dimecres, 20 de febrer de 2013

EL MARESME FANTÀSTIC

                      
El Castell de Burriac, escenari d'alguna d'aquestes llegendes

De “momerotes” a la comarca del Maresme n’hi ha dues, una a Canet i l’altra a Mataró. En ambdos casos té el mateix sentit d’esperit que fa por als nens. És similar –fins i tot en el nom  -al Marmotot, que viu a les coves de Salnitre de Montserrat; a la Maria Bruta de Sant Andreu de Llavaneres, a la Pixarelles, semblant a la Mort; al Papu de Barcelona, que es menja els nens dolents; al Tutau, que viu en una cova, o a la Pesanta, que té forma de gos negre i pelut, que vola només de nit, i que trobem per algunes àrees del Montnegre. En algunes històries recollides oralment al Montnegre, la Momerota (o Mumarota) sempre és algú que es disfressa amb un llençol amb ànim d’espantar els altres. Les històries, amb un punt humorístic, solen tenir un desenllaç negatiu per al personatge disfressat, que sol acabar cosit a trets. Es tracta d’un personatge mític que potser deuria tenir la seva llegenda, però aquesta no ha arribat als nostres dies.
Joan Amades, en el seu Costumari Català, descriu la Momerota com un ninot estrany que volia semblar un bou o una vaca, i que simulaven matar per Carnestoltes. Estava formada per un barnillatge o buc, dins del qual s’hi posaven un parell d’homes. Anava cobert per un cobrellit o una flassada. Al davant portava una testa indefinida, amb dues grans banyes, i al darrere li penjava un floc a tall de cua. És una figura festiva, tant a Canet com a Mataró, on encara perviu.
En diversos pobles de la comarca del Maresme, com ara Mataró, Sant Andreu de Llavaneres o Premià de Mar, existeix encara en la parla popular l’expressió “no facis la Momerota” (volent dir que no facis el tonto) o “estar com una Momerota” (ser extravagant, estrafolari o beneit).
Aquesta és la explicació que trobem de La Momarota al llibre El Maresme Fantàstic. Llegendes. d’en Ramon Coll i Monteagudo i editat per Farell el desembre de 2012.
En aquest llibre l’autor ens parla de tresors encantats, de personatges fantàstics, de dolmens i menhirs, de bruixes i bruixots, de miracles… i sempre amb el denominador comú del Maresme , històries i llegendes des de Montgat fins a Pineda.
Per cert, al Vallès l’expressió  “no facis la Momarota” del Maresme es converteix en “no facis mamarotes”. No és difícil trobar aquestes variacions lingüistiques arreu dels Païssos Catalans.
Properament, una nova gramàtica del caminant.

1 comentari:

Pere ha dit...

A Arenys de Mar i a Sant Vicenç de Montalt tabmé es fan servir