que encara existeixen en la mateixa forma que nosaltres els vàrem abandonar fa trenta-cinc anys, es troben al marge de la carretera de Sant Adrià a Santa Coloma, uns quatre-cents metres abans d'arribar al poble. El que ha canviat és tot el paisatge i el clima d'aquells llocs. Perquè l'immens regadiu que era del meu pare avui dia està urbanitzat completament i ocupat per la més lamentable de les arquitectures. La Santa Coloma que jo he conegut era un poble típicament agrícola, com tants del Vallès, però a quatre passes de Barcelona, i avui dia és una mena de suburbi babilònic, on amb penes i treballs es pot descobrir la reminiscència de les moltes gràcies que tenia a començaments d'aquest segle.

Nosaltres feien el viatge a Santa Coloma de dues maneres; o bé en un faetó* proporcionat pel senyor Jaume o bé agafant el carrilet de vapor que sortia de davant la caserna de Sant Agustí i anava Badalona, passant per Sant Adrià. Allí baixàvem i amb la tartana de casa arribàvem a la finca. Després aquest carrilet es convertí en tramvia elèctric, i les comunicacions van ser més fàcils i més freqüents. (...)

El nostre jardí resultava un jardinàs on qualsevol amant de les delícies vegetals matava la gana i on es podia jugar olímpicament a lladres i serenos, perquè les distàncies no deixaven de ser considerables i els amagatalls infinits. La casa era una construcció generosa del segle XVIII, de planta baixa i dos pisos, edificats al voltant d'una torre de defensa del segle XI, la part de la qual feia vint pams de gruix. Tot plegat tenia, i encara té, l'aire d'un castell, si es vol capritxós, però no desproveït de delicats efectes. (...)

Entre les muntanyes que formaven part de la nostra finca de Santa Coloma n'hi havia una, la més alta de totes, anomenada el Turó del Pollo, poblada d'un agradable bosc de pins i apta per a una excursió de tarda; perquè en tombar la muntanya hi havia la Font d'En Gatell, amb una aigua molt potable i un escenari deliciós i feréstec. Un bon dia, trobant-se el meu pare al cim del Turó del Pollo, va descobrir entre la pinassa quatre grans pedres quadrangulars, situades a respectable distància l'una de l'altra, però guardant una perfecta simetria. La cosa li cridà l'atenció, i féu anar-hi un parell de jornalers perquè amb el picot comencessin a descalçar les pedres. La idea del meu pare donà el fruit immediat d'un curiosíssim descobriment; varen començar a treure el nas unes imponents muralles, com les que es troben en els vells poblats ibèrics. (...)

Les peces que s'obtingueren durant el llarg treball de fer parlar la terra foren notables moltes d'elles i obeïren a diferents capes de civilització. Per què allí es trobà des de les armes d'os i les destrals de pedra, junt amb la més primitiva ceràmica, fins a les delicades mostres de la terrissa colonial grega, i tota mena d'estris tan de fang com de metall, pertanyents a l'època romana. (...) En desaparèixer la nostra casa, el meu pare cedí tot el descobriment al Museu Arqueològic de la ciutat, i també cedia a la Diputació de Barcelona la part de muntanya en la qual radicava el poblat ibèric.

*faetó: Cotxe de caixa rectangular per a sis o vuit persones, amb els seients disposats lateralment i amb l'entrada per la part posterior de la caixa.

La font de Sant Jordi

Font de Sant Jordi

Dies enrrera us vaig avisar que us faria cinc cèntims d'aquest indret, i la diada de Sant Jordi era l'excusa perfecta per conèixer aquesta font.

Avui farem una petita passejada pels voltants del Santuari de Santa Quitèria al terme municipal de Vilanova del Vallès. Cal dir que aquesta és una de les zones que menys conec i on encara cal fer moltes troballes.

El passeig d'avui entre anada i tornada tot just supera el quilòmetre de llargada sense cap tipus de dificultat tècnica.

Deixarem el cotxe a l'aparcament que hi ha tot just sota el santuari que correspon al restaurant El Paratge. Sortim del pàrquing i girem a mà dreta, tot just vint metres més endavant tenim l'accès a Santa Quitèria.

La parròquia de Sant Esteve de Vilanova del Vallès, (coneguda tambè pel Santuari de Santa Quitèria) és molt antiga. Els seus vestigis documentals es remunten al segle X.

L'esglèsia actual està conformada per tres estils arquitectònics, una part romànica ( base i campanar), una altra gótica (nau central i altar de Santa Quitèria) i una altra de renaixentista (façana i nau del Santíssim o altar del Roser).

L'aplec de Santa Quitèria es celebra per la Segona Pasqua.

Però al marge, d'aquestes dades és molt recomanable ara a la primavera badar a la balconada que hi ha davant el santuari, tot mirant els tapissos formats per tota l'escala dels verds que tenen els camps i els boscos d'aquesta part del Vallès.

Retornem a l'aparcament i baixem per la pista asfaltada que més endavant veurem que és el passeig de Santa Quitèria. Quan portem 250 metres caminant girem a l'esquerra pel carrer Maresme, que no és més que un camí de terra.

Dos-cents cinquanta metres més enllà trobem a la dreta un filat de color verd, quan s'acaba aquest tancat, nosaltres hem de baixar a la dreta. En un primer moment sense cap mena de camí, però de seguida trobarem un corriol que tot baixant pel bosc, en menys de cent metres ens durà fins la font de Sant Jordi.

Aquesta font de boca de mina que sempre raja amb una rajola de la imatge del sant a sobre, està en un fondal envoltada d'alts i corpulents plàtans i alzines de bona mida, on hi ha una taula i bancs de pedra, altra hora lloc de festa i gresca, avui solitaris, amb la bassa de can Bosc Nou a sota.

Per tornar a l'inici de l'itinerari nomès ens cal desfer el camí fet.

La gramàtica del caminant

Les meves xiruques.

Tota activitat humana té unes paraules que li són molt pròpies, paraules que en alguns casos, segurament seran totalment desconegudes per persones alienes a l'activitat en qüestió.

El fet de caminar per la muntanya no és una excepció. Fa temps que quan llegeixo llibres o guies sobre la matèria, subratllo aquelles paraules que considero que ens pertanyen una mica als caminants.

En el nostre cas, aquests mots tenen quelcom de rùstic, de pagès, d'esplai... Avui us presento una llista de 20 paraules acompanyades de la seva definició. Aquesta llista nomès és un petit tast, m'agradaria anar ampliant la llista amb les vostres aportacions.

Per cert, abans d'acabar el mes, us farè cinc cèntims sobre la Font de Sant Jordi de Vilanona del Vallès.

brolla: La brolla és una formació vegetal que pot recobrir la major part del sòl però deixa passar molta claror. Està constituïda per arbusts, mates i herbes amb una alçada aproximada de 0,5 a 2 metres. És típica de la regió mediterrània.

clotada: Espai de terreny, entre terrenys més alts.

codina: Roca plana arran de terra que fa un clap nu de vegetació. Exemple: A l'esplanada que hi ha abans d'arribar a la Roca Foradada de Vallromanes, en tenim una.

coll: Depressió a la carena d'una serralada, sovint utilitzada per transitar d'un vessant a l'altre.

corriol: Sendera, viarany, camí pel qual nomès pot passar una persona darrera l'altra.

doll: Raig d'aigua que brolla amb força d'una font.

drecera: Camí més curt que el principal per arribar a un lloc.

erm: Dit del lloc àrid i amb vegetació esclarissada.

fita: Senyal consistent en un munt de pedres, amb que de tant en tant s'indica la direcció d'un camí.

ganyip: Fruita seca barrejada que hom s'enduu quan surt d'excursió.

giragonsa: Sinuositat, revolt.

grimpar: Enfilar-se, avançar, ajudant-se de les mans.

joliu: Grat de veure, de sentir, per la seva boniquessa.

marrada: Camí que fa volta, que no va dret d'un punt a un altre.
Contrari de drecera.

obac: Vessant d'una muntanya més ombrívol, menys calurós.

solella: Vessant d'un relleu muntanyós més assolellat, oposat a l'obac.

vessant: En una muntanya, un costat d'aquesta.

xaragall: Regueró que forma l'aigua de la pluja en escorrer-se per un terreny inclinat.

xiruca: Nom genèric de les sabates altes i flexibles, de sola gruixuda de goma, i fetes de tela resistent, amb les vores de pell girada.

zigzaguejar: Avançar en ziga-zaga.

Arqueología a la Font de Beu-i-Tapa

Font de Beu-i-Tapa

Ahir vam anar a desenterrar un tresor, tot aquell que passava per sobre el camí a peu o amb bicicleta ens mirava una mica estorat i segurament alguns es preguntàven que feia aquell barbut un diumenge al matí a sota el torrent amb una picoleta i una pala.

Malgrat que tot just hi vaig treballar dues hores escasses, els resultats ja van ser notables, nomès cal comparar les dues fotografíes, la d'avui i la de la setmana passada.

De sota la terra va emergir el boc i ja hem arribat a l'alçada de la pica

Sens dubte queda molta feina per fer, però el d'ahir va ser el primer pas, un pas molt engrescador per recuperar un racó de Santa María de Martorelles.

D'aquí unes setmanes seguirem amb l'arqueologia.

De la Roca Foradada a la Roca d'en Toni

La Font Freda

Avui presentem una de les excursions clàssiques entre les clàssiques dins el Parc. Tanmateix, malgrat que la majoria del recorregut passa per pistes i camins amples força transitables, tambè passarem per algun camí o corriol no gaire conegut.

Us recomanem que sí és possible la feu qualsevol día, menys el diumenge matí, on en els trams que passareu per pistes pot ser que mengeu molta pols.

El recorregut d'avui és sens dubte, una molt bona oportunitat per veure la diferència entre la flora del vessant litoral on dominen els matollars i les pinedes i el vessant vallesà on predomina l'alzinar presentant una formació boscosa més atapeïda i ombrívola.

En aquest sentit nosaltres hem sortit a fer aquesta sortida amb la "Guia per conèixer els arbusts i les lianes" d'en Francesc Masclans, editada pel Centre Excursionista de Catalunya.

Com gairebè sempre la ruta serà circular. Això sí, avui cal estar una mica en forma, perquè farem gairebè 12 quilòmetres, amb un desnivell positiu d'uns 500 metres.

Sortim de la plaça de l'Ajuntament de Vallromanes. Al costat de l'esglèsia comença l'Avinguda Vilassar que seguim uns 650 metres, fins que a mà esquerra desprès d'un revolt trobem un camí de terra que s'enfila. Quan portem 150 metres el camí gira a l'esquerra, i de seguida cinquanta metres més endavant girem a la dreta pel camí que continua pujant.

Als 450 metres arribem a un planell, ara nosaltres seguim el corriol que girant una mica a l'esquerra s'endinsa al bosc i comença a baixar

Nomès entrar al bosc als 20 metres a mà dreta trobem un corriol que en cinquanta metres ens portarà fins la Roca Foradada.

La Roca Foradada és un bloc de granit de forma arrodonida però irregular, amb un forat al centre, no massa gran ni profund. Diuen que antigament la feien servir com a forn per coure-hi pa.

Però més enllà de la seva morfología, per la Festa Major del 2004, l'escriptor i filòsof de Vallromanes, Toni Ibañez li va escriure un poema i li va donar vida a aquest bloc de granit, a la seva amiga la Roca Foradada.

Trobareu aquests versos al blog d'en Toni Ibañez "Entrellum".

Tornem al camí pel qual veníem i seguim baixant, obvíem tots els corriols fins que desprès d'uns 800 metres arribem al camp de golf.

Abandonem la pista, saltem el petit filat que delimita el camp i ens endinsem per ell, pel forat 3, tot seguint el caminet que desprès d'uns 100 metres passa per sobre un pontet de fusta i tot seguit gira a l'esquerra i uns metres més enllà surt a la pista a l'alçada de Can Maimó.

Girem a la dreta i nomès 20 metres més endavant girem a l'esquerra per una pista tancada als vehicles i que des de bon començament puja, obvíem tots els corriols i els camins que ens anem trobant. Nosaltres sempre pujarem amunt per la pista.

Desprès de gairebè dos quilòmetres arribem a una tanca del Parc Natural, nosaltres la travessem i continuem amunt seguint les indicacions "Ruta de Can Maymó".

Cent-cinquanta metres més endavant, obvíem una pista que ens arriba per la dreta, nosaltres continuem recte.

Cent metres més enllà passem pel davant d'una porta de ferro d'una finca, seguim amunt.

Als 700 metres arribem a una cruïlla de camins, nosaltres seguim les indicacions cap a Vilassar de Dalt, i nomès vint metres mès enllà girem per un camí que desprès de 500 metres ens ha dur fins el corriol que baixa a la Font Freda.

Baixem pel corriol amb molt de compte perquè rellisca i desprès de 80 metres arribarem a la font.

Malgrat que la Font Freda està a un lloc molt humít i obag mai l'he vist rajar.

Sí voleu badar amb els arbustos i les lianes que us envolten a veure si trobeu bruc boal, marfull, roldor, vidalba... De ser-hi hi són i sense cap mena de dubte, aquest és un molt bon indret per jugar a reconèixer les plantes que ens envolten.

Ara sortim de la font pel corriol que marxa davant nostre, cinquanta metres més endavant trobem una cruïlla de corriols, nosaltres agafem el de l'esquerra.

Tres-cents metres més enllà arribem a la cruïlla on erem fa una estona abans d'anar cap a la Font Freda.

Ara contínuem amunt per la pista, direcció Vilassar de Dalt, obviant els camins que ens surten a banda i banda. A 300 metres passem per l'Hípica Cal Senyor, nosaltres continuem amunt i desprès d'uns altres tres-cents metres arribem a la Roca d'en Toni.

De la Roca d'en Toni i dels seus voltants no farè cap explicació, si en voleu saber més, nomès cal que aneu a la excursió "La font d'en Dirol" publicada el gener del 2009.

Arribats a aquest punt tenim dues opcions. Per la primera i més curta nomès cal seguir el GR-92 750 metres fins la Creu de Can Boquet.

Però si no coneixeu la Font d'en Dirol i la Cova de la Granota us recomano la segona que a continuació detallo.

Girem a la dreta per la pista, tot seguint el GR-92 direcció Creu de Can Boquet i a cent metres girem a l'esquerra per un camí carreter.

Cent metres més endavant obvíem un camí que marxa a la dreta, nosaltres contínuem per la mateixa pista. Dos-cents metres més avall a mà esquerra trobem el corriol que baixa a la Font d'en Dirol.

Dos-cents cinquanta metres més avall trobem una cruïlla de camins, nosaltres agafem el camí que puja a la dreta i cinquanta metres més endavant agafem un corriol a mà dreta que en més o menys 80 metres ens durà fins la Cova de la Granota.

Contínuem pel corriol, 100 metres més endavant trobem una cruïlla de corriols poc definits. Nosaltres hem de continuar recte per un camí que tendeix a baixar sempre en direcció a la Creu de Can Boquet, 250 metres més avall arribarem a una pista ampla ( Cabrils- Creu de Can Boquet).

Ara anem pista amunt i 300 metres més endavant arribem a la Creu. Contínuem recte per la pista que en un inici baixa suaument, tot passant per davant del Restaurant Sant Salvador, obviant camins a banda i banda als 800 metres arribem a la Font d'en Mamet

La Font d'en Mamet, sempre l'he vist rajar, malgrat que a vegades nomès un petit rajolí. Tanmateix, aquest és un indret que cal preservar. L'erosió contínua del terreny fa que aquest lloc estigui en constant perill.

Continuem avall. Set-cents cinquanta metres més endavant girem a mà esquerra per una pista que s'enfila fent una giragonsa. Quan portem uns tres-cents cinquanta metres arribem a un collet i contínuem avall, passem per Can Sala Xic i quatre-cents metres més enllà arribem a l'urbanització Cal Tabac.

Baixem dos-cents metres més per l'avinguda Vilassar i girem per un camí de terra que trobem a mà esquerra que desprès d'uns dos-cents cinquanta metres ens durà fins la riera. D'aquí fins la plaça de la vila punt d'inici i final de la sortida nomès ens restaran 800 metres de lleuger descens.

Arranjem la Font de Beu-i-Tapa

La Font de Beu-i-Tapa

Avui no parlarem de cap font, avui posarem día i hora per anar a una font i remangant-se per arranjar-la en la mida del possible.

Des de fa unes setmanes, en diferents blogs com a "Antondensi", "Som de dalt", "Caminar desprès dels 50" i en aquest blog tambè, tots de gent d'aquestes contrades, hi ha una queixa referent als entorns que estan bruts, ( Font de Can Camp, Torrent de Can Sunyer), i a partir d'aquí va sortir la proposta de fer un grup d'amics de les fonts.

No sè si finalment farem o no un grup d'amics de les fonts, en aquest sentit jo proposo en aquest moment defugir de la paperassa que comporta formar oficialment una entitat o associació i aprofitar les noves tecnologíes i mitjançant els blogs i el correu electrònic convocar a la gent que vulgui participar en el projecte d'arranjar un entorn.

Per tant, per començar ha arranjar la Font de Beu-i-Tapa proposo quedar el proper diumenge 15 de març a les 10:00h a la font.

Per qui no ho sapiga aquesta font, es troba al fons del torrent que hi ha darrera el Castell de Sant Foix, escasament a 100 metres de Can Bernades, a sota el corriol que va de Can Bernades a Can Girona.

Trobareu més informació en aquest mateix blog a la notícia "Les fonts perdudes de Santa María de Martorelles".

Pel que fa als treballs que s'han de fer a la font, en un primer moment, s'ha de treure la terra, que esllavissada, darrera esllavissada, gairebè l'han colgat.

Finalment, comentar-vos que el passat 27 de febrer vaig posar una queixa via e-mail a l'Ajuntament de Martorelles, sobre la brutícia que hi ha al Torrent de Can Sunyer entre la font de Can Roda i el Parc de Can Sunyer, però a hores d'ara encara no he rebut cap resposta.

Bè, res més, espero veure'ns el diumenge.

Les fonts perdudes de Santa María de Martorelles

Font de Can Matons

La sortida d'avui, serà una excursió reivindicativa, de reivindicar que no oblidem unes fonts que fa unes dècades eren escenaris de la vida social del poble i avui dia resten en alguns casos ermes i eixutes i si rajen l'entorn no convida a fer-hi una fontada, ni tan sols un most.

Tanmateix, cal recordar que cal preservar l'entorn, els torrents, els camins, els boscos i avui passarem per llocs amb la cara força bruta.

Finalment, tambè redescobrirem algun racó que malgrat que avui és accesible i val molt la pena coneixe'l i gaudint-ne, anys enrrera no s'hi podia arribar perquè no en permetien el pas.

La ruta d'avui té una longitud d'uns 6,5 quilòmetres i excepte dues rampes de cent metres cadascuna no té desnivells significatius. Alhora conecta a la plaça Joan Matons de Santa María de Martorelles amb les excursions a la Font Sunyera i Pels voltants de Castellruf.

Aquestes rutes són com són gràcies a la bùsqueda de documents a la xarxa, a les biblioteques o als arxius municipals, però tambè gràcies a la col.laboració d'amics, familiars i coneguts. En aquest sentit per aquestes "Fonts perdudes de Santa María de Martorelles" vull agraïr la col.laboració d'en Francesc Ayats, bon coneixedor d'aquests "encontorns"

Iniciem l'excursió a la plaça Josep Anselm Clavé de Martorelles (davant Ca la Xica) i baixem pel carrer Canigó. Quan portem uns 100 metres caminant, arribem a un pivot de pedra, que posa "Finca de Can Roda. Camí Particular". Nosaltres baixem per un corriol que s'inicia al costat de la pedra i desprès d'un seixanta metres, arribem a la Font de Can Roda.

La Font de Can Roda sempre raja i aboca les seves aigües al Torrent de Baix.

Per la seva banda Can Roda Nou fou construït cap a finals del segle XIX pels senyors Bonaplata, una família de molt supòsit a Barcelona i utilitzaven el casal com a residència d'estiueig.

Un cop va estar acabada la casa, vàren fer acondicionar i remodelar la font que porta el seu nom, colocant-li inclùs una placa de ceràmica heràldica d'estil renaixentista i la van oferir a la pública curiositat i gaudiment.

Així, la canalla del poble, les tardes d'estiu pescaven cap-grossos a la resclosa, feien basses amb l'aigua riallera de la torrentera, mentre es menjaven la mitja presa de xocolata de pedra a l'hora de berenar

Desfem el camí tornem al pivot. Quan hi som girem a l'esquerra per un camí, desprès d'uns 100 metres comencem a baixar cap al torrent. Una mica més endavant arribem a un espai amb una taula per 16 persones.

Sí aquest lloc estigués net, seria fantàstic per esmorzar, però sinò ho han arranjat, en els propers metres ens podem trobar tota mena d'escombraries, fins i tot motos i matalassos abandonats.

Ara baixem per les escales que trobem a l'esquerra. Ja som arran del torrent de Can Sunyer i el seguirem fins trobar un pont que el travessa. Contínuem pel torrent ara deixant-lo a mà dreta, fins que arribem a una porta. Quan la creuem girem a l'esquerra fent un gir de 180 graus per agafar un corriol que puja. Cinquanta metres més endavant, damunt nostre vèiem un conjunt de cases (part alta del Barri de Can Sunyer). Nosaltres ens dirigim cap a la casa que ens queda més a l'esquerra pel mig d'un camp abandonat, desprès de cent metres, sota la casa recuperarem el camí que hem d'anar seguint cent cinquanta metres fins trobar un cruïlla, on trobem un altre pedrís on torna a posar "Finca de Can Roda. Camí Particular". Tot just al costat s'inicia un camí en lleuger descens, nosaltres l'agafem per endinsant-se al bosc de Can Roda.

Quan portem uns 350 metres trobem una cruïlla en forma de "Y", nosaltres seguim el de l'esquerra, el de la dreta és un camí particular que duu fins la masia de Can Roda. Vuitanta metres més endavant, trobem un camí que ens travessa, nosaltres girem a l'esquerra; (aquest ja és el camí antic de Sant Fost a Santa María).

Desprès d'uns tres-cents metres, trobem un camí que marxa avall a l'esquerra, nosaltres l'obvíem i seguim pel nostre camí, fins que dos-cents metres més endavant s'enfila una mica per anar a travessar una vinya. Des d'aquí estant ja vèiem el poble de Santa María de Martorelles a la nostra esquerra.

D'aquest poble ja parlarè un altre dia si 'escau, de la seva esglèsia o del seu lledoner, avui vull fer un apunt personal.

Tots tenim records d'infantesa i un dels meus és aquí; pujant de Mollet amb la meva tía i el seu 850 els dissabtes per la tarda d'aquells primers mesos de 1981 per fer catequèsi amb Mossèn Paituví i en acabat berenar els borratxos que em compràven a Can Xesques.

Quan hem travessat la vinya arribem a una pista, nosaltres girem a l'esquerra i nomès dos-cents metres més endavant, arribem a la Font de Baix o de Can Riulas.

La Font de Can Riulas sempre raja, inclús en époques de molta aigua pot rajar per dos bocs. Tanmateix l'entorn no convida gaire a quedar-s'hi, els tubs de ciment trenquen l'encant que podria tenir aquesta font.

El nom de Can Riulas, segurament el va agafar de la masia de Can Riulas que fa unes decàdes hi havia a tocar de la font, com a curiositat és interesant saber que Joan Riulas i Vallès va ser el primer alcalde de Santa María de Martorelles el 1928 desprès de segregar-se del municipi de Martorelles.

Ara continuem en forta pujada pel carrer Baixada de la Font fins arribar a la plaça Joan Matons i a continuació baixem pel carrer Josep Anselm Clavé uns cent cinquanta metres fins arribar al carrer de l'Escola que ens durà fins el cementiri des d'on surt el Camí Ral que desprès de dos-cents metres ens durà a Can Bernades. Aquí agafem el corriol que voreja la casa i cinquanta metres més enllà, cal estar molt atents perquè hem de seguir un camí que s'enfila molt a prop de les vinyes i desprès de cent metres de forta pujada ,girem a l'esquerra i tot just quan entrem al Bosc Moreu el camí comença a planejar.

Tres cents cinquanta metres més endavant arribem a una cruïlla de camins en forma de "Y" nosaltres agafem el de l'esquerra.

En aquest punt del recorregut trobem moltes feixetes delimitades amb parets de pedra seca. Malgrat que ho he buscat a diferents fonts, no sabria dir del cert el motiu de la seva construcció; no em consta que aquí antigament es plantés res.

Vuitanta metres més enllà a l'esquerra trobem el camí que en 200 metres ens durà a la Font del Racó.

En époques de pluja aquesta font és de les que més raja per aquestes contrades. la Font del Racó durant molts anys ha sigut una desconeguda per la gent del poble. A una part del Bosc Moreu(la que pertanyia a l'Ajuntament de Barcelona) tambè se'l coneixia com El Vedat perquè no hi deixaven passar. Malgrat que avui dia la podem baixar a visitar, hem de tenir en compte que ens trobem dins d'una finca privada (la casa de colònies de Can Girona gestionada per Minyons Escoltes Sant Jordi)

Tenint en compte la seva ubicació, aquesta font no es podia dir d'una altra manera; juntament amb les escales que hi baixen, el torrent, el bosc de ribera i el safareig formen un Racó que aquí si que vé de gust badar una estona.

Desfem els dos-cents metres que hem baixat i girem a l'esquerra seguint el corriol pel qual vèniem. Cent cinquanta metres més endavant obvíem el camí que ens arriba per la dreta. Nosaltres contínuem recte. Uns altres cent cinquanta metres més enllà, tornem a trobar una cruïlla de camins, nosaltres agafem el que baixa a mà esquerra. I de nou a cent cinquanta metres trobem el Gorg de Can Ros.

Aquí fa seixanta anys hi havia una font, avui dia encara no l'he sabut trobar. Tanmateix aquest és un indret susceptible de recuperar. No és habitual que aquests petits torrents formin gorgs i els dies posteriors a dies de pluja el gorg de Can Ros és força ufanós.

Com a mínim caldria condicionar un baixador.

Ara travessem el torrent i pujem pel corriol costerut uns 30 metres fins arribar a la pista que va de Can Girona a la Font de la Mercè. Nosaltres girem a l'esquerra quan portem tres-cents metres passem pel Safareig Rodó. Dos-cents metres més endavant arribem a Can Girona, seguim per la pista i a cinquanta metres trobarem un corriol a l'esquerra que se'n va cap a Santa María de Martorelles, nosaltres el seguim. Dos-cents metres més enllà arribem al fons del torrent, per trobar la font de Beu-i-Tapa, deixarem que el camí marxi a la nostra esquerra i nosaltres ens ficarem per mig del torrent vuitanta metres fins arribar a la part de darrera dels vivers del Castell de Sant Foix (antigament Can Mariano.)

A l'esquerra podem intuir el que abans era la Font de Beu-i Tapa. Actualment queda a l'exterior una petita bòveda, la resta s'ha anat enterrant arran de repetides esllavissades.

Sens dubte, aquesta és una actuació urgent, per tant durant les properes setmanes tinc intenció d'anar-hi un dia a treure terra. Penjaré el dia i l'hora al blog perquè hi pugui venir qui ho desitji.

Aquesta era una font que sempre rajava poc, d'aquí el seu nom. S'havia de Beure i Tapar.

Sortim del torrent i pugem al camí de dalt, girem a la dreta i a cent metres trobem Can Bernades. Ara girem a la dreta per un camí que ens porta a un sauló amb un petit caos de pedres a l'esquerra (perfecte per aquells que els hi agrada el motocross) aquest és el Camí del Fondo.

Nosaltres sempre seguim el camí buscant el fons del torrent. Quan s'acaba el sauló agafem el camí de la dreta, cent metres més endavant obvíem el camí que marxa a l'esquerra i travessem el torrent, seguint pel nostre camí perquè al proper centenar de metres arribarem a la Font de Can Matons.

Malgrat que ara raja amb un bon doll, cal dir que l'any passat no rajava gens. Per altra banda, aquests dos safarejos encara s'utilitzaven per rentar la roba fa "nomès" uns quaranta anys, fins que van arribar les rentadores de forma generalitzada a les llars.

L'habitant més il.lustre d'aquesta masia va ser en Joan Matons i Estany que va ser alcalde de Martorelles des de 1916 al 1920. A més l'any 1928 va ser un dels fundadors i secretari de l'Associació de Propietaris de Santa María de Martorelles de Dalt, entitat que tenia com objectiu millorar les finques dels associats, tot promovent la construcció de vies de comunicació i el proveïment d'aigua per a usos domèstics i pel regadiu amb la compra de mines d'aigua. Aquesta associació i totes les seves instal.lacions de conducció i subministrament d'aigües potables foren traspassades a l'Ajuntament de Santa María de Martorelles l'any 1949.

Avui dia trobem una plaça a Santa María que duu el seu nom.

Per últim crec que el millor moment per visitar la font és una tarda assolellada de mitjans finals de tardor i gaudir dels tons groguencs del plataner.

Ara seguim pel Camí del Fondo i de seguida arribem al carrer Camí de Can Girona girem a l'esquerra i dos-cents metres més endavant ja serem a la plaça Josep Anselm Clavé inici i final de la nostra sortida d'avui.