Les fonts perdudes de Santa María de Martorelles

Font de Can Matons

La sortida d'avui, serà una excursió reivindicativa, de reivindicar que no oblidem unes fonts que fa unes dècades eren escenaris de la vida social del poble i avui dia resten en alguns casos ermes i eixutes i si rajen l'entorn no convida a fer-hi una fontada, ni tan sols un most.

Tanmateix, cal recordar que cal preservar l'entorn, els torrents, els camins, els boscos i avui passarem per llocs amb la cara força bruta.

Finalment, tambè redescobrirem algun racó que malgrat que avui és accesible i val molt la pena coneixe'l i gaudint-ne, anys enrrera no s'hi podia arribar perquè no en permetien el pas.

La ruta d'avui té una longitud d'uns 6,5 quilòmetres i excepte dues rampes de cent metres cadascuna no té desnivells significatius. Alhora conecta a la plaça Joan Matons de Santa María de Martorelles amb les excursions a la Font Sunyera i Pels voltants de Castellruf.

Aquestes rutes són com són gràcies a la bùsqueda de documents a la xarxa, a les biblioteques o als arxius municipals, però tambè gràcies a la col.laboració d'amics, familiars i coneguts. En aquest sentit per aquestes "Fonts perdudes de Santa María de Martorelles" vull agraïr la col.laboració d'en Francesc Ayats, bon coneixedor d'aquests "encontorns"

Iniciem l'excursió a la plaça Josep Anselm Clavé de Martorelles (davant Ca la Xica) i baixem pel carrer Canigó. Quan portem uns 100 metres caminant, arribem a un pivot de pedra, que posa "Finca de Can Roda. Camí Particular". Nosaltres baixem per un corriol que s'inicia al costat de la pedra i desprès d'un seixanta metres, arribem a la Font de Can Roda.

La Font de Can Roda sempre raja i aboca les seves aigües al Torrent de Baix.

Per la seva banda Can Roda Nou fou construït cap a finals del segle XIX pels senyors Bonaplata, una família de molt supòsit a Barcelona i utilitzaven el casal com a residència d'estiueig.

Un cop va estar acabada la casa, vàren fer acondicionar i remodelar la font que porta el seu nom, colocant-li inclùs una placa de ceràmica heràldica d'estil renaixentista i la van oferir a la pública curiositat i gaudiment.

Així, la canalla del poble, les tardes d'estiu pescaven cap-grossos a la resclosa, feien basses amb l'aigua riallera de la torrentera, mentre es menjaven la mitja presa de xocolata de pedra a l'hora de berenar

Desfem el camí tornem al pivot. Quan hi som girem a l'esquerra per un camí, desprès d'uns 100 metres comencem a baixar cap al torrent. Una mica més endavant arribem a un espai amb una taula per 16 persones.

Sí aquest lloc estigués net, seria fantàstic per esmorzar, però sinò ho han arranjat, en els propers metres ens podem trobar tota mena d'escombraries, fins i tot motos i matalassos abandonats.

Ara baixem per les escales que trobem a l'esquerra. Ja som arran del torrent de Can Sunyer i el seguirem fins trobar un pont que el travessa. Contínuem pel torrent ara deixant-lo a mà dreta, fins que arribem a una porta. Quan la creuem girem a l'esquerra fent un gir de 180 graus per agafar un corriol que puja. Cinquanta metres més endavant, damunt nostre vèiem un conjunt de cases (part alta del Barri de Can Sunyer). Nosaltres ens dirigim cap a la casa que ens queda més a l'esquerra pel mig d'un camp abandonat, desprès de cent metres, sota la casa recuperarem el camí que hem d'anar seguint cent cinquanta metres fins trobar un cruïlla, on trobem un altre pedrís on torna a posar "Finca de Can Roda. Camí Particular". Tot just al costat s'inicia un camí en lleuger descens, nosaltres l'agafem per endinsant-se al bosc de Can Roda.

Quan portem uns 350 metres trobem una cruïlla en forma de "Y", nosaltres seguim el de l'esquerra, el de la dreta és un camí particular que duu fins la masia de Can Roda. Vuitanta metres més endavant, trobem un camí que ens travessa, nosaltres girem a l'esquerra; (aquest ja és el camí antic de Sant Fost a Santa María).

Desprès d'uns tres-cents metres, trobem un camí que marxa avall a l'esquerra, nosaltres l'obvíem i seguim pel nostre camí, fins que dos-cents metres més endavant s'enfila una mica per anar a travessar una vinya. Des d'aquí estant ja vèiem el poble de Santa María de Martorelles a la nostra esquerra.

D'aquest poble ja parlarè un altre dia si 'escau, de la seva esglèsia o del seu lledoner, avui vull fer un apunt personal.

Tots tenim records d'infantesa i un dels meus és aquí; pujant de Mollet amb la meva tía i el seu 850 els dissabtes per la tarda d'aquells primers mesos de 1981 per fer catequèsi amb Mossèn Paituví i en acabat berenar els borratxos que em compràven a Can Xesques.

Quan hem travessat la vinya arribem a una pista, nosaltres girem a l'esquerra i nomès dos-cents metres més endavant, arribem a la Font de Baix o de Can Riulas.

La Font de Can Riulas sempre raja, inclús en époques de molta aigua pot rajar per dos bocs. Tanmateix l'entorn no convida gaire a quedar-s'hi, els tubs de ciment trenquen l'encant que podria tenir aquesta font.

El nom de Can Riulas, segurament el va agafar de la masia de Can Riulas que fa unes decàdes hi havia a tocar de la font, com a curiositat és interesant saber que Joan Riulas i Vallès va ser el primer alcalde de Santa María de Martorelles el 1928 desprès de segregar-se del municipi de Martorelles.

Ara continuem en forta pujada pel carrer Baixada de la Font fins arribar a la plaça Joan Matons i a continuació baixem pel carrer Josep Anselm Clavé uns cent cinquanta metres fins arribar al carrer de l'Escola que ens durà fins el cementiri des d'on surt el Camí Ral que desprès de dos-cents metres ens durà a Can Bernades. Aquí agafem el corriol que voreja la casa i cinquanta metres més enllà, cal estar molt atents perquè hem de seguir un camí que s'enfila molt a prop de les vinyes i desprès de cent metres de forta pujada ,girem a l'esquerra i tot just quan entrem al Bosc Moreu el camí comença a planejar.

Tres cents cinquanta metres més endavant arribem a una cruïlla de camins en forma de "Y" nosaltres agafem el de l'esquerra.

En aquest punt del recorregut trobem moltes feixetes delimitades amb parets de pedra seca. Malgrat que ho he buscat a diferents fonts, no sabria dir del cert el motiu de la seva construcció; no em consta que aquí antigament es plantés res.

Vuitanta metres més enllà a l'esquerra trobem el camí que en 200 metres ens durà a la Font del Racó.

En époques de pluja aquesta font és de les que més raja per aquestes contrades. la Font del Racó durant molts anys ha sigut una desconeguda per la gent del poble. A una part del Bosc Moreu(la que pertanyia a l'Ajuntament de Barcelona) tambè se'l coneixia com El Vedat perquè no hi deixaven passar. Malgrat que avui dia la podem baixar a visitar, hem de tenir en compte que ens trobem dins d'una finca privada (la casa de colònies de Can Girona gestionada per Minyons Escoltes Sant Jordi)

Tenint en compte la seva ubicació, aquesta font no es podia dir d'una altra manera; juntament amb les escales que hi baixen, el torrent, el bosc de ribera i el safareig formen un Racó que aquí si que vé de gust badar una estona.

Desfem els dos-cents metres que hem baixat i girem a l'esquerra seguint el corriol pel qual vèniem. Cent cinquanta metres més endavant obvíem el camí que ens arriba per la dreta. Nosaltres contínuem recte. Uns altres cent cinquanta metres més enllà, tornem a trobar una cruïlla de camins, nosaltres agafem el que baixa a mà esquerra. I de nou a cent cinquanta metres trobem el Gorg de Can Ros.

Aquí fa seixanta anys hi havia una font, avui dia encara no l'he sabut trobar. Tanmateix aquest és un indret susceptible de recuperar. No és habitual que aquests petits torrents formin gorgs i els dies posteriors a dies de pluja el gorg de Can Ros és força ufanós.

Com a mínim caldria condicionar un baixador.

Ara travessem el torrent i pujem pel corriol costerut uns 30 metres fins arribar a la pista que va de Can Girona a la Font de la Mercè. Nosaltres girem a l'esquerra quan portem tres-cents metres passem pel Safareig Rodó. Dos-cents metres més endavant arribem a Can Girona, seguim per la pista i a cinquanta metres trobarem un corriol a l'esquerra que se'n va cap a Santa María de Martorelles, nosaltres el seguim. Dos-cents metres més enllà arribem al fons del torrent, per trobar la font de Beu-i-Tapa, deixarem que el camí marxi a la nostra esquerra i nosaltres ens ficarem per mig del torrent vuitanta metres fins arribar a la part de darrera dels vivers del Castell de Sant Foix (antigament Can Mariano.)

A l'esquerra podem intuir el que abans era la Font de Beu-i Tapa. Actualment queda a l'exterior una petita bòveda, la resta s'ha anat enterrant arran de repetides esllavissades.

Sens dubte, aquesta és una actuació urgent, per tant durant les properes setmanes tinc intenció d'anar-hi un dia a treure terra. Penjaré el dia i l'hora al blog perquè hi pugui venir qui ho desitji.

Aquesta era una font que sempre rajava poc, d'aquí el seu nom. S'havia de Beure i Tapar.

Sortim del torrent i pugem al camí de dalt, girem a la dreta i a cent metres trobem Can Bernades. Ara girem a la dreta per un camí que ens porta a un sauló amb un petit caos de pedres a l'esquerra (perfecte per aquells que els hi agrada el motocross) aquest és el Camí del Fondo.

Nosaltres sempre seguim el camí buscant el fons del torrent. Quan s'acaba el sauló agafem el camí de la dreta, cent metres més endavant obvíem el camí que marxa a l'esquerra i travessem el torrent, seguint pel nostre camí perquè al proper centenar de metres arribarem a la Font de Can Matons.

Malgrat que ara raja amb un bon doll, cal dir que l'any passat no rajava gens. Per altra banda, aquests dos safarejos encara s'utilitzaven per rentar la roba fa "nomès" uns quaranta anys, fins que van arribar les rentadores de forma generalitzada a les llars.

L'habitant més il.lustre d'aquesta masia va ser en Joan Matons i Estany que va ser alcalde de Martorelles des de 1916 al 1920. A més l'any 1928 va ser un dels fundadors i secretari de l'Associació de Propietaris de Santa María de Martorelles de Dalt, entitat que tenia com objectiu millorar les finques dels associats, tot promovent la construcció de vies de comunicació i el proveïment d'aigua per a usos domèstics i pel regadiu amb la compra de mines d'aigua. Aquesta associació i totes les seves instal.lacions de conducció i subministrament d'aigües potables foren traspassades a l'Ajuntament de Santa María de Martorelles l'any 1949.

Avui dia trobem una plaça a Santa María que duu el seu nom.

Per últim crec que el millor moment per visitar la font és una tarda assolellada de mitjans finals de tardor i gaudir dels tons groguencs del plataner.

Ara seguim pel Camí del Fondo i de seguida arribem al carrer Camí de Can Girona girem a l'esquerra i dos-cents metres més endavant ja serem a la plaça Josep Anselm Clavé inici i final de la nostra sortida d'avui.