La inconfusible silueta del Castell de Burriac.
Tanmateix, el més interessant d'aquesta entrada és que per primera vegada parlarem de 7 fonts d'Argentona, el Castell de Burriac, el Tramvia que unia Mataró i Argentona, així com de dos elements hidrològics i un gorg de Santa María de Martorelles.
Aquests punts d'interès són els següents:
1. Font de Can Roda. Aquesta font sempre raja i aboca les seves aigües al Torrent de Baix.
Per la seva banda Can Roda Nou, fou construït cap a finals del segle XIX pels senyors Bonaplata, una familia de molt supòsit a Barcelona i utilitzaven el casal com a residència d’estiueig.
Una cop va estar acabada la casa, vàren fer acondicionar i remodelar la font que porta el seu nom, col.locant-li inclús una placa de ceràmica heràldica d’estil renaixentista i la van oferir a la pública curiositat i gaudiment.
Així, la canalla del poble, les tardes d’estiu pescaven cap-grossos a la resclosa, feien basses amb l’aigua riallera de la torrentera, mentre es menjaven la mitja presa de xocolata de pedra a l’hora de berenar.
2. Font de Beu-i-Tapa. Aquesta font fa anys que està eixuta i molt abandonada. El raig d’aigua duria sorgir de la roca a través d’un galet de ferro. Una petita construcció feta de maó amb un arc li feia d’aixopluc.
El nom de Beu-i-Tapa prové del fet que el cabal era tan escás que calia beure i tot seguit tapar el broc per interrompre el raig perquè no es perdés o s’eixugués.
3. El Safareig Rodó. Aquesta gran bassa circular, de 18 metres de diàmetre i 1500 metres cúbics de capacitat, serveix per emmagatzemar l’aigua com a dipòsit de reserva per a usos de la casa de Can Girona.
4. Gorg de Can Ros. Antigament en aquest indret hi havia la Font de Can Ros. Aquesta font prenia l’aigua de la sèquia de Can Girona, igual que la Font de la Mercé. Actualment, després de dies plujosos el gorg malgrat ser modest està força ufanós i és un abeurador perfecte pels animals que habiten aquestes muntanyes.
5. Font de la Mercé. Sempre raja. Neix de dues mines una mica més amunt de la font. A través d’una sèquia d’obra, l’aigua arriba fins a la font de la Mercé. El raig surt d’una paret d’obra revestida de pissarra a través d’un galet metàl.lic, una branqueta fa de tap.
Una pica al terra fa de recipient de caiguda i després l’aigua s’escola cap al torrent. La pica té forma semicircular amb un petit toll on cau el raig i un petit canalet la fa desaparèixer en un embornal que la retorna a la sèquia més avall.Aquesta font fou restaurada el 1993 per en “Picu” Marín.
El nom segurament prové de la patrona de la ciutat de Barcelona, la Mare de Déu de la Mercé, ja que la finca és propietat de l’ajuntament barceloní des del 1920. Una altra versió diu que va ser inaugurada un 24 de setembre i que per aixó li van posar aquest nom.
Al torrent que passa per davant i on va a parar l’aigua que vessa se’n va dir durant molt de temps el torrent dels turcs, perquè sembla que uns quants segles enrrere aquests arribaven fins aquí en les incursions pirates des de la costa a l’interior.
6. Sèquia de Can Girona. És un element hidrològic destacable. El cabal sol ser constant, però fluctuant en intensitat. Disposa d’uns dipòsits reguladors. Veurem a terra unes tapes quadrades d’obra que són els pous o registres d’entrada de les mines que vénen del torrent amunt. Aquestes mines tenen una llargària considerable i están fetes d’obra; més avall dels pous, s’uneixen en una cambra que podem veure al costat del torrent. Es tracta d’una construcció amb la coberta corbada de mig punt, de 10 metres de llarg per 2 d’ample, i que serveix com a cambra reguladora del cabal.
Es desconeix la data de la seva construcció, però pot estar lligada a la reforma i condicionament de Can Girona com explotació agropecuària.
7. Font de Can Santpare. Fa anys que està eixuta. Es tracta d’una construcció modesta feta amb pedres picades formant un muret semicircular amb una pica de pedres també en semicercle. La construcció actual no és gaire antiga, de fet es va fer amb motiu d’habilitat l’indret com a campament de les colònies de Can Girona, a la dècada dels 80.
8. Font de Can Barbeta. Malgrat que no raja, encara podem trobar les restes de la font, la boca de la mina i el call. Antigament l’aigua anava canalitzada fins el safareig que hi ha sota el camí.
9. Fonteta de Can Gurri. Redescoberta l’estiu del 2010, quan en “Picu” Marin va desbrossar el lloc buscant aquesta font . Es tracta d’una arqueta oberta a la llera d’un torrent, on trobem un broc de plàstic per on encara raja aigua. Segurament és la mateixa veta d’aigua que la Font de Can Gurri.
10. Font de Can Gurri. Gairebé sempre raja, com a mínim goteja.. La font es troba en un clot excavat sobre l’esplanada d’un metre aproximat de profunditat, fent una construcció rectangular amb unes escaletes que baixen fins a la font mateixa. La construcció és d’obra amb un remat de maó al damunt i pedra granítica als murets en forma de U. Sis graons de pedra formen una escala que baixa al toll de la font. La petita pica on cau el raig des d’un broc de ferro és de pedra picada, després l’aigua es filtra cap al sól.
Per altra banda, cal destacar l’àlber que encara dóna ombra a l’esplanada de la font. Amb les ventades del gener de 2010, va caure el seu company que jau a terra.
11. Dolmen de Can Gurri. És un sepulcre de corredor tipus galería catalana. Està bastit amb lloses de granit. La cambra és quadrangular i s’obre a l’exterior per un passadís format per blocs alineats paral.lelament.
12. Ermita de Sant Mateu. La capella està documentada al segle X. És un edifici romànic d’una sola nau. Tanmateix, el més curiós és la disposició del campanaret d’espadanya, perpendicular a la façana. Segurament això és així, per tal d’augmentar notablement el radi des d’on eren perceptibles els tocs de la seva campana.
13. Font de Sant Mateu. Generalment raja. Tanmateix en époques de sequera queda eixuta. Al seu davant una gran bassa, ara en desús, ens il.lustra sobre el concepte d’economía de l’aigua que tenia la vida a les masies, en una época en que no hi havia aigua corrent.
14. La Roca d’en Toni. Aquest és un monument funerari d’uns 4000 anys d’antiguitat, on s’inhumaven els cadàvers envoltats de les pertinences (armes i joies). Hem de pensar que en el 2000 a.C., els humans que habiten la serralada es dediquen bàsicament a pasturar els seus ramats.
Per altra banda, a pocs metres de la Roca d’en Toni, pujant per un corriol, podem veure un conjunt de tombes datades de l’alta edat mitjana. A partir de la seva descoberta, hi ha qui ha especulat amb la possibilitat que la presència d’aquestes tombes, demostri la teoría de l’abandonament de les terres litorals en època postromana degut als atacs dels pirates.
15. Castell de Burriac. Bastit al segle XI al cim d’un turó esquerp, el senyor feudal exercia des d’allí el seu domini sobre els pobles dela rodalia: Mataró, Argentona, Cabrera, Cabrils, Vilassar i Premià.
La seva alçada (401 m.) i l’empleçament el fan un punt inmillorable de guaita i control. Per això, ja els ibers i després els romans, van utilizar el seu cim com a lloc de guaita.
La torre de l’homenatge i els murs que avui coronen la muntanya, són les restes del castell medieval.
Per més informació sobre el Castell de Burriac, us recomano un passeig virtual pel castell des de www.cabrerapatrimoni.cat des de l’apartat Medievals.
16. Font del Ferro d’Argentona. En aquests moments goteja. Si hagués de fer una llista de les 10 fonts més maques de la Serralada aquesta hi seria. La construcció artística que veiem actualment, tot resguardant la font data de l’any 1924, sustituint una anterior del 1899.
17. Font del Grup. Construïda l’any 1993. La seva aigua prové d’una mina que anava a Can Llei. Aquesta aigua es perdia pel torrent, aleshores es va decidir fer una font per recuperar l’aigua. El nom d’aquesta font dóna nom al Grup de Fonts d’Argentona, actiu des de finals dels anys 70 i que han catalogat i arranjat una bona colla de fonts. Tanmateix, en aquest municipi en podem trobar més de 200.
18. Font de l’Esquirol. Actualment raja. Creada el 1998. Amb mina propia, però també amb aigua del pou de Can Llei per controlar el seu volum d’aigua.
19. Font de l’Esquirolet. Actualment goteja. Es va crear el 1998 a partir d’un naixement que es va trobar i es va canalitzar.
20. Font de les Sureres. Té un bon raig. Creada el 1999 a partir del pou de Can Llei, l’aigua baixa fent sifó. D’aquest entorn cal destacar dues sureres centenàries.
21. Font del Camí. Actualment té un fil d’aigua. Construïda el 1999, deu el seu nom a que es troba en el camí que puja a Burriac des d’Argentona.
22. Font Picant d’Argentona. La font més popular d’Argentona, doncs antigament tant els vilatans com la gent de fora anaven molt sovint a beure aigua amb anissos mentre gaudien de la natura.
En aquesta font s’hi va embotellar aigua i on ara trobem el mur amb les tres aixetes, hi havia un mostrador on es servia l’aigua.
Actualment de les dues aixetes laterals surt aigua “picant”.
23. El Tramvia de Mataró a Argentona. Aquest tramvia que unia les dues poblacions, va existir des de 1928 al 1965. Hi ha un vagó a la Plaça Nova d’Argentona i quan passem per l’antiga carretera encara podem veure algun tram de vía.
En Josep María Espinàs a “El nen de la Plaça Ballot” en fa referència.
Per fer aquesta entrada he consultat a les següents fonts,
- Guía del Parc de la Serralada Litoral. Edicions Pòrtic 2004.
- Les Fonts Martorellenques. Adolf Candela, Antoni Sánchez i Quíxol Soriano. 2011.
- Les Fonts d’Argentona. Josep Viñals i Iglesias. 1994.
PÀGINES WEBS I BLOGS CONSULTATS
- www.cabrerademarpatrimoni.cat
- www.trenscat.com
La propera setmana, presentarem la variant per poder fer aquesta etapa 0 en dues jornades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada