dijous, 5 d’abril de 2012

TRADICIONS I COSTUMS: EL SALPÀS

 
La paraula SALPÀS, segons Alcover- Moll , ve del llatí " Salis sparsio " que significa espargiment de sal. La sal, mineral necessari per a les persones pres en mesura, té la facultat de conservar els aliments i se li ha associat un fort component símbolic.
Ara que és Setmana Santa, us vull parlar d'una cerimònia que es feia per aquestes contrades fins mitjans del segle passat.

Acabada la Setmana Santa i el Triduum Pasqual (periòde de temps que va des de la tarda del dijous Sant, fins la matinada del Diumenge de Pasqua) se sortia en processó pel Salpàs, o sia, la benedicció de les cases amb una barreja d'aigua i sal beneïda, que el celebrant encastava a la llinda de la porta de cada casa. Primer es feia a les cases dels carrers del poble i després les cases de pagès, on s'hi anava a peu o, si aquell dia hi havia sort, en "carro stop".
 La processó estava formada pel rector amb roquet(1) i estola(2) , els escolanets amb sobrepellís(3), en alguns pobles també s'hi afegien el sagristà i l'agutzil. Al arribar a la casa, deia "Pau en aquesta casa " ("Pax ut domus"), i seguidament ruixava amb l'aigua beneïda barrejada amb sal la porta i l'entrada, desprès feia besar la creu als seus habitants. El capellà arribava a la porta de la casa on les dones solien esperar-lo, amb la casa neta, les portes obertes, l'entrada regada i una tauleta amb el salpasser(4), la creu, un parell de ciris encesos i un plataret amb ous.
Hi havia la creença que la gràcia de la sal beneïda s'escamparia a la sal de la casa en entrar-hi en contacte, i passaria desprès als menjars que s'hi cuinarien i d'allí a les persones que se'ls menjaren, per això el mossèn entregava uns granets de sal beneïda a la mestressa , la qual la barrejava amb la sal de la casa.
La contribució a aquesta benedicció era un plat d'ous o diners. També era costum donar esmorzar i beguda al mossèn i als que l'acompanyaven.
 
La informació per fer aquesta entrada, l'he extret del blog "La Lletra Borda".
 
(1)  Roquet: Peça de vestir clerical molt semblant al sobrepellís, però amb mànigues estretes i tancades o sense mànigues.
 
(2)  Estola: Ornament litúrgic consistent en una banda de tela relativament estreta i molt llarga, signada amb una o algunes creus, que els clergues es posen penjada pel coll o per l'espatlla en certes funcions litúrgiques.
 
(3) Sobrepellís: Vestimenta blanca de fil, amb mànigues curtes i molt amples o volades, llarga fins la cintura o una mica més avall, que els clergues duen a sobre la sotana, en les processons, enterraments  i altres actes litúrgics.
 
(4)  Salpasser: Objecte que serveix per fer les aspersions d'aigua beneïda.
 
La definició d'aquestes quatre paraules l'he extret de la versió digítal del diccionari Alcover-Moll.
 
Properament, parlarem de la Vall del Bac.