La novena entrega dedicada a la plana vallesana la dedicarem a la llúdriga, un mamífer que va marxar del nostre entorn fa uns 40 anys i que ara ha tornat. Esperem que sigui per quedar-se.
La llúdriga és un animal emblemàtic i considerat com una espècie bioindicadora per tots els conservacionistes, ja que la seva presència en un riu o en qualsevol massa d’aigua ens confirma que la qualitat d’aquell medi és prou bona. A part, ajuda a equilibrar i a regular totes les poblacions, especialment les de peixos, atès que s’alimentadels més dèbils deixant que es reprodueixin els més forts.
En aquest sentit, la presència de la llúdriga a la conca del Besòs certifica que la qualitat de l'aigua ha millorat considerablement des d'aquelles decàdes fosques dels 60, 70 i 80 on els cursos mitjos i baixos dels rius d'aquesta conca eren gairebé clavegueres.
Tanmateix, el 2005 ja es van detectar els primers rastres que van confirmar la presència de la llúdriga al riu Congost, però no ha sigut fins aquest mes de juny que s'ha pogut fotografiar una llúdriga en el riu Tenes a l'alçada de Santa Eulàlia de Ronçana.
La llúdriga o llúdria és un mamífer de l’ordre dels carnívors que pertany a la familia
dels mustèlids. Aquest grup es caracteritza pel seu cos allargat i pel seu comportament, ja que són
bons excavadors i semiarborícoles.
Aquest mamífer presenta una clara diferència sexual, és a dir, els mascles són més grans que les
femelles i poden assolir els 120 centímetres de llargada des de l’extrem de la cua fins al musell,
dels quals una tercera part pertany a la cua i pot arribar a pesar 10 quilos. En canvi, les femelles
no solen superar el metre i pesen entre 4 i 7 quilos.
El seu pelatge és de color bru fosc a l’esquena i menys intens a les extremitats. El ventre és gris i
la gola d’un blanc brut. El pèl és molt fi, d’uns 2 i 3 centímetres de longitud. Entre el seu pelatge
hi ha una espessa borra molt ben impermeabilitzada pel greix que segreguen les seves glàndules
situades a la pell. El pelatge en contacte amb l’aigua es mulla per tal que el mamífer pugui ser més
hidrodinàmic, en canvi la borra, gràcies al greix impermeabilitzant, no es mulla i forma petites
càmeres d’aire que serveixen d’aïllant tèrmic.
Del seu cos allargat sorgeixen dos parells de potes curtes finalitzades per unes mans
proporcionalment grans. Les mans fan 6 cm d’amplada per 6’5-7 cm de llargada i els peus que
són més grans fan 6’5 cm per 9 cm. Ambdós consten de cinc dits units per unes membranes
interdigitals i acabats amb unes ungles curtes d’uns 5 mm.
Podem dir que la llúdriga no té un coll definit, ja que el cap es prolonga directament des del cos i
acaba amb un musell ample del qual surten uns llargs bigotis tàctils anomenats vibrisses.
Les vibrisses li permeten captar a través d’una sèrie de vibracions les seves preses i orientar-se. El
que podem destacar de la llúdriga és el seu cap aixafat on hi trobem els seus ulls, nas i orelles a la
part superior, aquesta col·locació de la vista, l’olfacte i oïda els serveix per no haver de treure tot
el cap fora de l’aigua quan neden. Pel que fa la vista de la llúdriga no és gaire bona. Per aquesta
raó, quan surt de l’aigua normalment es posa dreta perquè creu que així pot controlar i veure
millor el que passa al seu voltant donat que assoleix més alçada.
Cal esmentar que gràcies a la seva figura hidrodinàmica la llúdriga té una gran adaptació en el
medi aquàtic on passa gran part del temps. El fet de tenir el cos allargat, les potes curtes i la cua
llarga i aplanada que li serveix de timó, li permet desplaçar-se ràpidament sota l’aigua i assolir una
velocitat d’uns 11 km/h. Pot estar submergida entre 3 i 4 minuts gràcies a què aconsegueix alentir
el seu ritme cardíac tancant les orelles i els orificis nassals. La llúdriga en el medi terrestre és més
lenta, tot i així, pot enfilar-se a arbres inclinats i realitzar grans salts.
Per comunicar-se emet diferents sons semblants a un xiulet, una espècie de crit similar a una rialla
i bufecs.
Donada la possible presència d’humans durant el dia, la llúdriga ha optat per una activitat
nocturna i crepuscular, és a dir, a la claror de trenc d’alba abans que surti el sol o a partir del
vespre quan el sol es pon.
La llúdriga pot viure entre vuit i quinze anys.
Per fer aquesta entrada he extret informació del treball de recerca de Irene Gallardo Sagué quan l'any 2005 cursava segon de batxillerat.
Properament publicarem els dos recorreguts de la Trinxacames d'aquest any.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada