divendres, 22 de maig de 2015

MONTNEGRE-CORREDOR V. HISTÒRIES I LLEGENDES DE L'ANY VUIT.


L'any 2008 en Daniel Rangil, va escriure i editar aquestes "Històries i Llegendes de l'Any Vuit" que suposen el primer recull de cultural oral del Montnegre i on els bandolers, les bruixes, els llops, les serps, els òssos, els tresors... són els protagonistes d'aquests relats que es situen en aquesta subcomarca que troba els seus límits en el mar, la Tordera i les rieres d'Arenys i Vallgorguina.
Com a mostra del que podeu trobar en aquest llibre us transcric El Pati de l'òs, és a dir, la història que va originar aquest topònim de Calella.

[Enmig d'una evolució cap a un paisatge urbà, gris, avorrit, especulatiu, despersonalitzat, comú a tots els pobles de la rodalia, Calella ha preservat dues joies impulsades per uns batlles que es van avançar al seu temps: el Passeig de Manuel Puigvert o passeig de Mar i el Parc Dalmau o els Pins, amb una àmplia esplanada anomenada el Pati de l'Ós i una pedrera abandonada en un racó. Aquest parc era una finca privada fins que el consistori presidit pel batlle Jaume Dalmau la va comprar.]

"L'antic propietari, el senyor Pelai, tenia l'obsessió que no li entrés ningú a prendre-li res, fins el punt de contractar un guàrdia jurat perquè vigilés tota la finca, repartida entre una extensa horta amb fruiters i la resta de bosc espès.
Per a la mainada d'aquell temps una de les activitats preferides era anar a robar fruita en colla i allà hi havia coses delicioses com pinyons i taronges i el mèrit d'esquivar el guardia jurat. El risc que comportava el furt, en comptes de tenir un efecte dissuasori, donava encara un valor afegit en una época en que no existien els jocs d'ordinador ni els esports d'aventura.
Donat que el treball del vigilant no aconseguia ser prou eficient, el senyor Pelai parlà amb el mestre don Jaume perquè advertís als alumnes que si n'arreplegaven algún aniria a la presó.
Don Jaume va fer l'advertiment als alumnes, tot i saber que de poc serviria. Per això, tot seguit i molt seriosament, va afegir que tenia el deure d'informar-los que s'havia pogut comprovar que a la pedrera hi havia una cova habitada per un ós enorme al que s'havia vist voltar per l'esplanada del davant. Un ós no és cosa de broma com un guàrdia jurat. La història va obtenir els resultats que pretenia i, a més, ens va donar l'únic topònim referent a óssos d'aquestes contrades.

Properament, parlarem de les fonts d'Arenys de Munt.